Punt d’inici: Plaça de l’Església de Castelldefels
Punt final: Estació de tren de Gavà
Hora de trobada: 7 del matí
Distància: 12 km
Desnivell acumulat positiu: 468 m
Desnivell acumulat negatiu: 464 m
Alçada màxima: 199 m
Alçada mínima: 4 m
Temps estimat caminant: 3 hores i mitja
Acomiadem la temporada de caminades de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels amb una ruta molt assequible amb inici a Castelldefels i final a Gavà.
Pujarem fins al Dipòsit de la Sentiu per Cal Ganxo i Can Flocant, i baixarem a Gavà per la Sentiu i entrarem al nucli urbà pel carrer de Sant Pere i la Rambla fins arribar a l’estació de tren, on finalitzarem la caminada.
La proposta és aprofitar la jornada de portes obertes i visitar gratuïtament el Refugi Antiaeri de la Guerra Civil, ubicat al mateix costat de l’estació de tren. És un dels actes programats a l’agenda de la Festa Major de Gavà. Però no hi ha cap compromís ni obligació. Qui no ho desitgi, un cop acabada la caminada es pot desentendre del grup i marxar.
I acabada la visita al refugi, la següent proposta és fer acte de presència al Torneig Open d’Escalada que anualment organitza la Unió Muntanyenca Eramprunyà al rocòdrom de la Nova Piscina Municipal de Gavà. L’esdeveniment es desenvolupa de 9:30 a 13:00. La idea és arribar a la part final del torneig i poder presenciar l’acte de lliurament de premis i sumar-nos al pica-pica final. Amb sort, quedaran samarretes de regal quan arribem.
Sense més, us convido a participar a la caminada i a què animeu a que vingui tothom que conegueu. No cal confirmar assistència.
Ahir, diumenge 1 de juny de 2014, vaig participar per segon any consecutiu a la Caminada Reus-Prades-Reus, organitzada per l’Associació Excursionista Catalunya de Reus i puntuable per a la Copa Catalana de Caminades de Resistència.
Hi vaig anar pensant en tot moment en la quantitat de companyes i companys habituals a les marxes i que no hi serien perquè havien acabat feia molt poques hores la Gràcia-Montserrat, com la Mercè Ribes, la Maria Milla, la Paqui Beltran, en Txuse Carrera, en Pepe Jaume, en Francesc Gibert (que tornava a la Copa després de setmanes lesionat), en Xavier Capdevila o en Joan Miquel Labrador, només per esmentar uns quants. A totes elles i ells ja els trobava a faltar fins i tot abans d’encetar la caminada. És el que té un cap de setmana amb dues cites al calendari, has d’escollir i no pots estar a dos llocs a l’hora. Jo ho vaig tenir fàcil per decantar-me per Reus perquè ja sabia des de l’abril que dissabte 31 estava cridat a recollir el meu premi per haver acabat íntegrament el Circuit Català de Raquetes de Neu aquesta temporada. Es podria dir, doncs, que encara estava una mica de ressaca per la celebració. La Unió Muntanyenca Eramprunyà hem estat l’entitat amb més participants en aconseguir aquest repte, i la FEEC ens va fer un reconeixement col·lectiu i individual amb diversos obsequis, entre els que va destacar un piolet de travessa. Les nostres cares d’alegria parlen per si soles.
L’acte de lliurament de premis va celebrar-se al Casino de La Floresta, a Sant Cugat del Vallès, sota l’organització del Club Excursionista Independent de Catalunya. Vaja, que va ser una autèntica trobada amb amics i companys habituals de la Copa, molts dels quals veuria al cap de poca a estona a Reus, com en Goyo, en Pedro Bonías, en Miquel Boada o en Xavier Sans, entre d’altres.
Per tot plegat, ben poc havia aconseguit dormir i poques ganes hi havia de llevar-se quan va sonar de sobte l’alarma del mòbil a les 4:15 de la matinada. Però la passió per la muntanya i les ganes de compartir-la amb gent especial sempre poden més que la mandra i l’esgotament. A les 5 estava engegant motors, i una mica abans de les 6:20 vaig arribar a Reus i trobar aparcament sense problemes a prop de les piscines municipals, punt de sortida i arribada de la caminada.
