Bé, començo a escriure la crònica de la meva participació a la 13a edició de la Marxa Trenka Kames tres dies més tard d’haver-la finalitzat. Avui és dimecres 8 d’octubre de 2014, són les 22:17 de la nit i … és tota una responsabilitat perquè sempre que escric una crònica de les marxes de resistència en què hi participo desitjo estar a l’alçada que espereu moltes de les persones que, em consta a dia d’avui, seguiu el meu blog. Sigui quin sigui el resultat final i quina sigui la vostra impressió general, m’esforçaré per a plasmar tots els detalls d’aquesta vivència. L’any passat va tenir força repercussió la crònica que hi vaig escriure, entre els que sou més habituals i fidels al blog al llarg de l’any i també entre moltes companyes i companys del centre excursionista que organitza la Trenka Kames, el Club Muntanyenc Lira Vendrellenca. Per e-mail em van fer arribar una felicitació i un agraïment per tot el que vaig escriure. Us podeu imaginar la il·lusió que vaig sentir en el seu moment. Tot això ho vaig començar a fer i ho continuo fent sense esperar res concret a canvi. Em mou la voluntat de compartir les meves experiències a la muntanya, i no m’imaginava temps enrere que tantes persones arribareu a llegir les meves cròniques. Tot plegat també s’ha convertit amb el pas del temps amb una autoexigència de fer-ho el millor possible i no defraudar ningú. Com deia, la intenció és plasmar per escrit de la manera més fidedigna tot el que vaig viure aquest cap de setmana. Aquí va el meu humil i modest relat dels esdeveniments.
Volia sortir una mica abans perquè amb el trànsit mai no se sap, però finalment vaig engegar motors a Castelldefels una miqueta abans de les 8 del matí del dissabte 4 d’octubre de 2014. Destinació immediata, el Vendrell. Per segon any consecutiu, la capital del Baix Penedès era l’inici de la meva marxa de resistència d’aquest cap de setmana. Es tractava de la 13a edició de la Marxa Trenka Kames, una de les proves més exigents i dures del calendari actual de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Pel que a mi respecta, 11a marxa de la Copa d’aquest any. Si la finalitzava, només em quedava fer una més per a sobrepassar els 270 punts exigits per la FEEC aquest any per a proclamar-se campió individual ex aqueo d’aquesta competició. Per calendari i disponibilitat, si no falla res, la meva última caminada d’aquest any serà la Marxassa.
En fi, hi anava amb la missió primordial de no punxar. A aquestes alçades, l’any passat ja m’havia proclamat campió de la Copa a la Matagalls-Montserrat setmanes enrere. Aquest any ja veieu que vaig molt més apurat, i no podia punxar. L’organització ens havia comunicat per e-mail als participants que hi havia previsió de pluges en diferents moments del cap de setmana. Però tampoc hi tenia pànic, a jutjar pel sol imponent i la calor xafogosa a primera hora del matí només arribar al Vendrell, poc abans de les 9 del matí, tot just quan començaven a repartir els dorsals.
Molt a prop de la sortida hi ha un descampat on aparquem la immensa majoria dels participants. No ens va transmetre gaire bona espina la quantitat considerable de cotxes amb les llunes literalment destrossades. Correrien la mateixa sort els nostres cotxes mentre fèiem la marxa? Ens preguntàvem segur molts de nosaltres. En fi, vam haver de fer un vot generalitzat de confiança. Segur que eren cotxes abandonats i a saber quant de temps i portàvem.
Només sortir del cotxe, va començar el ritual habitual de retrobaments i corresponents salutacions amb els amics, amigues, companyes i companys habituals de la Copa. Els primers van ser l’Edu Bartrina, la Maria Milla, la Mercè Ribes i el Txuse Carrera. En fi, ells quatre són una part molt significativa del que ja es pot considerar la meva família marxista i muntanyenca, sense voler oblidar-me de ningú altre. Ja sabeu que formeu una llista molt llarga, i en algunes cròniques és pràcticament impossible esmentar-vos a totes i a tots. I poc a poc, de camí a la recollida del dorsal, vaig anar trobant-me amb la resta de companys habituals, la immensa majoria del Club Excursionista Independent de Catalunya (CEIC): la Paqui Bertran, en Francesc Gibert, en Fermí Bernardo, en Miquel Boada, en Fermí Marco, la Maria Vizcaíno, en Blas Sama, en Xavi Torrijos, en Ramon Alcalde, l’Emilia Ramos, en Paco Coletas, l’Antonio Serrano, en Víctor Caballero i el seu germà, i em va fer molta il·lusió retrobar-me també amb la María Ramos, que ens havíem conegut en persona a la Matagalls-Montserrat feia dues setmanes. Tampoc no van faltar a la cita en Xavier Capdevila, què faríem sense ell i sense la seva càmera (i sensibilitat) fotogràfica?, la seva dona la Montse Berenguer, i altres companys que he anat coneixent aquesta temporada com l’Òscar Màrquez de Reus, el Roger Vives, en Magí Ferré d’Alforja, i molts i molts altres que anireu apareixent al llarg de la crònica. Ah! No em vull descuidar de la representació molt important dels Garraf Runners, com en moltes altres marxes, que van estar presents i que vaig poder també saludar abans de la sortida: en Jesús Bayo, en David Leiva, la Teresa Bueno, en Fernando García, en Juanito Díaz i un company més que em van presentar, el nom del qual la meva castigada memòria no és capaç de recordar. Sempre em fa molta il·lusió retrobar-me’ls marxa rere marxa, amb el seu entusiasme, el color rosa de la samarreta del seu club amb la creu del cim de la Morella estampat al braç ( tot un emblema del massís del Garraf ! ), i sempre un somriure als llavis. En Jesús, en David i en Fernando estaven pletòrics perquè ja havien assolit els punts la setmana anterior a la Marxa de Resistència l’Alt Camp la Conca, organitzada pel Club Excursionista La Xiruca Foradada. Una llàstima que aquest any no hagi pogut anar-hi, tinc molt bons records de l’edició de l’any anterior.
