DISSABTE 2 DE NOVEMBRE. RUTA PER MONTSERRAT

Convoquem aquest dissabte 2 de novembre una caminada per Montserrat. Començarem la ruta des de l’Estació de Ferrocarrils de la Generalitat d’Aeri de Montserrat.

Farem uns metres, escassos, pel voral de la carretera C-55, fins a trobar un corriol de pujada. Aquest primer tram és curt, no arriba als 5 Km. Segons la meva experiència i les dades de les ressenyes consultades, no hauria de sobrepassar en excés una hora de durada.

Un cop arribem al Santuari, començarem una segona ruta. Primer farem la pujada, des de la parada del Funicular a Sant Joan, fins a la Miranda de Sant Jeroni passant pel Pla de les Taràntules i el Camí Nou. Coronat aquest emblemàtic cim, tornarem al Santuari pel Camí Vell. Aquesta segona part del recorregut és més llarga. Són quasi 12 Km i té un desnivell acumulat positiu de gairebé 700 metres. La durada? Com sempre, dependrà del ritme que portem. A les ressenyes posa que no hauria de durar més de 3 hores i mitja.

I del Santuari acabarem la ruta baixat fins a Monistrol de Montserrat, on prendrem el ferrocarril per a tornar a casa. No baixem pel mateix camí que haurem fet de pujada perquè fins a Monistrol la baixada és més progressiva i suau. Són poc més de 5 Km i a l’igual que la pujada inicial, no hauria de dur-nos més d’una hora.

Transport fins al punt d’inici:

Els que sortim des de Castelldefels agafarem l’autobús L96 fins a Sant Boi de Llobregat, on enllaçarem amb els Ferrocarrils de la Generalitat fins a l’estació d’Aeri de Montserrat. Agafarem el primer bus que circula dissabtes a les 6:55 del matí. Aquesta és l’hora que surt des de la parada d’inici a l’Església de Bellamar, així que no més tard de les 7 del matí ens trobarem els que vivim pels barris cèntrics a la parada situada a darrere de l’Església del poble. Insisteixo, com a molt tard a les 7 en punt ens veiem a la parada del bus, un cop a dins de l’autobús no esperarem a ningú. Les persones que viviu al Poal, Bellamar, la platja o Can Bou, si us va bé alguna parada anterior, ja us trobem a dins l’autobús.

Per a persones residents a Barcelona o altres poblacions que us vulgueu apuntar i agafeu directament els FGC, tingueu present que agafarem el tren que passa per Sant Boi a les 7:55, que surt des de Plaça Espanya a les 7:36.

La previsió és arribar a l’estació d’Aeri de Montserrat a les 8:37, i allà començar la caminada.

A títol informatiu, el preu del billet senzill dels FGC és de 4,75€ ja que el desplaçament de Sant Boi o des de Barcelona fins a Montserrat abarca 4 zones. La meva suggerència és comprar bitllets multipersonals integrats perquè suposa un estalvi considerable. La T-10 de 4 zones costa 33,95, de tal manera que el viatge es redueix a 3,39€ per persona.

Si teniu cap dubte, podeu contactar amb mi al següent correu: oriolet83@gmail.com

Una abraçada a tothom i fins dissabte!

1ª CAMINADA DE LA TEMPORADA. BON CLIMA I MILLOR COMPANYIA

9:45 del matí. Ai que em quedaré solet i no vindrà ningú. Primera vegada que arribo el primer a una caminada convocada per mi. Bé, la puntualitat mai ha estat el fort de cap de nosaltres. Sempre hem de concedir uns minuts de cortesia als més ressagats, minuts que s’arriben a convertir en un quart d’hora.

Pocs minuts després ha estat un consol saber que no faria la ruta sol com un mussol. La primera en aparèixer ha estat la Mercedes Acosta. Ha estat una retrobada emotiva després de tot l’estiu, com ho ha estat amb totes les amigues i companyes de moltes travesses que han anat arribant poc després com la Cris, l’Ana, la Lola, la Rosa Mari, la Merche Amela i la Mònica. Avui a més han vingut per primer com l’Asun i la Montse, amigues respectivament de la Mònica i de la Merche. Em fa molta il·lusió que la nostra família senderista no pari de créixer.

També estava sent per un instant l’home més feliç del món per la presència de la meva amiga i fidel a les caminades Virginia, però malauradament només ha pogut escapar-se uns minuts de la pastisseria per a saludar-nos i fer-se amb nosaltres la foto de família. Vicky, te hemos echado mucho de menos. Ojalá no falles a las próximas.

10:10. Tothom que m’havia confirmat assistència per e-mail o per telèfon hi era, tret d’una persona. Era moment d’acomiadar-nos de la Vicky i començar a moure les cames. No he pogut evitar sentir avui durant tota la caminada una immensa enveja sana per tots els plans estiuencs dels que han gaudit les meves companyes. Més d’una fet sencer o part del Camí de Sant Jaume, l’Ana ha estat a l’Àfrica, la Cris ha estat uns dies de relax a la Costa Brava … Me n’alegro que hagin aprofitat el temps per a escapar-se i desconnectar. A totes elles les he vist amb les energies molt renovades i radiants.

Els ha encantat el corriol que hem descobert el company Jordi Llorens i jo recentment. Comença passats uns metres les escales del barri de Can Roca. Escales que han arribat a posar a prova els nostres músculs. Són una bona tirada des del Centre Cívic (on hi havia la biblioteca antiga) fins a dalt de tot. Pel corriol hem trobat bolets, cactus, farigola, romaní i ens han cridat molt l’atenció uns nusos fets a moltes de les herbes dels cantons del camí. Sense dubte hi ha gent que … o bé no sap com combatre l’avorriment o té un sentit de la solidaritat molt desenvolupat i s’ha dedicat a fer els nusos per a facilitar el pas dels altres. I indubtablement no li ha faltat traça.

Pel corriol hem arribat fins a la Masia de Cal Ganxo, i hem continuat fins al Coll de Santa Maria. Primera pujada considerable de la jornada, però res comparat amb les dues que ens esperaven fins al Turó del Gall i al Turó del Vinader. Però amb el clima tan sensacional que ens ha acompanyat avui han estat bufar i fer ampolles. En tot aquest tram ens ha bufat una brisa molt agradable. Cap al cantó de Barcelona el cel estava mig ennuvolat i les vistes no han estat tan d’agrair com en altres ocasions. L’altre cantó com sempre majestuós tot i la presència de boirina: la Dona Morta i el Castell d’Eramprunyà ens guiaven pel nostre sender.

La Dona Morta

11:45. Anem a molt bon ritme. Si baixem directes cap a la Riera dels Canyars arribem a Castelldefels en un tres i no res. Va, allarguem una miqueta la ruta per la Sentiu i per l’hípica de Hipiclub Internacional, que ens ho estem passant de conya i el temps continua acompanyant. Ha valgut la pena, hem pogut acariciar alguns cavalls. Sempre és una experiència molt gratificant compartir amb ells uns instants de companyia.

I cap a casa. I abans de les 14:00. Gràcies companyes per un matí tan fantàstic. Per la bona companyia i l’agradable conversa.

Fins la propera!

DISSABTE 26 D’OCTUBRE. 1ª CAMINADA DE LA TEMPORADA DE LA XARXA D’INTERCANVI DE CONEIXEMENTS DE CASTELLDEFELS

Caminada circular organitzada a través de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels. La participació és totalment gratuïta i oberta a tothom que s’hi volgui apuntar. No cal cap inscripció prèvia.

Data: dissabte 26 d’octubre de 2013

Lloc d’inici i final: Plaça de l’Església de Castelldefels

Hora: 10 del matí

Distància: 7,6Km

Desnivell acumulat: 318m+/-

Durada aproximada: 3 hores

Comencem la temporada de caminades a la Xarxa amb una ruta de dificultat baixa, amb inici i final a la plaça de l’Església de Castelldefels.

Primer pujarem pel Carrer Pintor Serrasanta i travessarem el barri de la Muntanyeta fins al Centre Cívic de Can Roca. Posteriorment pujarem unes quantes escales ubicades al barri de Can Roca. Al final de tot comencem el camí sense asfaltar. Un corriol estret ens portarà fins a la Masia de Cal Ganxo.

Caminarem uns metres per pista forestal més ample fins a enllaçar amb un altre corriol. Passarem per davant de la Roca Negra i arribarem fins al Coll de Santa Maria. Des d’allà podrem gaudir d’unes magnífiques vistes d’una part important del Massís del Garraf: la Dona Morta, el Cavall Bernat, el Castell d’Eramprunyà, la Sentiu …

Aquí començarà l’única part de tot el recorregut amb una mica de dificultat afegida. Pujarem al Turó del Gall i després al Turó del Vinader. Els camins per aquesta zona són molt pedregosos i la vegetació és molt punxeguda.

Del Turó del Vinader baixarem fins a la Carretera de la Sentiu i per corriols enllaçarem amb la Riera dels Canyars, a través de la qual estarem de tornada a Castelldefels a l’alçada del barri dels Canyars.

Recomanacions específiques per a aquesta caminada: pantaló llarg, una mica d’aigua, protecció solar, i calçat per a muntanya.

Us hi esperem!

20ª MARXASSA

Cada cop que començo a escriure unes línies sobre una caminada o marxa de resistència tinc una mena de por a no ser capaç de transmetre totes les emocions viscudes tal com ho he aconseguit fer en les anteriors.

Algunes de les més recents, com la crònica de la TrenkaKames del darrer 5 i 6 d’octubre, ha tingut un feedback que m’ha arribat a emocionar com mai. Avui mateix un company de la Lira Vendrellenca m’ha escrit un correu electrònic amb paraules d’agraïment i també explicant-me molts detalls del que va donar de si la TrenkaKames des de l’òptica del voluntari que s’hi està al punt d’avituallament. Ha estat un gest molt especial, difícil de qualificar amb una paraula que li pugui fer justícia.

A aquest respecte, quan vaig crear aquest blog tot just fa un any no m’hagués pas imaginat que les històries que compartiria arribessin a tenir aquesta transcendència. A moltes persones que avui us considero bons amics i companys de travesses us he conegut en gran part gràcies a aquesta modesta tasca de compartir les meves experiències per la muntanya. No deixo d’emocionar-me cada cop que algú em saluda per primer cop i esmenta alguna d’aquestes cròniques. De debò, són instants de la vida en què una sensació molt intensa i inexplicable recorre el teu cos. I per un moment, et sents la millor persona del món, sense desmerèixer absolutament ningú. Ans el contrari. Si no fos per tots vosaltres, tota aquesta tasca no tindria cap mena de sentit i no em sentiria motivat com em sento a continuar-la fent amb tot l’entusiasme possible.

Així que … parafrasejant les primeres línies de la crònica d’aquest cap de setmana, no puc garantir que les meves paraules us arribin a emocionar, ni tan sols a agradar mínimament o almenys a distreure-us durant una estona. Senzillament són un petit reflex dels millors moments de la 20ª edició de la Marxassa. Una cita, una data, un esdeveniment, un moment que marca un abans i un després en la meva vida. Espero i desitjo, en qualsevol cas, que no us decebi.

03:50 de la matinada de dissabte 19 d’octubre de 2013. Sona l’alarma del meu mòbil, tal com estava planificat. La sento perfectament i l’apago. Ni se’m passa pel cap concedir-me els famosos 5 minuts de relax entre els llençols. És un risc massa elevat de córrer. Així que encara que costi la vida, cap amunt.