Tot i la gentada i les cues considerables per a fer-se amb el dorsal, xip i samarreta, tot estava prou ben organitzat com perquè en menys de 10 minuts ja tingués tot el lot en el meu poder. Vaig tornar al cotxe a deixar la samarreta i recollir la motxilla. Tot enllestit. De nou a la línia de sortida, no van parar de succeir-se les salutacions amb totes les cares conegudes, que marxa rere marxa en són més. Com sempre, la representació del CEIC era bastant majoritària i coloridament visible. Em va fer especial il·lusió retrobar-me amb en Juanito Paredes després de gairebé un més i poder felicitar-lo en persona per haver aconseguit el gran repte d’acabar l’Ultra-Trail del Penyagolosa. Gràcies al seu poder de convocatòria amb crits a ple pulmó tres escassos minuts abans del tret de sortida, vaig poder fer-me una foto de família amb la colla del CEIC de les que posen la pell de gallina.
Això és començar una caminada de resistència com Déu mana. Un company del CEIC em va dir amb ironia Oriol no corris gaire … Jo entre rialles li vaig respondre que no prometia res, referint-me més aviat a què no em veia en condicions òptimes de posar la maquinària al límit, ni de bon tros. L’any passat, sense córrer pràcticament gens tret d’alguna baixada, vaig acabar-la en 11 hores. Sí que tenia el propòsit de rebaixar aquesta marca, però sense cap pretensió major. L’objectiu primordial, sempre, és gaudir al màxim.
En fi, els que hi heu participat ja sabeu com s’arriba a fer de pesat tot el tram inicial de Reus i Castellvell del Camp. Gairebé 8 quilòmetres de pujada contínua per asfalt. Bastant monòton, sense cap encant especial i encara sense vistes a les muntanyes de l’entorn. L’any passat encara ho vaig passar pitjor psicològicament en aquesta part, perquè no parava de desitjar que s’acabés l’asfalt i l’espera fins que van arribar corriols i pistes es va fer encara més angoixant per no tenir cap referent en el record. Semblava que no s’acabés mai, que no havia d’arribar la part muntanyenca, però afortunadament els peus van poder trepitjar terreny més agraït i confortable. Poc abans d’arribar al primer control, el dia ens regalava les primeres panoràmiques de la Mola de Colldejou, la Serra de Llaberia i el Puig de la Cabrafiga, escenaris recents d’altres marxes com Dips i Riudoms-la Mola-Riudoms. Les muntanyes del Baix Camp tenen un encant molt especial, i la presència escassa de núvols ens regalava una vista preciosa.
La Mola de Colldejou i la Serra de Llaberia, en darrer terme.
Control 1. Coll de la Batalla. Km 10,3. 8:08h.
Aturada molt breu. Una mossegada de plàtan, una mica d’isotònic i a continuar la marxa sense pausa.
Control 2. Font del Roure. Km 14. 8:48h.
La progressió estava resultant lenta. El camí era tot pujada, per corriol molt estret i pedregós. S’agraeix un avituallament a tant poca distància de l’anterior per a recuperar energia i glucosa. L’any passat, en general, vaig disparar moltes més fotografies. En aquest tram en partciular van caure unes quantes. Aquest cop les aturades a aquest respecte han estat moltes menys, malgrat que el paisatge s’ho mereixia.
Tant abans com després d’aquest control, que de fet només va ser avituallament sense haver de marcar el dorsal, anàvem caminant en filera índia pel corriol, pocs van ser els que van avançar a altres. Durant una estona, vaig anar al mateix ritme que dues noies joves, i molt guapes, amb qui vaig estar conversant breument, entre respiració i respiració, cada cop més castigada per la forta pendent. Sense que s’ho haguessin proposat, van encapçalar el grupet amb el que anàvem caminant al mateix ritme i velocitat, i van convertir-se en les nostres guies seguint la posició de les cintes grogues de la FEEC. Em van explicar que abandonaven a Prades, com fa molta gent tots els anys. Anaven molt lleugeres de ritme i segur que estaven en condicions de fer-la sencera i fer un temps envejable, però em van explicar que abans de les tres ja havien de ser a Reus per altres compromisos i no volien arriscar-se i que se’ls tirés el temps a sobre. Abans d’arribar al següent control van despenjar-se i ja no vaig tornar a veure-les més. En fi, va ser un plaer mentre va durar la companyia.
