5:45 del matí del dissabte 12 d’octubre. Sona l’alarma del meu mòbil. Comença un dia molt especial. Participo per primer cop a la Marxa Rasos de Peguera-Manresa, puntuable per a la 16ª Copa Catalana de Caminades de Resistència. El destí immediat, la zona esportiva El Congost de Manresa, on ens recollirà un autocar a les 9 del matí que ens traslladarà fins els Rasos de Peguera, punt d’inici de la marxa.
Tot va sobre rodes, arribo a Manresa gairebé dues hores abans de la sortida de l’autocar. Encara és fosc i a l’aparcament del Congost només veig un cotxe sense cap ocupant. M’hauré equivocat? No ho crec. A més hi ha un fantàstic rocòdrom a l’aire lliure que em constava seria el punt exacte d’arribada tal com anunciava el Centre Excursionista Comarca de Bages a la pàgina web.
El rocòdrom a l’aire lliure de la zona esportiva el Congost
Tocava esperar, a dins del cotxe és clar. Era un matí autènticament de tardor, l’exterior no convidava a quedar-se a la intempèrie. Al cap d’uns minuts vaig veure aparèixer un altre vehicle, més concretament una furgoneta. Serà un altre participant? En efecte, va aparcar pràcticament al meu costat i va baixar del vehicle. Ens vam saludar i em va preguntar si sabia el lloc exacte de sortida de l’autocar. Cap dels dos ho sabíem, aquesta era la primera vegada que participàvem a la Rasos-Manresa.
Poc després van anar arribant més participants que ens van confirmar que l’autocar sortiria de davant del pavelló, just a davant del qual havia aparcat, i la nostra arribada hores més tard seria als barracons de davant del rocòdrom, a uns 50 metres. Com allà també eren les dutxes que podríem fer servir en acabar la marxa, vaig apropar el cotxe tant com vaig poder, tal com arribaria agrairia no haver de caminar més distància de la necessària.
Conforme s’apropaven les 9 del matí van anar apareixent els més fidels a la Copa Catalana com en Joan Miquel Labrador, en Xavier Capdevila, la Paqui Beltran, en Josep Bellés i molts més. D’altra banda, com sempre, la representació del CEIC, Club Excursionista Independent de Catalunya, era molt nodrida i no van faltar a una cita com aquesta.
En Xavier Capdevila i en Joan Miquel no podien faltar en aquesta cita
Per fi apareix algú de l’organització. Es diu Emili i ens comenta que només sortirà un autocar. Som poc més de 100 inscrits i de Manresa sortirem cap els Rasos 54 persones. El Josep li pregunta que com pot ser que la participació hagi anat baixant tant en els últims anys. No sap bé que respondre-li. Una data com el 12 d’octubre afecta, molta gent s’escaparà amb la família i tindrà fets plans des de setmanes o mesos enrere. No es pot ser-hi a tot arreu. Ser tant poca gent inscrita, en realitat, a mi m’encanta. Vius la marxa com si anessis a la muntanya en família.
Bé, son les 9. No apareix cap autocar. En fi, la marxa comença oficialment als Rasos a les 10:30, tenim temps. La Paqui, en Xavier i en Joan Miquel han marxat en cotxe fins els Rasos una estona abans. Ells i uns quants més ja havien de ser-hi o apunt d’arribar. Esperàvem arribar a temps per a sortir tots plegats. Encara era viable.
9:15 … 9:30. Ens comencem a amoïnar. L’Emili truca a altres companys de l’organització, però no li saben donar resposta. L’Agència de viatges a través de la qual han contractat el servei no els ha facilitat el telèfon particular del xofer. Esperem que no li hagi passat res, pobre. L’Emili marxa a l’agència de viatges. Dissabte i 12 d’octubre? Estarà tancada segur, però no se li acut gaire cosa més.
