Aquest cap de setmana ha estat d’allò més intens en activitats muntanyenques. Ahir dissabte al matí estava citat a la Nou de Berguedà a les 8 del matí amb motiu de la realització de les proves d’accés a monitors d’excursionisme, convocades per la FEEC. Els nervis estaven a flor de pell, com és habitual en una situació com aquesta.
Les proves es van dividir en dos blocs, un de físic i un de tècnic. El físic, al seu temps, constava de dues parts. La primera d’elles va ser el plat fort amb diferència de tota la jornada. Vam haver de pujar fins al cim del Sobrepuny, sostre del Catllaràs-Picancel, i completar així una distància de 3,5 quilòmetres, amb un desnivell acumulat positiu per damunt dels 800 metres amb un mínim 8 quilos de pes a la motxilla. Teníem un temps màxim de dues hores. El menjar, la beguda i el material obligatori de seguretat (brúixola, farmaciola, mapa de la zona i paravents) no computava. En comprovar el meu pes, vaig veure que en realitat passava dels 10 quilos. Us puc assegurar que no va resultar gens fàcil. Va suposar un esforç molt considerable. Van ser inevitables unes quantes aturades per a dosificar les energies. Però afortunadament tots vam arribar en el temps establert al cim. Alguns dels companys estaven fent simultàniament les proves d’accés a instructor d’excursionisme (com en Pedro Bonías, company del CEIC i de la Copa Catalana de Caminades de Resistència), instructor d’alpinisme i instructor d’esquí de muntanya. La pujada al Sobrepuny era conjunta, però en el cas d’ells era encara més exigent perquè el pes mínim de la motxilla havia de ser de 10 quilos i el temps màxim era 1 hora i 45 minuts. Ells, en arribar al cim, ja podien baixar de tornada a La Nou. Nosaltres, els aspirants a monitor, vam haver de fer la segona part del bloc físic. Va ser molt més curta i suau. Va consistir en baixar un camí d’herba delimitat per cintes d’uns 100 metres aproximadament. Estava considerat com a taller d’habilitat en progressió per la muntanya, es tractava de mantenir la posició corporal correcta en descens per pendents no uniformes.
Amb el company Pedro Bonías al cim del Sobrepuny
Va ser una satisfacció enorme poder desfer-me dels 8 quilos i baixar molt més lleuger cap a La Nou. Duia una garrafa d’aigua de 8 litres, vam repartir-la entre uns quants per a beure i emplenar bidons, i el que va sobrar ho vaig llençar a la vegetació de la zona. Els altres companys no van poder fer el mateix. Per arribar al pes alguns duien llibres, altres material d’escalada, i com comprendreu no deixarien tot allà abandonat. Els compadeixo i els felicito per haver tornat al poble amb tot el pes a les esquenes.
A les 14:00 estàvem citats per a dur a terme la prova d’orientació que constituïa la part essencial del bloc tècnic i que també seria conjunta entre monitors i instructors. Jo vaig estar de tornada a La Nou una mica abans de les 13:00. Temps suficient per a canviar-me de samarreta i dinar tranquil·lament.
Va arribar l’hora senyalada i començava la prova que més em feia témer. Havíem de trobar una quantitat determinada de fites, en el cas dels monitors 10, en un circuit de poc més de 8 quilòmetres en menys de dues hores. Cadascú de nosaltres tenia una distribució de fites en el mapa diferent. Així que havíem de trobar les correctes i grapar a la casella corresponent de la butlleta que ens van entregar juntament amb el mapa de la zona, a escala 1:5.500, molt inexacte i imprecís.
El mapa amb les fites a trobar
Van ser quasi 2 hores de molts nervis, de molta angoixa, de pura contrarellotge, en què vaig ser capaç de trobar 9 de les meves 10 fites. Ja ens van aconsellar que prioritzéssim arribar de nou al Centre Cívic de La Nou en el temps marcat per damunt de trobar absolutament totes les fites a la desesperada. Quan només em faltava l’última del meu circuit i quedava poc més de 15 minuts, no em vaig voler arriscar i vaig anar cap al punt de trobada.
La fita número 7
Pel que havien informat per correu electrònic, la prova per a monitors acabava aquí. Però no va ser així. Al bloc tècnic van afegir un taller molt breu que va consistir en determinar una posició al mapa amb la brúixola. No sé si la vaig encertar, sincerament. El jutge de la FEEC va prendre nota de la meva resposta i aleshores sí, prova finalitzada i a l’espera de saber el resultat definitiu. Al llarg d’aquesta setmana serem informats personalment per e-mail. En fi, les cartes ja són damunt la taula, la sort està repartida, ja no està a les meves mans. Només em queda esperar.
El recorregut de pujada al Sobrepuny i el camí de baixada estava molt ben marcat amb les cintes de la FEEC. Va ser una ruta amb unes vistes espectaculars a la Serra d’Ensija i al massís del Pedraforca, totalment nevat. I per si fos poc, ha estat una oportunitat de sumar un 100 Cims al repte, el número 26 de la meva llista. Què més es pot demanar!
