4ª MARXA DE RESISTÈNCIA ENTRE L’ALT CAMP I LA CONCA

23/09/2013 by oriolet83 2 comentaris

Distància: 55,8 Km

Desnivell acumulat: 4.300 metres

Els punts ja estan aconseguits. Calia sumar 246 en total per a fer-se amb la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Amb la Matagalls-Montserrat, el cap de setmana passat, ja vaig aconseguir arribar a 248. Com ja sabeu els més avinguts i també totes les persones que seguiu el meu blog, aquest objectiu està assolit 🙂

Però fins el proper 10 de novembre, dia en què la Marxa del Garraf posarà fi a la temporada de la Copa Catalana d’enguany, quedaven amb la d’ahir 4 marxes de resistència al calendari. No tenia, com ha quedat ben clar, cap necessitat de fer-la per a aconseguir més puntuació. Però m’hi empenyien les ganes de ser-hi, de gaudir de la companyia i de respirar l’ambient en una caminada que s’estrena en la Copa Catalana.

I allà hi vaig ser, a la 4ª Marxa de Resistència entre l’Alt Camp i la Conca. Ben puntuals, en Sergio, la Verónica i un servidor vam arribar a la població del Pla de Santa Maria uns minuts abans de les 6 del matí. Vam aparcar al poliesportiu on havia de finalitzar la marxa, on després ens podríem dutxar. De totes maneres, estava a escassos metres del lloc d’inici, a on ens vam dirigir a recollir el lot de participant que incloïa, com en altres marxes, un bric de caldo Aneto, un tríptic amb informació de la Ruta del Cister, uns quants fulletons amb descomptes, i sorprenentment no hi havia samarreta. Els organitzadors han optat per una tovallola de dimensions reduïdes amb el logotip del Centre Excursionista La Xiruca Foradada, entitat organitzadora de la marxa en col·laboració amb el Club Excursionista Independent de Catalunya (CEIC).

Era un autèntic contrast en nombre de participants respecte a la seva predecessora en el calendari, la Matagalls-Montserrat. Jo vaig inscriure’m dimecres, just l’últim dia en què es podia. El meu dorsal ha estat el 191. És a dir, menys de 200 participants vs més de 3.000 el cap de setmana passat. Així era molt més fàcil poder saludar els coneguts més fidels de les marxes i ja a aquestes alçades bons amics i amigues com en Xavi, la Montse, la Rosa o en Josep.

En Sergio, la Verónica i jo, com a representants de la Unió Muntanyenca Eramprunyà ens vam fer una foto de família com marca la tradició escassos minuts abans de començar. I quan el rellotge va marcar les 7 en punt del matí, el so d’un petard va donar oficialment la marxa per començada. Encara era una mica fosc però no tant com per fer servir el frontal. L’organització va recomanar dur-lo tant per la primera hora com per qui pogués finalitzar-la més tard de les 20 de la tarda. Afortunadament, no ens va caler.

En Sergio, la Verónica i un servidor. Equip UME llest per a començar!

A pocs metres de la sortida va ser un plaer poder abandonar l’asfalt i començar a caminar primer per pista i al cap de molt poca estona per corriol. El clima era sensacional. En aquell moment no feia ni fred ni calor. No es veia ni un sol núvol al cel i de seguida es va fer de dia. Ja podíem veure amb claredat el primer cim que ens tocava coronar, amb la senyera penjada d’un pal a dalt de tot. Conforme ens vam anar apropant vam comprovar que era una senyera estelada. Vaig preguntar a alguns companys si sabien quin cim era i si estava inclosa a la llista del repte de la FEEC dels 100 Cims. Com sol passar, ningú dels presents tenia la resposta. Formi part dels 100 Cims o no, vaig voler posar i que s’hi immortalitzés el meu pas.

Control 1 / Cabra del Camp / Km 6,3 / 8:29

Aquesta anava a ser una d’aquestes marxes en què m’anava a engreixar segur, i no pas a perdre pes. Quins croissants més deliciosos. Estaven farcits de xocolata, cremosa i consistent, i recoberts de sucre en pols. Me n’hagués cruspit la caixa sencera 😛

A l’avituallament hi era com a voluntària en Fermín. Vaig coincidir amb ell l’any passat a la Marxa del Garraf. El vaig reconèixer de seguida perquè aleshores vaig fotografiar-lo al control de Can Carxol, on servim la famosa botifarra abans de la pujada a la Morella, mentre bevia d’un porró de vi. Li vaig recordar el detall i amb ironia va dir-me que en realitat seria el seu germà bessó. Tots vam riure, vam acabar d’omplir l’estómac i a continuar la marxa.

