Diumenge 27 d’abril de 2014. 3:50 de la matinada. Castelldefels. Sona l’alarma del despertador. Vinga, 5 minuts de cortesia. Però no gaires més, Oriol. Em vaig dir a mi mateix. A les 5:30 comencen a lliurar els dorsals i a les 6:30 comença la marxa. No t’adormis!
A aquestes hores intempestives començava la meva aventura d’aquest cap de setmana. Participava per primer com a la Caminada de Resistència Riudoms – la Mola – Riudoms. Sempre que la disposició temporal ho permet, evito absolutament tots els peatges. Així que vaig anar fins a Riudoms fent tot un recorregut turístic per la C-31 i la N-340 passant per Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit, Calafell, el Vendrell … fins a enllaçar amb la T-11 direcció Reus i finalment amb la carretera comarcal o provincial corresponent fins a Riudoms.
Vaig arribar-hi a les 5:50. Amb temps suficient d’anar a recollir samarreta i dorsal a la Plaça Major i tornar al cotxe a posar-me la indumentària i el calçat adients. El dia anterior vaig estrenar per fi les Fuji Trabuco 2 a la caminada que vam fer per Collserola la colla de la Xarxa de Castelldefels (i companyia) i els meus peus no podien estar més agraïts. A les 24 Hores del Cap de Creus la setmana anterior ja vaig prometre’m a mi mateix que havia estat la darrera marxa per a les anteriors Gel Trail Sensor, ja molt fetes pols literalment.
Els tocava una substitució.
Ja sabia amb anticipació que hi hauria nombroses i significades absències per motius diversos com la de la Mercè Ribes, la Maria Milla, la Paqui Bertran, en Txuse Carrera, en Pepe Jaume, en Francesc Gibert, o en Vicente Alonso, només per esmentar uns quants. Ja els trobava a faltar a tots ells fins i tot abans de començar la caminada. Però no van faltar a la cita fidels a la Copa Catalana com en Joan Miquel Labrador, en Xavier Capdevila, la Montse Berenguer, i per descomptat com sempre una representació molt àmplia i acolorida (aquest any amb samarreta corporativa blava) de la gran família del CEIC amb l’Edu Bartrina, en Juan Paredes, el Xavier Sans, en Miquel Boada, en Paco Coletas, l’Antonio Serrano, l’Emilia Ramos, la Maria Vizcaino, en Fermí Marco, i moltíssimes i moltíssims altres companys d’aquest club excursionista omnipresent, des del carinyo, a totes i cadascuna de les marxes de resistència de la Copa Catalana sense excepció.
Amb la família del CEIC a la Plaça Major de Riudoms.
Hola … tu ets l’Oriol, veritat? – em va preguntar una noia a qui no tenia el plaer de conèixer. Es diu Maria i em va comentar que havia llegit unes quantes cròniques de les marxes al meu blog i també m’havia vist en moltes fotografies al Facebook. Ni us imagineu la il·lusió que em fa cada cop que s’apropa algú i em confessa ser seguidor d’aquest blog i de les meves cròniques. Em fa sentir cada dia més que val la pena compartir totes aquestes experiències. M’emociona constatar que les emocions que visc a la muntanya arriben a moltes persones, algunes de les quals no tinc l’honor de conèixer. A totes i a tots, gràcies per dedicar una part del vostre temps a llegir el que jo escric. Poques gratificacions més es poden comparar amb aquesta, us ho asseguro.
La Maria també va confessar a l’Edu (Bartrina) que el tenia localitzat per imatges a través del Facebook. En més d’una ocasió ens va transmetre la sensació curiosa de sentir parlar algú a qui fins aleshores només havies pogut posar rostre. Esteu exactament igualment que a les fotografies, quina passada. – ens va confessar. Els primers cinc quilòmetres aproximadament, entre Riudoms i Montbrió del Camp, va ser una de les nostres companyes de travessa. Em va explicar que és mare de dos fills, que li agrada molt la muntanya però que no és federada, i que a l’any participa a dues o tres marxes de la Copa. Més d’un cop ens va animar a l’Edu i a mi a què ens despengéssim si volíem, que al seu costat nosaltres som uns cracks i portem un ritme molt més fort. Vam treure ferro a l’assumpte. A diferència de la setmana anterior a Cap de Creus, la intenció era dur un ritme més aviat suau, constant però sense forçar la maquinària. Els 87Km i els 6.000 metres de desnivell acumulat encara pesaven i s’arrossegaven, especialment pel que fa als quàdriceps.
