Sense treva ni gairebé descans, a les 5 del matí del diumenge 23 de març la Caro i un humil servidor ja estàvem en peu a la Selva del Camp i ens disposàvem a carregar el nostre combustible matinal amb un bon esmorzar per a estar en les millors condicions possibles per a participar a la 2ª Gormanda Blanca. Aquesta és una prova del calendari del IX Circuit Català i Copa Catalana de Raquetes de Neu de la FEEC, organitzada conjuntament pel Club Excursionista REDDIS i el Club Excursionista de Vilaller, amb inici i final al Refugi de Conangles.
Bé, primer de tot, tocava lliurar la clau de l’apartament a la recepció. La portava estava tancada, el vent bufava estrepitosament, una mica més i se’ns endú per davant. Ens preguntàvem quin panorama ens esperava allà dalt. En fi, érem optimistes. Segur que ens feia bo.
5:40 del matí. Cotxe carregat amb tots els nostres trastos. GPS en marxa, diu que tres hores fins a la nostra destinació. Arribarem justets, però arribarem i raquetejarem. Primer anem per la C-14 fins a Montblanc, posteriorment per la N-240 fins a Lleida i la voregem primer per la C-13 i després per un breu tram de l’A-2 fins a donar amb la N-230, carretera de Lleida a Vielha que va travessant pobles d’Aragó i de Catalunya, passant d’un cantó a l’altre en tots dos sentits, de Catalunya a Aragó i d’Aragó a Catalunya, en infinitat d’ocasions convertint-se el trajecte en una ruta turística preciosa a la vora de la Noguera Ribagorçana: Benabarre, el Pont de Muntanyana, Vilaller, Senet, Aneto, i tants altres indrets fascinants de la comarca de l’Alta Ribagorça (Catalunya) i la Ribagorça Oriental (Aragó). Val molt la pena, de debò.
Vam quedar gratament sorpresos per arribar mitja hora abans del previst segons el GPS, i que consti que no sóc cap fitipaldi! Va donar-nos temps de calçar-nos les polaines i tota la roba que necessitaríem durant el matí. No ens esperaven molts quilòmetres, en total 7 i mig i un desnivell positiu de 400 metres. No prevèiem trigar molt. Bé, el que fossin capaces de caminar les meves dolorides cames pels 63 quilòmetres i escaig i el desnivell acumulat de 5.000 metres de la Selva del Camp-Muntanyes de Prades de poques hores abans.
Vam recollir els dorsals i els regals, vam ser els últims en fer-ho, la colla va ser molt puntual. Va sonar el tret de sortida mentre tornava al cotxe a guardar la bossa amb els regals i els tiquets per al dinar a Vilaller. No érem els únics que començàvem tard. Entre ells estaven els nostres amics de Castelldefels, la Montse i el seu marit. Van estar a Guils-Fontanera i els va agradar tant l’experiència que no s’ho van pensar dos cops i van repetir raquetada, i estrenant raquetes noves de trinca!
Vam acabar de calçar-nos les raquetes, foto d’inici i a fer camí.
De tota la nostra família de la UME de Gavà havíem aconseguit saludar la Isabel i el Manel, que sempre participen en la modalitat de Copa Catalana corrent i en aquesta ocasió ells començaven una mica més tard que nosaltres. La resta ja havien començat puntuals en sentir el tret de sortida i ja no els vam veure fins a l’arribada, de nou al refugi de Conangles. A excepció del Miquel Zurriaga i la Mercè Mitjans, que com nosaltres no tenien absolutament cap pressa per acabar i amb qui vam compartir gran part del recorregut.
Quan jo arribava al final de la primera pujada, ja vam veure arribar els corredors. Aquest tram era obert i encara no discorria pels boscos. Van poder avançar-nos perfectament i jo vaig poder fotografiar-los amb una perspectiva molt privilegiada.
Els corredors a punt d’avançar-nos. En primer terme, el nostre company d’UME en Manel Ortí.
Després de la pujada, venia un replà per on passava una riera amb poca aigua i molt pedregosa, i sense neu. No sé si algú dels que m’havia precedit s’havia pres la molèstia de desenfundar-se les raquetes. A mi, personalment, em feia molta mandra i vaig continuar amb elles posades trepitjant les pedres. Va ser tota una sorpresa que ens sobrepassés la nostra companya Isabel al cap d’uns minuts d’haver passat la resta dels corredors. S’havia quedat l’última dels corredors, però amb honor i orgull. Tot i les molèsties que arrossegava d’una recent malaltia, allà hi era, al peu del canó. La Mercè, el Miquel, la Caro i jo vam corejar el seu nom a l’uníson i li vam dedicar molts crits d’ànims perquè continués amb totes les seves forces. Quedés en la posició que quedés, ella es la nostra campiona.
Endavant Isabel! Tu pots amb tot!
En total hi havia 4 controls, dos d’ells també punt d’avituallament. Just abans de la segona i última pujada, com l’anterior curta i suau, es trobava el primer avituallament. Hi havia xocolata, coca, aigua i refrescos. Vam menjar tant la xocolata com la coca. Ens venia a la memòria la nostra experiència d’organitzadors setmanes abans a Guils-Fontanera i vam voler solidaritzar-nos amb ells i reduir el pes que havien de baixar amb el que podria arribar a sobrar, a banda d’emplenar una mica els nostres estómacs, és clar. Dono fe que la coca era exquisida.
La Caro i jo, al primer control.
Des de l’inici no havia parat de nevar i anava bufant vent de manera contínua. Però tant la neu com el vent es feien bastant suportables. També va ajudar i fou d’agrair que la part final, de baixada i retorn al refugi de Conangles anés per l’interior del bosc.
Fins al darrer avituallament, on vam aprofitar per a prendre aigua, que podreu imaginar que no estava precisament calenta, per darrere nostre anava un grup d’unes sis persones. Anaven a un ritme molt homogeni al nostre, però fins aleshores no ens havien avançat. Però el darrer quilòmetre aproximadament la Caro i jo definitivament ens vam quedar els últims, just per darrera de la Mercè i el Miquel. No sé, té la seva gràcia i el seu encant tancar files. L’únic que temia era que al sorteig de regals ja haurien tocat els millors premis i ens quedarien els més simbòlics, sense ànim de desmerèixer, com les magnífiques bosses amb cordes amb el logotip de la FEEC. Bé, hi ha premi assegurat per a tothom, però estàvem més que mentalitzats que les raquetes ja se les haurien endut uns altres afortunats. De fet, poc abans d’arribar al refugi la nostra companya Isabel Molina ens va enviar un Whatsapp dient que ja no quedaven raquetes i va adjuntar una foto on sortia pletòric el nostre company Martín Franchi lluint les raquetes que ja li havien tocat.
11:40. Ja som de nou al refugi. Hem estat els darrers en arribar. El sorteig de regals no serà molt benèvol amb nosaltres a aquestes alçades, però què importa. Hem gaudit d’un matí a la Vall de Conangles de pel•lícula, sota la neu, entre els boscos, travessant rius, sentint les seves aigües brolla… jo no puc demanar més. Abans de Guils-Fontanera la Caro no havia provat en la seva vida l’experiència de les raquetes de neu i avui ja és la segona vegada que ho fem junts (raquetejar a la neu) en menys d’un mes. Poc temps enrere no m’ho creuria si m’ho explicaven.
Fer el que t’agrada amb la persona què estimes. Què més es pot demanar?
Tocava descalçar-nos les nostres raquetes. Bé, les que feia servir la Caro no són nostres, són llogades a la UME, i són una mida massa gran per a ella. Em algun dels sortejos serem afortunats? En aquesta ocasió ens havien avançat que no. Però va ser creuar la porta del refugi per a retornar els dorsals i els ulls se’ns van quedar oberts com taronges quan vam veure a damunt la taula encara tres regals amb numerat, un d’ells un parell de raquetes de neu! Els altres dos, una bossa de la FEEC i uns bastons. L’home que havia entrat just abans que nosaltres, del grup de sis que ens va avançar a les acaballes, remenava la capsa amb els números. Sense maldat jo desitjada i formulava mentalment la frase que li toqui a ell la bossa si us plau, la Caro es mereix unes raquetes noves, dijous va ser el seu aniversari, seria un regal fantàstic!
Dit i fet! Quan vaig veure que el seu número no era el de les raquetes vaig començar a saltar i cridar d’alegria. La Caro va treure primer el numerat i … era el de les raquetes! I el meu el dels bastons! Ja en tinc bastons per a cada membre de la família i de reserva per a algú que s’afegeixi! Som afortunats! Des de l’inici de la temporada a Cap de Rec, he demanat i pregat perquè em toquessin les raquetes, i les meves plegaries han estat escoltades! Caro, te las mereces! Las estrenamos en la Serra d’Ensija el 6 de abril y rematamos la temporada a lo grande! 😀
Bé, enmig de l’eufòria i de l’alegria del moment, vaig poder saludar companys fidels de les raquetes com en Jordi i la Núria de l’Agrupe de Mataró, i per fi a tota la resta dels companys de la UME, com sempre encapçalats pel carismàtic Juanpe. Era el moment d’immortalitzar aquest instant amb una fotografia de família abans de marxa a Vilaller a dinar.
La família raquetera de la UME.
A Vilaller vam arribar una mica abans de les 13:00. Vam fer una cerveseta a la terrassa d’un bar situat la costat de l’església. Té un campanar alt i imponent. La Caro i jo vam combatre el fred fent un petit passeig pels voltants del poble fins que vam poder entrar, cap a les 13:30, al local on ens havien preparat les taules amb el dinar. Vam tenir una altra sorpresa molt agradable de la jornada amb la presència dels Ribatònics, la colla d’acordionistes de la Ribagorça. Van encarregar-se d’amenitzar amb el seu repertori el dinar i alguns dels participants a la Gormanda fins i tot s’hi van sumar. L’espectacle va estar més que garantit. Comproveu-ho vosaltres mateixes i mateixos.
15:00 de la tarda. El marc era incomparable i ens convidava a tots a quedar-nos allà. Però tocava encetar el viatge de retorn a casa. Vam acomiadar-nos de tothom i al cotxe. Afortunadament, les condicions de trànsit i també les meteorològiques van ser molt favorables i en tres hores exactes vam arribar a Castelldefels. Posàvem el punt i final d’un cap de setmana junts que no oblidarem mai, senzillament ha estat immillorable i insuperable en tots els sentits. Em fa molt feliç que la Caro m’acompanyi cada cop més a la muntanya. Sap el que m’apassiona i que poc a poc vagi sent la meva companya d’aventures és el que avui dia em pot fer més feliç.