Cap a dos quarts de 10 ja tenia tot el necessari per a començar, dorsal, got, samarreta i gràfic/perfil de la marxa, més tot el que ja duia de casa a la motxilla. Era el moment d’immortalitzar un dels grans instants de tota marxa que es preciï. Gràcies Xavier Capdevila, per capturar aquest instant per a la posteritat, com sempre, brillant i esplendorós.
Una mica després de les 10 del matí, es va donar el tret oficial i definitiu de sortida. Fins als afores de la població, els grallers i timbalers del Vendrell ens van custodiar amb el so dels seus instruments. Com l’any passat, l’organització ja va avisar que fins als afores no els podíem avançar per raons de seguretat. Havíem de caminar tots agrupats per darrere d’ells. Jo no hi tenia cap pressa. Va ser un plaer recórrer el casc antic de la ciutat seguint les seves passes i davant l’atenta mirada de molts veïns de la població.
Com deia línies amunt, la calor xafogosa d’aquella hora era més pròpia de l’estiu que no pas d’aquesta època de l’any. I tot apuntava a que seria la tònica habitual, si més no durant les hores de llum. Caldria hidratar-se força durant tota la marxa i especialment als avituallaments.
Un cop que ja vam abandonar el Vendrell i els grallers i timbalers van separar-se de la nostra comitiva i els més cracks van poder començar a córrer com un coet, vaig retrobar-me amb un altre company que feia molt de temps que no veia, en Pedro Bonías. Va ser company de conversa durant els primers quilòmetres. Així com jo començaré aquest proper cap de setmana el curs de formació de Monitor d’Excursionisme de la FEEC, ell començarà en breu el d’Instructor d’Excursionisme. Va ser una magnífica oportunitat de saber de primera mà com li va anar a ell el curs de Monitor l’any passat. Em va explicar molts detalls tant de les classes teòriques com de les pràctiques, de com seran els professors i els exàmens, etc. Va ser una estona de conversa molt agradable. Quan ens vam voler adonar, vam arribar al primer control.
CONTROL 1 / SANT VICENÇ / KM 3,9 / 10:42
Ara no recordo si constava al llistat oficial de controls del dorsal. No hi ha avituallament, ni líquid ni sòlid. Tan sols s’ocupen de registrar el pas. Així que ni tan sols ens vam aturar.
Durant tota aquesta temporada, la meva tendència a disparar fotografies entre control i control s’ha reduït dràsticament. En aquesta ocasió, he disparat un total de 160 fotografies i he registrat un vídeo. Pel que és habitual en mi, és molt poc. Això sí, continuo sent i seré sempre un amant incondicional de la fotografia, en especial la de natura i muntanya. Però no puc negar que si m’aturés cada cop que realment em de gust, hi sumaria de 2 a 3 hores al temps final. I amb el pas del temps no et queda més remei que regular-ho. En una marxa tant llarga en hores i en distància recorreguda com la Trenka Kames, tot aquell tram que et veus capaç de caminar-lo amb certa celeritat i rapidesa, ho fas encantat. De tal manera que el pas per la Serra Pedregosa aquest any va ser molt menys interromput fotogràficament que l’any passat. Però … alguna va caure, off coure. Aquí en teniu una.
Com ja vaig comentar ara fa un any, ja m’hi sentia com a casa. El tipus de pedra i de vegetació eren idèntiques a les del Garraf, el meu hàbitat natural per antonomàsia, i de tants altres amigues i amics residents a la vessant sud del Baix Llobregat, com un servidor que us escriu aquestes línies. Com al massís del Garraf, el que es trobava a faltar era algun arbre de tant que ens regalés una miqueta d’ombra on refugiar-nos ni que fos uns segons d’aquell sol abrasador. Però l’ombra brillava per la seva absència. I de fet així va ser en trams posteriors. I el cos ho va patir inevitablement en molts aspectes. Però no fins al punt de plantejar-me abandonar, i menys encara a aquestes alçades!
Abans d’arribar al segon control encara aconseguia tenir contacte visual, tot i que des de força lluny, d’en Txuse, la Mercè i la Maria. Però ja fa temps que la diferència de ritme entre ells i jo és abismal, així que tampoc m’entestava en enxampar-los i seguir el seu ritme ni que fos una estona. Quedaven molts, però que molts quilòmetres, per endavant. I com ja em va passar a la Matagalls-Montserrat, la manca quasi total d’activitat durant l’estiu es notava i pesava. Preferia caminar a un ritme més lent del que he pogut anar a inicis de temporada a canvi de poder arribar amb la màxima dignitat possible als darrers quilòmetres i ser capaç d’acabar-la com a persona.
Així que vaig anar fent, sense quasi aturar-me, ja fos per a fer fotografies o per causes de força major, però sense anar amb la llengua per fora. Vam passar per davant de l’entrada al parc aquàtic Aqualeon, tancat al públic en aquesta època de l’any. El tram posterior era asfaltat, cosa que mai és d’agrair, però això, jo anava fent. Ajudava anar-se trobant amb els companys del CEIC i conversar una estona amb ells. L’Emilia m’explicava les seves sensacions generals de la Matagalls-Montserrat. Em va confessar que aconseguir acabar-la aquest any amb 16 hores i 1 minut té les seves conseqüències físiques, i també emocionals. És un temps envejable. Jo vaig aconseguir acabar-la amb 16 hores i 55 minuts i amb molts dolors als peus, especialment als tendons. Així que aquest dissabte, a la Trenka Kames, l’objectiu primordial era no rebentar en l’intent.
