Diumenge 10 de novembre de 2013. 5 del matí. Sona el despertador. Comença un dia molt esperat durant tot l’any, la 19ª Marxa del Garraf.
Comença una jornada carregada d’emocions intenses. No hi ha temps que perdre. Ja tinc el dorsal perquè dissabte vam estar lliurant-los al matí i a la tarda a davant de la seu de la UME, però no puc fer tard perquè aparcar a prop de la sortida no serà una tasca fàcil.
Per esmorzar, un plàtan i llet de soja amb cereals. Ho tinc tot? Crec que sí: llum frontal, essencial per a la primera hora de foscor, alguns gels energitzants, la camelback amb aigua …
No ho entenc, el mòbil em marcava gairebé el 60% de càrrega i ara de sobte em diu que un 5%? Estic gafat amb la tecnologia, sempre me la juga amb alguna cosa. En fi, el mantindré apagat fins al final de la Marxa. Esperem no haver de fer-lo servir per a cap emergència.
5:20, cap a vall, que el Jordi Llorens estarà a punt d’arribar amb el cotxe. Una trucada? El meu germà, que ja és a l’Ajuntament de Gavà. Tiu, ho tindreu molt complicat per aparcar. Apa, cap aquí cagant llets.
5:28. Arriba en Jordi a davant de casa meva amb el cotxe. Bon dia crack. Mare meva, anem massa justos de temps, haurem de fer unes quantes voltes. Dit i fet. El carrer 8 de març està totalment ple i ja no deixen passar ningú més. Podem fitxar més tard de les 6, per això no hi ha problema, però tinc l’esperança d’arribar a temps de ficar-me a la gàbia per a corredors. Li demano al Jordi el favor de baixar perquè li he de demanar a la Mercè el favor que em guardi la bossa amb la roba neta per a quan acabi. Em sap greu que hagi d’anar a aparcar solet.
Bon dia Miquel Comas, com anem. Tot controlat? Bon dia Oriol. Sí sí, de moment tot correcte. Vaig a buscar la Mercè. Com ahir a l’entrega de dorsals, no se separa de l’ordinador per a controlar les possibles incidències d’última hora. Què faríem sense tu? Bon dia Mercè, que seràs tan amable de custodiar-me la meva roba neta fins que acabi? Bon dia Oriol. Cap problema, porta això cap aquí. Definitivament ets un sol.
Caram, quanta gent! La cua dona vàries voltes. On és el final. Mentre busco el meu germà entre la multitud em trobo amb algun que altre company de les marxes de la Copa Catalana d’aquesta temporada. No podia faltar en Xavier Capdevila amb la seva inseparable càmera rèflex. També vaig poder saludar la Montse, la seva dona, en Xavier i en Josep Maria de Tàrrega, en Pep Lluís, i algú més que ara la memòria no és capaç de discernir.
Bon dia Néstor. És el president de la UME, i a aquestes alçades company de batalles organitzaves prèvies a la gran cita d’avui. Els darrers mesos hem estat plegats a totes les reunions setmanals a la UME i hem atès una quantitat considerable d’e-mails de tota mena. També hem anat actualitzant conjuntament el blog de la Marxa del Garraf. Tasca que durant aquests dies continuarem amb la intenció de mantenir un feedback amb els participants perquè ens puguin fer arribar les seves opinions, crítiques, suggeriments de millora, etc. Néstor, està funcionant la gàbia dels corredors? Jo només veig una cua? No està del tot segur, intenta localitzar la persona responsable d’organitzar els corredors i escanejar els seus dorsals. Al blog vam posar que a la gàbia s’hi podia entrar fins les 5:55. En aquell moment eren prop de les 5:50. Semblava ser que la gàbia, fos on fos, estava col·lapsada i tocava fer cua. Doncs res, a buscar mon germà.
Oriol! Aquí! És el meu germà entre la multitud. Pensava que no seria capaç de localitzar-lo. Bon dia brother. Ho portes tot? Em va dir la mama que et portés piles per al frontal. Ja en tenia. Em va donar un parell de gels energitzants que havia comprat la tarda anterior perquè a mi a casa tan sols em quedava un, i val més anar sobrat que no pas fer curt amb aquestes coses.
Falten escassos minuts per a les 6. Anem avançant poquet a poquet. Estem expectants a sentir el cohet. Sentim al Néstor parlant per la megafonia instal·lada però els altaveus queden molt lluny, bàsicament no ens empanem de res.
Fent la cua ens trobem amb un company de la UME, en Toni Callen. Company de la UME i de l’organització de la Marxa. I la Belen? És la seva dona, estava inscrita amb el dorsal nº 1. No ha pogut venir, no es troba bé. Una llàstima. Ella també va ser-hi a la darrera reunió setmanal i dissabte van venir a recollir el dorsal a la UME. Toni, oi que es faràs una foto?
Jordi! Estem aquí. Li havia suposat donar unes quantes voltes més, però afortunadament va aconseguir trobar aparcament. Us presento, serà fàcil recordar-vos dels vostres respectius noms, Jordi Barberà, germanet meu, et presento un amic de la UME, Jordi Llorens.
Quins nervis! Sembla que no avancin els minuts. Ostres Jaime! Que arribes ara? Quina cara de sobat que portes! En Jaime Cano és un altre company de la UME. Un crack en les curses de muntanya i també en l’espeleologia, una afició muntanyenca que li ve de família. En efecte, els llençols se li havien enganxat més del compte i una mica més i no arriba. Anava flamant amb la samarreta commemorativa de les 10 edicions fetes de la Marxa del Garraf. És un premi que la UME concedeix a qui ha fet 10 Marxes del Garraf. És una samarreta tècnica de la casa TUGA amb el lema Jo ja n’he fet 10. Sens dubte, és un reconeixement únic que fem a la fidelitat dels participants.
El món és un mocador, per molt que soni a tòpic. El meu germà i el Jaime van ser companys a l’escola. Des que van acabar 8è d’EGB l’any 1992 no s’havien tornat a veure en persona. Va ser un retrobament molt especial.
6 en punt. Ara sí, sona l’esperat coet de sortida! Comença oficialment la 19ª Marxa del Garraf! Com a bons jans, esperem el nostre torn. A diferència d’altres marxes, el dorsal ha de ser escanejat, si no quedes automàticament desqualificat. La cua avança força ràpida. Quin honor ser escanejats pel president de la entitat. Fins a l’arribada presi!
En Jaime comença a trotar i s’acomiada de nosaltres. Fins a la rotonda del Parc del Mil·lenni, els Jordi’s i jo anem caminant. Però les ganes d’evitar en tot el possible els embussos que es començaran a formar als corriols de pujada ens animen a començar a trotar. Suau, però anem trotant.
