La crònica de la caminada d’avui és en gran part una crònica sobre el patiment i el desgast físic, però també i per damunt de tot és un relat de la lleialtat incondicional dels bons amics i bon companys de travessa per les nostres muntanyes estimades.
La nostra aventura començà exactament a les 5 del matí a Castelldefels. A darrere de l’estació de tren ens havíem citat en Ches, l’Angélica, en Jordi i els dos Javiers. Els tres darrers, a més, venien des de Barcelona i a Castelldefels van deixar aparcat el seu cotxe. Així que feu comptes de les hores a les que ens havíem llevat i de les escasses hores dormides. Amb l’Angélica ho vam estar parlant en més d’un moment que no aconseguim mai, la nit anterior a una caminada de resistència, anar-nos a dormir a una hora decent i raonable i menys encara aprofitar i descansar les poques hores que passem al llit. Ens supera l’emoció, l’eufòria i per descomptat els nervis equiparables als que sentim quan som nens la nit prèvia a l’arribada dels reis mags. De debò, ho vivim com nens petits. És el primer any que estem fent, i molt seguides entre si, caminades del calendari de la Copa Catalana i en aquest sentit estem experimentant unes sensacions que, almenys per part meva, poques vegades abans o fins i tot mai havia viscut, almenys amb aquesta intensitat. He trobat en aquestes caminades un sentit a tot el que faig, a tot el que sento, a tot allò que queda per viure, molt més que a tot el camí ja recorregut que no sempre ha estat el que a un mateix li hagués agradat. Els que em coneixeu bé ho heu pogut experimentar, des de fa aproximadament una mica més d’un any es pot afirmar que ja no sóc la mateixa persona, si més no, no ho és ni l’actitud ni l’esperit. Haver descobert la muntanya com ho estic fent m’ha transformat en moltíssims aspectes i evidentment en el sentit més positiu. I en cap moment visualitzo cap mena de límit ni de sostre. Cada dia vull aprendre més i més, i posar-me més reptes personals, i no paren de créixer les inquietuds i les ganes per ampliar tant coneixements com ganes de gaudir de la natura, de la companyia, de l’ambient, i de moltes més coses difícils de traslladar al paper en aquest instant.
Volíem arribar a Reus al voltant de les 06:15. La caminada començava a les 7 i estava confirmada per l’Associació Excursionista Catalunya de Reus la inscripció de més de 1.000 persones. Ja us podeu imaginar tot el que implica una xifra com aquesta en el moment de recollir el dorsal, la fitxa tècnica i la samarreta. I vam aconseguir arribar a l’hora estimada i poder recollir-ho tot amb prou temps. Vam poder fins i tot menjar donuts i croissants a l’avituallament de la sortida. Havíem esmorzat a casa però el cos ja ens demanava més glucosa, ens esperaven gairebé 55 quilòmetres i un desnivell acumulat de quasi 3.500 metres. Les dades pronosticaven que havia de resultar-nos més aviat fàcil i còmoda. Recentment hem caminat desnivells situats el doble per damunt com va ser el cas de la Romànica de Navàs o la Marxa dels Dips. Però creieu-me quan us dic que ens ha resultat ser la més dura i complicada de les que hem fet fins ara.
A les 7 l’organització donava literalment el tret de sortida amb un sorollós petard i perdíem de vista ja fins a nou avís a en Ches. Ell està molt per damunt en rendiment i ja comptàvem que la disputaria corrent tant com li fos possible, i així ho va fer. Des d’aquí la meva més sincera enhorabona per haver-la completat en menys de 8 hores. Estàs en un moment de la teva vida de plenitud en molts sentits i ens traiem el barret perquè a la teva edat té un mèrit enormement afegit.
Pel que fa a la resta de l’equip, vam començar a caminar sense cap mena de pressa, a un ritme tranquil sent conscients com sempre en el moment inicial de tot el que ens queda per davant. Hem de saber repartir el rendiment i les energies, i dosificar-les. I l’objectiu sempre és gaudir-la al màxim i acabar-la. No busquem un temps concret ni superar ningú, si a cas a nosaltres mateixos, i això és el que a mi sempre em fa picar-me amb mi mateix en els quilòmetres finals i acabo fent els trams de baixada i algun de pla corrent. I en més d’una ocasió ha estat un preu massa elevat per les molèsties que s’acaben arrossegant més dies dels esperats.
I el patiment i el desgast físic al que em referia a l’inici de la crònica, el vam començar a experimentar ja només començar. No entenia per què, el cas és que notava com si la meva motxilla pesés molt més. De les 2 que tinc, de la marca Quechua del Decathlon, duia la més reduïda en capacitat tan de la motxilla pròpiament com del bidó d’aigua incorporat amb tub. I no duia més que una samarreta extra, dos mitjons, les claus, la cartera, i en una bossa hermètica amb tancament de belcro el que anomeno el meu kit de supervivència conformat per 2 gels energètics, dues barretes de codony i una de muesli amb xocolata. I us puc assegurar que hi vaig haver de recórrer malgrat que als punts d’avituallament no ens va faltar pràcticament de res.