CONTROL 2 / ERMITA DE SANT ANTONI / KM 12,9 / 12:16
Això són avituallaments com Déu mana, i no els de la Matagalls-Montserrat, amb tots els meus respectes. Avui mateix he respost l’enquesta de valoració que ens han fet arribar als participants i així els ho he fet constar. En una distància com la de la Trenka Kames, primer, ells posen els avituallaments a unes distàncies excessives, apurant el límit establert per la FEEC de 15 Kms. I en segon lloc, la seva varietat i qualitat en el menjar deixa moltíssim que desitjar, o no recordeu (els que hi heu participat) el sabor repugnant (sí, repugnant) de la beguda isotònica i de l’aigua que vés a saber des d’on arribava per aquelles aixetes i canonades. En fi, no és el moment de fer crítica, constructiva eh, d’altres marxes. Però queda dit.
El pa de l’entrepà de formatge era deliciós, com també el meló i el plàtan. I la llauna d’Aquarius va entrar … com si begués aigua fresca després d’una travessa d’hores i hores pel mig del desert i deshidratat. De debò, hi era el tipus de menjar i de begudes que el cos necessitava i en la quantitat idònia. Aquí va la primera felicitació a l’organització. No serà l’última.
En Francesc i la Maria havien arribat abans que jo, i per descomptat en Txuse i la Mercè a qui únicament em va donar temps de saludar-los just quan havia arribat perquè just marxaven. La Maria va continuar una mica més aturada perquè s’havia de canviar un mitjó o treure pedres de la sabatilla. Li vaig comentar a ella i a en Francesc que anava tirant xino xano, que en breu m’enxamparien segur i així compartíem una estona de travessa.
Dit i fet, perquè al cap de poca estona la Maria va aparèixer trotant en una de les baixades. Abans però, m’havia trobat amb l’Ana, la dona d’en Martí Cano i mare d’en Sergi Cano. Tots tres del CEIC i companys fidels de marxes. En Sergi no hi era aquest cap de setmana, en Martí sí però ja anava molt per davant. Està en molt bona forma, inqüestionablement. Va aconseguir acabar la Matagalls-Montserrat en poc més de 14 hores, com també la Maria. No puc fer altra cosa que treure’m el barret. Sou uns màquines!
Amb l’Ana vam estar xerrant una bona estona. Va ser un punt de la marxa predominantment pla i amb alguna successió de baixades suaus i per terreny còmode, pista forestal ampla i gens pedregosa. Fins que, com havia avançat, va guanyar posicions i va aparèixer pel camí l’amiga Maria Milla. I vam continuar caminant i trotant a les baixades tots tres plegats. Com em temia, la Maria va anar agafant velocitat com qui no vol la cosa. Inicialment no volia ni intentar seguir el seu ritme, però no sé com ni perquè, li vaig dir a l’Ana vaig a seguir el seu ritme fins on em vegi capaç. Així que em vaig despenjar de l’Ana i vaig anar a la caça de la Maria, sense gaires esperances. Però de moment tampoc forçava la seva maquinària al màxim i em va permetre enxampar-la i poder dur el seu ritme una estona considerable. S’agraeix, Maria. La teva companyia sempre és molt agradable, ja ho saps.
Fent una aturada, amb la Maria, per a hidratar-nos a Masarbonès. Aquests moments són impagables!
Abans d’arribar al control de Masllorenç, vius (almenys jo) un moment molt especial de la Trenka Kames perquè veus els dos campanars de dues poblacions veïnes. És un instant en què rememores la lletra de la cançó País Petit, del gran Lluís Llach i que fa no gaire un altre gran del nostre país com en Pep Guardiola va citar a una roda de premsa: el meu país és tan petit, que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Abans d’arribar a Masllorenç, com deia, no cal pujar a cap dels dos campanars per a poder veure el campanar veí. La panoràmica és molt més impressionant in situ, ho reconec, però aquí va el meu testimoni gràfic, en dues instantànies.
CONTROL 3 / MASLLORENÇ / KM 22,5 / 13:54
L’Aquarius i el meló van tornar a entrar com aigua de maig. La frescor i la glucosa que el cos demanava a crits, en la seva justa mesura i qualitat. Fins i tot em vaig animar amb mig entrepà de formatge, no era qüestió d’escatimar en queviures.
L’aturada va ser breu, no volíem refredar-nos ni res per l’estil. La calor, com us podeu imaginar, continuava sent el nostre panorama ambiental sense treva ni descans. Però anàvem fent, quin remei ens quedava. L’Ana, després d’una estona, ens havia enxampat a l’avituallament i vam caminar una estona tots tres plegats de nou després d’abandonar el control. Molt a prop me’n recordo que va saludar una dona que estava asseguda literalment al terra de la vorera, acompanyada de dos nens i d’un cartell on hi havia unes paraules de felicitació. Vaig sentir que li comentava que esperaven algú, suposo que amic o familiar, a qui li anaven a donar tota una sorpresa perquè era el seu aniversari. Per un instant m’imaginava en la situació de la persona que havia de rebre aquesta sorpresa i pensava si algun dia em donen una sorpesa així … no em surten les paraules. Seria una passada, estar fent una Trenka Kames o alguna altra marxa de resistència, que sigui el teu aniversari, i sense que t’ho esperis, et trobis enmig del camí algú especial esperant-te des de fa estona per a felicitar-te. Ha de ser … impressionant. En fi, fos qui fos l’amfitrió, moltes felicitats!
Aquest tram entre Masllorenç i Mas d’en Bosc és indiscutiblement el tram vinícola de la Trenka Kames. Camps i camps de vinyes miris per on miris. No te’ls acabes. I com imaginareu, com ja em va passar fa un any en companyia del gran Joan Miquel Labrador, la temptació ens va fer sucumbir i tastar-ne el raïm en més d’una ocasió. Deliciós. Dolç. Suau. Refrescant. Ai … quines ganes de dur-me un bon grapat a casa. Però amb tot el que quedava de camí, no era massa bona idea. I tampoc era pas la nostra intenció abusar i aprofitar-nos de les circumstàncies. Pagesos i propietaris d’aquestes finques, donem fe que la vostra collita està donant uns fruits exquisits, i per avançat demanem disculpes per no haver-nos estat de fer un tast. Ha valgut molt la pena! Un regal d’incalculable valor per als nostres paladars!