Buenos días Mr Koopman! Quina alegria poder coincidir amb un bon amic en un dia tan especial com aquest. L’Albert Koopman és company de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels. És holandès però ja porta molts anys a Catalunya, indret del que es va enamorar en el seu dia només arribar-hi. És un amant de la muntanya, com jo. Fins a la data només hem fet plegats una ruta pel Montseny, però tenim en ment fer moltes més per altres zones.
L’Albert té un fons envejable i sempre camina a un ritme molt digne. Però no tenia pas intenció de fer la Marxa corrents. Així que ens vam acomiadar efusivament i els Jordi’s i un servidor vam continuar trotant. Aquest any s’ha aconseguit no travessar la rotonda que hi ha al costat dels Bombers i els companys de marcatge van col·locar les cintes per anar a parar al pas de vianants on la Policia Local de Gavà tenia tallat el trànsit. Algun conductor impacient va fer mitja volta i va anar a buscar vies alternatives. Ho comprenc, fins que passéssim els 1.000 participants de la Marxa de 45Km, encara tenien per estona.
Quin gust deixar enrere l’asfalt i poder trepitjar una superfície més tova. Això sí, traïdora i davant la qual ningú pot abaixar la guàrdia. El meu germà va patir una relliscada inesperada a la pista forestal que va del Parc de Bombers de Gavà fins a la Sentiu. No va poder evitar la caiguda. Va ser qüestió de mil·lèsimes de segon. Es va aixecar de seguida i va continuar. Tenia el pressentiment, però, que no havia estat una caiguda insignificant. Avui dilluns, em confirma que arrossega dolors importants.
Aquest tram et permet anar avançant a altres persones que portin un ritme més lent, però és un tram relativament curt, no arriba als 2 quilòmetres. Al final de la pista forestal es tomba cap a l’esquerra, primer es baixa a l’anomenada Riera Seca des de la qual enllacem amb un corriol que és la primera pujada de la Marxa del Garraf. Corriol en el qual de manera inevitable es forma la primera cua del dia. És un corriol que he fet en centenars d’ocasions, la immensa majoria en el sentit contrari. Conec cada pedra, cada cruïlla i la vegetació dels voltants.
Al final d’aquest corriol ens trobem amb un tram molt curt de pista forestal que va a parar a la Carretera de la Sentiu, just al límit municipal entre Castelldefels i Gavà. Tal com estava pactat amb l’organització, una patrulla de la Policia Local tenia tallat el trànsit en els dos sentits fins que passéssim tots els participants.
No m’ho puc creure, les meves amigues i companyes de moltes caminades Iwona i Angélica. Esas 2 del Roca Negra que guapas que son, me cago en la leche! Les seves cares de sorpresa ho deien tot. L’Angélica havia vingut a recollir el dorsal dissabte a la UME, i la Iwona tenia la valentia de fer el recorregut sense estar-hi inscrita. Això és tenir un parell de … Tenim constància que tots els anys un grapat considerable de gent fa per lliure la Marxa de 21Km, però són molt pocs els que s’atreveixen a fer pel seu compte la Marxa llarga. A més, aquest any, s’havia acordat a les reunions augmentar el control als avituallaments per a detectar intrusos, amb tot el carinyo ho escric.
A la Iwona feia mesos que no la veia. Tant ella com l’Angélica són caminants fidels i habituals a les caminades que organitza i convoca el Centre Excursionista Roca Negra de Castelldefels, club al que pertanyen. Caminades en les quals jo també participo sempre que puc i a les quals he conegut tants i tantes amigues, com en Francesc (Ches) Fontana, líder, guia i ànima d’aquestes caminades dels diumenges pel massís del Garraf.
Durant la pujada al Turó d’en Vinader i al Turó del Gall vaig afluixar inevitablement el ritme. Els senders d’aquest tram, també molt patejats pel menda lerenda, són molt estrets i la vegetació dels costats, principalment el garric tant característic del Garraf, és molt punxeguda. Per tot això, pocs, molt pocs eren els que aconseguien avançar altres participants perquè era molt perillós fer-ho. T’arrisques a patir alguna caiguda de conseqüències impredictibles, també per la foscor d’aquella hora i per la gran quantitat de roca calcària present, prominent, feixuga i consistent.
Vaig aprofitar per a conversar distesament amb la Iwona i posar-nos al dia de tantes coses després de tant de temps sense veure’ns. Tant l’Angélica com els Jordis s’havien quedat uns metres enrere, però no estaven lluny, de tant en tant els sentíem parlar.
Tot i la foscor del moment, a banda dreta es reconeixia la silueta de la Dona Morta, una de les meves preferides del Garraf. A banda esquerra, Castelldefels, la meva ciutat, ens contemplava amb majestuositat i ens il·luminava una mica el camí amb els fanals dels carrers encara encesos.
Abans d’arribar al coll de Santa Maria vaig aconseguir avançar un grup de participants davant dels quals feia estona que anava observant no hi havia absolutament ningú. Signe inequívoc que hi havia una distància considerable fins als següents marxadors. Era una oportunitat magnífica d’accelerar el pas, just en l’inici de la pujada, fatídica i pronunciada pujada, al Turó del Fanxó.
Com em va passar tot just fa un any, m’estava emocionant molt poder fer un recorregut com el de la Marxa del Garraf, que tantes vegades he fet sol i que m’és tant proper geogràficament, amb tantes persones vingudes des de diferents punts del territori. Em sento com un autèntic anfitrió rebent als convidats.
La pujada al Fanxó, els que la coneixem, sabem que no és per a prendre-se-la a broma ni a la lleugera. Molts corredors de muntanya experimentats s’han de dosificar les forces i energies quan l’encaren. No és excessivament llarga, però constitueix un desnivell molt pronunciat i continuat fins al cim. I allà m’esperava, en aquell instant solitària i descongestionada.
No puc negar que trobava a faltar els meus inseparables bastons que avui m’he oblidat a casa. Espero que al final de la jornada els meus músculs no m’ho recriminin excessivament.
Recordo perfectament la primera vegada que vaig pujar fins al Turó del Fanxo. Va ser en companyia dels meus gossos, el Nelson i la Noa. Va ser al gener del 2012. Era l’etapa de la meva vida en què vaig començar a sentir passió per la muntanya. Aquell dia d’hivern ja era fosc, eren quasi les 9 del vespre. Seguíem les fites del sender SL-99 en direcció a la Morella. Què serà això de la Morella? Estarà molt lluny? Em preguntava intrigat. No vaig ser capaç ni d’arribar al cim del Fanxó. Cada quatre passes que donava em faltava aire i m’havia d’aturar. Va caler un segon intent per arribar fins al cim del Fanxó, i un tercer per arribar fins a la Morella.
