Aquest cap de setmana he superat un dels majors i més importants reptes de la meva vida. He participat a la caminada de resistència amb el desnivell acumulat més alt fins a la data, la V edició de la Circular al Pantà d’Oliana. El recorregut consta de 81 quilòmetres i té un desnivell acumulat de 6.200 metres.
Acudia a aquesta cita amb molts dubtes i incerteses. Encara arrossegava lleus molèsties als peus des de la Travessa les Borges Blanques-Montblanc del passat 25 d’agost. Però les ganes d’anar-hi eren irrefrenables.
El punt d’inici és la plaça de la Reguereta, al bell mig de la població d’Oliana. És una localitat que es troba al sud de la comarca de l’Alt Urgell, per la qual hi havia passat en alguna ocasió de camí a Andorra per la carretera C-14. Però aquesta ocasió es pot considerar la meva primera visita al municipi.
L’hora d’inici prevista de la caminada era a les 17 de la tarda, i teníem com a màxim 24 hores per a completar-la. Vaig sortir de Castelldefels a les 14, just després de dinar. Vaig arribar a Oliana abans del previst, a les 15:30. Afortunadament tant a l’A-2 com a la C-14 no vaig trobar quasi trànsit i el viatge va ser molt ràpid i fluid.
Vaig poder trobar aparcament a la mateixa plaça de la Reguereta, situada a peu de la C-14. Per tant, la logística no podia anar millor. Vaig arribar amb temps més que suficient, ni tan sols s’hi havien instal·lat encara els organitzadors per a lliurar les samarretes i els dorsals.
Vaig col·locar al maleter tot allò que no necessitaria durant la marxa i a esperar. Per la indumentària ja podia reconèixer a uns quants participants fent temps al bar de la plaça. Era tot un avantatge i una comoditat que la terrassa estigués coberta per un porxo que ens resguardava de la pluja que queia en aquell moment, encara que no era gens intensa.
Una mica abans de les 16, a una hora de començar, ja vaig poder saludar dos dels meus coneguts de les caminades de resistència, en Pedro i en Josep. Sé sempre amb anticipació que no fallaran a la cita. Tret de la Marxa Pels Camins dels Matxos que va tenir lloc el 21 d’abril, han participat a totes les caminades del calendari de la Copa Catalana d’aquest anys, sense excepció. I tenen la intenció de fer totes les que queden fins al final de temporada el proper 11 de novembre, dia que se celebra la Marxa del Garraf, organitzada pel club al que pertanyo la Unió Muntanyenca Eramprunyà de Gavà. Creieu-me quan us dic que són uns fenòmens i uns fores de sèrie. Sempre és molt grata la seva companyia durant aquestes travesses.
Al voltant d’un quart de quatre ja vam poder recollir el dorsal i la samarreta. Aquest any s’ha optat pel groc, i a més en el mateix to i intensitat que la que l’ha precedit en el calendari, l’esmentada Travessa Borges-Montblanc. Personalment, m’agrada força el disseny i felicito al GE d’Oliana.
Conforme s’apropaven les 17, cada cop veia més cares conegudes de les caminades, com els meus veïns i companys de la UME en Sergio i la Verónica i també el súper fotògraf Xavier Capdevila. Cada caminada, en aquest aspecte, és un retrobament molt emocionant i afectuós. Almenys, jo ho visc així, és tot un al·licient l’ambient humà que s’hi respira abans, durant i després.
Després d’un recordatori, megàfon en mà, de les normes i recomanacions de seguretat, el molt il·lustre alcalde d’Oliana va donar oficialment el tret de sortida de la V edició de la Circular al Pantà d’Oliana a l’hora prevista. Crits d’eufòria, aplaudiments i un bon grup de participants corrents ja des del primer instant amb el màxim d’energies dibuixaven un panorama d’entusiasme que ens havia de donar forces i empenta suficients per aguantar tot el que ens quedava per endavant.
Al cap de pocs metres ja abandonàvem l’asfalt i els meus peus agraïen poder trepitjar superfícies més suaus dels camins rurals i pistes forestals properes encara a Oliana. En tot el tram inicial fins gairebé el primer avituallament, el nostre teló de fons a la banda esquerra era una extraordinària successió de crestes. Vaig preguntar a més d’una persona si sabia si alguna d’elles era la cresta del Coll de Nargó de la que havia sentit parlar a la UME. Ningú em va saber donar resposta. En fi, la incògnita encara m’acompanya avui. Espero resoldre-la aviat. D’aquest tram també mereix una menció l’ermita romànica de Sant Just i Pastor.