Plàtan i cereals per esmorzar. Tot llest? En principi sí. Frontal, bastons, càmera, camelback a full d’aigua, gels energitzants, dolços, biodramina (fonamental per evitar el mareig a l’autocar) … Tot en ordre. 4 i 20 gairebé. Cap al cotxe. Sort que el tinc aparcat a la porta de casa. Cap a Mataró.

Com era d’esperar un dissabte a aquelles hores, totes les vies bastant buides, fins i tot la Ronda Litoral. Per moments tinc la sensació que vaig just de temps, però el GPS em calcula que arribaré uns minuts abans de les 5. L’autocar de Mataró cap a Sant Martí de Montseny surt a les 5:30. No hi ha per què amoïnar-se.

En efecte, arribo a Mataró poc abans de les 5, i a l’esplanada més propera a l’Ermita de Sant Simó ja no hi cap ningú més. Opció B, Ronda Cervantes. Això també està ple a vessar. Ni un lloc. I cada cop m’estic allunyant més. Ai ai ai, Oriol … que això es complica. Això és un lloc? No és cap gual? No! Apa, canvi de sentit a la rotonda i aparca.

És gairebé un quart de 6. Apa, afanya’t que encara et deixaran a terra. Baixant la Ronda Cervantes vaig veure marques de la Marxa. Estava clar que era el camí final fins a la arribada. Doncs fins d’aquí una estona. Ara tocava localitzar l’autocar nº 2. Estaran endreçats? Així és, estacionats numèricament, un darrere de l’altre. Abans d’arribar al meu vaig veure la primera cara coneguda, en Pep Lluís. Bon dia, vas en aquest autocar? No, jo vaig al nº 2. Fins després.

Localitzat, autocar nº 2. Bon dia, Oriol Barberà, dorsal nº 72.

Ja tinc el dorsal i el perfil de la marxa. Hi haurà algú conegut? Per descomptat. Entre les primeres files hi havia en Carlos. Ja tinc company d’autocar. Ell va ser juntament amb en Joan Miquel company durant una bona part de la TrenkaKames. Per cert, on és avui en Joan Miquel? És a l’organització, potser ja és a Sant Martí de Montseny. El veuré en algun moment de la marxa?

Al cap de pocs minuts van pujar a l’autocar més amics i companys com en Sergio, la Verónica i també els meus inseparables companys de camí en la Rasos de Peguera-Manresa de la setmana passada, en Xavier Cots i en Josep Maria Falip. Va ser una retrobada molt efusiva. M’alegrava molt tornar a veure’ls.

05:45. Surt l’autocar. Ja he tingut la precaució de prendre les biodramines una estona abans. No volia repetir l’experiència de la pujada a Collformic a la Matagalls-Montserrat, i als Rasos de Peguera la setmana passada. Començar una marxa amb mareig no era una idea atractiva. En Carlos i jo anàvem mirant el perfil i fèiem pronòstic sobre quant de temps ens portaria fer-la. Em deia que a mi poc més de 10 hores. Ho dubtava, no hi anava amb cap pretensió sobre temps.

La biodramina estava fent el seu efecte de somnolència, i les llums apagades convidaven a quedar-se clapat com un tronc. Però no vaig arribar a adormir-me. Cap a les 6:45 vam arribar a Sant Martí de Montseny. Missió nº 1, evacuar el que no necessitava el meu cos en aquell moment. Suposo que ja sabeu al que em refereixo. Missió nº 2, fitxar el dorsal. Com hi ha cua, em dona temps suficient de localitzar el frontal. Encara és bastant fosc. Afortunadament, la temperatura és suportable. Res a veure amb l’inici de la Rasos-Manresa, allò semblava l’hivern profund.

Sortida. Sant Martí de Montseny. Km 0. 07:00

Dorsal escanejat, comencem la Marxassa! Corriol de baixada i una mica pedregós. Inici inevitable d’embús, però tots ens ho prenem amb filosofia. En breu passem a pista forestal. Els que corren aprofiten per avançar i augmentar el ritme. Pràcticament mai començo amb un ritme intens. Sempre procuro mantenir la premissa de reservar al màxim forces i energies per al final. Però, no puc evitar aprofitar els trams plans i sobretot els de baixada per a trotar. Suau, sense accelerar al màxim, però vaig trotant.

En algun moment m’aturo per a saludar gent coneguda, com en Gregorio, en Pep Lluís o la Montse. On és el Xavier (Capdevila)? Li pregunto. Em respon que el tenim més endavant, com en totes les marxes en l’inici. Com a bon fotògraf que és vol assegurar-se en primera línia les millors instantànies, i ho aconsegueix.

Poc a poc va fent-se de dia. Frontal fora. Un pes menys al cap, un més a la motxilla. Però avui va molt menys carregada que en ocasions anteriors. Ni tan sols he dut l’impermeable. M’he fiat de la previsió meteorològica. Menys pes, què us he de dir als veterans, s’agraeix enormement.

Aquí el tenim! En Xavier Capdevila immortalitzant la nostra arribada al primer control. Sempre és una satisfacció trobar-te pel camí, i cada cop aconsegueixes enxampar-me més desprevingut. Si no fos per l’Antonio, hagués passat de llarg sense advertir la teva presència a un costat del camí. Estaré perdent reflexos o cada dia ets millor paparazzi? O totes dues coses? 😛

Control 1. Font Martina. Km 9,6. 08:29

Això és fer les dents llargues, la resta són ximpleries. Quina carta de presentació.

Cap avituallament que hagi vist abans se li apropa. Quin esmorzar tant suculent. Donut i Cola Cao calent. Això és la glòria.

I en família, amb la Paqui, l’Eduard, l’Antonio, la Mercè, i molts altres fidels i incombustibles de la Copa Catalana. A l’Edu li brillen els ulls només de pensar en el corriol de baixada que ve tot just després. No m’estranya, és un corriol dels que et posa a prova i a ningú deixa indiferent. No és gaire llarg, però molt pronunciat i amb moltes corbes. És d’aquests en què més agraeixo els bastons. M’han salvat de moltes relliscades i caigudes segures. Mai els deixo a casa.

Mite’ls! Els incombustibles de Tàrrega, en Xavier i en Josep Maria. Quins màquines!

M’ha costat retrobar-me amb ells des que hem baixat de l’autocar. Em comencen a fer les dents llargues, ells que són repetidors de la Marxassa saben que al control 4, a Sant Martí de Montnegre, hi haurà vermouth amb glaçons i que al Control 5, a Vallgorguina, gaudirem d’un dinar com Déu mana amb botifarra, amanida, iogurt, i tot servit a taula com uns senyors. Mare meva, això prometia, potser massa i tot. Només de pensar en un tiberi com el que ens esperava a Vallgorguina tenia por de no ser capaç de continuar.

Control 2. Can Perepoc. Km 18,25. 09:43

Aturada breu. Una mica de taronja i suc. Foto de família amb els amics de Tàrrega i a continuar el camí.

Vénen pistes forestals de baixada, és inevitable aprofitar la situació del terreny per a accelerar un pèl el ritme. Vaig deixant enrere al Xavier i al Josep Maria, però els continuo veient. Vaig fent alguna foto i així aprofiten per a enxampar-me. Però abans d’arribar a Sant Celoni em despenjo totalment d’ells.

Just abans d’arribar fins l’avituallament coincideixo amb un bon grapat de companys del CEIC, quasi tots ells lluint orgullosos la samarreta del seu club amb el lema Campions de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2011 i el nom de cadascun d’ells estampat a l’alçada del pit. Porten un ritme bastant fort, quasi no paren de trotar. Avui sembla que deixaran el pavelló ben alt.

Control 3. Sant Celoni. Km 26,5. 10:40

Quin perill. Sent un apassionat dels dolços com sóc, l’avituallament de Sant Celoni és una invitació a engolir sense parar tot el que hi tenen. Oriol, cautela i contenció. La glucosa en la seva justa mesura et serà una bona companya de viatge, però dosifica’t i que no se te’n vagi l’olla.

Aprofito l’aturada en el camí per a preguntar per en Joan Miquel. Em confirmen que està fent d’escombra, com la setmana passada a la Rasos-Manresa. Em diuen afectuosament que de ben segur que el començarem a sentir molt abans que arribi a la nostra posició. Els que coneixem en Joan Miquel som conscients del seu volum de veu i la seva impetuositat sempre, faci sol, faci vent, nevi o plogui el seu estat d’ànim sempre és pletòric i se’l sent molt present, encara que no hi siguis la seu mateix costat.

Un dels voluntaris, però, mira l’hora i dubta molt que m’enxampi l’equip escombra. Significarà que porto un ritme mínimament decent? Tant se val, el que m’importa i em motiva és continuar, gaudir del moment, del paisatge, de la companyia, i arribar en algun moment. Així que fins una altra Sant Celoni, amb el vostre permís continuo.

Ja comencem, ens hem passat de llarg uns metres. Cap enrere i a creuar la carretera. Ara sí, tornem a veure les marques de la marxa. Som-hi doncs. Massa asfalt per als meus dolorits peus, massa cotxes, i per a rematar-ho de pujada. Si us plau una mica de pista, ni que sigui, si no els meus peus no donaran més de si.

Fins a Sant Martí de Montnegre és pràcticament tot pujada i principalment per pista forestal. No puc fer altra cosa, toca afluixar el ritme, sinó no quedaran ni forces ni energies per al tram final. Quan el terreny i el cos t’aconsellen dosificar-te, val més fer-los cas. A més, ni tan sols hem arribat a la meitat del recorregut. No és moment de posar-se al límit ni de demostrar cap heroïcitat. Poc a poc i bona lletra.

Els camins estan plens de castanyes i de fulles caigudes, quina postal més tardorenca.

I també ens anem trobant bolets de tant en tant. Però no hi ha una presència tan alta de boletaires com la que ens vam trobar a la Rasos-Manresa. Allò sí que era territori de caçadors de bolets.

Control 4. Sant Martí de Montnegre. Km 36,2. 12:19

Allà hi era, el Martini Bianco del que m’havien parlat en Xavier i en Josep Maria. Tenen sort que no m’agrada l’alcohol, que si no els hagués deixat sense existències.

Què és tot això? Olives, llonganissa, patates fregides de bossa… Sense paraules, com em descuidi arraso amb tot. Seny, Oriol, seny. Menja el que realment necessitis i no t’encantis.

És un tòpic, però també una realitat ben tangible. Després de tota pujada ve una baixada. I tot i la davallada de forces, pels quilòmetres recorreguts, per les escares hores de son, per la manca de costum a dur un ritme com aquest, els músculs encara donaven prou de si per trotar de tant en tant.

Una altra vegada, com ha pogut passar? Almenys 5 persones ens hem anat per on no tocava. Ja m’estranyava a mi que vingués una pujada tan sobtada. Veus alguna fita més amunt? No pas. Doncs està ben clar que ens hem desviat pel camí equivocat. Mitja volta fins a l´última marca divisada. Aquí la tenim, una fita de fusta definitivament mal col·locada i que condueix clarament a confusió. Apa, no li donem més voltes, a veure si som capaços de compensar el ritme i el temps desaprofitats.

Allò ja es Vallgorguina? Ha de ser, i el fum que es veu, serà de les brases que dibuixen sobre el cel les botifarres que ens hi esperen? Segur que sí.

