12ª TRENKAKAMES

08/10/2013 by oriolet83 3 comentaris

Al voltant de les 9 del matí d’aquest passat dissabte 5 d’octubre vaig arribar en cotxe al Vendrell. Que jo recordi era la primera vegada que hi anava. En tren i per l’autopista hi he passat de llarg diversos cops, però aquest cap de setmana tocava quedar-s’hi i fer quilòmetres i desnivells.

Temia tenir problemes per trobar aparcament, però res més lluny de la realitat. Molt a prop de la seu de la Lira Vendrellenca, punt d’inici de la marxa, hi ha una llarga avinguda a cantó i cantó d’una riera amb aparcament a ambdós costats i a més un descampat molt gran. S’agraeix sempre que la logística resulti fàcil i acompanyi.

Només recollir dorsal i samarreta, directe al bany. Els nervis sempre m’acompanyen en aquests instants previs, inclosa la nit anterior. En sortir del WC ja vaig coincidir amb els primers coneguts de la jornada, en Xavier Capdevila i la Montse. A la Marxa de Resistència entre l’Alt Camp i la Conca van ser dos companys inseparables juntament amb la Rosa, la Paqui, en Pep Lluís i en Pere Lluís. Em va fer molta il·lusió retrobar-me amb ells. En Xavi no se’n perd una i sempre deixa testimoni amb la seva inseparable rèflex.

De nou vaig anar al cotxe a deixar tot el que no em calia per a la caminada i seleccionar el que sí em seria útil. Hi havia previsió de plugims, així que no estava de més l’impermeable i per si baixaven les temperatures una primera capa de polièster de màniga llarga que tenia llesta per a estrenar per a l’ocasió. I a la Lira de nou, a esperar que donessin el tret de sortida.

Feia un matí radiant. Com quasi tots els dies que portem del mes d’octubre, més aviat semblava estiu i no pas un dissabte d’inici de tardor. La intensitat de la calor de les hores posteriors encara corroborarien més aquesta impressió. Mentre esperàvem que arribessin les 10 en punt, el carrer Sant Jordi, seu de la Lira Vendrellenca i punt d’inici de la marxa, ens donava una petita treva amb una ombra que era molt d’agrair.

Després d’unes quantes marxes i d’altres imprevistos, per fi em retrobava amb en Joan Miquel Labrador. A aquestes alçades bon amic i company de caminades de resistència i fidel i assidu a les cites de la Copa Catalana. A la Matagalls-Montserrat va haver de retirar-se per una ferida al cap que li va implicar punts de sutura, i a la Marxa entre l’Alt Camp i la Conca no va poder arribar per un accident amb el cotxe just quan volia sortir de Mataró. Un noi jove es va saltar un STOP i no va poder evitar envestir l’altre vehicle. El cop va ser massa contundent i va deixar la part frontal del cotxe literalment destrossada, ja no arribava a temps amb cap altre mitjà.

Però afortunadament, aquest dissabte, cap factor, ni circumstància, ni imprevist ni temerari al volant li va impedir-li ser-hi. Ens vam saludar i ens vam col·locar a la primera línia. Vam ser companys inseparables de caminada gairebé fins al final, en els darrers quilòmetres em vaig despenjar, però no el vaig deixar pas sol. Ja anirem entrant en detalls poc a poc. La jornada va donar molt de si.

