Divendres 21 de març, són les 16:40 i la Caro i un humil servidor engeguem motors a Castelldefels en direcció a la Selva del Camp. Comença el nostre cap de setmana d’ensomni.
A l’endemà, jo hi participava a la 11ª edició de la Marxa de Resistència la Selva del Camp-Muntanyes de Prades, organitzada pel Club Excursionista Arítjol i puntuable per a la 17ª Copa Catalana de Caminades de Resistència. I diumenge, a tots dos ens esperava la segona edició de la Gormanda Blanca, prova del IX Circuit i VII Copa Catalana de Raquetes de Neu.
La Selva del Camp-Muntanyes de Prades és la primera marxa de resistència de la temporada, pel que a mi respecta. La Marxa dels Castells de la Segarra va obrir el calendari el passat diumenge 9 de març, data en què jo vaig ser a Guils-Fontanera com a part de l’organització, juntament amb la família UME, de la marxa de raquetes de neu que hem organitzat per segon any com a prova del Circuit Català de Raquetes de Neu. En fi, no es pot ser-hi a tot arreu, en ocasions hem d’escollir.
A la Selva del Camp vam passar la nit de divendres i tot dissabte. Era una part del meu regal d’aniversari de la Caro, que va ser el dijous 20. Ens vam allotjar a l’Hotel Nou, més concretament a un dels seus apartaments. No vam trobar gens de trànsit, i tot i haver esquivat tots els peatges (Vallcarca, Cubelles, el Vendrell…) i tot el temps extra que pot arribar a implicar circular per les costes del Garraf i la N-340 com a alternatives a la C-32 i l’AP-7, vam trigar poc més d’una hora i mitja en arribar. Teníem una hora per a fer el check-in tranquil•lament, deixar les coses a l’apartament i anar a recollir dorsal i regals al pavelló municipal. Al web de l’Arítjol informaven que estarien de 19:30 a 21:30.
L’apartament estava sobradament a l’alçada d’un cap de setmana romàntic i de relax. Espaiós i ben distribuït: saló amb cuina americana, sofà, habitació amb llit doble i armari empotrat, quart de bany amb banyera, i una terrassa amb unes vistes molt maques a la Selva del Camp destacant-ne especialment la seva església.
Les vistes a l’església de la Selva del Camp des de la terrassa del nostre apartament.
Una mica abans de les 19:30 vam arribar al pavelló i ja havien començat a repartir els dorsals. El format era una cartolina rectangular de plàstic amb un xip adhesiu que marcaria el nostre pas en alguns dels controls de la marxa. Al web de la FEEC ja havien anunciat que l’edició d’enguany seria una prova pilot d’aquest sistema que, entre altres coses, permetia fer un seguiment a través d’internet de cada participant.
Aquest cop no han regalat samarreta, han optat per una motxilla amb el logotip de l’entitat de color verd. Com jo ja en tinc unes quantes motxilles de muntanya, el regal va ser adjudicat immediatament a la Caro. I no va trigar gens en estrenar-lo, va fer-ho diumenge a la Gormanda Blanca a Conangles-Boí.
Fins l’hora de sopar i dormir, vam tenir temps de veure la població ja a les fosques. Vam endinsar-nos pels estrets carrerons que discorren en paral•lel al Carrer Major, caòtics i irregulars, típics d’un casc antic medieval. Ens vam fer algunes fotografies, vam fer alguna compra de fruita i menjar, i a descansar.
Envejava en alguns instants la Caro. Mentre jo disputaria la marxa dissabte, ella tenia tot el dissabte per a fer tot el que li vingués de gust, llevar-se a l’hora que li sortís de l’anima, passejar, prendre una cervesa, fer becaina… fins que jo acabés i tornés de nou a la Selva. Durant la setmana prèvia li havia pronosticat que estaria arribant al voltant de les 9 del vespre. Ho havia calculat en funció de la Gràcia-Montserrat de l’any passat, amb la mateixa distància i en la qual vaig trigar 14 hores en completar-la. Vaja … que tenia un merescut dissabte de descans fins que jo acabés. Dissabte, en més d’una ocasió fent la marxa em va passar pel cap que si pogués li canviava el Planning.
Dissabte 22 de març. 6 del matí. M’havia despertat en algun moment abans, bé per anar al lavabo, bé per a beure un glopet d’aigua. Ja fa molt de temps que no sóc capaç de dormir d’una atacada. M’estic fent vell?
