12a Caminada de Resistència Riudoms – la Mola – Riudoms

Diumenge 27 d’abril de 2014. 3:50 de la matinada. Castelldefels. Sona l’alarma del despertador. Vinga, 5 minuts de cortesia. Però no gaires més, Oriol. Em vaig dir a mi mateix. A les 5:30 comencen a lliurar els dorsals i a les 6:30 comença la marxa. No t’adormis!

A aquestes hores intempestives començava la meva aventura d’aquest cap de setmana. Participava per primer com a la Caminada de Resistència Riudoms – la Mola – Riudoms. Sempre que la disposició temporal ho permet, evito absolutament tots els peatges. Així que vaig anar fins a Riudoms fent tot un recorregut turístic per la C-31 i la N-340 passant per Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit, Calafell, el Vendrell … fins a enllaçar amb la T-11 direcció Reus i finalment amb la carretera comarcal o provincial corresponent fins a Riudoms.

Vaig arribar-hi a les 5:50. Amb temps suficient d’anar a recollir samarreta i dorsal a la Plaça Major i tornar al cotxe a posar-me la indumentària i el calçat adients. El dia anterior vaig estrenar per fi les Fuji Trabuco 2 a la caminada que vam fer per Collserola la colla de la Xarxa de Castelldefels (i companyia) i els meus peus no podien estar més agraïts. A les 24 Hores del Cap de Creus la setmana anterior ja vaig prometre’m a mi mateix que havia estat la darrera marxa per a les anteriors Gel Trail Sensor, ja molt fetes pols literalment.

Els tocava una substitució.

Ja sabia amb anticipació que hi hauria nombroses i significades absències per motius diversos com la de la Mercè Ribes, la Maria Milla, la Paqui Bertran, en Txuse Carrera, en Pepe Jaume, en Francesc Gibert, o en Vicente Alonso, només per esmentar uns quants. Ja els trobava a faltar a tots ells fins i tot abans de començar la caminada. Però no van faltar a la cita fidels a la Copa Catalana com en Joan Miquel Labrador, en Xavier Capdevila, la Montse Berenguer, i per descomptat com sempre una representació molt àmplia i acolorida (aquest any amb samarreta corporativa blava) de la gran família del CEIC amb l’Edu Bartrina, en Juan Paredes, el Xavier Sans, en Miquel Boada, en Paco Coletas, l’Antonio Serrano, l’Emilia Ramos, la Maria Vizcaino, en Fermí Marco, i moltíssimes i moltíssims altres companys d’aquest club excursionista omnipresent, des del carinyo, a totes i cadascuna de les marxes de resistència de la Copa Catalana sense excepció.

Amb la família del CEIC a la Plaça Major de Riudoms.

Hola … tu ets l’Oriol, veritat? – em va preguntar una noia a qui no tenia el plaer de conèixer. Es diu Maria i em va comentar que havia llegit unes quantes cròniques de les marxes al meu blog i també m’havia vist en moltes fotografies al Facebook. Ni us imagineu la il·lusió que em fa cada cop que s’apropa algú i em confessa ser seguidor d’aquest blog i de les meves cròniques. Em fa sentir cada dia més que val la pena compartir totes aquestes experiències. M’emociona constatar que les emocions que visc a la muntanya arriben a moltes persones, algunes de les quals no tinc l’honor de conèixer. A totes i a tots, gràcies per dedicar una part del vostre temps a llegir el que jo escric. Poques gratificacions més es poden comparar amb aquesta, us ho asseguro.

La Maria també va confessar a l’Edu (Bartrina) que el tenia localitzat per imatges a través del Facebook. En més d’una ocasió ens va transmetre la sensació curiosa de sentir parlar algú a qui fins aleshores només havies pogut posar rostre. Esteu exactament igualment que a les fotografies, quina passada. – ens va confessar. Els primers cinc quilòmetres aproximadament, entre Riudoms i Montbrió del Camp, va ser una de les nostres companyes de travessa. Em va explicar que és mare de dos fills, que li agrada molt la muntanya però que no és federada, i que a l’any participa a dues o tres marxes de la Copa. Més d’un cop ens va animar a l’Edu i a mi a què ens despengéssim si volíem, que al seu costat nosaltres som uns cracks i portem un ritme molt més fort. Vam treure ferro a l’assumpte. A diferència de la setmana anterior a Cap de Creus, la intenció era dur un ritme més aviat suau, constant però sense forçar la maquinària. Els 87Km i els 6.000 metres de desnivell acumulat encara pesaven i s’arrossegaven, especialment pel que fa als quàdriceps.

CONTROL 1. RIUDECANYES. KM 9,8. 7:57.

Engolint dolços a Riudecanyes.

Aturada bastant breu. Una mica de coca i de xocolata i cap endavant. Vaig saludar en Pep Lluís i en Pere Lluís, companys habituals de marxes i afortunats en aquesta ocasió per proximitat geogràfica perquè són de Reus, i vam continuar.

Abans d’arribar al següent control, a estones vam trepitjar terra i a estones asfalt, segurament més del que a tots ens hagués agradat. Poc corriol i molta pista forestal.

Què hi foteu aquí? – ens va preguntar sorprès en Joan Miquel Labrador, càmera en mà. Segurament s’havia imaginat que ja aniríem molt per davant. Però, insisteixo, la tònica d’aquest diumenge era anar fent, sense angoixes ni presses de cap mena, amb la missió primordial de gaudir de l’entorn i de la companyia. D’això últim se’n va encarregar l’Edu, company de marxa des de l’inici fins al final, amb bon humor com sempre i conversa entretinguda i distesa garantida. Gràcies Edu, de tot cor, per haver contribuït en un percentatge molt elevat en el goig global d’aquesta marxa.

Abans de despenjar-nos, sense proposar-nos-ho ni molt menys, d’en Joan Miquel va donar temps de xerrar una breu estona. Li vaig comentar que havia estat un autèntic plaer haver compartit camí al Circuit Català de Raquetes de Neu amb companys seus de l’Agrupe de Mataró, com en Jordi i la Núria, i també vaig aprofitar per a preguntar-li com havia resultat l’experiència del Curs en GPS que recentment havia impartit a través del CEIC.

CONTROL 2. CASTELL D’ESCORNALBOU. KM 17,5. 9:12.

L’Edu, agafant l’entrepà al Castell d’Escornalbou.

Primer vam pujar expressament fins al Castell per a passar el control i després vam desfer el camí fins la ubicació de l’avituallament. Per tal de no parar més del compte, l’Edu es va guardar l’entrepà a la motxilla i jo me’l vaig anar menjant durant la baixada que ve després. Us he de dir que en alguns moments no va ser fàcil caminar i menjar l’entrepà alhora. Però me’n vaig en sortir amb tota la dignitat que va ser possible.

Si em descuidava, l’Edu desapareixia del meu abast visual. Les baixades són el seu fort, i si vols anar a un ritme semblant al seu, no et pots despistar ni un segon. Però abans de desembocar al següent poble, l’Argentera segons ens informaven les fites del camí, el camí era bastant estret i va anar generant prou embut com per a retrobar-nos.

Estàvem situats a sota del Castell d’Escornalbou, per un cantó, i del parc eòlic, per un altre, fins al qual havíem de pujar i arribar, així, al Portell del Peiró. En aquest punt on havíem d’escollir si faríem l’opció una mica més curta i amb una mica menys de desnivell per Coll Roig o si bé pujaríem fins a la Mola de Colldejou per la Canal del Mig passant per la Torre de Fontaubella. L’Edu em comentava que tots els anys havia fet l’opció curta i que ja tocava estrenar-se per Fontaubella. Jo m’estrenava del tot en aquesta marxa, primer cop, i ja havia decidit des del principi decantar-me pel recorregut més llarg.

CONTROL 3. RESPIRADOR DEL TÚNEL. KM 21,1. 9:48

Oficialment tan sols es tractava d’un control de pas, però a la pràctica també va ser un punt d’avituallament líquid amb fruita, llaminadures i fruits secs. Un detall per part de l’organització. L’aturada, òbviament, va ser molt breu i vam continuar per la pujada fins a l’esmentat anteriorment Portell del Peiró. El vent fort que bufava a aquella hora del matí cada cop s’assemblava més a la tramuntana que va estar acompanyant-nos durant gran part de la marxa de les 24 Hores del Cap de Creus la setmana anterior. No m’ho esperava pas per aquesta zona. El so del moviment de les hèlix dels molins semblava el del motor d’un avio sobrevolant per damunt nostre. En més d’una ocasió vaig mirar cap el cel pensant que hi passava algun ben a prop. Però no era així.

Els que continuaven per Coll Roig ho feien per pista ampla i planera. Els que ens vam decantar per la Torre de Fontaubella vam encarar una baixada per corriol fins a la població pròpiament dita. Abans d’arribar-hi vam avançar en Paco Coletas, l’Antonio Serrano i uns quants companys més del CEIC, i molt poc abans d’arribar al següent control, en Juan Paredes. El vam enxampar en una situació un tant compromesa, ja us podeu imaginar a què em refereixo. La frase textual (incompleta) que va sortir de la seva boca va ser … ostia! Me habéis pillado con la mano en la … Les rialles van ser inevitables. Amb en Juanito he compartit pocs quilòmetres, però la diversió amb ell sempre està assegurada. El seu desparpajo és únic!

CONTROL 4. Torre de Fontaubella. Km 24,7. 10:38.

En Juanito, carregant combustible a Fontaubella.