Ens tornem a quedar els participants al Congost de Manresa sense cap membre de l’organització. S’oblidaran de nosaltres? No ho crec, esperem que no. No podem fer altra cosa que esperar i prendre’ns-ho amb filosofia. Conversem distesament entre nosaltres sobre altres marxes de la temporada i els que ja han participat a la Rasos-Manresa altres anys comparteixen la seva experiència. Ens deixen bastant clar als primerencs que no té ni punt de comparació amb la TrenkaKames de la setmana passada. Per començar és un traçat lineal i amb un desnivell predominantment de baixada.
9:40 apareix l’autocar! J Obre les portes i ens hi pugem a corre cuita. El xofer se sorprèn, afirma que tenia constància de sortir de Manresa a les 10. Es pensava que anava sobrat de temps. Lamentem aquest malentès i aquests problemes de comunicació, esperem que a l’organització els serveixi d’experiència i aprenentatge.
Encetem el nostre viatge cap els Rasos de Peguera. Primera vegada que hi vaig. Estic molt emocionat. Abandonem la comarca del Bages i ens endinsem als paisatges captivadors i encisadors del Berguedà. Passem per Berga i enllacem amb una altra carretera més estreta i com us podreu imaginar amb una successió inacabable de corves. El paisatge ho compensa, i també l’agradable conversa amb en Abelardo, el meu company de seient. Vaig començar a parlar amb ell abans que arribés l’autocar a Manresa. És tot un exemple a seguir. No vaig tenir l’atreviment de preguntar-li l’edat, però per intuïció ha d’estar entre els 70 i els 80. Cada temporada, m’explicava, en fa unes quantes marxes de resistència. Aquest any, per exemple, ha fet la Molins de Rei-Montserrat i la Gràcia-Montserrat, en les quals jo també hi vaig ser.
Li truca la dona. Li informa que ja som de camí als Rasos, que to està en ordre. Pels cartells de senyalització a la carretera comprovo que als Rasos de Peguera hi ha una estació d’esquí. No ho sabia. Aquesta marxa estava sent un aprenentatge i un descobriment.
Per fi! Ja som al Rasos de Peguera. Arribem aproximadament a les 10:50. La meitat dels participant que ha pujat pel seu compte sense autocar ja han sortit a les 10:30. No suposa cap greuge perquè la sortida, el pas pels controls i l’arribada disposen de lector del codi de barres dels nostres dorsals, per tant constaran les hores exactes de sortida i d’arribada. Dorsal que recollim en el moment d’arribar i sense temps que perdre demano a l’Abelardo que em faci un parell de fotografies que en aquesta ocasió no puc compartir les xarxes socials en el moment de començar com acostumo a fer, el senyal no arriba a aquestes alçades del territori.
A línia de sortida, dorsal en mà.
Sense temps que perdre perquè com t’estiguis parat se’t congelen com a poc les mans. Déu meu sembla hivern! Farà aquest temps durant tota la marxa? En absolut. Els quilòmetres inicials tal com m’havien explicat són de baixada constant i es redueix considerablement l’alçada en poc temps. A més, de seguida el sol comença a augmentar la seva intensitat. Al cel pràcticament no hi ha núvols. Tot pinta bé, especialment el paisatge és clar, i la fauna. Estar envoltat de vaques pràcticament en llibertat només recordo haver-ho poder experimentat a la Marxa de les Valls d’Àneu al juny. Com aleshores, l’experiència resulta molt gratificant. Això és estar en plena harmonia amb la natura en tota la seva immensitat. S’ha de viure, no es pot explicar amb paraules.
En aquesta part inicial les aturades per a prendre instantànies amb la càmera són constants i inevitables. Un no es pot permetre venir sovint fins a aquests racons, s’ha d’aprofitar l’ocasió al màxim. S’hi veuen molts cims del Pirineu, sense neu. Quins seran? Siguin els que siguin, em deixen absolutament bocabadat. De tant en tant fins i tot em duc alguna ensopegada per no mirar el camí. Oriol, que només tens dos ulls!
