CRÒNICA DE LA 4ª MARXA DE RESISTÈNCIA DE LES VALLS D’ÀNEU

L’aventura d’aquest diumenge 9 de juny de 2013 en realitat va començar el dia anterior al voltant de les 07:30 del matí a l’Estació del Nord de Barcelona, on la meva amiga Angélica i jo vam prendre l’autocar de l’empresa ALSA en direcció a Esterri d’Àneu. Fins arribar-hi encara ens quedaven ni més ni menys que quinze parades en diferents poblacions d’aquesta ruta: Tàrrega, Claravalls, Agramunt, Mafet, Artesa de Segre, Comiols, Isona, Vilamitjana, Tremp, La Pobla de Segur, Gerri de la Salt, Sort, Rialp, Llavorsí i la Guingueta d’Àneu.

Es confirmaven les previsions de pluges intenses per al cap de setmana, almenys fins que vam arribar a Tàrrega, on vam fer una parada de mitja hora. La resta del recorregut ens va sorprendre que se n’anessin lleument els núvols i el cel ens regalés un sol radiant. Feia anys que no hi anava fins al Pallars Sobirà. Temps enrere anava sovint amb una amiga meva, la Mònica, que de petita va viure a Aidí, un petit poble situat molt a la vora de Llavorsí. En aquest aspecte ha estat un viatge de retorn a un indret conegut i enyorat, molt enyorat.

Abans d’arribar a Esterri d’Àneu, un grup de vaques enmig de la carretera ens va obligar a fer una parada addicional no prevista en l’itinerari. Pobretes, què saben elles dels perills del trànsit rodat i de la velocitats dels vehicles que circulen per l’asfalt. Elles només pensen en pasturar i anar amunt i avall en ramat. No se les veia gens preocupades ni estressades. L’agent rural que ja estava per allà i el conductor d’un vehicle aturat en el sentit contrari, potser era el granger propietari de les vaques, van aconseguir que comencessin a desfilar una darrera de l’altra pel voral i així vam poder continuar fins al nostre destí.

Vam arribar a Esterri al voltant de les 13:00 del migdia. Vam fer el check-in a la Pensió la Creu, on teníem reservada l’habitació per passar-hi la nit. El tracte va ser des del primer instant enormement amable i cordial. Estem molt agraïts per totes les atencions rebudes i les facilitats que en altres allotjaments dubto que ens haguessin posat, com poder-nos haver dutxat diumenge en acabar la Marxa.

A les 18:00 es feia un breifing, una xerrada de presentació de la Marxa, i el lliurament de dorsals a l’Ajuntament. Així que teníem gairebé 4 hores per descansar i passejar tranquil·lament per Esterri i els seus voltants. Teníem clar que ens esperava al dia següent una caminada dura, principalment pel desnivell acumulat del terreny, així que no vam voler castigar-nos més del compte. Vam caminar fins a la Guingueta d’Àneu passant primer per Escalarre seguint el curs del riu, la Noguera Pallaresa. I de la Guingueta vam tornar a Esterri pel voral de la carretera per la qual havíem arribat abans amb l’autocar. Recorregut totalment pla, amb alguns plugims lleus i suaus, amb el so ambient del curs de l’aigua que baixava des d’amunt de les muntanyes pel riu, i amb la companyia de les vaques i els cavalls que hi havia a les finques més properes al camí.

Una mica abans de la presentació a l’ajuntament vam descansar una estona a l’habitació de la pensió. La temptació de ser absorbit pel llit i caure profundament dormit era immensa. Però no era aconsellable fer una becaina, preferíem aguantar fins a la nit i anar a dormir ben d’hora. Ens hem malacostumat, almenys jo, a disputar marxes de resistència havent dormit escasses hores. I òbviament és una qüestió que et passa factura en molts aspectes, principalment en el rendiment físic.

Minuts abans de les 18:00 vam arribar a l’ajuntament i ja estava ple de gom a gom. Moltes persones ja havien recollit el dorsal i la samarreta. Quan vam anar a la taula que ens corresponia per cognom ens van dir que primer anéssim a la presentació a la planta de baix, on es trobava la sala de plens, i després ja recolliríem el dorsal. Membres del Espot Esquí Club Valls d’Àneu, entitat organitzadora de la marxa, van explicar-nos detalladament tots els controls i punts d’avituallament pels quals passaríem i també van donar-nos consells pràctics referents al calçat, a la roba i al menjar que hauríem de dur. Ens van explicar que també es disputaria una marxa popular de 20 quilòmetres, que no puntua a la Copa Catalana de Caminades de Resistència i que a partir de la població de Son escurçava el recorregut fins a Esterri. Ens va cridar l’atenció i ens va fer molta gràcia que també convocaven una marxa anomenada col·loquialment del colesterol amb un traçat de només 3 quilòmetres i totalment plana, per camins practicables amb cadira de rodes i cotxet per a nens. La Marxa Popular començaria a les 7 del matí, un hora després de la nostra, i la del colesterol a les 12. I totes clourien amb un dinar popular al poliesportiu municipal a partir de les 15.

Després del briefing ja vam poder recollir el dorsal i la samarreta. També ens van donar uns obsequis molt originals: una pilota tova anti-stress, una altra de plàstic desmuntable amb un impermeable a l’interior, una canellera amb cremallera, i una llanterna de leds de dimensions molt reduïdes amb una cadeneta per dur de clauer. La veritat, s’ho van currar quantitat. Un 10 en aquest aspecte encara que el disseny de la part frontal de la samarreta ens va semblar una mica pobre i dessaborit. Però als regals, mai els farem cap mena de lleig. El que compta és el gest.