Quins bons records. Vaig ser a Vallgorguina fa gairebé dos anys amb una amiga i el meu gos. Vam fer una ruta pels voltants i vam visitar el Dolmen de la Pedra Gentil. Aquesta part de la Marxassa estava sent per a mi un viatge en el temps molt especial.

Control 5. Vallgorguina, Km 45,1. 13:44

És difícil, molt difícil, plasmar amb les paraules precises les emocions que s’arriben a sentir quan arribes a un lloc com l’avituallament de Vallgorguina. Sents que tornes a estar en contacte amb la gent després de quilòmetres i quilòmetres en quasi total soledat. I què dir sobre les sensacions que et causen el menjar i el tracte de les voluntàries i els voluntaris. Et sents com a casa, o millor encara.

Toca seure com un senyor i gaudir sense pressa del sabor irresistible de la botifarra. I l’amanida no es queda curta al seu costat. Què més es pot demanar? Doncs rematar-ho amb unes postres de campionat com el iogurt de Granja Armengol. No es tasten tots els dies uns tiberis com aquest. És un plaer difícil de trobar-li els qualificatius que es mereix.

Costa, i molt. Però toca aixecar el cul de la cadira, tornar a col·locar-se la motxilla a l’esquena i a caminar. Toca digerir tot el que he ingerit, així que val més no cometre bogeries i prendre-s’ho amb la calma que sigui necessària. I més encara tenint present que ve l’última pujada important de la jornada fins el Santuari del Corredor.

Després d’uns quants quilòmetres pràcticament sol, acabo coincidint amb un grupet important de companys i companyes. Les noies són participants de la Marxassa en l’edició curta, amb inici a Sant Celoni a les 9:30 del matí. Van preguntant en més d’una ocasió si queda molt per arribar al Corredor. Un dels nois, no sé si amb ironia o amb convicció absoluta, els assegura que en absolut, que dues o tres corbes més i pràcticament hi som. Francament, no em quadra gaire, però no seré jo qui entri en cap debat sobre distàncies per recórrer. Només em preocupo de continuar i no defallir, cosa que per moments es fa difícil. La pujada no és excessivament pronunciada i la pista està en molt bon estat. També ens anem desviant cap a alguns corriols un tant més feixucs i pedregosos, però res tècnic ni complicat. El terreny és molt agraït de trepitjar.

Tot aquest tram és una part de la ruta que vaig fer fa dos anys amb la meva amiga i el meu gos, reconeixia cada trencant i cada masia que anàvem travessant. Després d’una que lluïa el cartell de Can Truy, començava una pista plana que ens va portar directes fins el Santuari del Corredor.

Era una oportunitat de tornar a trotar i accelerar el ritme després de molta estona. Però no m’atrevia encara. Després de l’avituallament, analitzaria la situació i veuria si la baixada posterior seria millor opció per a trotar de nou. De moment, poc a poc i bona lletra, però sense adormir-me.

Control 6. El Corredor. Km 51,25. 15:08

Notava des de feia estona que la camelbak s’anava buidant de forma considerable. Era el moment d’emplenar-la. A banda, una mica de xocolata i una mica de meló. I no hi havia temps per malgastar. A continuar sigui dit.

En cap moment mirava l’hora, ni tan sols duia rellotge i el mòbil estava totalment apagat. Només em preocupava de seguir endavant, sense cap més pretensió. Així que no m’angoixava pas que més d’un participant aconseguís avançar-me. No estava disputant cap cursa, no rebria cap premi per arribar abans que ningú. Així que anava al meu ritme, aturant-me cada cop que ho creia convenient per a dosificar el ritme i continuar caminant si era necessari. Fins a l’arribada vaig anar alternant, trotant a estones i caminant a d’altres.

El terreny principalment transcorria per pista forestal i les marques que havíem de seguir fins a l’arribada eren els senyals col·locats per l’Agrupe de Mataró amb franja groga i blava. Afortunadament ja no es van repetir pèrdues ni desviacions errònies. Enhorabona per la correcta senyalització.

Control 7. Sant Martí de Mata. Km 61,35. 16:35

Només 5 quilòmetres per arribar a Mataró? No m’ho puc acabar de creure. Serà per venir de fer unes quantes seguides per sobre del 80 Km com la TrenkaKames i la Rasos-Manresa que tenia la sensació que estava apropant-me al punt d’arribada molt d’hora. Fins i tot se’m feia estrany arribar-hi de dia, amb la llum del sol encara. Quin luxe poder arribar a la línia de meta sense frontal.

Però això, encara quedaven 5 quilòmetres, no podia deixar-me endur per una eufòria anticipada. Els peus ja feia molta estona que mostraven molts dolors, i algunes rampes sorgides al bessó esquerre em feien patir per moments. Aacabaré? O inesperadament em fallarà algun múscul per haver forçat massa la maquinària? Oriol, ni hi pensis en aquestes coses. Hidrata’t, menja unes quantes llaminadures i continua.

Al control de Sant Martí de Mata una voluntària de l’organització ens rebia un per un fent sonar una campana. Quina solemnitat. No estem acostumats a aquests rituals. I això, unes quantes llaminadures irresistibles i una mica de suc i a baixar les escales per on havíem pujat fins a l’ermita. Un dels companys em va advertir que aquest tram final es faria feixuc per la quantitat d’asfalt que hauríem de trepitjar. Tocava molta carretera i pista asfaltada.

Però les cames i els peus a aquestes alçades, ja ho he dit així en cròniques anteriors, funcionen amb el pilot automàtic i adquireixen gairebé immunitat al dolor i al patiment. Tiren pel dret quasi sense rebre les ordres del cervell.

Control 8.Carretera de Mata. Km 63,1. 16:49

Mai abans havia trobat dos avituallaments tant junts l’un de l’altre. Una miqueta d’aigua i cap a Mataró.

Quina sensació tan gratificant veure el mar Mediterrani pràcticament al teu costat. Això ja està fet, Oriol, ja quasi ho tens. No llencis la tovallola ara.

És la Ronda Cervantes? Sí! Vinga Oriol, una última baixada fins a l’Ermita de Sant Simó i la Marxassa ja és teva!

Arribada. Mataró. Km 66,42. 17:15

Sempre és una dosi espectacular d’autoestima la que t’insuflen els espontanis desconeguts que són a la línia d’arribada i t’aplaudeixen com si arribessis com a primer classificat d’una cursa. Un subidón inexplicable que et fa sentir com un autèntic campió i que val la pena deixar a un cantó la mandra i la desconfiança i creure més en tu mateix.

En menys d’un mes farà un any que vaig començar en aquest món, el dia que vaig participar a la Marxa del Garraf del 2012. No m’hagués imaginat aleshores que a aquestes alçades ja hauria participat en 15 caminades de resistència més i que m’hauria proclamat campió individual de la Copa Catalana 2013.

Gràcies des del cor a l’Agrupe de Mataró per organitzar una marxa tan fantàstica, poder recórrer en un mateix dia el Montseny i el Corredor-Montnegre és una satisfacció que no et pots donar cada dia. I també vull fer arribar una felicitació especial a totes les voluntàries i voluntaris dels controls. Un 10 enorme a tots ells pel seu entusiasme i la seva entrega i dedicació.

Fins la propera!

22ª MARXA RASOS DE PEGUERA-MANRESA

5:45 del matí del dissabte 12 d’octubre. Sona l’alarma del meu mòbil. Comença un dia molt especial. Participo per primer cop a la Marxa Rasos de Peguera-Manresa, puntuable per a la 16ª Copa Catalana de Caminades de Resistència. El destí immediat, la zona esportiva El Congost de Manresa, on ens recollirà un autocar a les 9 del matí que ens traslladarà fins els Rasos de Peguera, punt d’inici de la marxa.

Tot va sobre rodes, arribo a Manresa gairebé dues hores abans de la sortida de l’autocar. Encara és fosc i a l’aparcament del Congost només veig un cotxe sense cap ocupant. M’hauré equivocat? No ho crec. A més hi ha un fantàstic rocòdrom a l’aire lliure que em constava seria el punt exacte d’arribada tal com anunciava el Centre Excursionista Comarca de Bages a la pàgina web.

El rocòdrom a l’aire lliure de la zona esportiva el Congost

Tocava esperar, a dins del cotxe és clar. Era un matí autènticament de tardor, l’exterior no convidava a quedar-se a la intempèrie. Al cap d’uns minuts vaig veure aparèixer un altre vehicle, més concretament una furgoneta. Serà un altre participant? En efecte, va aparcar pràcticament al meu costat i va baixar del vehicle. Ens vam saludar i em va preguntar si sabia el lloc exacte de sortida de l’autocar. Cap dels dos ho sabíem, aquesta era la primera vegada que participàvem a la Rasos-Manresa.

Poc després van anar arribant més participants que ens van confirmar que l’autocar sortiria de davant del pavelló, just a davant del qual havia aparcat, i la nostra arribada hores més tard seria als barracons de davant del rocòdrom, a uns 50 metres. Com allà també eren les dutxes que podríem fer servir en acabar la marxa, vaig apropar el cotxe tant com vaig poder, tal com arribaria agrairia no haver de caminar més distància de la necessària.

Conforme s’apropaven les 9 del matí van anar apareixent els més fidels a la Copa Catalana com en Joan Miquel Labrador, en Xavier Capdevila, la Paqui Beltran, en Josep Bellés i molts més. D’altra banda, com sempre, la representació del CEIC, Club Excursionista Independent de Catalunya, era molt nodrida i no van faltar a una cita com aquesta.

En Xavier Capdevila i en Joan Miquel no podien faltar en aquesta cita

Per fi apareix algú de l’organització. Es diu Emili i ens comenta que només sortirà un autocar. Som poc més de 100 inscrits i de Manresa sortirem cap els Rasos 54 persones. El Josep li pregunta que com pot ser que la participació hagi anat baixant tant en els últims anys. No sap bé que respondre-li. Una data com el 12 d’octubre afecta, molta gent s’escaparà amb la família i tindrà fets plans des de setmanes o mesos enrere. No es pot ser-hi a tot arreu. Ser tant poca gent inscrita, en realitat, a mi m’encanta. Vius la marxa com si anessis a la muntanya en família.

Bé, son les 9. No apareix cap autocar. En fi, la marxa comença oficialment als Rasos a les 10:30, tenim temps. La Paqui, en Xavier i en Joan Miquel han marxat en cotxe fins els Rasos una estona abans. Ells i uns quants més ja havien de ser-hi o apunt d’arribar. Esperàvem arribar a temps per a sortir tots plegats. Encara era viable.

9:15 … 9:30. Ens comencem a amoïnar. L’Emili truca a altres companys de l’organització, però no li saben donar resposta. L’Agència de viatges a través de la qual han contractat el servei no els ha facilitat el telèfon particular del xofer. Esperem que no li hagi passat res, pobre. L’Emili marxa a l’agència de viatges. Dissabte i 12 d’octubre? Estarà tancada segur, però no se li acut gaire cosa més.

Ens tornem a quedar els participants al Congost de Manresa sense cap membre de l’organització. S’oblidaran de nosaltres? No ho crec, esperem que no. No podem fer altra cosa que esperar i prendre’ns-ho amb filosofia. Conversem distesament entre nosaltres sobre altres marxes de la temporada i els que ja han participat a la Rasos-Manresa altres anys comparteixen la seva experiència. Ens deixen bastant clar als primerencs que no té ni punt de comparació amb la TrenkaKames de la setmana passada. Per començar és un traçat lineal i amb un desnivell predominantment de baixada.