Aquí teniu una prova del delicte. No ens hi vam poder estar!
CONTROL 4 / MAS D’EN BOSC / KM 28,3 / 14:58
Truita de patates! Què més podíem demanar? I fruita, i entrepans, i Aquarius, i … cervesa! Jo no en sóc cap amant, mai m’ha acabat d’agradar el sabor de cap varietat ni de cap marca. Però quin detall! A poques marxes te’n trobes als avituallaments. Per a la Maria sí va ser un motiu de satisfacció a més no poder!
Començava la part de la marxa que més honor fa al seu nom. Fins a l’església de Sant Miquel se succeeixen un seguit de carenes pedregoses i exposades que posen a prova el vertigen de tothom, fins i tot dels més acostumats a les alçades. Són en total 6 km’s, però semblen 20. La progressió inevitablement és molt lenta. Almenys la meva ho va ser.
Vinga Oriol, tu pots! Em cridava la Maria des de més endavant. Jo reia i sospirava, i l’anava perdent de vista. És una incombustible a les pujades, no arribo al seu ritme. Així que poc a poc, em vaig anar quedant sol solet. Alguns companys anaven per darrere. En algun moment algun d’ells em va passar. En altres vaig passar algun que altre dels que anaven inicialment per davant meu. Tot aquest tram, tècnic, exigent i complicat, t’obliga a dosificar les forces i les energies. Almenys en tres ocasions em vaig haver d’aturar uns segons i agafar aire i reposar. Sort dels bastons. En aquesta part de la marxa els vaig agrair més que en cap altra.
Com fa un any, va ser especialment emotiu quan va arribar el moment en què enmig de la carena divises per primer cop el cim del Montmell, amb la creu de pedra i l’ermita al cantó esquerra i l’església al replà de sota. És una panoràmica visual que t’arriba a posar els pèls de punta i la pèl de gallina. Em vaig fer un parell de selfies, però el resultat no em convencia gens. Fins que, quan estava a punt de provar sort per tercer cop, va aparèixer una noia a la que havia avançat pocs metres abans i es va oferir a fer-me la fotografia. Qui s’hi negaria? Va ser cosa del destí, potser, perquè en força estona no em vaig creuar amb cap més ànima. Li vaig agrair per avançat i li vaig donar el meu mòbil. Aquest va ser el resultat
S’ha establert un protocol entorn a les fotografies que et fan desconeguts en forma de pregunta políticament molt correcta: si no t’agrada, te’n faig una altra, em va dir la noia misteriosa (la batejaré així, perquè no vaig preguntar-li el nom) en passar-me el mòbil per a comprovar si m’agradava com havia quedat la foto. Amb un somriure de punta a punta de la cara, emocionat i tot, li vaig tornar a agrair el gest i li vaig dir que m’encantava com havia quedat. Durant uns minuts vam anar al mateix pas, jo una mica per davant. Però em vaig anar separant d’ella, sense proposar-m’ho pas. Amb el permís de la meva parella, la Caro, a qui estimo amb bogeria, he de dir que no m’hagués importat en absolut haver compartit marxa i conversa amb aquesta noia misteriosa. És d’aquestes persones que irradia amb la mirada i el somriure un encant i una màgia especial, i et transmet des del primer instant unes magnífiques sensacions. En fi … la marxa havia de continuar. No dúiem ni la meitat, i la part més feixuga i difícil encara no estava enllestida.
Abans de la baixada final de la carena que porta a la pista forestal prèvia a l’església de Sant Miquel, vam coincidir amb un nombrós grup d’excursionistes que caminava per la carena en el sentit contrari. No era fàcil continuar respectivament el nostre sentit de la marxa, o s’aturaven ells o s’aturava un servidor, perquè si una altra cosa té aquesta carena és que més estreta no pot ser. I la vegetació seca i punxeguda, a l’estil garrafenc com a la Serra Pedregosa, no donava gaire marge de maniobra. Però amb paciència i bona voluntat, cadascú vam poder continuar el nostre camí sense cap inconvenient.
I va arribar la baixada final d’aquesta santa carena, equipada com fa un any amb diverses cordes. Desconec si són una instal·lació fixa durant la resta de l’any, o si és puntual per part de l’organització durant la prova. En qualsevol dels casos, ajuda i s’agraeix. És un últim pas, bé últims passos, en què no pots abaixar la guàrdia ni un segon. Fins i tot amb la corda i els bastons, algun ensurt en forma d’ensopegada va sorgir abans d’arribar per fi a la pista. Allà hi havia un home amb el seu tot terreny aparcat donant-nos ànims.
Després d’una estona considerable em veia capaç de trotar una mica fins arribar a l’església de Sant Miquel. No hi veia ningú per davant. Per darrere, en l’últim moment abans d’arribar a l’església, reaparegué la noia misteriosa, i junts gairebé vam arribar a l’avituallament.
CONTROL 5 / ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL / KM 34,1 / 16:41
Amb tota la calor que estava fent, havia quasi buidat les reserves d’aigua, així que va ser la primera oportunitat d’or d’emplenar la camelbak de la meva motxilla. Una mica de llaminadures i fruita, i a continuar la marxa.