I per fi va arribar el gran dia. Vam sortir de l’església d’Esterri d’Àneu exactament a les 06:05 del matí del diumenge 9 de juny de 2013. Hi eren habituals i fins i tot incondicionals de les caminades de resistència com en Sergio i la Verónica, veïns de Castelldefels i socis federats de la UME com jo. Sempre es respira en aquestes marxes un ambient molt especial, sobretot en els instants previs al començament. A mi em fa molta il·lusió retrobar-me amb cares conegudes, s’hi viu un ambient molt familiar i més encara ahir que no arribàvem als 150 inscrits. Teníem per davant 46 quilòmetres i un denivell acumulat total de 4.600 metres.

Com és tradició, un sorollós petard va donar el tret de sortida i ens vam disposar a moure les cames. Algunes i alguns bastant més ràpids que d’altres. L’Angélica i jo no teníem cap pressa. El que més ens preocupava era anar a un ritme similar al d’en Sergio i la Verónica perquè eren els nostres xofers de tornada a casa. Però ells mai corren, si ens treien avantatge seria poca, pensàvem ingenus de nosaltres. Fins a la Guingueta no vaig ser capaç d’enxampar-los i no sense esforç. A diferència d’altres caminades on hem coincidit com la de Carenes o la dels Dips, aquests dos monstres de les marxes de resistència van mantenir ahir un ritme molt intens. Es nota que ho porteu a la sang.

La primera població que vam travessar després de sortir d’Esterri va ser la veïna València d’Àneu. Un indret encantador, com Esterri. Arquitectura típica del Pirineu amb cases de pedra i teulats de pissarra, carrers empinats, el terra pavimentat amb llambordes i l’església d’estil romànic presidint el bell mig de la vila. En una marxa com la d’ahir no sap gens de greu abandonar una estona la muntanya i trepitjar l’asfalt, us ho asseguro.

Però l’essència de les Valls d’Àneu ens esperava, i un cop vam abandonar València ens vam endinsar per corriols fins arribar al primer control, a l’alçada de Boren. Ja ens van avisar el dia anterior a l’ajuntament d’Esterri que paréssim atenció als senyals del camí perquè anys anteriors més d’una persona s’havia saltat aquest control i això pot arribar a suposar quedar desqualificat. Afortunadament no va ser així, voluntaris de l’organització i també alguns bombers van poder donar fer que vam passar-hi i ens van poder escanejar els nostres dorsals.

El primer avituallament, únicament líquid, ens esperava pocs quilòmetres més endavant, a Sorpe. Abans d’arribar-hi l’Angélica em va preguntar si creia que podíem ser avançats pels participants de la Marxa Popular, la de 20 quilòmetres, que en aquell moment feia gairebé mitja hora que havia començat. Jo li vaig respondre que creia que no, que molt lents hauríem d’anar perquè ens enxampessin. Ingenu de mi, no vaig poder estar més equivocat. Just quan estàvem aturats a l’avituallament de Sorpe va arribar el primer de la Popular, òbviament corrent. Va preguntar, em decanto a pensar que amb accent basc o navarrès, en quin punt ens separàvem les dues marxes. El voluntari que hi havia a la taula li va respondre que en el següent avituallament, a Son. I el paio va continuar, com si el perseguís algú, a corre cuita.

I cap a Son vam continuar, tement l’arribada de la pujada fatídica que havíem vist en els gràfics i que començava més o menys a partir del quilòmetre 12. Però no va arribar en aquest tram. Entre Sorpe i Son el camí va anar alternant replans i pujades bastants suaus. Tret d’uns metres inicials per carretera, tot el camí va ser per corriols, fangosos per la pluja tant del matí anterior com la que estava caient en aquell moment encara que amb no massa intensitat. Vindria molt més forta a partir del refugi de Pla de la Font.

A Son va ser inevitable disparar unes quantes instantànies, tant a dins del poble com ja des dels afores. Veure un indret tan acollidor envoltat de prats verds i muntanyes no té preu. I a més en aquell moment el clima no podia ser més fantàstic, fins al punt que no em va fer por treure’m el tallavents i quedar-me en màniga curta i així lluir amb orgull la samarreta de la UME. Però no seria per massa estona.

La pujada de Son al refugi del Pla de la Font, la tant temuda pujada a la que em referia, va transcórrer per un llarg torrent paral·lel a la Riera del Tinter, pel que he pogut consultar a posteriori als mapes. I no penseu en les típiques rieres que ens poden quedar a la majoria de nosaltres a prop on només veiem aigua cada certs segles quan cauen pluges de campionat. Penseu més aviat en un riu de gran cabal, per on cau l’aigua furibunda i t’atrapa amb el seu so encisador. Aigua que en diverses ocasions vam haver de creuar per troncs, passarel·les i roques. Aquest és el millor l’ambient que es pot viure en una caminada per muntanya, perquè la d’ahir és una caminada de muntanya en estat pur i autèntica, de pujades quasi impossibles, de temps inestable i variant, de passos equipats amb esglaons i amb cordes, de relliscades i caigudes. Ho va tenir absolutament tot.