No duia rellotge i el mòbil el duc apagat per a reservar la bateria per al final de la marxa. Així que no sabia l’hora en cap moment. Ho prefereixo, vaig més distret. Gràcies a l’hora que té configurada la càmera SONY de la meva sogra, que duc a totes les caminades, sé a posteriori l’hora de pas pels avituallaments. En aquesta ocasió, la bateria no duia càrrega suficient i no tinc constància de les hores ni tampoc fotografies dels quilòmetres finals.
1. Serra-Seca / 18:55 / Km 10
Va ser molt emotiu ser rebuts amb crits d’ànims per un grup d’espontanis, majoritàriament canalla. Van preguntar-me el meu nom i van començar a cridar-lo. I va ser un detall poder ser fotografiat amb elles i ells com si fóssim una família. Són gestos i moments per als que costa trobar les paraules precises. S’ha de viure in situ i en primera persona.
Com ja havia vist en fotografies del web del CE Oliana, una estàtua de grans dimensions en forma de ciclista coronava la taula amb els avituallaments. Un company molt amable i simpàtic de l’organització em va explicar que es va aixecar en record i homenatge del pas del Tour de França per la població uns anys enrere. Recordo que em va dir al 2006. Es va oferir a fer-me un parell de fotografies i es va acomiadar fins al dia següent al matí. Això volia dir que no el veuria als avituallaments de la nit. Ell que podia, feia bé d’anar a casa a dormir.
2. Alinyà-les Sorts / 21:43 / Km 23
Aquest tram va ser totalment passat per aigua. La previsió de pluja era ben coneguda des de dies enrere. Fins arribar al control no teníem ni idea de quan podria arribar a durar. La Verónica m’explicava que l’any passat va ploure de manera continuada durant 5 hores, entre les 7 de la tarda i la mitjanit. No em feia cap il·lusió una possible repetició dels fets. Duia un bon impermeable, però els pantalons els duia absolutament xops. I els calçotets també. Si el panorama continuava sent el mateix, malauradament voltava cada cop més pel meu cap l’opció d’abandonar. Era una hora en què la temperatura cada cop baixava més i no sabia fins a on podria caure ja de matinada. Però vaig decidir arriscar-me i continuar.
3. Collada de Cal Penya / 23:28 / Km 29,5
I va valer la pena. Va deixar de ploure i quan em vaig voler adonar els meus pantalons i calçotets s’havien eixugat per complet. Poder continuar la marxa en aquestes condicions era d’agrair, i molt.
L’aturada en aquest punt d’avituallament va ser breu. Així com en els dos anteriors no m’hi vaig estar de gairebé res i vaig menjar tant dolç com salat, en aquest només vaig tastar suc, fruita, fruits secs i llaminadures. Bé, dit així tampoc sona gens escàs 😛 Però vaja, va ser una aturada justa per a ingerir glucosa i per a continuar.
4. Fígols / Km 38,1
En aquesta població només vam fer control de pas. Com en els anteriors, ens perforaven el número corresponent de la nostra cartolineta. Ara acabo de recordar que la vaig perdre durant uns minuts abans d’arribar al primer avituallament. Van ser molt amables i em van dir que si no l’arribava a trobar ningú que en absolut em desqualificarien. Però al cap de pocs minuts, estant jo encara menjant va aparèixer un company que l’havia trobat. Em vaig quedar molt més tranquil i em vaig assegurar de no tornar a perdre-la pel camí.
Organyà / 1:19
Tal com ens havia passat a Alinyà i a Fígols, ara ens tocava creuar uns metres d’asfalt. Però fer-ho per un lloc tan encantador com Organyà no suposa cap suplici ni patiment. Era tot un contrast caminar bastons en mà entre la gent que hi havia encara pels carrers del poble. Un grup de nois joves que prenien unes cerveses a la porta d’un bar em deien que no anava en la direcció correcta i em senyalaven el carrer que tenia a les meves esquenes. Crèdul de mi, els vaig fer cas i em vaig girar per a corregir la meva trajectòria. Però sense arribar a donar ni dues passes van començar a sentir-se rialles i em van cridar no home no, que és broma!. Òbviament ho vaig encaixar amb molt bon humor, vaig acompanyar-los en les rialles i vaig continuar fins a la taula amb els avituallaments, pocs metres més endavant.
