Marxa dels Dips 2014

Aquest dissabte passat, 24 de maig, he participat per segon any consecutiu a la Marxa dels Dips. És una prova de la Copa Catalana de Caminades de Resistència i està organitzada pel Club Excursionista REDDIS, entitat que anys enrere organitzava la ja desapareguda Montserrat-Reus.

Com començava ben d’hora, a les 6 del matí, a Pratdip, uns quants companys de la colla i un servidor ens vam allotjar la nit anterior a un hostal situat a la població veïna de Miami Platja. Fins l’any passat, Pratdip era un municipi del tot desconegut per a mi, així com la Serra de LLaberia, per on transcorre principalment l’itinerari de la Marxa dels Dips. Per a la majoria de gent que conec, fins i tot gran part dels muntanyencs com jo, encara a dia d’avui és una zona inexplorada. No deixo d’animar-los a què s’apropin i es deixin enamorar dels seus encants.

En fi, després d’un sopar en què va predominar la pasta i la pizza acompanyades d’un bon grapat de rialles, la Mercè Ribes, la Maria Milla, la Maria Vizcaíno, en Xavier Carós, en Txuse Carrera, l’Edu Bartrina i un humil servidor vam apagar llums i vam dormir la mona fins quarts de cinc del matí. Vam esmorzar i vam engegar motors cap a Pratdip cap a un quart de cinc.

Sort que és una marxa amb una quantitat raonable de participants, no gaires més de 200. Si fóssim més, la missió d’aparcar en un poble com Pratdip se’ns faria molt més complicada. Poc després de dos quarts de cinc ja teníem a mà els nostres dorsals i vam poder afegir als nostres estómacs uns donuts industrials als que pràcticament ningú vam poder resistir la temptació.

Mentre fèiem temps al poliesportiu de Pratdip fins que donessin la sortida, com és habitual, va ser moment de saludar a altres amics i coneguts fidels i habituals de la Copa Catalana, que cada dia en són moltes i molts més. I com ve sent tradició, no va poder faltar una fotografia de família inicial, cortesia d’una coneguda d’aquesta temporada al Circuit Català de Raquetes de Neu.

6 en punt del matí. Es donava el tret de sortida oficialment la Marxa dels Dips 2014. Una de les últimes persones que vaig poder saludar abans de començar va ser la Maria Pujol, a qui vaig conèixer setmanes enrere a la Riudoms-la Mola-Riudoms. Em va fer molta il·lusió retrobar-me.

La Marxa dels Dips té una peculiaritat especial. Està conformada per tres rutes que convergeixen a Pratdip. La primera d’elles és d’uns 10 km i puja i baixa del Puig de la Cabrafiga, un 100Cims de la FEEC; la segona és l’essència de la marxa i travessa l’interior més pedregós i abrupte de la Serra de Llaberia, d’uns 20 kms en total; i la darrera part és la més llarga, amb uns 30 km, i passa per poblacions de la comarca com Vandellòs i voreja més per la perifèria Llaberia per a tornar i finalitzar a Pratdip.

La part inicial, de pujada al Cabrafiga, no la recordava amb el desnivell que té ni tan pedregosa com és. Al llarg de la marxa em va anar passant, recordava amb precisió alguns detalls, i molts altres els havia esborrat inconscientment del meu registre. Un any per mig i tenint en compte que són en total 60 km justifiquen aquesta mena de lapsus. Ja m’agradaria quedar-me amb cada particularitat del territori i del paisatge, però la part positiva és sentir que hi ets per primera vegada amb l’emoció que implica.

La Mercè va anar a un ritme coetani al de la Maria Milla i el meu fins poc abans d’arribar al Cabrafiga, i en gran mesura va ser per l’embús que es genera pel tipus de camí i de vegetació que predominen en aquesta zona. Corriols estrets i tancats per plantes punxegudes com el garric. Perquè us feu una idea, com si per un moment ens traslladéssim al massís del Garraf més profund. Avançar a altres companys a un pas més lent no era impossible, però sí complicat i fins i tot perillós. Un dels participants ho va fer en un punt amb caiguda i va relliscar amb el peu esquerre. L’ensurt va ser monumental, més pel que podria haver estat que no pas pel que afortunadament passar, una caiguda sense major transcendència.

Quan el terreny ho va permetre, la companya imparable Mercè va tirar milles i ja no la vam tornar a veure més. Des de la distància vaig aconseguir fer una fotografia reduint al màxim el zoom de la meva càmera compacta, bé de la meva sogra que és un sol i me la presta a totes les marxes, en què es distingeix la silueta de la Mercè. Va ser un comiat fotogràfic fins a nou avís. Ara que hi penso … no coincidirem el proper cap de setmana perquè ella farà la Gràcia-Montserrat i jo la Reus-Prades-Reus; i tampoc ens veurem a la Marxa del Cap de Rec el 14 de juny perquè ella és una fera de les ultres i estarà fent l’Emmona amb en Txuse i companyia … en fi Mercè, abans de la Matagalls-Montserrat espero que ens veiem el pèl i compartim alguns quilòmetres, que a aquestes alçades no cal que et digui que és un dels majors plaers que em puc permetre. Molta sort a Gràcia i a l’Emmona!

La Mercè, de blanc en primera línia, imparable com sempre.

En Xavier Capdevila mai falla, mai es perd cap cita, sempre està al peu del canó càmera en mà, i no pas amb una compacta com la meva, bé de com la de la meva sogra. Sempre aconsegueix arribar, sinó el primer, dels primers als indrets amb les millors panoràmiques. En aquesta ocasió, té un mèrit afegit perquè el vent bufava de valent, i ell mateix em va confessar recentment per les xarxes socials que literalment s’estava pelant de fred. Li rajava un rec de sang del genoll, i em pensava que es devia a una caiguda. Em va comentar que va ser per una rascada amb alguna de les plantes punxegudes a les que em referia abans. Ai Xavier … mai no podrem agrair-te com et mereixes tota la teva tasca, ets tot un professional!

A dalt de tot del Cabrafiga, el vent no perdonava. Tot i així, vaig voler esperar la Maria, que anava escassos metres per darrere, i fer-nos la que va ser la nostra primera selfie de la jornada. Un 100 Cims com el Puig de la Cabrafiga s´ho mereix.

La baixada de nou a Pratdip va ser bastant lleugera. Més boscosa, frondosa i ombrívola, i la veritat és que s’agraeix. Encara més que els corriols siguin més oberts i espaiosos. El Txuse ens va avançar pocs metres després del cim i com a la Mercè, ja no el vam tornar a veure. Fins la propera company!

Control 1. Pratdip. 7:45

Una mica més de dolç per al cos, i sense més distraccions vam començar la segona part. Com feia referència abans, encetàvem el nucli essencial i distintiu de la Marxa dels Dips. Ens endinsàvem pel cor de la Serra de Llaberia, tècnic, vertiginós, pedregós, i aquest cap de setmana a més molt tapat per la boira i els núvols.

Van ser diversos els passos equipats amb corda que vam haver de travessar, i encara més les grimpades inevitables per a fer molts altres. L’any passat, aquest tram em va tocar passar-lo en unes condicions climàtiques ben diferents. Aleshores el cel estava molt més lliure de núvols i predominava el sol. En aquesta ocasió, la boira que esmentava cada cop era més intensa i començava un lleu, però en augment, plugim. L’atenció que havíem de parar era considerable ja que el terreny resultava enormement lliscant. Com podreu imaginar, la progressió va ser inevitablement lenta. No tenim cap necessitat de patir cap ensurt greu. No teníem cap pressa i valia la pena gaudir de la zona tot i les dificultats.

Abans d’arribar al control de Llaberia els passos estrets, angostos i empinats van donar a pas a pistes forestals amples i de baixada. Va ser l’ocasió de recuperar el ritme alentit, les cames tenien ganes de trotar una mica tot i que faltava molta marxa per endavant. En fi, les reserves energètiques es veien capaces, així que les vam deixar fer i ens vam deixar anar.

Control 2. Llaberia. 9:31

Creieu-me quan us dic que aquesta és una de les marxes en què ens cuiden i ens mimen, especialment pel que fa al menjar dels avituallaments. Som al Baix Camp i no podia faltar l’exquisida llet d’ametlles de la casa Almendrina. Com l’any passat, una de les meves perdicions alimentàries. És dolça i deliciosa. A cap altra prova n’he vist, ni tan sols a la Reus-Prades-Reus. Si me’n descuido, esgoto les existències, i no és cap exageració.

El terreny continuava sent força tècnic, però una mica menys. Destaquen un parell de canals, almenys en una d’elles recordo haver vist una corda. Però en general, la progressió no s’arriba a fer tan lenta i feixuga.

El plugim de feia una estona, ara s’havia convertit en pluja i es confirmava el pronòstic en aquesta franja horària. A diferència de l’any passat, no duia impermeable. Però afortunadament no va intensificar-se més del compte i vam poder continuar amb molta dignitat. Això sí, les relliscades van ser inevitables. Una d’elles va acabar en caiguda, poc abans d’arribar a Pratdip per segon cop, però la meva motxilla va funcionar com un airbag infal·lible i com si res hagués passat.

En aquest tram, entre Llaberia i Pratdip, la Maria i jo vam coincidir amb poca gent. Recordo dues parelles d’homes, que en diferents moments ens van acabar avançant. Pel nombre de participants total que érem, ens havíem despenjat bastant entre nosaltres i ja fins al final de la marxa van ser moltes més les estones en què vam caminar sols que no pas acompanyats o a prop d’altres participants. En aquest aspecte, una vegada més em puc sentir molt afortunat per haver gaudit de la grata companyia de la Maria des de l’inici fins al final. Formem un tàndem excepcional i mai no falten els moments de bon humor i de fer el borinot tant com calgui. Gràcies Maria!

