Aquest diumenge 11 de novembre de 2012 he tingut l’honor de participar a la XVIII edició de la Marxa del Garraf, una caminada de resistència de 45 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 1600 metres i que transcorre pels municipis de Gavà, Castelldefels, Begues, Sitges i Olivella.
Itinerari de la Marxa del Garraf
Volia arribar una mica més d’hora, però no em va ajudar gaire haver sortit de treballar a les 23 de la nit de dissabte i haver dormit tan sols dues hores. Sí, heu llegit bé, dues hores escasses. Encara havia de netejar les meves sabatilles ASICS que estaven brutes de fang des del diumenge anterior perquè ens va ploure durant la ruta que vam fer el grup de Fontana Caminant des de Garraf fins a Castelldefels i el terreny estava en alguns trams, com per exemple el del Pla de les Basses, ple de fang.
Així que vaig arribar a l’Ajuntament de Gavà a les 05:25 del matí, encara amb la tasca pendent de recollir el dorsal i la resta de material. Em vaig trobar just abans d’arribar fins a la plaça de l’Ajuntament el Miguel Ángel Sánchez, soci i col·laborador de la Unió Muntanyenca Eramprunyà (en endavant, UME) i a més professor meu a un curs que imparteix a través d’aquesta entitat d’iniciació a l’escalada. És curiós perquè la tarda de dissabte li vaig trucar per preguntar-li i verificar que podia recollir el dorsal el mateix dia de la caminada ja que la UME, organitzadora de la Marxa del Garraf, donava la possibilitat de recollir tot el material durant el dissabte a la seva seu, a la Rambla Vayreda de Gavà, just al costat de la RENFE.I en Miguel Ángel em va dir que estigués tranquil, que el mateix diumenge lliuraven els dorsals i el material a qui no ho hagués fet dissabte però que fes el possible per ser-hi ben d’hora per estalviar-me una cua quilomètrica.
Afortunadament, la cua per a recollir el dorsal va ser curta i breu. A les 05:45 ja tenia el meu dorsal. Em pensava que seria més gran, a l’estil dels que donen a les curses d’atletisme amb molts números i ben visible, però era un paper plastificat rectangular amb un forat on posar una corda elàstica molt fina per a dur al coll. A dalt de tot hi havia el logotip de la Marxa del Garraf, a sota se succeeixen 6 números en xifres encasellades que posteriorment van ser el testimoni del nostre pas per tots els punts d’avituallament, i a baix de tot el número del dorsal, en el meu cas el 113, i un codi de barres.
La resta del material de regal, gentilesa de la UME, samarreta, mapa de la cursa, i díptics informatius, els vaig desar a la motxilla. Ah, i el got de plàstic reutilitzable que després vam fer servir també als punts d’avituallament.
Quan ja només quedaven cinc minuts per a sentir el tret de sortida, vaig reconèixer una altra cara coneguda i familiar, la d’en Francesc Fontana. L’ànima i líder carismàtic de Fontana Caminant, un grup d’apassionats de la muntanya que fem ruta senderista cada diumenge. Bé, en el meu cas, sóc una incorporació recent però molt fidel. A través del seu blog, http://fontanacaminant.blogspot.com.es/, convoca caminades pràcticament cada diumenge, principalment pel Parc del Garraf. Ens vam saludar i li vaig demanar que em fes una fotografia amb el punt de sortida de la Marxa de fons. Ell ja era a dins de l’anomenada gàbia per als corredors, una novetat en l’edició d’enguany. Era un quadrat envoltat per tanques metàl·liques grogues, típiques de les obres, on fitxaven la sortida per avançat els que manifestaven la seva intenció de començar la prova corrent i així estalviar que la resta de participants fessin de tap o d’obstacle. En Francesc va ser un d’aquests valents i va estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja no el vaig tornar a veure durant tota la caminada i va acabar fent un molt bon registre: temps total 6:30 hores a una velocitat mitjana de 6,9 quilòmetres/hora. Moltes felicitats, Francesc.
