No les tenia totes. Donava per fet que seríem literalment tres persones, les dues persones que m’havien confirmat assistència prèviament i jo. Allà érem, la Dolors el Rubén i jo a la plaça de l’Església de Castelldefels, presents en cos i ànima disposats a recórrer una part important del Garraf sense pànic a les temperatures que ens poguessin arribar a acompanyar un dia com avui, 27 de juliol. Ja passaven uns minuts de les 7 i ens disposàvem a iniciar el nostre rodatge. I en aquell precís instant s’han sumat a l’expedició, per primer cop, el José, el Casi i la Carla. A les seves cares es reflectien unes ganes enormes de passar un matí fantàstic, en bona companyia i caminant per camins del Garraf sensacionals. Ara que escric aquestes línies, tinc la certesa que aquestes expectatives s’han complert amb creixos.
Quan ja havíem fet unes quantes passes i ens disposàvem a pujar per l’avinguda Primer de Maig en direcció a Cal Ganxo, una veu que ha començat a sonar a les meves esquenes ha sigut la primera sorpresa agradable de tota la jornada. Allà hi era, l’infatigable, l’incansable i l’incondicional Miguel Criado. Ha estat l’únic representant dels habituals de les nostres rutes present avui. Amb aquest gets demostres una autèntica fidelitat i lleialtat que mai et serà prou reconeguda. Si llegeixes aquestes paraules, Miguel, la meva més sincera i sentida enhorabona per la teva regularitat durant tota la temporada i et faig arribar un especial agraïment pels teus regals d’avui. No m’ho esperava pas i no tenies absolutament cap obligació, però faig constar que el teu gest m’ha arribat al cor.
Amb la incorporació de Miguel a l’equip, ja érem els 7 magnífics de la caminada d’avui. Com estava previst, hem pujat fins a la Masia de Cal Ganxo pel corriol situat entre el camí principal d’accés i la deixalleria. Ara ja gairebé mai pujo per la pista asfaltada, l’altre corriol és més tranquil, és molt més agraït per als peus i per a la vista amb la panoràmica dels turons d’en Vinader i del Gall, que avui no han format part del nostre itinerari.
A Cal Ganxo ja hem assolit la primera pujada del recorregut, però no era res en comparació amb les tres següents. Han estat, com sempre, especialment dures i feixugues les pendents de pujada fins al Turó del Fanxó i a la Pleta del Cèrvol. Els nostres principals aliats per a haver assolit amb molta dignitat aquests dos cims han estat els núvols i la lleu boirina que hi havia fins a la Morella. Ens han protegit del sol en el tram en què ja sabíem que no tindríem cap mena d’ombra facilitada per la vegetació de la zona perquè tot són plantes baixes que no sobrepassen la cintura i absolutament cap arbre. També bufava un vent molt agradable, sobretot quan ja hem arribat al cim de la Morella i on hem parat a esmorzar i, és clar, com és tradició fer fotografies de família.
A un lloc tan emblemàtic, màgic i en molts aspectes estratègic com la Morella la presència dels núvols tan sols ens ha impedit poder gaudir d’unes vistes excepcionals que sí hem pogut contemplar en altres ocasions com la plana de Begues i més enllà Montserrat, Sant Llorenç de Munt i l’Obac, el Montseny i pel cantó litoral també estava tapada pels núvols Barcelona i tota la plana del Delta del Llobregat. Però això no ha fet minvar el més mínim el nostre entusiasme, estàvem meravellats pel clima que avui ens acompanyava i expectants per la sorpresa que tenia preparada. Estava molt desconcertat. Ahir fent l’assaig de part de la ruta no vaig ser capaç d’arribar-hi malgrat que ja hi havia anat feia un mes amb dues dones que vaig conèixer al mirador de les Agulles. Elles ens van acompanyar al meu amic Ángel i a mi fins a un racó molt recòndit, amagat i també molt desconegut del Garraf: la Cova Cassimanya. És d’aquests llocs difícils d’explicar amb paraules, s’ha de visitar per saber la magnitud i la intensitat de les bones vibracions que se senten només en entrar-hi.
Abans de marxar de la Morella hem fet una miniassemblea. Provem de localitzar-la o desistim? I per unanimitat hem votat a favor d’arriscar-nos i arribar fins a ella. No ens hem deixat endur per la incertesa ni pel risc d’allargar la caminada i acabar-la en hores del ple sol. Primer hem baixat fins al Coll Sostrell i hem continuat pel GR-92 en direcció al Puig de les Agulles. Tan si aconseguíem trobar la cova com si no, sabíem que aquest recorregut després ens tocava repetir-lo tal qual de retorn fins al Coll Sostrell de nou des d’on iniciaríem la baixada fins a la Sentiu.