CONTROL 1. RIUDECANYES. KM 9,8. 7:57.
Engolint dolços a Riudecanyes.
Aturada bastant breu. Una mica de coca i de xocolata i cap endavant. Vaig saludar en Pep Lluís i en Pere Lluís, companys habituals de marxes i afortunats en aquesta ocasió per proximitat geogràfica perquè són de Reus, i vam continuar.
Abans d’arribar al següent control, a estones vam trepitjar terra i a estones asfalt, segurament més del que a tots ens hagués agradat. Poc corriol i molta pista forestal.
Què hi foteu aquí? – ens va preguntar sorprès en Joan Miquel Labrador, càmera en mà. Segurament s’havia imaginat que ja aniríem molt per davant. Però, insisteixo, la tònica d’aquest diumenge era anar fent, sense angoixes ni presses de cap mena, amb la missió primordial de gaudir de l’entorn i de la companyia. D’això últim se’n va encarregar l’Edu, company de marxa des de l’inici fins al final, amb bon humor com sempre i conversa entretinguda i distesa garantida. Gràcies Edu, de tot cor, per haver contribuït en un percentatge molt elevat en el goig global d’aquesta marxa.
Abans de despenjar-nos, sense proposar-nos-ho ni molt menys, d’en Joan Miquel va donar temps de xerrar una breu estona. Li vaig comentar que havia estat un autèntic plaer haver compartit camí al Circuit Català de Raquetes de Neu amb companys seus de l’Agrupe de Mataró, com en Jordi i la Núria, i també vaig aprofitar per a preguntar-li com havia resultat l’experiència del Curs en GPS que recentment havia impartit a través del CEIC.
CONTROL 2. CASTELL D’ESCORNALBOU. KM 17,5. 9:12.
L’Edu, agafant l’entrepà al Castell d’Escornalbou.
Primer vam pujar expressament fins al Castell per a passar el control i després vam desfer el camí fins la ubicació de l’avituallament. Per tal de no parar més del compte, l’Edu es va guardar l’entrepà a la motxilla i jo me’l vaig anar menjant durant la baixada que ve després. Us he de dir que en alguns moments no va ser fàcil caminar i menjar l’entrepà alhora. Però me’n vaig en sortir amb tota la dignitat que va ser possible.
Si em descuidava, l’Edu desapareixia del meu abast visual. Les baixades són el seu fort, i si vols anar a un ritme semblant al seu, no et pots despistar ni un segon. Però abans de desembocar al següent poble, l’Argentera segons ens informaven les fites del camí, el camí era bastant estret i va anar generant prou embut com per a retrobar-nos.
Estàvem situats a sota del Castell d’Escornalbou, per un cantó, i del parc eòlic, per un altre, fins al qual havíem de pujar i arribar, així, al Portell del Peiró. En aquest punt on havíem d’escollir si faríem l’opció una mica més curta i amb una mica menys de desnivell per Coll Roig o si bé pujaríem fins a la Mola de Colldejou per la Canal del Mig passant per la Torre de Fontaubella. L’Edu em comentava que tots els anys havia fet l’opció curta i que ja tocava estrenar-se per Fontaubella. Jo m’estrenava del tot en aquesta marxa, primer cop, i ja havia decidit des del principi decantar-me pel recorregut més llarg.