9:40 apareix l’autocar! J Obre les portes i ens hi pugem a corre cuita. El xofer se sorprèn, afirma que tenia constància de sortir de Manresa a les 10. Es pensava que anava sobrat de temps. Lamentem aquest malentès i aquests problemes de comunicació, esperem que a l’organització els serveixi d’experiència i aprenentatge.

Encetem el nostre viatge cap els Rasos de Peguera. Primera vegada que hi vaig. Estic molt emocionat. Abandonem la comarca del Bages i ens endinsem als paisatges captivadors i encisadors del Berguedà. Passem per Berga i enllacem amb una altra carretera més estreta i com us podreu imaginar amb una successió inacabable de corves. El paisatge ho compensa, i també l’agradable conversa amb en Abelardo, el meu company de seient. Vaig començar a parlar amb ell abans que arribés l’autocar a Manresa. És tot un exemple a seguir. No vaig tenir l’atreviment de preguntar-li l’edat, però per intuïció ha d’estar entre els 70 i els 80. Cada temporada, m’explicava, en fa unes quantes marxes de resistència. Aquest any, per exemple, ha fet la Molins de Rei-Montserrat i la Gràcia-Montserrat, en les quals jo també hi vaig ser.

Li truca la dona. Li informa que ja som de camí als Rasos, que to està en ordre. Pels cartells de senyalització a la carretera comprovo que als Rasos de Peguera hi ha una estació d’esquí. No ho sabia. Aquesta marxa estava sent un aprenentatge i un descobriment.

Per fi! Ja som al Rasos de Peguera. Arribem aproximadament a les 10:50. La meitat dels participant que ha pujat pel seu compte sense autocar ja han sortit a les 10:30. No suposa cap greuge perquè la sortida, el pas pels controls i l’arribada disposen de lector del codi de barres dels nostres dorsals, per tant constaran les hores exactes de sortida i d’arribada. Dorsal que recollim en el moment d’arribar i sense temps que perdre demano a l’Abelardo que em faci un parell de fotografies que en aquesta ocasió no puc compartir les xarxes socials en el moment de començar com acostumo a fer, el senyal no arriba a aquestes alçades del territori.

A línia de sortida, dorsal en mà.

Sense temps que perdre perquè com t’estiguis parat se’t congelen com a poc les mans. Déu meu sembla hivern! Farà aquest temps durant tota la marxa? En absolut. Els quilòmetres inicials tal com m’havien explicat són de baixada constant i es redueix considerablement l’alçada en poc temps. A més, de seguida el sol comença a augmentar la seva intensitat. Al cel pràcticament no hi ha núvols. Tot pinta bé, especialment el paisatge és clar, i la fauna. Estar envoltat de vaques pràcticament en llibertat només recordo haver-ho poder experimentat a la Marxa de les Valls d’Àneu al juny. Com aleshores, l’experiència resulta molt gratificant. Això és estar en plena harmonia amb la natura en tota la seva immensitat. S’ha de viure, no es pot explicar amb paraules.

En aquesta part inicial les aturades per a prendre instantànies amb la càmera són constants i inevitables. Un no es pot permetre venir sovint fins a aquests racons, s’ha d’aprofitar l’ocasió al màxim. S’hi veuen molts cims del Pirineu, sense neu. Quins seran? Siguin els que siguin, em deixen absolutament bocabadat. De tant en tant fins i tot em duc alguna ensopegada per no mirar el camí. Oriol, que només tens dos ulls!

Control 1. Avituallament sòlid i líquid. La Mina. Km 9. 12:29

Feia estona que m’havia adonat que el meu got de plàstic m’anava obrint una de les cremalleres de la motxilla. El duia enganxat amb un mosquetó de plàstic i la cremallera és en posició vertical. A cada baixada s’anava obrint la cremallera. Ni m’ho hagués imaginat amb el poc pes que té. La primera vegada es van adonar unes noies que em van donar l’avís, duia aquella butxaca totalment oberta. A l’avituallament vaig canviar el got a una altra part de la motxilla i vaig mirar que no hagués caigut res. Ai … que no veig el llum frontal. Si m’havia desaparegut, com m’ho faria quan arribés la nit! Començar a sorgir el pànic per un instant … però allà hi era! Frontal més piles de recanvi. Tot en ordre.

Entrepà de paté, de Philadelphia o de totes dues coses? Sóc un fanàtic del formatge Philadelphia, però em va venir més de gust el paté. Una mica de suc també, i a continuar la marxa.

Quina fageda més meravellosa vam creuar en el següent tram. En Xavi Capdevila em va dir fins i tot el nom, però no el conservo a la memòria. Em va recordar molt a la fageda que hi ha al Montseny, en els senders que van des de Santa Fe fins al Turó de l’Home i les Agudes passant per les fonts de Passavets i de Briançó. A més les pluges de la darrera setmana havien fet brotar les fulles. De debò, espectacular. Quin paisatge de tardor tant de postal.

Era tram de pujada. Aquesta marxa també ha tingut el seu desnivell acumulat positiu, i no ha estat per prendre-s’ho a broma. Tram en què, a més, em va començar a venir una acidesa estomacal bastant forta. Què m’ho podia estar provocant? L’esmorzar a casa? No ho crec, només vaig menjar un plàtan i llet amb cereals. L’entrepà o el suc de l’avituallament. Qui sap? A l’acidesa estomacal li van acompanyar en breu unes ganes incontenibles d’evacuar, suposo que ja imagineu a què em refereixo exactament. I a més amb caràcter d’urgència. Això sí que és una escenificació en tota regla de la llei de Murphy. Sense venen les ganes en els camins que menys intimitat et regalen. Aquest marge sembla discret, i si algú em veu … què? Cada cop tinc menys pudor, repar ni vergonya per a aquestes coses. El cos mana i disposa, qui sóc jo per dur-li la contrària?

Sóc una mica més persona. Continuo la marxa. Seré l’últim? No pas, l’amic Abelardo i alguns altres han de ser-hi segur més enrere. Però no crec que gaires més. Intento reagrupar-me amb la colla amb qui anava minuts abans, principalment formada per integrant del CEIC i en Xavi Capdevila. Els aconsegueixo agafar, però van dispersats entre ells i els acabo passant. Les pujades tenen aquest factor, a moltes persones els fa afluixar el ritme i és inevitable despenjar-se d’altres companys.

Arribem a un replà molt ample amb prats, vaques i unes vistes de fons de les que havíem pogut gaudir en el primer tram de baixada dels Rasos. Les fites ens informaven que ens trobàvem a la Serra dels Tossals. Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules, poc cal afegir quan pots contemplar indrets com aquest.

Control 2. Avituallament líquid. Travali. Km 19. 14:00

Aturada breu. Coincideixo a l’avituallament amb en Carlos, que juntament amb en Joan Miquel va ser company a la TrenkaKamens durant una part molt important del recorregut, amb en Josep Bellés, en Josep Maria i algun antre company més habitual de marxes de resistència. En aquesta ocasió en Joan Miquel no seria company de travessa, li tocava fer d’escombra. Ens veiem a la Marxassa el proper dissabte a veure si coincidim.

El dia estava mol assolellat. Als Rasos havia agafat un tríptic amb el perfil, però els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada gens estar pendent de les dades tècniques a cada moment. També m’agrada que el terreny em sorprengui i no saber si el que segueix serà pla, pujada o baixada. Així que a continuar ens trobéssim el que ens trobéssim.

Primer va venir una baixada molt pronunciada per corriols amb molta pedra. Abans, però, vam poder contemplar unes vistes senzillament espectaculars de tota la plana central del Berguedà amb Montserrat, Sant Llorenç de Munt i el Montseny  com a teló de fons. Se m’esgotaven les paraules per a definir la bellesa d’un paisatge com el que teníem a davant nostre.

La baixada en qüestió requeria un plus d’atenció. No es pot afirmar que fos una baixada que requerís d’un domini especial de cap tècnica però no podies desviar la mirada del camí pràcticament en cap moment. Estava gairebé a l’alçada de la carena que vam flanquejar a la TrenkaKames abans de la pujada a la Talaia del Montmell, però aquest camí era un pèl més curt.

Vam arribar a un replà que donava pas a una pista forestal, principalment de baixada molt més suau i progressiva que anava alternant amb alguns plans. Com la primera baixada des dels Rasos, alguns moments m’animava a trotar, però sense massa intensitat. Sóc un motor dièsel, al començament em costa arrencar i prefereixo estalviar les forces i energies més per als últims quilòmetres. De totes maneres, cada cop m’anava animant més i també m’atrevia a córrer una mica pels camins plans.

Control 3. Montmajor. Avituallament sòlid i líquid. Km 27. 15:55

Començava a sentir que les cames i els peus acumulaven un cansament que no era propi en mi a aquestes alçades de marxa. No érem ni tan sols a l’equador de la caminada i apareixien les primeres molèsties importants. Potser m’estava precipitant fent trams corrent i duent així un ritme al qual no estic acostumat. Com reaccionessin els músculs en els propers quilòmetres seria determinant per a marcar un ritme com fins aquell moment o un de més suau. Tampoc volia que el pànic s’apoderés de mi, quedaven molts quilòmetres i hores per davant, si calia afluixar afluixaria. Les caminades de resistència no són curses ni proves competitives. Hi vaig per amor a la natura i a la muntanya, i per a gaudir de la bona companyia dels altres caminants. L’important és arribar a la meta pel fet de viure l’experiència amb plena intensitat, no val la pensa córrer cap risc innecessari.

Mig entrepà de formatge, si us plau. No tenia prou gana per a menjar-me un de sencer. Una mica de suc i sense més dilacions continuem. Continuem per carretera molta més estona de la que li hagués agradat als meus dolorits peus. Almenys compensava que era totalment pla i també alguna baixada.

Però quan s’acabarà aquesta carretera, Déu meu! Ja n’hi ha prou d’asfalt, no? Per fi! La carretera dona pas a una pista forestal. Ara bé, si la carretera estava resultant inacabable la pista forestal acabaria sent infinita. L’anaven fent més amena els gossos de moltes de les finques que anàvem revessant pel camí. Això són protectors d’una llar i la resta son tonteries, especialment els més menuts. Qualsevol diria que anàvem a saquejar la seva propietat. No deixaven de bordar.

Ànimes protectores del seu territori

Van ser quilòmetres de soledat per aquests camins rurals del Berguedà profund. Sort que encara era de dia. Si la marxa comencés a les 17 de la tarda com la Romànica de Navàs o la Gràcia-Montserrat, aquest tram tocaria fer-lo a les fosques i resultaria molt monòton i pesat. Però no estava essent així, l’entorn rural estava resultant molt inspirador i molt terapèutic. Anàvem travessant pobles molt petits, amb poques cases, amb rotllos immensos de palla, i en alguns d’ells no podien faltar les nostres amigues, les vaques.

Després de molta estona sol com un mussol per aquests paratges sentia les petjades uns metres per enrere de dos caminants. Dos caminants que hores més tard serien companys de travessa durant la nit amb els que vaig compartir una estona molt agradable i que no tenia record d’haver coincidit en marxes anteriors. Es diuen Xavier i Josep Maria, són de Tàrrega i estan adscrits al CEIC. En aquell moment, però, anaven a un ritme bastant fort, anàvem coincidint alguna estona i conversant, però s’anaven despenjant de mi amb molta facilitat. Abans del següent avituallament va venir una pujada important i les forces em minvaven. Tot i que feia estona que no corria, les cames i els peus en aquell moment no donàvem més de si.