Avui, gairebé dos anys després de la nostra primera presa de contacte, hi torno amb empenta, amb forces, amb energies i sobretot amb molta il·lusió. Però no són suficients per fer aquesta pujada corrents. Tot i així, res a veure amb el ritme de fa quasi dos anys. Avanço tan ràpid com em permeten les meves cames. Però els primers rajos de sol sobre la plana del Llobregat m’obliguen a aturar-me i captar un instant tan fascinant.
Ara entenc més que mai el teu sprint espectacular quilòmetres enrere, gran Xavier Capdevila. Volies arribar tan aviat com fos possible fins un lloc tan privilegiat com aquest, el cim del Fanxó, i poder des d’aquí capturar moments especials de la Marxa. Què faríem sense tu!
Sempre és un honor ser el protagonista d’una instantània d’un fotògraf tan genial i autèntic com tu. A més, no has faltat a cap cita de la Copa Catalana d’enguany. Ets l’únic que pots afirmar-ho i gràcies a aquesta constància has estat el primer classificat en solitari amb el màxim número de punts possibles. Enhorabona! Ens traiem el barret, el frontal i el que calgui!
Quarta pujada de la Marxa assolida. Abans d’arribar a l’avituallament de Campgràs, on ens esperen els donuts i el cacaolat, queda una altra pujada ben similar a aquesta, la de la Pleta del Cèrvol. És un desnivell tan pronunciat com el del Fanxó, però una mica més curt. Abans toca avançar per corriol i per l’anomenat Peu de Santa Maria, el coll que separa el Turó del Fanxó i la Pleta del Cèrvol. En tot aquest tram tens a la vista, a banda dreta, una de les nombroses cicatrius que l’home ha anat deixant sobre el Massís del Garraf: la pedrera de la Sentiu. Avui, com encara és fosc, passa una mica més desapercebuda.
Durant la pujada a la Pleta del Cèrvol es torna a formar una mica d’embús, però els que volem accelerar el pas aconseguim anar avançant sempre el camí deixa algun marge per fer-ho. No és fàcil, moltes de les pedres no són fixes al terreny, i l’abundància del garric ja sabeu quines marques poden deixar-te.
Comença l’anomenat Pla de les Basses. Hem superat el primer corriol de pujada i els quatre turons de Castelldefels. Ningú pot negar que és un inici de Marxa força trencacames. Són cinc pujades molt seguides i molt rectes, amb les condicions del terreny que té el massís del Garraf. Està clar que a partir d’aquest moment, res ni ningú aconseguirà aturar-nos.
El Pla de les Basses és una pilota important d’oxigen després de totes aquestes fortes pujades. És un tram de corriol estret amb molta pedra i molt de garric als costats, això no varia, però bastant planer. Són instants en què em continuo sentint com un amfitrió competint a casa. Ni us imagineu la il·lusió que fa caminar avui, i córrer quan els ànims t’ho permeten, per camins que tants i tants cops he fet (ja sigui sol, amb els meus gossos, amb amics o amb la família) envoltat de gent que ha vingut des de tants llocs diversos, molts dels quals han sigut companys de travessa en moltes marxes de resistència aquesta temporada. Et sents a casa rebent els convidats el dia del teu aniversari. Se t’arriba a posar la pell de gallina.
M’hauré despenjat molt dels meus? Quan arribi a Campgràs menjaré el Donut tranquil·lament i segur que ens arrepleguem.
Ja no cal el frontal a aquestes hores. Em diu el company Paco, del Club Excursionista Independent de Catalunya. Té tota la raó, ja s’ha anat la foscor amb què hem començat la Marxa i el frontal ja és una molèstia i una càrrega al cap, a més d’un consum innecessari de piles.
Ja tenim la Morella a la vista. Enfilem el tram final del corriol que ens condueix directes al control de Campgràs. No sé quina hora és, no sé el ritme exacte que porto. Tant se val, jo vaig fent, gaudint de cada moment, de cada lloc que travessem, de la companyia de cada persona amb la que interactuo.
Ho he d’estar somiant. Tanco i obro els ulls vàries vegades per a assegurar-me que el que estic veient és totalment real. Estic a punt d’arribar a la mateixa posició que en gran Ches Fontana! Això ho dec estar somiant. Li dic amb cara d’estupefacció. Em somriu i em diu que en absolut, que el que està passant és ben real. A les marxes que hem fet plegats com els Castells de la Segarra al març o la Reus-Prades-Reus al juny tant sols ens havíem aconseguit veure a la sortida. Mai m’hagués imaginat experimentar el que avui està passant. Significarà que tot aquest any de marxes de resistència pràcticament cada cap de setmana està donant els seus fruits i ja no sóc el modest caminant dels inicis? La veritat és que no vull perdre l’esperit amb què he començat en el món de la muntanya: gaudir del paisatge, fugir de l’estrès i del mal ambient que impera massa a la ciutat, respirar aire pur, compartir bons moments amb altres amants de la natura… Però tampoc vull renunciar a un rendiment físic en progrés. També es gaudeix intensament d’una marxa donant el màxim de tu mateix i superant-te, no només en qüestió de marca i de temps.
Control 1. Campgràs. 7:13. Km 8,9
La rebuda que em fa al control de Campgràs el meu mentor en el món de l’escalada, el meu amic i company de la UME Miguel Ángel Sánchez, és tant inesperada com emocionant. Qué grande que eres Oriol! Sí señor! Yo en mi pròxima vida quiero ser como tú! No se m’escapen les llàgrimes per poc. Miguel, soy yo quien me debo quitar el sombrero ante ti, este año que como un señor te tomas un descanso y te permites ser un espectador privilegiado del transcurso de la Marxa, porque si fueras un participante más hibiera sido un milagro verte siquiera en el punto de salida. L’any passat va aconseguir acabar-la en 5 hores 10 minuts. Això és estar entre els més grans.
El company de l’organització, Toni Guasch, també em saluda efusivament i escaneja el meu dorsal. Sota la carpa, de forma totalment altruista i havent passat la nit pràcticament a la intempèrie, en Rodrigo, en Marcos, la Mari i altres companys de la UME ens tenen preparat el millor esmorzar del que es pot gaudir durant tot l’any. Què més es pot demanar?