La perspectiva de la Mola de Colldejou és impressionant des d’aquesta població. És un mirador molt privilegiat a aquesta banda de la Serra de Llaberia. Mentre ens hidratàvem i preníem alguna cosa sòlida, jo em vaig quedar fascinant amb la fruita deshidratada, contemplàvem l’ascens que se’ns venia amunt. Imposava respecte. Però amb tot el desnivell que portem a les espatlles, això no ens havia de fer titubejar ni un segon. Així que valentia i a pel cim.

L’Edu i el Juanito, acomiadant-se de Fontaubella i preparant-se mentalment per la pujada.

La primera part d’aquesta pujada és asfaltada, però en un tram molt curt. La pista va donant pas primer a un corriol que finalment es converteix en una canal que no té res a envejar a les canals de la cara nord de Montserrat, almenys les que jo conec com la se Sant Jeroni. Fins i tot, alguns flanquejos em recordaven a la via ferrada de la Teresina. De debò, és un tram molt tècnic, extremadament inclinat, amb constants despreniments de pedres, irregular a més no poder. A l’Edu tampoc se li donen gens malament les pujades tècniques i va depenjar-se de mi en aquest tram. Els que ja em coneixeu sabeu de sobres que no m’estic de fer fotografies quan el paisatge i l’entorn t’ho demanen a crits. Aquestes aturades també incideixen en el teu ritme i em condicionen molt si vull anar amb altres companys perquè t’obliguen a reincorporar-te a marxes un pèl forçades. Però val la pena us ho asseguro.

Pletòric al tram final de la Canal del Mig!

El vent ens havia donat treva només per una estona. En arribar al replà que ve al final de la pujada de la Canal del Mig les ràfegues d’aire van tornar a bufar amb molta virulència. Per uns instants, enmig d’aquest panorama climàtic advers, no entenia del tot cap on havia de continuar. A la meva esquerra veia una filera considerable de persones, que no tenien pinta de ser participants a la marxa, com baixaven per un corriol des d’una alçada lleugerament superior a la meva. Les cintes m’indicaven que el camí continuava cap a la meva dreta on el camí feia baixada en direcció al Cavall Bernat de Llaberia, cim que teníem a la vista però que no formava part del recorregut. Vaig preguntar a uns nois que també hi participaven i que havien pujat pel Coll Roig si el cim de la Mola de Colldejou ja l’havíem passat o no. Van esvair el meu dubte i em van dir el que sospitava des de feia poca estona però que no sabia abans de començar la caminada: pujant per Fontaubella NO fas el cim. Totes les setmanes prèvies comptant amb què sumaria un altre 100 Cims a la llista … i patapam! Et quedes a 400 metres de coronar-lo. En fi … què hi farem!

Replà on tornàvem a ajuntar-nos amb els que pujaven pel Coll Roig.

No hi havia temps que perdre. Vaig aprofitar la baixada per accelerar el ritme tant com vaig poder amb el propòsit d’enxampar, afectuosament, l’Edu. Primer va venir corriol, pedregós i irregular, però no molt matador. I després pista més ampla i suau. Quan em vaig voler adonar ja vaig arribar al següent control.

CONTROL 5. COLL DEL GUIX. KM 30,2. 11:45.

Definitivament sóc un golafre!

Una mica de sucre i d’isotònic. L’Edu parlava amb una companya de l’organització i vaig sentir que li comentava estic esperant l’Oriol. Va ser girar-se i cridar sorprès Apa, però si ja el tenim aquí! Em va dir que just feia un minut que havia arribat. Ens va saber greu per una companya que feia la marxa que duia una ferida a l’alçada de la panxa. Pel que vam sentir, havia patit una caiguda baixant des de la Mola. L’havíem vist estona abans acompanyada d’uns quants nois durant la baixada després del Castell d’Escornalbou. Li havien facilitat algunes coses de la farmaciola per a desinfectar la ferida. No semblava extremadament greu, però el cop havia d’haver estat contundent. Des d’aquest modest blog et faig arribar molts ànims tot desitjant que et recuperis del tot i ben aviat.

El vent havia afluixat bastant, però continuava present en la seva justa mesura com per compensar agraïdament el sol i la calor en augment del migdia. El camí continuava fent principalment baixada, i tot i que a l’Edu no li feia gens d’il·lusió córrer, vam anar trotant suaument fins arribar a una riera que ell ja recordava per totes les edicions anteriors en què ha participat, que no han estat poques. Ell ja sabia que venia un repetjó fins gairebé el següent control, així que valia la pena reservar forces i energies. Abans d’arribar al control, vam creuar-nos amb alguns dels companys dels Garraf Runners, entitat excursionista de Gavà amb antics socis d’UME entre les seves files, que aquest any estan fent la Copa Catalana. Entre ells estava en Juan Díaz, a qui ja havia saludat a l’inici de la marxa. Estaven mig aturats per causes de força major, suposo que no cal que entri en més detalls. Així que l’Edu i un servidor vam continuar.

CONTROL 5B. CARRETERA QUE DESCONEC AMB EXACTITUD. KM INDETERMINAT. 12:49.

Palotes!

Més que control és un punt d’avituallament líquid, on també hi havia algunes llaminadures com els mítics Palotes. Tot un valor afegit!

L’Edu em va dir que fins al següent control, el del dinar, ens tocava encarar l’última pujada de la marxa, i que en absolut m’espantés ni em desanimés, que estava molt repartida i dosificada.

Va ser un tram dels que més em va agradar de la caminada i amb diferència. Per les vistes a la Mola de Colldejou i al Cavall Bernat de Llaberia i de fet a pràcticament tota la Serra de Llaberia, i també per la geologia del terreny, terriblement similar al roig argilós del meu proper i estimat Garraf Vermell. Per moments semblava que estava pels voltants del Castell d’Eramprunyà i de l’Ermita de Bruguers, amb grans blocs de pedra vermellosa i tafonis en abundància. Els tafonis, i sento no ser un expert en geologia per a poder explicar-ho amb més propietat, són forats de petites dimensions formats de manera naturals a la roca com a conseqüència de l’erosió del terreny al cap de milers o qui sap si de milions d’anys. El resultat en moltes ocasions és una autèntica obra d’art.

Gran bloc de pedra rogenca a prop de l’Ermita de Mare de Déu de la Roca.

És especialment espectacular la vista durant la baixada més propera abans d’arribar al control: les poblacions de la comarca més properes coronades per l’ermita i amb la Mediterrània com a teló de fons. Sense paraules.

Ermita de Mare de Déu de la Roca.

Em van cridar especialment l’atenció les baranes de fusta i els esglaons a la pedra en la part final d’aquesta baixada. Potser resten una dosi de risc i emoció al descens, però augmenten la seguretat en una zona amb molta presència de visitants i turistes.

CONTROL 6. ERMITA MARE DE DÉU DE LA ROCA. KM 39,3. 13:21.

Llonganissa per a l’Edu!

L’Edu estava pletòric amb la llonganissa. Jo cada cop menjo menys carn, i no em venia gens de gust. Sort que tenien com a alternativa formatge, tot i que significava repetir l’ingredient respecte a l’entrepà del Castell d’Escornalbou. Amb un pa i un tomàquet tan deliciosos, i el formatge per descomptat, valia la pena repetir.

Novament, vaig estimar-me més anar-me’l menjant tranquil·lament mentre abandonàvem el control que no pas aturar-me i refredar-me més del compte.

Portàvem quasi 40Km recorreguts i no m’ho acabava de creure. Els peus no em feien gairebé gens de mal ni me’ls sentia gaire carregats. Els quàdriceps, com ja he comentat abans, eren una altra assumpte. El cas és que em sentia bastant fresc i amb la sensació d’haver fet menys quilòmetres. Començàvem a pensar inevitablement … això ja està fet!

A partir d’aquí, els que heu fet la marxa en alguna ocasió ho sabeu i ho heu patit en primera persona, el camí comença a fer-se monòton, repetitiu i amb molt d’asfalt. Massa asfalt.

Abans d’arribar al següent i últim control, vam travessar la població de Mont-Roig del Camp, amb els carrers del casc antic totalment aixecats i en obres. Sort que l’Edu es coneixia bé el camí a base d’haver-se passat les cintes de marcatge en alguna edició anterior i haver de desfer expressament camí. Era com rebre instruccions del GPS, així és un gust i una despreocupació total. De fet, vam avisar dos companys que s’havien passat una cinta de llarg i no havien tombat per on tocava. Què haguéssim fet sense tu Edu!

Mont-Roig del Camp en obres.

Poc després d’abandonar Mont-Roig i ja de camí a Montbrió, ens vam topar amb un solitari i desitjós d’arribar a la línia de meta Magi Ferre Taverna. Un altre afortunat com en Pep Lluís i en Pere Lluís de Reus, ja que també és resident a la comarca. Caminava ben a prop de casa.

De fet, el desig d’arribar a Riudoms de nou era segurament generalitzat. Els camins entre finques rurals amb vinyes, oliveres i arbres similars no resultava un panorama visual suficientment agraït com per no pensar constantment en arribar i en res més.

CONTROL 7. MONTBRIÓ DEL CAMP. KM 48. 14:46.

Última aturada a Montbrió del Camp.

5 quilòmetres només fins a la línia de meta, però quins 5 quilòmetres! Exactament els mateixos que al començament, sense variacions, per pista i per asfalt.

15:25. Ja som a Riudoms! No m’ho acabo de creure, m’ha passat el matí volant. Se m’ha fet més llarg el tram entre Montbrió i Riudoms que tota la resta!

Els darrers metres. L’eufòria et pot fer passar una mala jugada. Sort que no és una cursa i no ens hi juguem res. Doneu un cop d’ull al vídeo.

L’important, en definitiva, és haver gaudit al màxim. En aquest aspecte, objectiu assolit amb escreixos. Això sí, un diploma també sap a premi, a reconeixement i a recompensa. Quin gran moment!