Ubicat a la línia de sortida

Es van fer les 10 però els organitzadors encara no donaven la sortida. Va donar temps a què em reconeguessin 2 persones gràcies a aquest blog a qui no coneixia. Un d’ells era en Toni, que va tenir el gest de felicitar amb un comentari la meva crònica de la Matagalls-Montserrat. I també va saludar-me un company dels Garraf Runners amb qui tinc amistats en comú, com en Juan Carlos Escuté. A les darreres marxes, sempre almenys una persona em reconeix per aquestes cròniques i em felicita efusivament per l’entusiasme que transmeto. No sóc capaç d’explicar en paraules l’emoció que s’apodera de mi en instants com aquest. És un detall que dóna ple sentit a aquesta modesta tasca. Quan vaig començar a redactar les cròniques d’aquestes marxes, en breu farà un any arrel de la meva 1ª Marxa de Garraf, no m’imaginava la transcendència que arribarien a tenir al cap del temps. Constatar marxa rere marxa que aquestes paraules, impressions, sentiments, vicissituds, no se les emporta el vent i arriben a una sèrie de persones, i que hi ha un feedback sincer, proper i emotiu, senzillament em fa sentir que val molt la pena seguir compartint experiències i que no siguin un mer record personal. Un cop més, gràcies de tot cor a totes les persones que dediqueu part del vostre temps a llegir el que escric. No us feu a la idea del que arribar a significar per a mi.

Gairebé 10:15, i per fi sembla que algú s’apropa amb la intenció de formalitzar l’inici de la 12ª Trenkakames. És l’alcalde? Gairebé segur, la seva indumentària el delata. Li proporcionen unes tisores per a tallar la cinta groga de la FEEC, ens desitja molt sort i les càmeres de TV i els fotògrafs immortalitzen i donen testimoni del moment. L’organització ens adverteix amablement que de moment ningú pot arrencar a córrer, que seguim la primera filera humana formada per membres de l’organització que tocaven la gralla i el timbal. Vam seguir-los en comitiva per diversos carrers del casc antic del Vendrell davant l’atenta mirada de molts veïns i comerciants, molts dels quals ens saludaven i ens feien arribar mostres d’ànim. Era l’inici de marxa més solemne que recordo. Per un instant vaig pensar que semblaven més una processó que una caminada. Això sí, una processó alegre i jovial amb el so de les gralles i els timbals. Una unitat mòbil de la policia local també ens anava custodiant per a garantir la seguretat en les cruïlles amb el trànsit rodat.

I quan els estrets carrers del centre de la vila van desembocar als afores de la població, els membres de l’organització es van fer a un costat i es van acomiadar cridant qui vulgui, ja pot començar a córrer! Dit i fet. Un bon grapat de participants van començar a córrer com si més que una marxa de resistència es tractés d’una marató. Els vam desitjar molta sort i uns quants vam decidir, almenys de moment, continuar caminant i a un ritme molt més suau. Ens esperaven 85 Km per terrenys que no sé bé com definir-los, TrenkaKames?, i prop de 6.000 metres de desnivell acumulat. Pel que a mi respectava, calia reservar forces i energies, que em conec.

Com sempre, els peus agraïen enormement abandonar l’asfalt i començar a trepitjar camins més tous. De moment, tocava pista forestal, sense gaire pedram i per pla. Després del Vendrell, al cap de pocs quilòmetres, vàrem passar per la població veïna de Sant Vicenç de Calders. Recordo un carrer molt empinat de pujada. A alguns balcons s’hi veien banderes espanyoles. En Joan Miquel recordava que feia un any penjaven exactament als mateixos habitatges, i a ell no li feia cap il·lusió veure aquests emblemes. Us he de confessar que a mi tampoc, però respecto totes les sensibilitats, opinions i tendències, només faltaria. Però en Joan Miquel, que no s’està ni se n’amaga de res va clamar unes quantes protestes, que no anaven adreçades a ningú en particular. La Mercè Ribes, que en aquell tram va caminar uns metres amb nosaltres juntament amb l’Eduard Bartrina, li va replicar afectuosament Joan Miquel … s’ha de respectar els que pensen diferent a nosaltres. No podia estar més d’acord, però en Joan Miquel va continuar remugant una estona pel seu malestar, però la cosa no va anar a més.