Vas a un ritmo como para terminar la Marxa en 6 horas. Em diu el Miguel Ángel. Massa optimista em sembla el pronòstic. No vull ni pensar ara mateix el temps que faré. Ara és el moment de gaudir com un jan d’aquest tiberi matinal.
Home, els Jordi’s! Ja els tenim aquí.
Em comenten que era pràcticament impossible avançar. Havien tingut durant una llarga estona per davant seu un home amb serioses dificultats per caminar per aquest tipus de terreny i no els venia de gust fer-li sentir pressionat. Així que poc a poc i bona lletra, i més encara per tots aquests corriols.
La Iwona també arriba a Campgràs. Com a no inscrita no pot degustar aquest esmorzar tan deliciós, almenys pot emplenar el bidó d’aigua. Néstor, si llegeixes aquestes línies, no t’enfadis. La Marxa de 45Km no la fa tanta gent per lliure i això no constitueix un abús ni tampoc un greuge. De moment, aigua hi ha per a tothom.
En Ches, pel que veig, ha fet una aturada a boxes bastant breu. Ja serà a la baixada cap a Garraf. Ens tornarem a trobar pel camí?
Vinga Jordi’s! Que ara ve un tram de baixada espectacular. Li tinc ganes! Mentre ells acaben de menjar el dònut, comença a arribar un bon grapat de participants junts. Semblen una estampida humana. Vinga nois, ara és el moment. Tranqui nen, que queden més de 30 quilòemtres, dosifica’t. M’adverteix el meu germà. Apa, jo vaig trotant suau, ja m’agafareu de camí o a l’avituallament de Garraf.
Enllacem en aquest punt amb el sender GR-92. Primer, toca travessar tota la zona dels avencs de Campgràs. És un espai de referència mundial en l’espeleologia. És una de les majors concentracions d’avencs de tot el planeta. Hi ve gent de tot arreu. I m’encanten els noms d’alguns d’ells: els Llambrics, el Llamp, la Sílvia. Sempre he volgut saber l’origen d’aquesta onomàstica. He d’investigar al respecte.
Després dels avencs, toca una bona tirada d’asfalt per la carretera del Rat Penat a la Plana Novella. Els peus noten aquest canvi instantàniament. És una baixada continuada fins a la masia de la Pleta. Com l’any passat, les ganes de deixar enrere aquest tipus de superfície m’empenyen a córrer a tota la velocitat que el meu cos és capaç de donar. Pugen alguns cotxes en direcció a la Plana Novella. Afortunadament no van a tota castanya, podem avançar sense perill.
Passem per davant de la Pleta. Encara és tancada. És l’oficina d’informació del Parc del Garraf. Veig al cartell que l’horari d’obertura és de 9 a 15. Hem entrat quan hi hem passat en diverses caminades amb la colla. Un altre dia hi torno i m’hi quedo una estoneta. Avui toca continuar.
Adéu asfalt. Bé, fins d’aquí una estona, hi haurà més trams en endavant, però afortunadament més curts. Comença un corriol que passa per davant del Santuari de Canòpolis, també anomenada Ciutat dels Gossos. És un refugi d’animals amb una filosofia molt genuïna. L’espai està gestionat per la Fundació Trifolium i ocupa una quantitat considerable d’hectàrees en les quals els gossos estan en total llibertat. Hi he anat en diverses ocasions i he pogut comprovar que estan molt ben cuidats en tots els sentits. La tasca que porten a terme és admirable.
Després de Canòpolis, el camí de baixada fins a Garraf poble és tot de baixada i va fent corbes. A cantó i cantó, més cicatrius i de les profundes. Les pedreres de la Ginesta a banda esquerra i les del cantó de Garraf a banda dreta. Arriba a impressionar l’impacte que està tenint sobre la muntanya l’activitat de l’home. D’aquí s’han extret materials per a fer les pistes de l’aeroport, les bocanes del port, autovies, autopistes, edificis… Però tot això hauria de tenir algun límit, no creieu? En fi, depèn de tots nosaltres. Potser què hi fem alguna cosa al respecte, no?
De debò, no em puc creure que torni a trobar-me amb un màquina de les marxes i de les curses de muntanya com en Ches Fontana.
Jo estava més que convençut que un moment com aquest no arribaria mai a la vida. És una barreja d’emoció, d’honor i d’incredulitat. I per descomptat de plaer. Però si tu m’acabaràs traient dues voltes d’avantatge. Em diu. La modèstia és el que distingeix els millors en cada disciplina. Tu ets un dels millors en molts aspectes, Ches. La gent que et coneix ho sap. I insisteixo, poder caminar i córrer al teu costat és un gran honor i un plaer immens.
Les baixades m’arriben a motivar potser més del compte. I sense adonar-me em despenjo de’n Ches. No serà per molta estona. En breu arriba l’avituallament de Garraf i jo tinc tendència natural a entretenir-me en les aturades a boxes. Abans, però, es produeix una altra trobada molt especial. Sento ser pesat, però definitivament la Marxa d’avui és un somni i en qualsevol moment em despertaré al meu llit i seran les 5 del matí. Què fa un recent iniciat com jo avançant una màquina i una llegenda de la ultraresistència com en grandíssim Juan Carlos Escuté? Algú pot explicar? Bé, hi ha que tenir en compte que s’està recuperant d’una lesió de la que ja tenia constància perquè vam parlar pocs dies abans i també ens vam veure dissabte al lliurament de dorsasl a davant de la UME. Tot i així, no tothom pot afirmar haver avançat en una marxa de resistència un fenomen com ell, tinc dret a sentir-me una mica orgullós per una fita com aquesta, no?
Al facebook ha assegurat que no és la seva panxa, que es tracta d’un impermeable. No seré jo qui m’atreveixi a qüestionar la paraula d’un mestre com tu, Juan Carlos.
Control 2. Garraf. 8:08. Km 16,37
Bon dia Josep Maria, tot bé? Bon dia, Oriol. De moment tot correcte, sense incidències. En Josep Maria Comas és el responsable del control/avituallament de Garraf. El més especial d’aquest control i en conjunt d’aquesta Marxa és la proximitat amb el mar. És l’única de tot el calendari de la Copa Catalana en què es trepitja la sorra de la platja i més d’un i d’una no pot resistir la temptació de donar-se un bany. A la crònica de l’any passat vaig deixar-hi constància fotogràfica, molt explícita. Un s’hi va banyar tal com va venir a aquest món. Això es estar en contacte amb la natura, la resta són ximpleries.
Els que em coneixeu sabeu que no sóc cap apassionat del vi, però em feia il·lusió immortalitzar aquest moment porró en mà.