Gracias Caro, por querer compartir cada día un poco más tu tiempo conmigo y que la montaña y la naturaleza sean un puente, un nexo, algo que compartir entre tú y yo. Te quiero! Ya lo sabes 😉
Divendres 21 de març, són les 16:40 i la Caro i un humil servidor engeguem motors a Castelldefels en direcció a la Selva del Camp. Comença el nostre cap de setmana d’ensomni.
A l’endemà, jo hi participava a la 11ª edició de la Marxa de Resistència la Selva del Camp-Muntanyes de Prades, organitzada pel Club Excursionista Arítjol i puntuable per a la 17ª Copa Catalana de Caminades de Resistència. I diumenge, a tots dos ens esperava la segona edició de la Gormanda Blanca, prova del IX Circuit i VII Copa Catalana de Raquetes de Neu.
La Selva del Camp-Muntanyes de Prades és la primera marxa de resistència de la temporada, pel que a mi respecta. La Marxa dels Castells de la Segarra va obrir el calendari el passat diumenge 9 de març, data en què jo vaig ser a Guils-Fontanera com a part de l’organització, juntament amb la família UME, de la marxa de raquetes de neu que hem organitzat per segon any com a prova del Circuit Català de Raquetes de Neu. En fi, no es pot ser-hi a tot arreu, en ocasions hem d’escollir.
A la Selva del Camp vam passar la nit de divendres i tot dissabte. Era una part del meu regal d’aniversari de la Caro, que va ser el dijous 20. Ens vam allotjar a l’Hotel Nou, més concretament a un dels seus apartaments. No vam trobar gens de trànsit, i tot i haver esquivat tots els peatges (Vallcarca, Cubelles, el Vendrell…) i tot el temps extra que pot arribar a implicar circular per les costes del Garraf i la N-340 com a alternatives a la C-32 i l’AP-7, vam trigar poc més d’una hora i mitja en arribar. Teníem una hora per a fer el check-in tranquil•lament, deixar les coses a l’apartament i anar a recollir dorsal i regals al pavelló municipal. Al web de l’Arítjol informaven que estarien de 19:30 a 21:30.
L’apartament estava sobradament a l’alçada d’un cap de setmana romàntic i de relax. Espaiós i ben distribuït: saló amb cuina americana, sofà, habitació amb llit doble i armari empotrat, quart de bany amb banyera, i una terrassa amb unes vistes molt maques a la Selva del Camp destacant-ne especialment la seva església.
Les vistes a l’església de la Selva del Camp des de la terrassa del nostre apartament.
Una mica abans de les 19:30 vam arribar al pavelló i ja havien començat a repartir els dorsals. El format era una cartolina rectangular de plàstic amb un xip adhesiu que marcaria el nostre pas en alguns dels controls de la marxa. Al web de la FEEC ja havien anunciat que l’edició d’enguany seria una prova pilot d’aquest sistema que, entre altres coses, permetia fer un seguiment a través d’internet de cada participant.
Aquest cop no han regalat samarreta, han optat per una motxilla amb el logotip de l’entitat de color verd. Com jo ja en tinc unes quantes motxilles de muntanya, el regal va ser adjudicat immediatament a la Caro. I no va trigar gens en estrenar-lo, va fer-ho diumenge a la Gormanda Blanca a Conangles-Boí.
Fins l’hora de sopar i dormir, vam tenir temps de veure la població ja a les fosques. Vam endinsar-nos pels estrets carrerons que discorren en paral•lel al Carrer Major, caòtics i irregulars, típics d’un casc antic medieval. Ens vam fer algunes fotografies, vam fer alguna compra de fruita i menjar, i a descansar.
Envejava en alguns instants la Caro. Mentre jo disputaria la marxa dissabte, ella tenia tot el dissabte per a fer tot el que li vingués de gust, llevar-se a l’hora que li sortís de l’anima, passejar, prendre una cervesa, fer becaina… fins que jo acabés i tornés de nou a la Selva. Durant la setmana prèvia li havia pronosticat que estaria arribant al voltant de les 9 del vespre. Ho havia calculat en funció de la Gràcia-Montserrat de l’any passat, amb la mateixa distància i en la qual vaig trigar 14 hores en completar-la. Vaja … que tenia un merescut dissabte de descans fins que jo acabés. Dissabte, en més d’una ocasió fent la marxa em va passar pel cap que si pogués li canviava el Planning.
Dissabte 22 de març. 6 del matí. M’havia despertat en algun moment abans, bé per anar al lavabo, bé per a beure un glopet d’aigua. Ja fa molt de temps que no sóc capaç de dormir d’una atacada. M’estic fent vell?
La Caro va tenir el gest de llevar-se i esmorzar amb mi. Em va donar molts ànims i vaig començar a córrer cap al pavelló. Com em temia, se’m va tirar una mica el temps a sobre. És un luxe poder llevar-te a 5 minuts del punt d’inici de la marxa, i també un perill. Però vaig arribar a temps. Eren gairebé les 6:55. Trobaré la Mercè, en Txuse i companyia entre la multitud? Em preguntava
-Bon dia família! – vaig cridar amb intensitat.
Allà hi eren, gran part de la família del CEIC lluint la samarreta blava de vigents campions de la Copa Catalana. Va ser emotiu i especial el retrobament amb la Mercè després d’unes quantes setmanes sense contacte, des de la Barcelona Magic Line. També hi eren en Txuse, l’Edu, el Pepe, la Paqui, la Maria Milla, la Maria Vizcaíno, l’Antonio, el Vicente, i altres companys del CEIC amb els que vaig estrenar el reportatge fotogràfic de la jornada amb una instantània de família.
Amb els companys del CEIC, instants abans de la sortida.
No va donar temps de gaire més perquè de seguida va sonar el coet de sortida i gairebé tothom vam començar a córrer escopetejats.
–Ves al Txuse y a su primo, el Pepe? Pues a ver si tienes h_ _ _ _ s a pillarlos! – va exclamar-li l’Antonio a un altre company del CEIC entre rialles.
Dono fe que cada cop van més forts aquest parell, no vaig tornar a veure’ls més. Van molt entrenats i projectant també les seves energies a les ultres. Jo de moment no els segueixo les passes.
Lluint pletòric la seva nova càmera, com ja va fer a la Barcelona Magic Line, vaig topar-me als primers metres amb el company de marxes i fatigues Joan Miquel Labrador, l’ànima de l’Agrupe de Mataró a la Copa Catalana. Sempre és un plaer compartir quilòmetres amb ell. A qui no hagueu llegit encara la meva crònica de la TrenkaKames de l’octubre passat, us animo a què us endinseu en la seva lectura i ho comproveu amb pèls i senyals. En aquesta ocasió, però, les cames estaven prou fresques a aquelles hores del matí com per tirar milles i aguantar el ritme de la Mercè, però tampoc seria per gaire estona.
A l’endemà, ella i el Txuse participaven a la segona edició de la Montserrat Sky Race. Una cursa d’uns 25Km amb inici i final a Monistrol i que transcorre principalment per les canals de Montserrat. Una prova bastant exigent pel tipus de terreny i amb un desnivell considerable en proporció a la distància. Ja els ho he escrit per les xarxes socials amb tot el meu amor, estan com una regadora per empalmar en 24 hores dues marxes com aquestes, però sé que ells poden i em trec el barret.
La Mercè, imparable.
Va ser abans d’arribar al primer control, a l’Albiol, quan el meu cos em va llançar un avís important. Estava portant un ritme i una velocitat per damunt de les meves possibilitats. Em va dir, Oriol, afluixa perquè si segueixes així t’estàs jugant a patir una enorme decepció com pot ser haver d’abandonar una marxa, cosa que afortunadament encara no he hagut d’experimentar.
Em quedaven una barbaritat de quilòmetres, era la meva primera vegada en aquesta marxa, i els repetidors ja m’havien avisat que aquesta és de les més dures del calendari. Tocava, doncs, posar una mica de seny i afluixar. Primer em vaig aturar un parell de minuts, temps que vaig aprofitar per a ingerir fruita líquida, i després vaig continuar però caminant. Vaig aconseguir així que marxés un dolor intens i profund que havia començat a aparèixer a l’alçada de la costella dreta i que feia estona que m’estava preocupant molt seriosament.
Va ser una sàvia decisió, des de l’inici tot venia sent pujada i cada cop s’accentuava més, alhora que les pistes forestals anaven donant pas a corriols angostos, pedregosos, estrets i molt lliscants. Les forces començaven a minvar abans d’hora, però no van desaparèixer pas. La marxa continuava.
Control 1. Albiol. Km 11,6. 8:40
Xocolata, sucs i coca. Aturada breu. Més pujada. Quan vindrà la primera baixada? O el primer tram planer? Massa preguntes rondaven pel meu cap. Oriol, no hi donis tantes voltes i camina, al ritme que tu siguis capaç, no et fustiguis per això. Has vingut fins aquí, com sempre que hi participes en alguna marxa de resistència, amb la premissa de gaudir per damunt de tot, del lloc, dels paisatges, de l’ambient… ok?
Quan et quedes sol i no tens cap company al teu costat amb qui conversar aquesta mena de pensaments van apoderant-se de la teva ment. Els has de saber gestionar. El factor psicològic pot ser molt més determinant que no pas el físic, que també, en qualsevol aspecte.
Control 2. Mont-Ral. Km 17,4. 9:30
Primer control amb marcatge del xip. Hi havia fruita i entrepans. Una mica de taronja va ser suficient. Havia esmorzat bé a l’apartament i les reserves estaven sent unes bones aliades.
Si la memòria no em falla, que cada cop ho fa més tot sigui dit, va ser en aquest tram quan em vaig creuar pel camí amb el company Xavi Capdevila. El nostre reporter oficial de totes les caminades de resistència, mai se’n perd una. Estona abans havia preguntat a la Mercè si l’havia vist, i m’havia comentat que sí, que havien coincidit a la sortida. Pensava que s’hauria quedat enrere meu i ja no tindria el plaer de veure’l. Ingenu de mi, res més lluny de la realitat. Ens vam saludar i vaig poder tenir l’honor de ser immortalitzat. Era pujada, i havia de clavar la mirada a terra. Mare meva, ara que m’hi fixo .. m’estic quedant poc a poc calb. El pas del temps no perdona.
Control 3. Farena. Km 22,8. 10:10
La distància entre la sortida i el primer control, a l’Albiol, s’havia fet sens dubte molt més feixuga que les següents. Les distàncies entre avituallaments s’anaven reduint i això t’ajudava a tenir una sensació reconfortant d’anar sumant quilòmetres i poc a poc sentir-te més no tant lluny de la línia de meta. S’apropava l’equador de la marxa, punt en què els quilòmetres resten i ja no sumen. A partir d’aquí, sempre et sents més segur de tu mateix i amb més força i empenta per a encarar el camí que tens per davant.