La Mercè i l’Edu sempre porten un ritme bastant fort, en altres paraules són uns cracks, i de seguida ens van avançar i no els vam tornar a veure. El mateix va passar amb la súper Paqui Beltran i el Pepe. Ens van saludar, i automàticament es van acomiadar perquè ens va quedar molt clar que no serien companys de travessa per més estona. La Paqui deia mig de broma que el Pepe marcava el ritme i que ella es limitava a seguir-lo. Vaig advertir a la Paqui que en aquesta marxa, m’havien xivat, hi hauria cerveses als avituallaments, que anés amb compte i no es repetís l’experiència de Barberà de la Conca, de la que ja vaig donar fe a l’anterior crònica. Va riure i va assegurar-me que no tornaria a experimentar com aleshores amb begudes alcohòliques durant una marxa de resistència.

Primera pujada de la jornada

Control 1. Sant Vicenç de Calders / Km 3,9 / 10:46

A Sant Vicenç de Calders vam passar el primer control. Ens van grapar el dorsal al número corresponent, i a continuar fent camí.

Tocava travessar la Serra Pedragosa, el primer desnivell considerable de la jornada. Els camins, com m’ha passat en altres caminades, em recordaven molt al meu entorn muntanyenc més proper, el Garraf. Entre d’altres coses perquè la zona fa ple honor al seu nom i els senders són d’allò més pedregosos, i també pel tipus de vegetació amb abundant garric punxegut i escassa presència d’arbres. Com a conseqüència, podeu imaginar-vos el panorama climàtic de la zona i de la franja horària en qüestió, que de fet seria la tònica dominant fins que es va fer fosc.

Després d’abandonar la Serra Pedregosa, vam fer una breu incursió al terme municipal d’Albinyana. Vam passar just per davant de l’entrada principal al parc aquàtic d’Aqualeon, però en aquesta època de l’any ja estava tancat.

Control 2. Ermita de Sant Antoni / Km 12,9 / 12:25 / Avituallament sòlid i líquid

Primera aturada en el camí per a carregar combustible. Entrepà de formatge i fruita. Es mereixen una menció especial el pa i el meló.

Poc després d’arribar-hi en Joan Miquel i jo van aparèixer en Xavi, la Montse, en Pep Lluís i en Pere Lluís. També van ser-hi en aquesta marxa en Sergio i la Verónica, companys de la UME i veïns de Castelldefels. No havia tingut ocasió encara de saludar-los fins que ens vam trobar en aquest avituallament.

El lloc, el menjar i la companyia et convidaven a quedar-te i relaxar-te. Però, això no entrava pas en els nostres plans. Així que a patejar.

Va ser en aquest transcurs de temps i d’espai, entre Sant Antoni i el Masarbonès, en què vaig decidir amb fermesa que no deixaria en cap moment enrere en Joan Miquel, per moltes ganes que pogués arribar a sentir d’augmentar el meu ritme. I us preguntareu, què va motivar-te a prendre una decisió com aquesta i amb aquesta determinació?

La resposta a aquesta pregunta no és senzilla. La TrenkaKames ha estat segurament la marxa de resistència en què més temps he invertit en conversar amb una altra persona. Bé, més aviat, en què més temps he escoltat algú, algú que necessitava expressar-se, exterioritzar i compartir molts secrets personals. En aquest sentit, a més de caminant he acabat sent un terapeuta. I ha resultat ser una experiència molt gratificant, us ho puc ben assegurar. Quan un company et transmet les seves ganes d’obrir-se i sincerar-se, com ho va fer en Joan Miquel, i a més indirectament et demana que no el deixis enrere, saps que compartiràs amb ell els quilòmetres i les hores que facin falta, i amb molt de gust.

Abans d’arribar a Masllorenç el camí va ser bastant planer i va transcórrer principalment per plantacions de vinyes. També vam passar per camps amb garrofers i lledoners. El Joan Miquel s’aturava sovint a recollir el fruit amb què ens creuaven, arrencava un grapadet i me n’oferia. No us exagero quan us dic que ens vam arribar a posar les botes. Així era molt més suportable la distància entre els avituallaments.

