4ª MARXA DE RESISTÈNCIA ENTRE L’ALT CAMP I LA CONCA

Distància: 55,8 Km

Desnivell acumulat: 4.300 metres

Els punts ja estan aconseguits. Calia sumar 246 en total per a fer-se amb la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Amb la Matagalls-Montserrat, el cap de setmana passat, ja vaig aconseguir arribar a 248. Com ja sabeu els més avinguts i també totes les persones que seguiu el meu blog, aquest objectiu està assolit 🙂

Però fins el proper 10 de novembre, dia en què la Marxa del Garraf posarà fi a la temporada de la Copa Catalana d’enguany, quedaven amb la d’ahir 4 marxes de resistència al calendari. No tenia, com ha quedat ben clar, cap necessitat de fer-la per a aconseguir més puntuació. Però m’hi empenyien les ganes de ser-hi, de gaudir de la companyia i de respirar l’ambient en una caminada que s’estrena en la Copa Catalana.

I allà hi vaig ser, a la 4ª Marxa de Resistència entre l’Alt Camp i la Conca. Ben puntuals, en Sergio, la Verónica i un servidor vam arribar a la població del Pla de Santa Maria uns minuts abans de les 6 del matí. Vam aparcar al poliesportiu on havia de finalitzar la marxa, on després ens podríem dutxar. De totes maneres, estava a escassos metres del lloc d’inici, a on ens vam dirigir a recollir el lot de participant que incloïa, com en altres marxes, un bric de caldo Aneto, un tríptic amb informació de la Ruta del Cister, uns quants fulletons amb descomptes, i sorprenentment no hi havia samarreta. Els organitzadors han optat per una tovallola de dimensions reduïdes amb el logotip del Centre Excursionista La Xiruca Foradada, entitat organitzadora de la marxa en col·laboració amb el Club Excursionista Independent de Catalunya (CEIC).

Era un autèntic contrast en nombre de participants respecte a la seva predecessora en el calendari, la Matagalls-Montserrat. Jo vaig inscriure’m dimecres, just l’últim dia en què es podia. El meu dorsal ha estat el 191. És a dir, menys de 200 participants vs més de 3.000 el cap de setmana passat. Així era molt més fàcil poder saludar els coneguts més fidels de les marxes i ja a aquestes alçades bons amics i amigues com en Xavi, la Montse, la Rosa o en Josep.

En Sergio, la Verónica i jo, com a representants de la Unió Muntanyenca Eramprunyà ens vam fer una foto de família com marca la tradició escassos minuts abans de començar. I quan el rellotge va marcar les 7 en punt del matí, el so d’un petard va donar oficialment la marxa per començada. Encara era una mica fosc però no tant com per fer servir el frontal. L’organització va recomanar dur-lo tant per la primera hora com per qui pogués finalitzar-la més tard de les 20 de la tarda. Afortunadament, no ens va caler.

En Sergio, la Verónica i un servidor. Equip UME llest per a començar!

A pocs metres de la sortida va ser un plaer poder abandonar l’asfalt i començar a caminar primer per pista i al cap de molt poca estona per corriol. El clima era sensacional. En aquell moment no feia ni fred ni calor. No es veia ni un sol núvol al cel i de seguida es va fer de dia. Ja podíem veure amb claredat el primer cim que ens tocava coronar, amb la senyera penjada d’un pal a dalt de tot. Conforme ens vam anar apropant vam comprovar que era una senyera estelada. Vaig preguntar a alguns companys si sabien quin cim era i si estava inclosa a la llista del repte de la FEEC dels 100 Cims. Com sol passar, ningú dels presents tenia la resposta. Formi part dels 100 Cims o no, vaig voler posar i que s’hi immortalitzés el meu pas.

Control 1 / Cabra del Camp / Km 6,3 / 8:29

Aquesta anava a ser una d’aquestes marxes en què m’anava a engreixar segur, i no pas a perdre pes. Quins croissants més deliciosos. Estaven farcits de xocolata, cremosa i consistent, i recoberts de sucre en pols. Me n’hagués cruspit la caixa sencera 😛

A l’avituallament hi era com a voluntària en Fermín. Vaig coincidir amb ell l’any passat a la Marxa del Garraf. El vaig reconèixer de seguida perquè aleshores vaig fotografiar-lo al control de Can Carxol, on servim la famosa botifarra abans de la pujada a la Morella, mentre bevia d’un porró de vi. Li vaig recordar el detall i amb ironia va dir-me que en realitat seria el seu germà bessó. Tots vam riure, vam acabar d’omplir l’estómac i a continuar la marxa.

En Fermín i companyia a l’avituallament de Cabra del Camp

Aquesta vegada no duíem xip. Ens anaven perforant la cartolina amb el número de participant. Va ser molt original que els forats tinguessin la forma del número del control per on passàvem. Estava molt neguitós amb el fil que unia aquesta cartolina amb el meu coll. No aconseguia fer-li un nus en condicions i anava patint tota la estona per perdre’l. De moment … continuava amb mi.

Vaig fer molt bé en deixar l’impermeable al cotxe. Hagués estat una càrrega innecessària. Feia una calor gairebé asfixiant. I no hi havia prou arbres que oferissin ombra on refugiar-se. El sol abrasador ens acompanyaria gairebé fins el final, sense treva ni pietat.

Les fites del camí ens indicaven que érem a la coneguda ruta del Cister, que transcorre per les comarques de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell. Uneix tres monestirs de l’època medieval: Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges. Recordo que una part important de la Travessa les Borges Blanques-Montblanc del passat 25 d’agost també va transcórrer per aquest GR. En total són més de 100 Km, es pot fer caminant i també en BTT. Potser algun dia m’animo a fer la ruta sencera. Algú s’hi apunta?

La Ruta del Cister o GR 175

Control 2 / Selmella / Km 14,2 / 10:10

Fruita, fruits secs, caramels, entrepans, refrescos …  No ens faltava de res. Els croissants de Cabra del Camp m’havien deixat ben ple, així que ara no tocava atiborrar-me. Un entrepà petit de formatges, isotònic, un tros de plàtan i alguns fruits secs.

I a continuar patint la calor que no perdonava. La grata companyia d’en Xavi, la Montse, la Rosa, la Paqui i dos companys més va ser el millor antídot a les altes temperatures.

Passar per una població tant encantadora com Vallespinosa és una experiència al·lucinant en tots els sentits. Abans d’arribar-hi s’hi podia contemplar des d’una perspectiva aèria impressionant. Tots vam quedar bocabadats per la seva arquitectura i la seva distribució entorn de l’església. Tant ens va captivar que una mica més i ens desviem de l’itinerari. Vam trigar uns minuts en retrobar les cintes grogues de la FEEC.

Vista aèria de Vallespinosa

L’església al bellmig del poble

Una fita amb informació d’interès sobre Vallespinosa

Després d’abandonar Vallespinosa i recórrer gairebé 1 Km de carretera, tocava una altra pujada. Tornava a veure’s de lluny un altre cim coronat amb un pal i una senyera. També hi havia una ermita d’estil romànic. Allò prometia. Durant la pujada també eren d’agrair les vistes a una gran plana de la comarca i la panoràmica llunyana, però ben distingible, de Montserrat. Va ser una sorpresa poder contemplar aquestes vistes.

Coronant un altre cim

Després del cim, va tocar carenejar muntanya avall amb una miqueta, però poca, de dificultat tècnica. On menys m’ho esperava, ja per un tram de pista amb menys pendent, vaig tenir una relliscada sobtada amb consegüent caiguda de cul. Va ser consistent i inevitable, amb un fort dolor a l’instant. Però … l’espectacle havia de continuar! Amunt i a continuar fent camí. Afortunadament, el dolor se’n va anar de seguida.

