Recorregut llarg: 9,62 Km / D+ 427m
Aquest cap de setmana s’ha materialitzat un moment molt esperat. Després de diverses reunions setmanals d’organització i preparació, per fi va arribar el gran dia: la 2a edició de la Marxa de Raquetes de Neu a Guils-Fontanera, organitzada per nosaltres, la Unió Muntanyenca Eramprunyà. Com l’any passat, som una de les proves no competitives del calendari del Circuit Català de Raquetes de Neu.
Dissabte va ser el nostre primer dia de feina. A les 7 del matí vam arrencar motors a Gavà en direcció a la Cerdanya. Afortunadament, no vam patir incidències de cap mena en el trajecte i vam arribar a l’estació d’esquí nòrdic de Guils-Fontanera en el temps que estimàvem, aproximadament dues hores i mitja. L’estació està ubicada 5 quilòmetres al nord de la població de Guils de Cerdanya, i a 12 quilòmetres de Puigcerdà.
Com no vam fer cap aturada durant el camí, vam aprofitar per a esmorzar abans de posar-nos a treballar sobre el terreny. La tasca era senyalitzar els 2 itineraris del circuit: el llarg de gairebé 10 Km i desnivell acumulat positiu de de 430 metres, i un de més curt de gairebé 8Km i desnivell acumulat positiu de 275 metres. El diumenge anterior, uns quants companys de la UME van pujar-hi i van fer un assaig preparatori. Van comprovar l’estat del terreny i també van aprofitar per a gravar els recorreguts en GPS.
Al voltant de les 10 del matí vam iniciar el marcatge. Com en les altres proves del Circuit, disposàvem d’unes piruletes de plàstic de color vermell, i també de cintes blaves. A més de marcar el recorregut, també vam pujar amb el menjar i l’aigua que serviríem als participants el diumenge als dos punts d’avituallament, un en el cas del recorregut reduït.
En algunes cruïlles de camins vam anar coincidint amb esquiadors de fons i també amb altres excursionistes amb raquetes, però cadascú anava seguint la seva ruta. Tota la nostra colla vam arribar al refugi de la Feixa plegats i a un ritme gairebé compacte. La meva parella, la Carolina, i jo ens vam anar quedant endarrerits i despenjats de la resta en algun moment. Ella s’ha estrenat aquest cap de setmana fent raquetes de neu, cosa que m’ha fet una enorme il·lusió. També s’estrenaven les seves raquetes, noves de trinca, i en més d’una ocasió van desajustar-se i això ens va obligar a fer algunes aturades no previstes.
De camí al refugi. A les nostres esquenes, el Puigmal i Núria.
El refugi de la Feixa havia de ser la ubicació del primer control/avituallament, i en el cas del circuit curt l’únic. Per les seves dimensions, podria considerar-se més una borda que un refugi. L’accés és totalment obert i lliure. Ens va sorprendre a molts trobar una llar de foc al seu interior. Vam guardar-hi l’aigua, la fruita i la xocolata per a l’endemà i vam dividir-nos en dos grups. La Caro i jo vam romandre al refugi amb uns quants companys més amb una missió molt específica i que havia de ser una de les cireretes del patís de la jornada de diumenge: la construcció d’un iglú de neu. Ens ho havíem pres, en certa manera, com una oportunitat de posar en pràctica tots els coneixements que vam adquirir en el curs d’iniciació i perfeccionament en raquetes de neu dos caps de setmana enrere a la Bonaigua, amb el company Adrià Colom. En aquesta ocasió, en comptes de motxilles, vam fer servir bosses d’escombraries inflades per a crear l’estructura externa i compactar la neu. Ens vam anar repartint tasques, que més o menys van quedar dividides en què els homes vam cavar i les dones van compactar i endurir la neu. Per l’esforç i per les hores que eren, vam aprofitar per a dinar per torns.
Cavant i compactant la neu de l’iglú.