Quin honor, ser entrevistat pel reporter de Gavà Televisió. Et puc fer un parell de preguntes, si us plau? Encantat de la vida. Som del gremi, tot i que jo no tinc la carrera encara finalitzada, però per pocs crèdits eh. M’encanta oferir el meu testimoni de com està transcorrent aquesta Marxa tan magnífica. Fa un clima magnífic, el ritme m’està deixant sorprès, i la companyia no pot ser més grata. És un moment de la teva vida en què sents que fregues la perfecció.
Moltes gràcies pel teu testimoni, Oriol. Ja deia que la teva cara em resultava familiar, però si tu i jo hem coincidit en alguna assignatura a la facultat! Mare meva, quina coincidència!
Estem tots dos una mica canviats i crescuts, és lògic que no em recordis ni em reconeguis. Però és un plaer coincidir amb tu pel camí després de tants anys. Quines voltes que dóna la vida. M’explica que com a televisió local no s’han lliurat pas de totes les retallades que s’estan produint en els darrers temps. Ara són un mitjà únicament virtual i han patit una reducció de plantilla molt dràstica. En fi, company, tu no llencis mai la tovallola i continua desenvolupant la teva professió tan meravellosa amb l’entusiasme que ho fas. Fins la propera!
Comença un tram i un moment dels més fatídics, temuts i complicats de tot l’itinerari. Toca la pujada en direcció Can Lluçà fins al següent control, a la collada de Vallgrassa. No són molts quilòmetres, però el desnivell és potent, amb gairebé un quilòmetre inicial d’asfalt.
Creuem la via del tren per un dels túnels de l’estació de tren de Garraf i després la carretera C-31 per a passar a l’altre cantó del poble de Garraf, el que està més a prop de les pedreres. Les fites informen que continuem resseguint de moment el GR-92.
Torno a trobar molt els meus estimats bastons. Els nervis d’inici de jornada abans de sortir de casa m’han jugat una mala passada. Tant se val, avui inevitablement les cames han de rendir més que altres vegades. Patiran més les conseqüències durant aquesta setmana, però us puc assegurar que haurà valgut molt la pena.
Com ja sabia la pujada que venia, a Garraf havia demanat que em tallessin l’entrepà de la formatge per la meitat. Però si això és una misèria. M’havia dit la companya del control. No li faltava raó, però em conec i no em venia de gust una digestió pesada en una pujada com aquesta. Tant l’esmorzar a casa com a Campgràs m’havien deixat bastant saciat i satisfet, no era necessari més combustible de moment.
A estones es notava el vent que la previsió meteorològica dies enrere havia anunciat. Però era bastant suportable i no bufava amb intensitat tota l’estona. A més al cel no s’observava pràcticament cap núvol i el sol brillava en la seva justa intensitat. Estava sent un magnífic company de Marxa.
Per fi venia un tram més pla i per pista forestal. Era un moment magnífic per a trotar i compensar el ritme que inevitablement havia afluixat en aquesta pujada. Recordo que fa un any va ser en aquest punt i en aquest moment quan van començar seriosament a afluixar les forces i van començar a aparèixer dolors importants als peus. No puc negar que enguany, a aquestes alçades de la Marxa un ja no està al 100%, però ni punt de comparació. El ritme general d’aquest any està a anys llums del 2012.
Hola de nou Ches! És que m’han entrevistat els companys de Gavà Televisió i l’aturada a Garraf s’ha allargat una mica més del previst. Trotem un metres plegats, però ens aturem quan veiem un company aturat amb molèsties al genoll. No sembla res greu, però el Ches li ofereix reflex en gel si ho necessita, també li diu que porta antiflamatoris si li calen. Com veig que el company és capaç de continuar, encara que amb dificultats, vaig avançant i els deixo enrere. Ja ens anirem retrobant més endavant, segur.
Aquests dos de davant són qui crec que són? No pot ser. Sois quiénes creo que sois? Esto lo debo de estar soñando! En Rober i l’Enrique són companys de la Secció d’Escalada i Alta Muntanya (SEAM) de la UME.
Està clar que avui s’ho estan prenent amb calma i van a un ritme per sota del que poden arribar a fer. L’any passat van fer una marca similar a la del Miguel Ángel, poc més de 5 hores.
Primer en Ches, després en Juan Carlos, ara al Rober i a l’Enrique, a quin crack més em trobaré pel camí? A cap més, això ja és insuperable.
A una corba pocs metres abans d’arribar al control de Vallgrassa em creuo amb el company José Moreno, dels Garraf Runners. També ens havíem trobat a Campgràs. Com va passar a la Matagalls-Montserrat, avui no participa però hi és en carn i ós per a donar-nos tots els seus ànims. Amb gestos com aquest, impossibles de qualificar amb el terme precís que mereixen, a un li puja la moral per un moment fins al cel. Gràcies company de tot cor, m’ha emocionat retrobar-me amb tu després de la Matagalls-Montserrat, i com aleshores, al peu del canó.
Control 3. Vallgrassa. 9:09. Km 22,78.
Quina temptació a no continuar i arrassar amb tot el que hi ha.
Bon dia Manel! En Manel Orti és un altre company de SEAM de la UME. Supongo que estarás esperando a Rober i a Enrique. Llegarán enseguida, hace muy poco que les he alcanzado. Els que coneixen al Manel saben de sobres que és un altre crack, a més de l’escalada, de les curses de muntanya. Juntament amb la seva parella, la Isabel Vigil, en Rober, l’Enrique, i el Jaime Cano han participat a diverses curses de la Copa Catalana de Curses Verticals, com la Cuita del Sol i la Vertical Quiri, amb uns resultats de temps espectaculars.
I la Isabel, está más alante? Li pregunto. Sí, me ha preguntado si no me importava que fuera tirando, que tenia ganas de continuar. Le he dicho que sin problemes, que yo prefiero esperar e ir con Rober y Enrique.
Bé, menjo una mica de codony, de llaminadures, de gelea, i a continuar. Travessem una riera que m’és coneguda per altres ocasions. Passa just pel costat de la Masia de Vallgrassa. És un tram bastant planer i les pedres del camí no són tan feixugues com als corriols de pujada del començament. A més, està envoltat d’una gran quantitat d’arbres d’arboç, madroño en castellà. Són una delícia. Hi ha groc i vermells. No sé bé quina diferència hi ha entre uns i altres, però jo només selecciono els vermells. Agafo de tant en tant un grapadet i vaig menjant. De debò, tenen un sabor espectacular. Són dolços i refrescants. Un bon suplement als avituallaments.