Eufòrics amb els nostres diplomes a l’arribada.

9 hores i 1 minut de la meva vida que han valgut moltíssim la pena. Enhorabona i gràcies ben sinceres al Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar per una organització excel·lent en tots els sentits. En termes generals, indiscutible qualitat i quantitat en el menjar, bona distància entre els avituallaments, i molt bon tracte i acollida per part de totes les voluntàries i voluntaris. I personalment, mereix un reconeixement especial la fruita deshidratada a l’avituallament de la Torre de Fontaubella. M’encanta! A poques marxes n’he vist. Mantingueu aquesta idea.

Fins la propera!

Montcada i Reixac – Baixador de Vallvidrera. Espectacular matí per la Serra de Collserola.

23 caminants hem gaudit avui dels paisatges i la vegetació frondosa de la Serra de Collserola. Tal com havíem planificat, hem recorregut l’etapa número 18 del sender GR-92. Abans que res, faig arribar un agraïment sincer als companys del portal dexcursio.net pel track i la ressenya de l’itinerari, clar i precís. Ens ha estat de gran ajut per a orientar-nos, especialment en les cruïlles i trencants més dubtosos. Globalment, la senyalització al Parc Natural de Collserola és força correcta, però no podem negar que en més d’un punt hem trobat a faltar marques, ja fossin fites o pintura.

Hem matinat per arribar a l’estació de tren de Montcada i Reixac cap a les 8:20, punt d’inici de la ruta d’avui. La majoria hi hem anat des de Castelldefels i Gavà, fent enllaç a l’estació del Prat amb la línia de Sant Celoni. De seguida que hem començat a caminar, seguint el track del gps, hem localitzat les marques blanques i vermelles del GR-92. Fins a l’estació de Baixador de Vallvidrera, punt de destí i final de la caminada, era qüestió de seguir aquestes marques i anar fent camí.

Encara per Montcada i Reixac, les vistes ja eren fascinants: el Montseny, la Mola de Sant Llorenç del Munt, Montserrat… El clima era fantàstic, una mica de sol i una miqueta de vent. La combinació perfecta que ens ha acompanyat gairebé en tot moment, amb quasi l’única excepció de l’aturada per esmorzar al cim del Turó de Valldaura, on la calor s’ha intensificat per una estona i on hem aprofitat per a la tradicional fotografia de família.

La família caminant d’avui al Turó de Valldaura.

Com ja va passar gairebé fa un any al Montseny, m’han deixat bocabadat quan han començat a cantar plegats i a viva veu cumpleaños feliz. Ha estat sentir aquestes paraules … i notar com una esgarrifança (de les bones) recorria tot el meu cos. El meu aniversari va ser diumenge passat, un dia després de la gran cita de les 24 Hores del Cap de Creus. I han tingut el detall de regalar-me una postal molt divertida signada per tots els presents i molts amics i amigues caminants avui no presents per circumstàncies diverses. Us hem trobat molt a faltar. Gràcies de tot cor per la postal i pel regal que acompanyava la postal, els que hi heu col·laborat i contribuït ja sabeu què és i no cal explicitar-ho en aquesta crònica. M’ha arribat, ho heu de saber. Significa molt per mi, especialment pel gest que implica per part de totes i tos vosaltres, de debò. Això sí, el millor regal de tots ja sabeu quin és, la vostra companyia caminada rere caminada. La vostra fidelitat no té preu. Senzillament … gràcies de tot cor!

Amb les panxes contentes després de l’esmorzar hem encarat uns quants corriols de baixada i molt abans del que preveia hem fet una segona aturada important al camí al cim del Turó de la Magarola. El cim esperat de la jornada. El 100 Cims que em mancava per coronar a la Serra de Collserola. Un més a la llista. El repte continua imparable. I sumar un 100 Cims a la llista en tan bona companyia és un goig inexplicable.

Amb la Carolina al cim del Turó de la Magarola. Un mirador privilegiat a Barcelona.

La baixada posterior al Turó de la Magarola i la part final de la caminada ha estat molt llaminera. Tot i que més d’una i d’un ja es començava a veure considerablement esgotat i amb ganes d’acabar, el tram se’ns ha fet bastant ràpid i lleuger i hem aconseguit arribar al Baixador de Vallvidrera molt ben agrupats i a un ritme molt bo.

Sou uns mega cracks!

Només puc afegir que mereixeu un autèntic reconeixement com a equip muntanyenc i senderista exemplar. Us heu comportat com una vertadera família, tothom preocupats pels seus companys i per l’ajut que podien necessitar en cada moment. Sona a tòpic, però estic molt orgullós de vosaltres. I em permetreu una menció especial a la meva estimada Carolina. Me emociona vivir de cerca tu amor creciente a las caminatas por la montaña y tu ritmo en alza y progreso incuestionable. Eres la major. Te quiero!

¡No hay quién te pare!

I també m’agradaria remarcar que moltes persones que habiten l’àrea metropolitana de Barcelona no són conscients de la meravella natural que tenen al seu abast com és la Serra de Collserola, frondosa en vegetació, rica en contrastos geològics i amb miradors privilegiats al litoral marítim, a la gran metròpoli catalana i a muntanyes emblemàtiques que l’envolten.

Els corriols per boscos frondosos han estat la nota predominant. Una sorpresa grata, creia que trepitjaríem més pista forestal.

Us espero a la propera cita, que serà en molt pocs dies. Teniu tota la informació al menú Properes Caminades.

Fins dijous que ve!

10ª Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus

Aquest cap de setmana he participat per primera vegada en una gran cita pel que fa a les marxes de resistència: les 24 Hores del Cap de Creus. Ja s’ha convertit en tota una clàssica del calendari de la Copa Catalana de Caminades de Resistència celebrant enguany la seva 10ª edició. Compta amb un recorregut de 87Km i un desnivell acumulat de 6.000 metres, amb inici i final a la població empordanesa de Llançà. Tot un repte per a caminants i corredors.

Segons m’expliquen companys i amics de la Copa, com la Mercè Ribes, sempre té lloc per setmana santa. Això afavoreix molt la logística ja que molts dels participants vivim més aviat lluny i facilita poder comptar amb els dies d’abans i després per a dormir per la zona. Precisament amb la Mercè, i també amb els cosins Txuse i Pepe, vaig pujar divendres a la tarda a Llançà. Ells tres havien reservat parcel·la al càmping i feien nit amb tenda de campanya. Jo m’havia estimat més quedar-me a l’alberg.

Ens havíem citat divendres sant a casa d’en Txuse, al barri del Guinardó de Barcelona. Ella baixava des de Sabadell i jo pujava des de Castelldefels. Allà ens vam ajuntar i després vam recollir en Pepe a Badalona. No recordo l’hora exacta a la que vam sortir, però no va ser molt més tard de les 14 de la tarda i vam arribar a Llançà a les 19. Sí sí, esteu llegint bé, les 19 del vespre. Què va passar durant el trajecte? És una història molt llarga. Que consti que dúiem GPS i que la parada que vam fer a l’alçada de Maçanet de la Selva per a dinar no va arribar a una hora. Van ser molts factors els que van … repercutir perquè arribéssim a l’hora que vam arribar, però el viatge d’anada va valer molt la pena, us ho asseguro. Quan ens ajuntem els cosinets, la Mercè i un servidor, les rialles estan assegurades.

La Mercè és un sol! Va preparar el dinar per a tots quatre!

Els meus companys de viatge van tenir la cortesia de deixar-me a la Plaça Major on feia uns minuts havia començat el briefing de presentació de la marxa a càrrec de la Unió Excursionista Lllançanenca, entitat organitzadora. Ells van continuar cap al càmping a muntar la tenda i desfer l’equipatge.

La Casa de la Cultura de Llançà estava plena de gom a gom d’assistents al briefing que us esmentava, la immensa majoria participants a l’endemà a la marxa. Només entrar-hi vaig coincidir amb l’Emilia Ramos i el Vicente Alonso, companys de moltes marxes de la Copa i que també s’allotjaven a l’alberg. Ells ja havien deixat l’equipatge i havien fet el check-in, així que quan va acabar el briefing em van explicar com arribar fins l’alberg ja que ells es quedaven pel cas antic a passejar i a sopar.

A quarts de 9 del vespre vaig arribar a l’alberg. Com ja havia pagat l’import íntegre de l’estança, el check-in va ser molt ràpid. Em van donar la roba del llit neta i cap a l’habitació. Com és habitual en albergs i refugis de muntanya, les habitacions estan batejades amb topònims de la zona. La meva es deia Platja de l’Argila i tenia capacitat per a 8 persones. Dos dels meus companys d’habitació van ser justament en Vicente i l’Emilia. Em va fer molta il·lusió.

La Mercè i els cosins van venir a l’alberg i van compartir sopar amb un servidor i amb l’Emilia. Va ser un altre estona de moltes rialles i de relax abans de la gran cita. Jo no tenia molta son, però tocava anar a fer nones.

D’esquerra a dreta: un servidor, en Txuse, la Mercè, l’Emilia i en Pepe (a la noia del quadre no tenim el plaer de conèixer-la)

Molt abans que sonés l’alarma del despertador, com a mínim la meitat dels ocupants de l’habitació érem desperts. Pels nervis inevitables previs a una marxa com aquesta? Segur que sí. Però també van … repercutir els roncs profunds i sonors de com a mínim tres companys, de qui no revelaré el nom. Potser algú d’ells acaba llegint aquesta crònica, mai no se sap. Quan fas nit en un àlber o un refugi, aquestes circumstàncies estan quasi assegurades. En fi, jo personalment tampoc ho vaig portar molt malament. Vaig aconseguir dormir una estona i em vaig llevar força descansat.