Control 1. Avituallament sòlid i líquid. La Mina. Km 9. 12:29
Feia estona que m’havia adonat que el meu got de plàstic m’anava obrint una de les cremalleres de la motxilla. El duia enganxat amb un mosquetó de plàstic i la cremallera és en posició vertical. A cada baixada s’anava obrint la cremallera. Ni m’ho hagués imaginat amb el poc pes que té. La primera vegada es van adonar unes noies que em van donar l’avís, duia aquella butxaca totalment oberta. A l’avituallament vaig canviar el got a una altra part de la motxilla i vaig mirar que no hagués caigut res. Ai … que no veig el llum frontal. Si m’havia desaparegut, com m’ho faria quan arribés la nit! Començar a sorgir el pànic per un instant … però allà hi era! Frontal més piles de recanvi. Tot en ordre.
Entrepà de paté, de Philadelphia o de totes dues coses? Sóc un fanàtic del formatge Philadelphia, però em va venir més de gust el paté. Una mica de suc també, i a continuar la marxa.
Quina fageda més meravellosa vam creuar en el següent tram. En Xavi Capdevila em va dir fins i tot el nom, però no el conservo a la memòria. Em va recordar molt a la fageda que hi ha al Montseny, en els senders que van des de Santa Fe fins al Turó de l’Home i les Agudes passant per les fonts de Passavets i de Briançó. A més les pluges de la darrera setmana havien fet brotar les fulles. De debò, espectacular. Quin paisatge de tardor tant de postal.
Era tram de pujada. Aquesta marxa també ha tingut el seu desnivell acumulat positiu, i no ha estat per prendre-s’ho a broma. Tram en què, a més, em va començar a venir una acidesa estomacal bastant forta. Què m’ho podia estar provocant? L’esmorzar a casa? No ho crec, només vaig menjar un plàtan i llet amb cereals. L’entrepà o el suc de l’avituallament. Qui sap? A l’acidesa estomacal li van acompanyar en breu unes ganes incontenibles d’evacuar, suposo que ja imagineu a què em refereixo exactament. I a més amb caràcter d’urgència. Això sí que és una escenificació en tota regla de la llei de Murphy. Sense venen les ganes en els camins que menys intimitat et regalen. Aquest marge sembla discret, i si algú em veu … què? Cada cop tinc menys pudor, repar ni vergonya per a aquestes coses. El cos mana i disposa, qui sóc jo per dur-li la contrària?
Sóc una mica més persona. Continuo la marxa. Seré l’últim? No pas, l’amic Abelardo i alguns altres han de ser-hi segur més enrere. Però no crec que gaires més. Intento reagrupar-me amb la colla amb qui anava minuts abans, principalment formada per integrant del CEIC i en Xavi Capdevila. Els aconsegueixo agafar, però van dispersats entre ells i els acabo passant. Les pujades tenen aquest factor, a moltes persones els fa afluixar el ritme i és inevitable despenjar-se d’altres companys.
Arribem a un replà molt ample amb prats, vaques i unes vistes de fons de les que havíem pogut gaudir en el primer tram de baixada dels Rasos. Les fites ens informaven que ens trobàvem a la Serra dels Tossals. Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules, poc cal afegir quan pots contemplar indrets com aquest.
Control 2. Avituallament líquid. Travali. Km 19. 14:00
Aturada breu. Coincideixo a l’avituallament amb en Carlos, que juntament amb en Joan Miquel va ser company a la TrenkaKamens durant una part molt important del recorregut, amb en Josep Bellés, en Josep Maria i algun antre company més habitual de marxes de resistència. En aquesta ocasió en Joan Miquel no seria company de travessa, li tocava fer d’escombra. Ens veiem a la Marxassa el proper dissabte a veure si coincidim.