CONTROL 6 / ERMITA DE SANT MIQUEL / KM 34,7 / 16:52
Aquest control podríem dir que té la teva raó de ser per a complicar una mica l’0existència als tramposos i tramposes, que sabem que n’hi ha, i pretenen fer la marxa saltant-se la pujada a la Talia del Montmell. Però quina estupidesa més gran, Déu meu! Perquè et perds poder gaudir de les vistes espectaculars des del mirador més alt del Baix Penedès, perquè les caminades de resistència no són una competició i aquí no guanya el que arriba abans, perquè es tracta de gaudir de la muntanya i de la natura, i per tantes raons més. Però sí, l’any passat teníem clitxats a dos que anaven fent aquestes trampes tot i haver aquests controls sorpresa. Però quin sentit té? Em continuo preguntant. Quina mena de satisfacció els pot aportar ser a fi de comptes tan deshonest? En fi, ja diuen que ha d’haver-hi gent de tots els colors i gustos, què hi farem.
Els voluntaris del control es van oferir a fer-me una fotografia amb la carena que ens havia posat a prova de fons, i els vaig retornar el gest amb una fotografia on ells són els protagonistes. Sense vosaltres, la Trenka Kames no rutllaria. Sou genials!
I amunt sigui dit. A la següent ermita, en runes, i a la creu de pedra s’hi arriba de seguida. Has de fer uns quants passos amb grimpada, ja sigui tirant de mans o de bastons, però res excessivament complicat. I passada la creu, venen un parell de Km’s per corriol fins arribar a la cirereta del pastís de la Trenka Kames, el cim de la Talaia del Montmell.
Tot aquest tram, justament, és la baixada des del Montmell a la Marxa de Resistència 7 Cims, que he fet per primer cop aquest any, el passat 4 de maig. Aleshores, hi caminava per aquí bastant més d’hora i amb el cel molt més assolellat. Aquest cap de setmana, a aquestes hores de la tarda, en contrast a la solana que ens havia precedit, semblava que el pronòstic de pluges aïllades s’anava a confirmar en qualsevol instant per la presència abundant de núvols i boira. Això sí, calor no deixava de fer-ne ni gota. Però almenys ja no et senties com una botifarra a la graella.
I piano piano, passa rere passa, per tercer cop en el decurs d’un any, arribava al cim de la Talaia del Montmell, el sostre comarcal del Baix Penedès com testimonia la placa commemorativa del centenari de l’Agrupa.
Què més donava que no es veiés ni papa des d’allà dalt en aquell moment per la boira. Les sensacions eren com les de coronar un cim per primera vegada, amb la il·lusió d’un vailet que se’n va d’excursió amb el cau, amb les pulsacions a tota pastilla. De debò, arribar a un cim com el Montmell és una experiència molt recomanable. Aquest indret del nostre país té quelcom especial, i no tothom ho sap valorar i reconèixer com es mereix.
Volia immortalitzar aquest instant. Una selfie? Quin remei, fa molta estona que camino tot sol sense tenir ningú a la vista, ni per davant ni per darrere. I novament aquest matí de dissabte el destí em va somriure en forma de noia jove i guapa. De fet, preciosa. Ai Déu meu, que això ho llegirà la meva Caro. T’estimo, i ho saps. Però més enllà del que sentim l’un per l’altre, que és meravellós i no està pas en entredit, i que ets la més guapa de totes … no seré cap hipòcrita ni cap fals i he d’admetre que davant meu es va presentar, com caiguda del cel, una noia angelical, i per segon cop en qüestió de poques hores.
Puc tornar a abusar de tu? Li vaig preguntar amb un somriure i amb una complicitat que sortia des de ben a dins del meu cor. Em va retornar el somriure i va estendre la seva mà perquè li donés el meu mòbil. Aquest cop, aquest va ser el resultat.
Ja veieu, la boira de la que us parlava. No es veia res dels voltants, ni falta que feia. Em vaig oferir a retornar-li el gest i fer-li una foto, però em va dir que no calia, que era de la zona i es coneixia aquestes muntanyes massa i tot. I sense perdre en cap moment el seu somriure encisador i captivador. Ai … continuàvem sense haver assolit ni la meitat de la marxa, així que no hi havia romanticismes possibles. Les cames havien de continuar patejant i de valent. Així que vam començar la baixada.
Inicialment es estreta i per corriols, i més endavant es va eixamplant i es va fent pista forestal. Abans, però, ens vam trobar amb un control sorpresa que no hi era l’any passat. Ubicat a escassos metres del cim.
CONTROL 7 / TALAIA DEL MONTMELL / KM 36 / 17:24
Caram, no hi éreu l’any passat aquí! Els vaig exclamar amb carinyo a l’home i a la dona que eren al control i ens perforaven el dorsal. La dona va somriure i de seguida ella em va exclamar a mi ei, tu ets el noi que va escriure la cònica l’any passat! El cor se’m va tornar a accelerar de l’emoció. Un any després, que se’n recordin del teu relat, i t’ho agraeixin, és una passada. Em va confessar que la va imprimir i la va compartir amb companys de l’entitat en una reunió que van fer a finals de l’any passat. Em vaig quedar sense paraules. No vaig poder fer més que agrair-los el gest i també li vaig dir que segurament la d’aquest any no serà tan extensa, però que alguna cosa escriuria, que s’ho mereixen. En fi, de moment, estoy en ello.
Quan ja m’allunyava del control, vaig veure que just arribava la noia misteriosa. I de fet vaig arribar a sentir com la saludaven pel seu nom, sembla ser que ja la coneixien. Laura, pot ser. La memòria cada cop em falla més. En el moment, i durant una estona, sí que vaig retenir el seu nom, però se me’n va anar del coco. Ja no ens vam tornar a veure en la resta de la marxa. En fi, noia misteriosa, gràcies per les fotografies i … senzillament per la teva presència. No series pas conscient, però van ser molt especials per a mi els moments, breus, en què vam coincidir. Fins una altra, espero i desitjo.