Control 4. Cogullons. Km 27,6. 11:27
Els més veterans van preguntar als voluntaris del control dels Cogullons per què aquest any no estava ubicat al refugi. Ens van comentar que estava ocupat, raó per la qual havíem de restar un quilòmetre a la distància que anunciava el panell fins a Prades, el següent control.
Vaig aprofitar perquè m’aclarissin quin(s) 100 Cims cornàvem en aquesta marxa i si ja l’havíem passat o encara esperava el nostre pas. Em va comentar un noi del control, moreno i amb barba, que abans de Prades passaríem pel Tossal de la Baltasana, 100 Cims i sotre comarcal del Baix Camp i de les Muntanyes de Prades. Doncs apa, a coronar el meu següent 100 Cims!
Va afegir que després del Tossal de la Baltasana, si trotava lleuger, com tot era baixada a partir d’aquest punt, fins a Prades es trigava uns 15 minuts en arribar-hi. Bé, sembla ser que pensava en gent amb molt més fons físic que jo perquè vaig trigar una mica més. Però abans de coronar el cim, van ser inevitables unes quantes aturades en el camí. Personalment, va ser la part més fascinant i amb més encant de tot el recorregut.
Al cap de pocs metres del control dels Cogullons vaig divisar un geodèsic a un cantó de la pista forestal. Vaig demanar que em fessin una foto, convençut en un primer moment que havia arribat al Tossal de la Baltasana. El company que em va fer la fotografia em va aclarir que no es tractava del cim, que encara ens quedava una bona tirada. Ja m’estranyava a mi. Tant se val, una fotografia més per al record.
M’anava apropant a una esplanada de grans dimensions coneguda com la Mola d’Estat o dels Quatre Termes. Una bocabadant finestra oberta als territoris dels voltants. Abans d’arribar-hi pròpiament, passes per una taula de pedra amb bancs batejada amb el nom de la Taula dels Quatre Batlles. Està presidida per un petit obelisc rectangular. A cada cantó hi ha un escut amb la població cap a la que està orientat: Mont-Ral, Prades, Vimbodí i Rojals. Pel que es pot llegir al cantó de l’escut de Mont-Ral i a una placa metàl•lica erigida a un costat, va ser una ofrena del Reus Deportiu en homenatge a un dels seus membres. Un monument davant del qual val la pena aturar-se uns instants i contemplar-lo com es mereix. Transmet l’emoció i el sentiment que hi van depositar els seus autors. T’hi captiva. Però … la Selva del Camp encara era lluny, tocava continuar.
La Taula dels Quatre Batlles, el cantó orientat a Mont-Ral.
I allà m’esperava, imponent, la Mola dels Quatre Termes. Ja no sabia cap on mirar. Era una de les hores més assolellades del matí. Les panoràmiques eren espectaculars en 360 graus. Coneixent-me, si per mi hagués estat, m’hagués quedat una estona molt més prolongada. I el que hagués donat per tenir la rèflex i no pas la compacta en aquell moment. Però jo no tinc el mèrit ni l’atreviment d’en Xavier ni d’en Joan Miquel. Tants quilòmetres amb un aparell fotogràfic tan pesat no fa per a mi, ni per a la meva esquena.
Vaig arribar a estar sol com un mussol gairebé cinc minuts, fins que van arribar-hi un parell de participants. Oportunitat d’or de demanar una instantània. No m’hi podia anar sense!
Després de la Mola dels Quatre Termes ve una baixada bastant pronunciada, gairebé trialera, però curta. Li segueix una pista que, aquest cop sí, arriba fins a l’esperat cim del Tosal de la Baltassana. Abans d’arribar-hi, però, el cos tornava a comunicar-se seriosament amb un servidor. Aquest cop em demanava a crits una aturada tècnica, suposo que ja us podeu imaginar a què em refereixo exactament i no preciseu pas que entri en detalls. Això va donar un marge suficient de temps perquè em trobés després de molta estona una de les meves, la Maria Milla!
Em feia molta il•lusió poder tornar a tenir una companya de travessa amb qui poder parlar. Ja no ens vam separar fins al final. Poca estona després es van sumar al contingent el Vicente i un amic seu canari. La companyia de tots ells compensava amb creixos tota la soledat inicial, viscuda a més en les pujades més fortes i esgotadores. Era com començar de nou, totalment renovat, fresc com una rosa, més emocionalment que físicament per això.
La Maria va ser l’encarregada d’immortalitzar el meu pas, per primer cop, pel cim del Tosal de la Baltassana. Mirador privilegiat a Prades i més enllà a la Serra del Montsant. Em va evocar molt bons records de la pujada a la Roca Corbatera des de l’Albarca el 12 de gener d’aquest any amb la colla de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels. Hi hem de tornar, pensava mentre contemplava el Montsant. Aquell dia ens va fer un dia molt boirós i nuvolat, i no vam gaudir prou de les vistes des d’allà dalt.
Al cim del Tossal de la Baltasana
Control 5. Prades. Km 39,1. 13:19
-Ens queden poc més de 20 quilòmetres? No m’ho acabo de creure! – li vaig exclamar a la Maria.
Va ser un altre instant d’evocar bons i recents records. Prades també va ser un dels punts d’avituallament de la Caminada Reus-Prades-Reus del 2 de juny de l’any passat, a la qual vaig participar. Respecte aleshores, l’aturada va ser molt més breu, feia menys sol i érem menys quantitat de gent. Va ser una aturada de rigor per a menjar un entrepà. La botifarra segur que era boníssima, però jo em vaig estimar més el formatge.
Prades
Control 6. Capafonts. Km 44,6. 14:27
Aquest va ser un trajecte curt, de baixada i sense complicacions. I en molt bona companyia. En Vicente ens anava fent un repàs de la seva biografia d’atleta i maratoniana, dels seus entrenaments, de les seves competicions setmana rere setmana sense interrupció. No li calia jurar-lo. El ritme que portava era envejable i admirable.
A Capafonts vaig literalment desmuntar el xiringuito de les llaminadures. A més de totes les que em vaig cruspir in situ, que no van ser poques, em vaig carregar la motxilla amb bastants més. El cos demanava glucosa, i jo no sóc ningú per a dur-li la contrària.
Ho sé, sóc un golafre!
El poble de Capafonts queda situat al bell mig d’una vall entre muntanyes. A la Reus-Prades-Reus tenia el record d’haver-lo vist des d’amunt de les muntanyes que en aquesta ocasió ens observaven des de la llunyania. També tenia molt present en el record el perfil d’elevació de la marxa i la pujada infernal que ens esperava. Ens deien que tot i ser potent i trencacames, era curta i l’última que hauríem de salvar.
De fet, la pujada arribava al seu fi a l’anomenat Pont de Goi. Sembla un pont construït de manera artificial, és una passada. A mesura que ens hi apropàvem impressionava veure els companys que ja hi eren al seu damunt, hi quedes exposat a una alçada de més de deu metres per un pas força estret. No apte per a vertiginosos.
Amb la Maria, al Pont de Goi.
Per fi, com trobaven a faltar una pista forestal, plana, amb el terreny llis i regular. Quan ens vam voler adonar, en Vicente i el seu amic van avançar fins a perdre’ls la pista del tot, ja fins al final de la marxa.
De sobte, del no res, va aparèixer una boira espessa que no ens deixava veure gaire més enllà del terra més proper que trepitjàvem. El panorama per moments resultava un tant tètric i terrorífic. A la Maria i a mi ens va ajudar a oblidar-nos una mica de tots els dolors i vam fer molta conya. Ens esperàvem que d’entre la boira en qualsevol ens aparegués un zombi de The Walking Dead. Si hagués estat així, ens haguessin enxampat segur. Aquests sempre van a tota pastilla, nosaltres en canvi cada cop teníem més dificultats per a mantenir-nos en peu i caminar. Però no perdíem el somriure en cap moment.
Endinsant-nos a l’espessa boira.
Control 7. El Coll. Km 51. 15:51
No ens quadrava gaire per moments la distància que havia anunciada al panell de Capafonts fins al control del Coll. Si més no, se’ns va fer més llarga del que ens havíem imaginat. El cas és que allà hi érem. I ja quedava només un control i poc més de 10 quilòmetres per a arribar a la Selva del Camp. A aquestes alçades res ni ningú seria capaç d’aturar-nos.
Fruita, galetes, sucs, fruits secs, xocolata, napolitanes farcides de crema… aquestes últimes em van resultar les més temptadores. Em vaig menjar dues i em vaig carregar un plàtan a la motxilla.
Ara sí, segons el perfil, tot el que venia era baixada. Però ja sabem que els perfils són aproximats i orientatius. Ja sabíem anticipadament que vindria algun repetjó. No hi poden faltar en els quilòmetres finals, l’emoció i l’al•licient no serien igual sense ells.
Control 8. Albiol 2. Km 54,4. 16:34
La Maria va ser la primera en adonar-se que tornàvem a ser a l’Albiol. Jo no hi vaig caure fins que no vaig veure de nou l’església.
-Que desfarem el mateix camí de l’inici? – vam preguntar als voluntaris del control.
-No pas, només un tram petit, després us desvieu – van respondre.
Des de Capafonts, sobretot des que en Vicente ja es va despenjar de nosaltres, vam anar quasi tota l’estona totalment sols. En quasi totes les marxes acaba passant en algun moment. Té avantatges i inconvenients, com tot. Va ser en un moment que ho vam agrair. Anar una estona despenjat de la resta t’aporta relax, tranquil•litat i desconnexió, i no en totes les caminades és viable. En aquest cas érem quasi 400 inscrits. Molts ja havien arribat o es disposaven a fer-ho, mentre que un bon grapat encara estaven més endarrerits. Estava clar que ens havíem quedat just entre mig, ni massa a prop ni massa lluny d’uns i d’altres.
Després de l’Albiol, el territori canvia radicalment pel que fa a la geologia, la vegetació i la fisonomia. Fins al punt que vam tenir la sensació de trobar-nos a un entorn com el massís del Garraf o la Serra Pedregosa. Van venir corriols encara més pedregosos que tots els anteriors, encara més relliscosos, i vegetació baixa i seca com el romaní, la farigola o el punxegut garric. De debò, ens havíem traslladat instantàniament al Garraf, era com estar de nou a casa i caminar pels voltants de la Morella, la Desfeta o el Puig de les Agulles.
Territori 100% Garrafer.
Però encara érem al Baix Camp, ara ja més lluny de Prades i més a prop de la Selva del Camp. Ja divisàvem el mar Mediterrani, Reus, Tarragona i Port Aventura.
-Vinga Maria! Que ja hi som! Això ja està fet! Ja ho tenim! – li exclamava una vegada rere l’altra entre rialles.