Control 3. Pratdip. 10:53

Ara sí, tocava una aturada fisiològica com Déu mana per a buidar les reserves que el meu cos no necessitava, suposo que no us calen més detalls. És d’agrair poder disposar d’un lavabo i haver de fer, com sempre pràcticament, a la natura en plena intempèrie.

Vam menjar una mica de salat i una mica de dolç, sense atiborrar-nos. I vam emprendre el camí cap a la part més llarga del dia. La ruta final de la jornada.

Els primers dos quilòmetres, aproximadament, eren idèntics a la pujada al Cabrafiga, fins que arribàvem a una intersecció a partir de la qual ens anàvem allunyant de Pratdip en direcció a Vandellòs.

L’any passat, crec que ho he esmentat línies abans, l’organització es va veure obligada a fer una modificació important en aquest tram degut a la nidificació d’una àguila de la zona. Estona després, al control de Llaberia, la Carme, presidenta del REDDIS, es va referir a aquesta circumstància amb ironia fina: “hi ha una àguila per la zona que s’ha fet un xalet”. Això va implicar haver de retallar quasi dos quilòmetres del recorregut originari i reduir una mica el desnivell acumulat. Jo no vaig tenir ocasió de fer aquest itinerari primer ja que em vaig estrenar a Dips l’any passat, però tothom que ha viscut les dues versions em confirma que la part retallada és molt maca i que és una llàstima no poder passar-hi. En fi, no serem nosaltres qui posi traves a la fauna autòctona, i si allà s’hi troba a gust, la muntanya és prou gran i extensa per a trobar camins alternatius.

Novament, era d’agrair no estar sotmès al sol asfixiant que feia l’any passat tot just quan passava per aquesta zona. Fins a trobar zona de replà, des de Pratdip és pujada contínua durant gairebé quatre quilòmetres, el vent i els núvols estaven sent bons aliats. Les nostres cares d’alegria en donaven fe.

2a selfie de la jornada

Doncs això, després de salvar una pujada bastant llarga, per corriols i amb algun pas amb grimpada, tot i que res a veure amb els de Llaberia estona abans, va venir un coll on hi ha una caseta de fusta i unes antenes d’alta tensió, i a partir d’aquí i fins al següent control tot va ser baixada i per pista. Després de força estona, vam poder trotar i accelerar una mica el ritme.

Control 4. Santa Marina. 12:13

Em va salvar que hi hagués un restaurant amb lavabo just al costat de l’avituallament, suposo que ara tampoc li cal a ningú més cap detall al respecte.

Els companys del control van ser molt simpàtics i vam mantenir una conversa agradable durant uns minuts. No hauríem tingut cap inconvenient en quedar-nos-hi més estona, però la marxa havia de continuar. A la Maria li anava dient que ja no menjaria més llaminadures d’ara en endavant, que no fos que les ganes de buidar reserves tan sobtades vinguessin per això. La Maria es feia un fart de riure i em deia que ni jo mateix em creia una cosa així, que tornaria a menjar llaminadures a cada control. Ai … ja són moltes caminades plegats i ens coneixem a la perfecció. Si hi ha dolços, no m’hi puc estar.

Fins a Vandellòs, gairebé tot el camí va anar fent baixada. En alguns trams per corriol, en altres per pista. El dia continuava molt núvol, però ja sense boira i sense pluja. El terreny estava molt relliscós i fins al final a tot hora havíem d’estar ben alerta. Afortunadament, no he de relatar cap ensopegada ni caiguda.

Va ser tota una sorpresa trobar-me de nou al camí amb la companya Maria Pujol, amb la seva capelina verd fosc, bastó en mà i ben somrient. Com m’imaginava, em va confessar que s’havia saltat el segon bucle, així es va referir a la segona volta per Llaberia, i que continuava fins a Pratdip xino xano ja com a participant abandonant.

La Maria Milla i un servidor vam continuar trotant ja que el terreny ens ho permetia amb certa dignititat, i quan ens vam voler adonar ja estàvem entrant a Vandellòs. Abans, però, em va agradar molt poder contemplar el Puig de la Cabrafiga des d’una altra vessant que li conferia una forma bastant diferent a la que havíem vist en la pujada inicial. Des d’aquí, la silueta resulta molt més piramidal i punxeguda. De debò, em va deixar impressionat.

Control 5. Vandellòs. 13:01

Anàvem mirant el rellotge de tant en tant i vèiem que el ritme global que dúiem estava resultant més ràpid que el que jo duia l’any passat. Havia acabat la marxa en 13 hores 51 minuts. No tenia cap propòsit concret enguany, però sabíem que si no afluixàvem de ben segur milloràvem la marca.

La peculiaritat d’aquest control és que s’ha de fer i desfer el mateix camí fins a una intersecció, però no massa. Hi vaig arribar amb unes ganes descomunals de beure llet d’ametlles, tot recordant que l’any passat en tenien uns quants brics. Va ser una enorme desil·lusió comprovar que no en tenien en aquesta ocasió. La boca em feia aigües i tot!

Bé, per a consolar una mica les penes em vaig conformar amb una mica de llimonada i fidel al meu estil un bon grapat de llaminadures. El cos no em demanava menjar salat, tot i que hi havia per a escollir.

Doncs això, des del control vam desfer el mateix camí i vam anar saludant molts companys que anaven en sentit invers cap al control, una cosa similar que passa quan baixes del Tagamanent fent la Travessa del Montseny i et creues de cara amb gent que encara l’està pujant. I desfent camí vam anar a parar a la intersecció a partir de la qual es desvia el camí cap el següent control.

A partir d’aquí, el camí durant una estona bastant prolongada no és gaire … amè ni entretingut. Hi ha més asfalt del que qualsevol de nosaltres desitjaria, i les vistes no són massa agraïdes. Qualsevol intent de donar vida i color al moment és benvingut, oi que sí Maria?

Això és amor per la natura, la resta són ximpleries.

Al briefing inicial al poliesportiu, en Lluís Simó havia comentat que s’havia canviat l’emplaçament del control número 6, i que d’aquesta manera aquest any ens estalviàvem desfer un tram de camí expressament per anar-hi i tornar molt més llarg que el que s’ha de caminar a Vandellòs. Tot un detall, també pel que fa a la confortabilitat i la comoditat de poder fer una aturada a dins d’una masia.

Control 6. Mas del Rarner. 14:26

Quin luxe de punt d’avituallament, amb llits i sofàs. I per si fos poc … aquí sí tenien llet d’ametlles!

Les nostres cares de felicitat o deien tot. Quines ganes de quedar-s’hi, Déu meu. Però no era la nostra missió en aquell moment, potser en una altra ocasió.

Els núvols feia estona que s’havien esfumat del tot, no quedava gairebé ni rastre d’ells. El temor a una onada de calor descomunal s’anava apoderant poc a poc de nosaltres. Cridàvem al cel perquè fes retornar els núvols que calguessin, abans que la calor i la xafogor qualsevol alternativa era més que benvinguda.

Com abans d’arribar al control, el camí va transcórrer durant una bona estona per una riera bastant pedregosa, principalment fent pujada, però era suportable, tot i el cansament en augment pels quilòmetres i les hores que ja havien passat des del començament.

D’aquest tram, i ja ni les recordava de l’edició anterior, destaquen unes gran partes rocoses verticals amb unes enormes taques negres. Tinc registre d’haver vist fenòmens geològics idèntics baixant de la Gallina Pelada ara fa tot just un any. Vistes de prop, impressionen.

A la Maria li anava animant dient-li que el desnivell positiu ja estava pràcticament finiquitat. Sí que és cert que fins arribar per segon cop al control de Llaberia, el gràfic s’enfila encara força, però tenint en compte tot el que portàvem ja recorregut a les nostres esquenes, això era qüestió de bufar i fer ampolles. De fet, els dos quilòmetres previs, aproximadament, a l’arribada al control de Llaberia són bastant planers i molt boscosos, agraïdament ombrívols davant el sol incipient d’aquelles hores de la tarda.

Camí ombrívol per bosc abans d’arribar al control de Llaberia.

Control 7. Llaberia. 15:33

La Carme, presidenta del REDDIS, ens va escanejar els dorsal i amb ella vam estar parlant una bona estona. Com ja he fet referència abans, va sortir a la conversa l’àguila autòctona que s’havia fet un xalet a la zona i que els havia obligat a canviar el recorregut. Li va avisar que havíem vist un company que s’havia confós i durant uns quants metres havia continuat per on no tocava, just per la zona restringida des de l’any anterior. Però que vam ser a temps d’avisar-lo des de la llunyania, aprofitant que el vèiem en alçada, perquè fes marxa enrere i tornés al camí que corresponia. Quan va sentir les nostres paraules, el noi en qüestió ens va donar les gràcies i ens va confessar que havia estat ell. De més a prop no l’havíem reconegut, de fet ens pensàvem fins a aquell moment que es tractava d’un conegut de Reus perquè duia un paravent del mateix color, ja ens estranyava no haver-lo tornat a veure.

-Maria, un control més, unes quantes pistes forestals de baixada, i de nou som a Pratdip!– li exclamava amb entusiasme i encara més ganes d’arribar a la meta.

Com sol passar en aquests quilòmetres finals a les marxes, no t’acabes de creure que ja ho tinguis a tocar, que quedi tan poc per arribar. Tan és així que vam arribar a l’últim control amb la típica sensació d’incredulitat per no esperar-te pas que ja hi siguis allà.