Esperant el tret de sortida a l’Ajuntament de Gavà
A les 6 en punt, per fi, va arribar el gran moment. Van disparar a l’aire l’esperadíssim tret de sortida i van sortir els corredors, que com ja he comentat havien fitxat abans que la resta de participants. Nosaltres, tota la resta, que vam començar caminant, vam anar fitxant un per un. Ens escanejaven el codi de barres del nostre dorsal, i cap a la muntanya. De tots els que oficialment no vam sortir corrent, alguns un cop havien fitxat la sortida també vam començar a córrer, però majoritàriament ho feien a trot suau. No és d’estranyar, ens esperaven 45 quilòmetres i un desnivell acumulat de 1.600 metres. No era aconsellable consumir excessivament energies i forces només començar. Al cap i a la fi, la Marxa del Garraf és una caminada de resistència no competitiva. Fomenta gaudir de la natura, del paisatge, del bon ambient que es respira entre els participants i no premia uns vencedors, encara que sí que hi ha una classificació i un reconeixement amb obsequis als primers que completen la prova.
De l’Ajuntament de Gavà vam pujar fins al parc del Mil·lenni des d’on començaven la incursió a una pista forestal que transcorre paral·lela per la carretera de la Sentiu. Dúiem pràcticament tothom llum frontal per veure-hi bé el camí ja que encara era totalment de nit i estàvem a les fosques. El meu frontal és un regal d’aniversari d’aquest any que em van fer conjuntament els meus amics més propers. Em feia molta il·lusió dur-lo en una ocasió tan especial com aquesta.
Per aquesta pista forestal vam arribar fins a un encreuament de camins ubicat a l’alçada de la masia de Can Llong, avui dia restaurant i punt d’informació del Parc del Garraf, on vam tombar cap a l’esquerra en direcció als tres turons situats a la meva ciutat, Castelldefels. Per odre són el turó d’en Vinader, el turó del Gall i el turó del Fanxó. Abans de pujar-los, des de la pista de la Sentiu ja vam poder contemplar com havien arribat els primers corredors que dibuixaven un rastre de llum amb els seus frontals que, us ho puc assegurar, era un regal meravellós per a la vista. En mig de la foscor, anar escalant aquests primers desnivells i de tant en tant mirar cap endavant i veure aquesta línia lluminosa que travessava les muntanyes em provocava unes sensacions difícils de transmetre en paraules. Era una preciositat, sentia una gran emoció doble perquè tot aquest tram del Parc del Garraf és gairebé casa meva. Hi passejo pràcticament cada dia des de fa gairebé un any, a vegades sol, a vegades amb la colla de Fontana Caminant, i molts cops amb els meus dos gossos, la Noa i el Nelson. Recórrer aquest camí acompanyat de tantes persones afins i apassionades a la muntanya, de debò, em va causar molta alegria.
Fins al primer punt d’avituallament, ubicat a Campgràs i a on vaig arribar a les 8 del matí, el recorregut va ser per senders estrets, amb gran abundància de roca calcària i molta vegetació de petita alçada amb branca i fulles dures i punxants, en definitiva, l’escenari paradigmàtic del Garraf. Va ser complicat, molt complicat, en aquest aspecte avançar a una velocitat raonable ja que pràcticament havíem d’anar en fila índia. Tot i així, en els trams concrets on era mínimament viable, els participants que buscaven obtenir un bon registre corrent quan fos possible anaven avançant. Però insisteixo, no ho tenien gens fàcil. Malgrat això, l’ambient que es vivia era de molta camaraderia, quasi com si aniséssim d’excursió amb l’escola.