-Oriol! Això ja ens ho han anat dient a tots els controls des de Prades, i mira on som i el que ens queda. – em responia entre rialles.
Així com la Mercè i el Txuse a l’endemà participaven a la Montserrat SkyRace, i que un servidor i la Caro se n’anaven a la Gormanda Blanca a la Vall de Conangles, la Maria cometria la proesa de tornar aquell mateix dia a Barcelona. L’endemà matinaria, aniria a recollir a dos amics a Mataró i Sabadell, respectivament, i tot tres plegats tornarien a la zona de Prades a fer Vies Ferrades. Se n’anava per a dormir res i menys i tornar al mateix lloc a l’endemà! Li vaig oferir quedar-se al sofà llit del nostre apartament. Ai si no fos perquè havia de recollir als dos col•legues … segur que hagués acceptat el nostre oferiment.
Ja vèiem la Selva del Camp! Era hora d’avisar a la Caro que ens esperés al poliesportiu i ens rebés com ens mereixíem.
–Hola amor! Verás … que parece ser que voy a llegar bastante antes de lo que había previsto. A eso de las 17:45 estaría bien que ya hicieras acto de presencia porque creemos que llegamos a las 18:00, quizás un poco más tarde pero no mucho más. Besos! Te quiero!
–Ok! A las 17:45 estoy allí. Mucha suerte que ya lo tienes, amor. Hasta ahora! Un beso! Te quiero!
Vam arribar a una cruïlla o no vèiem cintes. Vam tirar cap on crèiem que tocava. Continuaven sense haver cintes. Ens haurem equivocat? Tant és, ja som a la Selva del Camp, per un camí o per uns altres hi arribem.
Ai maleït asfalt, no et trobàvem gens a faltar! Volia accelerar tant com pogués sense afluixar, volia arribar i ja no pensava en res més. Però era inevitable aturar-me en alguns moments i continuar caminant. Fins que ja vaig reconèixer l’església i el començament del Carrer Major. Ara és el meu moment. Ara no m’atura ni Déu!
Al començament havia gravat un parell de vídeos, i tenia intenció de fer-ne uns quants més. No em vaig recordar de tornar a encendre-la fins ara. Volia enregistrar els darrers instants d’un moment tant especial. Aquí ho teniu.
Arribada. Selva del Camp. Km 63,6. 18:08
Sentir els crits d’ànims i els aplaudiments de la persona a qui més estimes no té preu i provoca un seguit de sentiments que mai no seré capaç de descriure amb les paraules que es mereix. Senzillament, gràcies de tot cor Caro per haver volgut acompanyar-me aquest cap de setmana, haver tingut la paciència de ser a la Selva del Camp durant dissabte fins que jo he arribat i haver estat disposada a rebre’m d’aquesta manera tan calorosa i afectiva. T’estimo!
Rebent el suport vital de la Caro.
Els moments, les mirades, els somriures, les salutacions, les felicitacions que se succeeixen quan has arribat a la línia de meta després d’una marxa com la Selva del Camp-Muntanyes de Prades acaben dibuixant i conformant un panorama i un instant de la teva existència que et fan sentir una mica més millor persona, et fan créixer, et fan sentir enormement gratificat i realitzat. Les persones que viviu la muntanya amb la mateixa passió que jo enteneu perfectament a què em refereixo. Tot això ens fa sentir realment vius i aporta ple sentit a tot el que fem i sentim.
No puc acabar aquesta crònica sense felicitar al Club Excursionista Arítjol. El marcatge i la senyalització em va semblar absolutament perfecte, clar i sense donar peu a dubtes en cap moment. La zona per on transcorre és amb diferència de les que més m’ha fascinat de totes les marxes de resistència que porto al meu currículum personal. Ara comprenc encara més tots els elogis que sempre he sentit cap a les Muntanyes de Prades, per part d’amics i familiars que ja havien tingut l’ocasió de visitar-les. I tampoc puc obviar un agraïment sincer i merescut a tots els organitzadors i voluntaris, entregats a nosaltres des del principi fins al final.
Fins la propera! Aquesta ha estat la primera. Espero que ho sigui de moltes més i no perdre’m una!
En aquesta ocasió, tindrem el plaer de caminar per una part molt significativa de la Serra de l’Ordal, a cavall entre les comarques del Baix Llobregat i l’Alt Penedès. Com ve sent tradició en les darreres sortides, tindrem com a cirereta del pastís un 100 Cims de la FEEC: el Puig d’Agulles, amb una alçada de 653 metres és el punt culminant de tota la Serra de l’Ordal.
Pel que fa a la logística i el transport fins al lloc d’inici de la caminada, tots els caminants de Castelldefels ens traslladarem amb tren fins a Barcelona per a enllaçar amb la línia L57 que ens portarà fins a Vallirana. Ens trobarem a l’estació de tren de Castelldefels poble a les 8:30 per a agafar el tren a les 8:39 en direcció Barcelona-Estació de França, que ens deixarà a Barcelona-Sants a les 9:06. Enllaçarem amb la línia 3 del Metro (verda) en direcció Zona Universitària i baixarem a la parada de Maria Cristina, punt de sortida del bus L57 en direcció Vallirana a les 9:48. A Vallirana està previst arribar a les 10:45.
Per a totes les persones d’altres poblacions que vulgueu venir, podeu consultar els horaris de pas de trens RENFE, de Ferrocarrils de la Generalitat, Metro i BUS a les vostres poblacions (o les més properes) i les possibles combinacions i transbordaments als següents enllaços:
Porteu suficient aigua i menjar per a dues aturades, esmorzar i dinar. I davant la previsió de temperatures no massa altes però sí amb hores punta de sol abundant, és molt aconsellable dur crema de protecció solar i gorra. Gran part dels camins són molt exposats i no hi ha vegetació suficient que faci ombra.
No és obligatori confirmar la vostra assistència, però agrairé si ho feu per a tenir una mínima previsió de la quantitat de persones que serem. I si teniu qualsevol dubte, contacteu amb mi per e-mail o per telèfon: oriolet83@gmail.com / 667515135 (responc missatges Whatsapp).
Punt de sortida i d’arribada: Estació de ferrocarril d’Olesa de Montserrat
Distància: 16km.
Temps estimat caminant: 4,5 hores
Desnivell positiu: 700 metres
Desnivell negatiu: 700 metres
Grau de dificultat: Moderat/Elevat
Aquesta caminada tindrà un al·licient molt especial, poder coronar dos 100 Cims en una mateixa jornada: Sant Salvador de les Espases i el Puig Cendrós. Són dos miradors absolutament privilegiats a la cara Est de la Muntanya de Montserrat. Segur que no us deixaran indiferents. Fa un any vaig passar-hi molt a prop durant la Travessada Molins de Rei Montserrat, però l’itinerari no travessa cap dels dos cims. És hora de treure’s aquesta espineta clavada.
Us enllaço el track de wikiloc on podeu llegir una descripció molt detallada de tota la ruta:
Pel que fa a la logística i el transport fins al lloc d’inici de la caminada, tots els caminants de Castelldefels ens traslladarem fins a l’estació de ferrocarril de Sant Boi amb el bus L96. Ens trobarem a la parada del bus situada a darrere de l’església de Castelldefels i agafarem el primer bus que surt de Bellamar a les 7:00 del matí. La previsió és arribar a Sant Boi a les 7:45 i poder enllaçar amb el ferrocarril direcció Manresa a les 7:55 i que arriba a Olesa de Montserrat a les 08:29.
Per a totes les persones d’altres poblacions que vulgueu venir, podeu consultar els horaris de pas de Ferrocarrils de la Generalitat a les vostres poblacions (o les més properes on passin els FGC) i les possibles combinacions i transbordaments al següent enllaç:
Porteu suficient aigua i menjar per a dues aturades, esmorzar i dinar. I davant la previsió de temperatures no massa altes però sí amb hores punta de sol abundant, és molt aconsellable dur crema de protecció solar i gorra. Gran part dels camins són molt exposats i no hi ha vegetació suficient que faci ombra.
No és obligatori confirmar la vostra assistència, però agrairé si ho feu per a tenir una mínima previsió de la quantitat de persones que serem. I si teniu qualsevol dubte, contacteu amb mi per e-mail o per telèfon: oriolet83@gmail.com / 667515135 (responc missatges Whatsapp).
Punt de sortida: Estació de tren de Montcada i Reixac (línia R2 Aeroport-Sant Celoni)
Punt d’arribada: Baixador de Vallvidrera
Distància: 17,5 km.
Temps estimat caminant: 5 hores
Desnivell positiu: 755 metres
Desnivell negatiu: 525 metres
Grau de dificultat: Moderat
Recorrerem una part important de la vessant oest del Parc Natural de Collserola. Seguirem quasi íntegrament l’etapa número 18 del GR 92, també conegut com sender mediterrani.
Iniciarem l’itinerari a l’estació de tren de Montcada i Reixac (línia R2 Aeroport-Sant Celoni) i finalitzarem a la parada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Baixador de Vallvidrera.
Destaco el Turó de la Magarola com un dels indrets més significatius pels quals passarem. És un 100 Cims de la FEEC, una magnífica oportunitat de sumar-lo al repte individual de tots qui estem portant-lo a terme.
Us enllaço un article que han elaborat els companys del web D’Excursió per Catalunya amb més dades de la zona:
Pel que fa a la logística i el transport fins al lloc d’inici de la caminada, tots els caminants de Castelldefels ens trobem a l’estació de tren de Castelldefels poble a les 7:15 del matí. Agafarem el tren de les 7:30. Arribarem a l’estació del Prat del Llobregat a les 7:41 on enllaçarem a les 7:44 amb el tren direcció Sant Celoni i que arribarà, si no hi ha incidències, a Montcada i Reixac a les 8:19.
Per a totes les persones d’altres poblacions que vulgueu venir, podeu consultar els horaris de pas de trens a les vostres poblacions (o les més properes on passi la RENFE) i les possibles combinacions i transbordaments al següent enllaç:
www20.gencat.cat/portal/site/rodalies/
Tenint en compte que la durada serà molt llarga, porteu suficient aigua i menjar per a dues aturades, esmorzar i dinar. I davant la previsió de temperatures no massa altes però sí amb hores punta de sol abundant, és molt aconsellable dur crema de protecció solar i gorra. Gran part dels camins són molt exposats i no hi ha vegetació suficient que faci ombra.
No és obligatori confirmar la vostra assistència, però agrairé si ho feu per a tenir una mínima previsió de la quantitat de persones que serem. I si teniu qualsevol dubte, contacteu amb mi per e-mail o per telèfon: oriolet83@gmail.com / 667515135 (responc missatges Whatsapp).