Control 8. Coll del Guix. 16:22

Segons les paraules d’un dels voluntaris del control, puro en mà, només mancava un repetjó d’uns 50 metres una mica més endavant i la resta ja tot era baixada. Segons el meu record, per aquí anaven els trets. L’any passat vaig fotre molta canya a les cames d’aquest control fins a l’arribada per assegurar-me que arribava a Reus abans de les 21:00 per agafar el darrer tren en direcció Barcelona. I en efecte, no recordava gaire cosa més que pista forestal de baixada. Però del que hom recorda i del que informen a l’últim control habitualment al que finalment t’hi trobes pot arribar a haver-hi diferències substancials. De repetjons, encara quedaven uns quants, i tant a la Maria com a mi se’ns van fer una mica durs. Cada cop que començava un d’ells, els crits de desesperació es barrejaven amb les rialles en forma d’instint de protecció davant les adversitats del terreny. De debò, fèiem el possible per prendre’ns-ho amb la màxima filosofia i sentit de l’humor, però literalment ja no podíem amb les nostres ànimes.

Els repetjons, però, es van acabar. Van desaparèixer. Es van acomiadar fins a nou avís. Pratdip ens esperava per quarta vegada, disposada a acollir-nos amb els braços ben oberts. Encara no la vèiem, i ens preguntàvem si quedava en línia recta darrera dels turons que no ens deixaven veure l’horitzó, o més aviat cap a l’esquerra al costat dels camps de conreus que cada cop teníem més a prop. Sospitàvem (i desitjàvem) que era per allà. Endavant Maria! Que ja ho tenim!

No eren ni les 6 de la tarda. Havia millorat en més de 2 hores la meva marca respecte l’any anterior, sincerament estava molt gratament sorprès.

La Maria, pobre, encara havia d’esperar a què arribés l’Edu amb les claus del seu cotxe i poder recuperar així la seva roba neta. Pel que a mi respecta, tot i la mandra que em feia anar expressament al cotxe a buscar-la, em vaig sentir afortunat per una cosa tan senzilla com poder rebre una dutxa d’aigua be calenta sobre el meu cos i poder ficar-me al cotxe com si fos un home nou. M’esperaven, al cap i a la fi, més de tres de camí fins al refugi Lluís Estasen, a peu del massís del Pedraforca. Allà ja hi eren uns quants companys de la UME amb qui a l’endemà aniríem a fer plegats el cim del Cadindell des de Josa de Cadí.

Maria, si has tingut la paciència de llegir totes aquestes línies, gràcies de tot cor per la bona companyia de principi a fi. Sense el teu sentit de l’humor no hagués gaudit igual d’aquesta marxa, t’ho asseguro. Molta sort avui, perquè acabo d’escriure aquesta cònica dissabte 31 de maig de 2014, a la Gràcia-Montserrat. Records a la Mercè, a en Txuse, a en Francesc, a l’Edu i companyia i no cal que us digui que demà us trobaré molt a faltar a la Reus-Prades-Reus.

Una abraçada ben forta a totes i a tos! Fins la propera!

 

 

 

 

Va Caminada Sants – Montserrat

Aquest cap de setmana ha estat d’allò més atapeït pel que fa a marxes populars cap a Montserrat. Una de les més tradicionals és la que organitza el meu centre excursionista, la Unió Muntanyenca Eramprunyà, i que comença a Gavà. Amb certa … timidesa he de confessar que no he tingut encara l’honor de fer-la. Aquest any hagués estat una ocasió magnífica per a estrenar-m’hi, però en qualsevol dilema on entri en joc la Copa Catalana de Caminades de Resistència, aquesta sempre surt victoriosa.

Així que m’he decantat per la Va Caminada Sants – Montserrat, organitzada per la UEC de Sants i puntuable per a la 17a Copa Catalana de Caminades de Resistència. Fa exactament un any, per aquestes dates, feia per primer cop una marxa nocturna i per damunt dels 80 quilòmetres. Es tractava ni més ni menys que de la clàssica i emblemàtica Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Com ja va passar aleshores, enguany totes dues marxes s’han solapat el mateix cap de setmana al calendari de la Copa i un humil servidor, com moltes companyes i companys, s’han vist obligats a escollir entre una de les dues.

Doncs això, per raons diverses, aquest any m’he decidit a donar una oportunitat a l’opció més jove en el temps. El punt d’inici va ser la Plaça de Sants a les 17:00 de la tarda. El meu amic i company de la UME Jordi Llorens es va afegir al carro i s’havia inscrit molt pocs dies abans. Havia tingut el detall de recollir la samarreta i el dorsal divendres a la tarda aprofitant que estava per Barcelona. Vam arribar-hi una mica abans de tres quarts de cinc. Vam anar a la taula de l’organització a segellar els dorsals. En aquesta ocasió eren unes cartolines en forma de tríptic, de tal manera que una còpia se la quedaven a l’inici, una altra al final, i la restant per a nosaltres com a record.

Alguns amics i companys fidels a la Copa com l’Edu Bartrina, la Paqui Bertran o en Xavier Capdevila eren a Navàs. Inevitablement la colla quedava dividida entre les dues marxes, fet al que se sumava la lesió d’última hora d’en Francesc Gibert, company que havia d’estar amb nosaltres a Sants. Entre tot plegat, es vivien els instants previs amb cert regust d’enyorança vers les persones que no ens acompanyarien. Però també amb l’alegria de poder retrobar molts altres companyes i companys, quasi tots ells integrants de la gran família del CEIC: en Goyo, en Paco Coletas, l’Antonio Serrano, l’imparable Txuse Carrera, entre moltíssims altres. De tots ells, a qui més ganes tenia de veure, després de dues setmanes que se m’havien fet interminables sense compartir quilòmetres per les muntanyes del nostre país, era a la Maria Milla i a la Mercè Ribes. Els hi tinc un afecte molt especial, elles ho saben. A aquestes alçades ja són part de la meva família en tots els sentits. Tret dels quilòmetres inicials en què vaig apurar un pèl la maquinària, van ser les meves companyes de marxa inesperables fins a l’arribada al Santuari de Montserrat. Només per la seva companyia, aquesta ha estat una de les millors marxes de la meva vida, sense exagerar pas. Han estat un suport emocional incalculable. Gràcies de tot cor.

En Txuse, un servidor, la Mercè i en Jordi. La Maria va arribar una mica més tard.

Van sonar exactament sis petards ben sorollosos, tot just d’una exhibició de ball de gegants a càrrec d’una agrupació de cultura popular de la zona. Això significava que es donava oficialment per encetada la Va Caminada Sants – Montserrat.

Va haver uns instants de certa confusió sobre per quin carrer tombar després de Plaça de Sants. Jo no havia llegit el full informatiu que lliuraven amb el dorsal i la samarreta. A posteriori em van aclarir que en ell s’informava que fins després del Parc Cervantes no trobaríem cap cinta groga de la FEEC ni cap mena de senyalització. Fins allà, s’explicava que havíem de pujar primer per Carrer de Sants i posteriorment enllaçar amb Rambla de Brasil i Gran Via de Carles III fins arribar a la Diagonal. En tot aquest tram, anava seguint els passos tan a prop com podia dels més ràpid, un grupet d’uns 5 corredors, entre ells en Txuse.

Aquest grup anaven com una bala, però vaig ser capaç de no perdre el contacte visual fins arribar primer al Parc de Cervantes i després a l’inici de la part de Collserola que travessa aquesta marxa, molt a prop de l’Hospital de Sant Joan de Deu. A partir d’aquí, segurament en part per tota la quantitat d’asfalt que ja ens havíem empassat amb patates, vaig començar a aminorar considerablement el meu pas. Quedaven encara més de 60 Km’s fins a Montserrat, feia calor, estava encara en ple procés digestiu del dinar … el cos em demanava prudència i dosificar les forces i les energies.

Control 1. Bellsoleig. Km 8,18. 17:56.

Primera sorpresa agradable de la jornada. Em vaig trobar amb el primer avituallament molt abans del que m’esperava. Una mica de taronja, unes quantes llaminadures, i a continuar. Al cap d’un minut, l’altra cara de la moneda. Baixaven uns quants cotxes per la pista forestal que anava cap a la hípica de la zona. Un d’aquests cotxes baixava a tanta velocitat que no va controlar prou bé la trajectòria i a punt, de debò a punt, va estar de topar amb un dels companys de la marxa. Va aconseguir frenar a míl·limetres d’ell. Com us imaginareu, la indignació va ser brutal i no va estar-se de recriminar-li, i amb raó, el seu comportament temerari i imprudent. I per a la nostra perplexitat, el conductor encara va tenir la sang freda de baixar la finestra i encarar-s’hi com si no hagués fet res malfet. Sense paraules. En molt de temps no havia presenciat res tant indignant com això. Afortunadament, no va haver col·lisió i el company no va prendre cap mal. Era tot un personatge. A la sortida havia estat parant uns minuts amb nosaltres i li havia explicat a la Mercè que ell havia viscut a Sants gran part de la seva vida. No va confessar-nos d’on era natural exactament, però per l’accent havia de ser de les Terres de l’Ebre o de la província de Lleida. Em vaig despenjar d’ell i es va quedar una mica enrere. No el tornaria a veure fins a l’arribada al santuari.

A mà dreta, el misteriós company de Sants, i de més al Sud també.

Com era qüestió de poques hores que es fes de nit, aquesta estona va ser la que més vaig aprofitar per a fotografiar el paisatge i els llocs per on passàvem: Sant Pere Màrtir, el Puig d’Olorda, el Puig Madrona … cims coneguts i coronats recentment en diferents rutes en el meu repte personal dels 100 Cims de la FEEC. Collserola no està valorada com es mereix, potser pel factor de proximitat a la gran ciutat. És un espai amb molta diversitat en la seva vegetació i també amb molts encants.

