RUTA PER MONTSERRAT. UN DIA MOLT ESPECIAL PER UNA MUNTANYA MÀGICA EN LA MILLOR COMPANYIA.

04/11/2013 by oriolet83 3 comentaris

Aquest dissabte hem participat a la caminada per Montserrat 14 persones, 2 de les quals han fet amb la resta del grup només la pujada fins el santuari.

Una mica abans de les 7 del matí ens vam citar els castelldefelencs a la parada del bus. Encara era fosc i feia una mica de fred. Però el pressentiment que tenia era que faria un clima agradable i que acompanyaria durant la travessa.

Hi som tots? Les persones que havien confirmat assistència amb anticipació hi eren més alguna que altra que venia sense haver avisat. Cap problema a aquest respecte, ans al contrari. Sempre em fa il·lusió que s’afegeixi gent per sorpresa, hagin vingut abans o s’apuntin per primer cop.

Aquí arriba el bus, si algú encara és de camí, òbviament no l’esperarem. Són les 7:05. El ferrocarril direcció Manresa passa per Sant Boi a les 7:55. Arribarem a temps? Clar que sí, Oriol. No pateixis tant per la logística.

De fet, vam arribar a Sant Boi abans del que m’esperava, al voltant de les 7:35. Tenim temps més que suficient. Vinga troupe, aneu passant cap a l’andana que espero a l’Asunción, que em va dir que ella vindria a Sant Boi amb cotxe. Ja hi som tots! El tren és a punt d’arribar, quins nervis!

Agafem el darrer vagó. Sembla que ens el tinguessin reservat. Les tres últimes fileres buides. Hi cabem justos els 12 que som. La Mònica i l’Asun em confirmen per Whats’app que són al primer vagó. Elles han pujat a plaça Espanya. Molt bé, ens trobem a l’estació quan baixem.

A les 8:37 vam arribar a l’estació d’Aeri de Montserrat, tal com estava previst. La Mònica i l’Asun s’afegeixen a la resta de l’expedició. De moment fa un dia fantàstic. Quasi no s’observen núvols i el clima és bastant neutral, ni fred ni calor.

Caminem uns quants metres pel voral de la carretera C-55 direcció Manresa fins que arribem a l’alçada de la Colònia Gomis. Creuem a l’altre cantó i comencem la pujada fins al santuari. Les fites de l’inici de l’itinerari informen que aproximadament es triga una hora i quinze minuts. No ens preocupa el temps. Hem vingut a gaudir del paisatge, de la companyia i del moment.

Recordava la pujada al detall. Em va tocar fer-la a finals de juny en acabar la Marxa Gràcia-Montserrat. Aleshores, amb quasi 60 quilòmetres a les meves espatlles, se’m va fer molt més dura i feixuga. Ahir, en canvi, va resultar un passeig més suau i distret. Al cap i a la fi, la distància a recórrer no és gens llarga, no arriba als 4 quilòmetres. El desnivell, però, ja és una altra cosa. I n’hi ha uns quants passos a l’inici que requereixen de grimpada i s’ha d’estar alerta.

Hi ha un moment en què s’enllaça amb el camí que ve de Monistrol de Montserrat. És un tram de pista forestal que condueix a la pujada final, amb una gran quantitat d’esglaons de pedra. L’amic i company Jordi Llorens es va oferir voluntari en l’admirable tasca de comptar-los tots, un per un. Sumen la impressionant xifra de quasi 500 esglaons. Aquest tram final és la quarta vegada que el camino aquest any. A l’abril en ocasió de la Travessada Molins de Rei-Montserrat, al juny fent la Gràcia-Montserrat, més recentment, al setembre, acabant la Marxa Matagalls-Montserrat, de 85 quilòmetres. I enguany, per quart cop, sense disputar cap marxa de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. En aquest sentit, tenia ganes i m’ha fet molta il·lusió pujar caminant per primer cop a Montserrat pel meu compte.

Vinga companyes i companys, que ja quasi som al santuari. Ja s’hi veu la Santa Cova, el mirador de Sant Joan, l’estació del telefèric i també la del cremallera. Vinga, que són quatre passes.

Sempre és emocionant arribar fins el santuari. És un lloc màgic i especial. Sempre s’hi respira un ambient de molt bones vibracions. I ser-hi envoltat de bones amigues i bons amics no té preu. Quina llàstima que la Mònica i l’Asun no ens acompanyin la resta de la ruta fins a Sant Jeroni. H estat un plaer compartir aquesta estona i aquests quilòmetres amb vosaltres. Abans que marxeu, però, foto de família, com no podria ser d’una altra manera.