Abans d’arribar al refugi del Pla de la Font vam passar per un replà immens que tots esperaven com aigua de maig, tal com va clamar en Joan Miquel. Ell és un altre incombustible de les caminades de resistència amb qui vaig coincidir per primera vegada a la Marxa dels Dips el passat 18 de maig. Aquest replà era un espai immens, com un camp de gespa que no s’acaba mai miressis al cantó que miressis. Allà vam trobar-nos un grup de cavalls salvatges. Una altra estampa que moltes altres caminades difícilment ens podrien regalar.

Ens estàvem apropant cada cop més al nostre sostre, a l’esmentat refugi del Pla de la Font que està situat a 2.100 metres d’alçada, i com imaginareu el clima ja no acompanyava tant com a Son. Així que vaig aprofitar el replà per a fer una breu aturada i tornar a col·locar-me el tallavents i tapar-me bé el coll amb el meu Buff negre, regal del meu germà aquest nadal.

La boira cada cop era més intensa conforme ens apropàvem al refugi. Des de la distància només es distingia la silueta, tant del refugi com de les persones. Però vam arribar-hi. Ja dúiem a les nostres espatlles més de 17 quilòmetres, si fa no fa un terç del recorregut. Havíem completat el desnivell més fort, però en absolut l’únic. Hores més tard, després de la Guingueta, la segona pujada del traçat se’m va fer molt més feixuga.

Però després del Pla de la Font, tocava baixada. I us puc assegurar que no va ser una baixada qualsevol. Just abans de la baixada, dos bombers amb armilles reflectants es anaven fent senyals per on ens havíem de desviar. Una estona més tard, en Joan Miquel em va explicar que al darrere del primer dels bombers, si continuaves unes passes anaves a parar a un precipici absolut. Novament donem un excel·lent a l’organització de la marxa.

Ja a la baixada, ens va tocar travessar novament en més d’una ocasió rieres. Vam tenir un ensurt que afortunadament va quedar en això, en un ensurt, però podia haver acabat en tragèdia. En Josep, un altre company assidu de les marxes de resistència, va patir una relliscada a una pedra creuant una d’aquestes rieres i va caure gairebé de cos sencer a l’aigua. Insisteixo, estan considerades rieres, però per la quantitat i la força amb la que cau l’aigua són equiparables a rius de gran cabal. I aquesta en particular era en un tram de baixada molt empinada, i l’aigua va arribar arrossegar en Josep un parell de metres fins que es va poder agafar d’una branca i retornar al corriol principal. Com passa en aquest tipus d’ocasions, van ser segons, potser mil·lèsimes. Però psicològicament semblen molt més i t’arriba a entrar pànic. En Josep, que és un crack, es va incorporar com un campió i ens va assegurar que no va prendre mal, tan sols s’havia pres un bany inesperat, i ben fresquet.

Va haver-hi, que recordi, trets petits trams que estaven reforçat amb corda. El primer vam passar-lo sense més complicacions. En el segon també hi havia instal·lats dos esglaons de ferro a l’estil de les vies ferrades. El terreny estava extremadament humit i, tot i estar ben agarrat a la corda metàl·lica, vaig tenir una relliscada i em vaig copejar el turmell dret a un dels esglaons, però sense més conseqüències. I el tercer estava equipat amb una corda de fil de diàmetre gruixut com les que es fan servir en escalada passada per ancoratges a la roca. Aquesta la vam poder passar sense gaire dificultat, però en cap cas estava de més.

Tant en la pujada de Son al refugi del Pla de la Font, com en la baixada fins a Espot, sóc incapaç de comptar les nombroses vegades que no vaig aconseguir evitar trepitjar l’aigua, que també inundava literalment els corriols per on passava el recorregut de la marxa, i el fang. Fins i tot es podria dir que els peus van quedar en més d’una ocasió totalment enfonsats, us podeu imaginar com van acabar les sabatilles al final de la jornada.

Abans d’arribar a Espot la pluja cada cop apretava més i més, i va ser l’ocasió perfecta per a desenfundar l’impermeable. Menys pes a la motxilla a canvi d’una peça més de roba i per tant una capa més al cos. Però estava més que justificat, quan vam arribar a l’avituallament d’Espot no ens movíem de la taula amb el menjar i les begudes per a quedar-nos ben coberts per la pèrgola que hi havien col·locat, com en tots els altres avituallaments. De debò, aquesta gent ho ha tingut tot molt ben previst i muntat.

Més d’un, com en Josep, van aprofitar els bars d’Espot per a fer una cerveseta i descansar una miqueta, però l’Angélica i jo vam preferir continuar sense alentir més del compte el nostre ritme. En els metres previs al refugi i durant la baixada vaig despenjar-me de l’Angélica, però a Espot ens vam retrobar. Per un cantó volia anar al seu pas, però per un altre era conscient que la Verónica i el Sergio segurament ens havien avantatjat molt perquè des de la sortida a Esterri no els havíem tornat a veure. Així que vaig anar avançant i de fet em vaig despenjar de tothom amb qui havia anat al mateix ritme fins arribar a Espot, com passa habitualment a les pujades on les forces van en detriment. Tal com va succeir en el tram entre Espot i Jou, passant per Estais. Va ser, això sí, una pujada molt més curta i a la que va succeir un tram bastant pla i principalment per carretera fins a Jou.

