Sense treva ni gairebé descans, a les 5 del matí del diumenge 23 de març la Caro i un humil servidor ja estàvem en peu a la Selva del Camp i ens disposàvem a carregar el nostre combustible matinal amb un bon esmorzar per a estar en les millors condicions possibles per a participar a la 2ª Gormanda Blanca. Aquesta és una prova del calendari del IX Circuit Català i Copa Catalana de Raquetes de Neu de la FEEC, organitzada conjuntament pel Club Excursionista REDDIS i el Club Excursionista de Vilaller, amb inici i final al Refugi de Conangles.
Bé, primer de tot, tocava lliurar la clau de l’apartament a la recepció. La portava estava tancada, el vent bufava estrepitosament, una mica més i se’ns endú per davant. Ens preguntàvem quin panorama ens esperava allà dalt. En fi, érem optimistes. Segur que ens feia bo.
5:40 del matí. Cotxe carregat amb tots els nostres trastos. GPS en marxa, diu que tres hores fins a la nostra destinació. Arribarem justets, però arribarem i raquetejarem. Primer anem per la C-14 fins a Montblanc, posteriorment per la N-240 fins a Lleida i la voregem primer per la C-13 i després per un breu tram de l’A-2 fins a donar amb la N-230, carretera de Lleida a Vielha que va travessant pobles d’Aragó i de Catalunya, passant d’un cantó a l’altre en tots dos sentits, de Catalunya a Aragó i d’Aragó a Catalunya, en infinitat d’ocasions convertint-se el trajecte en una ruta turística preciosa a la vora de la Noguera Ribagorçana: Benabarre, el Pont de Muntanyana, Vilaller, Senet, Aneto, i tants altres indrets fascinants de la comarca de l’Alta Ribagorça (Catalunya) i la Ribagorça Oriental (Aragó). Val molt la pena, de debò.
Vam quedar gratament sorpresos per arribar mitja hora abans del previst segons el GPS, i que consti que no sóc cap fitipaldi! Va donar-nos temps de calçar-nos les polaines i tota la roba que necessitaríem durant el matí. No ens esperaven molts quilòmetres, en total 7 i mig i un desnivell positiu de 400 metres. No prevèiem trigar molt. Bé, el que fossin capaces de caminar les meves dolorides cames pels 63 quilòmetres i escaig i el desnivell acumulat de 5.000 metres de la Selva del Camp-Muntanyes de Prades de poques hores abans.
Vam recollir els dorsals i els regals, vam ser els últims en fer-ho, la colla va ser molt puntual. Va sonar el tret de sortida mentre tornava al cotxe a guardar la bossa amb els regals i els tiquets per al dinar a Vilaller. No érem els únics que començàvem tard. Entre ells estaven els nostres amics de Castelldefels, la Montse i el seu marit. Van estar a Guils-Fontanera i els va agradar tant l’experiència que no s’ho van pensar dos cops i van repetir raquetada, i estrenant raquetes noves de trinca!
Vam acabar de calçar-nos les raquetes, foto d’inici i a fer camí.
De tota la nostra família de la UME de Gavà havíem aconseguit saludar la Isabel i el Manel, que sempre participen en la modalitat de Copa Catalana corrent i en aquesta ocasió ells començaven una mica més tard que nosaltres. La resta ja havien començat puntuals en sentir el tret de sortida i ja no els vam veure fins a l’arribada, de nou al refugi de Conangles. A excepció del Miquel Zurriaga i la Mercè Mitjans, que com nosaltres no tenien absolutament cap pressa per acabar i amb qui vam compartir gran part del recorregut.
Quan jo arribava al final de la primera pujada, ja vam veure arribar els corredors. Aquest tram era obert i encara no discorria pels boscos. Van poder avançar-nos perfectament i jo vaig poder fotografiar-los amb una perspectiva molt privilegiada.
Els corredors a punt d’avançar-nos. En primer terme, el nostre company d’UME en Manel Ortí.
Després de la pujada, venia un replà per on passava una riera amb poca aigua i molt pedregosa, i sense neu. No sé si algú dels que m’havia precedit s’havia pres la molèstia de desenfundar-se les raquetes. A mi, personalment, em feia molta mandra i vaig continuar amb elles posades trepitjant les pedres. Va ser tota una sorpresa que ens sobrepassés la nostra companya Isabel al cap d’uns minuts d’haver passat la resta dels corredors. S’havia quedat l’última dels corredors, però amb honor i orgull. Tot i les molèsties que arrossegava d’una recent malaltia, allà hi era, al peu del canó. La Mercè, el Miquel, la Caro i jo vam corejar el seu nom a l’uníson i li vam dedicar molts crits d’ànims perquè continués amb totes les seves forces. Quedés en la posició que quedés, ella es la nostra campiona.
Endavant Isabel! Tu pots amb tot!
En total hi havia 4 controls, dos d’ells també punt d’avituallament. Just abans de la segona i última pujada, com l’anterior curta i suau, es trobava el primer avituallament. Hi havia xocolata, coca, aigua i refrescos. Vam menjar tant la xocolata com la coca. Ens venia a la memòria la nostra experiència d’organitzadors setmanes abans a Guils-Fontanera i vam voler solidaritzar-nos amb ells i reduir el pes que havien de baixar amb el que podria arribar a sobrar, a banda d’emplenar una mica els nostres estómacs, és clar. Dono fe que la coca era exquisida.
La Caro i jo, al primer control.