I com avançava, a les 8 del matí, i ja de dia, vaig arribar al primer punt d’avituallament. L’únic on en comptes de perforar-me el número corresponent, van escanejar el codi de barres del dorsal. Vaig sentir com el noi que me’l va escanejar cridava a unes noies, que eren al seu costat amb uns papers a damunt d’una taula, el meu número: “el 113!”. I elles s’encarregaven de tatxar el meu número de la llista i donaven fe, així, que havia deixat la meva petjada i que no em retirava de la prova. A sota d’una carpa blanca, hi havia més taules a darrera de les quals hi havia dues noies servint cacaolat, cafè, pa de pessic i dònuts. Jo em vaig demanar un cacaolat calentó i un dònut, dels glassejats, no hi havia de xocolata, però prefereixo dels que hi havia.
Aquest punt d’avituallament era el punt on se separaven temporalment les dues modalitats. Els de 21Km, que tot just començaven a l’hora que jo vaig arribar a aquesta zona, des de Campgràs havien de tombar cap a la Morella. Nosaltres, els de 45Km, continuàvem en direcció al poble de Garraf, on es trobava el segon punt d’avituallament. Aquest tram és molt diferent a l’anterior. Hi ha una primera part, de la qual també sóc un assidu caminant, que està plena dels anomenats avencs, que són aquestes cavitats subterrànies formades per l’efecte de l’aigua de pluja caiguda durant segles i que en el massís del Garraf no troba cap accident geogràfic que permeti que arribi fins al mar, com rius o rieres, i acaba dibuixant aquest grans forats sota terra que en alguns casos arriben a una fondària de 84 metres. Per al col·lectiu de l’espeleologia, és tot un referent per a la pràctica d’aquesta disciplina esportiva a nivell mundial.
Havent passat tot el tram dels avencs, vam arribar fins a un mirador per on passa la carretera del Rat Penat a la Plana Novella, anomenat Pla de Querol. D’aquí fins a la masia de la Pleta, el camí el vam haver de fer per asfalt. Com era de baixada, sense haver-m’ho proposat inicialment, el vaig fer corrent. Això sí, a un ritme suau i lleuger. Després de la Pleta, vam abandonar el gens desitjat ni estimat asfalt de la carretera i vam vorejar el santuari caní de Canopolis. Us recomano que us apropeu algun dia i us facin una visita guiada. És un refugi de gossos i gats únic al món. Hi viuen en un espai totalment obert, sense gàbies, enmig d’un paratge tan idíl·lic com és el Garraf. És una finca privada gestionada per la Fundació Trifolium de moltes hectàrees quadrades. De debò, un autèntic paradís per als animals.
Passat el santuari de Canopolis, vam tornar a fer el recorregut per uns camins amb abundant pedra però de baixada cap al nivell del mar i una mica més amples que la part inicial fins a Campgràs. I no sé com, perquè insisteixo que no era pas la meva intenció en cap moment, vaig fer-ho corrent. Ja no hi havia tant de tumult de persones a davant i a darrere. Tenia la sensació de estar en més llibertat. I aquesta sensació era molt motivadora i estimulant. Ja feia estona que era de dia, el cel gairebé no tenia núvols, el clima era immillorable, i a tothom a qui veia als meus voltants corria. Alguns a un ritme més avançat, d’altres a un ritme més lent. I inevitablement em retava a mi mateix. No vaig poder evitar posar el meu cos a prova, i per instants em deia “Oriol, estàs com una puta cabra”. Era la primera vegada que participava, mai abans havia caminat tants quilometres seguits, i sabia pel mapa i per consells i advertències que m’havien donat altres persones que ja han participat en diverses edicions, com en Francesc, que després del punt d’avituallament de Garraf venia un desnivell de pujada molt, però que molt pronunciat. I era conscient que estava forçant molt la màquina, i el meu cos començava a manifestar-ho. Van començar els dolors al genoll esquerra, al maluc dret, a la part superior del peu esquerre, la dificultat per respirar…
Però jo no em pensava rendir, ni allà ni més endavant. Em deia, molt bé, a gairebé tothom que estic veient estant en millor condició física que jo, només hi havia que fixar-se en els seus bessons i en els meus, la diferència era més que evident, i jo literalment m’estic flipant. Però ho aguantaré! I així va ser. Ara, no va ser un camí de rosetes.