Les dues noies misterioses, ja que no vaig preguntar noms, encarant camí cap a Prades.
Control 3. Cruïlla Carretera Mont-ral. Km 15,9. 9:09h
Començava una part de la marxa de les meves preferides amb diferència i que recordava al detall respecte l’any anterior, especialment el tram amb vistes aèries al poble de Capafonts. És un poble preciós encaixonat enmig d’una extensa vall vorejada de muntanyes per tots els cantons. A la Marxa la Selva del Camp-Muntanyes de Prades hi és ubicat un dels controls. Va celebrar-se el passat 22 de març l’onzena edició, la primera d’un servidor, i quan vaig passar-hi vaig mirar amunt i vaig localitzar la carena per on ahir hi vam passar. Era com si em veiés a mi mateix atemporalment.
El poble de Capafonts.
El paisatge de la carena des de la qual es té aquesta panoràmica tan privilegiada de Capafonts contrasta bastant amb els corriols anteriors. És un espai totalment obert, amb vistes a moltes muntanyes dels voltants com les ja esmentades Llaberia i Mola de Collejou. El terreny força més àrid, sense arbres pràcticament. Sort que el sol no castigava i ens donava certa treva, però no sabíem pas per quanta estona.
Per uns instants tens la sensació de ser a un altre indret, com el massís del Garraf per exemple.
Control 4. Cruïlla Carretera Capafonts. Km 22,8. 10:04h
El wikiloc s’havia aturat un parell de cops i per això anava mirant sovint la pantalla del mòbil. Després ja no va tornar a deixar-me a l’estacada i la resta del track es va poder enregistrar correctament. Per l’hora, veia que el ritme no estava gens malament i que molt s’hauria de torçar la cosa per no rebaixar les 11 hores de l’any anterior. Però tampoc era una qüestió que m’amoïnés pas. Havia vingut a passar-m’ho teta, i així ho estava fent.
Poc més de 7 quilòmetres i ja serem a Prades, pensava. Ni m’havia assabentat pràcticament i ja estava aproximant-me a l’equador de la caminada. L’AEC de Reus ja havia informat per e-mail als participants que aquest any no passaríem per la Plaça Major de Prades per coincidència en el calendari amb la Festa de la Farigola. És una llàstima perquè és una plaça amb molta màgia i encant. Van traslladar l’avituallament a una esplanada situada al costat del Centre Cívic municipal. Això sí, el que no ha faltat ha estat el cartell de benvinguda a la població que recordava amb detall i emoció de l’edició anterior.
Control 5. Prades. Km 26. 10:31h
Hi havia entrepans a escollir entre formatge, pernil salat, xoriço i fuet. Segur que estaven exquisits, però el meu estómac es va conformar amb una mica de síndria, de plàtan i aigua. No vaig ni seure. Com vaig fer als anteriors controls, vaig donar les gràcies als voluntaris per la seva tasca, els vaig desitjar una bona jornada i vaig continuar.
A diferència de l’any passat, després del control vam anar caminant per la pista forestal que forma part del Camí Natural de les Muntanyes de Prades i no pas pel voral de la carretera que transcorre en paral·lel. Els músculs de les meves cames i els meus peus no podien estar més agraïts. Al poc d’abandonar la població passes per davant d’un pont romànic i uns metres més endavant per davant del Perelloner del Cisterer, un arbre declarat monumental com testimonia una placa situada just al seu costat. L’espectacularitat de les seves formes i dimensions ho justifiquen sobradament.
Finalitzada aquesta pista, envoltada per camps florits i colorits per la primavera, comença un sender de petit recorregut, o PR, que va enllaçant corriols bastant estrets més a l’estil del tram inicial fins a la Carretera de Capafonts. En aquesta ocasió, predominantment de baixada, a estones amb més pedra i d’altres literalment obstaculitzats per arbrers talats. No és broma, havies d’anar amb els cinc sentits per no ensopegar-te.
Gran part dels camins estaven atapeïts de branques i també d’arbres sencers talats.