A la sensació de pes excessiu de la motxilla s’hi va sumar dolor d’esquena, principalment a l’espatlla esquerra, atordiment, mareig i una desorientació generalitzada. Pensava … ja se’m passarà, no és la primera caminada que noto un esgotament excessiu que va minvant conforme va augmentant l’activitat física i el moviment. Però aquest cop ja tenia les meves sospites que no se’m passaria del tot. Vaig preguntar al Jordi i a l’Angélica si sentien el mateix, i em va sorprendre que van afirmar sentir exactament els mateixos símptomes, sense diferència. Els pesava la motxilla, els costava caminar, se sentien més fatigats del que s’esperaven. De ben segur el factor que més influïa en aquell moment era el tram d’asfalt excessivament llarg i monòton que ens va tocar passar per Reus i Castellvell del Camp. Mai abans havíem trigat tanta estona i tanta distància en abandonar l’asfalt, que a més era tram de pura pendent, i començar a trepitjar terreny més estimat pels nostres peus. I per fi va arribar una pista forestal. Això ja era una altra cosa. El cos va anar sentint-se cada cop millor i les nostres cares ja reflectien un altre semblant. Però no us penseu, més tard es confirmarien els esmentats presagis de que ens esperava un dia dur i complicat.
Fins a la població de Prades, com ja sabíem, tot va ser una llarga i bastant pronunciada pujada que principalment va transcórrer per corriols molts estrets i pedregosos fins a Capafonts. No hi vam passar per dins d’aquesta població però sí per camins propers des dels quals la panoràmica ens va deixar absolutament bocabadats.
Per un cantó teníem la Mola i la serra de Llaberia, que a mi ja m’és familiar perquè va ser una part del recorregut de la Marxa dels Dips el passat 18 de maig, i per un altre una part del camp de Tarragona amb el Mediterrani com a teló de fons. A partir de Capafonts i fins a Prades els camins es van fer més amples i el terreny més suau i tou.
A Prades estava preparat el control i l’avituallament a la Plaça Major. Un cartell de grans dimensions ens donava la benvinguda.
Sona a tòpic, però era un marc incomparable: l’ajuntament, l’església, les terrasses dels bars, la font que no hi pot faltar a cap plaça major … Estava plena de gom a gom. Molts dels participants no transmetien tenir absolutament cap pressa per continuar i s’animaven a tombar-se al sol, a fer estiraments, a treure’s el calçat i ja posats a completar l’avituallament amb una cerveseta o un cafè en algun dels bars.
La temptació de quedar-s’hi i finalitzar la marxa eren enormes per un instant, per això no vaig voler estar-hi més estona de la imprescindible. Vaig menjar un entrepà de formatge, una gelatina i em vaig fer una fotografia amb en súper Javier, que es va quedar més estona a Prades hidratant-se els peus i descansant una miqueta.
L’Angélica i el Jordi feia força estona que m’havien avançat i a l’altre Javier, el més jove, l’havíem deixat enrere contemplant el paisatge tranquil·lament amb els seus prismàtics. Així que em vaig marcar com a repte agafar el Jordi i l’Angélica. Em va costar un cert esforç, temps i distància però ho vaig aconseguir a prop de la Febró. I l’emoció del retrobament no va poder ser més palpable, si més no per part de l’Angélica perquè de seguida vaig poder comprovar que en Jordi no podia ni amb la seva ànima. Tenia seriosos problemes intestinals des de feia estona i no les teníem totes sobre si seria capaç de completar la caminada. Tenia molt mala cara i ens tenia molt preocupats. Però ell, que és fort i valent, deia que per res del món llançaria la tovallola i que per molt que li costés a Reus arribaria sí o sí.
La meva intenció era no separar-me d’ells i fer la resta del recorregut plegats, uns 25 quilòmetres. Però no em vaig gairebé ni adonar, com passa gairebé sempre, i els vaig avançar i ja no ens vam tornar a retrobar fins al final. Entre la Febró i Vilaplana van tornar a venir un seguit de corriols semblants al tram previ de Prades, però en aquesta ocasió de baixada. De nou pedra, pedra i més pedra; a estones fang però no com per enfonsar-te els peus sencers i no vaig arribar a relliscar en cap moment; vam travessar alguna que altra riera i era d’agrair la vegetació que ens va protegir durant les hores de més sol.