El dia estava mol assolellat. Als Rasos havia agafat un tríptic amb el perfil, però els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada gens estar pendent de les dades tècniques a cada moment. També m’agrada que el terreny em sorprengui i no saber si el que segueix serà pla, pujada o baixada. Així que a continuar ens trobéssim el que ens trobéssim.
Primer va venir una baixada molt pronunciada per corriols amb molta pedra. Abans, però, vam poder contemplar unes vistes senzillament espectaculars de tota la plana central del Berguedà amb Montserrat, Sant Llorenç de Munt i el Montseny com a teló de fons. Se m’esgotaven les paraules per a definir la bellesa d’un paisatge com el que teníem a davant nostre.
La baixada en qüestió requeria un plus d’atenció. No es pot afirmar que fos una baixada que requerís d’un domini especial de cap tècnica però no podies desviar la mirada del camí pràcticament en cap moment. Estava gairebé a l’alçada de la carena que vam flanquejar a la TrenkaKames abans de la pujada a la Talaia del Montmell, però aquest camí era un pèl més curt.
Vam arribar a un replà que donava pas a una pista forestal, principalment de baixada molt més suau i progressiva que anava alternant amb alguns plans. Com la primera baixada des dels Rasos, alguns moments m’animava a trotar, però sense massa intensitat. Sóc un motor dièsel, al començament em costa arrencar i prefereixo estalviar les forces i energies més per als últims quilòmetres. De totes maneres, cada cop m’anava animant més i també m’atrevia a córrer una mica pels camins plans.
Control 3. Montmajor. Avituallament sòlid i líquid. Km 27. 15:55
Començava a sentir que les cames i els peus acumulaven un cansament que no era propi en mi a aquestes alçades de marxa. No érem ni tan sols a l’equador de la caminada i apareixien les primeres molèsties importants. Potser m’estava precipitant fent trams corrent i duent així un ritme al qual no estic acostumat. Com reaccionessin els músculs en els propers quilòmetres seria determinant per a marcar un ritme com fins aquell moment o un de més suau. Tampoc volia que el pànic s’apoderés de mi, quedaven molts quilòmetres i hores per davant, si calia afluixar afluixaria. Les caminades de resistència no són curses ni proves competitives. Hi vaig per amor a la natura i a la muntanya, i per a gaudir de la bona companyia dels altres caminants. L’important és arribar a la meta pel fet de viure l’experiència amb plena intensitat, no val la pensa córrer cap risc innecessari.
Mig entrepà de formatge, si us plau. No tenia prou gana per a menjar-me un de sencer. Una mica de suc i sense més dilacions continuem. Continuem per carretera molta més estona de la que li hagués agradat als meus dolorits peus. Almenys compensava que era totalment pla i també alguna baixada.
Però quan s’acabarà aquesta carretera, Déu meu! Ja n’hi ha prou d’asfalt, no? Per fi! La carretera dona pas a una pista forestal. Ara bé, si la carretera estava resultant inacabable la pista forestal acabaria sent infinita. L’anaven fent més amena els gossos de moltes de les finques que anàvem revessant pel camí. Això són protectors d’una llar i la resta son tonteries, especialment els més menuts. Qualsevol diria que anàvem a saquejar la seva propietat. No deixaven de bordar.
Ànimes protectores del seu territori
Van ser quilòmetres de soledat per aquests camins rurals del Berguedà profund. Sort que encara era de dia. Si la marxa comencés a les 17 de la tarda com la Romànica de Navàs o la Gràcia-Montserrat, aquest tram tocaria fer-lo a les fosques i resultaria molt monòton i pesat. Però no estava essent així, l’entorn rural estava resultant molt inspirador i molt terapèutic. Anàvem travessant pobles molt petits, amb poques cases, amb rotllos immensos de palla, i en alguns d’ells no podien faltar les nostres amigues, les vaques.