En Xavier i en Josep Maria, en primer terme, a l’inici de la marxa

I després de la pujada tornàvem a tocar l’asfalt. Vam passar per davant d’un monestir i entràvem en una població. Això semblava significar proximitat amb el proper punt d’avituallament.

Control 4.Serrateix. Avituallament líquid. Km 40. 18:10

Primera vegada que passo per un avituallament en una marxa de resistència ubicat al bar d’un càmping. Era una temptació quedar-s’hi en alguna de les autocaravanes que hi havia i dormir la mona.

Una mica de meló, una galeta i aigua. Que si m’hi quedava més estona ja no continuava. Com en els anteriors controls, no hi havia cap fitxa informant de la distància recorreguda ni de la distància fins al proper. Vam preguntar-ho als organitzadors i ens van respondre que érem aproximadament a la meitat de la marxa. No ens van enganyar pas. Érem al Km 40, gairebé la meitat. Amb aquesta distància feta això s’havia de fer sencer, com fos, si o si, treien forces i energies d’on calgués.

Calculàvem que ens quedaven com a molt dues hores de llum natural. Així que a aprofitar-les al màxim. Si em veia capaç d’augmentar el ritme i reduir així les hores en què necessités la llum del frontal, genial. Però tampoc volia fer el boig que després de més d’una marxa he patit les conseqüències d’haver-me exigit més del que realment puc donar, com va passar després de la Marxa del Garraf de l’any passat. Vaig estar gairebé dos mesos amb molèsties importants als tendons de les cames. No calia ni tenia en absolut ganes de repetir experiència.

En Xavier i en Josep Maria van marxar del càmping abans que jo. En els quilòmetres més immediats recordo haver coincidit amb tres caminants, dos nois i una noia. Un d’ells em va explicar que encara estava pendent d’aconseguir els 246 punts per a proclamar-se campió individual de la Copa Catalana. Pel que em va comentar farà tant la Marxassa com la Marxa del Garraf. Ens veurem a totes dues cites si cap altra circumstància ho impedeix.

La noia va atendre una trucada telefònica. Deia a la persona que estava a l’altra banda de l’aparell que no comptessin amb ells ni per sopar ni per a la sessió golfa del cinema. Lògic, tret que comencessin a accelerar i dur una velocitat digna d’un skyrunner com en Kilian Jornet o l’Anton Krupika difícilment arribarien abans de la mitjanit, ni tan sols a Manresa. També recordo que va comentar-li que de totes maneres com a molt tard calculaven arribar com a molt tard a Manresa a la 1 de la matinada. Ni de conya, vaig pensar. Hores més tard, paradoxalment, m’acabaria adonant que pel que a mi respecta els auguris d’aquella noia s’acabarien fent realitat.

Venia baixada, i quan em vaig voler adonar m’havia despenjat d’aquest grupet. Eren joves i simpàtics. No sóc cap antisocial i no defujo de la companyia, però em veia amb més forces i energies després de l’avituallament del càmping i vaig tirar pel dret, trotant les estones i els trams que em veia capaç.

La nit s’anava apropant. Aguantaria sense el frontal fins al següent control, i sense més capes de roba? No pas. La temperatura anava caient considerablement i era moment de fer una aturada al camí. Em vaig posar la samarreta de màniga llarga de polièster, que vaig estrenar la setmana passada a la TrenkaKames, per sota de la samarreta de la UME. Això ja era una altra cosa. Si calia també duia el paravents. Però no va caler en tota la nit. Va acabar sent pes a la motxilla. Aquest va ser un handicap en molts moments, l’excés de pes a l’esquena. Fins i tot vaig carregar-hi els pantalons per si les malles no eren suficients. El resultat va ser el mateix que el paravents, una carrega més a l’esquena, però val més ser prudent i previsor quan es fa una caminada parcialment nocturna. Mai se sap bé què t’hi acabaràs trobant.

A la nit calia estar encara més atent a la pintura, especialment a les cruïlles i als trencants. Com va passar a la Romànica de Navàs l’única senyalització del camí eren les marques de pintura que sempre estan presents en aquest camí. L’organització no va posar cap cinta ni fletxa, tret de l’inici i del final del recorregut. En aquesta ocasió havíem d’anar seguint la pintura blanca i blava, en alguns trams coincidia amb algun GR i també hi havia pintura blanca i vermella. A les fosques no et pots despistar en cap moment o t’acabes desviant per on no toca i has de tornar enrere.

Control 5. Les Cases. Avituallament sòlid i líquid. Km 53. 20:11

Primer avituallament nocturn. Els voluntaris d’aquest control em van explicar que el primer participant havia arribat a Manresa a quarts de 17. Impressionant, un ritme molt fort. La meva enhorabona a qui correspongui. Una marca així no està a l’abast de qualsevol.

Vaig cruspir-me tres croissants farcits de xocolata i els vaig acompanyar amb iogurt líquid de La Fageda. Senzillament exquisit tot. M’hagués menjat la caixa sencera i m’hagués begut l’ampolla sencera. Però, no s’ha d’abusar de la glucosa, per molt que sàpigues que la cremaràs de seguida. Així que continuem, que Manresa ens espera.

Què dir de la nit que no sapigueu els que heu participat com jo en marxes nocturnes o seminoctures? És dura i implacable. A diferència de la Matagalls-Montserrat o la Circular Pantà d’Oliana, consolava pensar que abans de les 22 de la nit quedaven molts menys quilòmetres i hores per completar i que si el ritme no dequeia més del compte, no tocaria caminar la nit sencera. Però l’altra diferència amb altres nocturnes de la temporada com les esmentades anteriorment és la distància superior ja recorreguda amb tot el que això implica. Ja ho deia el Xavier al càmping estona abans, a la nit inevitablement i de forma natural el cos afluixa el teu ritme, i com més quilòmetres sumes les forces més minven.

Tot i així, es pot dir que el ritme estava sent bastant digne. I això que ens trobàvem en un tram amb constants desnivells tant de pujada com de baixada. Principalment per pista forestal, a estones amb molta presència de pedra. No vaig veure una que hi havia al mig del camí i se’n va endur un bon cop de peu. El dit gros del peu esquerre va patir les principals conseqüències. Un dolor quasi insuportable em va acompanyar una bona estona, semblava que no marxava. Però tota molèstia tal com ve, tard o d’hora se’n va. I tal com va marxar em vaig animar a trotar en les baixades que anaven venint. Com em passa sempre, en els quilòmetres finals les ganes d’arribar a la meta s’imposen per davant de gairebé qualsevol altre cosa, i més encara si es tracta d’una marxa nocturna.

En una pujada, després d’una llarga estona sol com un mussol enmig de la intensitat i la implacabilitat de la nit, em veig del tot desconcertat quan em trobo dues intenses llums apropant-se cap a la meva posició. Estava més que clar que tan en Xavier, com en Josep Maria com un servidor havíem tirat pel dret pel camí que no tocava. Venien d’una cruïlla en la qual no hi havia cap marca de pintura, senyal inequívoca que ens havíem confós. Vam recular fins a la marca de pintura més propera que recordàvem haver vist, just abans d’un trencant. Abans d’arribar-hi vam veure en un arbre la pintura en forma d’aspa que no havíem vist abans i que ens hagués estalviat aquesta distància extra. El problema és que l’arbre, al meu parer, estava un pèl allunyat del trencant en qüestió i a sobre més orientada cap a l’altre cantó, per això la vam veure al recular i no al tirar pel dret.

Ja tornàvem a ser pel camí correcte, tots tres plegats de nou després de molta estona. I ja no ens vam tornar a separar fins més tard, ja passat l’últim control. Van ser uns companys de travessa excepcionals. Vam acabar parlant de la situació política, social i econòmica actual. Us podeu imaginar per on anaven els trets. Com molt dels que estareu llegint aquestes línies, vam estar d’acord plenament en què vivim uns moments de dificultats enormes per a moltes persones de les quals en són principalment responsables, més aviat culpables, tots els que conformen la casta política d’aquest país per la mentalitat i la manera de fer que han tingut en el passat, en època de vaques no tan magres en la qual han despilfarrat en coses absurdes. La indignació també està a flor de pell en caminades de resistència, i en plena nit.

Control 6. Comellas. Avituallament sòlid i líquid. Km 61. 21:28

Però la nostra indignació no ens permetria venir-nos avall, ni físicament ni mentalment. De cap de les maneres! La Marxa Rasos de Peguera-Manresa continuava sense que res ni ningú l’aturés.

Primer control amb un cartell que ens informava dels quilòmetres recorreguts. En Xavier tenia els seus dubtes i no li quadrava amb la informació que li anava proporcionant el GPS. Tant se valia. Era moment de recarregar les piles. Ells van optar per entrepà, jo no tenia pràcticament gens de gana. Em vaig conformar amb una galeta i un cafè amb llet. Em van advertir que la llet era natural. Constato que en realitat era freda. Però donava igual. La cafeïna era ben rebuda pel meu organisme. Era combustible necessari per a continuar.

Control 7. Avituallament líquid. Els Manchons. Km 70. 22:50

Amb en Xavier i en Josep Maria a l’avituallament d’Els Manchons

Abans d’arribar a l’últim control va predominar la pista forestal de baixada. Amb les energies renovades després de Comellas tots tres vam animar-nos a trotar en molts moments. Cap dels presents tenia cap pressa, ningú ens hi esperava, ni a Manresa ni a casa. Però quan et sents capaç d’accelerar i augmentar el ritme et dones una petita satisfacció i et deixes anar. A unes alçades com aquestes els peus van sols pràcticament sense rebre ordres del cervell, funcionen en pilot automàtic com dic sempre a les marxes.

De totes maneres, entre les baixades i algunes pujades que també ens anàvem trobant ens dosificàvem.

Vam creuar una carretera a l’alçada de la població de Callús i al cap de pocs metres vam arribar al darrer avituallament. No m’ho podia creure del tot. Per primera vegada en hores vaig mirar el rellotge i em vaig adonar del bon ritme que duia, sobretot tractant-se d’una marxa amb 82 quilòmetres de recorregut.

Però tampoc volia estar excessivament eufòric ni tampoc pendent de la meva marca personal.  Encara ens quedaven 12 quilòmetres abans d’arribar a Manresa, tal com ens van informar els voluntaris de Comellas. No era pas una distància curta. No podíem abaixar la guàrdia ni menystenir el terreny que encara ens quedava travessar.

Tal com també ens havien avisat els companys de l’organització, van venir successions de pujades i baixades molt seguides, a estones per corriol a estones per pista. Tot i que les forces cada cop anaven a menys i el dolor a l’esquena en canvi a més per tot el pes de la motxilla, cada cop que m’hi veia capaç no m’hi estava de trotar i accelerar el pas tan com pogués. Però cada cop se’m feia més difícil, havia d’alternar i dosificar-me. Però com ja he dit, les ganes d’arribar i poder gaudir d’una dutxa calentona i descansar era quasi l’únic que tenia a la meva ment en aquells instants. Fins a tal punt que no vaig poder evitar despenjar-me d’en Xavier i en Josep Maria.