Els 12 que continuem, a què esperem? Som-hi, cap a Sant Jeroni. Fem una aturada relativament breu al mirador de Sant Joan. Els que heu estat algun cop sabreu de sobres les espectaculars vistes que s’hi poden contemplar des d’aquest punt: Sant Llorenç de Munt i l’Obac, el santuari amb les agulles al darrere, la plana del Baix Llobregat i el riu, i si fa bo s’arriba a veure el mar i el massís del Garraf.

Va, continuem, que segur que a dalt de Sant Jeroni les vistes també seran brutals. I de camí també, podem donar fe. El Jordi i jo ens anem quedant enrere constantment. No deixo de disparar amb la rèflex a cantó i cantó. Reconeixem la Talaia del Montmell, el Massís del Garraf, i també gran part de les agulles més emblemàtiques de Montserrat com la Gorra Frígia, la Panxa del Bisbe o el Cavall Bernat. Em quedo sense paraules a cada instant. M’impressiona tant tot el que ens envolta que és difícil trobar les paraules exactes per descriure el que s’arriba a sentir.

La Panxa del Bisbe, en terme central. Al fons el mític Cavall Bernat.

Després de travessar el Pla de les Taràntules, just on es troba l’estació del Funicular de Sant Joan, anem coincidint amb grups d’escaladors a diverses agulles que anem passant. En tota aquesta zona són sectors d’escalada de via llarga. Impressiona veure els que ja són a dalt de tot o a punt d’arribar. Fins a la data jo només he escalat en una ocasió un sector d’escalada esportiva molt a prop d’on ens trobàvem, concretament a la Vinyanova. Cada cop pujava la vista cap amunt em preguntava, algun dia m’atreviré amb aquesta altra modalitat d’escalada i seré capaç d’enfilar-me tan amunt? La veritat és que m’encantaria. Ara per ara, potser em queda lluny de les meves possibilitats com a escalador novell. En fi, temps al temps.

Esaclador pujant una via llarga.

Ja gairebé hi som, però la companya Vicky prefereix esperar-se uns metres abans de la pujada final a Sant Jeroni. Li fan molt de mal els peus. Sembla ser que el seu nou calçat no li està donant bon resultat. La Lola decideix quedar-se amb ella fins que tornem de Sant Jeroni. Aprofiteu per a esmorzar, que nosaltres farem el mateix a dalt.

Aquí tampoc podien faltar els esglaons. En aquesta ocasió ningú té l’entreteniment de comptar-los. De totes maneres no són tants com la pujada de l’inici. Però s’arriben a fer inacabables per un instant. Hi ha ganes de coronar el cim! Moltes!

El Jordi no parava de repetir-ho abans d’arribar, això semblarà la Rambla. No li faltava gens de raó. L’aglomeració humana al cim i als voltants de Sant Jeroni era considerable. Per a habituats al Garraf com la majoria de nosaltres sempre ens sobta trobar-nos amb tanta gent a la muntanya. L’avantatge, sens dubte, és poder sortir tots plegats a la foto de família.

Pletòrics al cim de Sant Jeroni.

Què dir de les vistes que vam poder contemplar? Quines són les paraules precises per a descriure tot el que vam arribar a sentir a Sant Jeroni? La veritat és que no ho sé. Pel que a mi respecta, us puc assegurar que va ser un moment que no oblidaré mai. Va ser un moment de grans emocions. Poder veure, per exemple, el Pedraforca des d’un indret des del qual també divises el Garraf, Sant Llorenç de Munt i l’Obac, la Talaia del Montmell o les muntanyes de Prades, senzillament és una de les mes grans satisfaccions que una persona pot donar-se en aquesta vida. S’ha de viure en primera persona.

Vinga, a menjar una miqueta. No tinc gairebé gens de gana, però alguna cosa hauré de cruspir-me. Feia una temperatura molt agradable. Fins gairebé marxar, que de sobte va començar a bufar un vent fred i intens que convidava a aixecar el cul del terra i a emprendre la baixada cap al santuari. A més, ja feia estona que la Vicky i la Lola estaven soles esperant a què ens reagrupéssim. Ens va tranquil·litzar poder comprovar que havien estat en la glòria tota aquella estona. El sol les havia acompanyat en tot moment i s’havien relaxat fins gairebé quedar-se clapades. Semblaven més aviat banyistes a la platja prenent el sol que senderistes per Montserrat. Apa, aixequeu els vostres culets i a caminar.