Aquesta serà una ruta molt especial per diverses raons. La primera d’elles, per ser un retorn esperat i desitjat al nostre estimat massís del Garraf, el qual no trepitgem plegats des del mes d’octubre passat. També comptarem amb un factor molt significatiu com és poder coronar en un mateix dia 3 cims emblemàtics del Garraf i que són part del gran repte dels 100 Cims de la FEEC: el Montau (657m), sostre del massís del Garraf, el puig de la Mola (534m), sostre comarcal del Garraf, i la Morella (593m), sostre del Parc del Garraf.
Començarem la caminada a la població d’Olesa de Bonesvalls, comarca de l’Alt Penedès. Pujarem al Montau per pista forestal, principalment, i després continuarem fins al Puig de la Mola pel GR 92.3. Aquesta variant desembocarà a una cruïlla amb el GR 5, camí amb el que enllaçarem fins arribar a la masia de Can Grau, Escola de Natura i oficina d’informació del Parc del Garraf, ja al terme municipal d’Olivella. A Can Grau enllaçarem amb un altre camí, el PR C-37, conegut com el camí de les Masies del Garraf.
Aquest tram serà asfaltat ja que coincideix amb la carretera que connecta la urbanització del Rat Penat, a les Botigues de Sitges, amb Olivella. L’abandonarem, però, en poc més d’un quilòmetre per a connectar amb un corriol que ens farà arribar fins a la pista forestal que uneix Begues amb la Plana Novella. Caminarem poc més d’un quilòmetre per aquesta pista fins a enllaçar amb la riera de Carxol. Com a curiositat, a partir d’aquest punt i fins passat el cim de la Morella és un tram de la Marxa del Garraf que aquest any dóna pas a un altre de diferent que recentment hem assajat uns quants companys de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, a la banda de la collada dels Solius.
Doncs bé, arribarem a la Morella per la Pleta Xica i després continuarem en direcció al Puig de les Agulles. Abans d’arribar-hi ens desviarem a l’alçada del Coll Sustrell per abandonar el GR 92 i baixar fins a la Bassa d’en Tibart per l’anomenat camí de l’onada, un corriol no senyalitzat amb un encant molt especial. A la cruïlla de la Bassa d’en Tibart, on possiblement fem una breu aturada, caminarem uns pocs metres pel camí del Purgatori en direcció a la Clota fins a donar amb una trialera que esdevé l’inici del Torrent o Fondo del Celler, un altre camí no senyalitzat, estret i amb abundant vegetació, alternatiu al Purgatori amb molta presència de ciclistes i corredors.
Arribarem molt a prop de l’esplanada de Can Flocant per a enllaçar amb la pista forestal que travessa les masies de Can Vinyes i Can Pardal. Abans d’arribar a la residència canina de la Sentiu, ens desviarem per corriols fins a connectar amb la Riera Seca, travessarem la carretera de la Sentiu per un túnel, i per un estret corriol anirem a parar al camí que transcorre paral·lel a la carretera de l’abocador des del Turó del Vinader fins al barri de Vista Alegre, a l’alçada de l’Escola Margalló. I d’aquí anirem baixant per davant del Parc de la Granota i de la Guaita fins a la plaça de l’Església de Castelldefels, punt d’arribada de la nostra ruta.
Pel que fa a la logística i el transport fins al lloc d’inici de la caminada, agafarem la línia de BUS 902 a Gavà a les 7:45, a la parada més propera a l’estació de tren, a la Carretera de Santa Creu de Calafell cruïlla amb Rambla Lluch.
Tots els caminants de Castelldefels ens trobem a l’estació de tren de Castelldefels poble a les 7:15 del matí. Agafarem el tren de les 7:30, que arriba a Gavà a les 7:34.
Per a totes les persones d’altres poblacions que vulgueu venir, podeu consultar els horaris de pas de trens a les vostres poblacions (o les més properes on passi la RENFE) i les possibles combinacions i transbordaments al següent enllaç:
www20.gencat.cat/portal/site/rodalies/
Tenint en compte que la durada serà molt llarga, porteu suficient aigua i menjar per a dues aturades, esmorzar i dinar. I davant la previsió de temperatures no massa altes però sí amb hores punta de sol abundant, és molt aconsellable dur crema de protecció solar i gorra. Gran part dels camins són molt exposats i no hi ha vegetació suficient que faci ombra.
No és obligatori confirmar la vostra assistència, però agrairé si ho feu per a tenir una mínima previsió de la quantitat de persones que serem. I si teniu qualsevol dubte, contacteu amb mi per e-mail o per telèfon: oriolet83@gmail.com / 667515135 (responc missatges Whatsapp).
Avui ha estat un dia 100% primaveral, tot i estar encara a les portes de donar la benvinguda de manera oficial a la nova estació de l’any que ens està esperant i dir adéu a l’hivern. Des del començament fins al final, sense excepció. S’agraeix molt que la temperatura sigui una companya de ruta aliada i ens faci gaudir encara més de la jornada.
La majoria dels 45 caminants d’avui hem encetat la travessa a les 8 del matí a l’estació de tren de Castelldefels. Primera aturada important del camí, l’estació de Barcelona-Sants. Allà hem fet transbordament amb el tren cap a Vilafranca del Penedès i hem aprofitat per a arreplegar a més companyes i companys. Tal com estava previst, pocs minuts després de les 9 hem arribat a l’estació del Papiol. Allà ja ens hem ajuntat tots, en tres cotxes hi han anat directament uns quants més i ens esperaven.
GPS en marxa i a començar. Portava descarregat un track del wikiloc que coincideix amb la ressenya de la guia de Collserola de l’editorial Alpina. Poc menys de 10 quilòmetres, i una mica més de 300 metres de desnivell acumulat de pujada. Una ruta fàcil i assequible, i més encara amb un dia tan esplèndid com el d’avui.
He preferit seguir la direcció de les agulles del rellotge i encarar primer la nostra cirereta del pastís d’avui, el cim del Puig Madrona. Té una alçada de 463 metres i queda ubicat just a l’extrem nord-oest del Parc Natural de Collserola. I a més … forma part del repte dels 100 Cims de la FEEC. L’hem divisat durant els primers 4 quilòmetres aproximadament sense perdre’l pràcticament de vista en cap moment. Ens ha estat observant imponent i esvelt, esperant la nostra arribada.
El Puig Madrona, vist des de l’inici de la caminada a prop de l’estació de tren.
Fins arribar gairebé al cim, el camí ha estat pista forestal, sense pràcticament gens de desnivell. Molt còmode, espaiós i concorregut per ciclistes i algun corredor. Hem pogut contemplar arbres florits, també avançant-se ansiosos a l’arribada de la primavera. Feien molt de goig.
Ametllers? Siguin l’espècie que siguin, feien molta patxoca.
Hem passat per davant de la zona coneguda com les Roques Blanques, on està situat el cementiri municipal del Papiol. Ens ha cridat l’atenció la presència de plaques fúnebres just al costat de molts arbres per l’exterior del recinte, just al costat del camí per on caminàvem. Seran únicament commemoratives? Hi seran els cossos enterrats just a sota d’aquests arbres? Preguntes per a les quals no hem tingut resposta. Hi investigarem.
Després d’una primera aturada per a reagrupar la colla, una mica despenjada i dispersa com passa de manera inevitable quan som un grup tan nombrós, ha arribat el moment decisiu de fer cim. Després d’haver-nos passat de llarg un trencant amb la seva fita corresponent, una mica malmesa tot sigui dit, i haver hagut de desfer uns metres de camí de pujada, hem abandonat la pista forestal i hem encarat el corriol que ens ha portat fins al cim.
La fita que no es volia deixar veure fàcilment.
A algunes persones els ha costat una mica més d’esforç, però tots hem aconseguit arribar. El corriol és bastant boscós, més tancat per la vegetació que tot el camí precedent, i amb el terreny bastant més irregular i pedregós. A mi personalment, m’ha encantat. És la muntanya en essència, en estat pur. I li ha donat un toc de contrast a la ruta molt interessant.
El corriol de pujada, a escassos metres abans d’arribar al cim.
Des d’altres vessants, hi havien arribat altres caminants que estaven esmorzant i fent-se fotografies conforme hem anat arribant. Nosaltres els hem pres el relleu i hem anat ocupant pacíficament el cim per a esmorzar i immortalitzar un moment tan únic i especial com aquest.
Una gran família senderista.
Les vistes a Montserrat han valgut molt la pena. Una llàstima que el massís estigues una mica tapat per la presència d’alguns núvols, però la muntanya màgica de Catalunya mai no et deixa indiferent. A l’altra cara, la Serra de Collserola també estava una mica coberta per una capa de … no sabem ben bé si núvols o la pol·lució de tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Però s’hi reconeixia perfectament el Tibidabo, Sant Pere Màrtir i el Turó de Magarola. Una altra finestra oberta amb encant i encís.
La Caro i un servidor, al cim del Puigmadrona, amb Montserrat al fons.
Bé, els estómacs estaven suficientment plens per a encarar el camí de baixada al Papiol. Com ha succeït a la pujada, el primer tram més immediat ha discorregut per corriol, estret, pedregós i empinat. Ha desembocat al cap de pocs metres a una pista més ampla que ens ha portat fins a l’Ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol. Un dels punts d’interès més destacables de la caminada d’avui. Ha estat inevitable tornar a fer una aturada al camí i contemplar-la com es mereix per dins i per fora.
L’ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol.
Aquí va una imatge escanejada del tríptic que hem pogut recollir amb una breu ressenya històrica d’aquest monument religiós.
Tots ens hem animat a entrar-hi, no sabíem que estava tan ben conservada i que poguéssim accedir-hi i fer ofrenes amb les espelmes. Ha estat un breu instant de desconnexió espiritual i contemplació. Però tocava tornar a emprendre l’activitat senderista. Afortunadament, avui el GPS s’ha comportat i ens ha anat guiant sense sorpreses ni ensurts. En alguns trencants i cruïlles, però, he preferit fer alguna aturada per a no despenjar-nos més del compte.
Agrupats i ben avinguts hem arribat la zona de les Escletxes. Teníem la possibilitat d’apropar-nos i veure-les de prop, però ens hem estimat continuar cap el Papiol. Ha començat la part de senderisme urbà de la caminada d’avui. L’asfalt i la ciutat no solen ser una part del recorregut còmoda i desitjada, però aquest cop el Papiol ens ha sorprès molt gratament. Per a la majoria de nosaltres, era una vila del tot desconeguda fins avui, i ens ha fascinat especialment el seu castell. Abans d’arribar-hi, per clamor popular, hem aprofitat per a fer una aturada gastronòmica i hidratar-nos amb una cervesa ben fresca. El cos ho demanava a crits.
Una modesta panoràmica del Papiol, coronat majestuosament pel seu castell.