La Caro va tenir el gest de llevar-se i esmorzar amb mi. Em va donar molts ànims i vaig començar a córrer cap al pavelló. Com em temia, se’m va tirar una mica el temps a sobre. És un luxe poder llevar-te a 5 minuts del punt d’inici de la marxa, i també un perill. Però vaig arribar a temps. Eren gairebé les 6:55. Trobaré la Mercè, en Txuse i companyia entre la multitud? Em preguntava
-Bon dia família! – vaig cridar amb intensitat.
Allà hi eren, gran part de la família del CEIC lluint la samarreta blava de vigents campions de la Copa Catalana. Va ser emotiu i especial el retrobament amb la Mercè després d’unes quantes setmanes sense contacte, des de la Barcelona Magic Line. També hi eren en Txuse, l’Edu, el Pepe, la Paqui, la Maria Milla, la Maria Vizcaíno, l’Antonio, el Vicente, i altres companys del CEIC amb els que vaig estrenar el reportatge fotogràfic de la jornada amb una instantània de família.
Amb els companys del CEIC, instants abans de la sortida.
No va donar temps de gaire més perquè de seguida va sonar el coet de sortida i gairebé tothom vam començar a córrer escopetejats.
–Ves al Txuse y a su primo, el Pepe? Pues a ver si tienes h_ _ _ _ s a pillarlos! – va exclamar-li l’Antonio a un altre company del CEIC entre rialles.
Dono fe que cada cop van més forts aquest parell, no vaig tornar a veure’ls més. Van molt entrenats i projectant també les seves energies a les ultres. Jo de moment no els segueixo les passes.
Lluint pletòric la seva nova càmera, com ja va fer a la Barcelona Magic Line, vaig topar-me als primers metres amb el company de marxes i fatigues Joan Miquel Labrador, l’ànima de l’Agrupe de Mataró a la Copa Catalana. Sempre és un plaer compartir quilòmetres amb ell. A qui no hagueu llegit encara la meva crònica de la TrenkaKames de l’octubre passat, us animo a què us endinseu en la seva lectura i ho comproveu amb pèls i senyals. En aquesta ocasió, però, les cames estaven prou fresques a aquelles hores del matí com per tirar milles i aguantar el ritme de la Mercè, però tampoc seria per gaire estona.
A l’endemà, ella i el Txuse participaven a la segona edició de la Montserrat Sky Race. Una cursa d’uns 25Km amb inici i final a Monistrol i que transcorre principalment per les canals de Montserrat. Una prova bastant exigent pel tipus de terreny i amb un desnivell considerable en proporció a la distància. Ja els ho he escrit per les xarxes socials amb tot el meu amor, estan com una regadora per empalmar en 24 hores dues marxes com aquestes, però sé que ells poden i em trec el barret.
La Mercè, imparable.
Va ser abans d’arribar al primer control, a l’Albiol, quan el meu cos em va llançar un avís important. Estava portant un ritme i una velocitat per damunt de les meves possibilitats. Em va dir, Oriol, afluixa perquè si segueixes així t’estàs jugant a patir una enorme decepció com pot ser haver d’abandonar una marxa, cosa que afortunadament encara no he hagut d’experimentar.
Em quedaven una barbaritat de quilòmetres, era la meva primera vegada en aquesta marxa, i els repetidors ja m’havien avisat que aquesta és de les més dures del calendari. Tocava, doncs, posar una mica de seny i afluixar. Primer em vaig aturar un parell de minuts, temps que vaig aprofitar per a ingerir fruita líquida, i després vaig continuar però caminant. Vaig aconseguir així que marxés un dolor intens i profund que havia començat a aparèixer a l’alçada de la costella dreta i que feia estona que m’estava preocupant molt seriosament.
Va ser una sàvia decisió, des de l’inici tot venia sent pujada i cada cop s’accentuava més, alhora que les pistes forestals anaven donant pas a corriols angostos, pedregosos, estrets i molt lliscants. Les forces començaven a minvar abans d’hora, però no van desaparèixer pas. La marxa continuava.