Control 6. La Febró. Km 31. 11:14h
Recentment en alguna ressenya he llegit que existeixen un avencs a la Febró, i no paraven de ressonar-me aquestes paraules a la ment. On seran exactament aquests avencs? Quina profunditat tindran? Em preguntava a mi mateix una i altra vegada. En fi, en una altra ocasió hi tornaré expressament a localitzar-los, i si m’hi animo i vaig amb l’equipat adequat a endinsar-m’hi.
El poble de la Febró, com Capafonts, també es troba situat en el si d’una vall rodejada de turons i travessada per un riu que vam haver de creuar sense que pogués evitar que se’m filtrés aigua dins la sabatilla esquerra. Tant se val, la calor anava en augment i fins i tot era d’agrair.
Muntanyes que envolten el poble de la Febró.
Els voluntaris del control ja ens van avisar que venia una pujadeta. Va ser, de fet, la darrera pujada que podem considerar forta abans de l’arribada a Reus. Tant concentrats estàvem en fer-la i la salvar-la tant aviat com fos possible un altre company i jo, que vam saltar-nos el trencant per on seguia el camí i vam fer aproximadament un quilòmetre extra per la patilla. La veritat, les cintes en l’esmentat trencant, ubicat en un revolt bastant pronunciat no estaven massa ben col·locades. Però no desmereixerem en absolut la tasca global de senyalització i marcatge, que va ser molt assenyada i clara la resta del recorregut, a excepció de l’entrada a Vilaplana. En unes línies en faré referència.
Control 7. Cruïlla Carretera la Mussara. Km 35,9. 12:18h
Les forces i les energies anaven entraven en una fase de decadència cada cop més accentuada. Per les poques hores del son, per l’esforç dut a terme fins al moment o per la raó que fos. Però les cames flaquejaven cada vegada més. Afortunadament, quedava una distància bastant assumible. Menys de 20 quilòmetres fins a l’arribada. Tu pots amb això i més, Oriol! Em cridava a mi mateix per a motivar-me i no venir-me avall.
Després del control de la Mussara, segons les fites de la zona molt a prop del refugi de la FEEC, va venir el meu altre tram preferit d’aquesta caminada. És una baixada per camins torrencials, pedregosos a més no poder. És un terreny que posa a prova a tothom. És dur, és tècnic, és vertiginós, irregular i fins i tot inestable. Per tots aquests ingredients, a més, emocionant i estimulant. Pel que fa a la vegetació, és bastant frondós i molt agraït perquè és força ombrívol. És predominantment boscós, és fàcil veure molta molsa a les roques més grans, que no són poques, i moltes fulles caigudes dels arbres.
D’aquesta zona, destaca un pas per damunt d’una riera a la que va parar l’aigua procedent d’una mena de cascada, potser ho és. Crec que l’indret en qüestió és Les Tosques, ho hauré de verificar sobre el mapa. La seva bellesa bé hagués justificat una aturada fotogràfica, però anava tan embalat que no va ser així. De tal manera que us regalo una instantània de fa tot just un any. Què us sembla?
Enmig d’aquest panorama quasi bucòlic, vaig tenir una trobada en el camí amb una persona molt especial, en Francesc Fontana, Ches per als més propers. Amic de Castelldefels, ànima i guia de les caminades de tots els caps de setmana pel Garraf convocades a través del Centre Excursionista Roca Negra, i cada dia més crack de les marxes i curses per muntanya en totes les seves modalitats. Em va fer molta il·lusió coincidir amb ell. Abans d’arribar a Vilaplana vam estar trotant una estona plegats i ens vam posar al dia de tot plegat perquè feia bastant temps que no ens vèiem. Li he d’estar eternament agraït que portés descarregat el track al mòbil perquè algun indesitjable havia tret les cintes de marcatge en un tram bastant considerable abans d’entrar a la població, com d’un quilòmetre aproximadament. En arribar al control ho vam comunicar perquè ho tinguessin present i prenguessin alguna mesura al respecte.
Control 8. Vilaplana. Km 41,3. 13:00h
Es van quedar força sorpresos quan vam dir als voluntaris del control de Vilaplana que feia força estona que no vèiem ni una cinta. Ens ho van agrair, i un d’ells va avisar a altres membres de l’organització del problema per telèfon mòbil amb la intenció de solucionar-ho el més aviat possible.