El Puig d’Olorda.

El terreny anava alternant pujades i baixades de manera suau i proporcionada. Em podia permetre aturar-me a fer fotografies i recuperar el ritme sense problemes. Sovint mirava enrere amb l’esperança que m’enxampessin en qualsevol moment la Maria, la Mercè i en Jordi. Però de moment no els veia.

Control 2. Sant Bartomeu de la Quadra. Km 17,37. 19:12.

Suculents esntrepans de diversos sabors i ingredients. Però jo no tenia tanta gana. Em venia més de gust plàtan i donuts. Ho sé, sóc un golafre i els dolços són la meva perdició. No tinc remei.

Just quan m’acomiadava de les voluntàries de l’avituallament i els agraïa la seva tasca, unes precioses veus femenines ben familiars cridaven a l’uníson el meu lema més característica allà on vaig: A tope! Eren la Mercè i la Maria que venien escopetejades. L’exaltació per l’alegria de tornar-les a veure era equiparable a un orgasme, amb el permís de la meva estimada Caro. Però ja havia engegat motors i vaig cridar-les que no s’aturessin més del compte, que jo continuava a ritme suau i així m’agafaven de camí.

A estones tenia a la vista el Puig Madrona, i a estones desapareixia del meu abast visual. Anàvem vorejant el cim per corriols i pistes travessant la banda de Collserola pertanyent al Papiol. En qualsevol instant m’havien d’enxampar aquestes dues mosses, cosa que desitjava més que cap altra, així que anava reduint el marge de distància aturant-me a fer fotografies aprofitant les hores de llum que encara teníem per davant. Una de les més especials, la muntanya de Montserrat vista per primera vegada durant aquesta travessa. Emociona.

La muntanya màgica esperava la nostra arribada.

On són aquestes xicotes? Em preguntava. En fi, segur que elles sí que han arreplegat algun entrepà, i ben fet. En fi, vaig continuar. Sabia que era qüestió de poca estona retrobar-m’hi.

Control 3. Can Maymó. Km 26,26. 20:22.

Em venia molt de gust repetir taronja, n’havia menjat al primer control. Però l’estona que triga i tot el que costa que desapareguin les restes que es queden entre les dents em van fer tirar-me enrere. Així que vaig tornar a menjar una mica de plàtan i unes quantes llaminadures.

–Per fi! Les primeres dones!-Van cridar les voluntàries de l’avituallament en veure arribar la Mercè i la Maria.

Com caigudes del cel.

Em vaig sumar a l’eufòria col·lectiva cridant que eren unes cracks i unes campiones. Començava d’aquesta manera la marxa de nou en molts aspectes. Retrobar-me amb elles dues significava sentir-me de cop frec com una rosa, renovat d’energies per les bones sensacions que experimento quan estic a prop d’elles. Això ja era una altra cosa.

Els vaig preguntar pel Jordi. Em van preguntar que ja feia estona que s’havia quedat enrere. Una llàstima que no s’hagués pogut pujar al mateix carro. Ja no el vam poder tornar a veure fins a l’arribada.

A la rotonda on anys anteriors es tombava cap a la dreta i s’havia de creuar la inacabable i monòtona zona industrial de Castellbisbal, un parell de voluntaris ens van dir que enguany havíem de continuar recte i més endavant tombar a l’esquerra. Començava un tram renovat que, segons les informacions de la pàgina web de la UEC de Sants, estalviava tot l’asfalt de l’esmentat trajecte de Castellbisbal encara que sumava 2 quilòmetres al total.

Durant gairebé un quilòmetres, vam anar caminant en una direcció totalment inversa respecte a la que dúiem des del començament. Deixàvem momentàniament Montserrat a les nostres esquenes i ens dirigíem en una trajectòria oposada en paral·lel al riu Llobregat per un cantó i a l’Autovia 2 per un altre. Francament, no ens estava convencent gens l’alternativa. Malgrat tot, alguna instantània aportava un mínim de bellesa a tot aquest panorama encaixonat entre ponts, carreteres i obres inacabades.

Aquests ànecs aportaven una mica de bellesa enmig d’un panorama gris i sorollós.

Tal com imaginàvem, i encara més desitjàvem, va arribar un moment que ja deixàvem de mirar cap al Delta del Llobregat i el camí va fer corba per a tornar a encarar-se novament en direcció Montserrat tot just per una pista que transcorre paral·lela a l’A-2. Un camí molt similar a la Via Verda de Girona, escenari de la recent edició de la Oxfam-Intermon Trailwalker. Tant la Mercè com la Maria hi ha participat en anys anteriors, i inevitablement el camí va evocar records de tota mena, la majoria no molt gratificants. Quan el terreny es tan pla, a persones com nosaltres acostumades als desnivells i les irregularitats que dibuixen les muntanyes, se’ns fa tremendament pesat i feixuc. Les cames ens patiran sempre molt més en aquestes condicions que no pas en altres. En fi, la nit queia lentament, i noves i inspiradores estampes es dibuixaven al cel. No ens van deixar pas indiferents.

Quan ja es va fer fosc del tot, vam coincidir per primera vegada amb el recorregut de la tradicional Travessa Almeda – Montserrat. Hi tenien a sota d’un pont de l’autopista un enorme avituallament, amb infinitat de voluntaris, amb grups electrògens i focus de llum ben potents. Per l’olor que arribava, devia tractar-se de l’avituallament estrella amb botifarra. Era temptador aturar-s’hi, però nosaltres havíem de continuar el nostre recorregut.

Va haver un primer moment de dubte considerable, després en vindrien molts més. Les cintes de la FEEC es barrejaven amb les blanques i vermelles de l’Almeda – Montserrat. Algunes de les nostres estaven misteriosament i inexplicablement tallades a la meitat, no es veien gens a una certa distància. L’experiència de la Mercè ens va salvar. També va ajudar que portés gravat el track actualitzat al seu GPS. Fer una marxa nocturna així és tot un luxe i un goig. Gràcies Mercè! No sé com ens haguéssim en sortit sense tu.

Control 4. Can Olivaró. Km 37,92. 22:14.

Aquest cop sí, l’estómac es mereixia ser satisfet amb un bon entrepà. I com a bon amant del dolç, no podia decantar-me per cap altre que el de Nocilla, o Nutella. Fos quina fos la marca, estava deliciós.

El control estava ubicat quasi al mateix indret on ho està a la Gràcia – Montserrat, però a l’altre cantó de la carretera. De fet, a partir d’aquí i fins a Ullastrell el recorregut va ser gairebé idèntic amb aquesta marxa.

En Joan, un noi a qui no coneixíem de res, es va sumar al nostre contingent i va ser el nostre quart company de colla fins al final. Les caminades de resistència són l’inici de molt bones amistats. Constitueixen un seguit de moments, d’indrets i de situacions que generen una gran empatia i complicitat vers les persones que t’envolten i amb les que comparteixes camí. Jo crec que aquesta és la vessant que més enganxa i més ens agrada a tots els apassionats d’aquest món.

Control 5. Ullastrell. Km 43. 23:11.

La Mercè cada cop que arribàvem als controls, el primer que feia era mirar amb lupa la llista on els voluntaris anotaven el número de dorsal i l’hora de pas de cada participant. D’aquesta manera anava controlant l’estona que ens separava d’en Txuse. Si no recordo malament, va ser justament aquí, a Ullastrell, on va advertir que la distància s’havia reduït perquè de 30 minuts com havia observat en els controls anteriors, ara ja només ens portava 20 minuts.

–Ep. Sembla que s’ha relaxat. Amb sort encara l’enxamparem-ens va dir, la Mercè.

A certa distància prudencial, la Maria em xiuxiuejava que la Mercè volia fer l’impossible per a enxampar en Txuse per estalviar-se el cachondeo que sol regnar després de les marxes. En Txuse li sol refregar que l’ha hagut d’esperar, com si ell fos un mega crack finisher i ella una lentorra al seu costat. De ben segur que tot això en Txuse ho fa amb la millor intenció humorística. Però … ja se sap com són les dones … i si us plau que ningú em mal interpreti. No em podeu negar que segons quines bromes us acaben … esgotant. Va Mercè … no siguis tan estricta. En el fons ja saps que, com més et punxa, més et diu en altres paraules i a la seva particular manera que t’aprecia i també t’admira. Oi que sí, Txuse? Tots t’estimem, Mercè! Ni ho dubtis!

La part inicial del següent tram també va tenir molta coincidència amb la Gràcia – Montserrat. Alguns llocs els recordava, d’altres no. Però en aquesta ocasió ens vam desviar cap a l’interior d’Olesa de Montserrat, i no pas cap a la Creu de Saba i totes les muntanyes que precedeixen la pujada al santuari des de l’estació de l’Aeri. Allò són altres paraules.

Bé, tot el pas per la població d’Olesa de Montserrat no resulta especialment … atractiu, tenint en compte tots els quilòmetres ja sumats al comptador i les poques ganes de trepitjar asfalt. Amb tot l’afecte a Olesa i la seva gent, que a aquestes hores de la nit no voltava pas pel carrer i s’estimava més dormir o veure la tele. No ajudava gaire el fet de no veure cap cinta ni senyal en llocs on clarament havien de ser. Les havia robat algun indesitjable? Segons ens van informar al següent control, efectivament va ser així. El van enxampar i el van denunciar als mossos. Com poden existir persones així?

Control 6. Pont del Llobregat. Km 52,52. 00:41.

Menjant-nos el món si calia!