En Joan Miquel collint lledons

Just abans d’entrar a Masllorenç, vam creuar un municipi molt proper, el Masarbonès. Població des de la qual teníem una panoràmica privilegiada tant de Masllorenç com de Rodonyà, especialment dels seus respectius campanars. Al Masarbonès vam aprofitar la font del mig del poble per a refrescar-nos i hidratar-nos com ens mereixíem.

Control 3. Masllorenç / Km 22,5 / 14:21 / Avituallament líquid

Va ser una aturada breu. Una mica de fruita i dolços. Unes quantes instantànies del campanar de prop, i a continuar fent camí.

El terreny continuava essent igual de planer que en el tram anterior, entre Sant Antoni i Masllorenç. Continuaven abundant camps de vinyes al nostre voltant, dels quals seguíem agafant raïm cada cop que ens venia de gust, però sense abusar.

Al cap de poca estona vam travessar el terme municipal de Rodonyà. Van ser pocs metres d’asfalt, i no arribàvem a passar pel nucli urbà. Continuàvem en direcció a la part més dura, i amb diferència, de tot el recorregut, pujada a la Talaia del Montmell, cim de la qual vèiem des de feia estona, però que encara distava molt de la nostra posició.

Control 4. Mas d’en Bosc / Km 28,3 / 15:39 / Avituallament sòlid i líquid

Abans tocava emplenar la panxa i reservar totes les forces i energies que fossin necessàries. Com ja vaig fer a Sant Antoni, em vaig decantar per l’entrepà de formatge. Hi havia truita de patata amb un aspecte d’allò més irresistible. Però no sé per què, no li vaig fer cas. Vaig acompanyar l’entrepà amb meló i amb codony.

En Joan Miquel estava molt relaxat. Xerrava amb en Sergio i la Verónica, i prenia tranquil·lament la cervesa, marca Moritz per cert. Em va mirar i va preguntar sorprès ja estàs? Li van dir t’has buscat un company de travessa ràpid. Va dir que en efecte, però que ja li estava bé, que així no es permetria abaixar la guàrdia i li donaria forces per a arribar fins al final. Encara tenia en el record l’experiència d’abandonar l’any passat més o menys a meitat de marxa per unes molèsties inesperades i que van anar a més. Aquest cop, la TrenkaKames no se li resistiria.

Cada cop teníem més a prop nostre el Montmell, i sabíem perfectament el que allò significava. Jo no sóc gaire de mirar els perfils de l’elevació de les caminades ni abans ni durant la marxa en qüestió, però sabíem amb prou detalls el camí que se’ns obria.

Si la Serra Pedregosa havia resultat feixuga i complicada, tota la carena que vam haver de recórrer abans d’arribar a l’Església de Sant Miquel va acabar sent matadora. De les 13 caminades de resistència que he fet aquesta temporada, no recordo cap amb un tram de la dificultat tècnica com aquest. Ni la Marxa dels Dips, ni la Caminada de Carenes entre el Pont de Suert i Tremp ni tampoc a la Marxa de Resistència de les Valls d’Àneu, que fins a la data havien estat les més difícils que jo recordi.

Inevitablement per moments anava deixant en Joan Miquel enrere, però m’anava aturant cada cop que fos necessari perquè m’enxampés. Així de pas em feia de fotògraf amb el Montmell a les meves esquenes. El teníem a tocar amb els dits!

Recordo una baixada reforçada amb una corda. Gràcies de tot cor a qui tingués la idea de col·locar la, em va salvar d’una caiguda total en un tram força aeri. La relliscada va ser inevitable, però de no ser-hi la corda no vull ni pensar en les possibles conseqüències.

Control 5. Església de Sant Miquel / Km 34,1 / 17:47 / Avituallament líquid

Carena superada, amb esgotament, amb suor, amb patiment fins i tot, però assolida. A l’interior de l’església els voluntaris ens asseguraven que la pitjor part ja l’havíem superat. Que la pujada que ara ens esperava fins a la Talaia del Montmell era més curta i menys tècnica. I que a partir d’allà els següents quilòmetres eren bufar i fer ampolles.