En aquest tenien caldo calent! No cal que us asseguri que em va sentar de conya. El vaig acompanyar de fruita, formatge amb codony i una miqueta de fruits secs. I a continuar la travessa.
5. Coll de Nargó / Km 45,5
D’Organyà a Coll de Nargó us he de confessar que pràcticament no conservo cap record. Per l’hora era totalment fosc. Sí que recordo anar perdent intensitat del llum del frontal i haver d’aminorar el meu pas per no ensopegar amb cap pedra.
També recordo l’entrada al municipi, i un dels voluntaris de l’organització parlant en castellà, amb accent del nord peninsular potser de Galícia o Astúries. Ens va advertir que ens preparéssim psicològicament. Va dir literalment ahora os toca el tramo más aburrido, es todo pista forestal y de subida. I la va clavar. Pistes, que enllaçaven amb altres pistes, en efecte amb pendent de pujada, això sí progressiva i fent corbes, i semblava que no s’acabava i que mai arribaria el següent avituallament.
Per a més INRI, vaig patir una mena de … trastorn momentani i passatger com em va passar el maig passat disputant la Marxa Romànica de Navàs. En mig de la foscor més absoluta, sol com un mussol, envoltat de boscos deserts i inhabitats, no se m’acut altra brillant idea que recordar pel·lícules de terror, així com els reportatges més escalofriants de Cuarto Milenio i ja posats també les llegendes urbanes més macabres com la de la nena de la corva. Però a qui se li acut! Com pot arribar a ser tan retorçada i inoportuna la ment humana!
Us podeu imaginar el panorama. Angoixa, por, desorientació, taquicàrdia … Un dels moments més delicats va ser en sentir un soroll que no vaig poder identificar clarament com el vent, o algun insecte entre els matolls del marge del camí. El notava com massa fort i intens. I el que més em desconcertava era que … m’acompanyava. Sí sí, conforme caminava, el sentia, el deixava de sentir, i al cap d’uns metres el tornava a sentir a la meva mateixa alçada. Fins que va arribar un moment que em va passar pel cap que podia ser un senglar. I instintivament vaig començar a córrer a tota pastilla fins arribar a l’alçada d’un noi que ja feia estona que veia bastants metres per davant meu gràcies al seu frontal que estava equipat amb un llum vermell per la part posterior.
Per vergonya no li vaig confessar res del que estava experimentant. Ens vam saludar i vam estar xerrant i caminant una estona junts. Anàvem aparentment igual d’esgotats. Jo en cap moment em plantejava desenganxar-me del seu pas. Però masoca de mi, sense adonar-me l’havia avançat i ja no el veia. I res, vaig decidir seguir al meu ritme. I afortunadament ja no vaig tornar a suggestionar-me amb històries terrorífiques, ni llegendes urbanes ni res que s’assemblés com psicofonies, que també em venien sovint al cap.
A l’avituallament de Coll de Nargó ens havien també avisat que fins al següent control hi havia més de 16 km’s seguits. Així que va ser tot una sorpresa i ben agradable trobar-me amb l’avituallament de Font de Serradarques.
Font de Serradarques / Km 53,5
Ara, consultant les dades, entre Coll de Nargó i la Font de Serradarques vaig caminar 8 km’s. Creiue-me quan us dic que psicològicament van equivaldre a tota la marxa sencera. No tenia ja gairebé cap mena de noció del temps ni de les distàncies. L’objectiu era no aturar-se i no rendir-me pels dolors que cada cop anaven a més.