Després de la riera de Vallgrassa comença un tram de la Marxa del qual ens acomiadem en l’edició d’enguany. Primer pugem per una carretera asfaltada just al costat de l’urbanització de la Plana Novella, al terme municipal d’Olivella, a prop del Monestir Budista del Palau Novella. Carretera que als pocs metres enllaça amb la pista forestal que uneix la Plana Novella amb Begues. És un tram que per als que fan la Marxa caminant es fa molt monòton, repetitiu i quasi inacabable. Com deia, és una part del recorregut que a partir de l’any que ve donarà el relleu a un camí alternatiu que anirà a donar a les Burigues de Begues. Durant el 2014 anirem fent assajos del nou recorregut i anirem informant dels detalls. Des de la UME, esperem que la nova Marxa del Garraf agradi a tots, caminants i corredors, veterans i nouvinguts.
A aquestes hores afortunadament no veiem cotxes. Sí que ens anem creuant amb molts ciclistes als que anem saludant i molts dels quals ens llancen consignes d’ànims per a continuar amb totes les nostres forces. Són un estímul a no decaure i a donar el màxim de nosaltres mateixos.
Control 4. Can Carxol. 09:53. Km 28,54.
Veig el Juanjo, company de la UME i responsable del control de Can Carxol, molt esverat. Caminant molt de pressa amunt i avall. A més, hi ha una ambulància i dos vehicles ranxera dels Bombers. Algú s’ha fet mal. No serà res insignificant si n’hi ha tantes dotacions.
Hola Juanjo, qué ha pasado? Un compañero de la UME, el hermano de la Mari Jiménez Sevillano, ha sufrido una caída y se ha golpeado en las costillas, se lo van a llevar al hospital. Efectivament el cop havia hagut de ser molt fort. Al facebook, concretament al grup de Garraf Runners ha publicat això després d’acabar la Marxa:
Juan Antonio Jimenez Sevillano
Hola compañeros, como muchos sabréis ayer no pude acabar la cursa a causa de una caída y fui evacuado en ambulancia.
En primer lugar os comento que en principio no es grave, pero me tienen que hacer más pruebas y me han dicho que no fuerce, parece ser que el impacto de la roca sobre el esternón me hundió un poco las costillas pero no me las fracturo, tengo dificultad para respirar pero estoy bien.
Ahora que os he dado el coñazo con el parte médico os comento porque me decidido a escribir.
Os quiero agradecer compañeros vuestra solidaridad y el apoyo que me disteis ayer durante todo el día, mi mujer me lo comento mientras estuve en urgencias. En especial quiero agradecérselo a José Luis que se quedó conmigo desde el principio, abandonando su carrera de forma altruista para ayudarme y a Raúl y Jaime compañeros de UME que también me ayudaron hasta la evacuación.(Raúl me acompaño hasta el hospital)
Imaginar por un momento la situación estaba a más de un km del control de Can Carxol en la subida de las torres de alta tensión cuando se me saturó el pulmón, Jose Luis, Jaime y Raúl se quedaron conmigo y empezaron a barajar posibilidades para la evacuación, llamaron a todo el mundo y cuando vieron las dificultades para evacuarme decidieron bajarme hasta el control, así que después de 30km de cursa Raúl me sube a caballito y me empieza a bajar por el sendero pedregoso mientras José Luis y Jaime miran de sujetarlo para que no nos fuéramos al suelo y así hasta que llegaron los bomberos y me evacuaron en el todoterreno hasta la ambulancia.
Y por eso creo que nuestro deporte el correr por la montaña nos hace diferentes, siempre paramos para ayudar, dar nuestra agua o parte de nuestra comida si alguien la necesita, aunque luego nos haga falta más adelante nos alegramos de que un compañero se supere y le damos nuestro apoyo.
GRACIAS COMPAÑEROS RUNNERS
También quiero agradecer los ánimos de los compañeros durante la cursa
Enrique, Cristina y Miguel en el control de Vallgrassa
Bayo y Marc durante la carrera
Pedro y Ramon que vieron el traslado
Manel que a través del móvil hacía de enlace
Y en especial a Jose Luis que se quedó conmigo y Fernando que dejo su móvil, para que estuviéramos comunicados cuando estábamos sin cobertura.
Y todos aquellos que no he nombrado y que también estuvieron ahí.
Gracias de todo corazón.
Juan Antonio, de tot cor, et desitjo una recuperació ràpida i satisfactòria. A la UME estem orgullosos de comptar entre les nostres files amb una persona com tu.
No són ni les 10 del matí. Davant d’aquest panorma no tinc quasi gens de gana. Sé que la botifarra és deliciosa, fa un any el meu paladar en va donar fer. Però aquest cop és massa per al meu sistema digestiu. Em conformo amb una mica de taronja.
Després del control, hi ha que continuar uns metres de riera al final de la qual comença un camí privat. Abans d’arribar a la masia de Can Carxol hi ha una desviació a un corriol de pujada. Sembla ser que va ser en aquest corriol on el company Juan Antoni ha patit l’accident. Haurem d’extremar les precaucions.
Inevitablement es genera embús per moments. És la darrera pujada important de la Marxa. El desnivell és molt pronunciat i les condicions del terreny similars a la part inicial, pròpies del Garraf. Molta pedra, camí molt estret, i el garric dels costats que no perdona i a qui més qui menys li deixa marca en forma d’esgarrapada.
Hola Ches, una altra vegada. Ens havíem perdut el rastre abans d’arribar a Vallgrassa. Es notaven les ganes d’arribar a la Morella, estava imparable. A partir d’aquest moment ja no ens vam tornar a separar i vam fer fins al final la Marxa plegats i al mateix ritme. Amb l’excepció d’algun instant en què el cos m’obligava a fer una aturada i canviar l’aigua a les olives. Però tot sigui dit, durant tot el dia el cos s’ha comportat a diferència d’altres marxes.
Després d’aquest corriol, abans d’arribar al cim de la Morella, hi ha un tram de pista més ample i menys pedregós. Però la pujada continua sent la protagonista. Així que preferim afluixar una mica el pas i reservar les forces i les energies per a totes les baixades que vindran després de la Morella.
Com era d’esperar, a aquesta alçada del terreny, tornàvem a notar ràfegues de vent potents. Però en absolut de les més fortes que podem recordar. Fins i tot era d’agrair sentir aquestes bocanades d’aire fresc a la cara. Compensava les estones exposats al sol, que també s’hi deixava veure i sentir.