Control 3 / Coll de Puig de Gaigs / Km 24,3 / 12:47

Va ser una aturada breu, més breu encara que les dues anteriors. Fruita i fruits secs, una mica d’aigua i cap endavant.

Ens vam trobar amb un grupet de ciclistes que estaven fent la Ruta del Cister en BTT. Ens vam saludar, ens vam donar mútuament ànims i a continuar les nostres respectives travesses.

Aquest tram va ser més aviat planer, quasi tot per pista i amb unes vistes potser menys agraïdes i més monòtones i repetitives. Almenys així ho constataven els comentaris dels meus companys de travessa. Personalment, no em desagradava el paisatge. A mi em va recordar en molts aspectes al Garraf, la muntanya que jo tinc més a prop de casa i que més conec. És un massís que no té molts admiradors per la seva aridesa, la seva manca de vegetació i l’abundància de roca calcària als camins, molt abrupta i feixuga per a qualsevol senderista. Però jo, per proximitat o per les raons que sigui li tinc un afecte molt especial i sóc molt defensor dels seus encants, que en té i molts, i dels seus racons més desconeguts que contrasten amb els seus trets més coneguts.

Per a molts, passaria com un indret del Garraf

Doncs bé, tot aquest tram a mi sí que em va agradar en aquest aspecte, per les similituds amb el Garraf. Però no puc negar-li als meus companys ni a ningú que es va acabar fent massa dur, tant pel clima d’aquelles hores com per, efectivament, la monotonia de l’entorn. A la nostra esquerra, parets de roca calcària i profundes valls amb vegetació baixa i sense un encant especial. A la nostra dreta, una altra gran plana, quasi inacabable, amb un parc eòlic al fons.

Control 4 / El Cogulló / Km 30,4 / 14:10

Patates fregides! De bossa. Boníssimes! No vaig menjar absolutament res més del que hi havia, que també tenia molt bona pinta. Però les patates em van entrar primer pels ulls, després pel meu paladar i perquè havíem de continuar, que sinó allà m’hagués quedat fins a acabar-me-les totes. Del soroll que feia en mastegar-les li vaig fer venir ganes a la Paqui i a algú més. Eren tota una temptació.

En fi, havíem sobrepassat l’equador del recorregut. A partir d’aquell moment, restàvem km’s fins a la nostra arribada al Pla de Santa Maria.

Control 5 / Barberà de la Conca / Km 38,6 / 16:01

Tornàvem a entrar en contacte amb l’asfalt, tornàvem a visitar una població: Barberà de la Conca. En aquesta ocasió, per a quedar-nos-hi una estoneta a menjar botifarra i algun que altre a beure una cerveseta ben fresca. Com la Paqui, a qui no li va sentar massa bé. Li va costar una estona que li passés el malestar. Però tots ens ho vam prendre amb molta filosofia i encara amb més bon humor.

En general no sóc cap apassionat de la carn, però la botifarra de Barberà de la Conca era boníssima. Va saber-me a glòria. Va ser un bon combustible per a la resta del recorregut.

Sabíem i teníem ben present que en breu venia una pujada important. Però no era moment de patir pensant en el que vindria després. Era moment de riure, de cantar consignes independentistes, d’explicar acudits, de recordar personatges i moments especials d’altres marxes. No recordo haver-m’ho passat tan bé en cap altra caminada. Allò era germanor, camaraderia, afinitat, desconnexió total de qualsevol tipus de preocupació. Només ens importava l’aquí i l’ara. No volíem pensar en absolutament res més que en viure intensament aquell moment, aquells indrets, la nostra companyia. Això s’ha de viure en pròpia pell, no hi ha paraules prou precises per a descriure-ho. Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules.

Més enllà de les cares de la foto, estàvem joiosos!

I … la pujada va arribar, i les forces ja gairebé ni existien. No tant per la dificultat d’aquesta marxa, que tampoc és bufar i fer ampolles. Però el que més ens pot a aquestes alçades del calendari és l’esgotament que arrosseguem des de l’inici de la temporada.

Així que cap de nosaltres tenia cap pressa. Cap ni una. En Sergio i la Verònica feia hores i quilòmetres que els havíem perdut de vista i podia arribar a estar preocupat per si m’havien d’esperar molta estona abans de marxar. A més, ells tenien les claus del cotxe on hi havia tot el meu kit de recanvi: roba neta, tovallola, sabó… Però sabia que m’esperarien sense cap inconvenient. Així que, tots caminàvem a un ritme bastant tranquil.

Només als avituallaments aconseguíem coincidir amb altres grups de caminants. Pel que fa a la resta del recorregut, quedava ben clar que anàvem bastant despenjats els uns dels altres i que per darrera nostre ben poquets devien quedar. Però insisteixo, ni ens preocupava ni ens angoixava el més mínim.

Semblava que la darrera pujada no s’acabava mai, i estava resultant més forta i intensa del que suggeria el gràfic (o perfil) de la marxa. Així que em vaig veure obligat a recórrer als meus dolços i gel energitzant. Estan més per a emergència que altra cosa, però quan el cos diu fins aquí, no el castigarem pas més del compte.

Control 6 / Miramar / Km 48 / 18:54

Allà hi era de nou en Fermín amb d’altres voluntaris i voluntàries. I els mateixos croissants que al primer control! No m’ho podia creure, me’n vaig menjar 4 😛

A la companya que marcava els dorsals li vam preguntar si érem els últims. Ens va dir que no, que encara quedaven uns quants. Li vam preguntar més o menys quants quedaven per darrere nostre. Intentant contenir el riure va respondre que uns 10. Nosaltres tampoc podíem contenir el riure. Era la nostra manera de prendre’ns amb bon humor el ritme que estaven portant. La Paqui no parava de repetir trigaré el mateix que a la Matagalls-Montserrat! Això sí, amb un somriure d’orella a orella i amb optimisme. Què més donava a quina hora arribéssim al Pla de Santa Maria. L’important era arribar-hi!

No hi comptava gens, us ho asseguro, però en aquests darrers quilòmetres entre Miramar i el Pla vaig tenir el major repunt d’energia que recordo de totes les marxes. No sé si van ser els croissants, el gel energitzant, les ganes d’arribar, el cas és que primer vaig començar a accelerar el pas i finalment em vaig posar a córrer, i a córrer sense parar pràcticament.

Anava avançant, contra tot pronòstic, a altres caminants, alguns de sols, altres en grup i altres en parella. Com en Sergio i la Verónica! Pensava que no us avançaria companys!

I vaig continuar avançant a uns quants companys més, a tothom els saludava i els donava ànims, i quan em vaig voler adonar ja tenia a un tir de pedra el Pla de Santa Maria. Una última pista forestal em va dir directe al pavelló d’esports municipal al qual vaig arribar a les 19:48.

A la meva arribada al Pla de Santa Maria

Pocs metres abans d’arribar vaig clamar el cel en adonar-me que m’havia caigut la meva cartolina amb el dorsal. De tant córrer en l’últim tram al final es va desfer el nus del cordill i vés a saber on va anar a parar. El mateix em va passar a la Circular Pantà d’Oliana i un company l’havia dut a un control on la vaig poder recuperar. Tenia l’esperança que ahir algú també la rescatés del camí i la pogués conservar com a record. Pel que fa a la puntuació no va haver cap problema, vaig dir als voluntaris del pavelló el meu dorsal i em van comptabilitzar el temps i l’arribada sense posar absolutament cap pega. Van ser molt macos i fins i tot van fer broma. Em van dir Ui … doncs si l’has perdut, quant estàs disposat a pagar a canvi? No podia parar de riure, no em quedaven forces ni per això. Els vaig demanar que si algú la trobava i els hi donava que la conservessin que hi passaria després de la dutxa. Em van dir que no patís que algú més ja havia perdut el dorsal i els havien pogut recuperar gràcies a que altres companys els havien recollit.