En Ches es va acomiadar i va continuar. Ja m’enxampes pel camí, Oriol. Ni de bon tros, vaig estar-me un parell de minuts menjant la coca que hi havia l’avituallament, boníssima com podreu imaginar, i ja no ens vam tornar a veure, ni tan sols a l’arribada. Fins al final, el meu ritme va anar cada cop a menys. El terreny era bastant planer i amb més d’un repetjó. Sense baixades com la d’abans, ja no em veia amb forces suficients per a donar molt més de mi. Tampoc em preocupava més del compte. La missió era continuar i arribar a Reus amb un mínim de dignitat i sense ensurts de cap mena.
Control 9. L’Aleixar. Km 45,2. 13:33h
Menys de 10 quilòmetres i ja ets a Reus, Oriol! Sentia exclamar una veu a dins meu.
Ingerint les últimes dosis de combustible de la caminada.
Sí, efectivament quedava ben poc sobre el paper. Però el poc que quedava va ser la part més llarga psicològicament i en molts aspectes menys desitjada. Els finals, per se, són amargs i feixucs. Però la part final de la Reus-Prades-Reus és d’aquests desenllaços … gairebé infumables a l’estil de la Riudoms-la Mola-Riudoms. Ho expresso amb tot l’amor i amb tot els respecte i amb el beneplàcit d’autòctons del Baix Camp, com l’amic reusenc Òscar Márquez amb qui vaig acabar coincidint a l’arribada. Ell mateix em confessava textualment que aquest darrer tram que va de l’Aleixar fins a Reus, més avorrit i insuportable no pot resultar. Per quines raons? Els que no heu fet mai aquesta caminada, veniu el proper any, i m’expliqueu el vostre parer. No caldrà entrar en detalls.
El desolador panorama dels instants finals. Per moments sembla que la caminada no hagi d’acabar mai.
Control 10. Boca de la Mina. Km 52,3. 14:28h
Menys de 3 quilòmetres! Per fi! Continuava ressonant una veueta a dins meu. D’aquesta part tenia registrat cada detall de l’any anterior. Abans d’arribar al tram idèntic del començament, vas creuant una llarguíssima avinguda sense asfaltar en la seva major part, cosa que s’agraeix en gran mesura, amb arbres altíssims a cada cantó. Regalaven una ombra molt necessària en aquestes hores amb més intensitat solar.
Arribada a Reus. Km 54,8. 14:49h
Bé, sona a tòpic, però una imatge continua valent molt més que mil paraules, i si és en moviment més encara, no? Aquí teniu el testimoni videogràfic de la meva arribada a Reus.
Poca cosa queda per afegir per part meva. Un excel·lent majúscul a tots i cadascun dels voluntaris i membres de l’organització, per tot: amabilitat, predisposició, bon humor… i globalment a l’AEC de Reus per estar al peu del canó per divuitè any consecutiu regalant-nos una caminada de resistència per uns paratges i indrets tant extraordinaris i fascinants, de debò. Us animo, modestament i humilment, a continuar amb aquest entusiasme molts més anys. Sempre que l’agenda m’ho permeti, allà m’hi tindreu, no en tingueu cap dubte.
Com deia abans, un cop ja vaig recollir el diploma i la medalla (uns detalls molt especials que a més d’una de marxa no tenen) i mentre em preparaven el deliciós entrepà de truita amb formatge, un altre detall dels que marca la diferència, vaig trobar-me amb el company Òscar Márquez. Jo no havia arribat a veure’l, ell em va confessar que quan estava arribant al control de la Mussara jo ja marxava. Vam arribar amb tres escassos minuts de diferència. Una llàstima no haver compartit camí com sí vam fer a Dips i a Riudoms.
Amb l’Òscar Márquez a Reus.
I sense més entreteniments, a les 15:30 engegava motors cap a casa, satisfet, orgullós de mi mateix i molt feliç per haver gaudit d’un dia tan fantàstic fent el que més m’agrada, gaudir de la muntanya intensament a prop de persones que comparteixen aquesta mateixa passió. Què més es pot demanar!
Xarxa de Senderistes 