Avui ha estat un dia 100% primaveral, tot i estar encara a les portes de donar la benvinguda de manera oficial a la nova estació de l’any que ens està esperant i dir adéu a l’hivern. Des del començament fins al final, sense excepció. S’agraeix molt que la temperatura sigui una companya de ruta aliada i ens faci gaudir encara més de la jornada.
La majoria dels 45 caminants d’avui hem encetat la travessa a les 8 del matí a l’estació de tren de Castelldefels. Primera aturada important del camí, l’estació de Barcelona-Sants. Allà hem fet transbordament amb el tren cap a Vilafranca del Penedès i hem aprofitat per a arreplegar a més companyes i companys. Tal com estava previst, pocs minuts després de les 9 hem arribat a l’estació del Papiol. Allà ja ens hem ajuntat tots, en tres cotxes hi han anat directament uns quants més i ens esperaven.
GPS en marxa i a començar. Portava descarregat un track del wikiloc que coincideix amb la ressenya de la guia de Collserola de l’editorial Alpina. Poc menys de 10 quilòmetres, i una mica més de 300 metres de desnivell acumulat de pujada. Una ruta fàcil i assequible, i més encara amb un dia tan esplèndid com el d’avui.
He preferit seguir la direcció de les agulles del rellotge i encarar primer la nostra cirereta del pastís d’avui, el cim del Puig Madrona. Té una alçada de 463 metres i queda ubicat just a l’extrem nord-oest del Parc Natural de Collserola. I a més … forma part del repte dels 100 Cims de la FEEC. L’hem divisat durant els primers 4 quilòmetres aproximadament sense perdre’l pràcticament de vista en cap moment. Ens ha estat observant imponent i esvelt, esperant la nostra arribada.
El Puig Madrona, vist des de l’inici de la caminada a prop de l’estació de tren.
Fins arribar gairebé al cim, el camí ha estat pista forestal, sense pràcticament gens de desnivell. Molt còmode, espaiós i concorregut per ciclistes i algun corredor. Hem pogut contemplar arbres florits, també avançant-se ansiosos a l’arribada de la primavera. Feien molt de goig.
Ametllers? Siguin l’espècie que siguin, feien molta patxoca.
Hem passat per davant de la zona coneguda com les Roques Blanques, on està situat el cementiri municipal del Papiol. Ens ha cridat l’atenció la presència de plaques fúnebres just al costat de molts arbres per l’exterior del recinte, just al costat del camí per on caminàvem. Seran únicament commemoratives? Hi seran els cossos enterrats just a sota d’aquests arbres? Preguntes per a les quals no hem tingut resposta. Hi investigarem.
Després d’una primera aturada per a reagrupar la colla, una mica despenjada i dispersa com passa de manera inevitable quan som un grup tan nombrós, ha arribat el moment decisiu de fer cim. Després d’haver-nos passat de llarg un trencant amb la seva fita corresponent, una mica malmesa tot sigui dit, i haver hagut de desfer uns metres de camí de pujada, hem abandonat la pista forestal i hem encarat el corriol que ens ha portat fins al cim.
La fita que no es volia deixar veure fàcilment.
A algunes persones els ha costat una mica més d’esforç, però tots hem aconseguit arribar. El corriol és bastant boscós, més tancat per la vegetació que tot el camí precedent, i amb el terreny bastant més irregular i pedregós. A mi personalment, m’ha encantat. És la muntanya en essència, en estat pur. I li ha donat un toc de contrast a la ruta molt interessant.
El corriol de pujada, a escassos metres abans d’arribar al cim.
Des d’altres vessants, hi havien arribat altres caminants que estaven esmorzant i fent-se fotografies conforme hem anat arribant. Nosaltres els hem pres el relleu i hem anat ocupant pacíficament el cim per a esmorzar i immortalitzar un moment tan únic i especial com aquest.
Una gran família senderista.
Les vistes a Montserrat han valgut molt la pena. Una llàstima que el massís estigues una mica tapat per la presència d’alguns núvols, però la muntanya màgica de Catalunya mai no et deixa indiferent. A l’altra cara, la Serra de Collserola també estava una mica coberta per una capa de … no sabem ben bé si núvols o la pol·lució de tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Però s’hi reconeixia perfectament el Tibidabo, Sant Pere Màrtir i el Turó de Magarola. Una altra finestra oberta amb encant i encís.