L’anomenat Camí Vell, que vam fer de baixada, contrasta bastant amb l’itinerari que vam fer de pujada passant pel Pla de les Taràntules. És més boscós i més ombrós. Va ser d’agrair perquè durant la pujada el sol va arribar a fer-se una mica molest en alguns moments.

Va ser significatiu fer el Pas dels Francesos. És un canal entre dues roques grans amb esglaons i barana, mol estret i empinat. El Jordi em va explicar que rep aquest nom perquè expliquen les cròniques que va ser el camí pel qual els soldats francesos, a les ordres de Napoleó Bonaparte, van entrar i envair Catalunya a inicis del segle XVIII.

Baixant el Pas dels Francesos.

Abans d’arribar de nou al santuari, ens cridava l’atenció que algunes persones que feien la pujada pel Camí Vell, i caminaven en el sentit invers al nostre, anaven carregats amb coques i souvenirs que havien comprat a les botigues. Farien la pujada sencera fins a Sant Jeroni així de carregats? Quin mèrit! També hi pujaven molts amb roba i calçat qüestionables per a aguantar amb dignitat tot el trajecte. A més, començar a aquelles hores significava acabar la ruta a les fosques. En fi, cadascú és lliure de planificar i organitzar-se com consideri. Però quan veig aquestes coses sempre recordo els casos i les notícies d’accidents i contratemps a la muntanya. Molts d’ells es poden evitar simplement començant més d’hora i anant ben equipats, tant en calçat, com en roba com en avituallaments. No val la pena arriscar-se el més mínim.

15:15. Ja hem arribat de nou al santuari. Aprofitem que hi ha lavabos per a poder fer el que en moltes ocasions hem de fer a sota d’un pi o amagats entre matolls.

Vinga família, no afluixem, que hem de baixar fins a Monistrol. No sabem quin ferrocarril agafarem. El Jordi consulta els horaris i comprovem que la línia de Manresa a Barcelona passa a les 45. Arribarem al de les 16:45? Quasi segur que no. Tan se val, ja farem temps abans d’agafar el tren prenent alguna cosa en un bar.

Els esglaons que hores enrere hem de pujada, de baixada és fan especialment complicats per a la Vicky. Les sabatilles noves definitivament no són compatibles amb els seus peus. En Carles, com a bon company, li cedeix les seves que són del mateix número. Un gest que la Vicky agraeix enormement i que li ajuda a acabar la ruta amb una mica menys de molèsties.

Vist el panorama, decidim retallar tant com podem i en comptes de baixar a Monistrol acabem fent la baixada a l’estació d’Aeri de Montserrat, és a dir, repetir per on havíem pujat al matí. Inicialment no ho anàvem a fer així perquè el camí a Monistrol tot i ser un quilòmetre més llarg és més suau i progressiu. Però estava clar que cada metre que estalviéssim als adolorits peus de la Vicky seria agraït.

Els passos més complicats que havíem pujat al matí i que ens havien obligat a molts a grimpar es fan encara més feixucs en la baixada i ocasionen alguna que altra caiguda però afortunadament sense conseqüències que haguem de lamentar.

16:00. Ja hi som tots de nou reunits. Durant la baixada ens havíem anat despenjant i la Vicky i jo vam ser els últims en arribar a l’estació. Va ser emocionant ser rebuts entre aplaudiments i xiulets. Em sentia com quan acabo una marxa de resistència. Era com arribar a una esperadíssima línia de meta.

En Jordi va ser qui ens va rebre amb més entusiasme i eufòria.

Tenim 45 minuts fins que passi el tren. Anem a fer una cerveseta, o el que vingui de gust. On posa que hi ha el bar, al final de l’andana a la dreta? Ondia, si de fet és una casa particular aprofitada com a bar per als usuaris de l’estació.

L’espera es fa tan divertida i amena que més d’un patim perquè se’ns tiri el temps a sobre i no ens doni temps de validar els bitllets. Va, anem cap a la màquina que encara ens ficarem en un embolic si arriba a passar el revisor.

18:30. Ja som a Sant Boi. Només hem hagut d’esperar dos minuts a què surti l’autobús cap a Castelldefels. S’agraeix, les ganes d’arribar a casa i descansar són immenses. Això sí, ha valgut molt la pena. Companyes, companys, gràcies sinceres i de tot cor per la vostra grata companyia. Ha sigut la meva primera pujada a Sant Jeroni i l’he gaudit intensament, pel factor humà per damunt de qualsevol altra circumstància.

Fins la propera!