Sentíem que ja ho teníem. Un únic control i ja menys de 16 km’s ens separaven del nostre destí.

El pas per Esparreguera es va fer més curt que per Olesa de Montserrat, tot i que era pura i continuada pujada.

–Sento dir-vos que això cada cop s’anirà empinant més– ens va avisar la Mercè. Les rialles se’m van escapar pensant en un doble sentit.

-Això no ha de ser pas un problema, Mercè!- li vaig respondre amb ironia.

La diversió va estar garantida més que cap altre moment anterior. L’humor sempre és el millor aliat en aquests punts decisius de la marxa. De nit, esgotats, famolencs… d’alguna manera s’activa inconscientment un mecanisme de defensa, quasi de supervivència.

No li va falta gens de raó, a la Mercè. Després de l’asfalt, les pujades s’incrementaven. Les pendents s’inclinaven i per moments semblava que no acabaven. Era d’agrair que predominés pista i que vingués una baixada bastant agraïda tot just abans d’arribar al darrer control, moment en què vam avançar un grup de joves encapçalats per un adult. Ens van saludar i ens van desitjar molta sort.

Control 7. Collbató. 58,81. 1:51.

Fot-li, Maria!

El grup de joves van demanar llaminadures als voluntaris. Ens van explicar que eren de l’Hospitalet de Llobregat i que havien començat la caminada a Olesa de Montserrat. Els dúiem uns quants quilòmetres de més, està clar.

Arribava un moment molt esperat, a nivell personal. Encarava per primer cop la pujada fins al Monestir de Montserrat des de Collbató. Fins ara, ho havia fet des de Monistrol i des de l’Aeri. Tothom que conec que ha pujat també per Collbató, sense excepció, m’havia dit que els agrada molt més aquesta via. Havia arribat la meva gran oportunitat de constatar-ho en primera persona.

Abans d’encetar la pujada pròpiament, i tot i que fos de nit, el panorama visual m’estava deixant absolutament bocabadat. No parava de pensar que en breu hi tornaré expressament de dia perquè la zona s’ho mereix. Vistes de tan a prop, totes les roques d’aquesta vessant de la muntanya són espectaculars. No tenen res a envejar a tota la façana nord: les Agulles, els Frares Encantats, el Cavall Bernat, ho sé, impressionen i capten l’atenció a l’instant i et captiven d’una manera única. Però aquest cantó també val molt la pena, us ho ben asseguro.

Ho he expressat amb anterioritat i hi insisteixo. Sense la companyia i el suport emocional i incondicional de la Maria i la Mercè no hagués gaudit d’aquesta marxa com ho vaig fer, i vaig agrair més que en cap altre moment que fossin al meu costat en aquesta pujada final fins al Monestir.

–No puc més, Maria– li sospirava.

–I tant que pots!– m’exclamava.

La Mercè anava obrint pas i sense adonar-se’n ens anava avantatjant gairebé un quilòmetre. Però anava fent aturades sovint per assegurar-se que estàvem bé. Totes dues es descollonaven de riure amb els meus sospirs. De fet, m’imitaven i se succeïen frases en anglès d’allò més … com dir-ho … sucoses? : Oh my God! Oh Yes! Aquests moments s’han de viure. Es impossible plasmar-los amb paraules.

Al bell mig de la pujada de Collbató al Monestir.

–Vinga, que ja arribem a Sant Miquel!– van cridar efusivament en més d’una ocasió. És una ermita de començaments de segle XX, situada molt a prop del Monestir. A partir d’allà, el camí fa tot baixada.

–Aquest és el replà que ja porta a Sant Miquel?– vaig preguntar quan tot feia indicar que s’havia acabat la pujada. Efectivament. Ja hi érem! Endavant!

Vaig començar a cridar com un boig.

–Txuse, ja hi som! Anem cap allà! A tope!– no sé si a aquella alçada ja em sentia. Vaig començar a córrer sense treva ni descans. Ja no hi havia dolor de cap mena.

–A tope!– vaig tornar a cridar en la recta final abans de la carpa d’arribada situada al costat de les escales que pugen de l’estació de l’Aeri.

Em van començar a fer gestos que em convidaven bàsicament a callar. Era comprensible, eren les 3:21 de la matinada i els escolanets i els frares dormien plàcidament.

–És que ens han vingut a cridar l’atenció diverses vegades els vigilants de seguretat– em va explicar en beu molt baixeta una companya de l’organització.

En Txuse ja hi era des de feia estona. Ens vam fondre en una abraçada. Ens vam donar mútuament l’enhorabona. Ell havia arribat en cinquena posició amb un temps de 9 hores i 52 minuts. Un servidor, la Mercè i la Maria ho vam fer respectivament en vuitena, novena i desena posició en 10 hores i 21 minuts en el meu cas, 22 minuts en el cas d’elles. Enhorabona campiones! Les primeres dones en arribar! Poques ho poden dir ben alt com vosaltres!

El company Joan s’havia quedat un pèl enrere i va acabar arribant 8 minuts més tard. Enhorabona, crack! Segons ens vas dir, era la primera vegada que t’animaves amb una distància així de llarga i a més de nit. Té molt de mèrit.

Dream Team!

El company Jordi va aconseguir arribar uns minuts abans de les 5 de la matinada i va aconseguir, així, complir amb l’expectativa que s’havia proposat de completar la marxa en un màxim de 12 hores. Objectiu assolit, crack! Enhorabona!

Hem deixat la UME en molt bona posició!

I la Copa Catalana segueix sense descans. Aquest proper diumenge m’estrenaré a la més veterana de la competició, la Travessa del Montseny. Ni us imagineu la il·lusió que em fa recórrer de punta a punta un indret màgic com el Montseny, des d’Aigua Freda fins a Gualba i coronar el mateix dia el Tagamanent, el Matagalls, les Agudes i el Turó de l’Home. De fet, també serà la meva primera vegada en pujar al Tagamanent. La cosa promet! En uns dies, espero, tindreu una crònica amb totes les impressions i vivències.

Fins aviat!

IMPORTANT: Canvi de ruta aquest dissabte 17 de maig

Per motius d’agenda de dissabte a la tarda, he d’anunciar un canvi significatiu respecte a la ruta que hi ha convocada per a aquest dissabte 17 de maig. Finalment farem una ruta circular amb inici i final a l’Ordal, en comptes d’iniciar-la a Vallirana i finalitzar-la a Gelida. Serà una distància més curta, invertirem menys temps caminant i començarem i acabarem més d’hora.

La zona a recórrer és la mateixa, les muntanyes de la Serra de l’Ordal, i per descomptat coronarem el cim estrella que estava previst en la proposta inicial, el Puig d’Agulles.

Els detalls tècnics de la nova ruta són els següents:

Punt de sortida i d’arribada: Can Perellada (Ordal)

Distància: 10,67 Km

Temps estimat caminant: 3 hores

Desnivell positiu: 416 metres

Desnivell negatiu: 416 metres

Grau de dificultat: Baix

Fins a l’Ordal ens desplaçarem en cotxes, raó per la qual serà indispensable confirmar assistència a aquesta caminada per a coordinar qui pot portar-ne i com ens repartim. Contacteu amb mi per e-mail o per telèfon: oriolet83@gmail.com / 667515135 (responc missatges Whatsapp), i us confirmaré hora i lloc de trobada.

La zona on aparcarem a l’Ordal, Can Perellada, té una capacitat molt limitada. Per això, també em veig obligat a limitar el nombre màxim de persones a 25.

Moltes gràcies i fins dissabte!

 

 

 

 

 

 

 

 

XI Marxa de Resistència 7 Cims

Començo a escriure aquesta crònica divendres 9 de maig de 2014, 5 dies després d’haver participat a la XI Marxa de Resistència 7 Cims. En aquesta ocasió no podré ser ni molt extens ni molt precís en detalls. Malgrat tot, espero que us agradi tant a les persones que no heu participat com a totes i tots els companys de la marxa.

Enguany, el Centre Excursionista del Penedès ja havia anunciat a la seva pàgina web que la marxa començaria a les 6:30. Segons Google Maps, la previsió de temps en cotxe fins a Torrelles de Foix des de Castelldefels, evitant el peatge de Vallcarca, era de 50 minuts. Així que vaig considerar que llevar-me a les 4:15 i sortir a les 4:45 eren hores més que encertades per arribar amb prou temps com per recollir dorsal i samarreta, cosa que farien a partir de les 5:30.

Dit i fet. Al voltant de les 5:45 ja havia aconseguit aparcar just al costat de la Plaça Nova, i sense quasi espera ni cua ja tenia el lot de regal a les meves mans: samarreta, tassa, dorsal i perfil altimètric de la marxa. Tenia temps més que de sobres i feia una mica de fred, així que vaig tornar al cotxe i vaig acabar de col·locar-me tota la indumentària marxística i vaig posar a punt la meva motxilla, tranquil·lament.

6:25 del matí. Aconsegueixo localitzar pocs companys dels més propers i habituals. Em trobo amb la Paqui, en Xavier Capdevila, l’Emilia Ramos, entre d’altres. Però no veig ni en Francesc Gibert, ni la Maria Milla, ni en Pepe Jaume, ni en Txuse Carrera, ni tampoc la Mercè Ribes. A l’anterior crònica ja vaig plasmar clarament com els havia trobat a faltar a la Riudoms-la Mola-Riudoms, i tenia moltes ganes de retrobar-m’hi. Però no apareixien per enlloc. En fi, ja donaran senyals de vida. Li vaig demanar a la Paqui que em fes una a la línia de sortida, i vam començar.

Tot esperant el tret de sortida.