No les tenia totes, la perspectiva del cim del Montmell des d’on ens trobàvem imposava molt de respecte. Però nosaltres no seríem menys. Fins on havíem arribat, havíem de continuar amb totes les nostres forces.

El següent control es veia des de l’església, era una ermita amb el mateix nom, Sant Miquel. Fins i tot vèiem els dos voluntaris que esperaven la nostra arribada.

Control 6. Ermita de Sant Miquel / Km 34,7 / 18:03

Dorsal foradat en el seu número corresponent, i a continuar l’ascensió. Des que vam sortir de l’església, va afegir-se al grup en Carlos. Vaig aconseguir arribar una mica abans que ells dos fins a dalt de tot de la Talaia del Montmell. Allà vaig esperar-los uns minuts, mentre contemplava una de les millors panoràmiques que recordo: el mar, Montserrat, el Garraf, la Mussara, les muntanyes de Prades, i molts més indrets que no tinc identificats. Era una finestra oberta a un paisatge idíl·lic, d’ensomni, únic. Era una satisfacció enorme, a més, saber que era al sostre, al punt més alt de tota la marxa. De fet, al punt més elevat de la comarca del Baix Penedès. A partir d’això i d’aquell instant, sentia que podia amb tot el que vingués.

Retrobats tots tres a la Talaia del Montmell, vam fer algunes fotografies per al record, vam continuar contemplant plegats les vistes, i a continuar la travessa.

861,5 metres més aprop del cel

Les baixades tendeixen a ser més perilloses per moltes raons, i en una tan pronunciada com la que ens tocava calia estar amb els cinc sentits. Ni punt de comparació amb la pujada. Era com aigua enmig d’un desert. Molt menys pedregosa i amb una gran abundància d’arbres que feia hores  quilòmetres que brillaven per la seva absència i que ens regalaven una ombra i una brisa fresca que enyoràvem durant tot el dia.

Control 7. Torrossolla / Km 38,9 / 19:16 / Avituallament sòlid i líquid

 

Definitivament m’he aficionat als entrepans de formatge en aquesta marxa. No em venia de gust ni de pernil ni de xoriço. I que consti que tenien una pinta exquisida.

No em vaig poder estar de seure uns minuts en una de les cadires que havia a la nostra disposició. Era un perill, però els meus músculs necessitaven una mica de relax i de treva.

Vaig estar parlant una estona amb un dels voluntaris del control. Em va fer cinc cèntims dels propers avituallaments que ens esperaven. Em va destacar el d’Aiguaviva, on ens tindrien preparat el sopar que podríem prendre tranquil·lament asseguts i més endavant el de la Plana de Cal Gasó, on ens esperaria jovent bevent alcohol, fumant porros i sentint música a tot drap. La cosa prometia.

Control 8. Selma / Km 47,6 / 21:12 / Avituallament líquid

Després de Torrossolla, la família va créixer i es van sumar a ella en Sergio i la Verónica. Com en Joan Miquel, ja han participat en edicions anteriors de la TrenkaKames i no paraven de fer-me les dents llargues quan m’explicaven que a Aiguaviva tindríem olivetes, patates, botifarra, i unes taules on poder seure i menjar-nos-ho tot tranquil·lament. Mare meva quin perill de quedar-s’hi i no continuar…

En aquell transcurs entre Torrossola i Selma va tocar treure de la motxilla els frontals i dotar de llum els nostres fronts. Durant una estona en Joan Miquel i jo el vam anar reservant i anàvem aprofitant el del Carlos o els de la parelleta. Però ja era totalment de nit quan vam arribar a l’avituallament de Selma i no podíem comptar únicament amb la llum dels altres.

L’Aturada a Selma va ser molt breu. Una mica d’aigua i alguns dolços. Ja ompliríem els estómacs convenientment a Aiguaviva.