L’altre grup havia continuat per a marcar el recorregut més llarg. Per walkie-talkie ens van avisar quan van arribar fins al cim del Roc Roig, on van aturar-se a dinar. Aquesta era la ubicació del segon control, on al dia següent els participants del circuit més llarg disposarien d’un altre avituallament amb aigua, xocolata i llaminadures. Els vam demanar que quan acabessin ens donessin l’avís per a abandonar el refugi i marcar el tram del recorregut curt fins a trobar-nos a la intersecció dels dos itineraris, d’aquesta manera acabàvem de marcar el circuit tots junts de nou.
I així ho vam fer. Vam arribar de nou a l’estació passades les tres de la tarda. Jo no vaig participar l’any passat, però els que sí ho van fer m’havien explicat que aleshores va haver-hi alguns problemes amb un dels responsables de l’estació perquè van acabar de senyalitzar el recorregut bastant tard, gairebé a les 17:00, hora de tancament tant de l’estació com de la carretera per accedir-hi. Enguany, afortunadament, no ha estat així. Abans de les 17:00 vam arribar a l’Hotel Puigcerdà, on pernoctàvem.
Durant les setmanes prèvies, el JuanPe ens havia comentat que ens tenia preparada una sorpresa molt especial per a la tarda de dissabte. Havia estat un secret molt ben guardat i va estar a l’alçada de les circumstàncies. Va aconseguir que poguéssim comptar amb la presència de l’escriptor i muntanyenc Manel Figuera. Va ser un col·loqui literari de luxe. Primer ens va explicar molts detalls de la seva novel·la El Darrer Pas, amb especialment èmfasi en tot allò que el va motivar i inspirar a escriure’l. I després va comentar en profunditat algunes de les excursions amb raquetes de neu més destacades del seu llibre titulat Les 50 millors excursions amb raquetes de neu, amb fotografies i mapes a través d’un projector.
Un instant de la trobada literària amb en Manel Figuera.
Després de la tertúlia literària amb en Manel i Figuera, i després d’haver tastat un suculent vi calent i dolç, cortesia de la nostra companya Isabel Molina, i també uns exquisits dolços amb motiu de l’aniversari d’una de les nostres companyes, la Mercè, va arribar l’hora de sopar. Era d’agrair poder sopar al mateix hotel. Hi estàvem allotjats en règim de mitja pensió, així que l’esmorzar de diumenge al matí també estava inclòs.
I va arribar diumenge, el gran dia. Quan passaven escassos minuts de les 7, la Caro i jo vam arribar al saló amb la intenció de carregar el combustible com Déu mana. Fruita, llet amb cereals, suc, i unes torradetes amb melmelada. Vam pujar de nou a l’habitació a recollir tot l’equipament, i cap al cotxe.
Vam arribar a l’estació cap a les 8 del matí. A les 9 començàvem a repartir pitrals als participants i a les 9:30 donàvem la sortida. Cadascun de nosaltres ja sabia quina tasca tenia assignada i la seva ubicació. La Caro i jo havíem de pujar fins al refugi de la Feixa i estar-nos al control fins que arribés l’equip escombra. També estarien amb nosaltres la Isabel, la Montse, la Mercè, el Miquel i la Teresa. Els vam comentar que nosaltres aniríem a un ritme més lent i que arribaríem més tard que ells, però que un cop que fóssim al refugi els donaríem un cop de mà en tot fins a l’arribada de l’escombra.
Tal com havíem vaticinat, poc abans d’arribar al refugi, ens van enxampar alguns dels participants que van fer el circuit corrents. Entre ells, el nostre company Manel Ortí. Però va ser a escassos metres. Ens va donar temps de ser-hi mentre van anar passant tots els participants que, com nosaltres, feien el circuit caminant, cadascú al seu ritme.
El participant més veloç, ens va sobrepassar pocs metres abans d’arribar al refugi de la Feixa.