Control 1. Albiol. Km 11,6. 8:40
Xocolata, sucs i coca. Aturada breu. Més pujada. Quan vindrà la primera baixada? O el primer tram planer? Massa preguntes rondaven pel meu cap. Oriol, no hi donis tantes voltes i camina, al ritme que tu siguis capaç, no et fustiguis per això. Has vingut fins aquí, com sempre que hi participes en alguna marxa de resistència, amb la premissa de gaudir per damunt de tot, del lloc, dels paisatges, de l’ambient… ok?
Quan et quedes sol i no tens cap company al teu costat amb qui conversar aquesta mena de pensaments van apoderant-se de la teva ment. Els has de saber gestionar. El factor psicològic pot ser molt més determinant que no pas el físic, que també, en qualsevol aspecte.
Control 2. Mont-Ral. Km 17,4. 9:30
Primer control amb marcatge del xip. Hi havia fruita i entrepans. Una mica de taronja va ser suficient. Havia esmorzat bé a l’apartament i les reserves estaven sent unes bones aliades.
Si la memòria no em falla, que cada cop ho fa més tot sigui dit, va ser en aquest tram quan em vaig creuar pel camí amb el company Xavi Capdevila. El nostre reporter oficial de totes les caminades de resistència, mai se’n perd una. Estona abans havia preguntat a la Mercè si l’havia vist, i m’havia comentat que sí, que havien coincidit a la sortida. Pensava que s’hauria quedat enrere meu i ja no tindria el plaer de veure’l. Ingenu de mi, res més lluny de la realitat. Ens vam saludar i vaig poder tenir l’honor de ser immortalitzat. Era pujada, i havia de clavar la mirada a terra. Mare meva, ara que m’hi fixo .. m’estic quedant poc a poc calb. El pas del temps no perdona.
Control 3. Farena. Km 22,8. 10:10
La distància entre la sortida i el primer control, a l’Albiol, s’havia fet sens dubte molt més feixuga que les següents. Les distàncies entre avituallaments s’anaven reduint i això t’ajudava a tenir una sensació reconfortant d’anar sumant quilòmetres i poc a poc sentir-te més no tant lluny de la línia de meta. S’apropava l’equador de la marxa, punt en què els quilòmetres resten i ja no sumen. A partir d’aquí, sempre et sents més segur de tu mateix i amb més força i empenta per a encarar el camí que tens per davant.
Control 4. Cogullons. Km 27,6. 11:27
Els més veterans van preguntar als voluntaris del control dels Cogullons per què aquest any no estava ubicat al refugi. Ens van comentar que estava ocupat, raó per la qual havíem de restar un quilòmetre a la distància que anunciava el panell fins a Prades, el següent control.
Vaig aprofitar perquè m’aclarissin quin(s) 100 Cims cornàvem en aquesta marxa i si ja l’havíem passat o encara esperava el nostre pas. Em va comentar un noi del control, moreno i amb barba, que abans de Prades passaríem pel Tossal de la Baltasana, 100 Cims i sotre comarcal del Baix Camp i de les Muntanyes de Prades. Doncs apa, a coronar el meu següent 100 Cims!
Va afegir que després del Tossal de la Baltasana, si trotava lleuger, com tot era baixada a partir d’aquest punt, fins a Prades es trigava uns 15 minuts en arribar-hi. Bé, sembla ser que pensava en gent amb molt més fons físic que jo perquè vaig trigar una mica més. Però abans de coronar el cim, van ser inevitables unes quantes aturades en el camí. Personalment, va ser la part més fascinant i amb més encant de tot el recorregut.
Al cap de pocs metres del control dels Cogullons vaig divisar un geodèsic a un cantó de la pista forestal. Vaig demanar que em fessin una foto, convençut en un primer moment que havia arribat al Tossal de la Baltasana. El company que em va fer la fotografia em va aclarir que no es tractava del cim, que encara ens quedava una bona tirada. Ja m’estranyava a mi. Tant se val, una fotografia més per al record.
M’anava apropant a una esplanada de grans dimensions coneguda com la Mola d’Estat o dels Quatre Termes. Una bocabadant finestra oberta als territoris dels voltants. Abans d’arribar-hi pròpiament, passes per una taula de pedra amb bancs batejada amb el nom de la Taula dels Quatre Batlles. Està presidida per un petit obelisc rectangular. A cada cantó hi ha un escut amb la població cap a la que està orientat: Mont-Ral, Prades, Vimbodí i Rojals. Pel que es pot llegir al cantó de l’escut de Mont-Ral i a una placa metàl•lica erigida a un costat, va ser una ofrena del Reus Deportiu en homenatge a un dels seus membres. Un monument davant del qual val la pena aturar-se uns instants i contemplar-lo com es mereix. Transmet l’emoció i el sentiment que hi van depositar els seus autors. T’hi captiva. Però … la Selva del Camp encara era lluny, tocava continuar.