En Fermín i companyia a l’avituallament de Cabra del Camp

Aquesta vegada no duíem xip. Ens anaven perforant la cartolina amb el número de participant. Va ser molt original que els forats tinguessin la forma del número del control per on passàvem. Estava molt neguitós amb el fil que unia aquesta cartolina amb el meu coll. No aconseguia fer-li un nus en condicions i anava patint tota la estona per perdre’l. De moment … continuava amb mi.

Vaig fer molt bé en deixar l’impermeable al cotxe. Hagués estat una càrrega innecessària. Feia una calor gairebé asfixiant. I no hi havia prou arbres que oferissin ombra on refugiar-se. El sol abrasador ens acompanyaria gairebé fins el final, sense treva ni pietat.

Les fites del camí ens indicaven que érem a la coneguda ruta del Cister, que transcorre per les comarques de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell. Uneix tres monestirs de l’època medieval: Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges. Recordo que una part important de la Travessa les Borges Blanques-Montblanc del passat 25 d’agost també va transcórrer per aquest GR. En total són més de 100 Km, es pot fer caminant i també en BTT. Potser algun dia m’animo a fer la ruta sencera. Algú s’hi apunta?

La Ruta del Cister o GR 175

Control 2 / Selmella / Km 14,2 / 10:10

Fruita, fruits secs, caramels, entrepans, refrescos …  No ens faltava de res. Els croissants de Cabra del Camp m’havien deixat ben ple, així que ara no tocava atiborrar-me. Un entrepà petit de formatges, isotònic, un tros de plàtan i alguns fruits secs.

I a continuar patint la calor que no perdonava. La grata companyia d’en Xavi, la Montse, la Rosa, la Paqui i dos companys més va ser el millor antídot a les altes temperatures.

Passar per una població tant encantadora com Vallespinosa és una experiència al·lucinant en tots els sentits. Abans d’arribar-hi s’hi podia contemplar des d’una perspectiva aèria impressionant. Tots vam quedar bocabadats per la seva arquitectura i la seva distribució entorn de l’església. Tant ens va captivar que una mica més i ens desviem de l’itinerari. Vam trigar uns minuts en retrobar les cintes grogues de la FEEC.

Vista aèria de Vallespinosa

L’església al bellmig del poble

Una fita amb informació d’interès sobre Vallespinosa

Després d’abandonar Vallespinosa i recórrer gairebé 1 Km de carretera, tocava una altra pujada. Tornava a veure’s de lluny un altre cim coronat amb un pal i una senyera. També hi havia una ermita d’estil romànic. Allò prometia. Durant la pujada també eren d’agrair les vistes a una gran plana de la comarca i la panoràmica llunyana, però ben distingible, de Montserrat. Va ser una sorpresa poder contemplar aquestes vistes.

Coronant un altre cim

Després del cim, va tocar carenejar muntanya avall amb una miqueta, però poca, de dificultat tècnica. On menys m’ho esperava, ja per un tram de pista amb menys pendent, vaig tenir una relliscada sobtada amb consegüent caiguda de cul. Va ser consistent i inevitable, amb un fort dolor a l’instant. Però … l’espectacle havia de continuar! Amunt i a continuar fent camí. Afortunadament, el dolor se’n va anar de seguida.

Control 3 / Coll de Puig de Gaigs / Km 24,3 / 12:47

Va ser una aturada breu, més breu encara que les dues anteriors. Fruita i fruits secs, una mica d’aigua i cap endavant.

Ens vam trobar amb un grupet de ciclistes que estaven fent la Ruta del Cister en BTT. Ens vam saludar, ens vam donar mútuament ànims i a continuar les nostres respectives travesses.