Els voluntaris d’aquest control sorpresa ens havien avisat que vigiléssim el tram immediat, que era empinat i relliscós. Però com deia abans, de seguida es va anar fer més ample i més agraït de trepitjar. Novament, després d’un parèntesi considerable i inevitable, vaig poder trotar suaument. Els peus ho demanaven a crits. Com també demanava a crits el pi de tres branques aturar-se i fotografiar-lo. Una mica més i me’l passo de llarg, com l’any passat. Aleshores va ser el company Joan Miquel el que em va advertir de la seva presència. És majestuós.
Vaig continuar alternant trot i caminar lleuger, i vaig topar amb altres companys després de força estona sol com un mussol. Entre ells hi havia en Xavier Torrijos. Em va estranyar no veure’l amb en Blas. Hores abans m’havien avançat junts a la Serra Pedregosa. Em va comentar que anava tocat del peu i anava fent com podia. Et veus capaç d’acabar-la? Li vaig preguntar. Em va mirar amb cara de circumstàncies i va dir que faria el que podria. I tant que acabarà! Va cridar somrient una de les companyes que caminava en aquest grupet, a qui jo no coneixia. Aquest és l’esperit, recolzar-se en els moments més difícils. Jo vaig anar fent, també, sense pressa però sense pausa. I sense esperar-m’ho pas, vaig arribar al següent control
CONTROL 8 / TORROSSOLLA / KM 38,9 / 17:49
D’aquest control tenia un record fotogràfic respecte el 2013 perquè un dels voluntaris, un home que ja passava dels 60, em va comentar a mode de curiositat quina mena de gent em trobaria al control de la Plana de Cal Gassó. Més o menys va dir hi haurà un grupet de joves, que segurament fumaran porros, beuran alcohol, tindran la música a tot drap. Bé, si recupereu la crònica de fa un any, veureu que el panorama que em vaig trobar a l’esmentat control no diferia en excés de la descripció que m’havia fet aquest bon home. I em consta que als al·ludits i al·ludides els va fer molta gràcia l’expressió que vaig fer servir per a descriure l’ambient que es respirava. Vaig dir més o menys que semblava més una festa universitària que un avituallament d’una marxa de resistència, i que consti que em va encantar! Quin panorama humà ens esperava als participants aquest any al control de la Plana de Cal Gassó. Més endavant, podreu resoldre aquesta incògnita.
Va ser molt divertit el moment de l’arribada a Torrossolla perquè una voluntària estava menjant un Kit Kat, i li vaig donar el dorsal tot convençut que es tractava de la perforadora. Ens vam fer un bon grapat de riure. El seu company, que sí tenia la perforadora, va marcar el meu pas i vaig emplenar una mica l’estómac. Creieu-me quan us dic que ho necessitava. Hi vaig arribar famolenc. Però tampoc vaig voler allargar més del compte l’aturada. Em trobaré la Maria, el Txuse o la Mercè quan arribi a Aiguaviva? Em preguntava. Ni de conya, em responia. J estava més que mentalitzat de fer la resta de la marxa, més de la meitat, més aviat en solitari i saludant a estones altres companys amb qui pogués anar trobant-me. I durant les següents hores així va ser. Era un moment de la marxa en què tots els participants ja anàvem molts dispersos entre nosaltres. I de Torrossolla fins a Selma, per exemple, no tinc record d’haver coincidit amb més de 3 companys, ja fos perquè avançava algun d’ells o a la inversa.
Vaig aprofitar per a treure el mode vol del mòbil i poder contactar amb la Caro i dir-li que tot anava bé. Des de la sortida que no parlava amb ella, i em venia de gust tenir una mini conversa abans que es fes fosc. Sempre és genial poder rebre els ànims més entusiastes i sincers de la persona que estimes. Gracias Caro por tu apoyo incondicional! Qué haría yo sin él?
CONTROL 9 / SELMA / KM 47,6 / 19:18
De les poques vegades que recordo no coincidir amb cap altre participant al control. Em vaig quedar sorprès de la quantitat de persones que ja havien abandonat. Vaig veure que al full de control, a damunt del número del dorsal col·locaven un gomet circular vermell a cada participant que havia abandonat. Hi havia una pila d’aquests gomets. I en l’estona que jo vaig estar aturat al control, que va ser breu, a un dels voluntaris li anaven actualitzant abandonaments a altres controls via whats app. No parava de recitar, número tal abandona, número tal també, etc
Hi havia molt poca quantitat de menjar. Em va arribar a saber greu agafar-ne llaminadures, quedaven poquíssimes al plat, però el meu cos reclamava glucosa. Vaig veure també un miqueta d’aigua i a continuar la travessa.
Encara no m’havia fet falta col·locar-me el llum frontal, però era qüestió de minuts perquè ja es començava a fer fosc. Abans de travessar la població del Pla de Manlleu ja vaig haver de desenfundar-lo. Les piles estaven carregades i a més en duia de recanvi. Per això, en principi, no havia de patir.
Ja no estava sotmès a la solana del matí, però la humitat no m’abandonava i no feia ni gota de fred. La samarreta tèrmica i el paravents continuaven sent un pes extra a la meva motxilla, i ho van continuar sent fins al final perquè no em va fer falta posar-me-les en cap moment. I que consti que duia la samarreta xopa de la suor, però ni ganes tenia d’aturar-me a canviar-me-la.
Abandonant el Pla de Manlleu i ja de camí al control estratègic d’Aiguaviva, vaig viure uns breus instants de … com definir-los, suggestió terrorífica. Feia temps que no em passava a les marxes. Us convido a recuperar la meva crònica de la Circular al Pantà d’Oliana de la temporada passada perquè us feu una idea de com pot la ment humana arribar a castigar-se davant la solitud de la nit enmig de la natura. Sense venir a compte, em van venir records de pel·lícules i històries de por. Per què? En fi, serà que sóc una mica massoca. I mira que he passat moments crítics entorn a aquest fenomen. Però com deia, van ser uns breus instants. Poc després del Pla de Manlleu vaig trobar-me amb dos companys de la marxa, un d’ells conegut i que havia saludat a la sortida, en Roger Vives. Ells no ho sabien, però m’alegrava una barbaritat de trobar-me’ls al camí i combatre durant una estona amb ells la soledat de la fosca nit. I això que no eren ni les 9 del vespre!