Així que un altre cop, al meu pur estil en marxes nocturnes, sol com un mussol, enmig de la nit i dels boscos interminables d’algun racó de la comarca del Bages no massa lluny de Manresa. Creieu-me quan defineixo aquests boscos i camins rurals com a interminables. Semblava que anessin movent Manresa del lloc i que mai no hi arribaria. Semblava que fos al costat, que a la següent baixada ja hi seria. I així un cop, i un altre, i el camí s’anava desviant i fent corba. Veia les llums dels edificis de Manresa al fons, i les deixava de veure. Les tornava a veure al cap d’una estona, i de nou desapareixen com si la Terra engolís la capital del Bages. I així successivament fins que per fi la proximitat a la meta ja no podia enganyar a cap dels meus sentits. Va ser especialment emocionant poder distingir en plena nit la silueta de Montserrat. Viure un moment com aquest no té preu.

Doncs això, que els cartells no enganyaven, ja entrava a Manresa! El Congost es trobava als afores, així que això estava ja a tocar pràcticament amb els dits.

Ups! una altra vegada no veig pintura en uns quants metres. Però per on t’has ficat Oriol! Que no era per aquesta carretera! Apa fes mitja volta fins a la rotonda on has vist l’última marca de pintura a sobre d’una senyal de trànsit. En efecte, era recte i no a l’esquerra! Apa, corre tant com puguis que la dutxa i alguna cosa de menjar t’espera. El dolor ja no existeix. Què és aquest cartell? Què diu … Marxa Rasos Manresa. Sí, vaig bé! Vinga que ja ho tens, 2 minuts! Em crida un dels voluntaris.

I tant que sí, allà hi era, la zona esportiva del Congost on hores abans ens havia recollit l’autocar. Vinga Oriol, que ja hi ets! Allà continua el rocòdrom a l’aire lliure, just als barracons de davant hi és l’arribada. Ja ho tens!

Meta assolida en poc més de 14 hores! No m’ho puc creure. És la 1:10 de la matinada. Podré dormir per la nit després d’una caminada nocturna. Això és insòlit!

Arribada a la zona esportiva el Congost de Manresa

Déu meu quina taula més irresistible! Olives, patates fregides de bossa, truita de patates, iogurt de la Fageda … quin suplici haver d’esperar a després de la dutxa! Però tot al seu moment. Primer al cotxe a pel sabó, la tovallola i la roba neta. I a deixar caure l’aigua calenta pel meu cos. Això és vida. Tot i que cada moviment es converteix gairebé en una tortura, val la pena experimentar la sensació de satisfacció que et queda en acabar una caminada així. De debò, val moltíssim la pena.

Quan ja em vestia hi havia al vestuari tres nois, que m’explicaven que són de Manresa i que per a ells els quilòmetres finals són igualment, o més, d’infernals. Les cares ho reflectien. És un final de marxa dels més feixucs que recordo.

Ondia! En Xavier i el Josep Maria han arribat mentre jo era a la dutxa i ja són a punt de marxar. Una foto de família per al record, el record d’una jornada única i molt especial. Un cop més, gràcies per la vostra companyia tan agradable. No oblidaré mai aquest dia, l’he gaudit amb tota intensitat. El CEIC pot sentir-se orgullós de comptar entre les seves files amb gent tan collonuda com vosaltres.

Ara sí, aquestes olives són meves! Han de tornar a omplir el plat perquè si es descuiden els deixo sense 😛 Unes quantes patates, una mica de truita i el remat final de l’irresistible iogurt de la Fageda.

Malgrat el retard de l’autocar, enhorabona al Centre Excursionista Comarca de Bages per organitzar des de fa 22 anys una marxa de resistència que a mi avui m’ha regalat un dia sensacional per uns paratges d’ensomni que encara no tenia el plaer de conèixer.

Gràcies de tot cor i fins la propera!

12ª TRENKAKAMES

Al voltant de les 9 del matí d’aquest passat dissabte 5 d’octubre vaig arribar en cotxe al Vendrell. Que jo recordi era la primera vegada que hi anava. En tren i per l’autopista hi he passat de llarg diversos cops, però aquest cap de setmana tocava quedar-s’hi i fer quilòmetres i desnivells.

Temia tenir problemes per trobar aparcament, però res més lluny de la realitat. Molt a prop de la seu de la Lira Vendrellenca, punt d’inici de la marxa, hi ha una llarga avinguda a cantó i cantó d’una riera amb aparcament a ambdós costats i a més un descampat molt gran. S’agraeix sempre que la logística resulti fàcil i acompanyi.

Només recollir dorsal i samarreta, directe al bany. Els nervis sempre m’acompanyen en aquests instants previs, inclosa la nit anterior. En sortir del WC ja vaig coincidir amb els primers coneguts de la jornada, en Xavier Capdevila i la Montse. A la Marxa de Resistència entre l’Alt Camp i la Conca van ser dos companys inseparables juntament amb la Rosa, la Paqui, en Pep Lluís i en Pere Lluís. Em va fer molta il·lusió retrobar-me amb ells. En Xavi no se’n perd una i sempre deixa testimoni amb la seva inseparable rèflex.

De nou vaig anar al cotxe a deixar tot el que no em calia per a la caminada i seleccionar el que sí em seria útil. Hi havia previsió de plugims, així que no estava de més l’impermeable i per si baixaven les temperatures una primera capa de polièster de màniga llarga que tenia llesta per a estrenar per a l’ocasió. I a la Lira de nou, a esperar que donessin el tret de sortida.

Feia un matí radiant. Com quasi tots els dies que portem del mes d’octubre, més aviat semblava estiu i no pas un dissabte d’inici de tardor. La intensitat de la calor de les hores posteriors encara corroborarien més aquesta impressió. Mentre esperàvem que arribessin les 10 en punt, el carrer Sant Jordi, seu de la Lira Vendrellenca i punt d’inici de la marxa, ens donava una petita treva amb una ombra que era molt d’agrair.

Després d’unes quantes marxes i d’altres imprevistos, per fi em retrobava amb en Joan Miquel Labrador. A aquestes alçades bon amic i company de caminades de resistència i fidel i assidu a les cites de la Copa Catalana. A la Matagalls-Montserrat va haver de retirar-se per una ferida al cap que li va implicar punts de sutura, i a la Marxa entre l’Alt Camp i la Conca no va poder arribar per un accident amb el cotxe just quan volia sortir de Mataró. Un noi jove es va saltar un STOP i no va poder evitar envestir l’altre vehicle. El cop va ser massa contundent i va deixar la part frontal del cotxe literalment destrossada, ja no arribava a temps amb cap altre mitjà.

Però afortunadament, aquest dissabte, cap factor, ni circumstància, ni imprevist ni temerari al volant li va impedir-li ser-hi. Ens vam saludar i ens vam col·locar a la primera línia. Vam ser companys inseparables de caminada gairebé fins al final, en els darrers quilòmetres em vaig despenjar, però no el vaig deixar pas sol. Ja anirem entrant en detalls poc a poc. La jornada va donar molt de si.

Ubicat a la línia de sortida

Es van fer les 10 però els organitzadors encara no donaven la sortida. Va donar temps a què em reconeguessin 2 persones gràcies a aquest blog a qui no coneixia. Un d’ells era en Toni, que va tenir el gest de felicitar amb un comentari la meva crònica de la Matagalls-Montserrat. I també va saludar-me un company dels Garraf Runners amb qui tinc amistats en comú, com en Juan Carlos Escuté. A les darreres marxes, sempre almenys una persona em reconeix per aquestes cròniques i em felicita efusivament per l’entusiasme que transmeto. No sóc capaç d’explicar en paraules l’emoció que s’apodera de mi en instants com aquest. És un detall que dóna ple sentit a aquesta modesta tasca. Quan vaig començar a redactar les cròniques d’aquestes marxes, en breu farà un any arrel de la meva 1ª Marxa de Garraf, no m’imaginava la transcendència que arribarien a tenir al cap del temps. Constatar marxa rere marxa que aquestes paraules, impressions, sentiments, vicissituds, no se les emporta el vent i arriben a una sèrie de persones, i que hi ha un feedback sincer, proper i emotiu, senzillament em fa sentir que val molt la pena seguir compartint experiències i que no siguin un mer record personal. Un cop més, gràcies de tot cor a totes les persones que dediqueu part del vostre temps a llegir el que escric. No us feu a la idea del que arribar a significar per a mi.

Gairebé 10:15, i per fi sembla que algú s’apropa amb la intenció de formalitzar l’inici de la 12ª Trenkakames. És l’alcalde? Gairebé segur, la seva indumentària el delata. Li proporcionen unes tisores per a tallar la cinta groga de la FEEC, ens desitja molt sort i les càmeres de TV i els fotògrafs immortalitzen i donen testimoni del moment. L’organització ens adverteix amablement que de moment ningú pot arrencar a córrer, que seguim la primera filera humana formada per membres de l’organització que tocaven la gralla i el timbal. Vam seguir-los en comitiva per diversos carrers del casc antic del Vendrell davant l’atenta mirada de molts veïns i comerciants, molts dels quals ens saludaven i ens feien arribar mostres d’ànim. Era l’inici de marxa més solemne que recordo. Per un instant vaig pensar que semblaven més una processó que una caminada. Això sí, una processó alegre i jovial amb el so de les gralles i els timbals. Una unitat mòbil de la policia local també ens anava custodiant per a garantir la seguretat en les cruïlles amb el trànsit rodat.

I quan els estrets carrers del centre de la vila van desembocar als afores de la població, els membres de l’organització es van fer a un costat i es van acomiadar cridant qui vulgui, ja pot començar a córrer! Dit i fet. Un bon grapat de participants van començar a córrer com si més que una marxa de resistència es tractés d’una marató. Els vam desitjar molta sort i uns quants vam decidir, almenys de moment, continuar caminant i a un ritme molt més suau. Ens esperaven 85 Km per terrenys que no sé bé com definir-los, TrenkaKames?, i prop de 6.000 metres de desnivell acumulat. Pel que a mi respectava, calia reservar forces i energies, que em conec.

Com sempre, els peus agraïen enormement abandonar l’asfalt i començar a trepitjar camins més tous. De moment, tocava pista forestal, sense gaire pedram i per pla. Després del Vendrell, al cap de pocs quilòmetres, vàrem passar per la població veïna de Sant Vicenç de Calders. Recordo un carrer molt empinat de pujada. A alguns balcons s’hi veien banderes espanyoles. En Joan Miquel recordava que feia un any penjaven exactament als mateixos habitatges, i a ell no li feia cap il·lusió veure aquests emblemes. Us he de confessar que a mi tampoc, però respecto totes les sensibilitats, opinions i tendències, només faltaria. Però en Joan Miquel, que no s’està ni se n’amaga de res va clamar unes quantes protestes, que no anaven adreçades a ningú en particular. La Mercè Ribes, que en aquell tram va caminar uns metres amb nosaltres juntament amb l’Eduard Bartrina, li va replicar afectuosament Joan Miquel … s’ha de respectar els que pensen diferent a nosaltres. No podia estar més d’acord, però en Joan Miquel va continuar remugant una estona pel seu malestar, però la cosa no va anar a més.

La Mercè i l’Edu sempre porten un ritme bastant fort, en altres paraules són uns cracks, i de seguida ens van avançar i no els vam tornar a veure. El mateix va passar amb la súper Paqui Beltran i el Pepe. Ens van saludar, i automàticament es van acomiadar perquè ens va quedar molt clar que no serien companys de travessa per més estona. La Paqui deia mig de broma que el Pepe marcava el ritme i que ella es limitava a seguir-lo. Vaig advertir a la Paqui que en aquesta marxa, m’havien xivat, hi hauria cerveses als avituallaments, que anés amb compte i no es repetís l’experiència de Barberà de la Conca, de la que ja vaig donar fe a l’anterior crònica. Va riure i va assegurar-me que no tornaria a experimentar com aleshores amb begudes alcohòliques durant una marxa de resistència.