La Caro i un servidor, al cim del Puigmadrona, amb Montserrat al fons.
Bé, els estómacs estaven suficientment plens per a encarar el camí de baixada al Papiol. Com ha succeït a la pujada, el primer tram més immediat ha discorregut per corriol, estret, pedregós i empinat. Ha desembocat al cap de pocs metres a una pista més ampla que ens ha portat fins a l’Ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol. Un dels punts d’interès més destacables de la caminada d’avui. Ha estat inevitable tornar a fer una aturada al camí i contemplar-la com es mereix per dins i per fora.
L’ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol.
Aquí va una imatge escanejada del tríptic que hem pogut recollir amb una breu ressenya històrica d’aquest monument religiós.
Tots ens hem animat a entrar-hi, no sabíem que estava tan ben conservada i que poguéssim accedir-hi i fer ofrenes amb les espelmes. Ha estat un breu instant de desconnexió espiritual i contemplació. Però tocava tornar a emprendre l’activitat senderista. Afortunadament, avui el GPS s’ha comportat i ens ha anat guiant sense sorpreses ni ensurts. En alguns trencants i cruïlles, però, he preferit fer alguna aturada per a no despenjar-nos més del compte.
Agrupats i ben avinguts hem arribat la zona de les Escletxes. Teníem la possibilitat d’apropar-nos i veure-les de prop, però ens hem estimat continuar cap el Papiol. Ha començat la part de senderisme urbà de la caminada d’avui. L’asfalt i la ciutat no solen ser una part del recorregut còmoda i desitjada, però aquest cop el Papiol ens ha sorprès molt gratament. Per a la majoria de nosaltres, era una vila del tot desconeguda fins avui, i ens ha fascinat especialment el seu castell. Abans d’arribar-hi, per clamor popular, hem aprofitat per a fer una aturada gastronòmica i hidratar-nos amb una cervesa ben fresca. El cos ho demanava a crits.
Una modesta panoràmica del Papiol, coronat majestuosament pel seu castell.
El dia continuava sent absolutament radiant. Eren les 12 del migdia passades, i el sol lluïa brillant i potent. Si t’hi estaves exposat gaire estona, el dia d’avui t’acabava resultant fins i tot estiuenc. Aquest panorama, com us podeu imaginar, convidava a relaxar-se una estona més estesa, però quedava el retorn a casa amb el tren. Així que sense més dilacions, hem aixecat les cames i hem abandonat la terrassa del bar i hem vorejat el castell del Papiol. No s’hi pot accedir, és de propietat privada i està tancant. Però la panoràmica exterior ja t’aporta una idea dels encants que segur hi amaga des de fa segles. Fins que no vaig decidir setmanes enrere proposar la caminada d’avui, desconeixia per complet l’existència d’aquest castell, no en tenia cap referència. Em sorprèn, perquè està molt ben conservat i la seva arquitectura i aspecte és impressionant. Podem dir ben alt que tenim una joia al vessant nord de la comarca del Baix Llobregat.
Una joia arquitectònica molt a prop de casa.
Abans d’arribar a l’estació també ens ha cridat molt l’atenció la decoració floral i artística d’una finca privada. Miressis on miressis, no deixaves de contemplar figures artesanals de pedra i flors i plantes. Quina passió que li dedica el propietari d’aquest immoble. Quin museu improvisat.
Senzillament impressionant.
Pocs minuts després de les 13:00 de la tarda hem arribat al punt d’inici de la caminada, l’estació del tren del Papiol. Hem agraït poder tronar a caminar els últims metres per terreny sense asfaltar, i més encara haver d’esperar tan sols dos minuts l’arribada del nostre tren. Què més es podia demanar!
Xapó. Un 10 majúscul, i un agraïment sincer, emotiu i sentit a totes i a tots els meus companys de travessa d’avui. Pel vostre comportament exemplar, per la vostra companyia agradable, per la vostra passió i l’interès que podeu en aquestes activitats, tant els que heu vingut per primer cop com als més fidels i veterans. El nostre camí continua. En breu … informació sobre la nostra propera caminada. Us hi espero!
Xarxa de Senderistes 