CONTROL 3. RESPIRADOR DEL TÚNEL. KM 21,1. 9:48
Oficialment tan sols es tractava d’un control de pas, però a la pràctica també va ser un punt d’avituallament líquid amb fruita, llaminadures i fruits secs. Un detall per part de l’organització. L’aturada, òbviament, va ser molt breu i vam continuar per la pujada fins a l’esmentat anteriorment Portell del Peiró. El vent fort que bufava a aquella hora del matí cada cop s’assemblava més a la tramuntana que va estar acompanyant-nos durant gran part de la marxa de les 24 Hores del Cap de Creus la setmana anterior. No m’ho esperava pas per aquesta zona. El so del moviment de les hèlix dels molins semblava el del motor d’un avio sobrevolant per damunt nostre. En més d’una ocasió vaig mirar cap el cel pensant que hi passava algun ben a prop. Però no era així.
Els que continuaven per Coll Roig ho feien per pista ampla i planera. Els que ens vam decantar per la Torre de Fontaubella vam encarar una baixada per corriol fins a la població pròpiament dita. Abans d’arribar-hi vam avançar en Paco Coletas, l’Antonio Serrano i uns quants companys més del CEIC, i molt poc abans d’arribar al següent control, en Juan Paredes. El vam enxampar en una situació un tant compromesa, ja us podeu imaginar a què em refereixo. La frase textual (incompleta) que va sortir de la seva boca va ser … ostia! Me habéis pillado con la mano en la … Les rialles van ser inevitables. Amb en Juanito he compartit pocs quilòmetres, però la diversió amb ell sempre està assegurada. El seu desparpajo és únic!
CONTROL 4. Torre de Fontaubella. Km 24,7. 10:38.
En Juanito, carregant combustible a Fontaubella.
La perspectiva de la Mola de Colldejou és impressionant des d’aquesta població. És un mirador molt privilegiat a aquesta banda de la Serra de Llaberia. Mentre ens hidratàvem i preníem alguna cosa sòlida, jo em vaig quedar fascinant amb la fruita deshidratada, contemplàvem l’ascens que se’ns venia amunt. Imposava respecte. Però amb tot el desnivell que portem a les espatlles, això no ens havia de fer titubejar ni un segon. Així que valentia i a pel cim.
L’Edu i el Juanito, acomiadant-se de Fontaubella i preparant-se mentalment per la pujada.
La primera part d’aquesta pujada és asfaltada, però en un tram molt curt. La pista va donant pas primer a un corriol que finalment es converteix en una canal que no té res a envejar a les canals de la cara nord de Montserrat, almenys les que jo conec com la se Sant Jeroni. Fins i tot, alguns flanquejos em recordaven a la via ferrada de la Teresina. De debò, és un tram molt tècnic, extremadament inclinat, amb constants despreniments de pedres, irregular a més no poder. A l’Edu tampoc se li donen gens malament les pujades tècniques i va depenjar-se de mi en aquest tram. Els que ja em coneixeu sabeu de sobres que no m’estic de fer fotografies quan el paisatge i l’entorn t’ho demanen a crits. Aquestes aturades també incideixen en el teu ritme i em condicionen molt si vull anar amb altres companys perquè t’obliguen a reincorporar-te a marxes un pèl forçades. Però val la pena us ho asseguro.
Pletòric al tram final de la Canal del Mig!
El vent ens havia donat treva només per una estona. En arribar al replà que ve al final de la pujada de la Canal del Mig les ràfegues d’aire van tornar a bufar amb molta virulència. Per uns instants, enmig d’aquest panorama climàtic advers, no entenia del tot cap on havia de continuar. A la meva esquerra veia una filera considerable de persones, que no tenien pinta de ser participants a la marxa, com baixaven per un corriol des d’una alçada lleugerament superior a la meva. Les cintes m’indicaven que el camí continuava cap a la meva dreta on el camí feia baixada en direcció al Cavall Bernat de Llaberia, cim que teníem a la vista però que no formava part del recorregut. Vaig preguntar a uns nois que també hi participaven i que havien pujat pel Coll Roig si el cim de la Mola de Colldejou ja l’havíem passat o no. Van esvair el meu dubte i em van dir el que sospitava des de feia poca estona però que no sabia abans de començar la caminada: pujant per Fontaubella NO fas el cim. Totes les setmanes prèvies comptant amb què sumaria un altre 100 Cims a la llista … i patapam! Et quedes a 400 metres de coronar-lo. En fi … què hi farem!