Primera pujada de la jornada

Control 1. Sant Vicenç de Calders / Km 3,9 / 10:46

A Sant Vicenç de Calders vam passar el primer control. Ens van grapar el dorsal al número corresponent, i a continuar fent camí.

Tocava travessar la Serra Pedragosa, el primer desnivell considerable de la jornada. Els camins, com m’ha passat en altres caminades, em recordaven molt al meu entorn muntanyenc més proper, el Garraf. Entre d’altres coses perquè la zona fa ple honor al seu nom i els senders són d’allò més pedregosos, i també pel tipus de vegetació amb abundant garric punxegut i escassa presència d’arbres. Com a conseqüència, podeu imaginar-vos el panorama climàtic de la zona i de la franja horària en qüestió, que de fet seria la tònica dominant fins que es va fer fosc.

Després d’abandonar la Serra Pedregosa, vam fer una breu incursió al terme municipal d’Albinyana. Vam passar just per davant de l’entrada principal al parc aquàtic d’Aqualeon, però en aquesta època de l’any ja estava tancat.

Control 2. Ermita de Sant Antoni / Km 12,9 / 12:25 / Avituallament sòlid i líquid

Primera aturada en el camí per a carregar combustible. Entrepà de formatge i fruita. Es mereixen una menció especial el pa i el meló.

Poc després d’arribar-hi en Joan Miquel i jo van aparèixer en Xavi, la Montse, en Pep Lluís i en Pere Lluís. També van ser-hi en aquesta marxa en Sergio i la Verónica, companys de la UME i veïns de Castelldefels. No havia tingut ocasió encara de saludar-los fins que ens vam trobar en aquest avituallament.

El lloc, el menjar i la companyia et convidaven a quedar-te i relaxar-te. Però, això no entrava pas en els nostres plans. Així que a patejar.

Va ser en aquest transcurs de temps i d’espai, entre Sant Antoni i el Masarbonès, en què vaig decidir amb fermesa que no deixaria en cap moment enrere en Joan Miquel, per moltes ganes que pogués arribar a sentir d’augmentar el meu ritme. I us preguntareu, què va motivar-te a prendre una decisió com aquesta i amb aquesta determinació?

La resposta a aquesta pregunta no és senzilla. La TrenkaKames ha estat segurament la marxa de resistència en què més temps he invertit en conversar amb una altra persona. Bé, més aviat, en què més temps he escoltat algú, algú que necessitava expressar-se, exterioritzar i compartir molts secrets personals. En aquest sentit, a més de caminant he acabat sent un terapeuta. I ha resultat ser una experiència molt gratificant, us ho puc ben assegurar. Quan un company et transmet les seves ganes d’obrir-se i sincerar-se, com ho va fer en Joan Miquel, i a més indirectament et demana que no el deixis enrere, saps que compartiràs amb ell els quilòmetres i les hores que facin falta, i amb molt de gust.

Abans d’arribar a Masllorenç el camí va ser bastant planer i va transcórrer principalment per plantacions de vinyes. També vam passar per camps amb garrofers i lledoners. El Joan Miquel s’aturava sovint a recollir el fruit amb què ens creuaven, arrencava un grapadet i me n’oferia. No us exagero quan us dic que ens vam arribar a posar les botes. Així era molt més suportable la distància entre els avituallaments.

En Joan Miquel collint lledons

Just abans d’entrar a Masllorenç, vam creuar un municipi molt proper, el Masarbonès. Població des de la qual teníem una panoràmica privilegiada tant de Masllorenç com de Rodonyà, especialment dels seus respectius campanars. Al Masarbonès vam aprofitar la font del mig del poble per a refrescar-nos i hidratar-nos com ens mereixíem.

Control 3. Masllorenç / Km 22,5 / 14:21 / Avituallament líquid

Va ser una aturada breu. Una mica de fruita i dolços. Unes quantes instantànies del campanar de prop, i a continuar fent camí.

El terreny continuava essent igual de planer que en el tram anterior, entre Sant Antoni i Masllorenç. Continuaven abundant camps de vinyes al nostre voltant, dels quals seguíem agafant raïm cada cop que ens venia de gust, però sense abusar.

Al cap de poca estona vam travessar el terme municipal de Rodonyà. Van ser pocs metres d’asfalt, i no arribàvem a passar pel nucli urbà. Continuàvem en direcció a la part més dura, i amb diferència, de tot el recorregut, pujada a la Talaia del Montmell, cim de la qual vèiem des de feia estona, però que encara distava molt de la nostra posició.

Control 4. Mas d’en Bosc / Km 28,3 / 15:39 / Avituallament sòlid i líquid

Abans tocava emplenar la panxa i reservar totes les forces i energies que fossin necessàries. Com ja vaig fer a Sant Antoni, em vaig decantar per l’entrepà de formatge. Hi havia truita de patata amb un aspecte d’allò més irresistible. Però no sé per què, no li vaig fer cas. Vaig acompanyar l’entrepà amb meló i amb codony.

En Joan Miquel estava molt relaxat. Xerrava amb en Sergio i la Verónica, i prenia tranquil·lament la cervesa, marca Moritz per cert. Em va mirar i va preguntar sorprès ja estàs? Li van dir t’has buscat un company de travessa ràpid. Va dir que en efecte, però que ja li estava bé, que així no es permetria abaixar la guàrdia i li donaria forces per a arribar fins al final. Encara tenia en el record l’experiència d’abandonar l’any passat més o menys a meitat de marxa per unes molèsties inesperades i que van anar a més. Aquest cop, la TrenkaKames no se li resistiria.

Cada cop teníem més a prop nostre el Montmell, i sabíem perfectament el que allò significava. Jo no sóc gaire de mirar els perfils de l’elevació de les caminades ni abans ni durant la marxa en qüestió, però sabíem amb prou detalls el camí que se’ns obria.

Si la Serra Pedregosa havia resultat feixuga i complicada, tota la carena que vam haver de recórrer abans d’arribar a l’Església de Sant Miquel va acabar sent matadora. De les 13 caminades de resistència que he fet aquesta temporada, no recordo cap amb un tram de la dificultat tècnica com aquest. Ni la Marxa dels Dips, ni la Caminada de Carenes entre el Pont de Suert i Tremp ni tampoc a la Marxa de Resistència de les Valls d’Àneu, que fins a la data havien estat les més difícils que jo recordi.

Inevitablement per moments anava deixant en Joan Miquel enrere, però m’anava aturant cada cop que fos necessari perquè m’enxampés. Així de pas em feia de fotògraf amb el Montmell a les meves esquenes. El teníem a tocar amb els dits!

Recordo una baixada reforçada amb una corda. Gràcies de tot cor a qui tingués la idea de col·locar la, em va salvar d’una caiguda total en un tram força aeri. La relliscada va ser inevitable, però de no ser-hi la corda no vull ni pensar en les possibles conseqüències.

Control 5. Església de Sant Miquel / Km 34,1 / 17:47 / Avituallament líquid

Carena superada, amb esgotament, amb suor, amb patiment fins i tot, però assolida. A l’interior de l’església els voluntaris ens asseguraven que la pitjor part ja l’havíem superat. Que la pujada que ara ens esperava fins a la Talaia del Montmell era més curta i menys tècnica. I que a partir d’allà els següents quilòmetres eren bufar i fer ampolles.

No les tenia totes, la perspectiva del cim del Montmell des d’on ens trobàvem imposava molt de respecte. Però nosaltres no seríem menys. Fins on havíem arribat, havíem de continuar amb totes les nostres forces.

El següent control es veia des de l’església, era una ermita amb el mateix nom, Sant Miquel. Fins i tot vèiem els dos voluntaris que esperaven la nostra arribada.

Control 6. Ermita de Sant Miquel / Km 34,7 / 18:03

Dorsal foradat en el seu número corresponent, i a continuar l’ascensió. Des que vam sortir de l’església, va afegir-se al grup en Carlos. Vaig aconseguir arribar una mica abans que ells dos fins a dalt de tot de la Talaia del Montmell. Allà vaig esperar-los uns minuts, mentre contemplava una de les millors panoràmiques que recordo: el mar, Montserrat, el Garraf, la Mussara, les muntanyes de Prades, i molts més indrets que no tinc identificats. Era una finestra oberta a un paisatge idíl·lic, d’ensomni, únic. Era una satisfacció enorme, a més, saber que era al sostre, al punt més alt de tota la marxa. De fet, al punt més elevat de la comarca del Baix Penedès. A partir d’això i d’aquell instant, sentia que podia amb tot el que vingués.

Retrobats tots tres a la Talaia del Montmell, vam fer algunes fotografies per al record, vam continuar contemplant plegats les vistes, i a continuar la travessa.

861,5 metres més aprop del cel

Les baixades tendeixen a ser més perilloses per moltes raons, i en una tan pronunciada com la que ens tocava calia estar amb els cinc sentits. Ni punt de comparació amb la pujada. Era com aigua enmig d’un desert. Molt menys pedregosa i amb una gran abundància d’arbres que feia hores  quilòmetres que brillaven per la seva absència i que ens regalaven una ombra i una brisa fresca que enyoràvem durant tot el dia.

Control 7. Torrossolla / Km 38,9 / 19:16 / Avituallament sòlid i líquid

 

Definitivament m’he aficionat als entrepans de formatge en aquesta marxa. No em venia de gust ni de pernil ni de xoriço. I que consti que tenien una pinta exquisida.

No em vaig poder estar de seure uns minuts en una de les cadires que havia a la nostra disposició. Era un perill, però els meus músculs necessitaven una mica de relax i de treva.

Vaig estar parlant una estona amb un dels voluntaris del control. Em va fer cinc cèntims dels propers avituallaments que ens esperaven. Em va destacar el d’Aiguaviva, on ens tindrien preparat el sopar que podríem prendre tranquil·lament asseguts i més endavant el de la Plana de Cal Gasó, on ens esperaria jovent bevent alcohol, fumant porros i sentint música a tot drap. La cosa prometia.

Control 8. Selma / Km 47,6 / 21:12 / Avituallament líquid

Després de Torrossolla, la família va créixer i es van sumar a ella en Sergio i la Verónica. Com en Joan Miquel, ja han participat en edicions anteriors de la TrenkaKames i no paraven de fer-me les dents llargues quan m’explicaven que a Aiguaviva tindríem olivetes, patates, botifarra, i unes taules on poder seure i menjar-nos-ho tot tranquil·lament. Mare meva quin perill de quedar-s’hi i no continuar…

En aquell transcurs entre Torrossola i Selma va tocar treure de la motxilla els frontals i dotar de llum els nostres fronts. Durant una estona en Joan Miquel i jo el vam anar reservant i anàvem aprofitant el del Carlos o els de la parelleta. Però ja era totalment de nit quan vam arribar a l’avituallament de Selma i no podíem comptar únicament amb la llum dels altres.

L’Aturada a Selma va ser molt breu. Una mica d’aigua i alguns dolços. Ja ompliríem els estómacs convenientment a Aiguaviva.