Per si de cas duia el frontal a la motxilla. De fet, el porto sempre i amb piles de recanvi. Afortunadament no va caler, ja teníem suficient llum i claror. La temperatura era bastant agradable. Ja no feia fred, bufava vent però amb suavitat, i de moment tampoc donava sensació de calor.

La 7 Cims és una marxa de resistència que comença en pujada continuada, tot i així em vaig veure amb prou ànims d’anar trotant. No m’havia proposat cap marca concreta, ni tenia massa clar el ritme general que duria. De moment, sense pausa però sense pressa.

Control 1. Clapí Vell. 7:04.

Primer dels 7 Cims. Marcatge amb xip. Jo duia el que havia adquirit a la Matagalls-Montserrat l’any passat, de color groc i de per vida. Ningú s’hi aturava, així que m’hi vaig fer un selfie. Tot cim, sigui alt o baix, mereix ser immortalitzat.

Immediatament després, com sol ser habitual, va venir camí de baixada. Va ser la primera ocasió del dia per accelerar una mica la maquinària. Es podria dir que se’m donen millor les baixades que les pujades, tot i l’ensopegada després del Montmell. Després us dono més detalls.

En escassos minuts vam coronar el segon dels 7 Cims, l’Àliga. Vaig aconseguir que un company s’aturés un instant a fer-me una fotografia. Gràcies pel detall.

Al cim de l’Àliga.

A partir d’aquí sí que va començar una baixada més prolongada i totalment per pista forestal. Ningú dels que tenia a la meva vista caminava, tothom corria. Els peus i les cames ja m’anaven advertint que si no afluixava les molèsties ja serien companyes de travessa fins al final, i que per descomptat anirien a més. Efectivament va ser així, però va valer la pena.

Avituallament Líquid. Torrent de Sapera. 7:28.

Quins donuts més deliciosos. I pel que semblava … artesanals, no pas industrials. L’aturada va ser breu, de fet molts ni s’aturaven pràcticament. Agafaven el menjar o la beguda i continuaven. Non stop.

Tot el tram posterior fins al següent control va ser bastant més planer, entre camps de vinyes i sota un sol cada cop més intens, però bastant suportable de moment.

Va ser una sorpresa molt agradable sentir una veu familiar per darrere meu. Abans d’arribar a Aiguaviva em va enxampar l’imparable Pepe Jaume. Ens vam fondre en una abraçada. Sabia que en breu es despenjaria i ja no el tornaria a veure fins a l’arribada, així que vaig aprofitar per a preguntar-li per la resta de la colla. Em va dir que no anaven molt enrere, això em donava esperances de trobar-me’ls en qualsevol moment.

Control 2. Aiguaviva. 8:07.

Els entrepans tenien un aspecte exquisit, però l’estomac no em demanava tant. Havia esmorzat bé a casa abans de sortir, i amb el Donut de moment tenia la panxa molt contenta. Una mica de gelea de fruites, que m’encanta, i a continuar. I un platanet també, que el potassi sempre és un gran aliat.

Estava sorprès, encara era capaç de seguir el ritme del Pepe, però m’anava quedant enrere sense remei. No vaig ni aconseguir fer-li una foto de cara.

L’imparable Pepe.

També tenia dins del meu abast visual en Xavier Capdevila, càmera en mà com sempre. Corria com una bala. Ai Xavier, si fessis alguna marxa corrent d’inici a fi, no t’enxampava ni en Kilian Jornet!

En Xavier sempre aconsegueixes les millors fotografies, i això implica el seu esforç.

Es volia assegurar una bona perspectiva en la pujada al cim de la Talaia del Montmell. El tercer dels 7 Cims. El coronava per segona vegada. La primera va ser l’octubre de l’any passat, en el transcurs de la marxa de resistència Trenka Kames, organitzada per la Lira Vendrellenca. En aquesta, la pujada estava sent per una altra vessant, una mica més tècnica i amb una mica menys de quilòmetres a les esquenes. Els bastons telescòpics, que afortunadament no me’ls havia oblidat a casa com m’ha passat més d’un cop, m’estaven sent de molta ajuda.

Control 3. Montmell. 8:55.

Les vistes eren formidables. Un cim proper a la Mediterrània i amb una panoràmica molt agraïda a altres muntanyes, com Montserrat. Les ganes de quedar-se més estona i contemplar els voltants i més enllà sempre hi són, però gairebé no havíem completat ni un terç de la marxa. Era el moment de continuar.

El camí posterior sí que és terriblement tècnic, especialment després de la creu de pedra. Jo no he participat en edicions anteriors, i sentia moltes paraules d’agraïment de companys, que sí havien fet la 7 Cims abans, quan van veure les cordes que havien col·locat els organitzadors en diversos trams de la baixada que passa per davant de l’ermita de Sant Miquel. Puc donar fe que van salvar-me de vàries caigudes, i per això em sumo a l’agraïment general per aquesta mesura de seguretat.

Cordes col·locades a la baixada a l’Ermita de Sant Miquel.

Al cap de pocs metres, just quan va començar un corriol més ample i planer, no vaig tenir tanta sort i vaig tenir una ensopegada amb una pedra bastant robusta i no vaig poder evitar patir una caiguda de les que anomenem de lloros, i també de morros. Primer vaig picar amb el genoll dret, després amb el colze dret, i afortunadament la meva mà esquerra va aconseguir frenar bastant la contundència de l’impacte final de la meva boca damunt d’una altra pedra, bastant punxeguda. La part amb què vaig picar exactament va ser just per sota del llavi inferior, pel cantó dret de la meva cara.

Van ser unes mil·lèsimes de segon de gran incertesa sobre l’abast final del cop. Sense més, em vaig incorporar i vaig moure cames i braços. Tot correcte, tenint en compte les circumstàncies. Notava la part de la cara copejada una mica adormida. Me la vaig tocar i vaig comprovar que vessava una mica de sang. Vaig preguntar als companys més propers i que havien presenciat la caiguda si tenia mala pinta. Em van dir que no pas, que semblava més aviat una rascada superficial. Em van preguntar si realment em trobava bé com per continuar. Els vaig agrair l’interès i els vaig assegurar que sí, que cap problema.

El camí continuava de baixada, afortunadament per camí molt més ample, però una mica pedregós. Inevitablement anava amb por de repetir gesta. Però això no em va impedir anar trotant cada cop més fort i sense descans. La 7 Cims continuava!

Avituallament Líquid. 9:13.

Vaig pensar en demanar la farmaciola als companys de l’avituallament, més que res per a assegurar-me que les ferides no s’infectessin. Però sincerament, em va fer molta mandra i vaig desistir. Novament vaig prendre gelea de fruites i vaig continuar.

A partir d’aquí, el camí va ser molt frondós en vegetació, amb molts arbres que feien ombra, i predominantment de baixada. Així que bàsicament vaig fotre tanta canya com em vaig veure capaç. Peus i cames encara no estaven tant cascats com ho acabarien estant els últims quilòmetres, així que vaig accelerar bastant.

Avituallament Sòlid i Líquid. Selma. 10:02.

Més gelea de fruites. M’estava posant les botes. Potser estava ingerint massa glucosa. Però és que no hi havia aliment que li fes la competència. Com en els anteriors avituallaments, l’aturada va ser rigorosa i curta. No arribaria ni als dos minuts. El cos demanava continuar, i no se li pot dur la contrària.

Ara m’acabo de recordar, revisant fotografies, que ni em vaig treure els guants per la mandra que em feia haver de col·locar-los a la motxilla. Per temperatura no només no calien sinó que fins i tot feien nosa. Però ni m’importava. Al cap i a la fi, no eren una mala combinació amb els bastons, no se’m ressecaven les palmes de les mans. Però no puc negar que resultava una mica estrany. Un 4 de maig sota la llum del sol d’un diumenge al matí, uns guants com els que duia desentonaven bastant. Suposo que fins l’octubre o novembre, tret que m’animi a fer alguna travessa per alta muntanya, es quedaran ben guardats al calaix de la meva còmoda.

Control 4. Montagut. 11:13.

Quart 7 Cims. I si no m’han informat erròniament, un 100 Cims de la FEEC. Un més, doncs, que sumo al meu repte personal.

Al cim del Montagut.

Baixada per corriol, frondós, i amb molts espontanis llançant crits d’ànims i de suport. Entre aplaudiments ens deien que el proper avituallament estava allà mateix, a molt pocs metres. Fer una marxa com aquesta rebent tantes mostres de suport i també d’afecte és una experiència que val molt la pena viure en primera persona. Et fan sentir per uns instants la millor persona del món. Gràcies a totes i a tots, de tot cor!

Avituallament Sòlid i Líquid. Sant Jaume. 11:18.

Església de Sant Jaume.

A cap marxa o caminada de resistència falta mai un avituallament estrella en el qual l’entrepà de botifarra és la cirereta del pastís. A la 7 Cims, inconfusiblement, Sant Jaume és aquest avituallament estrella. La gent s’hi atura més estona, ja sigui per a menjar o per a reposar una mica i recuperar energies. Va ser també punt de trobada entre molts dels participants amb els seus amics o familiars que els esperaven expressament. Se succeïen escenes d’eufòria i alegria amb abraçades, rialles i somriures. El panorama era molt emotiu. Jo no sóc pare, ni crec que ho sigui mai. Però veure la cara d’il·lusió d’un pare o d’una mare quan es troba amb els seus fills que han matinat un diumenge per anar a donar-li ànims … et posa la pell de gallina i els pèls de punta. N’estic segur que ha ser una de les sensacions més gratificants que una persona pot arribar a experimentar a la seva vida.