En apropàvem cada cop més al cim de la Morella, punt d’unió entre les dues marxes, la G45 i la G21. Enxamparem a la colla de les caminades dels diumenges que està fent la G21? Jo crec que sí. El Ches ho va aconseguir l’any passat a la baixada entre la Morella i el coll Sustrell.
Una imatge val més que mil paraules. No sóc capaç de plasmar en paraules el que se sent en arribar a la Morella el dia que fas la Marxa del Garraf. Són moltíssimes emocions i sentiments els que s’experimenten en aquest instants: records de moments importants i significatius de la teva vida, satisfacció personal, increment de la teva autoestima i de la teva moral…
Gràcies, Ches, per aturar-te un instant i immortalitzar aquest moment tan especial. Apa, continuem!
Ja m’ho havia anat avisant estona abans, a partir de la Morella ens anirem trobant amb més participants de la G21, que no pas de la G45, als que en algun moment haurem de demanar amablement que ens deixin passar. I així va ser pràcticament fins a l’últim avituallament. Anàvem constantment demanant, amb educació i bones maneres, que facilitessin el nostre pas en els trams més estrets i congestionats. Tothom es va comportar amb molta amabilitat. Amb el vostre permís, us avancem. Gràcies, bon dia! Unes tres-centes vegades com a mínim haurem pronunciat aquestes paraules.
Hi havia ganes d’arribar a Gavà. Abans, però, molt abans, vam viure la sorpresa més emotiva de la jornada. Pocs metres més avall de la Morella, allà hi era la colla de les caminades dels diumenges! Bé, una representació, no hi eren tots. Estava l’Albert, la Noelia, la Deysy, la Núria, la Mª del Mar, la MªJosé i la Toni. Crec que no me’n descuido de cap dels que hi eren. En Ches va saludar i va continuar com un cohet. Jo no vaig poder evitar aturar-me un minut a saludar-les a totes, amb dos petons com es mereixen cadascuna d’elles, menys l’Albert que es va haver de conformar amb una picada de mans. Des d’abans de l’estiu que no he pogut anar amb ells, feia mesos que no els veia. Les ganes de continuar amb elles eren immenses, però tindrem molts diumenges per davant per a fer camins i quilòmetres plegats. Avui el repte és completar la Marxa amb la millor marca possible.
Aquest any, si els companys han posat la corda a la baixada al Coll Sustrell no l’he vista. Potser aquest any han prescindit perquè no hi havia previsió de pluja i el risc de relliscades i caigudes no era tan elevat. A més, l’any passat abans que l’equip escombra la pogués retirar algun indesitjable ja l’havia robat. Tenint en compte l’experiència, a ningú li ve de gust repetir.
Després del Coll Sustrell va venir la darrera pujada oficial de la Marxa. No te l’esperes, i sembla insignificant, però allà hi és i l’has de superar. Fins gairebé la Clota predomina la pista forestal i se’ns fa més fàcil que en el tram anterior avançar els participants de la G21.
En algun moment havien d’aparèixer els símptomes de feblesa inevitables quan portes a les teves esquenes tants quilòmetres i tantes hores. Era el moment de recórrer als suplements energètics: un gel de la Nestlé, una barreta dolça del Decathlon, i per si de cas una ampolla del 5 Hour Energy. Amb tot això aguantaré amb dignitat fins a l’arribada, no?
El Ches es va despenjant i avança posicions, però no el perdo de vista pràcticament en cap moment. A partir de la Morella, anem seguint de nou el GR-92, que havíem abandonat temporalment després de Vallgrassa i durant la pujada de Can Carxol fins a la Morella.
Ja queda poc per arribar a la Clota. Allà ens espera el Juan tallant el pernil
Control 5. La Clota. 11:42. Km 36,58.
Amic i company Juan, de ben segur que aquest pernil és un dels millors plaers que els nostres paladars poden degustar en aquesta vida. Però renuncio a la meva porció. Empleno el meu bidó d’aigua on porto l’isotònic en pols, i continuo. Som-hi Ches! Que això ja ho tenim!
Poc abans d’arribar a la Clota he encès el mòbil. Miraculosament tenia quelcom de bateria. Suficient per a poder fer una trucada a la Caro, la meva parella. Hola amor, bon dia. Es queda pasmada per l’hora de la trucada. Sí Caro, el ritmo que estoy llevando parece ser que es bueno. Además voy desde hace varios kilómetros con Ches, lo cual es una motivación añadida. En aproximadamente una hora llego a Gavà. Avisa tú a mi madre para ir saliendo. Pídele por favor que lleve la cámara reflex. Un beso. Te quiero.
Després de la Clota, en Ches i un servidor encarrilem la recta final. Primer un tram del GR-92 que va a desembocar a l’anomenat Camí Medieval. Amb diferència, un dels meus senders preferits de tot el Garraf. M’encanta la seva inclinació, la seva pols rogenca tan característica d’aquesta vessant del massís, i per descomptat les seves vistes. És una finestra oberta al camí del Purgatori, al Castell d’Eramprunyà, al puig de la Desfeta, a la Morella i al Puig de les Agulles, entre d’altres posicions emblemàtiques del Garraf.
Ens sentim imparables. Esgotats també, indiscutiblement. Aquest tram torna a ser molt pedregós i amb un desnivell de baixada impressionant. Però ens sentim com a casa. Corrent per camins que ens estimem, que hem explorat en centenars d’ocasions, dels que coneixem pràcticament cada pedra, cada planta, cada cruïlla, cada trencant, cada masia en runes com Can Bassoles i Can Flocant, just on es troba l’esplanada on acaba aquest Camí Medieval.
Poc abans d’arribar a Can Flocant ens trobem amb una noia asseguda acompanyada d’un noi. La conec, és una antiga companya de l’institut, es diu Merche. Se’ns trenca el cor quan la veiem literalment plorar de dolor. Té un peu descalç i li podem observar el turmell inflamadíssim. Ha patit una caiguda i no es veu amb ànim de continuar. El dolor li resulta insuportable. En Ches li ofereix un gel per a calmar una mica el dolor. Li preguntem si ja ha avisat a l’organització. Entre llàgrimes ens diu que no ho ha fet perquè no està inscrita. Li diem que per això no s’amoïni, que avisi si cal al 112. Fins aquí no pot arribar cap vehicle perquè és una zona de corriol continu i molt aïllat. Ens agraeix l’ajut i ens assegura que si no nota millora, avisarà a emergències.
Preocupats i angoixats, continuem cap a la Sentiu. Tornem a avançar a alguns participants de la G21 que ja havíem avançant prèviament abans de trobar-nos amb l’accidentada Merche. Una d’elles és una amiga de Gavà que es diu Carolina i que dissabte jo mateix li vaig lliurar el dorsal. Vinga Carol, que ja queda menys, portes molt bon ritme! Ens somriem mútuament i ens acomiadem.