En Sergio i la Verónica van arribar escassos minuts més tard. Abans de desvestir-nos del nostre uniforme d’equip vam immortalitzar la nostra arribada amb les nostres estimades samarretes de la UME. I a la dutxa que ja tocava!

Encara queden bones persones al món, us en dono fe. Quan vaig tornar a passar per davant de la taula on passaven els caminants en finalitzar, allà hi era, la cartolina amb el meu dorsal. L’alegria que vaig sentir va ser immensa. De debò, m’encanta conservar aquests objectes de les marxes, són els meus trofeus particulars.

Com vaig fer en persona a tots els voluntaris i voluntàries durant la caminada i en acabar al pavelló, des d’aquí us torno a fer arribar les meves sinceres felicitacions per la qualitat enorme en què ha transcorregut aquesta 4ª Marxa de Resistència entre l’Alt Camp i la Conca. Un 10 majúscul al menjar dels avituallaments, encara més al tracte de les voluntàries i els voluntaris i a la senyalització del recorregut li correspon possiblement la nota més alta del que portem de Copa Catalana, de debò, clara i concisa.

Fins la propera família!

34ª MARXA DE RESISTÈNCIA MATAGALLS-MONTSERRAT

L’aventura d’aquest cap de setmana es va gestar molts mesos enrere, quan un grup d’amics que només havíem participat junts a una caminada de resistència, la Marxa dels Castells de la Segarra del 10 de març d’aquest any, ens vam marcar, emocionats com una colla d’escoltes al cau, com a objectiu i com a meta disputar la 34ª edició de la Matagalls-Montserrat que ha tingut lloc aquest dissabte i diumenge 14 i 15 de setembre de 2013.

Per fi va arribar la gran data assenyalada al calendari. No ens ho acabàvem de creure. Vam arribar a Coll Formic procedents de la plaça Joanic de Barcelona en autocar a les 15:03. L’ambient humà era multitudinari i espectacular. Participants, amics, familiars, tothom dispers pels marges de la carretera, especialment al punt de sortida.

La nostra arribada a Coll Formic. Les darreres corves em van marejar força, hi havia moltes ganes de baixar i començar a estirar les cames.

Pràcticament no hi cabíem, i encara quedaven tres quarts d’hora per a començar. En Jordi i en Javier sortien a les 15:55, mentre que a mi em tocava començar a les 16:01.Em portaria més estona de la imaginada retrobar-me’ls pel camí.

Fent temps i fotografies de família pròpies dels intents previs a una gran cita com la Matagalls-Montserrat, vaig trobar-me amb en Pedro i el Josep. Com ja he esmentat en anteriors cròniques i no em cansaré de repetir-ho, són dos autèntics fenòmens de les caminades de resistència. Enguany, tan sols han faltat a la cita la Marxa pels Camins dels Matxos. I sempre porten un ritme envejable. Com sempre, em feia molta il·lusió coincidir amb ells. Els tocava encetar la marxa a les 16:04.

Amb la meva família senderista, en Javier i en Jordi. Sou el meu talismà.

Els nervis eren a flor de pell. Els primers ubicats a la línia de sortida eren els majors de 60. Tota una deferència per part dels organitzadors. Jo ja hi era com un més d’aquesta colla perquè només em separaven 6 minuts. Uns metres més endavant, des d’una perspectiva privilegiada com sempre, hi era en Xavier Capdevila, immortalitzant el moment amb la seva càmera reflex de la que mai se separa. Ens vàrem saludar amb la mà i vam intercanviar somriures. Va ser l’únic moment en què ens vam veure.

En Xavier Capdevila, el nsotre incombustible fotògraf immortalitzant els instants d’inici d’aquest gran esdeveniment. Què faríem sense tu, Xavi!

Inici a Coll Formic 16:01

I per fi! Va arribar l’instant tan esperat i desitjat durant mesos i mesos. Per fi començava la 34ª edició de la Matagalls-Montserrat. Se succeïen les mostres d’entusiasme, d’emoció i d’alegria, tant entre els participants com entre els organitzadors i tanta altra gent que hi era al Coll Formic donant mostres de suport i d’ànims.

Ambient humà a Coll Formic en començar la Marxa. A moltes i molts els tocava començar més tard que nosaltres i feien temps pels voltants.

Ho tenia molt clar, com en totes les marxes, no era moment de consumir forces i energies sense necessitat. Ens quedaven per endavant més de 80 km’s i un desnivell acumulat de quasi 6.000 metres. No hi havia pressa. Teníem 24 hores per a completar-la. Així que vaig caminar al meu ritme habitual d’inici de caminada, suau, lent, i aturant-me quan em venia de gust a fer fotografies.

Unes amigues que voltaven ben tranquiles al Pla de la Calma

En escassos minuts en Perdo i en Josep van enxampar-me, cosa que em va alegrar molt. En Pedro m’explicava que estàvem travessant en aquell moment el Pla de la Calma. Em comentava que contràriament al que pot suggerir el seu nom, tenia el seu desnivell de pujada i que no ens refiéssim. La veritat, va ser un tram majoritàriament pla, inicialment amb vistes privilegiades del Matagalls i del Coll Formic, i sense major dificultat. Ja vam poder fer un primer tast del que predomina de forma aclaparadora en aquesta marxa pel que fa al terreny: la pista forestal.

Una de les moltes fites de fusta al tram inicial

Abans d’arribar a la Pedrera va començar el primer tram de baixada amb una panoràmica molt interessant del cim del Tagamanent. No deixava de veure gent, i més gent, que m’avançava corrents. De ben segur quasi tots havien sortit més tard que jo, i pel que podia comprovar ja els havia donat temps suficient de revessar-me. Però insisteixo, no tenia cap pressa. Jo he acudit a aquesta cita per a gaudir, del terreny, de la gent, del moment, dels companys.

El Tagamanent

Control 1 (Xip) / Trencall del Bellit / Km 7,9 / 17:07

En poc més d’una hora, primer punt de control sobrepassat. Afortunadament el xip groc estava ben col·locat. El senyal acústic de l’aparell lector en va donar fe.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta marxa és la separació tan meridiana que se’n fa entre els punts de control de pas i els punts d’avituallament. No és habitual, en la gran majoria els punts de control són alhora punts d’avituallament. Personalment, no ha significat ni avantatge ni inconvenient. És una manera de fer senzillament diferent.

M’ho havia insinuat el Pedro abans de començar que la Matagalls-Montserrat també té d’altres peculiaritats respecte a la resta de marxes de resistència. Una d’elles és la gran quantitat d’avituallaments anomenats privats que proliferen al llarg del recorregut. En alguns casos són realment professionals i estan gairebé a l’alçada d’un avituallament oficial com era el del CE Taradell que vaig veure a Sant Martí de Centelles a les 18:30, escassos metres abans de l’avituallament reglamentari. A banda d’aquest, era molt habitual veure vehicles particulars de familiars i amics dels participants aparcats a les proximitats dels punts d’avituallament, en alguns casos fins i tot amb taules i cadires, per a oferir-los les comoditats que poguessin requerir ja fos menjar, esparadrap, medicaments, etc

Avituallament del CE Taradell

Avituallament 1 / Sant Martí de Centelles / Km 17,5 / 18:37

Primer avituallament assolit. Atapeït de gent a més no poder. A diferència de la majoria de marxes, les dificultats per arribar a les begudes i el menjar eren més que evidents. Però totes i tots ens ho preníem amb molta filosofia, paciència i fins i tot amb bon humor.

Voluntàries preparant el menjar de l’avituallament a Sant Martí de Centelles

Una estona abans d’arribar-hi m’havia trobat un full de ruta d’un participant que li havia caigut. Vaig lliurar-lo a una voluntària. Espero que no l’hagin desqualificat. De ben segur que s’ha imposat el seny i si no han aconseguit retornar-li físicament hauran trobat alguna alternativa per a certificar el seu pas pels controls on ens han hagut d’escanejar el full de ruta.