Vaig arribar a casa passades les 19:00, exhaust i gairebé sense forces, i mort de gana. Tenia el temps just per a berenar, dutxar-me, preparar-me les coses per a l’endemà i sopar. Al dia següent tenia una gran cita, el Circuit Català de Raquetes de Neu a la Vall de Núria.
Així que sense treva ni descans pràcticament, avui a les 5 del matí ja estava dempeus. A les 5:30 en JuanPe i un servidor hem engegat motors cap a Queralbs. Havíem de ser abans de les 8:30 per agafar el bitllet del cremallera fins a Núria.
No hem trobat retencions, tan sols un parell d’aturades per vehicles accidentats a la C-17 entre Vic i Ripoll. Així que hem arribat molt bé de temps. Abans de les 8 ja estàvem aparcats a l’estació de Queralbs i a l’espera que arribessin en Manel i la Isabel, que havien fet nit a Ribes de Fresser. Un cop ens hem trobat tots quatre i ja amb el material de batalla, hem emprès la pujada amb el cremallera.
A diferència de la setmana passada a Cap de Rec, avui també ha estat Copa Catalana a més de Circuit Català de Raquetes de Neu. Per això avui molts participants han vingut preparats per a fer el recorregut corrent. Amb alguns d’ells hem pogut parlar sobre alguns models de raquetes adaptats a les necessitats físiques dels corredors. És una passada com estan evolucionant en pes i dimensions reduïdes.
Una raqueta d’un corredor.
En la recollida de dorsals a dins del santuari hem coincidit amb els dos companys de la UME que faltaven, que han pernoctat allà mateix, en Miquel i la Mercè. Els organitzadors han fet un breu briefing del recorregut. Han explicat que els participants al Circuit podíem fer l’itinerari complet de la Copa, 9 Km i desnivell + de 600 metres, sempre i quan arribéssim abans de les 12 del migdia al tercer control. Si no, s’escurçaria a poc més de 6 Km.
A les 10 en punt s’ha donat el tret de sortida als corredors, participants a la Copa Catalana, i 5 minuts més tard ha arribat el nostre torn. La Isabel i el Manel, que són uns valents i uns màquines, han disputat la Copa i han fet el circuit corrents. En Juanpe i jo l’hem fet caminant i hem aconseguit fer el recorregut complet de 9 Km. La Mercè i en Miquel s’han estimat més fer el camí més curt. A l’inici els dos itineraris ja s’anaven per camins diferents.
La Mercè, en Miquel, en JuanPe i jo abans de començar.
Avui el nombre d’aturades a fer fotografies ha estat inferior a la mitjana per raons climàtiques. Treure’m el guant per a poder disparar amb la càmera del mòbil significava sentir a l’instant com se m’entumien els dits, per no dir que se’m congelaven literalment. A aquest respecte, s’han complert del tot els pronòstics meteorològics dels darrers dies. La neu no ha perdonat i no ha deixat de caure en cap moment. En alguns instants amb molta més intensitat. El mateix ha passat amb el fort vent que ens ha acompanyat de manera intensa i inclús ferotge en el tram final, passat el darrer control. Gairebé no es veia res al marge de les fites. M’he sentit com un expedicionari a l’Himàlaia, intentant coronar algun vuit-mil, aventurer i agosarat. L’experiència ha valgut molt la pena en tots els sentits.
Enmig de la immensitat de la neu.
Al voltant de les 13:00 estàvem de nou al santuari de Núria on hem pogut combatre la gana amb un avituallament dels meus preferits, amb olives, formatge i embotit. Una llàstima que ja no quedés caldo quan hem arribat nosaltres.
La Mercè ha estat l’afortunada al sorteig que s’ha fet en retornar els dorsals. Ha estat premiada amb l’obsequi estrella, les raquetes de neu. La meva enhorabona, jo no perdo l’esperança d’aconseguir-les en els sorteigs de les properes raquetades. Pel que fa a avui, no em queixo pas i em sento molt afortunat amb els bastons que m’han tocat. Són d’alumini, molt lleugers de pes, el disseny m’agrada, i li vindran de conya a la Carolina, a la meva parella, que encara no en tenia.
Ens hem sentit com a campions damunt del podi.
Hem fet una tradicional fotografia de família de final de festa i en el cremallera de les 14:20 hem baixat cap a Queralbs. Hem anat a dinar a Ribes de Fresser al Bar Gusi. Un santuari dedicat a grans figures dels esports de muntanya actuals del nostre país com en Kilian Jornet i la Núria Picas. Les parets estan repletes amb fotografies de grans dimensions, algunes d’elles amb signatura i dedicatòria personal.
El Bar Gusi de Ribes de Fresser, temple d’adoració a Kilian Jornet.
Uns minuts després de les 16:00 estàvem dinats, ens hem acomiadat i hem tornat cap a casa. Hem posat punt i final a un dia fantàstic en el qual hem gaudit com canalla a la neu. I pel que fa a la temporada, un punt i a part. El proper cap de setmana serem a les Valls d’Àneu i aprofitarem per dur a terme la part pràctica d’un curs de perfeccionament en raquetes de neu i sistemes ARVA que farem a la UME aquesta setmana. Us hi esperem! No podeu faltar!
Xarxa de Senderistes 