Replà on tornàvem a ajuntar-nos amb els que pujaven pel Coll Roig.
No hi havia temps que perdre. Vaig aprofitar la baixada per accelerar el ritme tant com vaig poder amb el propòsit d’enxampar, afectuosament, l’Edu. Primer va venir corriol, pedregós i irregular, però no molt matador. I després pista més ampla i suau. Quan em vaig voler adonar ja vaig arribar al següent control.
CONTROL 5. COLL DEL GUIX. KM 30,2. 11:45.
Definitivament sóc un golafre!
Una mica de sucre i d’isotònic. L’Edu parlava amb una companya de l’organització i vaig sentir que li comentava estic esperant l’Oriol. Va ser girar-se i cridar sorprès Apa, però si ja el tenim aquí! Em va dir que just feia un minut que havia arribat. Ens va saber greu per una companya que feia la marxa que duia una ferida a l’alçada de la panxa. Pel que vam sentir, havia patit una caiguda baixant des de la Mola. L’havíem vist estona abans acompanyada d’uns quants nois durant la baixada després del Castell d’Escornalbou. Li havien facilitat algunes coses de la farmaciola per a desinfectar la ferida. No semblava extremadament greu, però el cop havia d’haver estat contundent. Des d’aquest modest blog et faig arribar molts ànims tot desitjant que et recuperis del tot i ben aviat.
El vent havia afluixat bastant, però continuava present en la seva justa mesura com per compensar agraïdament el sol i la calor en augment del migdia. El camí continuava fent principalment baixada, i tot i que a l’Edu no li feia gens d’il·lusió córrer, vam anar trotant suaument fins arribar a una riera que ell ja recordava per totes les edicions anteriors en què ha participat, que no han estat poques. Ell ja sabia que venia un repetjó fins gairebé el següent control, així que valia la pena reservar forces i energies. Abans d’arribar al control, vam creuar-nos amb alguns dels companys dels Garraf Runners, entitat excursionista de Gavà amb antics socis d’UME entre les seves files, que aquest any estan fent la Copa Catalana. Entre ells estava en Juan Díaz, a qui ja havia saludat a l’inici de la marxa. Estaven mig aturats per causes de força major, suposo que no cal que entri en més detalls. Així que l’Edu i un servidor vam continuar.
CONTROL 5B. CARRETERA QUE DESCONEC AMB EXACTITUD. KM INDETERMINAT. 12:49.
Palotes!
Més que control és un punt d’avituallament líquid, on també hi havia algunes llaminadures com els mítics Palotes. Tot un valor afegit!
L’Edu em va dir que fins al següent control, el del dinar, ens tocava encarar l’última pujada de la marxa, i que en absolut m’espantés ni em desanimés, que estava molt repartida i dosificada.
Va ser un tram dels que més em va agradar de la caminada i amb diferència. Per les vistes a la Mola de Colldejou i al Cavall Bernat de Llaberia i de fet a pràcticament tota la Serra de Llaberia, i també per la geologia del terreny, terriblement similar al roig argilós del meu proper i estimat Garraf Vermell. Per moments semblava que estava pels voltants del Castell d’Eramprunyà i de l’Ermita de Bruguers, amb grans blocs de pedra vermellosa i tafonis en abundància. Els tafonis, i sento no ser un expert en geologia per a poder explicar-ho amb més propietat, són forats de petites dimensions formats de manera naturals a la roca com a conseqüència de l’erosió del terreny al cap de milers o qui sap si de milions d’anys. El resultat en moltes ocasions és una autèntica obra d’art.
Gran bloc de pedra rogenca a prop de l’Ermita de Mare de Déu de la Roca.
És especialment espectacular la vista durant la baixada més propera abans d’arribar al control: les poblacions de la comarca més properes coronades per l’ermita i amb la Mediterrània com a teló de fons. Sense paraules.
Ermita de Mare de Déu de la Roca.