A l’avituallament de la Font de Serradarques hi havia dos voluntaris, nois, i dos participants, un noi i una noia. Ella estava asseguda a una cadira, visiblement molt cansada i tapada amb una manta. Vaig interpretar de seguida i amb molta claredat que havia decidit abandonar en aquell punt i esperar a què algú de l’organització la traslladés fins a Oliana. El noi, mentre jo estava menjant de sobte em pregunta que tu ets l’Oriol? I jo penso caram … algú que em reconeix. I jo li responc sorprès que sí i li pregunto si sap qui sóc per si ha llegit aquest blog algun cop. I em va dir que no, que som amics al facebook però no havíem coincidit mai en persona. Es tracta de ni més ni menys que del mestre Cala Juanma Runner. Va participar conjuntament amb d’altres ultracorredors amb el gran Juan Carlos Escuté en el repte solidari Non Stop Santiago el mes de maig d’aquest any. Van recórrer el camí de Santiago a una mitjana de gairebé 80 km’s diaris amb el repte de recaptar el màxim de fons possible a favor de l’Associació d’Amics de la Gent Gran. Us remeto a la pàgina web del projecte on podeu llegir tots els detalls d’aquesta iniciativa tan lloable: http://nonstopsantiago.blogspot.com.es/
Recordava haver llegit que no va poder completar tot el recorregut per una lesió inesperada. I em confessava estar encara a aquestes alçades en recuperació. JuanMa, si llegeixes aquestes línies algun cop, que sàpigues que la nostra trobada enmig de la foscor i d’aquelles pistes forestals sense fi va ser per a mi molt emotiva. De debò, em va fer molta il·lusió poder conèixer-te en persona i poder compartir uns instants de descans amb tu enmig d’una jornada de tant d’esforç físic i desgast emocional i psicològic. Tan bona companyia humana durant uns minuts va ser la més gran empenta a continuar el camí de tot el dia.
Però com es diu en moltes ocasions, la companyia no podia ser més grata però … havia de tirar endavant. Encara quedava una bona tirada fins a Oliana. Em va sorprendre que no vaig coincidir amb ningú més en aquell avituallament. Això encara evidenciava més com arribàvem a estar de despenjats els participants entre nosaltres, tant pel que fa als que anaven a pas més ràpid que el meu com pel que fa als que no m’havien avançat. Això significava que m’esperaven més km’s sol solet enmig de la més profunda foscor. Però no patiu per mi, la meva ment va aconseguir centrar-se en pensament molt més bons companys de travessa que km’s i estona abans. Us ho asseguro.
6.Font d’Isot / Km 61,5
Abans d’arribar a la Font d’Isot recordo haver coincidit amb un noi amb moltes dificultats per continuar. Què, com anem? Li vaig preguntar. Em va respondre que molt malament, que a Isot abandonava segur. Era una llàstima després de tant camí recorregut. Però per ser capaç de prendre una decisió d’aquestes característiques amb tanta certesa, de ben segur que les molèsties havien de ser del tot insuportables. El podem considerar un autèntic campió per ser capaç d’arribar fins on va arribar.
Vaig despenjar-me d’ell poc abans d’arribar a l’avituallament de la Font d’Isot. En aquesta ocasió érem uns quants més que a l’anterior. Allà vaig coincidir amb un grup de nois de Lleida que van ser els meus companys de trajecte ja gairebé de forma ininterrompuda fins a Oliana.
Va ser l´últim avituallament a les fosques, que jo recordi. Poc a poc la foscor anava desapareixent i el matí de diumenge s’anava fent clar. El llum frontal ja no calia, així que un pes menys al cap i a la motxilla fins a la propera.
Cada cop sentíem més entre nosaltres un lema molt recorrent en les caminades de resistència: vinga que això ja està fet! Inconscientment són estímuls i ànims molt més poderosos que qualsevol isotònic o gel energitzant, us ho garanteixo.
I el fet de pensar que tant sols 2 punts d’avituallament i menys de 20 km’s ens separaven d’Oliana era un crit encara més ferotge a continuar i a arribar a la meta. Els dolors al peu i als genolls que anaven a més no van poder amb mi.
A un ritme més lent del que és habitual, sí, però vaig aconseguir treure forces per continuar. Vaig recordar un moment decisiu com aquest de la meva primera caminada de resistència, que va ser la Marxa del Garraf de l’any passat. Va ser entre l’avituallament de Can Carxol i la Morella, després de fer la última pujada per un corriol molt pedregós i amb una pendent bastant pronunciada. Em fallaven del tot les cames i no les tenia totes, però … d’on fos i com fos vaig treure les forces. I aquest cap de setmana vaig pensar, si me’n vaig ensortir aleshores avui no em puc fallar a mi mateix. A poc a poc, però arribaré. No parava de dir-me dins meu.
7.Cortiuda / Km 65,5
Recordeu l’home que us he esmentat unes quantes línies més amunt que em va explicar el significat de l’estàtua a gran escala d’un ciclista a Serra-Seca. Doncs complint amb les seves paraules de comiat del dia anterior (dia anterior sobretot per a ell que havia pogut dormir i llevar-se com haurien fet molts éssers humans i no tant per a mi que el dissabte i el diumenge s’havien fusionat sense descans) allà hi era i allà vam retrobar-nos amb un somriure còmplice i amb paraules d’ànims, que no he de dir a aquestes alçades que van ser molt d’agrair.