Ja marxava per a emprendre de nou el camí i … allà hi era! El súper Juan Carlos Escuté. Ex company de la Unió Muntanyenca Eramprunyà i fundador i part essencial dels Garraf Runners. Recordava haver llegit al facebook que no hi participava aquest any. Hi era amb més companys, com en José Moreno a qui em va presentar, aportant el seu particular avituallament mòbil extraoficial. Ens vam emocionar molt mútuament per haver-nos trobat. Molt amablement va oferir-me el seu avituallament per al que necessités. Va ser un gest molt maco. És una tranquil·litat saber que hi haurà un grup de persones disposades a donar-te un cop de mà en el que necessitis durant un recorregut tan llarg i intens.

Amb en súper Juan Carlos Escuté, una llegenda viva de l’ultrafons a Catalunya

Però això, tocava continuar al camí. Ens vam donar una abraçada i ens vam acomiadar fins a que ens tornéssim a trobar en els voltants dels següents punts d’avituallament.

Gairebé a les 19 en punt, després de quasi tres hores de marxa completada, per fi em vaig retrobar amb en Javier i en Jordi. Tornàvem a estar plegats els tres integrants de l’equip. Faltava l’Angélica. L’hem trobat molt a faltar. Ens motivava i il·lusionava molt tornar a coincidir tots 4, cosa que no passava des de la Marxa Romànica de Navàs el maig passat. Però per imprevistos de darrera hora no ha pogut ser. En aquest aspecte ens ha quedat un regust amarg. Sentíem que l’equip no estava al complet. Però ens ha acompanyat en tot moment el desig i també el convenciment que tornarem a caminar plegats en moltes més marxes en el futur.

Cracks!

Era tram de pujada, en alguns moments suau i progressiva, en d’altres no tant. Quan em vaig voler adonar, ja força metres més endavant vaig reconèixer d’esquenes la samarreta de la UME d’un corredor. M’hagués encantat saludar-lo fos qui fos i donar-li ànims de company a company de centre excursionista. Era pujada forta i tot i així se’l veia llençat i imparable. Podem estar orgullosos dels nostres representants a la Copa Catalana.

Control 2 (Xip) / Pla de la Garga / Km 20,4 / 19:24

Novament van ressonar els nostres xips. La Matagalls-Montserrat 2013 continuava sense que res ni ningú la pogués aturar.

Control 3 (Xip) / Casa de la Rovireta / Km 29,5 / 21:19

Tornava a tocar al cap d’una bona estona i uns quants km’s passar pel lector de xips sense avituallament de per mig. De manera inevitable es feia fosc. Era necessari desenfundar el llum frontal. Però sabent com consumeix les piles el meu, vaig esperar. No sense dificultat perquè us puc assegurar que mai n’hi ha prou amb la llum dels que van per darrere teu, per intens i potent que sigui. Amb alguna pedra, branca o arrel t’ensopegues tard o d’hora.

Avituallament 2 / Coll de Poses / Km 32,8 / 22:08

Última fotografia de l’equip unit

Això sí que era una autèntica aglomeració humana. La cua per a l’aigua era important. Res, paciència, a poc a poc i bona lletra. Jo sí o sí havia de recarregar el camelbak.

Poder prendre un brou casolà i ben calent era un plaer com pocs. També hi havia entrepans de formatge, plàtans, codony, fruits secs, fruita deshidratada i galetes banyades amb xocolata, fins on arriba la meva modesta memòria.

L’exquisit brou

Estava clar que tocava omplir l’estómac tan com fos necessari. El proper avituallament era a més de 13 km’s. No era per prendre-s’ho a broma. Tot i així no vaig atiborrar-me més del compte. Un parell de tasses de brou, un entrepà i codony per a rematar-ho.

Mentre en Javier es canviava els mitjons, ara sí, vaig treure el frontal de la motxilla i vaig col·locar-me’l. En Jordi em va explicar que el camp de futbol on ens trobàvem en aquell moment va ser el lloc d’entrenament de la selecció del Brasil al mundial de futbol d’Espanya de l’any 1982. Em vaig quedar bocabadat. Quin honor poder estar trepitjant la sorra trepitjada ahir per cracks de l’esport.

Ambient humà al punt d’avituallament

Em vaig trobar de nou al Juan Carlos en José i companyia, aquest cop ben a prop de la furgoneta Wolkswagen Califòrnia de color blau que feien servir de punt d’avituallament per als participants del Garraf Runners. Em deien que havien passat ja 3 dels seus i que encara estava previst que passessin uns quants més. Per un instant em sentia molt satisfet del meu rendiment, caminant i sense ser superat encara per una part dels Garraf Runners, club que compta entre els seus integrants amb autèntiques promeses de la ultraresistència catalana. Quin honor!

Van tornar a haver mostres sinceres i còmplices d’ànims, tant amb paraules com abraçades. Així era tot un goig fer una caminada de resistència. No m’aconseguiria aturar cap dolor ni entrebanc que pogués sorgir. Res ni ningú em podria aturar.

Control 4 (Full) / Coll de Matafaluga / Km 37,7 / 23:33

No sé exactament ni quan ni on, però em vaig despenjar dels meus companys Jordi i Javier i ja no vam tornar a coincidir en tota la marxa. Va ser segur abans d’arribar al control 4. Va ser el primer en registrar el nostre pas amb el full de ruta escanejat a través d’un lector de codis de barres.

El meu full de ruta

Que recordi, va ser l’únic que disposava d’una font. Una nena molt simpàtica ens obria l’aixeta per a emplenar els nostres gots. I a continuar.

Avituallament 3 / Sant Llorenç Savall / Km 46,5 / 1:01

Una de les més grans satisfaccions que sento en fer marxes de resistència és poder tenir l’oportunitat de visitar llocs desconeguts fins a la data. Com va ser el cas de Sant Llorenç Savall. Ser-hi per primer cop en un ambient tan fraternal entre els participants i entre els voluntaris, no sé per als altres però per a mi va ser molt emocionant, com també va passar més tard a Matadepera i Vacarisses.

Com ja havia sentit en algun comentari a l’anterior avituallament, en aquesta ocasió moltes cares de cansament evidenciaven la voluntat de no continuar. De ben segur va ser el punt d’abandonament de més d’una i d’un. Tingueu-ho present per això, sou tan campions com tots aquells que hem arribat fins a Montserrat.

Dono fe que el meló estava deliciós

Estomac ple de nou, sense empatxos, i seguim. 3a trobada i encara més emocionant que les anteriors amb l’equip de suport i avituallament dels Garraf Runners. Qué bien se te ve! Eres como Dios, estás en todas partes! Van ser algunes de les frases amb què m’animaven a continuar i a no defallir. En Juan Carlos en José i companyia poc a poc s’estaven convertint gairebé en part de la meva família. De debò, mai no oblidaré tots aquests gestos de tan enorme qualitat humana.

Control 5 (Full) / Pista del Dalmau / Km 52 / 2:07

Un altre control de pas amb lector i no amb xip. Duia ben guardat el meu full de ruta amb el codi de barres, el meu nom i número de participant. Tot en ordre. No hi havia res per què patir. Em vaig fer una fotografia a petició d’un organitzador, i res, a continuar sigui dit.

Crec que va ser en aquest transcurs de temps la 4a trobada, encara més emocionant, gairebé de posar-se-li a un la pell de gallina, amb l’amic Juan Carlos, en José i la resta de la colla. El so de Vangelis i concretament el seu tema de la pel·lícula 1492 Conquista del Paraíso com a teló de fons, que m’imagino que provenia de la ràdio de la furgoneta, no podia escenificar millor un ambient de jovialitat com el que estàvem vivint en aquell instant. Recordo que en el moment de saludar-lo no em va reconèixer, perquè era del tot fosc i l’enlluernava amb el meu frontal. Però en reconèixer-me, l’abraçada en què ens vam fondre ho deia tot. Què més es podia demar? No deixava de sentir crits de força i d’ànims a mesura que continuava i ja ni els veia. Aquesta gent senzillament són una passada.