El dia continuava sent absolutament radiant. Eren les 12 del migdia passades, i el sol lluïa brillant i potent. Si t’hi estaves exposat gaire estona, el dia d’avui t’acabava resultant fins i tot estiuenc. Aquest panorama, com us podeu imaginar, convidava a relaxar-se una estona més estesa, però quedava el retorn a casa amb el tren. Així que sense més dilacions, hem aixecat les cames i hem abandonat la terrassa del bar i hem vorejat el castell del Papiol. No s’hi pot accedir, és de propietat privada i està tancant. Però la panoràmica exterior ja t’aporta una idea dels encants que segur hi amaga des de fa segles. Fins que no vaig decidir setmanes enrere proposar la caminada d’avui, desconeixia per complet l’existència d’aquest castell, no en tenia cap referència. Em sorprèn, perquè està molt ben conservat i la seva arquitectura i aspecte és impressionant. Podem dir ben alt que tenim una joia al vessant nord de la comarca del Baix Llobregat.
Una joia arquitectònica molt a prop de casa.
Abans d’arribar a l’estació també ens ha cridat molt l’atenció la decoració floral i artística d’una finca privada. Miressis on miressis, no deixaves de contemplar figures artesanals de pedra i flors i plantes. Quina passió que li dedica el propietari d’aquest immoble. Quin museu improvisat.
Senzillament impressionant.
Pocs minuts després de les 13:00 de la tarda hem arribat al punt d’inici de la caminada, l’estació del tren del Papiol. Hem agraït poder tronar a caminar els últims metres per terreny sense asfaltar, i més encara haver d’esperar tan sols dos minuts l’arribada del nostre tren. Què més es podia demanar!
Xapó. Un 10 majúscul, i un agraïment sincer, emotiu i sentit a totes i a tots els meus companys de travessa d’avui. Pel vostre comportament exemplar, per la vostra companyia agradable, per la vostra passió i l’interès que podeu en aquestes activitats, tant els que heu vingut per primer cop com als més fidels i veterans. El nostre camí continua. En breu … informació sobre la nostra propera caminada. Us hi espero!
Aquest cap de setmana s’ha materialitzat un moment molt esperat. Després de diverses reunions setmanals d’organització i preparació, per fi va arribar el gran dia: la 2a edició de la Marxa de Raquetes de Neu a Guils-Fontanera, organitzada per nosaltres, la Unió Muntanyenca Eramprunyà. Com l’any passat, som una de les proves no competitives del calendari del Circuit Català de Raquetes de Neu.
Dissabte va ser el nostre primer dia de feina. A les 7 del matí vam arrencar motors a Gavà en direcció a la Cerdanya. Afortunadament, no vam patir incidències de cap mena en el trajecte i vam arribar a l’estació d’esquí nòrdic de Guils-Fontanera en el temps que estimàvem, aproximadament dues hores i mitja. L’estació està ubicada 5 quilòmetres al nord de la població de Guils de Cerdanya, i a 12 quilòmetres de Puigcerdà.
Com no vam fer cap aturada durant el camí, vam aprofitar per a esmorzar abans de posar-nos a treballar sobre el terreny. La tasca era senyalitzar els 2 itineraris del circuit: el llarg de gairebé 10 Km i desnivell acumulat positiu de de 430 metres, i un de més curt de gairebé 8Km i desnivell acumulat positiu de 275 metres. El diumenge anterior, uns quants companys de la UME van pujar-hi i van fer un assaig preparatori. Van comprovar l’estat del terreny i també van aprofitar per a gravar els recorreguts en GPS.
Al voltant de les 10 del matí vam iniciar el marcatge. Com en les altres proves del Circuit, disposàvem d’unes piruletes de plàstic de color vermell, i també de cintes blaves. A més de marcar el recorregut, també vam pujar amb el menjar i l’aigua que serviríem als participants el diumenge als dos punts d’avituallament, un en el cas del recorregut reduït.
En algunes cruïlles de camins vam anar coincidint amb esquiadors de fons i també amb altres excursionistes amb raquetes, però cadascú anava seguint la seva ruta. Tota la nostra colla vam arribar al refugi de la Feixa plegats i a un ritme gairebé compacte. La meva parella, la Carolina, i jo ens vam anar quedant endarrerits i despenjats de la resta en algun moment. Ella s’ha estrenat aquest cap de setmana fent raquetes de neu, cosa que m’ha fet una enorme il·lusió. També s’estrenaven les seves raquetes, noves de trinca, i en més d’una ocasió van desajustar-se i això ens va obligar a fer algunes aturades no previstes.
De camí al refugi. A les nostres esquenes, el Puigmal i Núria.
El refugi de la Feixa havia de ser la ubicació del primer control/avituallament, i en el cas del circuit curt l’únic. Per les seves dimensions, podria considerar-se més una borda que un refugi. L’accés és totalment obert i lliure. Ens va sorprendre a molts trobar una llar de foc al seu interior. Vam guardar-hi l’aigua, la fruita i la xocolata per a l’endemà i vam dividir-nos en dos grups. La Caro i jo vam romandre al refugi amb uns quants companys més amb una missió molt específica i que havia de ser una de les cireretes del patís de la jornada de diumenge: la construcció d’un iglú de neu. Ens ho havíem pres, en certa manera, com una oportunitat de posar en pràctica tots els coneixements que vam adquirir en el curs d’iniciació i perfeccionament en raquetes de neu dos caps de setmana enrere a la Bonaigua, amb el company Adrià Colom. En aquesta ocasió, en comptes de motxilles, vam fer servir bosses d’escombraries inflades per a crear l’estructura externa i compactar la neu. Ens vam anar repartint tasques, que més o menys van quedar dividides en què els homes vam cavar i les dones van compactar i endurir la neu. Per l’esforç i per les hores que eren, vam aprofitar per a dinar per torns.
Cavant i compactant la neu de l’iglú.
L’altre grup havia continuat per a marcar el recorregut més llarg. Per walkie-talkie ens van avisar quan van arribar fins al cim del Roc Roig, on van aturar-se a dinar. Aquesta era la ubicació del segon control, on al dia següent els participants del circuit més llarg disposarien d’un altre avituallament amb aigua, xocolata i llaminadures. Els vam demanar que quan acabessin ens donessin l’avís per a abandonar el refugi i marcar el tram del recorregut curt fins a trobar-nos a la intersecció dels dos itineraris, d’aquesta manera acabàvem de marcar el circuit tots junts de nou.
I així ho vam fer. Vam arribar de nou a l’estació passades les tres de la tarda. Jo no vaig participar l’any passat, però els que sí ho van fer m’havien explicat que aleshores va haver-hi alguns problemes amb un dels responsables de l’estació perquè van acabar de senyalitzar el recorregut bastant tard, gairebé a les 17:00, hora de tancament tant de l’estació com de la carretera per accedir-hi. Enguany, afortunadament, no ha estat així. Abans de les 17:00 vam arribar a l’Hotel Puigcerdà, on pernoctàvem.
Durant les setmanes prèvies, el JuanPe ens havia comentat que ens tenia preparada una sorpresa molt especial per a la tarda de dissabte. Havia estat un secret molt ben guardat i va estar a l’alçada de les circumstàncies. Va aconseguir que poguéssim comptar amb la presència de l’escriptor i muntanyenc Manel Figuera. Va ser un col·loqui literari de luxe. Primer ens va explicar molts detalls de la seva novel·la El Darrer Pas, amb especialment èmfasi en tot allò que el va motivar i inspirar a escriure’l. I després va comentar en profunditat algunes de les excursions amb raquetes de neu més destacades del seu llibre titulat Les 50 millors excursions amb raquetes de neu, amb fotografies i mapes a través d’un projector.
Un instant de la trobada literària amb en Manel Figuera.
Després de la tertúlia literària amb en Manel i Figuera, i després d’haver tastat un suculent vi calent i dolç, cortesia de la nostra companya Isabel Molina, i també uns exquisits dolços amb motiu de l’aniversari d’una de les nostres companyes, la Mercè, va arribar l’hora de sopar. Era d’agrair poder sopar al mateix hotel. Hi estàvem allotjats en règim de mitja pensió, així que l’esmorzar de diumenge al matí també estava inclòs.
I va arribar diumenge, el gran dia. Quan passaven escassos minuts de les 7, la Caro i jo vam arribar al saló amb la intenció de carregar el combustible com Déu mana. Fruita, llet amb cereals, suc, i unes torradetes amb melmelada. Vam pujar de nou a l’habitació a recollir tot l’equipament, i cap al cotxe.
Vam arribar a l’estació cap a les 8 del matí. A les 9 començàvem a repartir pitrals als participants i a les 9:30 donàvem la sortida. Cadascun de nosaltres ja sabia quina tasca tenia assignada i la seva ubicació. La Caro i jo havíem de pujar fins al refugi de la Feixa i estar-nos al control fins que arribés l’equip escombra. També estarien amb nosaltres la Isabel, la Montse, la Mercè, el Miquel i la Teresa. Els vam comentar que nosaltres aniríem a un ritme més lent i que arribaríem més tard que ells, però que un cop que fóssim al refugi els donaríem un cop de mà en tot fins a l’arribada de l’escombra.
Tal com havíem vaticinat, poc abans d’arribar al refugi, ens van enxampar alguns dels participants que van fer el circuit corrents. Entre ells, el nostre company Manel Ortí. Però va ser a escassos metres. Ens va donar temps de ser-hi mentre van anar passant tots els participants que, com nosaltres, feien el circuit caminant, cadascú al seu ritme.
El participant més veloç, ens va sobrepassar pocs metres abans d’arribar al refugi de la Feixa.
Fins aquell moment, la Caro i jo encara no havíem decidit quin recorregut faríem diumenge a partir de l’arribada de l’escombra. Depenia més d’ella que de mi. Els companys que dissabte havien senyalitzat l’opció llarga ens van dir que no sumava gaire desnivell i la diferència no resultava difícil ni feixuga. Informació que va ajudar a què la Caro s’animés a completar el recorregut llarg.
Abans però, va donar temps d’anar rebent, un per un, tots els participants. Molts d’ells eren companys de la UME, però també es van apuntar fidels del Circuit com la colla de l’Agrupe de Mataró, entre ells en Jordi i en Jaume, alguns també de la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria. En Fermí Bernardo ja em va dir a Foc de Neu fa dues setmanes que fallarien perquè estarien fent la Marxa dels Castells de la Segarra, primera cita de la temporada de la Copa Catalana de Caminades de Resistència.
Envoltat dels companys de l’Agrupe de Mataró.
Dels nostres, mereix una menció especial la família Campany-Gómez, que com ja va passar a les Valls d’Àneu va estar representada al complet per la Laia, la Neus, la Montse i en Néstor, el nostre flamant president. Tot un honor.
La família Campany-Gómez al complet.