És tot un detall a favor que l’esmorzar estigués inclòs al preu. Llet amb cereals, torradeta amb mantega i melmelada i un suc. I cap al punt de sortida, la platja del Port, a recollir els dorsals. Vam arribar-hi una mica abans de les 7. Al briefing i a la pàgina web ja havien adevrtit que no lliurarien dorsals més tard de les 7:30. Afortunadament vam arribar amb temps suficient.

El meu dorsal.

La prova començava a les 8 en punt, així que vam tenir temps suficient de saludar tots els coneguts (a aquestes alçades ja amics) més fidels a les marxes, la majoria d’ells integrants d’un club del que cada dia em sento una mica més part d’ells: el Club Excursionista Independent de Catalunya (CEIC). Sense faltar a la lleialtat a la meva Unió Muntanyenca Eramprunyà eh! 😛 Però per damunt dels colors, dels emblemes i de les sigles, estan les persones. I del CEIC puc afirmar que és una gran família que m’acull sempre amb els braços oberts.

Amb la família caminant del CEIC.

8 en punt! Coet ben sorollós que indica la sortida! Comença la 10ª edició de la Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus! Les cames em tremolen de l’emoció, però alhora són capaces de començar a moure’s. En el primer quilòmetre aproximadament, pràcticament tothom vam anar corrent a tot gas. Sabíem que l’energia aniria minvant, que quedava molt desnivell per salvar i ja afluixaríem. Però de moment, anàvem fent el que la tramuntana ens permetia. Bufava sense perdó. A estones en contra, i ens regalava un rerefons sonor sensacional.

CONTROL 1. CAP RAS. 8:40

Estava molt proper a la sortida. Ni tan sols era punt d’avituallament. Ens van tatxar el número corresponent al dorsal, i cap endavant sense aturar-nos.

Fins el següent control, la tramuntana no s’aturava. Bufava tan fort, que els soroll del fullam dels arbres semblava més aviat el soroll de les onades del mar, que ja feia estona que ens quedava lluny. Tot i la dificultat de caminar en aquestes condicions, el teló acústic de fons era espectacular. Valia la pena tenir-lo com a company de marxa, per estones era fins i tot relaxant.

CONTROL 2. SANT MIQUEL DE COLERA. 9:39

Primer avituallament de la jornada. Un parell de donuts i un plàtan. També vaig aprofitar per a emplenar d’aigua la camelbak de la motxilla que anava sota mínims de reserva.

Les marxes de resistència no serien iguals sense un bon donut!

La Mercè va ser la primera en abandonar l’avituallament, i de moment no la volíem perdre pas de vista. Pel que a mi respecta, encara em veia amb forces de seguir el seu ritme, i sorprenentment també els dels cosinets. De moment no duien tanta canya com a la Selva del Camp, així que em podia permetre ser fins a nou avís els seu company de marxa, cosa que em feia molta il·lusió. No us negaré que em costava, m’anava quedant enrere sovint i havia d’anar forçant una mica la maquinària, però sempre teníem com a poc contacte visual. Això em donava moltes forces, i les necessitava. Això no havia fet més que començar!

La tramuntana no perdonava, i anava a més. Va donar-nos un bon ensurt a en Pepe i a mi fent-me la foto al cim del Puig d’Esquers. Heu de saber que va ser un petit atreviment perquè el recorregut de la marxa passa de llarg i no hi puja. Però és un cim del repte dels 100 Cims de la FEEC, i no vaig voler anar-me’n sense el meu testimoni fotogràfic. Així que vaig pujar-hi i després vaig desfer el camí. Gràcies, Pepe, per ser el meu reporter. Com deia, vam dur-nos un bon ensurt ja baixant amb una ràfega de vent que a punt va estar de fer-me caure de morros contra les roques, punxegudes com ganivets en aquest cim. Però ho puc explicar sense ferides de guerra. Va valer la pena córrer aquest risc, us ho asseguro.

Al Puig d’Esquers, lluitant pacíficament contra la forta Tramuntana.

La breu aturada al cim va propiciar que la Mercè i en Txuse avancessin considerablement posicions, i més encara tenint en compte la baixada que ve tot just després del Puig d’Esquers. Relliscosa, pedregosa, empinada i quasi trialera. Els ensurts continuaven sent protagonistes. Relliscada rere relliscada, sort que cap va convertir-se en caiguda. Ens va costar, bé al Pepe no tant com a mi, però finalment vam aconseguir tornar a arreplegar-nos amb la Mercè i en Txuse. Els quatre fantàstics del CEIC + UME continuàvem sense treva ni descans pràcticament.

CONTROL 3. COLL DE LES PORTES. 10:18.

Aturada breu. Una mica d’aigua i vaig agafar un parell de barretes energètiques per al camí. Jo sempre duc alguna reserva com compotes de fruita, fruits secs i fruita deshidratada. Però mai està de més afegir-hi extres. Em van fer falta en més d’una ocasió.

Pel que a mi respecta, ja no vaig tornar a veure en Pepe fins a l’arribada a Llançà. Va començar a avançar i vam perdre totalment el contacte visual amb ell. La Mercè, en Txuse i jo continuàvem units per la causa dels 87Km i els 6.000 metres de desnivell. Bé, ja havíem restat una miqueta.

I amb aquests ànims … qui no es veia capaç d’aconseguir-ho!

CONTROL 4. COLL DE MADRES. 11:03.

Ni m’hi vaig aturar. Anava bé d’aigua i de reserves sòlides. Havia afluixat bastant el vent i el sol anava intensificant. No era gens atractiva la idea de parar.

CONTROL 5. AVINGUDA ANTONI MARGARITS. 11:34.

Ara sí, els peus demanaven a crits aturar-se el que calgués, tant per treure la sorra i les pedres que s’havien anat colant des del principi com per reposar. A més, qui era capaç de resistir-se a uns macarrons amb tomàquet després de 27 quilòmetres a un ritme com el que dúiem.

Els macarrons són el millor combustible!

La Mercè tampoc va poder resistir la temptació de comprar una birra al supermercat que hi havia just al costat de l’avituallament.

Els participants a la mini, que havien sortit amb nosaltres també a les 8, ja acabaven. Per moments els envejava. Pensava en tot el que ens quedava, quasi 60Km! Així que no era aconsellable donar-hi massa voltes. Millor aixecar el cul de terra i a continuar.

El Pepe no hi era a l’avituallament quan nosaltres vam arribar. Ja no comptàvem amb enxampar-lo, almenys jo.

Si abans de tornar a Llançà, en primera instància, ja havíem hagut de salvar una part important del desnivell positiu acumulat de la marxa, el que venia a partir d’aquest punt convertia en una pujadeta minúscula tot el que ja havíem recorregut. Va ser el primer moment destacable de davallada de forces i energies, tant físicament com emocionalment. Per molt que volgués evitar-ho, era inevitable pensar en més d’un instant en què ni tan sols havíem assolit la meitat de la distància. I això pot arribar a ensorrar-te del tot. Però no anava a ser el cas, ni de bon tros.

Es van fer les 12 del migdia i es donava sortida als participants de la mitja (60Km). Abans de la pujada forta em van anar avançant els més veloços. Es notava que acabaven d’engegar motors, se’ls veia frescos com una rosa. La pujada, però, no es va fer fàcil per a ningú i el ritme general afluixava.

Aquesta pujada no va ser lleugera per a ningú.

CONTROL 6. MAS VENTÓS. 13:18.

Fins a aquest control, tot va ser successió de pujades i replans. L’esgotament anava a més. Però s’havia de continuar. Abans de la primera pujada després de Llançà, quan començaven a avançar-me els companys de la marxa de 60km, ja vaig perdre de vista fins al final en Txuse i la Mercè. Ja no em veia capaç d’anar al seu ritme. Em quedava sense companys de travessa justament en un dels trams més feixucs. El panorama es presentava complicat. Però si he estat capaç de fer la Circular a Oliana o la Matagalls-Montserrat pràcticament sol, les 24 Hores del Cap de Creus no es quedaria en absolut en un intent.

Arribar a Sant Pere de Rodes i poder contemplar un recinte monumental tan fascinant va ser un alè d’aire fresc impressionant, una renovació total d’energies. També van ajudar una barbaritat les mostres d’ànims efusives de molts dels visitants de la zona amb crits i aplaudiments.

Sant Pere de Rodes.

CONTROL 7. SANT PERE DE RODES. 13:33.

Em començava a trobar una mica millor per tot plegat. Just després d’aquest control venia una baixada per asfalt, desitjada des de feia molta estona. Em sentia capaç de trotar després de moltíssima estona sense fer-ho. Les espectaculars vistes a la platja del Port de la Selva, a un cantó, i al Castell de Sant Salvador de Verdera, per un altre, també resultaven un estímul impressionant.

La baixada va acabar de seguida, i va donar pas a un camí d’allò més angost, amb pedres sortints i punxegudes una rere l’altra. Els turistes ens anaven deixant pas amablement, alguns d’ells amb cara atònita, segurament preguntant-se d’on vindrien i a on anaven aquests bojos.

Sense paraules. Així em vaig quedar a dalt del cim de Sant Salvador Saverdera, per cert un 100 Cims més a la butxaca! 2 en un mateix dia i en un paratge tan encantador. Doncs això, no sóc capaç de trobar, com m’ha passat en moltes ocasions, de trobar les paraules que pugen reflectir amb la precisió que mereix el que se sent en un instant i en un lloc com aquest. Ja es divisava Roses per primer cop al vessant sud, sense perdre de moment la panoràmica de Sant Pere de Rodes i el litoral marítim del Port de la Selva. Quines ganes de quedar-m’hi, contemplar-ho tot, fotografiar-ho al detall … però potser (segur!) en una altra ocasió. Ara toca continuar.