Des de l’inici no havia parat de nevar i anava bufant vent de manera contínua. Però tant la neu com el vent es feien bastant suportables. També va ajudar i fou d’agrair que la part final, de baixada i retorn al refugi de Conangles anés per l’interior del bosc.
Fins al darrer avituallament, on vam aprofitar per a prendre aigua, que podreu imaginar que no estava precisament calenta, per darrere nostre anava un grup d’unes sis persones. Anaven a un ritme molt homogeni al nostre, però fins aleshores no ens havien avançat. Però el darrer quilòmetre aproximadament la Caro i jo definitivament ens vam quedar els últims, just per darrera de la Mercè i el Miquel. No sé, té la seva gràcia i el seu encant tancar files. L’únic que temia era que al sorteig de regals ja haurien tocat els millors premis i ens quedarien els més simbòlics, sense ànim de desmerèixer, com les magnífiques bosses amb cordes amb el logotip de la FEEC. Bé, hi ha premi assegurat per a tothom, però estàvem més que mentalitzats que les raquetes ja se les haurien endut uns altres afortunats. De fet, poc abans d’arribar al refugi la nostra companya Isabel Molina ens va enviar un Whatsapp dient que ja no quedaven raquetes i va adjuntar una foto on sortia pletòric el nostre company Martín Franchi lluint les raquetes que ja li havien tocat.
11:40. Ja som de nou al refugi. Hem estat els darrers en arribar. El sorteig de regals no serà molt benèvol amb nosaltres a aquestes alçades, però què importa. Hem gaudit d’un matí a la Vall de Conangles de pel•lícula, sota la neu, entre els boscos, travessant rius, sentint les seves aigües brolla… jo no puc demanar més. Abans de Guils-Fontanera la Caro no havia provat en la seva vida l’experiència de les raquetes de neu i avui ja és la segona vegada que ho fem junts (raquetejar a la neu) en menys d’un mes. Poc temps enrere no m’ho creuria si m’ho explicaven.
Fer el que t’agrada amb la persona què estimes. Què més es pot demanar?
Tocava descalçar-nos les nostres raquetes. Bé, les que feia servir la Caro no són nostres, són llogades a la UME, i són una mida massa gran per a ella. Em algun dels sortejos serem afortunats? En aquesta ocasió ens havien avançat que no. Però va ser creuar la porta del refugi per a retornar els dorsals i els ulls se’ns van quedar oberts com taronges quan vam veure a damunt la taula encara tres regals amb numerat, un d’ells un parell de raquetes de neu! Els altres dos, una bossa de la FEEC i uns bastons. L’home que havia entrat just abans que nosaltres, del grup de sis que ens va avançar a les acaballes, remenava la capsa amb els números. Sense maldat jo desitjada i formulava mentalment la frase que li toqui a ell la bossa si us plau, la Caro es mereix unes raquetes noves, dijous va ser el seu aniversari, seria un regal fantàstic!
Dit i fet! Quan vaig veure que el seu número no era el de les raquetes vaig començar a saltar i cridar d’alegria. La Caro va treure primer el numerat i … era el de les raquetes! I el meu el dels bastons! Ja en tinc bastons per a cada membre de la família i de reserva per a algú que s’afegeixi! Som afortunats! Des de l’inici de la temporada a Cap de Rec, he demanat i pregat perquè em toquessin les raquetes, i les meves plegaries han estat escoltades! Caro, te las mereces! Las estrenamos en la Serra d’Ensija el 6 de abril y rematamos la temporada a lo grande! 😀
Bé, enmig de l’eufòria i de l’alegria del moment, vaig poder saludar companys fidels de les raquetes com en Jordi i la Núria de l’Agrupe de Mataró, i per fi a tota la resta dels companys de la UME, com sempre encapçalats pel carismàtic Juanpe. Era el moment d’immortalitzar aquest instant amb una fotografia de família abans de marxa a Vilaller a dinar.
La família raquetera de la UME.
A Vilaller vam arribar una mica abans de les 13:00. Vam fer una cerveseta a la terrassa d’un bar situat la costat de l’església. Té un campanar alt i imponent. La Caro i jo vam combatre el fred fent un petit passeig pels voltants del poble fins que vam poder entrar, cap a les 13:30, al local on ens havien preparat les taules amb el dinar. Vam tenir una altra sorpresa molt agradable de la jornada amb la presència dels Ribatònics, la colla d’acordionistes de la Ribagorça. Van encarregar-se d’amenitzar amb el seu repertori el dinar i alguns dels participants a la Gormanda fins i tot s’hi van sumar. L’espectacle va estar més que garantit. Comproveu-ho vosaltres mateixes i mateixos.
15:00 de la tarda. El marc era incomparable i ens convidava a tots a quedar-nos allà. Però tocava encetar el viatge de retorn a casa. Vam acomiadar-nos de tothom i al cotxe. Afortunadament, les condicions de trànsit i també les meteorològiques van ser molt favorables i en tres hores exactes vam arribar a Castelldefels. Posàvem el punt i final d’un cap de setmana junts que no oblidarem mai, senzillament ha estat immillorable i insuperable en tots els sentits. Em fa molt feliç que la Caro m’acompanyi cada cop més a la muntanya. Sap el que m’apassiona i que poc a poc vagi sent la meva companya d’aventures és el que avui dia em pot fer més feliç.
Gracias Caro, por querer compartir cada día un poco más tu tiempo conmigo y que la montaña y la naturaleza sean un puente, un nexo, algo que compartir entre tú y yo. Te quiero! Ya lo sabes 😉
Xarxa de Senderistes 