En Roger, en preguntar-li com ho portava, em va confessar que havia sentit una certa davallada enèrgica i anava fent xino xano. Segur que la calor hi va tenir a veure. De debò, en va fer molta. Vam xerrar durant uns minuts, i sense adonar-me em vaig despenjar i els vaig avançar. Afortunadament ja se m’havia passat la meva suggestió mental, ajudava saber que quedava molt poquet per arribar a Aiguaviva. A qui m’hi trobaré? Em preguntava.
CONTROL 10 / AIGUAVIVA / KM 54,7 / 20:22
A tope! Vaig cridar eufòric en veure la Mercè, en Txuse i en Blas. Se’n van alegrar i alhora sorprendre de veure’m arribar. Lentorro! Em va cridar entre rialles en Txuse. Ells tres realment es disposaven a sortir del control just en aquell moment. En apropar-me a la taula amb el menjar, també vaig veure que hi eren la Maria Milla i en Juanito Díaz. Me ha salvado literalmente la vida, em va dir referint-se a la Maria. En Juanito em va dir que des del km 20 havia començat a sentir uns dolors molt forts que li havien estat fent plantejar-se plegar, fins que s’havia trobat la Maria, que li va donar un Enantyum i el va acompanyar des que s’havien trobat. Un cop més, aquest és l’esperit entre companys!
Em va dir que ja es trobava molt millor, com per a continuar i acabar-la a un ritme i una velocitat raonable i intermitja. I tal com s’acomiadaven la Mercè, en Txuse i en Blas, sense que a mi m’hagués donat temps de seure ni d’agafar res de menjar, els vaig demanar que esperessin un minut que agafava el que em venia de gust menjar i m’ho anava cruspint de camí i els acompanyava fins que ja es despengessin, que estava convençut que seria de seguida.
Però seu i menja tranquil·lament, i reposa una mica. Em va dir la Maria. Però jo no tenia gens de ganes ni de parar ni de seure. Però no et sentarà malament menjar en moviment? Em va preguntar el Txuse. Vaig decidir arriscar-m’hi. No em volia refredar ni perdre el ritme. Vaig agafar un parell de trossos de meló, i un parell d’entrepans de formatge. Com als anteriors avituallaments, constato que el pa era deliciós. Va entrar genial.
I poc a poc, vam continuar la marxa plegats la Mercè, en Txuse, en Blas i un servidor. Els entrepans van ser engolits en un tres i no res, i sense cap incompatibilitat entre empassar i caminar alhora. A pocs metres del control vam tenir una trobada inesperada amb un company de travessa molt peculiar
No es hora de recoger caracoles, em van dir de broma uns altres companys quan em van veure parat en mig del camí fent-li fotos al gripau. Es van quedar tan bocabadats com nosaltres, i vam continuar. Era d’agrair que cada cop feia menys xafogor i anava bufant un vent fresc en la seva mesura. Compensava tota la flaira matinera, ni que fos una miqueta.
CONTROL 11 / MAS BARTOMEU / KM 60,6 / 21:30
Feia estona que se m’havia acabat l’aigua de la camelbak, així que vaig aprofitar la breu aturada per a recarregar-la. I res més perquè no hi havia avituallament sòlid. Així que sense més dilacions vam continuar camí.
Ja quedaven menys de 30 km’s per a arribar de nou al Vendrell. Això ja era un compte enrere en tota regla. Ja només pensaven en acabar, però el tram final no ens ho posaria fàcil. Abans però … tocava una parada tècnica molt esperada!
CONTROL 12 / PLANA DE CAL GASSÓ / KM 65,3 / 22:24
Hi seran els mateixos hippy-flautes de l’any passat? Em preguntava. Bé, després d’un any. A les fosques aleshores, a les fosques ara. Esgotat aleshores, esgotat ara, no era capaç de discernir si alguna d’aquelles cares era la mateixa de l’edició anterior. Això sí, l’ambient sí que era exactament el mateix. Només arribar ens van oferir … rom o conyac. No recordo exactament què, però quelcom consistent i amb uns quants graus d’alcohol. Tot un detall, però m’estimava més un Cola Cao calentó amb galetes Príncipe de Bequelar.
Com l’any passat, un cartell ens avisava que el camí de baixada immediatament posterior estava en mal estat. Bé, és pedregós i relliscós, i sumat al factor nocturn ens obligava a posar-hi els cinc sentits. Però no va suposar major complicació, i menys al costat de tota la carena que havíem desfilat al matí abans d’encarar el Montmell. Amb això a les nostres espatlles, ens veiem capaços amb tot el que vingués.
CONTROL 13 / CASA MURADA / KM 70,7 / 23:19
15 Km’s i ja serem al Vendrell? No m’ho puc creure! Exclamava a dins meu en llegir al cartell la distància recorreguda i la que mancava. Això està fet! Endavant! I amb aquests Donuts tan irresistibles, com si m’afegien 15 km’s més.
Estava molt gratament sorprès de continuar a aquestes alçades com a company d’En Txuse, la Mercè i en Blas. Si ho continuava sent, era gràcies a que ells tampoc volien donar el màxim de si mateixos. Si aquests tres realment li haguessin volgut fotre gas sense reserves, després d’Aiguaviva ja no els hagués vist el pèl. Gràcies companys, per la vostra companyia durant tot aquest tram. Va ser un factor emocional molt important. Sempre ho és, i ho sabeu.
La Mercè i en Txuse.