Control 9. Aiguaviva / Km 54,7 / 22:34 / Avituallament sòlid i líquid

I així va ser. El sopar ens esperava. I no ens el prendríem de qualsevol manera. Vam trobar una taula per a tots 5. Ens van servir les botifarres acompanyades de dues llesques de pa amb tomàquet, amb patates fregides de bossa, i tret de mi cap dels altres es va poder estar d’acompanyar el tiberi amb una cervesa.

A la taula del davant teníem un acompanyant de luxe, el primer classificat de la TrenkaKames d’enguany. Sí, nois, sí. Nosaltres sopant i encara amb més de 30 kms de recorregut per completar, i allà al davant aquell noi que feia més de dues hores que havia aconseguit arribar al Vendrell i es permetia el luxe de venir a sopar la botifarreta i a tornar després a casa seva i a dormir com un tronc. Això és un campió de cap a peus, fer una TrenkaKames en poc més de 10 hores és una fita que està a l’abast de molt pocs. Enhorabona mestre!

I per si la botifarra, les patates o la cervesa ens havien semblat poca cosa … a més ens van servir cafè! Què més es podia demanar? Cafè amb llet per a mi i un cigaló per al Joan Miquel. En quantes marxes et pots permetre un luxe de sopar com aquest? No desmereixeré a cap altra marxa ni club que n’organitzi, en absolut. En moltes altres també hem vist encerts que també marquen la diferència. Però la Lira Vendrellenca, en aquest aspecte, es mereix una matrícula d’honor.

En Joan Miquel i jo donem fe que la botifarra era deliciosa

Costava arrencar i emprendre de nou el ritme. Però no hi havia alternativa. Entre que clarament anava baixant la temperatura i que després de menjar el cos sempre tendeix a refredar-se de forma natural, tocava treure de la motxilla la primera capa de polièster de màniga llarga. El Joan Miquel em va dir que no calia. En fi, estarem fets de diferent pasta. No m’arriscava a patir sense necessitat. Era preferible passar calor i suar una mica que no pas tot el contrari.

Equipats de nou amb els nostres frontals, vam continuar. Ens quedaven per davant poc més de 30 quilòmetres. Es podia arribar a dir que això estava fet. Ja res ni ningú ens impediria arribar al nostre destí.

El sopar havia estat una dosi d’energia espectacular. Estant asseguts estona abans temia que em relaxés més del compte i que tornar a iniciar la marxa es fes difícil. Però en absolut. No hi ha res com fer la panxa contenta i descansar una mica quan el cos t’ho demana. Em sentia tan recuperat de forces que anava avançant constantment la resta de l’equip. Però era fosc, ben fosc. Els que heu llegit les meves cròniques més recents, com la Circular al Pantà d’Oliana, coneixeu bé quins riscos psicològics comporta quedar-se sol enmig de la muntanya en plena nit. No em venia gens de gust repetir experiència de suggestionar-me amb pensaments ni paranoies terrorífiques. Així que vaig anar afluixant cada cop que va ser necessari. Quan ja no els veia ni els sentia, m’aturava i els esperava. Només que sentís la veu d’en Joan Miquel ja em quedava tranquil i continuava caminant, encara que fos uns metres per davant d’ells.

Control 10. Mas de Bartomeu / Km 60,6 / 00:27

L’equip encara es mantenia unit. Jo comptava amb acabar la marxa tots 5 plegats. Era conscient que als darrers quilòmetres de totes les marxes sempre, quasi sense excepció, tinc un repunt de forces i d’energies que ve quan menys m’ho espero. I de debò que no hi comptava amb aquest factor en aquesta marxa. Però quan vam passar el control de Mas de Bartomeu, va sorgir. Gairebé del no res van venir ganes d’accelerar el pas considerablement, sense arribar a córrer. Era tram de baixada, només calia deixar-se anar. I … em vaig despenjar, com sol passar, gairebé sense adonar-me. Ja no sentia en Joan Miquel ni a cap dels altres. En fi, va ser un plaer, de tot cor, compartir caminada amb vosaltres fins a aquest punt. Ens trobarem a les següents.