La Taula dels Quatre Batlles, el cantó orientat a Mont-Ral.
I allà m’esperava, imponent, la Mola dels Quatre Termes. Ja no sabia cap on mirar. Era una de les hores més assolellades del matí. Les panoràmiques eren espectaculars en 360 graus. Coneixent-me, si per mi hagués estat, m’hagués quedat una estona molt més prolongada. I el que hagués donat per tenir la rèflex i no pas la compacta en aquell moment. Però jo no tinc el mèrit ni l’atreviment d’en Xavier ni d’en Joan Miquel. Tants quilòmetres amb un aparell fotogràfic tan pesat no fa per a mi, ni per a la meva esquena.
Vaig arribar a estar sol com un mussol gairebé cinc minuts, fins que van arribar-hi un parell de participants. Oportunitat d’or de demanar una instantània. No m’hi podia anar sense!
Després de la Mola dels Quatre Termes ve una baixada bastant pronunciada, gairebé trialera, però curta. Li segueix una pista que, aquest cop sí, arriba fins a l’esperat cim del Tosal de la Baltassana. Abans d’arribar-hi, però, el cos tornava a comunicar-se seriosament amb un servidor. Aquest cop em demanava a crits una aturada tècnica, suposo que ja us podeu imaginar a què em refereixo exactament i no preciseu pas que entri en detalls. Això va donar un marge suficient de temps perquè em trobés després de molta estona una de les meves, la Maria Milla!
Em feia molta il•lusió poder tornar a tenir una companya de travessa amb qui poder parlar. Ja no ens vam separar fins al final. Poca estona després es van sumar al contingent el Vicente i un amic seu canari. La companyia de tots ells compensava amb creixos tota la soledat inicial, viscuda a més en les pujades més fortes i esgotadores. Era com començar de nou, totalment renovat, fresc com una rosa, més emocionalment que físicament per això.
La Maria va ser l’encarregada d’immortalitzar el meu pas, per primer cop, pel cim del Tosal de la Baltassana. Mirador privilegiat a Prades i més enllà a la Serra del Montsant. Em va evocar molt bons records de la pujada a la Roca Corbatera des de l’Albarca el 12 de gener d’aquest any amb la colla de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels. Hi hem de tornar, pensava mentre contemplava el Montsant. Aquell dia ens va fer un dia molt boirós i nuvolat, i no vam gaudir prou de les vistes des d’allà dalt.
Al cim del Tossal de la Baltasana
Control 5. Prades. Km 39,1. 13:19
-Ens queden poc més de 20 quilòmetres? No m’ho acabo de creure! – li vaig exclamar a la Maria.
Va ser un altre instant d’evocar bons i recents records. Prades també va ser un dels punts d’avituallament de la Caminada Reus-Prades-Reus del 2 de juny de l’any passat, a la qual vaig participar. Respecte aleshores, l’aturada va ser molt més breu, feia menys sol i érem menys quantitat de gent. Va ser una aturada de rigor per a menjar un entrepà. La botifarra segur que era boníssima, però jo em vaig estimar més el formatge.
Prades
Control 6. Capafonts. Km 44,6. 14:27
Aquest va ser un trajecte curt, de baixada i sense complicacions. I en molt bona companyia. En Vicente ens anava fent un repàs de la seva biografia d’atleta i maratoniana, dels seus entrenaments, de les seves competicions setmana rere setmana sense interrupció. No li calia jurar-lo. El ritme que portava era envejable i admirable.
A Capafonts vaig literalment desmuntar el xiringuito de les llaminadures. A més de totes les que em vaig cruspir in situ, que no van ser poques, em vaig carregar la motxilla amb bastants més. El cos demanava glucosa, i jo no sóc ningú per a dur-li la contrària.
Ho sé, sóc un golafre!