Després de molta estona sol com un mussol per aquests paratges sentia les petjades uns metres per enrere de dos caminants. Dos caminants que hores més tard serien companys de travessa durant la nit amb els que vaig compartir una estona molt agradable i que no tenia record d’haver coincidit en marxes anteriors. Es diuen Xavier i Josep Maria, són de Tàrrega i estan adscrits al CEIC. En aquell moment, però, anaven a un ritme bastant fort, anàvem coincidint alguna estona i conversant, però s’anaven despenjant de mi amb molta facilitat. Abans del següent avituallament va venir una pujada important i les forces em minvaven. Tot i que feia estona que no corria, les cames i els peus en aquell moment no donàvem més de si.
En Xavier i en Josep Maria, en primer terme, a l’inici de la marxa
I després de la pujada tornàvem a tocar l’asfalt. Vam passar per davant d’un monestir i entràvem en una població. Això semblava significar proximitat amb el proper punt d’avituallament.
Control 4.Serrateix. Avituallament líquid. Km 40. 18:10
Primera vegada que passo per un avituallament en una marxa de resistència ubicat al bar d’un càmping. Era una temptació quedar-s’hi en alguna de les autocaravanes que hi havia i dormir la mona.
Una mica de meló, una galeta i aigua. Que si m’hi quedava més estona ja no continuava. Com en els anteriors controls, no hi havia cap fitxa informant de la distància recorreguda ni de la distància fins al proper. Vam preguntar-ho als organitzadors i ens van respondre que érem aproximadament a la meitat de la marxa. No ens van enganyar pas. Érem al Km 40, gairebé la meitat. Amb aquesta distància feta això s’havia de fer sencer, com fos, si o si, treien forces i energies d’on calgués.
Calculàvem que ens quedaven com a molt dues hores de llum natural. Així que a aprofitar-les al màxim. Si em veia capaç d’augmentar el ritme i reduir així les hores en què necessités la llum del frontal, genial. Però tampoc volia fer el boig que després de més d’una marxa he patit les conseqüències d’haver-me exigit més del que realment puc donar, com va passar després de la Marxa del Garraf de l’any passat. Vaig estar gairebé dos mesos amb molèsties importants als tendons de les cames. No calia ni tenia en absolut ganes de repetir experiència.
En Xavier i en Josep Maria van marxar del càmping abans que jo. En els quilòmetres més immediats recordo haver coincidit amb tres caminants, dos nois i una noia. Un d’ells em va explicar que encara estava pendent d’aconseguir els 246 punts per a proclamar-se campió individual de la Copa Catalana. Pel que em va comentar farà tant la Marxassa com la Marxa del Garraf. Ens veurem a totes dues cites si cap altra circumstància ho impedeix.
La noia va atendre una trucada telefònica. Deia a la persona que estava a l’altra banda de l’aparell que no comptessin amb ells ni per sopar ni per a la sessió golfa del cinema. Lògic, tret que comencessin a accelerar i dur una velocitat digna d’un skyrunner com en Kilian Jornet o l’Anton Krupika difícilment arribarien abans de la mitjanit, ni tan sols a Manresa. També recordo que va comentar-li que de totes maneres com a molt tard calculaven arribar com a molt tard a Manresa a la 1 de la matinada. Ni de conya, vaig pensar. Hores més tard, paradoxalment, m’acabaria adonant que pel que a mi respecta els auguris d’aquella noia s’acabarien fent realitat.
Venia baixada, i quan em vaig voler adonar m’havia despenjat d’aquest grupet. Eren joves i simpàtics. No sóc cap antisocial i no defujo de la companyia, però em veia amb més forces i energies després de l’avituallament del càmping i vaig tirar pel dret, trotant les estones i els trams que em veia capaç.