Control 11. Plana de Cal Gassó / Km 65,3 / 01:26 / Avituallament líquid

Allà hi eren! Els joves dels que m’havien parlat a Torrossolla. Efectivament escoltaven música a tota pastilla, alguns fumaven però l’olfacte no estava en condicions de discernir el què, i si m’oferien whisky suposo que ells també en prendrien per fer la nit més suportable. Jo els vaig dir que em conformava amb un Cola Cao ben calentó i que amb el seu permís continuava la marxa. L’alcohol no va massa amb mi i menys en una caminada de resistència, ni tan sols la cervesa. Pel que fa a l’ambient de Plana de Cal Gassó, entraven ganes de quedar-s’hi. Semblava més una festa universitària que no pas un punt d’avituallament. Cada caminada de resistència té la seves peculiaritats, una de les més distintives de la TrenkaKames és aquesta.

Em van avisar, abans d’acomiadar-me, que anés amb compte amb el camí que venia. De fet ja havien posat un cartell ben gran que advertia que es trobava en mal estat. Bé, era molt pedregós però me n’he trobat de molt pitjors. Tot i així, tota crida a la prudència mai està de més i és d’agrair.

Els següents quilòmetres eren pura baixada. Les forces i les energies, us podeu imaginar, anaven minvant. Però … les ganes d’arribar en situacions com aquesta són les que s’acaben imposant per damunt de tota la resta. I vaig començar a trotar. I després de moltes hores sense coincidir amb cap altre participant, de tant en tant avançava algun, ja fos sol, en parella o en grupet. Els anava saludant i cridant Vinga que això ja està fet!

Segurament córrer, en la intensitat que m’ho podia permetre amb tants quilòmetres a les meves espatlles, no em permetia suggestionar-me amb cap pensament no desitjat com m’ha pogut en caminades nocturnes anteriors. També m’ajudava veure pels voltants zones habitades i carreteres properes. No et sents tan sol.

Control 12. Casa Murada / Km 70,7 / 02:15 / Avituallament sòlid i líquid

Eren tan immenses les ganes d’arribar al Vendrell que ni vaig tastar els Donuts. No em reconeixia a mi mateix. Vaig prendre’m una llauna de Vichy Catalan, del nou producte que estan promocionant amb ginseng i guaranà sabor llima-llimona, i a continuar.

Restaven 15 quilòmetres. El tram següent a la Casa Murada era gairebé tot pla, per pistes forestals que transcorrien entre finques també i a la vora mateix de l’autopista. Per moments ni calia el frontal per la proximitat de la il·luminació de l’autopista.

D’aquesta distància final sabia perfectament que encara quedava passar per un tram complicat, per un últim desnivell fort i prometedor del que en Joan Miquel ja m’havia informat al començament, a l’alçada de la Serra Pedregosa. M’havia senyalat una antena de grans dimensions a dalt d’un turó. Em va dir que aquell seria el camí de tornada al Vendrell hores més tard i que m’anés preparant, físicament i psicològicament.

En fi, ja m’hi trobaria. De moment em veia capaç de córrer algunes estones i no afluixar el ritme. Els gossos de moltes de les finques per davant de les quals passava em bordaven i fins i tot em perseguien. Era per llogar-hi cadires. Els ulls els brillaven com si fossin estels. Semblaven criatures posseïdes. Si no fos per les reixes …

Control 13. La Papiola / Km 77 / 03:08 / Avituallament líquid

    

Només 8 quilòmetres fins el Vendrell! No m’ho podia creure! Una de les voluntàries em va preguntar com ho portava. Jo vaig respondre que només pensava en arribar, en res més. Que les cames funcionaven en pilot automàtic.

Un altre Vichy Catalan, i cap endavant. Un noi a qui havia avançat pocs metres abans d’arribar a la Papiola no es va prendre absolutament res. Va passar pràcticament de llarg sense aturar-se. Se’l veia amb moltes dificultats per a continuar caminant, però continuava. Aquest és l’esperit campió.