El poble de Capafonts queda situat al bell mig d’una vall entre muntanyes. A la Reus-Prades-Reus tenia el record d’haver-lo vist des d’amunt de les muntanyes que en aquesta ocasió ens observaven des de la llunyania. També tenia molt present en el record el perfil d’elevació de la marxa i la pujada infernal que ens esperava. Ens deien que tot i ser potent i trencacames, era curta i l’última que hauríem de salvar.
De fet, la pujada arribava al seu fi a l’anomenat Pont de Goi. Sembla un pont construït de manera artificial, és una passada. A mesura que ens hi apropàvem impressionava veure els companys que ja hi eren al seu damunt, hi quedes exposat a una alçada de més de deu metres per un pas força estret. No apte per a vertiginosos.
Amb la Maria, al Pont de Goi.
Per fi, com trobaven a faltar una pista forestal, plana, amb el terreny llis i regular. Quan ens vam voler adonar, en Vicente i el seu amic van avançar fins a perdre’ls la pista del tot, ja fins al final de la marxa.
De sobte, del no res, va aparèixer una boira espessa que no ens deixava veure gaire més enllà del terra més proper que trepitjàvem. El panorama per moments resultava un tant tètric i terrorífic. A la Maria i a mi ens va ajudar a oblidar-nos una mica de tots els dolors i vam fer molta conya. Ens esperàvem que d’entre la boira en qualsevol ens aparegués un zombi de The Walking Dead. Si hagués estat així, ens haguessin enxampat segur. Aquests sempre van a tota pastilla, nosaltres en canvi cada cop teníem més dificultats per a mantenir-nos en peu i caminar. Però no perdíem el somriure en cap moment.
Endinsant-nos a l’espessa boira.
Control 7. El Coll. Km 51. 15:51
No ens quadrava gaire per moments la distància que havia anunciada al panell de Capafonts fins al control del Coll. Si més no, se’ns va fer més llarga del que ens havíem imaginat. El cas és que allà hi érem. I ja quedava només un control i poc més de 10 quilòmetres per a arribar a la Selva del Camp. A aquestes alçades res ni ningú seria capaç d’aturar-nos.
Fruita, galetes, sucs, fruits secs, xocolata, napolitanes farcides de crema… aquestes últimes em van resultar les més temptadores. Em vaig menjar dues i em vaig carregar un plàtan a la motxilla.
Ara sí, segons el perfil, tot el que venia era baixada. Però ja sabem que els perfils són aproximats i orientatius. Ja sabíem anticipadament que vindria algun repetjó. No hi poden faltar en els quilòmetres finals, l’emoció i l’al•licient no serien igual sense ells.
Control 8. Albiol 2. Km 54,4. 16:34
La Maria va ser la primera en adonar-se que tornàvem a ser a l’Albiol. Jo no hi vaig caure fins que no vaig veure de nou l’església.
-Que desfarem el mateix camí de l’inici? – vam preguntar als voluntaris del control.
-No pas, només un tram petit, després us desvieu – van respondre.
Des de Capafonts, sobretot des que en Vicente ja es va despenjar de nosaltres, vam anar quasi tota l’estona totalment sols. En quasi totes les marxes acaba passant en algun moment. Té avantatges i inconvenients, com tot. Va ser en un moment que ho vam agrair. Anar una estona despenjat de la resta t’aporta relax, tranquil•litat i desconnexió, i no en totes les caminades és viable. En aquest cas érem quasi 400 inscrits. Molts ja havien arribat o es disposaven a fer-ho, mentre que un bon grapat encara estaven més endarrerits. Estava clar que ens havíem quedat just entre mig, ni massa a prop ni massa lluny d’uns i d’altres.
Després de l’Albiol, el territori canvia radicalment pel que fa a la geologia, la vegetació i la fisonomia. Fins al punt que vam tenir la sensació de trobar-nos a un entorn com el massís del Garraf o la Serra Pedregosa. Van venir corriols encara més pedregosos que tots els anteriors, encara més relliscosos, i vegetació baixa i seca com el romaní, la farigola o el punxegut garric. De debò, ens havíem traslladat instantàniament al Garraf, era com estar de nou a casa i caminar pels voltants de la Morella, la Desfeta o el Puig de les Agulles.
Territori 100% Garrafer.
Però encara érem al Baix Camp, ara ja més lluny de Prades i més a prop de la Selva del Camp. Ja divisàvem el mar Mediterrani, Reus, Tarragona i Port Aventura.