Al punt d’avituallament de Garraf
Al Garraf, on vaig arribar a les 09:05, ens esperaven entrepans, brou, cafè, té, aigua, entre d’altres queviures. Hi havia entrepans de pernil, de xoriço o de formatge. Jo em vaig agafar un de formatge i un cafè amb llet condensada. El brou era massa per mi. No ho negaré, les cames gairebé em tremolaven. No és un ritme al qual jo estigui acostumat, i estava corrent un risc molt elevat. Per instants, em preguntava si aguantaria. Però no donava més temps als meus temors i dubtes interns. Així que vaig continuar, i només reprendre la marxa em vaig trobar amb una sorpresa del tot inesperada. Un paio totalment despullat sortia de l’aigua de la platja de Garraf. Sí sí, tal com va venir al món. Era un home d’uns 50 anys, pensava que seria un banyista agosarat que res tenia a veure amb la Marxa, però resulta que era un dels participants que va aprofitar la paradeta per fer una cabussadeta i refrescar-se. Tenia tot el seu equipament a la sorra i se’l va anar recol·locant per a continuar la travessa.
De Garraf fins a la Morella el camí era totalment nou i desconegut per a mi. No tenia una mínima idea de quan podria trigar ni de la dificultat concreta de cada tram. Sabia que venien unes pujades fortes. I ja ho crec que van ser-ho. Ho certifico. La duresa anava en augment. Però sorprenentment molta gent em cedia el pas. A tothom que ho feia li agraïa com a gest noble.
Des de Garraf fins a la collada de Vallgrassa el camí estava senyalitzat amb fites i pintura tant del GR-92 com el d’un PR que ara no recordo el número exacte que s’anomenava el camí de Can Lluçà. Fins al tercer punt d’avituallament, a on vaig arribar a les 10:17, primer vam haver de travessar senders estrets i amb pedra, i posteriorment pista forestal, ampla i en nivell pla. Ens hi vam creuar molts ciclistes i alguns grups de caminants en direcció oposada a la nostra que ens donaven molts ànims i molta sort.
El punt d’aviltuallament de Vallgrassa, al qual vaig arribar a les 10:17, va ser per excel·lència el dels dolços: llaminadures amb forma de coca-cola, de maduixa, de mores, de plàtans; també hi havia codony, fruits secs, passes i figues. Va ser una aturada breu i centrada en recarregar glucosa a l’organisme.
Al punt d’avituallament de Vallgrassa
Ingenu de mi, pensava que el desnivell de pujada més fort abans d’arribar al cim de la Morella estava assolit. Ai … ignorant de mi, no sabia encara el que m’esperava. No tant abans d’arribar al quart punt d’avituallament, el de Can Carxol a les 11:16, el de l’entrepà de botifarra i de la voluntària simpàtica i extravertida que me la va oferir i que a tothom que arribava li deia que era la millor botifarra del món amb diferència i que no trobaríem cap igual enlloc, com el de després de Can Carxol fins a l’emblemàtic cim del Puig de la Morella, el punt més alt de tot el massís del Garraf, 593 metres d’alçada. Era la primera vegada que hi pujava per aquest cantó del Parc del Garraf, entre Olivella i Begues. Creieu-me quan dic que per instants pensava que el meu cos ja no donava més de sí. Just després de Can Carxol, tornaven els corriols, els camins estrets, la roca calcària, la vegetació abrupta, i interiorment el cansament físic a l’alça i el dolor incipient a les extremitats inferiors. Tot plegat, però, no aconseguia impedir que gaudís com un nen petit de la panoràmica tan fabulosa. Però tampoc ho negaré en aquesta ocasió, l’angoixa i la desesperació anaven guanyant perillosament terreny. Però jo no havia arribat fins allà per a fer-me enrere i rendir-me. No estava disposat a llençar la tovallola.