A Jou ja no em quedava bateria a la càmera i el mòbil preferia dur-lo apagat i reservar la bateria fins al final, en això procuro ser tan previngut com sigui possible. Així que no hi ha instantànies d’aquest fantàstic poble. Queda per al record la seva església, els seus carrers i per descomptat la canalla que hi havia a l’avituallament líquid. Una nena i un nen molt simpàtics em van explicar que a Esterri ja havien arribat en aquell moment, segons els havien informat, unes 32 persones. I que el que havia arribat en segona posició era l’alcalde d’Esterri d’Àneu! Perquè després diguin que ningú és profeta a la seva terra!

Després dels diversos quilometres de carretera que havien precedit Jou, afortunadament venia corriol i a més de baixada. Des d’Espot, i després de desenganxar-me del grup més nombrós, només m’havia creuat amb dos homes als que vaig avançar i vaig deixar enrere. Ja passàvem dels 30 quilòmetres i això significava que entràvem en el darrer terç de la marxa. Coneixent-me, sabia perfectament que això significava que arribava el moment del turbo, el moment de gastar les forces i les energies al màxim, d’aturar-me el mínim als avituallaments i d’arribar el més aviat possible corrent tant com les cames m’ho permetessin. I així va ser fins arribar a la Guingueta d’Àneu. Ja es veia Esterri allà al costat! Semblava que això estava dat i beneït! Però res més lluny de la realitat. Quedava la part final, amb una pujada fins a Llavorre no apta per a tots els públics.

A la Guingueta, i pensava que això no passaria, vaig trobar-me amb els mestres, amb la Verónica i el Sergio. De debò, estava ja convençut que no els agafaria i que arribarien a Esterri totalment despenjats tant de mi com de l’Angélica. Però no va ser així. Estaven, com sempre, tranquils i relaxats, menjant i bevent al punt d’avituallament. Amb la cara de fatigat i de suat que duia em van notar de seguida que venia corrent, el meu aspecte em delatava.

4 poblacions em separaven de l’arribada a Esterri: Dorve, Llavorre, Burgo i Escalarre. De la Guingueta a Esterri hi havia aproximadament 9 quilòmetres, però quins 9 quilòmetres! Ja m’ho havia avisat en Joan Miquel, estona abans al replà anterior al refugi del Pla de la Font, que la pujada de la tarda també se’ns faria dura de fer. Però no m’imaginava que tant. La pluja en aquell moment havia marxat del tot, i el sol no trobava en aquests camins cap mena de barrera de manera que no hi havia cap ombra on resguardar-se. Eren corriols pràcticament sense vegetació, molt pedregosos i àrids. Però ja ni ganes de treure’m el tallavents em quedaven, així que treia forces d’on pogués, no sé d’on perquè gairebé ni em quedaven, però les vaig treure. Va ser un moment complicat que em va portar a la memòria altres viscuts amb anterioritat com la pujada final des de Monistrol a la Molins de Rei Montserrat o la pujada de Can Carxol fins a la Morella durant la Marxa del Garraf de l’any passat, la meva primera caminada de resistència. Són moments en què continues i no llences la tovallola guiat per alguna força que surt des de ben a dins, com una empenta inesperada i un crit d’ànim que no et deixa aturar-te.

I a Llavorre vaig arribar a l’últim avituallament de tots. En el camí de pujada vaig creuar-me amb una vaca joveneta just al mig del camí. Vaig voler fotografiar-la però en el darrer moment se’m va escapolir. Pel que vaig poder comprovar era mascle i es movia amb molta soltesa pel terreny. Va ser molt especial l’instant de la trobada, en què vam creuar-nos la mirada durant un quants segons, com si el temps s’aturés, com si res del que passés a la resta del món importés el més mínim. Allà, ben a dalt de la muntanya érem nosaltres dos, lluny del soroll, de les preocupacions, de les lamentacions, de les presses, de les histèries individuals i col·lectives, en definitiva de tot allò que no val gens la pena però que paradoxalment tant de temps ocupa les nostres ments, no ens enganyarem. Necessitem sentir-nos més sovint en llocs i moments tant magnífics com aquest. Almenys, jo ho recomano a tothom.

Només quedaven tres quilòmetres i eren de pura baixada. Ho tenia molt clar, res ni ningú m’aturarà i li fotré tanta canya com pugui. Sempre ho dic i ho mantinc, participo en aquestes marxes mogut, per damunt de tot, per l’amor incondicional a la natura, al paisatge, al bon ambient, i a la superació personal. Hi vaig a gaudir, a enamorar-me del lloc i del moment i ni em preocupa ni m’obsessiona cap temps ni cap marca. Però això tampoc m’impedeix accelerar el meu pas en els trams finals, sempre s’apoderen de mi al final les ganes d’arribar. No ho veig incompatible amb l’esperit no competitiu de les caminades de resistència, i cada caminada que faig la gaudeixo més i més.

Vaig arribar a Esterri d’Àneu a les 15:45, això significa que vaig trigar en completar la 4ª Marxa de Resistència de les Valls d’Àneu en 9 hores i 40 minuts. Vaig demanar que em fessin la fotografia d’honor i de rigor al punt d’arribada i vaig anar directe al poliesportiu a sumar-me al dinar popular. Amanida de pasta, botifarra amb patates, beguda i cafè. Podria haver una cloenda de marxa millor que aquesta? Jo crec que no.