Control 6 (Full) / Torrent de les Saleres / Km 59,9 / 3:40

Definitivament l’edició Matagalls-Montserrat d’enguany estava sent una jornada d’emocions a flor de pell. Vaig sentir una gran emoció en reconèixer el camí a la Mola des de Castellar del Vallès que vaig fer l’any passat amb el meu germà. Però aquest cop no tocava pujar fins al cim més especial de Sant Llorenç i l’Obac. En aquesta ocasió continuàvem directes per pista fins a Matadepera.

Avituallament 4 / Camí Moliner – Urbanització Cavall Bernat de Matadepera / Km 61,5 / 3:59

Un personatge d’allò més pintoresc ens esperava amb crits d’ànims a Matadepera. Hi ha donuts! cridava a ple pulmó. Feia sonar les seves palmes i ens saludava un per un. Això sí que és passió per viure la Matagalls-Montserrat des de l’altra banda, la resta són ximpleries. Em va cridar molt l’atenció que duia de calçat les Five Fingers de la marca Vibram. I això que no hi participava.

Els irresistibles Donuts de l’avituallament de Matadepera

Després de menjar-me 4 donuts i 2 tasses de Cola Cao calent, el camí m’esperava indefectiblement. Per tercer cop veia l’avituallament privat de Taradell, exactament a les 4:34 de la matinada. També els he de reconèixer constància i lleialtat als seus.

L’avituallament privat del CE Taradell a Matadepera

Abans d’abandonar Matadepera, l’esmentat personatge pintoresc es va ficar per un carrer en direcció prohibida amb el cotxe amb el volum de la música a tota pastilla i tararejant la lletra de la cançó. No us puc negar que el panorama era … per pixar de riure. Però clar, els veïns de la zona que legítimament volien descansar no tenien perquè patir els decibles. Un home amablement li va demanar que afluixés, i va accedir afortunadament sense replicar i de molt bones maneres. Li vaig dir somrient Què, s’ha acabat el bròquil I em va respondre Doncs sí, noi, però oi que ens ho hem passat de conya? Vaig assentir-li amb el cap sense abandonar el somriure, i ens vam acomiadar.

La presència d’aquest individu estava principalment justificada per a donar suport logístic a uns amics que sí participaven a la marxa. Vaig sentir en algun moment que estaria més tarda a Montserrat per a baixar-los en cotxe fins a Barcelona. De ben segur que ho hauran agraït.

Control 7 (Full) / Coll del Queixal / Km 67,2 / 5:21

Poc a dir, almenys amb detalls, de les hores més intempestives. Llargues distàncies entre els avituallaments. Moments de baixada de sucre, d’augment del cansament físic i mental, aparició dels dolors més intensos, ensopegades amb pedres o arrels dels arbres. Sí recordo una d’abans d’arribar a Matadepera especialment complicada, precisament amb una arrel, dura i consistent. Fins que a Matadepera em vaig treure el mitjó no descartava ni haver-me trencat una ungla ni haver-me fet sang. Afortunadament no va ser cap de les dues i poc a poc el dolor se n’anava o almenys és convertia en company de travessa sense més.

Control 8 (Full) / Les Vendranes / Km 71,9 / 6:24 

Tram encara de foscor total i absoluta en què la prioritat era no ensopegar i encara menys caure. Recordo diversos corriols de baixada amb certa tècnica per a fer-los. Arbres caiguts, molta pedra, sorra lliscant, el frontal cada cop amb menys intensitat, i gens o poc marge d’espai per a avançar a altres caminants.

Avituallament 5 / Vacarisses / Km 74,2 / 06:56

Per fi es feia de dia i subtilment el sol s’anava fent visible. L’esperada claredat del matí deia deu a la intensa i llarga nit. I uns suculents i originals cartells anticipaven la presència d’una irresistible Nocilla a escassos metres al desitjadíssim, ansiat i esperadíssim punt d’avituallament de la població de Vacarisses.

Allà hi eren, muntanyes de llesques de pa de motlle amb Nocilla, i també llet i cafè. Això era un esmorzar de campionat. Amb un tiberi com aquest, qui no es veia capaç d’arribar fins a Montserrat fos com fos?

Després de moltes hores, em retrobava amb en Josep. No veia en Perdo, i li vaig preguntar què en sabia d’ell. Em va confirmar que havia abandonat a Sant Llorenç Savall i que li estaria esperant a dalt de Montserrat amb el seu germà i el cotxe. Em va comentar que no abandonava perquè no es veiés ni molt menys capaç, sinó com a mostra de protesta per estar en desacord per la quantitat, qualitat i varietat del menjar dels punts d’avituallament. De tots els que hem participat és sabut que no és precisament la marxa més econòmica, més aviat tot el contrari. I en un cas així és lògic esperar un grau d’excel·lència en tots els aspectes. En fi Pedro, em sap greu, potser has estat massa dràstic en el teu veredicte i és una llàstima quedar-se a mitges per una raó com aquesta. Però respecto el teu parer. Ens veiem en properes marxes company!

Poder evacuar com m’ho demanava el meu cos en aquell moment en un bany industrial ha estat tot un luxe. No recordo haver vist abans en cap marxa la presència de lavabos en punts de control o d’avituallament. S’agraeix, i molt. Ho veus Perdo, no tot són pegues.

I a continuar la marxa!

Control 9 (Xip) / Carena Hostal de la Creu / Km 79,6 / 8:00

La panoràmica de la muntanya de Montserrat des de Vacarisses era … impressionant. Era moment d’aturar-se quan calgués i disparar. No em cansaria mai. Hi hauré estat moltíssims cops, com molts dels que estigueu llegint aquestes línies. Però crec que la immensa majoria compartireu amb mi que Montserrat és un lloc que mai deixa de resultar-te màgic i captivador, com si cada vegada que t’hi apropes t’atrapés per primera vegada.

Panoràmica de Montserrat des del Control 9

Un parell de nois m’han reconegut per la crònica de Les Borges-Montblanc. Tenien accent de les terres de Lleida. M’han preguntat com ho portava i ens hem acomiadat perquè per moments ja estava imparable. Les ganes d’arribar-hi, us podeu imaginar, podien amb tot.

A les 8:13 ja era a Monistrol. Allà estava de nou el control privat del CE Taradell, esperant als seus. Un minut més tard, just abans d’arribar al pont que travessa el riu … s’ha produït una trobada del tot inesperada en el millor dels sentits. Allà hi era el meu professor d’escalada i company de la UME, el súper Miguel Ángel Sánchez. Jo pensant que hi participava i que ja l’hauria acabat, però no era així. Esperava a amics de Gavà que encara havien d’arribar a Monistrol i fer la darrera pujada junts. La fatídica darrera pujada. Quan ens hem vist ens hem posat a riure i em diu Pero … pa’ qué te metes en estos fregaos! El meu cansament i el fet que no podia deixar de riure per la grata sorpresa ja no em deixaven gairebé ni articular resposta. Ens hem acomiadat efusivament i … això … directe a la fatídica pujada final.

El gran Miguel Ángel Sánchez

Control 10 (Full) / Pista de l’Aigua / Km 82,3 / 8:32

Aquest tram era com un viatge en el temps al 7 d’abril, dia en què vaig fer la Molins de Rei-Montserrat. El darrer control a la mateixa ubicació, la mateixa calor, el mateix camí i avui encara més ganes d’arribar al santuari amb gairebé 80 km’s a les meves espatlles. Si aleshores vaig arribar, avui no podia quedar-me pas enrere. Una noia jove m’ha escanejat el full de ruta, em diu pel meu nom i em dóna ànims.