La nit s’anava apropant. Aguantaria sense el frontal fins al següent control, i sense més capes de roba? No pas. La temperatura anava caient considerablement i era moment de fer una aturada al camí. Em vaig posar la samarreta de màniga llarga de polièster, que vaig estrenar la setmana passada a la TrenkaKames, per sota de la samarreta de la UME. Això ja era una altra cosa. Si calia també duia el paravents. Però no va caler en tota la nit. Va acabar sent pes a la motxilla. Aquest va ser un handicap en molts moments, l’excés de pes a l’esquena. Fins i tot vaig carregar-hi els pantalons per si les malles no eren suficients. El resultat va ser el mateix que el paravents, una carrega més a l’esquena, però val més ser prudent i previsor quan es fa una caminada parcialment nocturna. Mai se sap bé què t’hi acabaràs trobant.
A la nit calia estar encara més atent a la pintura, especialment a les cruïlles i als trencants. Com va passar a la Romànica de Navàs l’única senyalització del camí eren les marques de pintura que sempre estan presents en aquest camí. L’organització no va posar cap cinta ni fletxa, tret de l’inici i del final del recorregut. En aquesta ocasió havíem d’anar seguint la pintura blanca i blava, en alguns trams coincidia amb algun GR i també hi havia pintura blanca i vermella. A les fosques no et pots despistar en cap moment o t’acabes desviant per on no toca i has de tornar enrere.
Control 5. Les Cases. Avituallament sòlid i líquid. Km 53. 20:11
Primer avituallament nocturn. Els voluntaris d’aquest control em van explicar que el primer participant havia arribat a Manresa a quarts de 17. Impressionant, un ritme molt fort. La meva enhorabona a qui correspongui. Una marca així no està a l’abast de qualsevol.
Vaig cruspir-me tres croissants farcits de xocolata i els vaig acompanyar amb iogurt líquid de La Fageda. Senzillament exquisit tot. M’hagués menjat la caixa sencera i m’hagués begut l’ampolla sencera. Però, no s’ha d’abusar de la glucosa, per molt que sàpigues que la cremaràs de seguida. Així que continuem, que Manresa ens espera.
Què dir de la nit que no sapigueu els que heu participat com jo en marxes nocturnes o seminoctures? És dura i implacable. A diferència de la Matagalls-Montserrat o la Circular Pantà d’Oliana, consolava pensar que abans de les 22 de la nit quedaven molts menys quilòmetres i hores per completar i que si el ritme no dequeia més del compte, no tocaria caminar la nit sencera. Però l’altra diferència amb altres nocturnes de la temporada com les esmentades anteriorment és la distància superior ja recorreguda amb tot el que això implica. Ja ho deia el Xavier al càmping estona abans, a la nit inevitablement i de forma natural el cos afluixa el teu ritme, i com més quilòmetres sumes les forces més minven.
Tot i així, es pot dir que el ritme estava sent bastant digne. I això que ens trobàvem en un tram amb constants desnivells tant de pujada com de baixada. Principalment per pista forestal, a estones amb molta presència de pedra. No vaig veure una que hi havia al mig del camí i se’n va endur un bon cop de peu. El dit gros del peu esquerre va patir les principals conseqüències. Un dolor quasi insuportable em va acompanyar una bona estona, semblava que no marxava. Però tota molèstia tal com ve, tard o d’hora se’n va. I tal com va marxar em vaig animar a trotar en les baixades que anaven venint. Com em passa sempre, en els quilòmetres finals les ganes d’arribar a la meta s’imposen per davant de gairebé qualsevol altre cosa, i més encara si es tracta d’una marxa nocturna.
En una pujada, després d’una llarga estona sol com un mussol enmig de la intensitat i la implacabilitat de la nit, em veig del tot desconcertat quan em trobo dues intenses llums apropant-se cap a la meva posició. Estava més que clar que tan en Xavier, com en Josep Maria com un servidor havíem tirat pel dret pel camí que no tocava. Venien d’una cruïlla en la qual no hi havia cap marca de pintura, senyal inequívoca que ens havíem confós. Vam recular fins a la marca de pintura més propera que recordàvem haver vist, just abans d’un trencant. Abans d’arribar-hi vam veure en un arbre la pintura en forma d’aspa que no havíem vist abans i que ens hagués estalviat aquesta distància extra. El problema és que l’arbre, al meu parer, estava un pèl allunyat del trencant en qüestió i a sobre més orientada cap a l’altre cantó, per això la vam veure al recular i no al tirar pel dret.