Just quan vaig acabar d’emplenar l’estómac, merescudament em penso, van arribar al poliesportiu en Sergio i la Verónica. Els vaig demanar que no ens deixessin abandonats al Pirineu, encara que tampoc hagués estat un pla en absolut horrible, i que esperessin a què l’Angélica i jo ens féssim una dutxeta i acabéssim de recollir les nostres coses a la pensió.

Com a bons samaritans, van esperar fins que l’Angélica, amb qui ja em vaig trobar a la pensió, i jo vam estar llestos i abans de marxar ens vam poder una fotografia de família tots quatre abans d’acomiadar-nos fins a nou avís d’aquest indret tan fantàstic.

Com en altres marxes, o caminades, em sento que queden moltes coses quasi impossibles de traslladar al paper, o al cursos de la pantalla. Instants, persones, animals, rius, arbres, plantes, edificis, somriures, ànims, gratitud, i la llista podria no acabar mai. Només puc afegir, per justícia i rigor, que gràcies i enhorabona a l’Espot Esquí Club Valls d’Àneu per l’excel·lent organització de la marxa en tots els seus aspectes com els avituallaments i la senyalització, i molt especialment a les voluntàries i als voluntaris dels controls.

Fins la propera!

CRÒNICA DE LA XVII CAMINADA REUS-PRADES-REUS

La crònica de la caminada d’avui és en gran part una crònica sobre el patiment i el desgast físic, però també i per damunt de tot és un relat de la lleialtat incondicional dels bons amics i bon companys de travessa per les nostres muntanyes estimades.

La nostra aventura començà exactament a les 5 del matí a Castelldefels. A darrere de l’estació de tren ens havíem citat en Ches, l’Angélica, en Jordi i els dos Javiers. Els tres darrers, a més, venien des de Barcelona i a Castelldefels van deixar aparcat el seu cotxe. Així que feu comptes de les hores a les que ens havíem llevat i de les escasses hores dormides. Amb l’Angélica ho vam estar parlant en més d’un moment que no aconseguim mai, la nit anterior a una caminada de resistència, anar-nos a dormir a una hora decent i raonable i menys encara aprofitar i descansar les poques hores que passem al llit. Ens supera l’emoció, l’eufòria i per descomptat els nervis equiparables als que sentim quan som nens la nit prèvia a l’arribada dels reis mags. De debò, ho vivim com nens petits. És el primer any que estem fent,  i molt seguides entre si, caminades del calendari de la Copa Catalana i en aquest sentit estem experimentant unes sensacions que, almenys per part meva, poques vegades abans o fins i tot mai havia viscut, almenys amb aquesta intensitat. He trobat en aquestes caminades un sentit a tot el que faig, a tot el que sento, a tot allò que queda per viure, molt més que a tot el camí ja recorregut que no sempre ha estat el que a un mateix li hagués agradat. Els que em coneixeu bé ho heu pogut experimentar, des de fa aproximadament una mica més d’un any es pot afirmar que ja no sóc la mateixa persona, si més no, no ho és ni l’actitud ni l’esperit. Haver descobert la muntanya com ho estic fent m’ha transformat en moltíssims aspectes i evidentment en el sentit més positiu. I en cap moment visualitzo cap mena de límit ni de sostre. Cada dia vull aprendre més i més, i posar-me més reptes personals, i no paren de créixer les inquietuds i les ganes per ampliar tant coneixements com ganes de gaudir de la natura, de la companyia, de l’ambient, i de moltes més coses difícils de traslladar al paper en aquest instant.

Volíem arribar a Reus al voltant de les 06:15. La caminada començava a les 7 i estava confirmada per l’Associació Excursionista Catalunya de Reus la inscripció de més de 1.000 persones. Ja us podeu imaginar tot el que implica una xifra com aquesta en el moment de recollir el dorsal, la fitxa tècnica i la samarreta. I vam aconseguir arribar a l’hora estimada i poder recollir-ho tot amb prou temps. Vam poder fins i tot menjar donuts i croissants a l’avituallament de la sortida. Havíem esmorzat a casa però el cos ja ens demanava més glucosa, ens esperaven gairebé 55 quilòmetres i un desnivell acumulat de quasi 3.500 metres. Les dades pronosticaven que havia de resultar-nos més aviat fàcil i còmoda. Recentment hem caminat desnivells situats el doble per damunt com va ser el cas de la Romànica de Navàs o la Marxa dels Dips. Però creieu-me quan us dic que ens ha resultat ser la més dura i complicada de les que hem fet fins ara.

A les 7 l’organització donava literalment el tret de sortida amb un sorollós petard i perdíem de vista ja fins a nou avís a en Ches. Ell està molt per damunt en rendiment i ja comptàvem que la disputaria corrent tant com li fos possible, i així ho va fer. Des d’aquí la meva més sincera enhorabona per haver-la completat en menys de 8 hores. Estàs en un moment de la teva vida de plenitud en molts sentits i ens traiem el barret perquè a la teva edat té un mèrit enormement afegit.

Pel que fa a la resta de l’equip, vam començar a caminar sense cap mena de pressa, a un ritme tranquil sent conscients com sempre en el moment inicial de tot el que ens queda per davant. Hem de saber repartir el rendiment i les energies, i dosificar-les. I l’objectiu sempre és gaudir-la al màxim i acabar-la. No busquem un temps concret ni superar ningú, si a cas a nosaltres mateixos, i això és el que a mi sempre em fa picar-me amb mi mateix en els quilòmetres finals i acabo fent els trams de baixada i algun de pla corrent. I en més d’una ocasió ha estat un preu massa elevat per les molèsties que s’acaben arrossegant més dies dels esperats.

