Sempre és un plaer caminar a prop de casa, i avui ho ha estat encara més gràcies a la formidable companyia de 31 persones extraordinàries i dos gossets encantadors, la Flor i en Blues. M’ha fet moltíssima il·lusió fer per primera vegada una ruta amb presència canina. La nostra família no para de créixer i traspassa fronteres humanes.
Fins a la Sentiu, hem estat exactament 33 caminants humans i 3 canins. La Lola ha estat una companya senderista excepcional 🙂
Com va succeir fa exactament un mes al Montseny, moltes d’aquestes persones s’han estrenat avui en les meves caminades i també aquesta circumstància em fa molta il·lusió i no deixa de emocionar-me. Gràcies de tot cor a totes i a tots, repetidors i recent arribats. Em doneu forces i ànims a continuar convocant aquesta activitat amb tot l’entusiasme que sóc capaç de transmetre i de donar als altres i espero que la propera temporada tot això continuï sent una realitat.
Al voltant de les 09:15 ja érem, més o menys, tothom amb qui comptava com per donar el nostre particular tret de sortida. I hem començat la travessa matinera d’avui. Tot feia indicar que el clima seria un bon company de ruta, i això ho ha estat. A estones sol, sense massa intensitat, a estones una brisa de vent suau i agradable, a estones ombra, i en cap moment hem percebut un mínim símptoma de pluja. Com sempre diem entre nosaltres, estem en plena sintonia amb el medi ambient i quan sap que farem una caminada s’alia amb nosaltres i ens regala uns climes fabulosos com el d’avui.
Una mica més amunt del Castell, a l’alçada de la Guaita, hem tingut una molt grata sorpresa quan ens hem trobat amb l’Emi i companyia, que des d’aquest punt s’han afegit a la nostra colla i amb ells hem completat l’equip senderista d’avui. Pocs metres més endavant, com estava previst, hem deixat l’asfalt a un cantó i ens hem endinsat pels corriols dels boscos que voregen Vista Alegre i Can Vinader i després de diverses aturades de les que anomenen de reagrupament i recompte, hem arribat a la masia de Can Llong, a la Sentiu.
Hem pujat per la pista forestal que enllaça amb el corriol que puja directe a l’ermita de Bruguers, que hem fet tan de pujada com de baixada en anteriors rutes. Però avui, molt abans, ens hem desviat per un corriol de drecera cap al dipòsit d’aigua de la Sentiu. És un d’aquests corriols atípics al massís del Garraf, rics i variats en vegetació, humits, silenciosos i acollidors.
Una bassa d’aigua al començament d’aquest corriol ha pogut amb la temptació d’en Blues que no ha dubtat ni un segon en llançar-s’hi i rebregar-se com un nen petit. Ens ha fet riure molt, fins i tot a la Laia, la seva propietària, que de ben segur no li feia tanta gràcia pensar en la dutxa que probablement li haurà tocat quan hagin arribat a casa.
Al final d’aquest corriol hem enllaçat amb una altra pista forestal que va a parar a l’esmenat dipòsit. Ha estat un dels pocs trams de pujada de tota la caminada, un pèl pronunciat però més que compensat amb les vistes precioses a banda i banda. Per un cantó el puig de les Agulles, la Desfeta i les Penyes de l’Àliga. A l’altre, tota la plana i el delta del Llobregat amb Montjuïc i Barcelona com a telons de fons. Unes panoràmiques molt boniques, us ho ben asseguro.
I del dipòsit hem fet un corriol de baixada cap a l’esplanada on es troben les restes de l’antiga masia de Can Flocant. Una mica pedregós i amb menys vegetació que l’anterior, però insisteixo, amb unes vistes molt maques i amb l’al·licient que ens apropàvem al lloc i a l’hora de l’esbarjo, cosa que moltes i molts ja desitjàveu. Així que hem esmorzat, hem fet les fotografies de família, ens hem relaxat, hem conversat, hem rigut i hem desconnectat de tot allò que no val la pena. Sempre ho dic a qui encara no ha vingut mai amb nosaltres, aquestes caminades són per damunt de tot una gran teràpia col·lectiva i una oportunitat genial per a socialitzar i conèixer gent.
I després de l’esmorzar hem baixat per una pista fins a la residència canina de la Sentiu, passant per masies emblemàtiques de la Sentiu com Can Pardal, Can Vinyes i Can Sopes. Després de la residència canina hem caminat uns metres per la carretera que va a la pedrera de la Sentiu fins a enllaçar amb un corriolet de pujada al coll de Santa Maria. És el coll que separa els turons del Fanxó i el del Gall, els dos turons més propers a la masia de Cal Ganxo. Masia a la que hem arribat passant per davant de la Roca Negra, i des de la que hem baixat ja de tornada al centre de Castelldefels per un camí ubicat a la part posterior que no és massa conegut ni transitat, que ens ha permès no tornar a estar en contacte amb l’asfalt tan aviat. En Blues i la Flor ha tingut una nova oportunitat d’embussar-se a cos sencer a la bassa d’aigua que hi ha al costat de Cal Ganxo. Novament ens han arrencant més d’una rialla i d’un somriures. Ens queia la baba quan vèiem com gaudien amb tan poc.
Als voltants de les 13:15 ja érem a les escales del camí a Cal Ganxo, just a darrere de la Guaita, on ja cadascú ha tombat on més li convenia i on ens hem acomiadat pràcticament tots, tret d’un petit grup que hem rematat la vetllada amb una cerveseta a Can Vinader.
Ha estat un matí genial en tots els sentits!
Gràcies i fins propera!
Xarxa de Senderistes 