Avui he participat, i em fa emoció dir que per primer cop, a la V Caminada Popular de Castell a Castell. Té aquest nom perquè comença al Castell de Castelldefels i passa, més o menys a meitat de camí, pel Castell d’Eramprunyà de Gavà. Està organitzada conjuntament per l’Ajuntament de Castelldefels i el Centre Excursionista Roca Negra, que s’ha encarregat del guiatge amb el meu amic Francesc Fontana, en Ches, al capdavant i una nodrida representació dels més habituals de les caminades que organitza precisament en Ches els diumenges. Avui han estat batejats com a boines verdes perquè duien unes gorres de color verd ben visibles amb les paraules Cal Ganxo. Bona elecció perquè se’ls reconeixia a la perfecció. Estàveu molt maques i macos.
Ha estat tot un plaer i un luxe poder coincidir en un mateix dia amb ells i amb els habituals, bé les habituals, de les caminades que jo organitzo periòdicament a través de la Xarxa com la Cris, l’Anna, la Lola, la Toni, la Virginia, la Maribel i la Rosa Mari. Crec que no me’n deixo cap.
Segons les dades aportades pel meu dispositiu GPS hem caminat exactament 16,16 quilòmetres amb un desnivell positiu de 516 metres en 6 hores i 50 minuts. Hem començat a les 08:30 a les portes del Castell de Castelldefels. Tal com estava previst, hem pujat fins a la Masia de Cal Ganxo i hem continuat per un corriol fins al coll de Santa Maria. Primera pujada del recorregut, la qual és una gran coneguda nostra i que hauré fet segur en gairebé centenars d’ocasions ja sigui sol, amb els meus gossos, amb el grup del Fontana, amb el de la Xarxa, amb amics o familiars. Avui ha estat especialment emocionant fer aquesta part del recorregut amb una quantitat tan nombrosa de persones. La filera humana que em precedia i em seguia per darrere dibuixava sobre el camí una estela que m’ha dibuixat més d’un somriure a la cara.
Del coll de Santa Maria hem baixat a l’altre cantó del Turó del Gall per un corriol que confesso, atenció senyores i senyors, he fet per primer cop. No sabia que s’hi podia anar a la carretera que du a la pedrera de la Sentiu per aquest caminet. M’ha fet il·lusió que la jornada hagi deparat una petita sorpresa com aquesta. No és cap tòpic quan diem que el massís del Garraf no te l’acabes mai i té camins i indrets sempre per descobrir.
Hem caminat uns metres per l’esmentada carretera que du a la pedrera de la Sentiu i a l’antic abocador del Garraf per a enllaçar amb l’anomenat camí del Purgatori, a l’alçada de la masia de Can Sopes. Una mica més endavant, on està ubicada la masia de Can Vinyes hem tombat cap a la de Can Dardenas per enllaçar amb un altre corriol, un que ens ha conduït fins a les restes de l’antiga masia de Can Flocant. Just al davant hi ha una gran esplanada amb arbres i gespa on una part important del contingent caminant s’ha relaxat més del que s’esperaven els voluntaris del Roca Negra que s’han vist obligats a fer una crida a continuar la marxa. Alguns fins i tot ja es disposaven a treure l’entrepà i esmorzar. Però no tocava.
Des de Can Flocant hem caminat de pujada l’encantador, enigmàtic i encisador Camí Medieval. He de confessar que l’he fet en aquest sentit, de pujada fins al Castell d’Eramprunyà, per primer cop. L’he fet de baixada molts cops. I cada vegada que hi passo m’abdueix literalment l’espectacular perspectiva que s’hi té des d’allà del massís. Més amunt i més a prop del Castell d’Eramprunyà per on transcorre el GR-92, les vistes continuen essent senzillament impressionants. Hem aprofitat per a fer-nos algunes fotografies de família de les que a nosaltres tant ens agrada.
I seguint aquest GR-92 en direcció a l’ermita de Bruguers on estava previst parar per a dinar, ens trobàvem molt a prop de la cova de la Mare de Déu de Bruguers. Un indret màgic i preciós que ja hem tingut l’oportunitat de visitar en dues de les rutes que jo he organitzat al gener i al març. Un lloc, insisteixo, captivador en tots els sentits i totes les persones que l’heu vist amb mi així m’ho heu transmès amb paraules majúscules. Sé que no us ha deixat en absolut indiferents i que les persones que no hi heu anat encara en més d’una ocasió m’heu fet arribar les vostres ganes d’anar-hi quan sigui possible. Com per exemple la Rosa Mari i la Maribel, que vés per on avui hi éreu a la caminada. Així que sense pensar-m’ho dos cops he transmès al Dani Giménez, president del Roca Negra i que avui estava fent d’escombra al final de la cua amb el personal de Protecció Civil, que sota la meva responsabilitat me les duia a les dues a visitar la cova i que més tard ja ens retrobàvem amb la resta del grup a l’ermita de Bruguers, ja que a més el temps previst de l’aturada per a menjar seria suficient.
I així ho hem fet. Ens hem separat durant una estona de la resta de la colla, juntament amb la Virginia que avui ha volgut repetir, i ens hem endinsat en aquest raconet de no fàcil accés, tant pels corriols que no estan senyalitzats i estant molt envoltats de la temible planta garric, com la baixada d’accés equipada, això sí, amb corda metàl·lica segellada a la roca. Com en les anteriors ocasions, ens ha facilitat molt l’accés.
I després d’uns relaxants minuts a dins de la cova i de gaudir de les vistes excepcionals i del seu espectacular interior, hem reemprés la marxa per a unir-nos a la resta del grup a Bruguers i menjar alguna coseta.
Amb les piles recarregades després de l’àpat i d’una agradable i distesa conversa amb els rocanegrers, avui boines verdes, hem començat el camí de tornada cap a Castelldefels. Com també estava previst, s’han col·locat unes cordes de reforç al corriol de baixada des del restaurant situat a sota de l’ermita de Bruguers. És un corriol que l’hem fet amb el grup d’en Fontana i amb el de la Xarxa, tant de pujada com de baixada, en unes quantes ocasiones. Tan en un sentit com en un altre, és un camí que se les porta perquè és summament empinat i lliscant. Però també encantador per la vegetació que hi ha. És un d’aquests indrets com als que feia referència en Ches dijous a la seva conferència en què sembla que no estigui al Garraf, molt característic en general per l’aridesa, la manca de vegetació i també d’aigua. Però ben al contrari, per un moment estàvem en un bosc amb molts arbres, amb ombra i amb algun rajolinet d’aigua. Sempre és un plaer creuar aquest corriol, és un regal als sentits.
I després hem anat enllaçant altres corriols molt més plans fins arribar a la masia de Can Llong, situada a la urbanització de la Sentiu. En aquest moment moltes cares reflectien alegria i satisfacció però també un cert cansament i ganes de tornar a casa. Més d’una i d’un ja s’acomiadava i accelerava el seu pas, però jo preferia anar a un ritme suau, més encara tenint en compte tots els quilòmetres a les meves esquenes de la caminada de Carenes d’ahir, i acabar amb els companys del Roca Negra amb qui, com intuïa i desitjava, hem rematat la vetllada amb una fresca i saborosa cerveseta al poble.
Un 10 a totes i a tots: Roca Negra, Creu Roja, Protecció Civil i Ajuntament de Castelldefels. I gràcies per haver-nos regalat una vetllada que us puc assegurar he gaudit com un nen, en companyia de moltes persones estimades. Irrepetible. Insuperable. Un cop més, gràcies!
Xarxa de Senderistes 