Avui 24 persones hem recorregut uns paisatges absolutament espectaculars pels voltants d’Olesa de Montserrat. L’experiència ha sobrepassat totes les expectatives. Ens hem quedat absolutament bocabadats amb la bellesa de l’entorn i de les vistes a Montserrat que enamoren.
Quasi tothom hem anat fins a Olesa de Montserrat des de Castelldefels primer amb el BUS fins a Sant Boi, i després amb FGC. En el primer trajecte hem tingut de principi a fi un so ambient no gaire agradable cortesia d’un grupet d’adolescents que no tenien pinta ni d’anar a caminar a la muntanya ni d’haver dormit plàcidament. A tot això li sumem ampolles d’alcohol, un nivell socio-cultural més aviat soterrani, mal gust, i el resultat us el podeu imaginar. Sort que al ferrocarril no han estat els nostres companys. Donem gràcies de tot cor!
A l’estació d’Olesa de Montserrat hem arribat cap a les 8:30, on ens esperaven uns quants companys i companyes més que hi ha anat directament en cotxe i ja tots plegats hem començat a donar-li a les cames. De seguida que hem abandonat asfalt hem aprofitat per a fer una aturada fisiològica i empastifar-nos una miqueta la cara i els braços amb crema de protecció solar. El dia es presentava calorós, però a aquelles hores el vent bufava suau i estava sent un bon aliat de ruta.
Fins gairebé arribar al nostre primer cim de la jornada, el camí ha fet pujada també suau i esglaonada i per pista forestal, bastant ampla i poc irregular. Els núvols ens regalaven una instantània de Montserrat molt peculiar i artística. Ho hem pogut contemplar de manera privilegiada des del mirador del Coll d’Espases. Això tan sols era un suculent aperitiu.
Montserrat, la muntanya màgica, el nostre teló de fons omnipresent durant el dia d’avui, fotografiada des del mirador del Coll d’Espases.
A l’alçada del Pla del Fideuer (m’encanta com sona) una fita de fusta de baixa alçada ens informava que només 5 minuts ens separaven del cim del Puig Cendrós. Havíem d’enfilar una pujada curta, encara que una mica empinada, per corriol. Camí que havíem de desfer després d’assolir el cim i continuar la ruta des del Pla del Fideuer.
La fita esmentada no ens havia enganyat pas, en 5 minuts escassos hem arribat fins al Puig Cendrós. Sense paraules i quasi sense alè. Així ens hem quedat quan hem arribat a dalt de tot i hem pogut contemplar les vistes a la muntanya de Montserrat. Una parella molt simpàtica ens ha fet la foto de família d’avui. El nostre testimoni visual de l’ascens a un cim magnífic.
La flamant colla senderista d’avui, al cim del Puig Cendrós.
Apa família. Sé que les vistes impressionants a Montserrat ens conviden a quedar-nos-hi. Ho sé, però hem de continuar. Sant Salvador de les Espases ens espera i això només ha estat un tast. Ens queda encara molt de camí i de desnivell. Som-hi!
De nou al Pla del Fideuer, una fita vertical ens indicava cap a on havíem de torçar per a continuar en direcció a Sant Salvador de les Espases, el nostre segon cim d’avui, i com el Puig Cendrós, un 100 Cims de la FEEC. Sense comptar el corriol de pujada al Puig Cendrós, i la posterior baixada pel mateix camí, la pista forestal que ens havia fet de camí des d’Olesa ha donat pas a corriols estrets, pedregosos i amb un desnivell en augment. La terra grisa s’ha fet rogenca i argilosa, i grans bolcs de pedra ens han començat a envoltar a banda i banda. Tot aquest tram és el que més hem gaudit en tots els aspectes, principalment per la panoràmica visual però també perquè el terreny no ha resultat tan extremadament feixuc i com se’ns ha fet després de Sant Salvador de les Espases.
Les boníssimes sensacions que hem experimentat en arribar al cim del Puig Cendrós, s’han intensificat en el moment de coronar el de Sant Salvador de les Espases. Tan impressionant resulta la cara Est de Montserrat, amb el santuari imponent al bell mig, com a l’altra banda les sinuoses formes que dibuixen els turons de la zona, punxegudes, triangulars, esveltes i amb el beneplàcit del clima sensacional del moment.
Vistes des del camí arribant a Sant Salvador de les Espases.
En aquest marc incomparable, ha arribat el desitjat moment d’aturar-se i omplir els estómacs. A més d’una i d’un, feia estona que ens ho demanaven respectivament a crits.
Primer hem pensat que feien conya quan ens han dit que teníem un servei de BAR a la mateixa ermita de Sant Salavdor i uns banys una mica més avall. Però ha estat tota una sorpresa comprovar que no es tractava de cap broma. Uns homes ens han donat les indicacions per arribar-hi, i a qui li ha vingut de gust ha pogut demanar un cafè o una cervesa. M’ho arriben a explicar abans d’anar-hi i m’hagués pensat que em prenien el pèl.
El bar pròpiament es troba en una planta inferior. Hi ha un saló bastant gran amb diverses taules de fusta amb bancs, i al costat una cuina petita amb tot l’equipament, inclosa llar de foc. Al saló hem pogut observar gran quantitat de quadres, d’escuts, de fotografies i algunes plaques commemoratives d’entitats excursionistes. Com en tot cim que estigui a l’alçada, mai millor dit, hi havia un llibre de visites en el qual he signat amb una nota breu en nom de tota la colla. També hi hem deixat la nostra petjada gràfica.