Al cim de Sant Salvador Saverdera.

Si fins al cim de Sant Salvador el camí l’havia definit com a angost i pedregós, la carena que va venir immediatament després em torno a veure incapaç de trobar-li el terme adequat. De totes les marxes de resistència a les que he participat fins al moment, i no han estat poques, aquest tram m’ha resultat el més difícil i perillós de tots els que recordo i amb diferència. No et permet distraure’t el més mínim. Quedes molt exposat verticalment a banda i banda, havent de sortejar pedres immenses. És un tram de grimpada constant i molt trencacames. Això sí, val molt la pena. Et fa sentir un autèntic aventurer i explorador de la muntanya més recòndita i desconeguda, de debò. I tot i que no pots quasi alçar la vista del terra, les vistes són una passada. S’ha de viure i sentir en primera persona.

Carenejant el dur camí posterior a Sant Salvador.

CONTROL 8. CARRETERA DE CADAQUÉS. 15:05.

Just abans d’anar a parar a aquest control la carena va anar cedint terreny a corriols i pistes molt més practicables, amb baixada inclosa. El ritme i la velocitat havien decaigut inevitablement pel tipus de terreny que havia tocat travessar, però no era una qüestió que em preocupés ni m’angoixés el més mínim. No tenia cap pronòstic concret d’hora d’arribada ni de temps en completar la marxa. Hi anava, com sempre, a gaudir de la muntanya i de la gent, i ho estava fent.

Començava el que podem anomenar l’endinsament al Cap de Creus, la punta més oriental de la península ibèrica. I ho estava fent per primer cop. Sí, molts us preguntareu com no he anat abans fins a un racó tan meravellós de la nostra geografia? Hi ha tants llocs especials i magnífics a casa nostra i que encara he de conèixer … les marxes de resistència estant sent una fantàstica oportunitat de conèixer-los per primer cop i sentir-me motivat a tornar-hi i explorar-los amb més tranquil·litat i en companyia de persones properes. Gràcies per existir Copa Catalana de Caminades de Resistència!

Entràvem, doncs, a un terreny molt verge i afortunadament molt lliure de la intervenció de l’home. El teló de fons inicial era un turó al qual no es podia accedir per tractar-se de zona militar, amb un gran radar esfèric a l’estil del Rascler, al meu proper i estimat massís del Garraf. El camí anava fent baixada continuada per pista forestal en direcció a la Cala Jóncols.

Em suposava molt d’esforç i incrementar expressament el dolor incipient a peus i cames, però no vaig renunciar a trotar tot el que em vaig veure capaç fins gairebé arribar a l’avituallament, tot i que van ser inevitables diverses aturades per a fotografiar l’indret.

Perspectiva visual fascinant abans d’arribar al control de Cala Jóncols.

CONTROL 9. CALA JÓNCOLS. 16:19.

Avituallament al control de Cala Jóncols.

La Cala Jóncols, en realitat, quedava a la vista però no hi arribàvem. El camí feia corba i continuava en direcció a Cadaqués, on ens esperava el segon avituallament suculent de la jornada.

Al briefing el dia anterior ens havien dit que a Cadaqués coincidiríem amb molts turistes i que per això busquéssim la senyalització a una alçada més alta de l’habitual, a fanals i senyals verticals de trànsit principalment. D’aquesta manera no corríem el risc de no trobar-les tapades inconscientment per l’afluència dels visitants. Dono fe que així ens vam trobar la senyalització, ben visible i sense confusions de cap mena.

I què dir de la fascinant i preciosa Cadaqués que no hagi sentit en carn pròpia tothom que s’hi hagi apropat almenys un cop a la vida? Senzillament que és un paradís. També ha sigut la meva primera vegada, i ja estic buscant dates a l’agenda per tornar amb la Carolina i aprofitar per visitar Port Lligat.

Cadaqués.

Com ens havia passat a Sant Pere de Rodes, les mirades atònites d’alguns turistes es barrejaven amb les mostres d’ànims dels autòctons i també dels visitants. Em van dedicar més d’un crit i d’un aplaudiment, i això no té preu. És molt emocionant.

CONTROL 10. CADAQUÉS. 17:30.

Falten menys de 30km? De debò? No és cap broma? Això ja és bufar i fer ampolles pràcticament! I més encara després de carregar el dipòsit amb un arròs i unes croquetes com aquestes!

Amb aquest combustible … no m’atura ni Déu!

Vinga Oriol, no et relaxis més del compte i aixeca el cul de la cadira. Que no et pugui la sensació d’eufòria per estar molt més a prop de la línia d’arribada. 29,2km tampoc són per prendre-se’ls a broma.

L’asfalt m’estava matant literalment. Tampoc ajuda, tot sigui dit, l’estat deplorable en què es troben les meves sabatilles. Estic posposant massa la seva jubilació. No vam trigar massa en tornar a trepitjar muntanya, però insisteixo, la sortida de Cadaqués se’m va fer dura.

L’al·licient i l’esperança d’arribar al Far del Cap de Creus amb llum van ser una empenta essencial a continuar tot i les dificultats físiques. Entre alguns participants ens anàvem preguntant si arribaríem fins a dalt encara de dia. Com no anava mirant l’hora per no angoixar-me el més mínim, no tenia una noció clara de l’estona que encara quedava fins a començar a fer-se fosc. Afortunadament no va ser abans d’arribar al far.

CONTROL 11. FAR CAP DE CREUS. 19:03.

Aquí sí que vaig poder sentir i palpar que era a l’extrem més oriental de la nostra península, just a la banda oposada del Cap de Finisterre. Un geodèsic en dóna fe.

Estava temptat de treure ja el llum frontal de la motxilla perquè en qualsevol moment queia la nit i era millor tenir-lo a mà. Però em vaig esperar. La presència de turistes al Far del Cap de Creus també era impressionant. Desconeixia que hi ha un restaurant i que està permès arribar-hi amb cotxe particular. Moltes matrícules eren franceses. De fet el francès era la llengua que més estava escoltant des de Sant Pere de Rodes.

Amb diferència, més enllà del temps concret transcorregut i de la distància física real, aquest va ser el tram que se’m va fer més llarg. I en converses en finalitzar la marxa amb altres companyes i companys, vaig poder comprovar que no em va passar només a mi.

Just abans d’arribar al control de Sant Baldiri ens va agafar la nit però encara aconseguíem veure el camí sense necessitat de frontal.

CONTROL 12. SANT BALDIRI. 21:10.

Dolç o salat? A aquestes alçades ja no tenia del tot clar què em venia més de gust. Sense rumiar-m’ho gaire més, em vaig decantar per tres donuts i un got de cacaolat. Em puc considerar afortunat perquè, tal com en van relatar després, la Maria, el Vicente, el Xavi Sans, la Paqui, l’Edu, en Francesc i en Xavier Capdevila ja no van poder tastar-los quan van arribar més tard. No els quedaven ni donuts ni cacaolat. Només unes poques barretes energètiques i aigua.

Ara sí, tocava col·locar-se el frontal i il·luminar el camí. Pràcticament tot, fins a Port de la Selva, va ser baixada per corriols. Bastant pedregosos, encara que una minúcia al costat de la carena de després de Sant Salvador. Això sí, trobava a faltar els meus bastons telescòpics que en aquest tram final de la marxa m’haguessin estat de molt ajut. Com em va passar a la Selva del Camp, me’ls vaig oblidar a casa! No tinc remei, sempre m’oblido de carregar quelcom a l’equipatge.

Tenia suficient bateria al mòbil per avisar a la Carolina i a la resta de la família que estava encarant els últims quilòmetres i que preveia arribar a Llançà abans del que m’havia imaginat inicialment. No paraven de sonar avisos al Whats’app amb missatges d’ànims i felicitacions anticipades. Però encara no havia arribat. Oriol, concentra’t i continua!

Com també ens havien informat al briefing, a Port de la Selva passaríem per davant d’una discoteca amb molt de renom a la zona anomenada Makintosh i que potser algú se sentiria temptat d’entrar-hi i prendre’s alguna copa, com passa cada any i com ja s’ha anat convertint en tradició i barrejar-se marxadors i turistes nocturns. Us puc assegurar que no va ser el meu cas. Jo ja només pensava en arribar!

CONTROL 13. FAR SARNELLA. 22:18.

Ja gairebé ho tenia! Només havia de continuar pel Camí de Ronda, encarar un parell de trams amb escales, i en 5km escassos ja arribava a la Plaça Major de Llançà!

El Camí de Ronda és l’inici del sender GR-92. Ha estat una experiència interessant trepitjar-lo per primer cop en plena nit i amb el frontal. Sens dubte hi he de tornar i recorre’l de dia perquè ha de valer molt la pena passejar per aquesta vora del litoral empordanès. La panoràmica visual de nit també tenia molt d’encant, però com comprendreu no era el moment d’aturar-se per a observar-la com es mereix. Això, en una altra ocasió serà, segur!

ARRIBADA. PLAÇA MAJOR. 22:55.

-Vinga que això ja ho tens, per aquest camí, que de seguida hi arribes! – em van cridar eufòrics una parella de voluntaris en abandonar el Camí de Ronda i entrar al municipi de Llançà.