Aquest tram va ser més aviat planer, quasi tot per pista i amb unes vistes potser menys agraïdes i més monòtones i repetitives. Almenys així ho constataven els comentaris dels meus companys de travessa. Personalment, no em desagradava el paisatge. A mi em va recordar en molts aspectes al Garraf, la muntanya que jo tinc més a prop de casa i que més conec. És un massís que no té molts admiradors per la seva aridesa, la seva manca de vegetació i l’abundància de roca calcària als camins, molt abrupta i feixuga per a qualsevol senderista. Però jo, per proximitat o per les raons que sigui li tinc un afecte molt especial i sóc molt defensor dels seus encants, que en té i molts, i dels seus racons més desconeguts que contrasten amb els seus trets més coneguts.

Per a molts, passaria com un indret del Garraf

Doncs bé, tot aquest tram a mi sí que em va agradar en aquest aspecte, per les similituds amb el Garraf. Però no puc negar-li als meus companys ni a ningú que es va acabar fent massa dur, tant pel clima d’aquelles hores com per, efectivament, la monotonia de l’entorn. A la nostra esquerra, parets de roca calcària i profundes valls amb vegetació baixa i sense un encant especial. A la nostra dreta, una altra gran plana, quasi inacabable, amb un parc eòlic al fons.

Control 4 / El Cogulló / Km 30,4 / 14:10

Patates fregides! De bossa. Boníssimes! No vaig menjar absolutament res més del que hi havia, que també tenia molt bona pinta. Però les patates em van entrar primer pels ulls, després pel meu paladar i perquè havíem de continuar, que sinó allà m’hagués quedat fins a acabar-me-les totes. Del soroll que feia en mastegar-les li vaig fer venir ganes a la Paqui i a algú més. Eren tota una temptació.

En fi, havíem sobrepassat l’equador del recorregut. A partir d’aquell moment, restàvem km’s fins a la nostra arribada al Pla de Santa Maria.

Control 5 / Barberà de la Conca / Km 38,6 / 16:01

Tornàvem a entrar en contacte amb l’asfalt, tornàvem a visitar una població: Barberà de la Conca. En aquesta ocasió, per a quedar-nos-hi una estoneta a menjar botifarra i algun que altre a beure una cerveseta ben fresca. Com la Paqui, a qui no li va sentar massa bé. Li va costar una estona que li passés el malestar. Però tots ens ho vam prendre amb molta filosofia i encara amb més bon humor.

En general no sóc cap apassionat de la carn, però la botifarra de Barberà de la Conca era boníssima. Va saber-me a glòria. Va ser un bon combustible per a la resta del recorregut.

Sabíem i teníem ben present que en breu venia una pujada important. Però no era moment de patir pensant en el que vindria després. Era moment de riure, de cantar consignes independentistes, d’explicar acudits, de recordar personatges i moments especials d’altres marxes. No recordo haver-m’ho passat tan bé en cap altra caminada. Allò era germanor, camaraderia, afinitat, desconnexió total de qualsevol tipus de preocupació. Només ens importava l’aquí i l’ara. No volíem pensar en absolutament res més que en viure intensament aquell moment, aquells indrets, la nostra companyia. Això s’ha de viure en pròpia pell, no hi ha paraules prou precises per a descriure-ho. Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules.

Més enllà de les cares de la foto, estàvem joiosos!

I … la pujada va arribar, i les forces ja gairebé ni existien. No tant per la dificultat d’aquesta marxa, que tampoc és bufar i fer ampolles. Però el que més ens pot a aquestes alçades del calendari és l’esgotament que arrosseguem des de l’inici de la temporada.

Així que cap de nosaltres tenia cap pressa. Cap ni una. En Sergio i la Verònica feia hores i quilòmetres que els havíem perdut de vista i podia arribar a estar preocupat per si m’havien d’esperar molta estona abans de marxar. A més, ells tenien les claus del cotxe on hi havia tot el meu kit de recanvi: roba neta, tovallola, sabó… Però sabia que m’esperarien sense cap inconvenient. Així que, tots caminàvem a un ritme bastant tranquil.

Només als avituallaments aconseguíem coincidir amb altres grups de caminants. Pel que fa a la resta del recorregut, quedava ben clar que anàvem bastant despenjats els uns dels altres i que per darrera nostre ben poquets devien quedar. Però insisteixo, ni ens preocupava ni ens angoixava el més mínim.