Encara tenia forces per aconseguir avançar a més d’un company. Us podeu imaginar les cares d’esgotament i de patiment del personal. Era inevitable que més d’una i d’un es permetés parar i seure. Jo preferia ni plantejar-m’ho. Aturar-me a menys de 2 km’s i amb aquella pendent de pujada i els esglaons del tram final no ho considerava una idea gens atractiva.

Arribada al santuari de Montserrat / Km 85,5 / 9:16

Ha costat. Ha suposat gotes de suor, una ampolla al dit petit del peu esquerre, dolor a les cames i per què no dir-ho també al cul. Però res de tot això ha impedit arribar al santuari a les 9:16 del matí, abans del que tenia previst, enmig d’un ambient de màxim entusiasme, alegria i passió desbordada. Podia cridar-ho ben alt, amb enorme satisfacció i fins i tot amb orgull … He aconseguit completar la meva primera Matagalls-Montserrat! I amb els 30 punts de la marxa d’avui arribo a 248 la qual cosa vol dir a més que … Sóc campió individual de la Copa Catalana de Caminades de Resistència!

Meta assolida! La meva 1ª Copa Catalana de Caminades de Resistència ja és una realitat! 🙂

No m’hi esperava ningú, ni amics, ni familiars, però m’he sentit com si estiguessin presents totes les persones a qui estimo i poder compartir amb totes elles un èxit personal com aquest.

Sí que hi eren com estava previst en Juan Carlos, en José i també el Miguel Ángel amb els seus, i amb ells he compartit els darrers moments més emocionants d’aquesta jornada, amb abraçades, felicitacions i fotografies per al record. Fotografies que encara espero que em facin arribar 😛

Matagalls-Montserrat per sempre!

V CIRCULAR PANTÀ D’OLIANA

Aquest cap de setmana he superat un dels majors i més importants reptes de la meva vida. He participat a la caminada de resistència amb el desnivell acumulat més alt fins a la data, la V edició de la Circular al Pantà d’Oliana. El recorregut consta de 81 quilòmetres i té un desnivell acumulat de 6.200 metres.

Acudia a aquesta cita amb molts dubtes i incerteses. Encara arrossegava lleus molèsties als peus des de la Travessa les Borges Blanques-Montblanc del passat 25 d’agost. Però les ganes d’anar-hi eren irrefrenables.

El punt d’inici és la plaça de la Reguereta, al bell mig de la població d’Oliana. És una localitat que es troba al sud de la comarca de l’Alt Urgell, per la qual hi havia passat en alguna ocasió de camí a Andorra per la carretera C-14. Però aquesta ocasió es pot considerar la meva primera visita al municipi.

L’hora d’inici prevista de la caminada era a les 17 de la tarda, i teníem com a màxim 24 hores per a completar-la. Vaig sortir de Castelldefels a les 14, just després de dinar. Vaig arribar a Oliana abans del previst, a les 15:30. Afortunadament tant a l’A-2 com a la C-14 no vaig trobar quasi trànsit i el viatge va ser molt ràpid i fluid.

Vaig poder trobar aparcament a la mateixa plaça de la Reguereta, situada a peu de la C-14. Per tant, la logística no podia anar millor. Vaig arribar amb temps més que suficient, ni tan sols s’hi havien instal·lat encara els organitzadors per a lliurar les samarretes i els dorsals.

Vaig col·locar al maleter tot allò que no necessitaria durant la marxa i a esperar. Per la indumentària ja podia reconèixer a uns quants participants fent temps al bar de la plaça. Era tot un avantatge i una comoditat que la terrassa estigués coberta per un porxo que ens resguardava de la pluja que queia en aquell moment, encara que no era gens intensa.

Una mica abans de les 16, a una hora de començar, ja vaig poder saludar dos dels meus coneguts de les caminades de resistència, en Pedro i en Josep. Sé sempre amb anticipació que no fallaran a la cita. Tret de la Marxa Pels Camins dels Matxos que va tenir lloc el 21 d’abril, han participat a totes les caminades del calendari de la Copa Catalana d’aquest anys, sense excepció. I tenen la intenció de fer totes les que queden fins al final de temporada el proper 11 de novembre, dia que se celebra la Marxa del Garraf, organitzada pel club al que pertanyo la Unió Muntanyenca Eramprunyà de Gavà. Creieu-me quan us dic que són uns fenòmens i uns fores de sèrie. Sempre és molt grata la seva companyia durant aquestes travesses.

Al voltant d’un quart de quatre ja vam poder recollir el dorsal i la samarreta. Aquest any s’ha optat pel groc, i a més en el mateix to i intensitat que la que l’ha precedit en el calendari, l’esmentada Travessa Borges-Montblanc. Personalment, m’agrada força el disseny i felicito al GE d’Oliana.

Conforme s’apropaven les 17, cada cop veia més cares conegudes de les caminades, com els meus veïns i companys de la UME en Sergio i la Verónica i també el súper fotògraf Xavier Capdevila. Cada caminada, en aquest aspecte, és un retrobament molt emocionant i afectuós. Almenys, jo ho visc així, és tot un al·licient l’ambient humà que s’hi respira abans, durant i després.

Després d’un recordatori, megàfon en mà, de les normes i recomanacions de seguretat, el molt il·lustre alcalde d’Oliana va donar oficialment el tret de sortida de la V edició de la Circular al Pantà d’Oliana a l’hora prevista. Crits d’eufòria, aplaudiments i un bon grup de participants corrents ja des del primer instant amb el màxim d’energies dibuixaven un panorama d’entusiasme que ens havia de donar forces i empenta suficients per aguantar tot el que ens quedava per endavant.

Al cap de pocs metres ja abandonàvem l’asfalt i els meus peus agraïen poder trepitjar superfícies més suaus dels camins rurals i pistes forestals properes encara a Oliana. En tot el tram inicial fins gairebé el primer avituallament, el nostre teló de fons a la banda esquerra era una extraordinària successió de crestes. Vaig preguntar a més d’una persona si sabia si alguna d’elles era la cresta del Coll de Nargó de la que havia sentit parlar a la UME. Ningú em va saber donar resposta. En fi, la incògnita encara m’acompanya avui. Espero resoldre-la aviat. D’aquest tram també mereix una menció l’ermita romànica de Sant Just i Pastor.

No duia rellotge i el mòbil el duc apagat per a reservar la bateria per al final de la marxa. Així que no sabia l’hora en cap moment. Ho prefereixo, vaig més distret. Gràcies a l’hora que té configurada la càmera SONY de la meva sogra, que duc a totes les caminades, sé a posteriori l’hora de pas pels avituallaments. En aquesta ocasió, la bateria no duia càrrega suficient i no tinc constància de les hores ni tampoc fotografies dels quilòmetres finals.

1. Serra-Seca / 18:55 / Km 10

Va ser molt emotiu ser rebuts amb crits d’ànims per un grup d’espontanis, majoritàriament canalla. Van preguntar-me el meu nom i van començar a cridar-lo. I va ser un detall poder ser fotografiat amb elles i ells com si fóssim una família. Són gestos i moments per als que costa trobar les paraules precises. S’ha de viure in situ i en primera persona.

Com ja havia vist en fotografies del web del CE Oliana, una estàtua de grans dimensions en forma de ciclista coronava la taula amb els avituallaments. Un company molt amable i simpàtic de l’organització em va explicar que es va aixecar en record i homenatge del pas del Tour de França per la població uns anys enrere. Recordo que em va dir al 2006. Es va oferir a fer-me un parell de fotografies i es va acomiadar fins al dia següent al matí. Això volia dir que no el veuria als avituallaments de la nit. Ell que podia, feia bé d’anar a casa a dormir.