Saló principal del BAR a Sant Salvador de les Espases.
Mentre alguns menjàvem, altres aprofitaven per a fer-se fotografies al punt més alt del cim, i viceversa, just a damunt d’on es troba l’ermita. S’hi puja per unes escales de pedra equipades amb una barana. El cim també està delimitat per unes baranes metàl·liques i té una escultura amb forma d’arbre de nadal amb Jesucrit a la creu. L’havia vist abans en nombroses fotografies per internet. Era, d’alguna manera, com si ja hi hagués estat abans. Però no. Avui ha estat la meva primera vegada. I ha valgut molt la pena, us ho puc ben assegurar.
Joiós a Sant Salvador de les Espases!
11:45. Fotografies de rigor i indispensables disparades. Panxes ben plenes i contentes. És el moment de continuar. Segurament moltes i molts dels meus companys s’havien fet a la idea que tot el que quedava era només baixada. I poc després han pogut comprovar que res més lluny de la realitat.
No hem desfet el mateix camí, però sí hem tornat de nou al Pla del Fideuer per la vessant sud de Sant Salvador de les Espases. A pocs metres, hem passat per davant d’una cova molt petita, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat al seu interior protegida per uns barrots de ferro. Els primers metres, pràcticament el primer quilòmetre i mig, sí que ha anat fent baixada, i ben pedregosa i lliscant tot sigui dit. Però de seguida ha vingut una pujada que ha posat a prova el fons i el ritme d’algunes companyes que s’han anat quedat molt despenjades de la resta del grup. Avui he de donar les gràcies en majúscula i merescudes a la meva amiga Marisol Garceran que ha desenvolupat amb una dignitat celestial la tasca d’equip escombra durant tota la travessa, atenent a les persones que més ajut i suport moral han necessitat. La tecnologia és una gran aliada en aquests casos. A través dels meus walkie talkies ens hem anat comunicant quan no hem tingut contacte visual i m’ha pogut anar informant del panorama en cada moment. Ens hem anat aturant en més d’una ocasió per a reagrupar la colla, especialment en cruïlles de camins i trencants on corríem el risc des dispersar-nos i que els més endarrerits poguessin tombar per on no tocava i perdre’s. Afortunadament, no ha estat així.
El nostre estimat ja Pla del Fideuer ha estat l’escenari de l’aturada més prolongada de reagrupament. Hem trigat, però hem aconseguit tornar a ajuntar-nos i encarar el camí de tornada a Olesa de Montserrat una mica més agrupats. Les forces i les energies minvaven, era inevitable. Però en alguns casos en concret, de manera considerable. Em feien patir, però sabia que se’n sortirien. Avui qui mereix un reconeixement especial per part de tots, pel seu esforç extra i superar molèsties físiques de tota mena és l’Alícia Torres. Ets una campiona i la muntanya poc a poc s’està convertint en el teu hàbitat natural, no ho dubtis. Avui ens has acompanyat per primera vegada i ha estat to un plaer i un luxe. Ni se t’acudeixi desanimar-te ni llençar la tovallola. Tens fons i força suficient per a fer moltes més caminades amb nosaltres. Volem que siguis la nostra companya de ruta molts més cops.
Campiona!
M’ha fet molta il·lusió poder ser en un Coll que du el meu nom. Quin honor!
La Caro i un humil servidor, al Coll d’Oriol. M’encanta com sona!
Del Coll d’Oriol fins a Olesa ha estat una passejada plàcida i lleugera. El terreny s’ha convertit en una pista forestal ampla i agraïda per als peus com la del començament. I tot de baixada. La Marisol és una lleure imparable i no ha resistit la temptació de córrer escopetejada i clamar crits d’alegria al cel. Ens encanta veure’t així de pletòrica i entusiasta. Aquest és el camí, ja ho saps.
La Marisol incombustible!
Molts altres també ens hem sentit temptats i no hem pogut evitar fer gran part de la baixada a Olesa de Montserrat trotant i fins i tot corrent. Com la meva estimada Caro. Sé que és poc (o gens) modest, però avui ella també mereix una menció especial. Quién te ha visto, y quién te ve, Caro. Cada día te desenvuelves con mayor confianza y seguridad por terrenos que tiempo atrás te resultaban un desafío e incluso una barrera infranqueable. ¡Estoy muy orgulloso de ti, no me cansaré de decirlo y de gritarlo bien alto! Me hace muy feliz tenerte cerca en días tan especiales como hoy.
Esa es mi Caro!
En rutes que hem d’agafar el transport públic, correm un ris molt elevat de … presenciar el que avui ha tingut lloc, i és veure com se’n va un tren davant dels teus nassos i haver d’esperar tres quarts d’hora al següent. Fer temps fins aleshores amb una cervesa, un entrepà i un bon grapat de rialles i somriures al bar més proper de l’estació ho compensa molt sobradament i fa que l’espera valgui molt la pena i sigui una cloenda de jornada formidable.
No puc fer més que donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que avui heu estat la meva família muntanyenca. Així em sento quan vaig a caminar amb vosaltres, en família, molt ben acollit i acompanyat.
Fins la propera!
Xarxa de Senderistes 