I el patiment i el desgast físic al que em referia a l’inici de la crònica, el vam començar a experimentar ja només començar. No entenia per què, el cas és que notava com si la meva motxilla pesés molt més. De les 2 que tinc, de la marca Quechua del Decathlon, duia la més reduïda en capacitat tan de la motxilla pròpiament com del bidó d’aigua incorporat amb tub. I no duia més que una samarreta extra, dos mitjons, les claus, la cartera, i en una bossa hermètica amb tancament de belcro el que anomeno el meu kit de supervivència conformat per 2 gels energètics, dues barretes de codony i una de muesli amb xocolata. I us puc assegurar que hi vaig haver de recórrer malgrat que als punts d’avituallament no ens va faltar pràcticament de res.

A la sensació de pes excessiu de la motxilla s’hi va sumar dolor d’esquena, principalment a l’espatlla esquerra, atordiment, mareig i una desorientació generalitzada. Pensava … ja se’m passarà, no és la primera caminada que noto un esgotament excessiu que va minvant conforme va augmentant l’activitat física i el moviment. Però aquest cop ja tenia les meves sospites que no se’m passaria del tot. Vaig preguntar al Jordi i a l’Angélica si sentien el mateix, i em va sorprendre que van afirmar sentir exactament els mateixos símptomes, sense diferència. Els pesava la motxilla, els costava caminar, se sentien més fatigats del que s’esperaven. De ben segur el factor que més influïa en aquell moment era el tram d’asfalt excessivament llarg i monòton que ens va tocar passar per Reus i Castellvell del Camp. Mai abans havíem trigat tanta estona i tanta distància en abandonar l’asfalt, que a més era tram de pura pendent, i començar a trepitjar terreny més estimat pels nostres peus. I per fi va arribar una pista forestal. Això ja era una altra cosa. El cos va anar sentint-se cada cop millor i les nostres cares ja reflectien un altre semblant. Però no us penseu, més tard es confirmarien els esmentats presagis de que ens esperava un dia dur i complicat.

Fins a la població de Prades, com ja sabíem, tot va ser una llarga i bastant pronunciada pujada que principalment va transcórrer per corriols molts estrets i pedregosos fins a Capafonts. No hi vam passar per dins d’aquesta població però sí per camins propers des dels quals la panoràmica ens va deixar absolutament bocabadats.

Per un cantó teníem la Mola i la serra de Llaberia, que a mi ja m’és familiar perquè va ser una part del recorregut de la Marxa dels Dips el passat 18 de maig, i per un altre una part del camp de Tarragona amb el Mediterrani com a teló de fons. A partir de Capafonts i fins a Prades els camins es van fer més amples i el terreny més suau i tou.

A Prades estava preparat el control i l’avituallament a la Plaça Major. Un cartell de grans dimensions ens donava la benvinguda.

Sona a tòpic, però era un marc incomparable: l’ajuntament, l’església, les terrasses dels bars, la font que no hi pot faltar a cap plaça major … Estava plena de gom a gom. Molts dels participants no transmetien tenir absolutament cap pressa per continuar i s’animaven a tombar-se al sol, a fer estiraments, a treure’s el calçat i ja posats  a completar l’avituallament amb una cerveseta o un cafè en algun dels bars.

La temptació de quedar-s’hi i finalitzar la marxa eren enormes per un instant, per això no vaig voler estar-hi més estona de la imprescindible. Vaig menjar un entrepà de formatge, una gelatina i em vaig fer una fotografia amb en súper Javier, que es va quedar més estona a Prades hidratant-se els peus i descansant una miqueta.

L’Angélica i el Jordi feia força estona que m’havien avançat i a l’altre Javier, el més jove, l’havíem deixat enrere contemplant el paisatge tranquil·lament amb els seus prismàtics. Així que em vaig marcar com a repte agafar el Jordi i l’Angélica. Em va costar un cert esforç, temps i distància però ho vaig aconseguir a prop de la Febró. I l’emoció del retrobament no va poder ser més palpable, si més no per part de l’Angélica perquè de seguida vaig poder comprovar que en Jordi no podia ni amb la seva ànima. Tenia seriosos problemes intestinals des de feia estona i no les teníem totes sobre si seria capaç de completar la caminada. Tenia molt mala cara i ens tenia molt preocupats. Però ell, que és fort i valent, deia que per res del món llançaria la tovallola i que per molt que li costés a Reus arribaria sí o sí.

La meva intenció era no separar-me d’ells i fer la resta del recorregut plegats, uns 25 quilòmetres. Però no em vaig gairebé ni adonar, com passa gairebé sempre, i els vaig avançar i ja no ens vam tornar a retrobar fins al final. Entre la Febró i Vilaplana van tornar a venir un seguit de corriols semblants al tram previ de Prades, però en aquesta ocasió de baixada. De nou pedra, pedra i més pedra; a estones fang però no com per enfonsar-te els peus sencers i no vaig arribar a relliscar en cap moment; vam travessar alguna que altra riera i era d’agrair la vegetació que ens va protegir durant les hores de més sol.