Fins aquell moment, la Caro i jo encara no havíem decidit quin recorregut faríem diumenge a partir de l’arribada de l’escombra. Depenia més d’ella que de mi. Els companys que dissabte havien senyalitzat l’opció llarga ens van dir que no sumava gaire desnivell i la diferència no resultava difícil ni feixuga. Informació que va ajudar a què la Caro s’animés a completar el recorregut llarg.
Abans però, va donar temps d’anar rebent, un per un, tots els participants. Molts d’ells eren companys de la UME, però també es van apuntar fidels del Circuit com la colla de l’Agrupe de Mataró, entre ells en Jordi i en Jaume, alguns també de la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria. En Fermí Bernardo ja em va dir a Foc de Neu fa dues setmanes que fallarien perquè estarien fent la Marxa dels Castells de la Segarra, primera cita de la temporada de la Copa Catalana de Caminades de Resistència.
Envoltat dels companys de l’Agrupe de Mataró.
Dels nostres, mereix una menció especial la família Campany-Gómez, que com ja va passar a les Valls d’Àneu va estar representada al complet per la Laia, la Neus, la Montse i en Néstor, el nostre flamant president. Tot un honor.
La família Campany-Gómez al complet.
No em vaig fixar a quina hora va ser, però quan va arribar l’equip escombra, format pels nostres companys la María Jesús i en Mario, em vaig quedar sorprès perquè em va donar la sensació que van arribar molt d’hora, abans del que la majoria ens esperàvem. No havíem aconseguit repartir ni tots els plàtans, ni molt menys encara tota la xocolata. Era un pes que havíem pujat dissabte, que tocava tornar a dur a la motxilla de baixada. Però no va ser problema per a cap de nosaltres. Ens ho vam repartir, vam desfer l’iglú, i ens vam dividir en dos grups per a recollir les piruletes i les cintes i deixar la muntanya tant neta, o més si calia, com ens la vam trobar el matí de dissabte quan vam arribar.
La María Jesús, en Mario, la Isabel i la Montse van anar pel recorregut curt i van recollir la senyalització fins a la intersecció amb el camí llarg. La resta, vam continuar cap al circuit llarg. Sí, finalment la Caro es va atrevir a fer diumenge l’opció llarga. No li feia por enfrontar-se a un desnivell superior i a més de 2 quilòmetres addicionals. Al cap i a la fi, els companys que havien marcat aquest tram dissabte tenien tota la raó quan ens van dir que la diferència de desnivell és inapreciable. Transcorre pràcticament per l’interior del bosc, cosa que sempre em fascina. Endinsar-me entre els arbres i les plantes fins poder acariciar-los. A més anava fent corba fins gairebé arribar al següent control. Per tot plegat, a la Caro i a mi se’ns va fer molt agradable i amè.
De camí al segon control. Al fons, imponent, la Tosa d’Alp.
I allà hi eren, la Laura i l’Enrique, esperant a què arribéssim l’equip escombra. La Caro i jo anàvem una mica més avançats, no fos cas que ja no veiéssim les piruletes i perdéssim la gent de vista. Vam aprofitar les magnífiques vistes a la Tosa d’Alp per a demanar una foto junts, cortesia del nostre company Martín Franchi.
Al Roc Roig.
Vam menjar-nos les llaminadures que quedaven. Us puc assegurar que no va ser cap suplici. Xocolata també va sobrar en aquest control, i algunes ampolles d’aigua, encara que poquetes. Una mica més de pes a les motxilles, i cap avall. Ara sí, fins a l’arribada tot el camí era de baixada, suau i esglaonada. Les vistes a la Tosa d’Alp ens acompanyava fins al final pràcticament. També a la Serra del Cadí, i al Puigmal. Hi havia ganes d’arribar, però van ser inevitables més aturades fotogràfiques. Estaven més que justificades.
El paisatge convidava a aturar-se i capturar-lo en forma d’instantània.