No em vaig fixar a quina hora va ser, però quan va arribar l’equip escombra, format pels nostres companys la María Jesús i en Mario, em vaig quedar sorprès perquè em va donar la sensació que van arribar molt d’hora, abans del que la majoria ens esperàvem. No havíem aconseguit repartir ni tots els plàtans, ni molt menys encara tota la xocolata. Era un pes que havíem pujat dissabte, que tocava tornar a dur a la motxilla de baixada. Però no va ser problema per a cap de nosaltres. Ens ho vam repartir, vam desfer l’iglú, i ens vam dividir en dos grups per a recollir les piruletes i les cintes i deixar la muntanya tant neta, o més si calia, com ens la vam trobar el matí de dissabte quan vam arribar.
La María Jesús, en Mario, la Isabel i la Montse van anar pel recorregut curt i van recollir la senyalització fins a la intersecció amb el camí llarg. La resta, vam continuar cap al circuit llarg. Sí, finalment la Caro es va atrevir a fer diumenge l’opció llarga. No li feia por enfrontar-se a un desnivell superior i a més de 2 quilòmetres addicionals. Al cap i a la fi, els companys que havien marcat aquest tram dissabte tenien tota la raó quan ens van dir que la diferència de desnivell és inapreciable. Transcorre pràcticament per l’interior del bosc, cosa que sempre em fascina. Endinsar-me entre els arbres i les plantes fins poder acariciar-los. A més anava fent corba fins gairebé arribar al següent control. Per tot plegat, a la Caro i a mi se’ns va fer molt agradable i amè.
De camí al segon control. Al fons, imponent, la Tosa d’Alp.
I allà hi eren, la Laura i l’Enrique, esperant a què arribéssim l’equip escombra. La Caro i jo anàvem una mica més avançats, no fos cas que ja no veiéssim les piruletes i perdéssim la gent de vista. Vam aprofitar les magnífiques vistes a la Tosa d’Alp per a demanar una foto junts, cortesia del nostre company Martín Franchi.
Al Roc Roig.
Vam menjar-nos les llaminadures que quedaven. Us puc assegurar que no va ser cap suplici. Xocolata també va sobrar en aquest control, i algunes ampolles d’aigua, encara que poquetes. Una mica més de pes a les motxilles, i cap avall. Ara sí, fins a l’arribada tot el camí era de baixada, suau i esglaonada. Les vistes a la Tosa d’Alp ens acompanyava fins al final pràcticament. També a la Serra del Cadí, i al Puigmal. Hi havia ganes d’arribar, però van ser inevitables més aturades fotogràfiques. Estaven més que justificades.
El paisatge convidava a aturar-se i capturar-lo en forma d’instantània.
En aquest darrer tram vam anar acompanyats de la família Zurriaga-Martín. Envejable, admirable i encoratjador el comportament dels dos menuts de la casa, en Biel i en Marc. Van ser uns autèntics campions. No tots podem dir que hem completat un circuit de raquetes de neu amb les seves escurçades edats. Té un mèrit impressionant, i va ser un plaer ser-ne testimonis directes i en primera línia.
En Biel Zurriaga i en Marc Zurriaga. Campions!
Cap a tres quarts de dues de la tarda vam arribar a la línia de meta, equip escombra acompanyants de la família Zurriaga-Martín. Quina satisfacció més gran. Quina alegria tan immensa. Per tot. Per sentir-te com sempre part d’una gran i tan ben avinguda família. Pel temps tan fantàstic, més primaveral que no pas d’hivern, en moltes estones vaig anar amb samarreta de màniga curta i com si res. Per l’ambient tan fraternal entre tots, equip organitzador i participants, molts dels quals són companys de travessa cap de setmana rere cap de setmana. En aquesta ocasió, ho sé, contravé el principi de modèstia i d’humilitat, però ens mereixem un 10 majúscul. No va haver ni una sola persona que no ens dediqués un somriure quan arribava als controls. Sabíem en tot moment que estàvem envoltats de gent que estava gaudint com canalla del dia, de l’ambient i de la companyia.
Els somriures van ser els nostres millors companys de travessa.
I encara quedava el millor! Em preguntava abans d’arribar quins regals quedarien en el sorteig final. Nosaltres teníem garantit un regal per a tothom. Per una banda, una gorra amb el nostre emblema, i per una altra, un obsequi a través del sorteig esmentat. Sense tongus i sense trampes, en el moment d’acabar treies un número d’una capsa i el localitzaves col·locat damunt del regal. Vaig fer un cop d’ull a la taula i vaig analitzar que encara quedaven opcions molt interessants: un llum frontal, un termo, llibres d’excursionisme. En fi, vaig provar sort i … no va estar gens malament, em va tocar el llum frontal! I a la Carolina, el termo! No trigaré en estrenar el frontal, aquest mateix dissabte a la prova que organitza el Grup Excursionista de Sant Llorenç del Munt a Ulldeter, inclosa com no podria ser d’una altra manera, al IX Circuit Català i a la VII Copa Catalana de Raquetes de Neu. És més, aquest any és també Campionat de Catalunya i tindrà una prova d’orientació opcional prèvia a l’inici del circuit. La cosa promet!
Ningú pot negar que feia molta mandra, però tocava recollir la paradeta. Entre tots va ser ràpid i sense majors demores. I com no, tocava posar un punt i final a aquesta aventura amb una fotografia d’equip que posen la pell de gallina, en el millor dels sentits. Era la culminació d’una feina, d’una tasca, d’una iniciativa motivada pel desinterès, per l’amor a la muntanya, gestada des de mesos enrere. Indescriptible. S’ha de viure i sentir en carn pròpia, en primera persona.
El viatge de tornada a casa després del magnífic dinar que vam fer al càmping Pirineus, molt a prop de Puigcerdà, mereix una crònica pròpia. Potser em dedico més endavant perquè les persones que ho vam viure creiem que mereix la pena compartir-ho. Només avançaré que uns quants vam voler evitar un embús impressionant i que no avançava abans d’accedir al túnel del Cadí, i que per tombar cap a la Collada de Toses ens vam acabar trobant amb panorama encara més desesperant i depriment. Però va valer la pena compartir el sentit de l’humor, la paciència i la filosofia amb què ens ho vam prendre la Laura, l’Enrique (els nostres xofers) i nosaltres dos. Així dóna gust veure’s immers en retencions de campionat com la d’aquest diumenge.
En fi, la nostra aventura raquetera continua sense descans. Aquest dissabte participarem uns quants a la prova d’Ulldeter. Tothom que estigui interessat, que contacti amb nosaltres. Serà especial perquè és nocturna. Així que prepareu frontals i aneu ben abrigats.
Ahir diumenge vaig participar amb una colla de bones amigues i bons amics a la Barcelona Magic Line. És una caminada solidària no competitiva destinada a recaptar fons per als projectes de l’Obra Social de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Hi havia la possibilitat de recórrer tres distàncies: 10Km, 20Km i 30Km. A nosaltres, que ens apassiona caminar, ens vam apuntar a l’opció més llarga, amb inici al Parc de les Aigües.
El nostre equip batejat com a Walking Deads Solidaris estava format per la Mercè Ribes, la Maria Milla, la Paqui Bertran, la Montse Berenguer, en Xavier Capdevila, en Joan Miquel Labrador, en Pepe Jauma, en Txuse Carrera, en Francesc Gibert, l’Eduard Bartrina, en Pere Roura, en Roc Camins i un humil servidor. Som tots companys de fatigues de les marxes de resistència per la muntanya i ahir vam voler fer plegats aquest recorregut solidari. En certa manera, també ha estat un entrenament previ a la temporada d’enguany de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, que comença el proper diumenge amb la Marxa dels Castells de la Segarra.
L’hora de sortida dels equips de 30Km era a les 8:30 o bé a les 9:00. Per e-mail, els dies previs ens havien confirmat a cadascú l’hora de sortida. En el nostre cas ens havien assignat les 8:30. De totes maneres, tampoc hi havia un control precís i estricte a aquest respecte. Un cop vam recollir els nostres bufs i passaports, vam fer-nos unes quantes fotografies de família i vam començar a caminar cap a les 8:50.
The Walking Deads Solidaris llestos per a la Barcelona Magic Line!
El passaport era com una cartilla de participació. A cada full, els organitzadors ens anaven posant un segell cada cop que coronàvem un dels 7 turons de la ruta, per odre, Turó de la Rovira, Turó del Carmel, Turó de la Creueta del Coll, Tibidabo, Sant Pere Màrtir, Montjuïc i Mont Tàber.
El temor inicial era patir un clima com els dos dies anteriors, amb forts vents. Però res més lluny de la realitat. Ens va acompanyar gairebé des del començament un sol radiant i esplèndid. Així va ser un luxe caminar 30Km.
Em va fer molta il·lusió poder coincidir amb altres companyes de marxes i caminades, entre elles l’Emilia Ramos i la Rosario Moreno. La pujada fins a Sant Pere Màrtir la vam fer plegats l’Emilia i jo comentant la temporada d’aquest any i repassant a quines volem participar del calendari. Ella és més veterana que jo i em donava alguns consells sobre algunes en què m’estrenaré aquest any com la Selva del Camp-Muntanyes de Pardes o les 24 Hores pel Cap de Creus. A més, també em va fer algun repàs d’alguns dels cims que coronarem i que són a la llista dels 100 Cims. L’Emilia és molt afortunada en aquest terreny, i tota una campiona que s’ho ha guanyat amb esforç i constància, perquè a finals de l’any passat va completar el repte coronant el Tuc de Ratera. El 18 de maig serà a Terrassa a la cerimònia que organitza la FEEC per rebre el seu diploma i el seu reconeixement. Emilia, de tot cor, enhorabona. Segueixo els teus passos amb admiració i gratitud.
Amb l’Emilia al cim de Sant Pere Màrtir.
Feia estona que ens havien despenjat els Walking Deads Solidaris, i vam aprofitar a Sant Pere Màrtir per a reagrupar-nos. Els organitzadors havien col·locat un mural de paper i pintures on poder escriure un missatge. Hi vam deixar la nostra empremta amb la nostra signatura d’equip, i la Mercè a més va tenir la brillant idea d’aprofitar la pintura i afegir uns tocs subtils al meu maquillatge de zombi. Em vaig deixar fer, amb la Mercè sempre estic en bones mans.
Amb una mica de més pintura al meu rostre, gentilesa de Mercè Ribes.
Vam fer una altra foto de família de la jornada, i vam encetar el camí de baixada.
The Walking Deads Solidaris al cim de Sant Pere Màrtir.
A l’Hospital de Sant Joan de Déu van muntar un punt d’avituallament molt currat amb aigua i fruita variada. Hi havia molt bon ambient. Des de Vallvidrera ja estàvem barrejats els participants de 20Km i 30 Km, i es notava. Va ser una sorpresa agradable comptar amb la presència dels gegants de Mataró.