Control 9. Aiguaviva / Km 54,7 / 22:34 / Avituallament sòlid i líquid

I així va ser. El sopar ens esperava. I no ens el prendríem de qualsevol manera. Vam trobar una taula per a tots 5. Ens van servir les botifarres acompanyades de dues llesques de pa amb tomàquet, amb patates fregides de bossa, i tret de mi cap dels altres es va poder estar d’acompanyar el tiberi amb una cervesa.

A la taula del davant teníem un acompanyant de luxe, el primer classificat de la TrenkaKames d’enguany. Sí, nois, sí. Nosaltres sopant i encara amb més de 30 kms de recorregut per completar, i allà al davant aquell noi que feia més de dues hores que havia aconseguit arribar al Vendrell i es permetia el luxe de venir a sopar la botifarreta i a tornar després a casa seva i a dormir com un tronc. Això és un campió de cap a peus, fer una TrenkaKames en poc més de 10 hores és una fita que està a l’abast de molt pocs. Enhorabona mestre!

I per si la botifarra, les patates o la cervesa ens havien semblat poca cosa … a més ens van servir cafè! Què més es podia demanar? Cafè amb llet per a mi i un cigaló per al Joan Miquel. En quantes marxes et pots permetre un luxe de sopar com aquest? No desmereixeré a cap altra marxa ni club que n’organitzi, en absolut. En moltes altres també hem vist encerts que també marquen la diferència. Però la Lira Vendrellenca, en aquest aspecte, es mereix una matrícula d’honor.

En Joan Miquel i jo donem fe que la botifarra era deliciosa

Costava arrencar i emprendre de nou el ritme. Però no hi havia alternativa. Entre que clarament anava baixant la temperatura i que després de menjar el cos sempre tendeix a refredar-se de forma natural, tocava treure de la motxilla la primera capa de polièster de màniga llarga. El Joan Miquel em va dir que no calia. En fi, estarem fets de diferent pasta. No m’arriscava a patir sense necessitat. Era preferible passar calor i suar una mica que no pas tot el contrari.

Equipats de nou amb els nostres frontals, vam continuar. Ens quedaven per davant poc més de 30 quilòmetres. Es podia arribar a dir que això estava fet. Ja res ni ningú ens impediria arribar al nostre destí.

El sopar havia estat una dosi d’energia espectacular. Estant asseguts estona abans temia que em relaxés més del compte i que tornar a iniciar la marxa es fes difícil. Però en absolut. No hi ha res com fer la panxa contenta i descansar una mica quan el cos t’ho demana. Em sentia tan recuperat de forces que anava avançant constantment la resta de l’equip. Però era fosc, ben fosc. Els que heu llegit les meves cròniques més recents, com la Circular al Pantà d’Oliana, coneixeu bé quins riscos psicològics comporta quedar-se sol enmig de la muntanya en plena nit. No em venia gens de gust repetir experiència de suggestionar-me amb pensaments ni paranoies terrorífiques. Així que vaig anar afluixant cada cop que va ser necessari. Quan ja no els veia ni els sentia, m’aturava i els esperava. Només que sentís la veu d’en Joan Miquel ja em quedava tranquil i continuava caminant, encara que fos uns metres per davant d’ells.

Control 10. Mas de Bartomeu / Km 60,6 / 00:27

L’equip encara es mantenia unit. Jo comptava amb acabar la marxa tots 5 plegats. Era conscient que als darrers quilòmetres de totes les marxes sempre, quasi sense excepció, tinc un repunt de forces i d’energies que ve quan menys m’ho espero. I de debò que no hi comptava amb aquest factor en aquesta marxa. Però quan vam passar el control de Mas de Bartomeu, va sorgir. Gairebé del no res van venir ganes d’accelerar el pas considerablement, sense arribar a córrer. Era tram de baixada, només calia deixar-se anar. I … em vaig despenjar, com sol passar, gairebé sense adonar-me. Ja no sentia en Joan Miquel ni a cap dels altres. En fi, va ser un plaer, de tot cor, compartir caminada amb vosaltres fins a aquest punt. Ens trobarem a les següents.

Control 11. Plana de Cal Gassó / Km 65,3 / 01:26 / Avituallament líquid

Allà hi eren! Els joves dels que m’havien parlat a Torrossolla. Efectivament escoltaven música a tota pastilla, alguns fumaven però l’olfacte no estava en condicions de discernir el què, i si m’oferien whisky suposo que ells també en prendrien per fer la nit més suportable. Jo els vaig dir que em conformava amb un Cola Cao ben calentó i que amb el seu permís continuava la marxa. L’alcohol no va massa amb mi i menys en una caminada de resistència, ni tan sols la cervesa. Pel que fa a l’ambient de Plana de Cal Gassó, entraven ganes de quedar-s’hi. Semblava més una festa universitària que no pas un punt d’avituallament. Cada caminada de resistència té la seves peculiaritats, una de les més distintives de la TrenkaKames és aquesta.

Em van avisar, abans d’acomiadar-me, que anés amb compte amb el camí que venia. De fet ja havien posat un cartell ben gran que advertia que es trobava en mal estat. Bé, era molt pedregós però me n’he trobat de molt pitjors. Tot i així, tota crida a la prudència mai està de més i és d’agrair.

Els següents quilòmetres eren pura baixada. Les forces i les energies, us podeu imaginar, anaven minvant. Però … les ganes d’arribar en situacions com aquesta són les que s’acaben imposant per damunt de tota la resta. I vaig començar a trotar. I després de moltes hores sense coincidir amb cap altre participant, de tant en tant avançava algun, ja fos sol, en parella o en grupet. Els anava saludant i cridant Vinga que això ja està fet!

Segurament córrer, en la intensitat que m’ho podia permetre amb tants quilòmetres a les meves espatlles, no em permetia suggestionar-me amb cap pensament no desitjat com m’ha pogut en caminades nocturnes anteriors. També m’ajudava veure pels voltants zones habitades i carreteres properes. No et sents tan sol.

Control 12. Casa Murada / Km 70,7 / 02:15 / Avituallament sòlid i líquid

Eren tan immenses les ganes d’arribar al Vendrell que ni vaig tastar els Donuts. No em reconeixia a mi mateix. Vaig prendre’m una llauna de Vichy Catalan, del nou producte que estan promocionant amb ginseng i guaranà sabor llima-llimona, i a continuar.

Restaven 15 quilòmetres. El tram següent a la Casa Murada era gairebé tot pla, per pistes forestals que transcorrien entre finques també i a la vora mateix de l’autopista. Per moments ni calia el frontal per la proximitat de la il·luminació de l’autopista.

D’aquesta distància final sabia perfectament que encara quedava passar per un tram complicat, per un últim desnivell fort i prometedor del que en Joan Miquel ja m’havia informat al començament, a l’alçada de la Serra Pedregosa. M’havia senyalat una antena de grans dimensions a dalt d’un turó. Em va dir que aquell seria el camí de tornada al Vendrell hores més tard i que m’anés preparant, físicament i psicològicament.

En fi, ja m’hi trobaria. De moment em veia capaç de córrer algunes estones i no afluixar el ritme. Els gossos de moltes de les finques per davant de les quals passava em bordaven i fins i tot em perseguien. Era per llogar-hi cadires. Els ulls els brillaven com si fossin estels. Semblaven criatures posseïdes. Si no fos per les reixes …

Control 13. La Papiola / Km 77 / 03:08 / Avituallament líquid

    

Només 8 quilòmetres fins el Vendrell! No m’ho podia creure! Una de les voluntàries em va preguntar com ho portava. Jo vaig respondre que només pensava en arribar, en res més. Que les cames funcionaven en pilot automàtic.

Un altre Vichy Catalan, i cap endavant. Un noi a qui havia avançat pocs metres abans d’arribar a la Papiola no es va prendre absolutament res. Va passar pràcticament de llarg sense aturar-se. Se’l veia amb moltes dificultats per a continuar caminant, però continuava. Aquest és l’esperit campió.

Vaig tornar a avançar-lo pocs metres després de l’avituallament. Era un tram de pujada i d’asfalt que ens conduïa cap a un dipòsit molt gran. Però abans d’arribar-hi les cintes del recorregut ens van fer desviar-nos cap a la dreta per un corriol. Va ser l’inici del temut desnivell final.

No es quedaven curts cap dels que m’ho havien advertit. Aquest desnivell, amb els quilòmetres acumulats en aquell moment i de nit, i a sobre amb les piles del frontal gastant-se i reduint la intensitat de la llum, no va ser tasca fàcil, no cal que us ho juri.

Inevitablement, el ritme va baixar considerablement. Fins al següent control, a l’alçada de la famosa antena de grans dimensions que és un repetidor de televisió, quasi tot el tram era pura pujada. El terreny era molt pedregós, els camins molt estrets i les cintes no reflectien massa. No podies confiar-te més del compte. Calia estar amb els 5 sentits al 100%.

Vaig trobar a faltar el sucre que m’hagués aportat algun dels Donuts de la Casa Murada. Tant que vaig haver de recórrer als meus avituallaments. Un dolç de maduixa del Decathlon i un gel energitzant dels que ven la meva mare marca Verofit, amb cafeïna i potassi. Semblava que no era suficient en un primer moment, però al cap d’uns minuts el cos ho va anar assimilant i ja em sentia molt millor.

Per haver de recórrer a aquest kit de glucosa, vaig perdre el meu dorsal. SOS, Houston tenim un problema! Es repetia la situació que al final de la Marxa entre l’Alt Camp i la Conca, però mai se sap si seran benèvols i no et desqualificaran. Així que mitja volta i a recuperar-lo. Gairebé era com buscar una agulla en un paller. Vaig tornar a concidir amb una parella que havia avançat uns metres abans. Que t’has equivocat? Em van preguntar. Els vaig respondre que no, que m’havia caigut el dorsal. Em van dir que no l’havien vist i em van desitjar sort.

M’havia descordat la motxilla a poca distància. Anava repetint el camí en sentit invers a poca velocitat i fent un rastreig exhaustiu. Havia d’aparèixer, sí o sí. I allà hi era! En mig del corriol. Al·leluia! Em vaig assegurar de no tornar a perdre’l.

Control 14. Repetidor de TV / Km 81,9 / 04:16

Només 4 quilòmetres! Ja hi era! Dorsal grapat en el darrer número i cap el Vendrell! Era ja tot baixada. Així que vaig fotre-li tanta canya com em va permetre el meu cos.

Ja al Vendrell, un grup de caminants als que vaig avançar quan érem a la riera em van cridar Ara ja no s’hi val córrer! Vaig riure i els vaig respondre que sempre tinc aquest repunt d’energia al final de les marxes, que ja no podia fer res.

Vaig arribar a la Lira Vendrellenca a les 04:39 del diumenge 6 d’octubre de 2013, just 18 hores i 39 minuts després d’haver encetat aquesta 12ª edició de la TrenkaKames. Sempre és un subidón espectacular el que et fa sentir que un grapat de persones et rebin a la meta amb aplaudiments i crits d’eufòria. És una sensació indescriptible que s’ha de viure. Gràcies per aquest gest tan maco, voluntàries i voluntaris de la Lira.

Mentre preparaven el diploma, vaig anar a buscar al cotxe el kit de recanvi per a la dutxa. Vaig aprofitar per deixar el cotxe encara una mica més a prop del local per quan ja marxés. I a la dutxa! Quin gustàs! Et sents com nou. Cansat, matxacat, destrossat, però també molt satisfet.

Vaig menjar un parell de iogurts de la marca Fageda, boníssims. Vaig recollir el diploma, i cap a casa.

Fins la propera! Salut i quilòmetres!