En aquest darrer tram vam anar acompanyats de la família Zurriaga-Martín. Envejable, admirable i encoratjador el comportament dels dos menuts de la casa, en Biel i en Marc. Van ser uns autèntics campions. No tots podem dir que hem completat un circuit de raquetes de neu amb les seves escurçades edats. Té un mèrit impressionant, i va ser un plaer ser-ne testimonis directes i en primera línia.
En Biel Zurriaga i en Marc Zurriaga. Campions!
Cap a tres quarts de dues de la tarda vam arribar a la línia de meta, equip escombra acompanyants de la família Zurriaga-Martín. Quina satisfacció més gran. Quina alegria tan immensa. Per tot. Per sentir-te com sempre part d’una gran i tan ben avinguda família. Pel temps tan fantàstic, més primaveral que no pas d’hivern, en moltes estones vaig anar amb samarreta de màniga curta i com si res. Per l’ambient tan fraternal entre tots, equip organitzador i participants, molts dels quals són companys de travessa cap de setmana rere cap de setmana. En aquesta ocasió, ho sé, contravé el principi de modèstia i d’humilitat, però ens mereixem un 10 majúscul. No va haver ni una sola persona que no ens dediqués un somriure quan arribava als controls. Sabíem en tot moment que estàvem envoltats de gent que estava gaudint com canalla del dia, de l’ambient i de la companyia.
Els somriures van ser els nostres millors companys de travessa.
I encara quedava el millor! Em preguntava abans d’arribar quins regals quedarien en el sorteig final. Nosaltres teníem garantit un regal per a tothom. Per una banda, una gorra amb el nostre emblema, i per una altra, un obsequi a través del sorteig esmentat. Sense tongus i sense trampes, en el moment d’acabar treies un número d’una capsa i el localitzaves col·locat damunt del regal. Vaig fer un cop d’ull a la taula i vaig analitzar que encara quedaven opcions molt interessants: un llum frontal, un termo, llibres d’excursionisme. En fi, vaig provar sort i … no va estar gens malament, em va tocar el llum frontal! I a la Carolina, el termo! No trigaré en estrenar el frontal, aquest mateix dissabte a la prova que organitza el Grup Excursionista de Sant Llorenç del Munt a Ulldeter, inclosa com no podria ser d’una altra manera, al IX Circuit Català i a la VII Copa Catalana de Raquetes de Neu. És més, aquest any és també Campionat de Catalunya i tindrà una prova d’orientació opcional prèvia a l’inici del circuit. La cosa promet!
Ningú pot negar que feia molta mandra, però tocava recollir la paradeta. Entre tots va ser ràpid i sense majors demores. I com no, tocava posar un punt i final a aquesta aventura amb una fotografia d’equip que posen la pell de gallina, en el millor dels sentits. Era la culminació d’una feina, d’una tasca, d’una iniciativa motivada pel desinterès, per l’amor a la muntanya, gestada des de mesos enrere. Indescriptible. S’ha de viure i sentir en carn pròpia, en primera persona.
El viatge de tornada a casa després del magnífic dinar que vam fer al càmping Pirineus, molt a prop de Puigcerdà, mereix una crònica pròpia. Potser em dedico més endavant perquè les persones que ho vam viure creiem que mereix la pena compartir-ho. Només avançaré que uns quants vam voler evitar un embús impressionant i que no avançava abans d’accedir al túnel del Cadí, i que per tombar cap a la Collada de Toses ens vam acabar trobant amb panorama encara més desesperant i depriment. Però va valer la pena compartir el sentit de l’humor, la paciència i la filosofia amb què ens ho vam prendre la Laura, l’Enrique (els nostres xofers) i nosaltres dos. Així dóna gust veure’s immers en retencions de campionat com la d’aquest diumenge.
En fi, la nostra aventura raquetera continua sense descans. Aquest dissabte participarem uns quants a la prova d’Ulldeter. Tothom que estigui interessat, que contacti amb nosaltres. Serà especial perquè és nocturna. Així que prepareu frontals i aneu ben abrigats.
Us hi esperem!
Xarxa de Senderistes 