2. Alinyà-les Sorts / 21:43 / Km 23

Aquest tram va ser totalment passat per aigua. La previsió de pluja era ben coneguda des de dies enrere. Fins arribar al control no teníem ni idea de quan podria arribar a durar. La Verónica m’explicava que l’any passat va ploure de manera continuada durant 5 hores, entre les 7 de la tarda i la mitjanit. No em feia cap il·lusió una possible repetició dels fets. Duia un bon impermeable, però els pantalons els duia absolutament xops. I els calçotets també. Si el panorama continuava sent el mateix, malauradament voltava cada cop més pel meu cap l’opció d’abandonar. Era una hora en què la temperatura cada cop baixava més i no sabia fins a on podria caure ja de matinada. Però vaig decidir arriscar-me i continuar.

3. Collada de Cal Penya / 23:28 / Km 29,5

I va valer la pena. Va deixar de ploure i quan em vaig voler adonar els meus pantalons i calçotets s’havien eixugat per complet. Poder continuar la marxa en aquestes condicions era d’agrair, i molt.

L’aturada en aquest punt d’avituallament va ser breu. Així com en els dos anteriors no m’hi vaig estar de gairebé res i vaig menjar tant dolç com salat, en aquest només vaig tastar suc, fruita, fruits secs i llaminadures. Bé, dit així tampoc sona gens escàs 😛 Però vaja, va ser una aturada justa per a ingerir glucosa i per a continuar.

4. Fígols / Km 38,1

En aquesta població només vam fer control de pas. Com en els anteriors, ens perforaven el número corresponent de la nostra cartolineta. Ara acabo de recordar que la vaig perdre durant uns minuts abans d’arribar al primer avituallament. Van ser molt amables i em van dir que si no l’arribava a trobar ningú que en absolut em desqualificarien. Però al cap de pocs minuts, estant jo encara menjant va aparèixer un company que l’havia trobat. Em vaig quedar molt més tranquil i em vaig assegurar de no tornar a perdre-la pel camí.

 Organyà / 1:19

Tal com ens havia passat a Alinyà i a Fígols, ara ens tocava creuar uns metres d’asfalt. Però fer-ho per un lloc tan encantador com Organyà no suposa cap suplici ni patiment. Era tot un contrast caminar bastons en mà entre la gent que hi havia encara pels carrers del poble. Un grup de nois joves que prenien unes cerveses a la porta d’un bar em deien que no anava en la direcció correcta i em senyalaven el carrer que tenia a les meves esquenes. Crèdul de mi, els vaig fer cas i em vaig girar per a corregir la meva trajectòria. Però sense arribar a donar ni dues passes van començar a sentir-se rialles i em van cridar no home no, que és broma!. Òbviament ho vaig encaixar amb molt bon humor, vaig acompanyar-los en les rialles i vaig continuar fins a la taula amb els avituallaments, pocs metres més endavant.

En aquest tenien caldo calent! No cal que us asseguri que em va sentar de conya. El vaig acompanyar de fruita, formatge amb codony i una miqueta de fruits secs. I a continuar la travessa.

5. Coll de Nargó / Km 45,5

D’Organyà a Coll de Nargó us he de confessar que pràcticament no conservo cap record. Per l’hora era totalment fosc. Sí que recordo anar perdent intensitat del llum del frontal i haver d’aminorar el meu pas per no ensopegar amb cap pedra.

També recordo l’entrada al municipi, i un dels voluntaris de l’organització parlant en castellà, amb accent del nord peninsular potser de Galícia o Astúries. Ens va advertir que ens preparéssim psicològicament. Va dir literalment ahora os toca el tramo más aburrido, es todo pista forestal y de subida. I la va clavar. Pistes, que enllaçaven amb altres pistes, en efecte amb pendent de pujada, això sí progressiva i fent corbes, i semblava que no s’acabava i que mai arribaria el següent avituallament.

Per a més INRI, vaig patir una mena de … trastorn momentani i passatger com em va passar el maig passat disputant la Marxa Romànica de Navàs. En mig de la foscor més absoluta, sol com un mussol, envoltat de boscos deserts i inhabitats, no se m’acut altra brillant idea que recordar pel·lícules de terror, així com els reportatges més escalofriants de Cuarto Milenio i ja posats també les llegendes urbanes més macabres com la de la nena de la corva. Però a qui se li acut! Com pot arribar a ser tan retorçada i inoportuna la ment humana!

Us podeu imaginar el panorama. Angoixa, por, desorientació, taquicàrdia … Un dels moments més delicats va ser en sentir un soroll que no vaig poder identificar clarament com el vent, o algun insecte entre els matolls del marge del camí. El notava com massa fort i intens. I el que més em desconcertava era que … m’acompanyava. Sí sí, conforme caminava, el sentia, el deixava de sentir, i al cap d’uns metres el tornava a sentir a la meva mateixa alçada. Fins que va arribar un moment que em va passar pel cap que podia ser un senglar. I instintivament vaig començar a córrer a tota pastilla fins arribar a l’alçada d’un noi que ja feia estona que veia bastants metres per davant meu gràcies al seu frontal que estava equipat amb un llum vermell per la part posterior.

Per vergonya no li vaig confessar res del que estava experimentant. Ens vam saludar i vam estar xerrant i caminant una estona junts. Anàvem aparentment igual d’esgotats. Jo en cap moment em plantejava desenganxar-me del seu pas. Però masoca de mi, sense adonar-me l’havia avançat i ja no el veia. I res, vaig decidir seguir al meu ritme. I afortunadament ja no vaig tornar a suggestionar-me amb històries terrorífiques, ni llegendes urbanes ni res que s’assemblés com psicofonies, que també em venien sovint al cap.

A l’avituallament de Coll de Nargó ens havien també avisat que fins al següent control hi havia més de 16 km’s seguits. Així que va ser tot una sorpresa i ben agradable trobar-me amb l’avituallament de Font de Serradarques.

Font de Serradarques / Km 53,5

Ara, consultant les dades, entre Coll de Nargó i la Font de Serradarques vaig caminar 8 km’s. Creiue-me quan us dic que psicològicament van equivaldre a tota la marxa sencera. No tenia ja gairebé cap mena de noció del temps ni de les distàncies. L’objectiu era no aturar-se i no rendir-me pels dolors que cada cop anaven a més.

A l’avituallament de la Font de Serradarques hi havia dos voluntaris, nois, i dos participants, un noi i una noia. Ella estava asseguda a una cadira, visiblement molt cansada i tapada amb una manta. Vaig interpretar de seguida i amb molta claredat que havia decidit abandonar en aquell punt i esperar a què algú de l’organització la traslladés fins a Oliana. El noi, mentre jo estava menjant de sobte em pregunta que tu ets l’Oriol? I jo penso caram … algú que em reconeix. I jo li responc sorprès que sí i li pregunto si sap qui sóc per si ha llegit aquest blog algun cop. I em va dir que no, que som amics al facebook però no havíem coincidit mai en persona. Es tracta de ni més ni menys que del mestre Cala Juanma Runner. Va participar conjuntament amb d’altres ultracorredors amb el gran Juan Carlos Escuté en el repte solidari Non Stop Santiago el mes de maig d’aquest any. Van recórrer el camí de Santiago a una mitjana de gairebé 80 km’s diaris amb el repte de recaptar el màxim de fons possible a favor de l’Associació d’Amics de la Gent Gran. Us remeto a la pàgina web del projecte on podeu llegir tots els detalls d’aquesta iniciativa tan lloable: http://nonstopsantiago.blogspot.com.es/

Recordava haver llegit que no va poder completar tot el recorregut per una lesió inesperada. I em confessava estar encara a aquestes alçades en recuperació. JuanMa, si llegeixes aquestes línies algun cop, que sàpigues que la nostra trobada enmig de la foscor i d’aquelles pistes forestals sense fi va ser per a mi molt emotiva. De debò, em va fer molta il·lusió poder conèixer-te en persona i poder compartir uns instants de descans amb tu enmig d’una jornada de tant d’esforç físic i desgast emocional i psicològic. Tan bona companyia humana durant uns minuts va ser la més gran empenta a continuar el camí de tot el dia.