Fa temps, les persones més properes ja ho sabeu, que he deixat de menjar carn. No he aconseguit convertir la meva dieta en vegana, ja que continuo menjant alguns aliments de procedència animal com ous i lactis. Però sí he aconseguit eradicar la carn, i no me’n penedeixo gens. Així que, com imaginareu, no vaig tastar l’entrepà de botifarra. No tenia molta gana i em vaig conformar amb una mica de taronja i vaig continuar. Com a molt vaig estar aturat un parell de minuts.

Els que vau participar estareu d’acord amb mi en què a partir de Sant Jaume va començar la part més dura de tota la marxa en termes de monotonia, principalment. El camí era planer, però també bastant pedregós. La calor, d’altra banda, anava en augment i la vegetació de la zona no aportava gens d’ombra. En altres paraules, va ser un tram dels que podem definir clarament com a pesat, repetitiu i sense gaire al·licient. Les vistes a Montserrat compensaven una mica el panorama, però no suficientment per alleugerir els dolors i les molèsties als peus que anaven sent cada cop més presents.

Vaig fer una fotografia perquè sospitava que estàvem coronant el cinquè 7 Cims, el Puig Formigosa. No vaig tenir manera objectiva de corroborar-ho in situ, estava sol en aquell moment i no hi veia cap fita ni geodèsic on clarament digués que es tractava del cim en qüestió. Però posteriorment per internet he verificat que es tractava del Formigosa.

El cim de Formigosa.

No hi ha molt més que afegir. Queda situat gairebé enmig d’una pista forestal i les vistes tampoc em van resultar … destacables. En fi, un cim més que he coronat. Em recorda molt el Cogulló de la Cabra. Cap dels dos té res d’especial ni pràcticament encant de cap mena. Però ha valgut la pena pujar-hi, de debò.

El camí posterior oferia el mateix aspecte i la mateixa tipologia de terreny. Però una altra veu ben familiar va aportar una mica d’aire fresc i entreteniment enmig d’aquest panorama.

En Txuse a punt d’agafar-me.

–A tope!– vaig cridar d’alegria quan vaig reconèixer en Txuse uns quants metres enrere. No tenia cap dubte que m’enxamparia abans de l’arribada. Em va sorprendre no veure’l acompanyat de la Mercè. Em va dir que s’havien despenjat gairebé des del començament i no s’havien tornat a creuar. Va ser una alegria ben gran poder compartir uns quilòmetres, encara que fossin pocs, amb ell.

Avituallament Líquid. Solanes. 12:29.

Definitivament m’estava atiborrant fins a extrems inexplorats de gelea de fruita. És molt temptadora, exquisida, refrescant i entra amb molta facilitat. Gairebé no em calia res més.

Sabia que no seria capaç de seguir el seu ritme gaire estona més, així que vaig aprofitar l’ocasió per a fotografiar-me amb el gran Txuse.

Amb en Txuse, a l’avituallament de Solanes.

Tan sols 10 minuts després de l’avituallament, estava coronant el penúltim dels 7 Cims, Solanes. Una estelada posava color i sentiment a un moment únic com és coronar un cim per primera vegada. A diferència del Formigosa, queda més encaixonat entre la vegetació de la zona i em va transmetre més bones vibracions. No sabria dir ben bé les raons, però em va agradar més.

Al cim de Solanes.

En Txuse ja havia desaparegut del meu abast visual. Em tornava a quedar sol davant del perill, però amb 42 quilòmetres ja completats. Dos avituallaments, dos controls més, 16 quilòmetres, i ja seria de nou a Torrelles de Foix. La línia d’arribada cada cop estava més prop. Això estava pràcticament fet!

Control 5. Castellar. 13:02.

Setè 7 Cims coronat! Una mica d’aigua ben fresca, i cap a Torrelles. Com al Calpí Vell, el primer cim, el marcatge va ser mitjançant xip. Un avís acústic de la catifa m’informava que havia registrat el meu pas correctament.

Les forces i les energies estaven en punt molt compromès, molt malmès, però encara quedaven suficients per a trotar la llarga baixada que venia i que es va prolongar de manera continuada fins a Pontons. Fins on arriba la meva humil i modesta memòria, tot el camí va ser pista, bastant còmoda i gens pedregosa, amb molts caps d’herba als voltants. Conferien un teló de fons verd primaveral molt maco.

Un company caminava amb molta dificultat, coix literalment. Un altre noi i jo li vam preguntar si el podíem ajudar en res i si les molèsties es devien a alguna caiguda. Ens va agrair l’interès i ens va comentar que era una qüestió de sobrecàrrega i que tenia intenció de parar a Pontons, no sé si amb la intenció d’abandonar. Jo vaig continuar trotant, aprofitant que el camí continuava sent de baixada. Espero que l’aturada a Pontons li ajudés a recuperar forces i finalment fos capaç de continuar fins al final, quedava poca distància fins a l’arribada.

Avituallament Sòlid i Líquid. Pontons. 13:40.

Tal com havia fet en més d’un control i avituallament, vaig aprofitar per a buidar les sabatilles de les pedretes que s’anaven ficant i em volien fer companyia trepitjada rere trepitjada. L’únic contra de les noves Fuji Trabuco 2 és la manca de l’arc a la sola per poder col·locar les polaines que tinc de Salomon per a evitar l’entrada de les pedres i la sorra. El disseny de la sola es totalment recte i no s’ajusten. Les trobo a faltar i molt …

Només queda un control i menys de 10 quilòmetres. Això ja ho tens Oriol! Pensava un cop i un altre. Ja m’havien advertit que mancava una darrera pujada, i que per tota la quilometrada feta, potser se’m faria més llarga del que realment és. Com ja anava avisat, no se’m fa especialment feixuga. Ni tan sols els esglaons fins que arribes a la part més alta, just on es troba l’ermita de Sant Joan, que no són poca cosa. Hi havia unes quantes famílies de visita, i també algunes parelles de joves. No van dubtar en donar-nos ànims en aquesta recta final. Els necessitàvem.

Control 6. Coll de Sapera. 14:21.

Ja no queden més controls, ni més avituallaments. 5 quilòmetres escassos et separen de Torrelles de Foix. La 7 Cims 2014 ja és pràcticament teva, Oriol. No et vinguis avall! Aquestes i altres consignes em repetia a mi mateix per a treure forces i empenta per a continuar.

Poc després del control va venir una pista molt sorrenca i de baixada. No hi veia ningú, ni per davant meu ni per darrere. I quan em vaig voler adonar ja veia, encara que una miqueta lluny, el campanar de l’església de Torrelles. Ja quedava menys!

Van aparèixer uns esglaons que desembocaven en un àrea de pícnic, amb taules de fusta, atapeïda de famílies acabant de preparar el dinar a les graelles al foc. Amb la gana que tenia … quina tortura!

Un membre de l’organització em va fer senyes. Es per aquí! Perfecte. Era fàcil continuar per on no tocava enmig de tanta gent i mig hipnotitzat per la mescla d’olors gastronòmics.

La part final del recorregut em va agradar molt. Transcorre paral·lela a una riera entre i abundant arbres grans i alts i plantes diverses. L’ombra que tant havia anhelat en diversos trams quilòmetres abans, ara estava més que garantida i ho agraïa enormement.

Sé que és un tòpic, dels més recurrents, però una imatge (i més encara en moviment) val més que mil (fins i tot milions) paraules. Descriure amb paraules el que se sent quan arribes a la meta en l’ambient humà que hi havia a Torrelles de Foix en el moment que jo hi vaig arribar … no faria tanta justícia com poder visualitzar-ho amb els vostres propis ulls. Jutgeu per vosaltres mateixos!

No havia mirat l’hora en cap moment. No tenia una mínima referència de l’estona que havia trigat. Va ser tota una sorpresa comprovar que havia arribat en menys de 9 hores. No tenia paraules. Estava molt emocionat i feliç.

En Txuse i en Pepe ja eren per allà. Enmig de l’alegria i l’eufòria ens vam felicitar amb abraçades i gestos de somriure desenfrenats. Mentre a ells els feien un massatge, tot un detall poder rebre l’atenció de massatgistes a l’arribada, jo vaig aprofitar per a menjar l’entrepà de truita que em van donar a l’arribada i mirava atent per si arribava algú més de la colla. Però no va ser així.

Era el dia de la mare, i volia aprofitar per arribar a una hora decent a casa i celebrar-ho amb la família. Així que a la foto final de família va estar representada pels cosinets i un servidor. Quin gran honor!

Quin gran moment!

Demà continua la Copa Catalana de Caminades de Resistència sense treva ni descans amb la V Caminada Sants-Montserrat. Allà hi seré i en us dies espero tenir prou forces i ànims per compartir l’experiència amb vosaltres.

Fins la propera!

Un matí formidable a Olesa de Montserrat amb la cirereta de Sant Salvador de les Espases i el Puig Cendrós.

Avui 24 persones hem recorregut uns paisatges absolutament espectaculars pels voltants d’Olesa de Montserrat. L’experiència ha sobrepassat totes les expectatives. Ens hem quedat absolutament bocabadats amb la bellesa de l’entorn i de les vistes a Montserrat que enamoren.

Quasi tothom hem anat fins a Olesa de Montserrat des de Castelldefels primer amb el BUS fins a Sant Boi, i després amb FGC. En el primer trajecte hem tingut de principi a fi un so ambient no gaire agradable cortesia d’un grupet d’adolescents que no tenien pinta ni d’anar a caminar a la muntanya ni d’haver dormit plàcidament. A tot això li sumem ampolles d’alcohol, un nivell socio-cultural més aviat soterrani, mal gust, i el resultat us el podeu imaginar. Sort que al ferrocarril no han estat els nostres companys. Donem gràcies de tot cor!