No m’ho podia creure. Estava a punt ja de completar els 87Kms? De debò, no em feia a la idea! No sé com, no sé d’on, però encara quedaven suficients forces i energies al meu cos per ser capaç d’arribar a la meta corrent entre els aplaudiments i els ànims entusiastes dels voluntaris i de les persones que eren a la línia de meta. Quin subidón! Va ser especialment emocionant trobar entre la gent que aplaudia i animava en Txuse i encara més poder abraçar-lo i saltar plegats enmig de l’eufòria.

Eren les 22:55 del dissabte 19 d’abril de 2014. Havia completat la meva primera Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus amb un temps de 14 hores i 55 minuts. Era a una hora escassa de passar a ser oficialment un any més vell. Quin regal d’aniversari! M’havia fet a la idea d’acabar la marxa amb un any més a les meves esquenes i poder dir que l’havia començat amb 30 anys i acabat amb 31. Però finalment no va ser així. La il·lusió de sentir-me amfitrió, encara que fos amb una hora d’avançament, hi era molt present igualment.

Eufòric a la Plaça Major de Llançà!

La Mercè i en Pepe eren just al bar del davant. En veure’m van saltar d’alegria i van venir corrent. Ens vam fondre en abraçades, salts i crits d’alegria. Quin moment Déu meu!

Vaig recollir amb molta emoció la meva samarreta de regal, tot un premi i reconeixement, us ho puc assegurar. Aquesta sempre la portaré amb honor i amb orgull!

La Mercè i en Txuse havien arribat uns vint minuts abans que jo. Va ser una sorpresa perquè jo em pensava que haurien acabat feia molta més estona i els no s’imaginaven que hauria aconseguit mantenir un ritme tan ajustat al seu. Ni jo!

Davant de qui ens hem de treure el barret és d’en Pepe. Va arribar a les 19:48 fent una marca d’11 hores i 47 minuts. Espectacular! Aviat només ens podrem permetre saludar-te a la sortida! Enhorabona company! Estem molt orgullosos de la teva impressionant progressió! D’aquí fins on et proposis, no hi ha límits ni repte que no siguis capaç d’assolir.

Estàvem exhausts i tot i les ganes de continuar junts, tocava acomiadar-se. Ells havien de tornar al càmping i jo havia d’aprofitar per a dutxar-me a l’alberg i guanyar temps mentre la Maria i companyia acabaven la marxa. M’havien fet un forat a la seva casa de l’Escala i podia fer nit amb ella, amb en Francesc i l’Edu. Així que amb una barreja d’alegria i tristor em vaig acomiadar dels súper cosins i de la Mercè amb missatges de felicitació anticipada.

Un equipàs humà.

Entre quarts d’una i un quart de dues van anar acabant la marxa els que havien de ser els meus companys de nit a l’Escala juntament amb la Paqui i en Xavier Capdevila. Amb ells sí que vaig poder rebre les felicitats pel meu aniversari el dia que tocava, ja era oficialment diumenge 20 d’abril! Van ser els primer en fer-ho en persona. La primera de totes, però, va ser la Carolina per via telefònica! Quina il·lusió més gran! Ja em moria de ganes de ser a Castelldefels amb ella, però encara havien de passar unes horetes per estar junts…

Bé … la 10ª Marxa 24 Hores del Cap de Creus segur que ha donat molt més de si del que aquesta modesta i humil crònica ha estat capaç de transmetre a través del seu autor en primera persona. Tanmateix, espero que us hagi agradat i emocionat, tant als que com jo heu tingut l’enorme plaer de participar-hi com a totes les persones que no l’heu feta mai. Tan de bo hagi estat capaç d’haver-vos fet sentir en algun instant allà, al magnífic Cap de Creus i l’impressionant litoral empordanès, com si fóssiu un dels protagonistes d’aquesta espectacular marxa de resistència.

Enhorabona sincera i merescuda a la Unió Excursionista Llançanenca. Si l’agenda no m’ho complica les properes edicions, allà m’hi tindreu!

Olesa de Bonesvalls-Castelldefels. Una travessa integral pel massís del Garraf.

12 caminants valents i agosarats hem completat una travessa integral pel massís del Garraf aquest dissabte 5 d’abril. El número de participants ha baixat considerablement respecte a les tres caminades anteriors que havia organitzat a través de la Xarxa en què havíem estat gairebé 50 persones, en cadascuna d’elles. Aquesta xifra més reduïda, però, en cap cas suposava res que pogués assemblar-se a una desil·lusió. Ans al contrari, em venia molt de gust tornar a caminar més en petit comitè, amb una quantitat de companys com aquesta, amb molta més facilitat per aconseguir un ritme homogeni i poder tenir en tot moment un control visual del grup més ràpid i controlat.

Tal com estava previst en el guió, vam arribar en el BUS 902 aproximadament a les 8:45 a Olesa de Bonesvalls, punt d’inici de la nostra ruta.

A Olesa de Bonesvalls a punt d’engegar motors.

Primer objectiu del dia, assolir el cim del Montau, sostre del massís del Garraf amb 658 metres d’alçada. Tenia preparat el track al GPS, tant al Garmin com al Wikiloc del mòbil. Aparentment res havia de fallar. Però fins i tot amb la tecnologia d’última generació poden sorgir imprevistos en el decurs dels esdeveniments i no vaig saber localitzar una cruïlla important que ens havia de dur a la pista forestal que arriba fins al Montau. Això inevitablement ens va implicar desfer una part del camí bastant considerable, però sempre ens prenem aquestes coses amb una gran dosi de filosofia i de bon humor. Al cap i a la fi, anem a la muntanya a caminar i viure plegats bon moments.

El panorama visual del Montau està molt perjudicat per la enorme quantitat d’antenes d’alta tensió que hi ha, una d’elles just a tocar de la creu de ferro situada al punt geodèsic del cim. Tot i així, la perspectiva visual cap a altres indrets més allunyat ho compensa sobradament: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montserrat, Port del Compte, el Cadí, el Montmell… El dia ens estava regalant un sol lluent i no s’apreciava presència de núvols en lloc, podíem contemplar totes aquestes muntanyes diàfanes i amb detalls.

Vam aprofitar per a fer l’aturada de rigor per a esmorzar i fer la segon fotografia de grup de la jornada.

Al cim del Montau.

Tant a l’arribada al Montau com en la baixada posterior, el pas de motos i bicicletes va ser constant. És un cim molt freqüentat pels amants de les dues rodes, especialment de Begues i Olesa de Bonesvalls.

Segon objectiu de la jornada, coronar el Puig de la Mola, cim més alt de la comarca del Garraf amb 534 metres. La distància no era tan llarga com la que ens esperava després fins arribar al tercer cim de la ruta, la Morella. En el camí de baixada, teníem contacte visual amb la Mola fins arribar a la carretera de Begues, a l’alçada de la pedrera. Aquest tram va ser una prova inesperada per a un dels nostres companys que es va quedar molt despenjat de la resta fins que ens vam ajuntar a la carretera. El vaig veure amb serioses dificultats per aconseguir fer tots els quilòmetres que encara ens quedaven i vaig animar-lo a que abandonés aprofitant que podia arribar fins al nucli d’Olesa seguint la carretera i agafar l’autobús. Sense gairebé dubtar-ho va acceptar la proposta i en un gest de solidaritat una altra companya va decidir acompanyar-lo i abandonar també. Si llegiu aquesta crònica, he preferit no revelar els vostres noms, heu de saber que vau prendre una decisió molt correcta que us lloa com a persones prudents. A la muntanya no tot és arribar i continuar a tota costa, també s’ha de demostrar en alguna ocasió ser capaç de donar un pas enrere quan les circumstàncies t’ho estan aconsellant. Us podeu sentir molt orgullosos, sou tant campions com tots els que vam fer els tres cims i vam aguantar fins el final. I per descomptat compto amb vosaltres en properes cites muntanyenques, només faltaria.

La resta, un cop travessada la carretera, vam enllaçar amb el GR92.3 que ens va portar directes fins el Puig de la Mola. Com en el cas del Montau, era la meva primera vegada en coronar-lo, i la il·lusió del moment s’apodera de tu i captures aquest instant en la teva ment per sempre: els detalls, les vistes, les persones que t’acompanyen, el clima (cada vegada més estiuenc que primaveral) … de totes maneres, la parada a la Mola va ser rigorosament la necessària per a fer les fotografies indispensables, ens quedaven molts quilòmetres per davant.

Al Puig de la Mola.

Doncs això, cada cop feia més calor i les reserves d’aigua s’anaven esgotant. Va ser d’agrair poder entrar a la masia de Can Grau i, amb el permís de la persona responsable en aquell moment, vam poder emplenar ampolles, bidons i camelbaks als seus lavabos. També va ser una aturada breu, no volíem patir majors demores en el temps previst de caminada. Així que vam continuar cap al nostre tercer cim de la jornada, un que ja he coronat en gran quantitat d’ocasions i al qual tinc una estima molt especial, la Morella. És el punt més alt de la zona delimitada com a Parc del Garraf, amb una alçada de 593 metres. Gairebé sempre hi pujo des de Cal Ganxo pel camí senyalitzat que va carenejant els turons del Fanxó, la Pleta del Cèrvol i el Pla de les Basses. En aquesta ocasió, una mica més avall de la masia del Corral Nou, començàvem l’ascensió des de la riera de Carxol tal com es fa els darrers anys a l’edició llarga de la Marxa del Garraf després de l’avituallament de la botifarra.

I us puc assegurar que sense botifarra, ni formatge, ni fruita ni isotònics es fa encara més feixuga. Però la vam fer. I vam arribar al cim per la Pleta Xica aproxidament a les 17:45. El sol va donar pas a forts vents que van ajudar a que l’última aturada del dia no s’allargués més del compta ja que de fet ajuntàvem dinar amb berenar, i tot i la davallada de forces i energies tots ens moríem de ganes d’arribar a casa, a poder ser abans de fer-se fosc.