En aquesta part de la caminada vaig coincidir amb el gran Xavier Capdevila. Incombustible i assidu incondicional de la Copa Catalana de Caminades de Resistència des de fa 9 anys consecutius amb la seva inseparable càmera reflex. Ell és l’instigador principal perquè fes gran part d’aquest recorregut corrent. La seva dona, la Montse, que també és una autèntica fidel a la Copa Catalana des de fa 10 anys, l’havia avançat feia estona i no sabia a quina distància podia estar així que va començar a córrer, i a córrer i a córrer i em va encomanar les ganes d’augmentar la velocitat. Però no va haver manera de seguir el seu ritme. Anava com un coet. Es noten aquestes 9 temporades seguides fent la Copa Catalana, el seu fons està a anys llum del meu.

A partir de Vilaplana el terreny no resultava tan dificultós, però el cansament era més que evident. Ja no vaig tornar a córrer. No vaig anar a un ritme lent, però caminant. La prioritat passava a ser arribar i assolir la meta. Després de Vilaplana vam passar per l’Aleixar, on s’hi trobava el penúltim punt d’avituallament. Només vaig prendre una gelatina i a continuar fent camí. En aquesta recta final em venia a la ment en Jordi. Desitjava de tot cor que almenys no hagués anat a pitjor. La meva intuïció em deia que arribaria, però a saber quan. Igual que els Javiers. No m’atrevia a pronosticar quanta estona trigaríem en retrobar-nos tots a Reus i a quina hora estaríem de nou a Castelldefels.

Jo vaig arribar a Reus a les 6 en punt de la tarda, això significa que vaig invertir exactament 11 hores en fer per primera vegada la Reus-Prades-Reus. Per a mi, més enllà de les xifres, és una victòria i un triomf a títol personal. Després de totes les dificultats, el simple fet d’arribar t’aporta una de les majors satisfaccions que pots viure a la vida, i no exagero. S’ha de viure en primera persona, val la pena experimentar les sensacions que recorren el teu cos quan has travessat tants camins, has seguit tantes fites, pintures, cintes, has parlat amb tantes persones, has vist tants paratges…

Un 10 majúscul a l’AEC de Reus i a totes les voluntàries i voluntaris que ens van oferir un tracte molt amable en tot moment a tots els controls i punts d’avituallament. A l’arribada disposàvem si era necessari de fisioterapeutes i massatgistes. Teníem entrepans, begudes i gelatines. Podíem fer servir les dutxes i els lavabos del camp de futbol municipal. I també hi havia personal sanitari amb ambulància per atendre possibles incidències de més gravetat. Van ser de molt ajut per al Jordi. Va arribar amb l’Angélica una mica abans de les 19:15 en un estat molt desmillorat. Havia patit molt de l’estómac, marejos, i en més d’una ocasió havia vomitat. Li van comprovar la tensió i van deixar que descansés una estona perquè es recuperés.

I l’Angélica més que mai va demostrar ser una companya admirable perquè no es va separar del Jordi ni un segon i va tenir el gest de carregar amb la seva motxilla durant més de 20 quilòmetres. Ens sentim molt orgullosos de tu, Angélica.

Una mica abans de les 20 del vespre ja estàvem l’equip al complet a Reus i vam voler deixar testimoni de la nostra empremta amb una fotografia de família lluint la samarreta oficial de la jornada.

El Javier més jove no la va poder lluir perquè va tenir la proesa i la valentia de fer la caminada sense estar inscrit. Això va implicar que no podia disposar de cap dels avituallaments i va dur tant de menjar i aigua com va poder, cosa que li suposava la dificultat afegida de sumar pes a les seves esquenes. La seva manca d’experiència en caminades de resistència el van fer abandonar poc després de Prades per recomanació dels organitzadors que van poder comprovar que es trobava en males condicions físiques per acabar la caminada íntegrament i van tenir la cortesia d’apropar-lo en vehicle fins a Reus. Javier, per a nosaltres ets tot un campió i et felicitem per haver assolit tants quilòmetres del recorregut disposant únicament dels teus avituallaments i va ser un plaer ser company teu d’aquesta caminada.

Quan ens vam assegurar que en Jordi es trobava força més recuperat i animat, vam arrencar motors i vam tornar cap a casa. No em quedaven ànims per a redactar la crònica i passar les fotografies ahir mateix a la nit, i menys encara havent de matinar avui per anar a la feina. Així que encara que amb una mica de retard, aquest ha estat el relat de la jornada de la caminada Reus-Prades-Reus d’aquest diumenge 2 de juny de 2013.

Malgrat els obstacles, les dificultats, els imprevistos i els contratemps, ha estat una experiència al·lucinant. Quan vam començar amb tot això, jo concretament em vaig estrenar l’octubre passat amb la Marxa del Garraf, sabíem que no seria bufar i fer ampolles, per molt que aquest esport (o aquesta activitat) no és competitiu, i que moments difícils i durs com molts dels que ahir vam patir arribarien tard o d’hora.

Però els senders de Catalunya continuaran sentint intensament les nostres passes, no en tingueu cap dubte. Fins la propera Reus-Prades-Reus!

11ª RUTA ASSOLIDA! CAMINAR A PROP DE CASA I EN LA MILLOR COMPANYIA, QUÈ MÉS ES POT DEMANAR! :)

Sempre és un plaer caminar a prop de casa, i avui ho ha estat encara més gràcies a la formidable companyia de 31 persones extraordinàries i dos gossets encantadors, la Flor i en Blues. M’ha fet moltíssima il·lusió fer per primera vegada una ruta amb presència canina. La nostra família no para de créixer i traspassa fronteres humanes.