Semblava que la darrera pujada no s’acabava mai, i estava resultant més forta i intensa del que suggeria el gràfic (o perfil) de la marxa. Així que em vaig veure obligat a recórrer als meus dolços i gel energitzant. Estan més per a emergència que altra cosa, però quan el cos diu fins aquí, no el castigarem pas més del compte.

Control 6 / Miramar / Km 48 / 18:54

Allà hi era de nou en Fermín amb d’altres voluntaris i voluntàries. I els mateixos croissants que al primer control! No m’ho podia creure, me’n vaig menjar 4 😛

A la companya que marcava els dorsals li vam preguntar si érem els últims. Ens va dir que no, que encara quedaven uns quants. Li vam preguntar més o menys quants quedaven per darrere nostre. Intentant contenir el riure va respondre que uns 10. Nosaltres tampoc podíem contenir el riure. Era la nostra manera de prendre’ns amb bon humor el ritme que estaven portant. La Paqui no parava de repetir trigaré el mateix que a la Matagalls-Montserrat! Això sí, amb un somriure d’orella a orella i amb optimisme. Què més donava a quina hora arribéssim al Pla de Santa Maria. L’important era arribar-hi!

No hi comptava gens, us ho asseguro, però en aquests darrers quilòmetres entre Miramar i el Pla vaig tenir el major repunt d’energia que recordo de totes les marxes. No sé si van ser els croissants, el gel energitzant, les ganes d’arribar, el cas és que primer vaig començar a accelerar el pas i finalment em vaig posar a córrer, i a córrer sense parar pràcticament.

Anava avançant, contra tot pronòstic, a altres caminants, alguns de sols, altres en grup i altres en parella. Com en Sergio i la Verónica! Pensava que no us avançaria companys!

I vaig continuar avançant a uns quants companys més, a tothom els saludava i els donava ànims, i quan em vaig voler adonar ja tenia a un tir de pedra el Pla de Santa Maria. Una última pista forestal em va dir directe al pavelló d’esports municipal al qual vaig arribar a les 19:48.

A la meva arribada al Pla de Santa Maria

Pocs metres abans d’arribar vaig clamar el cel en adonar-me que m’havia caigut la meva cartolina amb el dorsal. De tant córrer en l’últim tram al final es va desfer el nus del cordill i vés a saber on va anar a parar. El mateix em va passar a la Circular Pantà d’Oliana i un company l’havia dut a un control on la vaig poder recuperar. Tenia l’esperança que ahir algú també la rescatés del camí i la pogués conservar com a record. Pel que fa a la puntuació no va haver cap problema, vaig dir als voluntaris del pavelló el meu dorsal i em van comptabilitzar el temps i l’arribada sense posar absolutament cap pega. Van ser molt macos i fins i tot van fer broma. Em van dir Ui … doncs si l’has perdut, quant estàs disposat a pagar a canvi? No podia parar de riure, no em quedaven forces ni per això. Els vaig demanar que si algú la trobava i els hi donava que la conservessin que hi passaria després de la dutxa. Em van dir que no patís que algú més ja havia perdut el dorsal i els havien pogut recuperar gràcies a que altres companys els havien recollit.

En Sergio i la Verónica van arribar escassos minuts més tard. Abans de desvestir-nos del nostre uniforme d’equip vam immortalitzar la nostra arribada amb les nostres estimades samarretes de la UME. I a la dutxa que ja tocava!

Encara queden bones persones al món, us en dono fe. Quan vaig tornar a passar per davant de la taula on passaven els caminants en finalitzar, allà hi era, la cartolina amb el meu dorsal. L’alegria que vaig sentir va ser immensa. De debò, m’encanta conservar aquests objectes de les marxes, són els meus trofeus particulars.

Com vaig fer en persona a tots els voluntaris i voluntàries durant la caminada i en acabar al pavelló, des d’aquí us torno a fer arribar les meves sinceres felicitacions per la qualitat enorme en què ha transcorregut aquesta 4ª Marxa de Resistència entre l’Alt Camp i la Conca. Un 10 majúscul al menjar dels avituallaments, encara més al tracte de les voluntàries i els voluntaris i a la senyalització del recorregut li correspon possiblement la nota més alta del que portem de Copa Catalana, de debò, clara i concisa.

Fins la propera família!