Ja tornàvem a ser pel camí correcte, tots tres plegats de nou després de molta estona. I ja no ens vam tornar a separar fins més tard, ja passat l’últim control. Van ser uns companys de travessa excepcionals. Vam acabar parlant de la situació política, social i econòmica actual. Us podeu imaginar per on anaven els trets. Com molt dels que estareu llegint aquestes línies, vam estar d’acord plenament en què vivim uns moments de dificultats enormes per a moltes persones de les quals en són principalment responsables, més aviat culpables, tots els que conformen la casta política d’aquest país per la mentalitat i la manera de fer que han tingut en el passat, en època de vaques no tan magres en la qual han despilfarrat en coses absurdes. La indignació també està a flor de pell en caminades de resistència, i en plena nit.
Control 6. Comellas. Avituallament sòlid i líquid. Km 61. 21:28
Però la nostra indignació no ens permetria venir-nos avall, ni físicament ni mentalment. De cap de les maneres! La Marxa Rasos de Peguera-Manresa continuava sense que res ni ningú l’aturés.
Primer control amb un cartell que ens informava dels quilòmetres recorreguts. En Xavier tenia els seus dubtes i no li quadrava amb la informació que li anava proporcionant el GPS. Tant se valia. Era moment de recarregar les piles. Ells van optar per entrepà, jo no tenia pràcticament gens de gana. Em vaig conformar amb una galeta i un cafè amb llet. Em van advertir que la llet era natural. Constato que en realitat era freda. Però donava igual. La cafeïna era ben rebuda pel meu organisme. Era combustible necessari per a continuar.
Control 7. Avituallament líquid. Els Manchons. Km 70. 22:50
Amb en Xavier i en Josep Maria a l’avituallament d’Els Manchons
Abans d’arribar a l’últim control va predominar la pista forestal de baixada. Amb les energies renovades després de Comellas tots tres vam animar-nos a trotar en molts moments. Cap dels presents tenia cap pressa, ningú ens hi esperava, ni a Manresa ni a casa. Però quan et sents capaç d’accelerar i augmentar el ritme et dones una petita satisfacció i et deixes anar. A unes alçades com aquestes els peus van sols pràcticament sense rebre ordres del cervell, funcionen en pilot automàtic com dic sempre a les marxes.
De totes maneres, entre les baixades i algunes pujades que també ens anàvem trobant ens dosificàvem.
Vam creuar una carretera a l’alçada de la població de Callús i al cap de pocs metres vam arribar al darrer avituallament. No m’ho podia creure del tot. Per primera vegada en hores vaig mirar el rellotge i em vaig adonar del bon ritme que duia, sobretot tractant-se d’una marxa amb 82 quilòmetres de recorregut.
Però tampoc volia estar excessivament eufòric ni tampoc pendent de la meva marca personal. Encara ens quedaven 12 quilòmetres abans d’arribar a Manresa, tal com ens van informar els voluntaris de Comellas. No era pas una distància curta. No podíem abaixar la guàrdia ni menystenir el terreny que encara ens quedava travessar.
Tal com també ens havien avisat els companys de l’organització, van venir successions de pujades i baixades molt seguides, a estones per corriol a estones per pista. Tot i que les forces cada cop anaven a menys i el dolor a l’esquena en canvi a més per tot el pes de la motxilla, cada cop que m’hi veia capaç no m’hi estava de trotar i accelerar el pas tan com pogués. Però cada cop se’m feia més difícil, havia d’alternar i dosificar-me. Però com ja he dit, les ganes d’arribar i poder gaudir d’una dutxa calentona i descansar era quasi l’únic que tenia a la meva ment en aquells instants. Fins a tal punt que no vaig poder evitar despenjar-me d’en Xavier i en Josep Maria.