Al cim de la Morella.

Vam fer la baixada seguint el GR92 en direcció al Puig de les Agulles. A l’alçada del Coll Sustrell ens vam desviar pel corriol que fa de drecera fins a la Bassa d’en Tibart, a la pista dels Penitents, també coneguda com el Purgatori. Camí que va ser la nostra baixada final fins a la Sentiu on quasi tothom per residència va continuar fins a Gavà per la pista que va fins els Bombers, mentre que en Carlos i un servidor cam continuar per corriols fins a Castelldefels.

Cap de nosaltres pot negar que ha estat la ruta més difícil que he convocat. Això ens ha suposat molt esgotament físic però crec sincerament que el patiment ha valgut moltíssim la pena. Travessar el massís del Garraf per zones geològicament tant variades i poder coronar els seus cims més característics, en magnífica companyia i amb un temps tant bo, encara que per moments massa calorós i tot, per a mi suposat tota una fita i tota una aventura molt gratificant.

Gràcies de tot cor per no haver-vos espantat per la duresa i les condicions prematurament i haver estat durant quasi 12 hores seguides una família senderista tant ben avinguda.

Fins la propera!

Festival Hivernal d’Excursionsime a la Serra d’Ensija. Última prova de la temporada del IX Circuit Català de Raquetes de Neu.

Tot en aquesta vida arriba al seu final. I el Circuit Català de Raquetes de neu no és pas una excepció. Ahir va ser la cloenda a la Serra d’Ensija a càrrec del CEIC i la Xiruca Foradada. Van organitzar un circuit batejat com a Festival Hivernal d’Excursionisme. Va ser molt més que una raquetada, va ser també una jornada de repàs històric molt enfocada a la figura dels maquis i de tallers d’autodetenció i orientació a la part final del recorregut.

L’hora d’inici va ser a les 8:30 a la Pleta de la Vila. És una mena d’àrea de lleure amb restaurant situada al bell mig de la carretera que creua la Serra d’Ensija. La Caro i un servidor vam arribar una mica justos de temps perquè vam tenir una sorpresa no gaire agradable. Ens vam topar amb una placa de gel al mig de l’asfalt a tan sols un quilòmetre de la Pleta de la Vila. Hi anàvem des de Fígols, al contrari del que havien recomanat els organitzadors al seu blog, que havien aconsellat anar-hi des de la carretera de Berga a Saldes, per la vessant nord. Bé, fer cas de la primera ruta que et suggereix el GPS del mòbil pot comportar coses com aquestes. Així que ens vam veure obligats a aparcar en el marge de la carretera i caminar un quilòmetre fins a la sortida.

Afortunadament, encara repartien els dorsals a molts companys en el moment d’arribar. Hi eren els més fidels i incondicionals del Circuit: gran part de la meva colla de la UME, encapçalats com sempre pel carismàtic JuanPe bandera en mà; els amics de l’Agrupe de Mataró, entre ells en Jordi, la Núria i en Jaume; i en aquesta ocasió, a més, molts companys de la Copa Catalana de Caminades de Resistència del CEIC i de la Xiruca Foradada com en Juan Paredes, en Xavier Torrijos o en Xavier Sans, només per esmentar uns quants. Se’m feia un pèl estrany coincidir amb ells fent raquetes de neu, acostumat a compartir quilòmetres per cotes més baixes i sense neu.

En Fermí Bernardo, company de la Copa Catalana i també molt assidu al Circuit Català de Raquetes de Neu, va fer (micròfon en mà) un petit briefing abans de donar la sortida. Ens va explicar que al llarg del camí aniríem trobant panells informatius amb dades històriques de la figura dels maquis; que a la part final ens havien preparat tallers d’autodetenció i orientació; i finalment va recordar-nos que la pujada a la Gallina Pelada des del refugi Delgado Úbeda era opcional.

Una mica abans de les 8:45 vam començar oficialment la raquetada. Gairebé tot el primer tram, un quilòmetre aproximadament, va ser per carretera. La Caro i jo vam avançar bastant ràpid i vam ser dels primers en calçar-nos les raquetes a partir d’on ens vam trobar neu suficient, just al començament del Barranc de les Llobateres. Ens va fer molta il·lusió poder estrenar les raquetes noves de la Caro. No eren exactament les que van tocar-li al sorteig final a Conangles, ja que aquestes són massa grans. Va estrenar les que li havien tocat a la companya Núria de l’Agrupe de Mataró al sorteig de la nocturna a Vallter 2000, amb qui les vam intercanviar ja que el seu model és perfecte per a la Caro per dimensions i per pes. Tot contents. Gràcies Jordi i Núria per haver acceptat fer aquest troc, hem sortit guanyant tots plegats.

A punt per començar. El Pedraforca al fons, malgrat que surti molt enlluernat.

Bé, raquetes calçades i primera pujada per a encarar. Li vaig donar un cop de mà a la Caro a ajustar-se-les i ella va començar a fer camí tranquil·lament. Mentre jo m’ajustava les meves em vaig quedar xerrant uns minuts amb els companys de la UME i començar a fer algunes fotografies. La Isa Molina em va explicar que el dia anterior havia estat a la via ferrada de Sant Feliu de Guíxols amb més gent de la UME, i que havia tingut el temps just d’anar a Barcelona a llogar les raquetes a última hora de la tarda, i d’anar a Castelldefels a sopar i a dormir. Vaig fer-li cinc cèntims del meu periple de dissabte. Vaig fer més de quaranta quilòmetres amb la colla de la Xarxa (i companyia, com sempre) pel massís del Garraf des d’Olesa de Bonesvalls fins a Castelldefels coronant tres cims emblemàtics de la zona: el Montau, el Puig de la Mola i la Morella. Estava clar que havíem dormit poc i arrossegàvem molt esgotament físic, però això poques vegades ens frena a anar allà on volem estar gaudint com canalla. I aquest diumenge no va ser pas una excepció. Allà hi érem, al peu del canó.

S’anaven succeint els cartells que ens havia comentat en Fermí a l’inici, un dels més destacats va ser el primer que va fer referència al personatge conegut com en Caracremada. Segurament molts haureu sentit parlar d’ell. Aquí va un resum de la seva biografia.

Xerrant amb la Isa vaig acabar enxampant, sempre expressat amb amor i afecte, la Caro. Anava just al davant del company Jordi de l’Agrupe de Mataró, que li anava donant consells per a encarar les pujades que tocaven en aquest tram inicial del Barranc de les Llobateres. A l’alçada que ens trobàvem en aquell moment, el camí es feia molt estret, amb gel i a més molt aeri, amb caiguda als nostres costats.

-Mira, ya viene el jefe – va exclamar en Jordi a la Caro en veure’m arribar per darrere d’ells dos.

-Ay amor, qué Bueno que ya llegaste – va sospirar la Caro.

Jo vaig voler treure ferro a l’assumpte amb somriures i moltes paraules d’ànims, però els moments de cert patiment van ser inevitables. A la Caro en situacions com aquesta li pot el vertigen, i no era pas una exageració i la comprenc perfectament. El terreny t’obligava a posar-hi els 5 sentits i no fer absolutament cap pas en fals. El Jordi també anava pujant amb certa dificultat, com tots en certa mesura, a ningú ens va suposar bufar i fer ampolles aconseguir salvar aquesta pujada.

–Amor, la última raquetada (Conangles-Boí) sí que la disfruté, esta de momento no me está gustando nada – es queixava la Caro.

–Totalmente de acuerdo, a mí tampoco me está gustando. Si me hubieran avisado que el terreno estaba en estas condiciones me hubiera puesto hace ya rato los crampones– li comentava en Jordi – Jo mai vaig pel meu compte a fer raquetes en condicions així, no hi vinc a patir ni a passar-ho malament – afegia.

En Jordi, encarant la pujada pel Barranc de les Llobateres amb molta dignitat.

Malgrat totes les dificultats, tots vam aconseguir salvar amb èxit aquesta inacabable pujada inicial, i per fi començava a planejar el terreny i la neu cada cop era més agraïda de trepitjar. A més, tocava fer aturades per a treure capes de roba. El sol es començava a deixar veure i anava avisant que sortia per a quedar-se una bona estona i lluir amb molta intensitat. Jo arrossegava un refredat considerable des de començaments de setmana i no estava ni de bon tros recuperat, però el clima era tan càlid que no vaig dubtar en quedar-me en màniga curta poc abans d’arribar el refugi Delgado Úbeda.

Quin replà tan obert i tan immens i quin goig poder haver-lo vist a finals de la primavera passada i tot just ara i quedar meravellat pel contrast en el paisatge. Tota la verdor d’aquesta basta i geganta vall que envolta el refugi queda sepultada per la neu i ens regala una massa extensa de neu frondosa i brillant. Ja tornàvem a poder contemplar el Pedraforca a la nostra dreta, i just al fons el cim més alt de la Serra d’Ensija, el Cap de la Gallina Pelada. Al juny de l’any passat vaig coronar-lo per primera vegada amb l’amic i company de la UME Jordi Llorens. Em feia il·lusió tornar-hi amb un panorama climàtic tan diferent, amb les raquetes calçades, i en companyia de la Caro. De totes maneres, ella ja m’anava dient que s’estimava més esperar al refugi mentre jo hi pujava, que preferia descansar i recuperar energies per encarar amb dignitat la baixada final.

I no vaig aconseguir fer-li canviar de parer. Vam hidratar-nos al refugi i ja de pas, com és habitual, no em vaig poder estar d’arreplegar com un nen amb les llaminadures.