Ara sí, arribem a Can Flocant. Ens acomiadem del nostre estimat Camí Medieval i travessem un corriol boscós que ens porta fins a la Sentiu. Han talat molts matolls durant l’estiu en tota aquesta zona i inexplicablement s’han quedat allà amuntegats, generant un risc d’incendi tremend. No sé, potser algú hauria de parlar amb l’Ajuntament de Gavà i amb la Diputació perquè facin quelcom al respecte.
Control 6. La Sentiu. 12:23. Km 43,05.
Com haureu pogut comprovar, ni el meu germà ni el meu company de la UME Jordi Llorens han tornat a coincidir amb mi durant la Marxa. A quina hora arribaran ells? Tant se val, els esperarem a l’arribada. Espero que cap dels dos hagi tingut cap ensurt. Ja els trucarem si cal després.
2 quilòmetres i això ja està fet. Mare meva, no m’acabo de fer a la idea. Apa, unes quantes llaminadures, una mica d’aigua al bidó, i cap a la línia de meta.
Travessar dos carrers asfaltats de l’urbanització de la Sentiu a aquestes alçades de la Marxa no fa il·lusió a ningú. Sort que són curts i de seguida vas a parar al pícnic de davant de la Masia de Can Llong. D’allà creuem la carretera a l’altre cantó i ja som a la pista forestal per on hem començat fa unes quantes hores i a les fosques.
Va Oriol, que ja quasi hi ets. No et vinguis avall. És igual si algú aconsegueix avançar-te, no t’has de sentir pitjor per això. Uns minuts abans o després, arribis en el moment que arribis, saps que allà hi seran la Caro i la mama i això és el que compta. Per primer cop et venen a rebre com un campió al final d’una Marxa, això no té preu i és un detall que portaves tota la temporada esperant com un tresor. Aquest serà el teu millor trofeu.
Els Bombers, la rotonda, el Parc del Mil·leni, la Piscina Municipal, el Col·legi Jacme March… Vinga, que ja arribes a veure els arcs de la Tuga i de la FEEC al costat de la Biblioteca. Ja quasi hi ets! Últim pas de vianants abans de l’arribada. Gràcies per deixar-me passar.
Arribada. Ajuntament de Gavà. 12:38. Km 45.
Déu meu! Quina gentada! Se m’accelera el ritme cardíac! El que sento en aquest instant s’ha de sentir segur quan acabes una marató o una ultratrail. Quina passada!
Vaig mirant absolutament totes les cares. On sou? Caro! Mama! Haureu arribat a temps? Siiiiiiiiiiiiii! Holaaaaaaaaaaaaaaaaa. Ja sóc aquí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Quina alegria!!!!!!!! Estic que em surto!!!!!!!!! No m’ho puc creureeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Vaig a escanejar el dorsal, ara vinc a saludar-vos!
Hola Mercè! Hola Miquel! M’alegro de veure‘us! Això sí que és una rebuda en família, família genètica i família muntanyenca.
Quin ambient, quin moment, quina festa! La pregunta inevitable de la meva mare és I el Jordi? Espero i desitjo que tant ell com en Jordi Llorens estiguin perfectament. Segur que no trigaran gaire. Em donarà temps d’anar a la dutxa abans que hi arribin. Vinga, m’arrisco. No sóc persona amb aquestes olors corporals. A més, trinc ganes de lluir la samarreta de l’ocasió.
Enhorabona Ches, un temps excel·lent, sobretot tenint en compte que encara t’estàs recuperant de molèsties importants a l’esquena que arrossegues des de fa setmanes arran d’una caiguda a la moto.
Ara sí, a la dutxa. Això és vida. Et sents tan renovat. Però Oriol, no t’encantis. A veure si aconsegueixes ser-hi abans que arribin els Jordis. Afanya’t!
La meva mare i la Caro continuen darrera les valles càmera en mà. Això vol dir que encara esperen els Jordi’s. Genial! Em fa il·lusió poder rebre’ls com es mereixen.
Enhorabona crack! Ets el millor! Se’t veu genial! Apa, fitxa i a pel teu diploma! I l’altre Jordi? Ens hem despenjat a l’avituallament de Garraf, anava una mica tocadet, però no crec que vagi molt enrere meu.
Apa, aprofita l’entrepà i la beguda per a recarregar les piles, que hem de sortir radiants a la foto de família!
Jo tinc intenció de tornar al voltant de les 18:00, descansat, dinat, a celebrar el final de Marxa i la cloenda de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Hi haurà pernil, cava i focs artificials. Us sembla si anem recollint per ara la paradeta? Vinga som-hi. Ei, mite’l!
Enhorabona campió! Ostres, si està arribant també en Juan Carlos! Apoteòsic! Felicidades máquina! Qué bien acompañado te veo con los tuyos! Tots dos, segrestats per a la foto de remat de jornada. Això és un moment per a la història!
No se m’acut cap paràgraf brillant com a final d’aquesta crònica. Com totes les anteriors, per davant de tot és un testimoni personal, subjectiu i sincer. Un recull de les vivències i de les emocions d’un dia molt esperat durant tot l’any perquè és una cita muntanyenca molt especial. És a prop de casa, està organitzada pel club al que pertanyo, té una trajectòria consolidada, té un suport ciutadà indiscutible, i avui he pogut compartir grans moments amb persones encara més grans, no pas per mida o per pes, sinó per la seva grandesa com a individus.
Per acabar, he de dir que posar un 10 a l’organització aquest cop no serà ni modest ni imparcial perquè durant els darrers mesos n’he format part. Però aquest 10, majúscul, se’l mereixen sense cap mena de discussió tots i cadascun dels voluntaris i membres de l’organització que des de les intempestives hores de foscor de la matinada fins al vespre han estat al peu del canó en totes les tasques que han desenvolupat respectivament: preparar i servir el menjar i les begudes dels avituallaments; lliurar dorsals i samarretes; marcar el camí amb les cintes, fletxes i cartells; desmarcar-lo amb l’equip escombra i tornar a deixar el Parc del Garraf tan net com estava dissabte; coordinar i supervisar els talls de trànsit amb la Policia; i una menció especial al company Juanjo i la resta de voluntaris del control de Can Carxol per haver actuat amb tanta rapidesa i tanta professionalitat per atendre en Juan Antonio. Un cop més, ànims, forces i els millors desitjos perquè et recuperis aviat.
Xarxa de Senderistes 