Fins a la Sentiu, hem estat exactament 33 caminants humans i 3 canins. La Lola ha estat una companya senderista excepcional 🙂

Com va succeir fa exactament un mes al Montseny, moltes d’aquestes persones s’han estrenat avui en les meves caminades i també aquesta circumstància em fa molta il·lusió i no deixa de emocionar-me. Gràcies de tot cor a totes i a tots, repetidors i recent arribats. Em doneu forces i ànims a continuar convocant aquesta activitat amb tot l’entusiasme que sóc capaç de transmetre i de donar als altres i espero que la propera temporada tot això continuï sent una realitat.

Al voltant de les 09:15 ja érem, més o menys, tothom amb qui comptava com per donar el nostre particular tret de sortida. I hem començat la travessa matinera d’avui. Tot feia indicar que el clima seria un bon company de ruta, i això ho ha estat. A estones sol, sense massa intensitat, a estones una brisa de vent suau i agradable, a estones ombra, i en cap moment hem percebut un mínim símptoma de pluja. Com sempre diem entre nosaltres, estem en plena sintonia amb el medi ambient i quan sap que farem una caminada s’alia amb nosaltres i ens regala uns climes fabulosos com el d’avui.

Una mica més amunt del Castell, a l’alçada de la Guaita, hem tingut una molt grata sorpresa quan ens hem trobat amb l’Emi i companyia, que des d’aquest punt s’han afegit a la nostra colla i amb ells hem completat l’equip senderista d’avui. Pocs metres més endavant, com estava previst, hem deixat l’asfalt a un cantó i ens hem endinsat pels corriols dels boscos que voregen Vista Alegre i Can Vinader i després de diverses aturades de les que anomenen de reagrupament i recompte, hem arribat a la masia de Can Llong, a la Sentiu.

Hem pujat per la pista forestal que enllaça amb el corriol que puja directe a l’ermita de Bruguers, que hem fet tan de pujada com de baixada en anteriors rutes. Però avui, molt abans, ens hem desviat per un corriol de drecera cap al dipòsit d’aigua de la Sentiu. És un d’aquests corriols atípics al massís del Garraf, rics i variats en vegetació, humits, silenciosos i acollidors.

Una bassa d’aigua al començament d’aquest corriol ha pogut amb la temptació d’en Blues que no ha dubtat ni un segon en llançar-s’hi i rebregar-se com un nen petit. Ens ha fet riure molt, fins i tot a la Laia, la seva propietària, que de ben segur no li feia tanta gràcia pensar en la dutxa que probablement li haurà tocat quan hagin arribat a casa.

Al final d’aquest corriol hem enllaçat amb una altra pista forestal que va a parar a l’esmenat dipòsit. Ha estat un dels pocs trams de pujada de tota la caminada, un pèl pronunciat però més que compensat amb les vistes precioses a banda i banda. Per un cantó el puig de les Agulles, la Desfeta i les Penyes de l’Àliga. A l’altre, tota la plana i el delta del Llobregat amb Montjuïc i Barcelona com a telons de fons. Unes panoràmiques molt boniques, us ho ben asseguro.

I del dipòsit hem fet un corriol de baixada cap a l’esplanada on es troben les restes de l’antiga masia de Can Flocant. Una mica pedregós i amb menys vegetació que l’anterior, però insisteixo, amb unes vistes molt maques i amb l’al·licient que ens apropàvem al lloc i a l’hora de l’esbarjo, cosa que moltes i molts ja desitjàveu. Així que hem esmorzat, hem fet les fotografies de família, ens hem relaxat, hem conversat, hem rigut i hem desconnectat de tot allò que no val la pena. Sempre ho dic a qui encara no ha vingut mai amb nosaltres, aquestes caminades són per damunt de tot una gran teràpia col·lectiva i una oportunitat genial per a socialitzar i conèixer gent.

I després de l’esmorzar hem baixat per una pista fins a la residència canina de la Sentiu, passant per masies emblemàtiques de la Sentiu com Can Pardal, Can Vinyes i Can Sopes. Després de la residència canina hem caminat uns metres per la carretera que va a la pedrera de la Sentiu fins a enllaçar amb un corriolet de pujada al coll de Santa Maria. És el coll que separa els turons del Fanxó i el del Gall, els dos turons més propers a la masia de Cal Ganxo. Masia a la que hem arribat passant per davant de la Roca Negra, i des de la que hem baixat ja de tornada al centre de Castelldefels per un camí ubicat a la part posterior que no és massa conegut ni transitat, que ens ha permès no tornar a estar en contacte amb l’asfalt tan aviat. En Blues i la Flor ha tingut una nova oportunitat d’embussar-se a cos sencer a la bassa d’aigua que hi ha al costat de Cal Ganxo. Novament ens han arrencant més d’una rialla i d’un somriures. Ens queia la baba quan vèiem com gaudien amb tan poc.

Als voltants de les 13:15 ja érem a les escales del camí a Cal Ganxo, just a darrere de la Guaita, on ja cadascú ha tombat on més li convenia i on ens hem acomiadat pràcticament tots, tret d’un petit grup que hem rematat la vetllada amb una cerveseta a Can Vinader.

Ha estat un matí genial en tots els sentits!

Gràcies i fins propera!