Amb la deliciosa botifarra del punt d’avituallament de Can Carxol
El moment més crític, paradoxalment, el vaig experimentar ja no pels camins estrets de pendent summament empinada immediatament posteriors al punt d’avituallament de Can Carxol, sinó per la pista forestal a pocs metres d’arribar a la Morella. Ja no hi havia gairebé pendent, era un espai ampli, no hi havia tanta pedra. Però no podia més. Ho juro. No podia. No sé exactament ni com di d’on, però vaig treure forces i empenta per continuar. Clavava els meus bastons amb una ràbia i un ímpetu que no sé com no es van trencar. Els fixava al terra tan com podia i saltava en alguns moments amb les dues cames alhora de tant fet pols que tenia tant el peu com el genoll. I cridava. No podia fer una altra cosa, cridar i desfogar-me per a treure les forces d’on fos.
Al cim de la Morella
I allà ens esperava, majestuosa, la creu de ferro de la Morella. Plovia, però poc. Hi havia un ramat de cabres i una família que baixava cap a Campgràs. Ara sí, el que restava de camí ja no tenia cap punt tan elevat. I ja no era nou ni desconegut. El meu cos i la ment ja havien interioritzat i assimilat totalment el cansament físic i les molèsties. Òbviament, no van desaparèixer i les arrossego encara avui quan escric aquestes línies. Però estar més a prop de la meta em donava les forces i les energies que necessitava per a completar la fita.
De la Morella fins al penúltim punt d’avituallament, a la Clota, el camí estava molt humit i vaig haver de vigilar constantment per a no relliscar. Abans d’arribar a l’alçada del Puig de les Agulles un altre cop vaig haver de caminar per caminets estrets i pedregats, amb abundant fang, tots ells de baixada. Pel tram de pista forestal entre el Puig de les Agulles i la Clota, vaig sentir una veu que em cridava: “Oriol!”. Em vaig girar, i allà estava ell, en Xavier Arpa. Un altre conegut apassionat del senderisme i de la muntanya. Sabia que participava i va ser una sorpresa molt agradable coincidir-hi. Ens vam saludar i vam caminar plegats uns quants metres. Em va donar un copet a l’esquena i em va animar a continuar al meu ritme, que segons ell era més ràpid que el seu. Li vaig qüestionar que jo anés més de pressa, estava destrossat i no era una prioritat arribar en un temps concret. Però sense adonar-me el vaig avançar i ens vam perdre la pista.
Exactament a les 12:59 vaig arribar a la Clota. Hi havia participants de la modalitat de 21Km, ells tenien fins les 15:00 per a fer la Marxa, això vol dir que ja només disposaven de dues hores. Vaig sentir a les voluntàries que feien un control dels dorsals dels caminants que ja quedaven molt pocs per passar per aquest punt d’avituallament, el penúltim de la prova. Una d’aquestes voluntàries era una coneguda de Castelldefels a qui feia temps que no veia. Ens coneixem per coincidir en una zona on passegem quasi a diari els nostres gossos.
A la Clota hi havia de nou entrepans, sucs de fruita envasats i brou. Només vaig optar pel suc, els entrepans sobretot estaven pensats per als marxadors de la modalitat de 21Km, ja era massa per a mi després de tot el que havia menjat als altres punts d’avituallament. Si és que m’havia posat les botes!
Algunes persones preguntaven als voluntaris si el que quedava de recorregut era fàcil. Els responien de bon rotllo que no preguntessin i caminessin, i després afegien que pecata minuta. Una última baixadeta i una recta final després del següent i últim punt d’avituallament. Aquesta “baixadeta” de la Clota a la Sentiu ja era el tercer cop que la feia, i cap de les dues vegades anteriors se’m va fer tan infernal com aquesta. Se’m va fer eterna, i això que la vaig fer corrent. No tenia el record de la presència de tantíssima pedra i d’un desnivell tan pronunciat. El meu peu i genoll de la cama esquerra ja no ho podien suportar més. S’estava convertint en un camí inacabable. Anaven gairebé al mateix ritme tres persones més i jo. Un pare i un fill, i un altre home d’uns 50 anys. Anàvem avançant a participants que eren de la modalitat de 21Km que es quedaven sorpresos al veure’ns córrer, sabien que dúiem el doble de quilòmetres que ells i es preguntaven d’on trèiem les forces. De fet m’ho preguntava a mi mateix i no trobava resposta. Però allà hi era.