-Vinga Maria! Que ja hi som! Això ja està fet! Ja ho tenim! – li exclamava una vegada rere l’altra entre rialles.
-Oriol! Això ja ens ho han anat dient a tots els controls des de Prades, i mira on som i el que ens queda. – em responia entre rialles.
Així com la Mercè i el Txuse a l’endemà participaven a la Montserrat SkyRace, i que un servidor i la Caro se n’anaven a la Gormanda Blanca a la Vall de Conangles, la Maria cometria la proesa de tornar aquell mateix dia a Barcelona. L’endemà matinaria, aniria a recollir a dos amics a Mataró i Sabadell, respectivament, i tot tres plegats tornarien a la zona de Prades a fer Vies Ferrades. Se n’anava per a dormir res i menys i tornar al mateix lloc a l’endemà! Li vaig oferir quedar-se al sofà llit del nostre apartament. Ai si no fos perquè havia de recollir als dos col•legues … segur que hagués acceptat el nostre oferiment.
Ja vèiem la Selva del Camp! Era hora d’avisar a la Caro que ens esperés al poliesportiu i ens rebés com ens mereixíem.
–Hola amor! Verás … que parece ser que voy a llegar bastante antes de lo que había previsto. A eso de las 17:45 estaría bien que ya hicieras acto de presencia porque creemos que llegamos a las 18:00, quizás un poco más tarde pero no mucho más. Besos! Te quiero!
–Ok! A las 17:45 estoy allí. Mucha suerte que ya lo tienes, amor. Hasta ahora! Un beso! Te quiero!
Vam arribar a una cruïlla o no vèiem cintes. Vam tirar cap on crèiem que tocava. Continuaven sense haver cintes. Ens haurem equivocat? Tant és, ja som a la Selva del Camp, per un camí o per uns altres hi arribem.
Ai maleït asfalt, no et trobàvem gens a faltar! Volia accelerar tant com pogués sense afluixar, volia arribar i ja no pensava en res més. Però era inevitable aturar-me en alguns moments i continuar caminant. Fins que ja vaig reconèixer l’església i el començament del Carrer Major. Ara és el meu moment. Ara no m’atura ni Déu!
Al començament havia gravat un parell de vídeos, i tenia intenció de fer-ne uns quants més. No em vaig recordar de tornar a encendre-la fins ara. Volia enregistrar els darrers instants d’un moment tant especial. Aquí ho teniu.
Arribada. Selva del Camp. Km 63,6. 18:08
Sentir els crits d’ànims i els aplaudiments de la persona a qui més estimes no té preu i provoca un seguit de sentiments que mai no seré capaç de descriure amb les paraules que es mereix. Senzillament, gràcies de tot cor Caro per haver volgut acompanyar-me aquest cap de setmana, haver tingut la paciència de ser a la Selva del Camp durant dissabte fins que jo he arribat i haver estat disposada a rebre’m d’aquesta manera tan calorosa i afectiva. T’estimo!
Rebent el suport vital de la Caro.
Els moments, les mirades, els somriures, les salutacions, les felicitacions que se succeeixen quan has arribat a la línia de meta després d’una marxa com la Selva del Camp-Muntanyes de Prades acaben dibuixant i conformant un panorama i un instant de la teva existència que et fan sentir una mica més millor persona, et fan créixer, et fan sentir enormement gratificat i realitzat. Les persones que viviu la muntanya amb la mateixa passió que jo enteneu perfectament a què em refereixo. Tot això ens fa sentir realment vius i aporta ple sentit a tot el que fem i sentim.
No puc acabar aquesta crònica sense felicitar al Club Excursionista Arítjol. El marcatge i la senyalització em va semblar absolutament perfecte, clar i sense donar peu a dubtes en cap moment. La zona per on transcorre és amb diferència de les que més m’ha fascinat de totes les marxes de resistència que porto al meu currículum personal. Ara comprenc encara més tots els elogis que sempre he sentit cap a les Muntanyes de Prades, per part d’amics i familiars que ja havien tingut l’ocasió de visitar-les. I tampoc puc obviar un agraïment sincer i merescut a tots els organitzadors i voluntaris, entregats a nosaltres des del principi fins al final.
Fins la propera! Aquesta ha estat la primera. Espero que ho sigui de moltes més i no perdre’m una!
Xarxa de Senderistes 