Em van cridar especialment l’atenció les baranes de fusta i els esglaons a la pedra en la part final d’aquesta baixada. Potser resten una dosi de risc i emoció al descens, però augmenten la seguretat en una zona amb molta presència de visitants i turistes.
CONTROL 6. ERMITA MARE DE DÉU DE LA ROCA. KM 39,3. 13:21.
Llonganissa per a l’Edu!
L’Edu estava pletòric amb la llonganissa. Jo cada cop menjo menys carn, i no em venia gens de gust. Sort que tenien com a alternativa formatge, tot i que significava repetir l’ingredient respecte a l’entrepà del Castell d’Escornalbou. Amb un pa i un tomàquet tan deliciosos, i el formatge per descomptat, valia la pena repetir.
Novament, vaig estimar-me més anar-me’l menjant tranquil·lament mentre abandonàvem el control que no pas aturar-me i refredar-me més del compte.
Portàvem quasi 40Km recorreguts i no m’ho acabava de creure. Els peus no em feien gairebé gens de mal ni me’ls sentia gaire carregats. Els quàdriceps, com ja he comentat abans, eren una altra assumpte. El cas és que em sentia bastant fresc i amb la sensació d’haver fet menys quilòmetres. Començàvem a pensar inevitablement … això ja està fet!
A partir d’aquí, els que heu fet la marxa en alguna ocasió ho sabeu i ho heu patit en primera persona, el camí comença a fer-se monòton, repetitiu i amb molt d’asfalt. Massa asfalt.
Abans d’arribar al següent i últim control, vam travessar la població de Mont-Roig del Camp, amb els carrers del casc antic totalment aixecats i en obres. Sort que l’Edu es coneixia bé el camí a base d’haver-se passat les cintes de marcatge en alguna edició anterior i haver de desfer expressament camí. Era com rebre instruccions del GPS, així és un gust i una despreocupació total. De fet, vam avisar dos companys que s’havien passat una cinta de llarg i no havien tombat per on tocava. Què haguéssim fet sense tu Edu!
Mont-Roig del Camp en obres.
Poc després d’abandonar Mont-Roig i ja de camí a Montbrió, ens vam topar amb un solitari i desitjós d’arribar a la línia de meta Magi Ferre Taverna. Un altre afortunat com en Pep Lluís i en Pere Lluís de Reus, ja que també és resident a la comarca. Caminava ben a prop de casa.
De fet, el desig d’arribar a Riudoms de nou era segurament generalitzat. Els camins entre finques rurals amb vinyes, oliveres i arbres similars no resultava un panorama visual suficientment agraït com per no pensar constantment en arribar i en res més.
CONTROL 7. MONTBRIÓ DEL CAMP. KM 48. 14:46.
Última aturada a Montbrió del Camp.
5 quilòmetres només fins a la línia de meta, però quins 5 quilòmetres! Exactament els mateixos que al començament, sense variacions, per pista i per asfalt.
15:25. Ja som a Riudoms! No m’ho acabo de creure, m’ha passat el matí volant. Se m’ha fet més llarg el tram entre Montbrió i Riudoms que tota la resta!
Els darrers metres. L’eufòria et pot fer passar una mala jugada. Sort que no és una cursa i no ens hi juguem res. Doneu un cop d’ull al vídeo.
L’important, en definitiva, és haver gaudit al màxim. En aquest aspecte, objectiu assolit amb escreixos. Això sí, un diploma també sap a premi, a reconeixement i a recompensa. Quin gran moment!
Eufòrics amb els nostres diplomes a l’arribada.
9 hores i 1 minut de la meva vida que han valgut moltíssim la pena. Enhorabona i gràcies ben sinceres al Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar per una organització excel·lent en tots els sentits. En termes generals, indiscutible qualitat i quantitat en el menjar, bona distància entre els avituallaments, i molt bon tracte i acollida per part de totes les voluntàries i voluntaris. I personalment, mereix un reconeixement especial la fruita deshidratada a l’avituallament de la Torre de Fontaubella. M’encanta! A poques marxes n’he vist. Mantingueu aquesta idea.
Fins la propera!
Xarxa de Senderistes 