I a les 13:50 vaig arribar, recordo que ja gairebé sense alè, a l’últim i definitiu punt d’avituallament. Mirava les voluntàries i els voluntaris i em transmetien una enorme complicitat. Ells tan frescos i somrients i jo gairebé no podia ni respirar. I em van donar molts ànims per a continuar i acabar. Ja només quedaven un parell o tres de quilòmetres. Ja estava gairebé al costat. Hi havia llaminadures, dònuts, sucs i altres dolços. Vaig atacar amb els dònuts i les llaminadures.
Ja m’ho van avisar fa un temps, que en comptes de continuar recte cap a la carretera, l’organització de la Marxa et fa seguir per l’interior de la urbanització de la Sentiu fins a la Masia de Can Llong, la qual cosa t’obliga a fer una última pujada per asfalt que se’t fa molt pesada. I dono fe que va ser així. Un tros breu, curt, però esgotador. Ja a Can Llong l’únic en què pensava era en arribar, en absolutament res més. Un últim quilòmetre de recorregut, just per on havia començat el periple 8 hores abans, on no hi havia molta gent i la majoria caminant, sense cap pressa per arribar a la meta. Jo, pressa, no en tenia. Mai tinc pressa. Ganes d’arribar? Ni us imagineu. Ganes de córrer? Totes les del món. I els darrers metres, des del bombers fins a l’Ajuntament, ho vaig aconseguir, arribar corrent com si d’una marató es tractés.
Quan baixava pel parc del Mil·lenni, abans d’arribar fins a l’ajuntament, quan passava per davant de la Nova Piscina Municipal de Gavà, se’m van escapar unes quantes llàgrimes. No vaig poder, ni voler, contenir-les. Havia estat esperant l’arribada d’aquest dia des de feia gairebé un any, amb la major il·lusió i expectativa que us pugueu imaginar. El simple fet d’aconseguir fer els 45 quilòmetres del recorregut és per a mi igual de gratificant, enriquidor i meravellós que haver ascendit a un cim com l’Everest.
A les 14:15 hores del diumenge 11 de novembre de 2012, Oriol Barberà i Garre va completar la Marxa del Garraf en 8 hores i 14 minuts amb una velocitat mitjana de 5,5 quilòmetres/hora. De tot cor, us asseguro que és un registre molt millor del que m’hagués imaginat mai. Estava convençut que esgotaria el temps màxim que et concedeix la UME, que són 12 hores. En aquest sentit, la meva marca és tot un èxit personal, tota una victòria, tota una experiència que no oblidaré mai.
Meta assolida!
És impossible plasmar tots els detalls, totes les anècdotes, tots els instants. Sempre quedaran a la meva memòria. Com un noi que duia un gos molt petit, de mida de pincher o Chihuahua; un altre noi que anava amb un xandall gens pràctic per a la muntanya i una bossa de les que col·loquialment diem mariconeres; per descomptat l’individu que es va despullar a la platja de Garraf, això és tenir un parell de pilotes i la resta són tonteries; la voluntària que parlava de les meravelles de la botifarra que servien al punt d’avituallament de Can Carxol; i la llista és inacabable. Gràcies de tot cor i amb absoluta sinceritat a totes les persones que m’heu donat el vostre suport incondicional per assolir una fita com aquesta, per haver-me donat forces i energies per a participar en aquesta prova, per a viure una experiència única i irrepetible. Mai serà tan màgica i especial com la primera vegada, però us puc assegurar que mentre la UME organitzi la Marxa del Garraf, allà m’hi tindrà cada any, fidel i lleial a la cita.
Marxa del Garraf per sempre!
Castelldefels, 13 de novembre de 2012
Xarxa de Senderistes 