CONTROL 14 / LA PAPIOLA / KM 77 / 00:28
8 km’s ens separaven del Vendrell. Però quins 8 km’s! En aquest control vaig conèixer l’any passat en Margí Ferré, d’Alforja. Tots dos anàvem molt tocats i cansats. Així que si 365 dies enrere, en condicions físiques encara més adverses i amb més hores en moviment aleshores, vam poder, aquest cap de setmana no podia pas quedar-me en l’intent.
Tenia un record fotogràfic, quasi mil·limètric, de la pujada que ve just després del control, que a sobre és cimentada. Però només és un tast de tot el camí que ve després. S’acaba convertint en una mena de laberint inacabable a l’estil del final de la Marxa Rasos de Peguera-Manresa. A estones puges, a estones baixes, a estones tornes a pujar, i així fins que … per fi! Perquè sembla que l’hagin mogut de lloc i tot i que mai arribi, et trobes amb el Repetidor. Just abans de la baixada infernal fins a aquest darrer control, va ser emotiu passar per davant pel monument al 25è aniversari de la Lira Vendrellenca. Et sap a una bocanada d’aire fresc que et renova una mica les minvades energies per a fer aquests darrers km’s.
CONTROL 15 / REPETIDOR TV / KM 81,9 / 1:29
Abans d’arribar al monument ja havia perdut completament en Txuse i la Mercè, per davant meu per descomptat. I també s’havia despenjat en Blas, sorprenentment una mica per darrere meu. Així que la baixada, trencacames en honor al nom de la marxa, fins al repetidor i del repetidor fins al Vendrell la vaig fer totalment en solitari, sense trobar-me ni avançar absolutament a cap altre company, més que els flamants voluntaris i voluntàries del control. Vaig sentir algú d’ells cridar-me pel nom, tant abans d’arribar com quan ja hi era i em perforaven el dorsal. Vinga Uri, tu pots! Sentia que exclamaven alguns d’ells. Ho imaginava, fruit del cansament i de les ganes d’acabar, o realment per la raó que fos sabien qui era jo encara que jo no reconegués a cap d’ells. Si no ho vaig imaginar, i en efecte no va ser cap mena d’al·lucinació, moltíssimes gràcies per aquests ànims incondicionals. No hi ha millor energitzant que aquest.
Doncs això, les ganes d’arribar de nou al Vendrell i acabar, anar directe a la dutxa i tornar a ser una mica ésser humà després de tantes hores i quilòmetres eren tan immenses, que vaig treure forces no sé d’on i vaig córrer tant com vaig poder. Ja no hi havia dolor. Bé, sí que hi havia, especialment a un dit del peu dret que s’havia dut la palma a base de cops i ensopegades, una darrera de l’altra. Em feia por només pensar com me’l trobaria en treure’m el calçat. Però tot i el dolor, l’esgotament, la desorientació, el flaqueig de forces, la gana, la set, a les 2 de la matinada vaig aconseguir arribar sencer i d’una sola peça a la Lira Vendrellenca, com un campió entre aplaudiments, xiulets i crits d’eufòria. Quin moment!
En Txuse i la Mercè havien arribat tant sols 2 minuts abans que jo. Respectivament van arribar en la posició 36 i 37. I un servidor en la número 38, en un temps de 15 hores i 52 minuts. Bastant menys que l’any passat, 18 hores i 39 minuts. Estava clar que hi aniria a dormir molt més d’hora que fa un any. Abans però, quedava treure’s tota la ronya sota una esperadíssima dutxa calentona i fer el viatge de retorn en cotxe. Abans però, una altra instantània de les que em posen la pell de gallina, en el millor dels sentits.
Quants quilòmetres, quantes anècdotes, quants acudits, a la Copa i més enllà. Gràcies per tots aquests moments impagables, Mercè i Txuse. Ja sabeu que a aquestes alçades us considero una part de la meva família. I em fa feliç pensar que això només ha estat l’inici d’un llarg camí, d’una travessa en què encara viurem moments inoblidables. Gràcies parella! Us estimo!
I no seria just no fer extensible aquest agraïment a totes les persones a qui us he esmentat a l’inici d’aquesta crònica i també a tantes altres que m’he pogut descuidar, amb totes les quals també he compartit moments únics i irrepetibles, durant la Copa d’aquesta temporada, de la passada, i molt més enllà. Sense totes les coses que m’aporteu caminada rere caminada, no hi continuaria amb tot això, podeu estar convençudes i convençuts. Queda dit!
Com tampoc no seria de justícia fer un agraïment i un reconeixement de categoria a tota la gran família de la Lira Vendrellenca. Poca cosa més puc afegir a banda de totes les emocions que directament i indirectament he pogut plasmar, amb major o menor encert al llarg d’aquesta crònica. Una matrícula d’honor a tots els nivells, a totes i a tots sense excepcions. Senzillament gràcies per la Trenka Kames i els valors que representa tan noblement, tant la marxa com la vostra entitat. Sou tot un exemple a seguir en el món de l’excursionisme al nostre país. Continueu així!
Crec que ja he fet referència en algun moment de la crònica. Encara he de sumar alguns punts per aconseguir la Copa Catalana d’enguany. I per disponibilitat i agenda serà a la Marxassa el proper 18 d’octubre. Creieu que el meu dit aguantarà els 66 Km’s entre Sant Martí de Montseny i Mataró? Mireu com va quedar finalment.
Esperem que sí. De manera més immediata, aquest cap de setmana, de l’11 i 12 d’octubre no podré ser a la Marxa Rasos de Peguera-Manresa perquè enceto el Curs de Monitor d’Excursionisme de la FEEC. És un projecte personal en el qual tinc dipositades moltes il·lusions i expectatives. Espero i desitjo que també sigui una primera pedra i un punt de partida d’un projecte a més llarg termini, perquè la muntanya és la meva passió, com la de molts de vosaltres. Així que ja us aniré fent cinc cèntims.
Res més per ara, que ja m’he enrotllat prou!
Fins la propera, família!
Xarxa de Senderistes 