Així que un altre cop, al meu pur estil en marxes nocturnes, sol com un mussol, enmig de la nit i dels boscos interminables d’algun racó de la comarca del Bages no massa lluny de Manresa. Creieu-me quan defineixo aquests boscos i camins rurals com a interminables. Semblava que anessin movent Manresa del lloc i que mai no hi arribaria. Semblava que fos al costat, que a la següent baixada ja hi seria. I així un cop, i un altre, i el camí s’anava desviant i fent corba. Veia les llums dels edificis de Manresa al fons, i les deixava de veure. Les tornava a veure al cap d’una estona, i de nou desapareixen com si la Terra engolís la capital del Bages. I així successivament fins que per fi la proximitat a la meta ja no podia enganyar a cap dels meus sentits. Va ser especialment emocionant poder distingir en plena nit la silueta de Montserrat. Viure un moment com aquest no té preu.
Doncs això, que els cartells no enganyaven, ja entrava a Manresa! El Congost es trobava als afores, així que això estava ja a tocar pràcticament amb els dits.
Ups! una altra vegada no veig pintura en uns quants metres. Però per on t’has ficat Oriol! Que no era per aquesta carretera! Apa fes mitja volta fins a la rotonda on has vist l’última marca de pintura a sobre d’una senyal de trànsit. En efecte, era recte i no a l’esquerra! Apa, corre tant com puguis que la dutxa i alguna cosa de menjar t’espera. El dolor ja no existeix. Què és aquest cartell? Què diu … Marxa Rasos Manresa. Sí, vaig bé! Vinga que ja ho tens, 2 minuts! Em crida un dels voluntaris.
I tant que sí, allà hi era, la zona esportiva del Congost on hores abans ens havia recollit l’autocar. Vinga Oriol, que ja hi ets! Allà continua el rocòdrom a l’aire lliure, just als barracons de davant hi és l’arribada. Ja ho tens!
Meta assolida en poc més de 14 hores! No m’ho puc creure. És la 1:10 de la matinada. Podré dormir per la nit després d’una caminada nocturna. Això és insòlit!
Arribada a la zona esportiva el Congost de Manresa
Déu meu quina taula més irresistible! Olives, patates fregides de bossa, truita de patates, iogurt de la Fageda … quin suplici haver d’esperar a després de la dutxa! Però tot al seu moment. Primer al cotxe a pel sabó, la tovallola i la roba neta. I a deixar caure l’aigua calenta pel meu cos. Això és vida. Tot i que cada moviment es converteix gairebé en una tortura, val la pena experimentar la sensació de satisfacció que et queda en acabar una caminada així. De debò, val moltíssim la pena.
Quan ja em vestia hi havia al vestuari tres nois, que m’explicaven que són de Manresa i que per a ells els quilòmetres finals són igualment, o més, d’infernals. Les cares ho reflectien. És un final de marxa dels més feixucs que recordo.
Ondia! En Xavier i el Josep Maria han arribat mentre jo era a la dutxa i ja són a punt de marxar. Una foto de família per al record, el record d’una jornada única i molt especial. Un cop més, gràcies per la vostra companyia tan agradable. No oblidaré mai aquest dia, l’he gaudit amb tota intensitat. El CEIC pot sentir-se orgullós de comptar entre les seves files amb gent tan collonuda com vosaltres.
Ara sí, aquestes olives són meves! Han de tornar a omplir el plat perquè si es descuiden els deixo sense 😛 Unes quantes patates, una mica de truita i el remat final de l’irresistible iogurt de la Fageda.
Malgrat el retard de l’autocar, enhorabona al Centre Excursionista Comarca de Bages per organitzar des de fa 22 anys una marxa de resistència que a mi avui m’ha regalat un dia sensacional per uns paratges d’ensomni que encara no tenia el plaer de conèixer.
Gràcies de tot cor i fins la propera!
Xarxa de Senderistes 