En aquesta part de la caminada vaig coincidir amb el gran Xavier Capdevila. Incombustible i assidu incondicional de la Copa Catalana de Caminades de Resistència des de fa 9 anys consecutius amb la seva inseparable càmera reflex. Ell és l’instigador principal perquè fes gran part d’aquest recorregut corrent. La seva dona, la Montse, que també és una autèntica fidel a la Copa Catalana des de fa 10 anys, l’havia avançat feia estona i no sabia a quina distància podia estar així que va començar a córrer, i a córrer i a córrer i em va encomanar les ganes d’augmentar la velocitat. Però no va haver manera de seguir el seu ritme. Anava com un coet. Es noten aquestes 9 temporades seguides fent la Copa Catalana, el seu fons està a anys llum del meu.
A partir de Vilaplana el terreny no resultava tan dificultós, però el cansament era més que evident. Ja no vaig tornar a córrer. No vaig anar a un ritme lent, però caminant. La prioritat passava a ser arribar i assolir la meta. Després de Vilaplana vam passar per l’Aleixar, on s’hi trobava el penúltim punt d’avituallament. Només vaig prendre una gelatina i a continuar fent camí. En aquesta recta final em venia a la ment en Jordi. Desitjava de tot cor que almenys no hagués anat a pitjor. La meva intuïció em deia que arribaria, però a saber quan. Igual que els Javiers. No m’atrevia a pronosticar quanta estona trigaríem en retrobar-nos tots a Reus i a quina hora estaríem de nou a Castelldefels.
Jo vaig arribar a Reus a les 6 en punt de la tarda, això significa que vaig invertir exactament 11 hores en fer per primera vegada la Reus-Prades-Reus. Per a mi, més enllà de les xifres, és una victòria i un triomf a títol personal. Després de totes les dificultats, el simple fet d’arribar t’aporta una de les majors satisfaccions que pots viure a la vida, i no exagero. S’ha de viure en primera persona, val la pena experimentar les sensacions que recorren el teu cos quan has travessat tants camins, has seguit tantes fites, pintures, cintes, has parlat amb tantes persones, has vist tants paratges…
Un 10 majúscul a l’AEC de Reus i a totes les voluntàries i voluntaris que ens van oferir un tracte molt amable en tot moment a tots els controls i punts d’avituallament. A l’arribada disposàvem si era necessari de fisioterapeutes i massatgistes. Teníem entrepans, begudes i gelatines. Podíem fer servir les dutxes i els lavabos del camp de futbol municipal. I també hi havia personal sanitari amb ambulància per atendre possibles incidències de més gravetat. Van ser de molt ajut per al Jordi. Va arribar amb l’Angélica una mica abans de les 19:15 en un estat molt desmillorat. Havia patit molt de l’estómac, marejos, i en més d’una ocasió havia vomitat. Li van comprovar la tensió i van deixar que descansés una estona perquè es recuperés.
I l’Angélica més que mai va demostrar ser una companya admirable perquè no es va separar del Jordi ni un segon i va tenir el gest de carregar amb la seva motxilla durant més de 20 quilòmetres. Ens sentim molt orgullosos de tu, Angélica.
Una mica abans de les 20 del vespre ja estàvem l’equip al complet a Reus i vam voler deixar testimoni de la nostra empremta amb una fotografia de família lluint la samarreta oficial de la jornada.
El Javier més jove no la va poder lluir perquè va tenir la proesa i la valentia de fer la caminada sense estar inscrit. Això va implicar que no podia disposar de cap dels avituallaments i va dur tant de menjar i aigua com va poder, cosa que li suposava la dificultat afegida de sumar pes a les seves esquenes. La seva manca d’experiència en caminades de resistència el van fer abandonar poc després de Prades per recomanació dels organitzadors que van poder comprovar que es trobava en males condicions físiques per acabar la caminada íntegrament i van tenir la cortesia d’apropar-lo en vehicle fins a Reus. Javier, per a nosaltres ets tot un campió i et felicitem per haver assolit tants quilòmetres del recorregut disposant únicament dels teus avituallaments i va ser un plaer ser company teu d’aquesta caminada.
Quan ens vam assegurar que en Jordi es trobava força més recuperat i animat, vam arrencar motors i vam tornar cap a casa. No em quedaven ànims per a redactar la crònica i passar les fotografies ahir mateix a la nit, i menys encara havent de matinar avui per anar a la feina. Així que encara que amb una mica de retard, aquest ha estat el relat de la jornada de la caminada Reus-Prades-Reus d’aquest diumenge 2 de juny de 2013.
Malgrat els obstacles, les dificultats, els imprevistos i els contratemps, ha estat una experiència al·lucinant. Quan vam començar amb tot això, jo concretament em vaig estrenar l’octubre passat amb la Marxa del Garraf, sabíem que no seria bufar i fer ampolles, per molt que aquest esport (o aquesta activitat) no és competitiu, i que moments difícils i durs com molts dels que ahir vam patir arribarien tard o d’hora.
Però els senders de Catalunya continuaran sentint intensament les nostres passes, no en tingueu cap dubte. Fins la propera Reus-Prades-Reus!
Xarxa de Senderistes 