Seguint les fites del GR-92 en direcció a les Agulles, t’acabes trobant amb una que et fa desviar-te cap a l’esquerra en direcció a la Clota. Una mica més avall de les lletres de dimensions més grans amb l’emblema blanc i vermell del GR hi ha unes altres lletres més petites acompanyades d’una fletxa senyalant cap a l’esquerra que diuen Puig de les Agulles. És un corriol ample que porta fins al mirador de les Agulles. Bastant abans d’arribar-hi es desvia al cantó dret un corriol molt més estret que et porta directe a la cova. L’inici d’aquest corriol està marcat amb una fita improvisada i no oficial de pedres amuntegades unes damunt de les altres. En aquest aspecte, cap problema, hem trobat la fita i hem començat a desfilar pel corriolet tal com vaig fer ahir amb el meu amic Jordi. Però com ja he avançat abans, ahir pel meu compte no vaig ser capaç de trobar l’entrada a la cova. Al final del corriol, poc transitat a jutjar per la quantitat ingent de teranyines i de vegetació punxeguda que l’envaïen, vas a parar a un precipici. Pels tracks del Wikiloc que ahir mateix vaig consultar a l’ordinador, sabia segur que l’accés a la cova havia de ser a la nostra dreta, estant orientats d’esquenes a Begues, amb les Agulles a la nostra esquerra i la Morella a la nostra dreta. I a més molt a prop del final del corriol. Així que avui no marxava d’allà sense entrar a la cova!
I després d’inspeccionar visualment amb exhaustivitat tot el perímetre de la nostra posició … l’he trobat! Recordava que està identificada amb pintura vermella com tots els avencs del Garraf, i això m’ha ajudat molt a donar amb el forat a la roca. La satisfacció, creieu-me, no ha pogut estar més gran, especialment en el moment d’entrar-hi no sense abans salvar un desnivell pronunciat i empinat. L’accés t’obliga a grimpar una mica i no pots despistar-te ni un segon.
Ja a l’interior, hem pogut experimentar des del primer segon totes aquestes sensacions indescriptibles a les que em referia. S’hi viu una quantitat espectacular de bones vibracions. La Cova Cassimanya indubtablement posseeix quelcom especial i màgic que no som capaços de desxifrar amb paraules. Figures que s’insinuen per tots els racons a través de les estalagmites, la imaginació humana a aquest respecte no coneix límits. Miréssim on miréssim, vèiem cares humanes, cares d’animals, extremitats del cos … La cova ens convidava a no marxar, a fer-li companyia, a evadir-nos de tot per una estona.
Però el camí havia de continuar, sempre ha de continuar i arribar al seu punt final, al seu destí. Castelldefels ens esperava de tornada, així que hem retornat al sender principal per a tornar al Coll Sostrell. Des d’aquest punt, depressió geogràfica que separa el puig de la Morella del de les Agulles, hem baixat fins a la Sentiu primer pel camí de les Onades i després pel Torrent (o Fondo) del Celler. Tots dos camins, que creuen transversalment el del Purgatori, ens son ben coneguts per altres caminades que hem fet aquesta temporada. A mi personalment m’encanten en molts aspectes, especialment el Torrent del Celler. És una magnífica alternativa al Purgatori, molt transitat per ciclistes i corredors i molt més monòton.
Pel Torrent del Celler hem anat a parar al camí de les masies de Can Vinyes, Can Pardal i Can Sopes, aquesta última deshabitada i en runes. La calor ja feia estona que apretava i els trams d’ombra no compensaven prou. Les ganes d’arribar a casa eren majúscules. Estàvem cada cop més descompassats en ritme i molt preocupats pel Miguel, avui les forces li han defallit més del que ens hauríem arribat a imaginar. Però una vegada més, de fet més que mai, ha posat de manifest el seu esperit lluitador, aventurer i guanyador. Miguel, ets un campió, el nostre campió i ets un exemple a seguir per tots nosaltres.
A Castelldefels hem arribat a les 14:10, hora prevista, amb un sol que ja es podia definir clarament com a abrasador i insuportable. En Rubén i jo hem volgut contrarestar-ho amb uns refrescos i uns gelats que hem comprat al Mercadona i que ens els hem pres a l’ombra a la Rambla de Josep Tarradellas. Una de les millors cloendes de caminada que recordo.
Gràcies a totes i tots a els que m’heu acompanyat avui, de tot cor, i a totes les persones que heu vingut a alguna de les caminades que he convocat des d’octubre fins avui. Potser no en sou conscients, però sou el meu motor i el meu estímul a continuar amb aquesta iniciativa. Espero i desitjo que us continuï entusiasmant la muntanya tan com a mi i que continuem gaudint plegats de moments, llocs i persones úniques i inoblidables.
Fins la propera temporada! Una abraçada a tothom!
PD. Aquí teniu l’enllaç de wikiloc al track de la ruta d’avui:
Xarxa de Senderistes 