La Colla Gegantera d’Iluro, de Mataró.
Inevitablement, ens vam tornar a despenjar en dos grups. Jo em vaig quedar amb el sector més endarrerit en companyia d’en Joan Miquel, en Xavi, en Pere, en Roc, la Paqui i la Montse. La resta van aturar-se a dinar al Pans and Company de carrer Numància amb Avinguda Diagonal. Allà ens van esperar fins que vam arribar i vam acabar d’omplir els estómacs tots junts.
Carregant el nostre combustible.
Continuava fent molt bon dia. Amb les piles carregades, vam continuar l’itinerari. Tot carrer Numàmcia i Tarragona fins a la Plaça d’Espanya, i d’allà vam pujar fins al Tibidabo. Tot aquest tram i la baixada posterior fins a l’arribada a la Catedral va ser el més divertit i esbojarrat amb diferència gràcies a la magnífica sintonia que hi ha sempre entre en Txuse, la Mercè i jo. És ajuntar-nos tots tres, i comença l’espectacle i la disbauxa. Hem connectat des de sempre d’una manera molt especial. Quan estem amb més gent i comencem amb les nostres bromes i temes de conversa amb tendència irremeiable a ser pujats de to, els altres ens acaben mirant en algun moment o altra amb cara de no comprendre res i segurament pensant que estem com una regadora. Potser és una mica així, però val molt la pena sentir-se boig i feliç com un jan. Txuse, Mercè, no cal que us juri que cada com ens ajuntem la meva felicitat creix desorbitadament. Amb vosaltres, no existeixen els problemes ni les preocupacions, gaudeixo de cada instant sense pensar en cap moment en res que no valgui la pena. M’acabaran sortint arrugues anticipadament de tant que em feu riure, però a canvi de passar-m’ho tan bé val la pena.
La Mercè i en Txuse. Què faria jo sense el vostre bon humor!
Vam arribar a la plaça de la Catedral cap a les 16:30. L’ambient era molt festiu i familiar. Gairebé no hi cabíem. Van col·locar als nostres passaports un adhesiu que donarà fer per a la posteritat de la nostra participació en una fita tan important com aquesta. Tot un orgull.També vam deixar-hi testimoni fotogràfic de la gesta i vam celebrar-ho amb una cerveseta al Nostromo.
The Walking Deads Solidaris a l’arribada!
Bé, poca cosa puc afegir. En primer lloc, moltíssimes gràcies i felicitats a totes les voluntàries, voluntaris i organitzadors de la Barcelona Magic Line. Per tot, la senyalització del recorregut, l’entusiasme i les mostres d’ànims i agraïments durant tot el dia, per la qualitat dels avituallaments, i per damunt de tot, pel propòsit solidari i benèfic que els mou.
I per descomptat, milions de gràcies des de ben dins del cor a tots els integrants del meuequip. Heu sigut uns companys de ruta fantàstics i collonuts. Continuarem fent plegats molts més quilòmetres per les muntanyes del nostre país, a la Copa Catalana i més enllà.
Avui, prop d’una trentena de companys de la Unió Muntanyenca Eramprunyà (UME) hem fet una ruta de reconeixement del segon tram de la Marxa del Garraf. Com molts de vosaltres ja sabeu, és la nostra caminada del calendari oficial de la FEEC de la Copa Catalana de Caminades de Resistència i que organitzem cada any la primera o segona setmana de novembre. Enguany celebrem l’edició número 20 i ho commemorarem fent un canvi important precisament en aquest segon tram que transcorre entre el poble de Garraf, on es troba el segon punt d’avituallament, i la collada de la Clota, on està ubicat el quart avituallament.
Hem arribat a l’estació de Garraf aproximadament a les 8:45 procedents en dos grups des de Gavà i des de Castelldefels. Hem activats els nostres aparells GPS, i un cop el senyal ha arribat hem començat a caminar i gravar el track. La pujada inicial fins a Can Lluçà seguint el GR-92 es manté sense modificacions. El vent bufava ja aquestes hores amb certa virulència i venia a avisar-nos del panorama que ens esperava la resta de la jornada.
Jo que he fet la Marxa del Garraf en dues ocasions, puc dir que fer la pujada fins a Can Lluçà avui ha estat més suau que fer-ho quan ja portes a les teves esquenes més de 16 quilòmetres, has començat a caminar a les 6 del matí a les fosques i havent dormit poc i menys. Ha ajudat que el vent ens hagi donat una mica de treva en algun moment i hagi donat el relleu al sol, encara que tímid i inconstant.
Una mica més endavant de la masia de Can Lluçà hem aprofitat una esplanada per a fer la primera aturada per a esmorzar. Alguns dels companys ens han sorprès amb vàries ampolles de vi. No sóc gens amic del vi, de cap varietat. Però he de confessar que ha estat tot un detall i la majoria no se n’ha estat de fer un glopet.
En Jordi, repartint vi entre la colla.
Bé, estómac content, piles recarregades, així que tocava continuar. Els següents quilòmetres també es mantenen intactes fins al control de Vallgrassa, on cada any els voluntaris serveixen als participants dolços diversos: llaminadures, gelea, codony, fruits secs … A partir d’aquest punt, encara hem de consensuar si ens mantenim fins a la carretera on desemboca la riera de Vallgrassa sense canvis o si optem per una alternativa que és un corriol que va a parar a la Plana Novella. Avui, hem seguit pel recorregut de la Marxa dels darrers anys pel camí que flanqueja la masia de Vallgrassa per la riera, una part important del qual forma part de la variant GR 92.4 (eix Pla de Querol-Plana Novella). De tal manera que hem arribat a la carretera que uneix Begues amb la Plana Novella. A partir d’aquí i fins a la Collada de la Clota, canviem radicalment el recorregut i traslladem la ubicació del control de Can Carxol, avituallament de la suculenta botifarra.
Fins l’any passat, es continuava l’esmentada carretera de Begues a la Plana Novella en direcció Begues. Al cap de pocs metres la carretera deixa de ser asfaltada, tot i això és una via amb un trànsit tant de bicicletes com de cotxes força considerable, amb les incomoditats que això sempre ha comportat als caminants de la marxa i també als voluntaris del control de Can Carxol. A partir d’aquest any, l’opció que plantegem ens sembla més interessant, més amena i també més segura. Continuem pel PR C-37, el de les Masies del Garraf, en direcció Can Grau. És un petit tram de carretera asfaltat. Molt abans d’arribar a la masia de Can Grau, ens desviem cap a la dreta per enllaçar amb un corriol, pocs metres després de la masia del Corral Nou.
El Corral Nou.
Aquí ha començat el canvi essencial de la Marxa del Garraf. El corriol té marques de pintura verda no oficials. El primer lloc d’interès pel qual passem el masia de Can Jaques. Com tantes antigues cases del massís del Garraf, es troba totalment abandonada i en runes. Fins a Can Jaques el camí va fent pujada, però molt progressiva, suau i esglaonada. Un cop que hi arribes, el camí es desdibuixa una miqueta i ens ha costat cert esforç resseguir-lo. Però ho hem aconseguit.
Can Jaques.
A partir d’aquesta alçada, entre els 300 i els 400 metres, la panoràmica visual és sensacional: puig de la Mola, el Montau, el Palau Novella, i més enllà el puig de l’Àliga, la Talaia del Montmell i fins i tot la Serra de Llaberia. El camí continua més aviat planer fins a desembocar a la collada dels Solius, on a partir de l’edició d’aquest any estarà ubicat el control/avituallament de la botifarra. Encara que pugui semblar impossible en un primer moment a cop d’ull, s’hi pot arribar amb cotxes a través d’una pista forestal. Com a curiositat, aquest tram és propietat privada i pertany a un company nostre de la UME, que avui no ha pogut venir. El camí està restringit amb cadenes, però com imaginareu no hem de patir perquè podrem disposar de la còpia de les claus per accedir-hi.
Ens han cridat especialment l’atenció les fites de fusta que ens hem trobat en un parell de cruïlles i també a la collada dels Solius, això com un banc de pedra i fusta situat literalment al mig del corriol. Què hi fa allà? Qui el va col·locar? Amb quina finalitat? No tenim ni idea, però ens ha fet molta gràcia.
Insòlit!
A partir de la collada dels Solius, el camí fa baixada fins que arribes a les Burigues de Begues, una altra masia antiga en estat abandonat i ruïnós. Una esplanada propera ha estat el lloc escollit per a la nostra segona aturada important en el camí per a dinar, exactament a les 14:00 de la tarda. Vi, cafè, galetes, xocolata … què més podíem demanar! Tot aquest repertori supera amb creixos molts dels avituallaments que he vist en més d’una marxa de resistència que he disputat durant la temporada anterior. Hi estàvem tan a gust, que gairebé tres quarts hem trigat en emprendre de nou la marxa.
Hem creuat la pista forestal famosa, de Begues a la Plana Novella, i hem encarat la que avui ha estat la nostra darrera pujada. Aquesta també resulta bastant agradable, per descomptat molt més que la que venia després de Can Carxol. Menjar la botifarra i just immediatament després haver de caminar la pujada fins a la Pleta Xica i després per pista fins a la Morella es fa molt pesat i feixuc. A partir d’aquest any, després de la collada dels Solius, serà molt més digerible amb una baixada fins a les Burigues i una pujada posterior menys destralera.
Quedava el tram final per avui, fins a la collada de la Clota. Les vistes tornaven a ser de quedar-te bocabadat: cara sud de Montserrat, Port del Compte, Cadí, Puigmal, Montseny, Sant Llorenç del Munt i l’Obac … i a l’altre cantó, l’essència del Garraf, la Morella, el Rascler i el Mediterrani. En fi, sense paraules.
La Morella i el Rascler.
Una mica abans de les 16:30 hem arribat a la Clota amb la desconcertant i no massa agradable sorpresa d’una pila gegantina de pins talats. Poc abans d’arribar-hi ja hem vist com estava de talat el camí. Es veien bases de troncs tallat amb una envergadura espectacular. Per mi, inqüestionablement, un crim i una salvatjada. Qui ho ha ordenat? Amb quina lògica?
Bé, més enllà del disgust, hem posat la cirereta del pastís amb una fotografia de família. Ha sigut el colofó d’un matí de dissabte molt gratificant, en família, en la millor companyia possible.
Un grup de persones formidable.
En els propers mesos farem el reconeixement del darrer tram, de la Clota fins a Gavà. Com avui, l’activitat estarà oberta a la participació de tothom. En breu facilitarem més informació per la pàgina web de l’entitat i per les xarxes socials.
Xarxa de Senderistes 