Vaig tornar a avançar-lo pocs metres després de l’avituallament. Era un tram de pujada i d’asfalt que ens conduïa cap a un dipòsit molt gran. Però abans d’arribar-hi les cintes del recorregut ens van fer desviar-nos cap a la dreta per un corriol. Va ser l’inici del temut desnivell final.

No es quedaven curts cap dels que m’ho havien advertit. Aquest desnivell, amb els quilòmetres acumulats en aquell moment i de nit, i a sobre amb les piles del frontal gastant-se i reduint la intensitat de la llum, no va ser tasca fàcil, no cal que us ho juri.

Inevitablement, el ritme va baixar considerablement. Fins al següent control, a l’alçada de la famosa antena de grans dimensions que és un repetidor de televisió, quasi tot el tram era pura pujada. El terreny era molt pedregós, els camins molt estrets i les cintes no reflectien massa. No podies confiar-te més del compte. Calia estar amb els 5 sentits al 100%.

Vaig trobar a faltar el sucre que m’hagués aportat algun dels Donuts de la Casa Murada. Tant que vaig haver de recórrer als meus avituallaments. Un dolç de maduixa del Decathlon i un gel energitzant dels que ven la meva mare marca Verofit, amb cafeïna i potassi. Semblava que no era suficient en un primer moment, però al cap d’uns minuts el cos ho va anar assimilant i ja em sentia molt millor.

Per haver de recórrer a aquest kit de glucosa, vaig perdre el meu dorsal. SOS, Houston tenim un problema! Es repetia la situació que al final de la Marxa entre l’Alt Camp i la Conca, però mai se sap si seran benèvols i no et desqualificaran. Així que mitja volta i a recuperar-lo. Gairebé era com buscar una agulla en un paller. Vaig tornar a concidir amb una parella que havia avançat uns metres abans. Que t’has equivocat? Em van preguntar. Els vaig respondre que no, que m’havia caigut el dorsal. Em van dir que no l’havien vist i em van desitjar sort.

M’havia descordat la motxilla a poca distància. Anava repetint el camí en sentit invers a poca velocitat i fent un rastreig exhaustiu. Havia d’aparèixer, sí o sí. I allà hi era! En mig del corriol. Al·leluia! Em vaig assegurar de no tornar a perdre’l.

Control 14. Repetidor de TV / Km 81,9 / 04:16

Només 4 quilòmetres! Ja hi era! Dorsal grapat en el darrer número i cap el Vendrell! Era ja tot baixada. Així que vaig fotre-li tanta canya com em va permetre el meu cos.

Ja al Vendrell, un grup de caminants als que vaig avançar quan érem a la riera em van cridar Ara ja no s’hi val córrer! Vaig riure i els vaig respondre que sempre tinc aquest repunt d’energia al final de les marxes, que ja no podia fer res.

Vaig arribar a la Lira Vendrellenca a les 04:39 del diumenge 6 d’octubre de 2013, just 18 hores i 39 minuts després d’haver encetat aquesta 12ª edició de la TrenkaKames. Sempre és un subidón espectacular el que et fa sentir que un grapat de persones et rebin a la meta amb aplaudiments i crits d’eufòria. És una sensació indescriptible que s’ha de viure. Gràcies per aquest gest tan maco, voluntàries i voluntaris de la Lira.

Mentre preparaven el diploma, vaig anar a buscar al cotxe el kit de recanvi per a la dutxa. Vaig aprofitar per deixar el cotxe encara una mica més a prop del local per quan ja marxés. I a la dutxa! Quin gustàs! Et sents com nou. Cansat, matxacat, destrossat, però també molt satisfet.

Vaig menjar un parell de iogurts de la marca Fageda, boníssims. Vaig recollir el diploma, i cap a casa.

Fins la propera! Salut i quilòmetres!