Però com es diu en moltes ocasions, la companyia no podia ser més grata però … havia de tirar endavant. Encara quedava una bona tirada fins a Oliana. Em va sorprendre que no vaig coincidir amb ningú més en aquell avituallament. Això encara evidenciava més com arribàvem a estar de despenjats els participants entre nosaltres, tant pel que fa als que anaven a pas més ràpid que el meu com pel que fa als que no m’havien avançat. Això significava que m’esperaven més km’s sol solet enmig de la més profunda foscor. Però no patiu per mi, la meva ment va aconseguir centrar-se en pensament molt més bons companys de travessa que km’s i estona abans. Us ho asseguro.

6.Font d’Isot / Km 61,5

Abans d’arribar a la Font d’Isot recordo haver coincidit amb un noi amb moltes dificultats per continuar. Què, com anem? Li vaig preguntar. Em va respondre que molt malament, que a Isot abandonava segur. Era una llàstima després de tant camí recorregut. Però per ser capaç de prendre una decisió d’aquestes característiques amb tanta certesa, de ben segur que les molèsties havien de ser del tot insuportables. El podem considerar un autèntic campió per ser capaç d’arribar fins on va arribar.

Vaig despenjar-me d’ell poc abans d’arribar a l’avituallament de la Font d’Isot. En aquesta ocasió érem uns quants més que a l’anterior. Allà vaig coincidir amb un grup de nois de Lleida que van ser els meus companys de trajecte ja gairebé de forma ininterrompuda fins a Oliana.

Va ser l´últim avituallament a les fosques, que jo recordi. Poc a poc la foscor anava desapareixent i el matí de diumenge s’anava fent clar. El llum frontal ja no calia, així que un pes menys al cap i a la motxilla fins a la propera.

Cada cop sentíem més entre nosaltres un lema molt recorrent en les caminades de resistència: vinga que això ja està fet! Inconscientment són estímuls i ànims molt més poderosos que qualsevol isotònic o gel energitzant, us ho garanteixo.

I el fet de pensar que tant sols 2 punts d’avituallament i menys de 20 km’s ens separaven d’Oliana era un crit encara més ferotge a continuar i a arribar a la meta. Els dolors al peu i als genolls que anaven a més no van poder amb mi.

A un ritme més lent del que és habitual, sí, però vaig aconseguir treure forces per continuar. Vaig recordar un moment decisiu com aquest de la meva primera caminada de resistència, que va ser la Marxa del Garraf de l’any passat. Va ser entre l’avituallament de Can Carxol i la Morella, després de fer la última pujada per un corriol molt pedregós i amb una pendent bastant pronunciada. Em fallaven del tot les cames i no les tenia totes, però … d’on fos i com fos vaig treure les forces. I aquest cap de setmana vaig pensar, si me’n vaig ensortir aleshores avui no em puc fallar a mi mateix. A poc a poc, però arribaré. No parava de dir-me dins meu.

7.Cortiuda / Km 65,5

Recordeu l’home que us he esmentat unes quantes línies més amunt que em va explicar el significat de l’estàtua a gran escala d’un ciclista a Serra-Seca. Doncs complint amb les seves paraules de comiat del dia anterior (dia anterior sobretot per a ell que havia pogut dormir i llevar-se com haurien fet molts éssers humans i no tant per a mi que el dissabte i el diumenge s’havien fusionat sense descans) allà hi era i allà vam retrobar-nos amb un somriure còmplice i amb paraules d’ànims, que no he de dir a aquestes alçades que van ser molt d’agrair.

No vaig voler estar-m’hi més estona de l’estrictament necessària. Un suc, uns fruits secs i a continuar.

Ja només faltava un avituallament! Això estava fet! Ara era jo qui m’ho repetia mentalment en més d’una ocasió.

Fins a Peramola, aquest va ser el tram més entretingut i social. L’esmentat anteriorment grup de nois joves de Lleida van ser una de les companyies més agradables que recordo de les caminades que he fet. Vam poder conversar de totes les que caminat aquesta temporada, des dels Castells de la Segarra el 9 de març fins a la present Circular Pantà d’Oliana, que sumen 10 en total. Es van quedar del tot bocabadats, no es pensaven que hagués pogut fer tantes en una sola temporada. Doncs que mirin la classificació i veuran que el Xavi Capdevila està el primer amb tots els punts possibles perquè les ha fet totes i de ben segur que farà les que queden fins a la Marxa del Garraf. El seu ritme i la seva fidelitat sí que són admirables. I ho porta fent des de fa nou temporades! Xavi, un cop més, enhorabona.

Mai abans m’havia sabut tant greu no tenir bateria a la càmera. No poder fotografiar la Serra d’Aubenç i Roc de Cogul suposa una vertadera assignatura pendent que de ben segur no podrà esperar fins al setembre de l’any proper. Hi aniré pel meu compte quan m’hi pugui escapar. Vam poder veure unes formacions rocoses que em van recordar molt a Montserrat. No podia deixar de contemplar-les. Semblava una rèplica encara que amb certs matisos. Insisteixo, hi he de tornar i dedicar-li l’estona que es mereix. Us recomano apropar-vos-hi. No us defraudarà.

Fins a Peramola quasi tot eren baixades, i més baixades, que no feien cap il·lusió als meus peus. Necessitava pla, encara que fos asfalt! I a Peramola per fi es van acabar. I a més només quedaven 6 km’s. Si això es com anar de Castelldefels a Viladecans. Això era bufar i fer ampolles!

8.Peramola / Km 74,8

Des de Peramola ja teníem una panoràmica més que privilegiada d’Oliana. La teníem a tocar amb els dits pràcticament. El camí ja era tot pla. Algun tram per pista, però ja quasi tot asfalt. Els peus em funcionaven com solc dir en pilot automàtic, ja ni rebien les ordres del cervell.

Els companys de Lleida els tenia a tots per davant. Donava per fet que no arribaria amb ells, i encara menys abans que ells. Però finalment vaig ser el primer d’aquesta colla en arribar al Poliesportiu d’Oliana! No sé exactament com, però així va ser. A les 11:25 del matí del diumenge 8 de setembre de 2013 un servidor que humilment escriu aquestes línies podiar cridar ben alt que havia completat la V Circular Pantà d’OIiana! La satisfacció no podia ser més intensa i immensa.

La pregunta era … ara seré capaç d’arribar fins al cotxe aparcat a la plaça de la Reguereta. Sí companys, els peus encara podien amb això. Vaig treure forces per arribar fins al cotxe, i les ganes de tornar a ser una mica més humà en l’aspecte higiènic van aconseguir imposar-se com per arribar una mica més tard a casa i dutxar-me al Poliesportiu. Va ser una idea fantàstica. Sentir sobre el teu cos caure l’aigua calenta en un moment com aquest és una altra de les majors satisfaccions que pots arribar a sentir. És tan relaxant i tan renovador. En sortir i canviar-me em sentia gairebé com nou. Cansat, esgotat, destrossat, però com deia molt més persona.

Les fotografies de família de final de jornada no podien faltar. Són instants de la teva vida que s’han d’immortalitzar.

Gràcies de tot cor al Grup Excursionista d’Oliana i enhorabona per tot, per l’excel·lent senyalització del recorregut, pel bon humor i amabilitat de tots els voluntaris i voluntàries dels controls i punts d’avituallament, per la comoditat de poder assejar-nos al Poliesportiu d’Oliana, i de fet la llista no acabaria mai. Us mereixeu un 10 majúscul. Fins la propera!