A l’estació d’Olesa de Montserrat hem arribat cap a les 8:30, on ens esperaven uns quants companys i companyes més que hi ha anat directament en cotxe i ja tots plegats hem començat a donar-li a les cames. De seguida que hem abandonat asfalt hem aprofitat per a fer una aturada fisiològica i empastifar-nos una miqueta la cara i els braços amb crema de protecció solar. El dia es presentava calorós, però a aquelles hores el vent bufava suau i estava sent un bon aliat de ruta.

Fins gairebé arribar al nostre primer cim de la jornada, el camí ha fet pujada també suau i esglaonada i per pista forestal, bastant ampla i poc irregular. Els núvols ens regalaven una instantània de Montserrat molt peculiar i artística. Ho hem pogut contemplar de manera privilegiada des del mirador del Coll d’Espases. Això tan sols era un suculent aperitiu.

Montserrat, la muntanya màgica, el nostre teló de fons omnipresent durant el dia d’avui, fotografiada des del mirador del Coll d’Espases.

A l’alçada del Pla del Fideuer (m’encanta com sona) una fita de fusta de baixa alçada ens informava que només 5 minuts ens separaven del cim del Puig Cendrós. Havíem d’enfilar una pujada curta, encara que una mica empinada, per corriol. Camí que havíem de desfer després d’assolir el cim i continuar la ruta des del Pla del Fideuer.

La fita esmentada no ens havia enganyat pas, en 5 minuts escassos hem arribat fins al Puig Cendrós. Sense paraules i quasi sense alè. Així ens hem quedat quan hem arribat a dalt de tot i hem pogut contemplar les vistes a la muntanya de Montserrat. Una parella molt simpàtica ens ha fet la foto de família d’avui. El nostre testimoni visual de l’ascens a un cim magnífic.

La flamant colla senderista d’avui, al cim del Puig Cendrós.

Apa família. Sé que les vistes impressionants a Montserrat ens conviden a quedar-nos-hi. Ho sé, però hem de continuar. Sant Salvador de les Espases ens espera i això només ha estat un tast. Ens queda encara molt de camí i de desnivell. Som-hi!

De nou al Pla del Fideuer, una fita vertical ens indicava cap a on havíem de torçar per a continuar en direcció a Sant Salvador de les Espases, el nostre segon cim d’avui, i com el Puig Cendrós, un 100 Cims de la FEEC. Sense comptar el corriol de pujada al Puig Cendrós, i la posterior baixada pel mateix camí, la pista forestal que ens havia fet de camí des d’Olesa ha donat pas a corriols estrets, pedregosos i amb un desnivell en augment. La terra grisa s’ha fet rogenca i argilosa, i grans bolcs de pedra ens han començat a envoltar a banda i banda. Tot aquest tram és el que més hem gaudit en tots els aspectes, principalment per la panoràmica visual però també perquè el terreny no ha resultat tan extremadament feixuc i com se’ns ha fet després de Sant Salvador de les Espases.

Les boníssimes sensacions que hem experimentat en arribar al cim del Puig Cendrós, s’han intensificat en el moment de coronar el de Sant Salvador de les Espases. Tan impressionant resulta la cara Est de Montserrat, amb el santuari imponent al bell mig, com a l’altra banda les sinuoses formes que dibuixen els turons de la zona, punxegudes, triangulars, esveltes i amb el beneplàcit del clima sensacional del moment.

Vistes des del camí arribant a Sant Salvador de les Espases.

En aquest marc incomparable, ha arribat el desitjat moment d’aturar-se i omplir els estómacs. A més d’una i d’un, feia estona que ens ho demanaven respectivament a crits.

Primer hem pensat que feien conya quan ens han dit que teníem un servei de BAR a la mateixa ermita de Sant Salavdor i uns banys una mica més avall. Però ha estat tota una sorpresa comprovar que no es tractava de cap broma. Uns homes ens han donat les indicacions per arribar-hi, i a qui li ha vingut de gust ha pogut demanar un cafè o una cervesa. M’ho arriben a explicar abans d’anar-hi i m’hagués pensat que em prenien el pèl.

El bar pròpiament es troba en una planta inferior. Hi ha un saló bastant gran amb diverses taules de fusta amb bancs, i al costat una cuina petita amb tot l’equipament, inclosa llar de foc. Al saló hem pogut observar gran quantitat de quadres, d’escuts, de fotografies i algunes plaques commemoratives d’entitats excursionistes. Com en tot cim que estigui a l’alçada, mai millor dit, hi havia un llibre de visites en el qual he signat amb una nota breu en nom de tota la colla. També hi hem deixat la nostra petjada gràfica.

Saló principal del BAR a Sant Salvador de les Espases.

Mentre alguns menjàvem, altres aprofitaven per a fer-se fotografies al punt més alt del cim, i viceversa, just a damunt d’on es troba l’ermita. S’hi puja per unes escales de pedra equipades amb una barana. El cim també està delimitat per unes baranes metàl·liques i té una escultura amb forma d’arbre de nadal amb Jesucrit a la creu. L’havia vist abans en nombroses fotografies per internet. Era, d’alguna manera, com si ja hi hagués estat abans. Però no. Avui ha estat la meva primera vegada. I ha valgut molt la pena, us ho puc ben assegurar.

Joiós a Sant Salvador de les Espases!

11:45. Fotografies de rigor i indispensables disparades. Panxes ben plenes i contentes. És el moment de continuar. Segurament moltes i molts dels meus companys s’havien fet a la idea que tot el que quedava era només baixada. I poc després han pogut comprovar que res més lluny de la realitat.

No hem desfet el mateix camí, però sí hem tornat de nou al Pla del Fideuer per la vessant sud de Sant Salvador de les Espases. A pocs metres, hem passat per davant d’una cova molt petita, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat al seu interior protegida per uns barrots de ferro. Els primers metres, pràcticament el primer quilòmetre i mig, sí que ha anat fent baixada, i ben pedregosa i lliscant tot sigui dit. Però de seguida ha vingut una pujada que ha posat a prova el fons i el ritme d’algunes companyes que s’han anat quedat molt despenjades de la resta del grup. Avui he de donar les gràcies en majúscula i merescudes a la meva amiga Marisol Garceran que ha desenvolupat amb una dignitat celestial la tasca d’equip escombra durant tota la travessa, atenent a les persones que més ajut i suport moral han necessitat. La tecnologia és una gran aliada en aquests casos. A través dels meus walkie talkies ens hem anat comunicant quan no hem tingut contacte visual i m’ha pogut anar informant del panorama en cada moment. Ens hem anat aturant en més d’una ocasió per a reagrupar la colla, especialment en cruïlles de camins i trencants on corríem el risc des dispersar-nos i que els més endarrerits poguessin tombar per on no tocava i perdre’s. Afortunadament, no ha estat així.

El nostre estimat ja Pla del Fideuer ha estat l’escenari de l’aturada més prolongada de reagrupament. Hem trigat, però hem aconseguit tornar a ajuntar-nos i encarar el camí de tornada a Olesa de Montserrat una mica més agrupats. Les forces i les energies minvaven, era inevitable. Però en alguns casos en concret, de manera considerable. Em feien patir, però sabia que se’n sortirien. Avui qui mereix un reconeixement especial per part de tots, pel seu esforç extra i superar molèsties físiques de tota mena és l’Alícia Torres. Ets una campiona i la muntanya poc a poc s’està convertint en el teu hàbitat natural, no ho dubtis. Avui ens has acompanyat per primera vegada i ha estat to un plaer i un luxe. Ni se t’acudeixi desanimar-te ni llençar la tovallola. Tens fons i força suficient per a fer moltes més caminades amb nosaltres. Volem que siguis la nostra companya de ruta molts més cops.

Campiona!

M’ha fet molta il·lusió poder ser en un Coll que du el meu nom. Quin honor!

La Caro i un humil servidor, al Coll d’Oriol. M’encanta com sona!

Del Coll d’Oriol fins a Olesa ha estat una passejada plàcida i lleugera. El terreny s’ha convertit en una pista forestal ampla i agraïda per als peus com la del començament. I tot de baixada. La Marisol és una lleure imparable i no ha resistit la temptació de córrer escopetejada i clamar crits d’alegria al cel. Ens encanta veure’t així de pletòrica i entusiasta. Aquest és el camí, ja ho saps.

La Marisol incombustible!

Molts altres també ens hem sentit temptats i no hem pogut evitar fer gran part de la baixada a Olesa de Montserrat trotant i fins i tot corrent. Com la meva estimada Caro. Sé que és poc (o gens) modest, però avui ella també mereix una menció especial. Quién te ha visto, y quién te ve, Caro. Cada día te desenvuelves con mayor confianza y seguridad por terrenos que tiempo atrás te resultaban un desafío e incluso una barrera infranqueable. ¡Estoy muy orgulloso de ti, no me cansaré de decirlo y de gritarlo bien alto! Me hace muy feliz tenerte cerca en días tan especiales como hoy.

Esa es mi Caro!

En rutes que hem d’agafar el transport públic, correm un ris molt elevat de … presenciar el que avui ha tingut lloc, i és veure com se’n va un tren davant dels teus nassos i haver d’esperar tres quarts d’hora al següent. Fer temps fins aleshores amb una cervesa, un entrepà i un bon grapat de rialles i somriures al bar més proper de l’estació ho compensa molt sobradament i fa que l’espera valgui molt la pena i sigui una cloenda de jornada formidable.

No puc fer més que donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que avui heu estat la meva família muntanyenca. Així em sento quan vaig a caminar amb vosaltres, en família, molt ben acollit i acompanyat.

Fins la propera!