12 caminants valents i agosarats hem completat una travessa integral pel massís del Garraf aquest dissabte 5 d’abril. El número de participants ha baixat considerablement respecte a les tres caminades anteriors que havia organitzat a través de la Xarxa en què havíem estat gairebé 50 persones, en cadascuna d’elles. Aquesta xifra més reduïda, però, en cap cas suposava res que pogués assemblar-se a una desil·lusió. Ans al contrari, em venia molt de gust tornar a caminar més en petit comitè, amb una quantitat de companys com aquesta, amb molta més facilitat per aconseguir un ritme homogeni i poder tenir en tot moment un control visual del grup més ràpid i controlat.
Tal com estava previst en el guió, vam arribar en el BUS 902 aproximadament a les 8:45 a Olesa de Bonesvalls, punt d’inici de la nostra ruta.
A Olesa de Bonesvalls a punt d’engegar motors.
Primer objectiu del dia, assolir el cim del Montau, sostre del massís del Garraf amb 658 metres d’alçada. Tenia preparat el track al GPS, tant al Garmin com al Wikiloc del mòbil. Aparentment res havia de fallar. Però fins i tot amb la tecnologia d’última generació poden sorgir imprevistos en el decurs dels esdeveniments i no vaig saber localitzar una cruïlla important que ens havia de dur a la pista forestal que arriba fins al Montau. Això inevitablement ens va implicar desfer una part del camí bastant considerable, però sempre ens prenem aquestes coses amb una gran dosi de filosofia i de bon humor. Al cap i a la fi, anem a la muntanya a caminar i viure plegats bon moments.
El panorama visual del Montau està molt perjudicat per la enorme quantitat d’antenes d’alta tensió que hi ha, una d’elles just a tocar de la creu de ferro situada al punt geodèsic del cim. Tot i així, la perspectiva visual cap a altres indrets més allunyat ho compensa sobradament: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montserrat, Port del Compte, el Cadí, el Montmell… El dia ens estava regalant un sol lluent i no s’apreciava presència de núvols en lloc, podíem contemplar totes aquestes muntanyes diàfanes i amb detalls.
Vam aprofitar per a fer l’aturada de rigor per a esmorzar i fer la segon fotografia de grup de la jornada.
Al cim del Montau.
Tant a l’arribada al Montau com en la baixada posterior, el pas de motos i bicicletes va ser constant. És un cim molt freqüentat pels amants de les dues rodes, especialment de Begues i Olesa de Bonesvalls.
Segon objectiu de la jornada, coronar el Puig de la Mola, cim més alt de la comarca del Garraf amb 534 metres. La distància no era tan llarga com la que ens esperava després fins arribar al tercer cim de la ruta, la Morella. En el camí de baixada, teníem contacte visual amb la Mola fins arribar a la carretera de Begues, a l’alçada de la pedrera. Aquest tram va ser una prova inesperada per a un dels nostres companys que es va quedar molt despenjat de la resta fins que ens vam ajuntar a la carretera. El vaig veure amb serioses dificultats per aconseguir fer tots els quilòmetres que encara ens quedaven i vaig animar-lo a que abandonés aprofitant que podia arribar fins al nucli d’Olesa seguint la carretera i agafar l’autobús. Sense gairebé dubtar-ho va acceptar la proposta i en un gest de solidaritat una altra companya va decidir acompanyar-lo i abandonar també. Si llegiu aquesta crònica, he preferit no revelar els vostres noms, heu de saber que vau prendre una decisió molt correcta que us lloa com a persones prudents. A la muntanya no tot és arribar i continuar a tota costa, també s’ha de demostrar en alguna ocasió ser capaç de donar un pas enrere quan les circumstàncies t’ho estan aconsellant. Us podeu sentir molt orgullosos, sou tant campions com tots els que vam fer els tres cims i vam aguantar fins el final. I per descomptat compto amb vosaltres en properes cites muntanyenques, només faltaria.
La resta, un cop travessada la carretera, vam enllaçar amb el GR92.3 que ens va portar directes fins el Puig de la Mola. Com en el cas del Montau, era la meva primera vegada en coronar-lo, i la il·lusió del moment s’apodera de tu i captures aquest instant en la teva ment per sempre: els detalls, les vistes, les persones que t’acompanyen, el clima (cada vegada més estiuenc que primaveral) … de totes maneres, la parada a la Mola va ser rigorosament la necessària per a fer les fotografies indispensables, ens quedaven molts quilòmetres per davant.
Al Puig de la Mola.
Doncs això, cada cop feia més calor i les reserves d’aigua s’anaven esgotant. Va ser d’agrair poder entrar a la masia de Can Grau i, amb el permís de la persona responsable en aquell moment, vam poder emplenar ampolles, bidons i camelbaks als seus lavabos. També va ser una aturada breu, no volíem patir majors demores en el temps previst de caminada. Així que vam continuar cap al nostre tercer cim de la jornada, un que ja he coronat en gran quantitat d’ocasions i al qual tinc una estima molt especial, la Morella. És el punt més alt de la zona delimitada com a Parc del Garraf, amb una alçada de 593 metres. Gairebé sempre hi pujo des de Cal Ganxo pel camí senyalitzat que va carenejant els turons del Fanxó, la Pleta del Cèrvol i el Pla de les Basses. En aquesta ocasió, una mica més avall de la masia del Corral Nou, començàvem l’ascensió des de la riera de Carxol tal com es fa els darrers anys a l’edició llarga de la Marxa del Garraf després de l’avituallament de la botifarra.
I us puc assegurar que sense botifarra, ni formatge, ni fruita ni isotònics es fa encara més feixuga. Però la vam fer. I vam arribar al cim per la Pleta Xica aproxidament a les 17:45. El sol va donar pas a forts vents que van ajudar a que l’última aturada del dia no s’allargués més del compta ja que de fet ajuntàvem dinar amb berenar, i tot i la davallada de forces i energies tots ens moríem de ganes d’arribar a casa, a poder ser abans de fer-se fosc.
Al cim de la Morella.
Vam fer la baixada seguint el GR92 en direcció al Puig de les Agulles. A l’alçada del Coll Sustrell ens vam desviar pel corriol que fa de drecera fins a la Bassa d’en Tibart, a la pista dels Penitents, també coneguda com el Purgatori. Camí que va ser la nostra baixada final fins a la Sentiu on quasi tothom per residència va continuar fins a Gavà per la pista que va fins els Bombers, mentre que en Carlos i un servidor cam continuar per corriols fins a Castelldefels.
Cap de nosaltres pot negar que ha estat la ruta més difícil que he convocat. Això ens ha suposat molt esgotament físic però crec sincerament que el patiment ha valgut moltíssim la pena. Travessar el massís del Garraf per zones geològicament tant variades i poder coronar els seus cims més característics, en magnífica companyia i amb un temps tant bo, encara que per moments massa calorós i tot, per a mi suposat tota una fita i tota una aventura molt gratificant.
Gràcies de tot cor per no haver-vos espantat per la duresa i les condicions prematurament i haver estat durant quasi 12 hores seguides una família senderista tant ben avinguda.
Fins la propera!
Xarxa de Senderistes 