No vaig voler estar-m’hi més estona de l’estrictament necessària. Un suc, uns fruits secs i a continuar.
Ja només faltava un avituallament! Això estava fet! Ara era jo qui m’ho repetia mentalment en més d’una ocasió.
Fins a Peramola, aquest va ser el tram més entretingut i social. L’esmentat anteriorment grup de nois joves de Lleida van ser una de les companyies més agradables que recordo de les caminades que he fet. Vam poder conversar de totes les que caminat aquesta temporada, des dels Castells de la Segarra el 9 de març fins a la present Circular Pantà d’Oliana, que sumen 10 en total. Es van quedar del tot bocabadats, no es pensaven que hagués pogut fer tantes en una sola temporada. Doncs que mirin la classificació i veuran que el Xavi Capdevila està el primer amb tots els punts possibles perquè les ha fet totes i de ben segur que farà les que queden fins a la Marxa del Garraf. El seu ritme i la seva fidelitat sí que són admirables. I ho porta fent des de fa nou temporades! Xavi, un cop més, enhorabona.
Mai abans m’havia sabut tant greu no tenir bateria a la càmera. No poder fotografiar la Serra d’Aubenç i Roc de Cogul suposa una vertadera assignatura pendent que de ben segur no podrà esperar fins al setembre de l’any proper. Hi aniré pel meu compte quan m’hi pugui escapar. Vam poder veure unes formacions rocoses que em van recordar molt a Montserrat. No podia deixar de contemplar-les. Semblava una rèplica encara que amb certs matisos. Insisteixo, hi he de tornar i dedicar-li l’estona que es mereix. Us recomano apropar-vos-hi. No us defraudarà.
Fins a Peramola quasi tot eren baixades, i més baixades, que no feien cap il·lusió als meus peus. Necessitava pla, encara que fos asfalt! I a Peramola per fi es van acabar. I a més només quedaven 6 km’s. Si això es com anar de Castelldefels a Viladecans. Això era bufar i fer ampolles!
8.Peramola / Km 74,8
Des de Peramola ja teníem una panoràmica més que privilegiada d’Oliana. La teníem a tocar amb els dits pràcticament. El camí ja era tot pla. Algun tram per pista, però ja quasi tot asfalt. Els peus em funcionaven com solc dir en pilot automàtic, ja ni rebien les ordres del cervell.
Els companys de Lleida els tenia a tots per davant. Donava per fet que no arribaria amb ells, i encara menys abans que ells. Però finalment vaig ser el primer d’aquesta colla en arribar al Poliesportiu d’Oliana! No sé exactament com, però així va ser. A les 11:25 del matí del diumenge 8 de setembre de 2013 un servidor que humilment escriu aquestes línies podiar cridar ben alt que havia completat la V Circular Pantà d’OIiana! La satisfacció no podia ser més intensa i immensa.
La pregunta era … ara seré capaç d’arribar fins al cotxe aparcat a la plaça de la Reguereta. Sí companys, els peus encara podien amb això. Vaig treure forces per arribar fins al cotxe, i les ganes de tornar a ser una mica més humà en l’aspecte higiènic van aconseguir imposar-se com per arribar una mica més tard a casa i dutxar-me al Poliesportiu. Va ser una idea fantàstica. Sentir sobre el teu cos caure l’aigua calenta en un moment com aquest és una altra de les majors satisfaccions que pots arribar a sentir. És tan relaxant i tan renovador. En sortir i canviar-me em sentia gairebé com nou. Cansat, esgotat, destrossat, però com deia molt més persona.
Les fotografies de família de final de jornada no podien faltar. Són instants de la teva vida que s’han d’immortalitzar.
Gràcies de tot cor al Grup Excursionista d’Oliana i enhorabona per tot, per l’excel·lent senyalització del recorregut, pel bon humor i amabilitat de tots els voluntaris i voluntàries dels controls i punts d’avituallament, per la comoditat de poder assejar-nos al Poliesportiu d’Oliana, i de fet la llista no acabaria mai. Us mereixeu un 10 majúscul. Fins la propera!
Xarxa de Senderistes 