–Ei! Hola Oriol! – sento que m’exclama una veu femenina mentre reviso la meva motxilla

–Ostres! Hola Maria, com tu per aquí? Et feia a la Molins-Vilafranca!

La Maria Vizcaíno és una de les moltes companyes infatigables de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, podria ser com molts hi eren a la Travessa Molins de Rei-Vilafranca, però com a sòcia exemplar del CEIC allà hi era, amb nosaltres a la Serra d’Ensija al peu del canó.

Entre la Maria, en Juanpe i un servidor vam fer tot el possible per animar la Caro a pujar fins a la Gallina Pelada, però tots els nostres esforços van resultar infructuosos. No vaig insistir més, vaig aprofitar per a reduir pes de la motxilla i vaig enfilar camí fins al cim. La majoria de companys tant de la UME com de l’Agrupe ja estaven a punt d’arribar al cim tot just quan jo sortia del refugi, així que vaig avançar el ritme tot el que vaig poder per a no fer-los esperar més del compte per a fer la foto de família plegats.

En fi, què puc dir del que es pot arribar a sentir un cop ets allà dalt, en aquest mirador tan privilegiat al massís del Pedraforca i al Pirineu? Podria dir moltes coses en les quals us hi poguéssiu veure reflectits i sentir identificats, hagueu estat o no. Em limitaré a animar-vos a totes les persones que encara no hagueu tingut el plaer de coronar aquest cim formidable a què us reserveu una data propera a l’agenda i que sigueu vosaltres els que, experimentant-ho per primera vegada, ho compartiu i proveu de cercar les paraules precises. Jo crec que us serà difícil d’aconseguir perquè quant ets en un indret tan especial com la Gallina Pelada i tot el teu entorn visual et fa sentir emocions tan intenses, tan sols el teu interior és capaç de captar-ho i experimentar-ho en aquesta intensitat. Qualsevol forma d’exterioritzar-ho, sempre serà un intent. De debò, val la pena endinsar-se en aquest racó tan fantàstic del PrePirineu, i encara més en família i tan ben acompanyat.

Com passa a tots els cim, perquè al cap i a la fi tots els cims tenen la seva màgia i el seu encant, les ganes de quedar-s’hi més estona eren immenses, però ni era pas la nostra intenció retardar l’hora de tancament del control. Dos voluntaris ens segellaven el nostre pas al llibret que ens havien donat a l’inici, i a ells la baixada els tocava fer d’escombrar i recollir banderoles. Per experiència pròpia a Guils-Fontanera, no ens feia cap il·lusió posar traves a la seva tasca.

Així que vam desfer camí fins al refugi de nou. Com us podeu imaginar, la baixada va ser molt més ràpida que la pujada. Mentre anàvem al refugi, diversos grups d’excursionistes aliena a la prova pujaven a la Gallina Pelada. Alguns se sorprenien al veure’m baixar a tota velocitat, però és que em sabia greu fer esperar més estona a la Caro. Tenia ganes de retrobar-m’hi i encetar el camí de baixada plegats.

Quan ens vam voler adonar vam comprovar que dels participants només quedàvem la gent de la UME. A les raquetes potser ens estem acostumant massa, almenys pel que a mi respecta, a ser els últims. A mi m’ha passat en alguna, a Foc de Neu per exemple, per la meva passió per la fotografia que s’incrementa considerablement en aquesta època de l’any. No tots els dies tens l’oportunitat de fotografiar paisatges nevats, i diumenge estava sent (potser) l’última oportunitat de l’any abans de la propera tardor.

També m’acabava d’adonar, quan ja havíem deixat enrere el refugi, que la Caro i jo no ens havíem fet encara cap fotografia junts. Això s’havia de remediar.

La Caro i un servidor, amb el refugi Delgado Úbeda ja a les nostres esquenes.

Del refugi continuàvem desfent camí uns metres fins a una intersecció on ens tornàvem a trobar amb un dels voluntaris, a qui jo no coneixia, i que va ser molt simpàtic amb nosaltres i ens va donar molts ànims tant quan vam passar fent la part inicial del recorregut abans d’arribar al refugi com ara que tocava enfilar el camí de tornada cap a la Pleta de la Vila.

Va ser abandonar la cruïlla i començar a rodolar per la neu com si anéssim en trineu. El terreny t’hi incitava a crits. El camí era ample i la neu estava perfecta per deixar-se lliscar. Anàvem amb la nostra amiga i companya de la UME Asunción, i tots tres vam viure un instant formidable. No podíem parar de riure. Més que en cap altra moment del dia, ens sentíem com autèntica canalla, despreocupats de tot i pensant únicament en gaudir al màxim d’aquest magnífic moment.

Però la baixada anava planejant i el cos ja no es deixava lliscar, així que tocava aixecar el cul de terra i moure una mica les cames. I a molt poca distància ens esperava una de les sorpreses de la jornada.

Tal com ja m’havia informat la Maria al refugi, en Fermí Marco i altres companys ens havien preparat un taller d’autodetenció en neu. Em va fer molta il·lusió coincidir amb ell, no ens vèiem des del gener a la platja de Castelldefels, quan vam organitzar la UME i el Roca Negra la presentació de la temporada.

Havien aprofitat una zona que anomenem en l’argot muntanyenc una pala, que feia molta pendent i era perfecta per deixar-se caure com si ens llancéssim per un tobogan. Ens va explicar molt ràpidament en quines quatre posicions diferents es pot arribar a caure i com procedir en cadascuna d’elles per aconseguir frenar-te. En tots els casos s’ha d’acabar adoptant una postura de gat enfadat, clavant les mans sobre la neu i quedant-se a quatre grapes ben rígid. Aquí teniu una demostració.

A la Caro no li atreia especialment la idea de caure per la neu en aquelles condicions, massa agosarat per a ella. Així que va anar fent mentre jo m’animava amb els altres companys de la UME a provar almenys una caiguda. Ens van prestar una bossa d’escombraries amb forats per a les cames i el braç per poder lliscar millor per la neu, i sense rumiar-m’ho més del compte em vaig col·locar boca avall i em vaig deixar anar. Per uns segons em pensava que no seria capaç de frenar-me, però ho vaig aconseguir! És una passada anar caient per la neu com si fossis un coet. Ho recomano a tothom. T’allibera de tensions, és molt desestressant, i et fa riure sense mesura. Val molt la pena.

A baix hi havia el fill del Fermí, a qui li vam retornar les bosses d’escombraries. En Fermí ens va fer baixar amb cordes les motxilles dels que no teníem ja gaire energies (ni ganes) de tornar a pujar expressament a recuperar-les. Jo personalment li agraeixo molt el detall. La Caro s’havia despenjat de mi i em feia il·lusió poder fer els últims quilòmetres junts.

Quilòmetres finals que van tornar a ser igual de complicats, per moments més i tot, que la pujada del matí pel Barranc de les Llobateres. Abans d’enxampar la Caro, però, l’altre Fermí, en Bernardo, ens va demanar la cartilla per a segellar l’últim control de pas i explicar-nos sobre mapa de dimensions reduïdes la posició aproximada de les fites que conformaven el taller d’orientació en aquest tram final. Ja ens va tranquil·litzar assegurant-nos que totes les fites es trobaven just al costat del camí, que no les havien amagat més del compte.

Com deia, la baixada final no va ser cap passejada, ans al contrari. Va ser per la vora d’un torrent amb moltes plaques de gel i també amb molts trams sense neu ni gel però amb molta aigua que baixava pel torrent i anava creuant d’un cantó a l’altre. Puc afirmar amb rotunditat que la Caro, molt menys acostumada i familiaritzada amb la muntanya que jo, va demostrar un esperit de superació envejable, admirable i encoratjador. Va patir moltes relliscades, diverses de les quals van desembocar en caigudes, però res de tot això va aconseguir enfonsar-la ni ensorrar-la, i en tot moment va aconseguir venir-se amunt i treure les forces que calguessin per a mantenir l’equilibri i continuar. Caro, cada día estoy más orgulloso de ti, y lo sabes!

En les poques ocasions que el terreny ens ho va permetre, vam fer alguna aturada per a descansar i aprofitar per a deixar passar altres companys que duien un ritme més ràpid. Fins que vam quedar-nos solets amb tot l’equip escombra, cosa que em temia que acabaria passant i que tot sigui dit em va fer molta il·lusió que es complís. Als Fermins i companyia ja els havia donat temps de desmuntar els dos tallers i sumar-se al contingent de recollida de banderoles. Qui més duia, per cert, era la Maria. Estic convençut que no fou pas insolidaritat per part dels seus col·legues, però la imatge d’una sola dona entre tants homes amb la motxilla plena a vessar i la resta amb molta menys càrrega, per un instant transmetia una imatge … en fi, serà un detall sense importància, però va generar alguns comentaris que van acabar amb rialles.

I entre rialles vam acabar la Caro i jo entre l’equip escombra quan comencem a sentir una veu just per darrere nostre que xiuxiuejava:

-Presi, ¿se lo dices tú o se lo digo yo?

Ens vam tombar perquè sabíem perfectament que allò anava per nosaltres i per dins ens preguntàvem a veure amb quina ens sorprendran. I en girar-nos sentim com en Juan Paredes ens crida:

–Compañeros … ¡estáis descalificados!

Es va fer el silenci durant uns segons fins que en Juan va començar a petar de riure i va afegir:

-¿Que no hombre, que no, que es broma!

En Xavier Sans, que va ser testimoni molt proper de tot aquest enrenou, reia amb cara ja de quasi desesperació, segurament per les ganes de recollir del tot la paradeta i donar la prova per finalitzada.

–Juan, por un momento pensaba que nos ibais a dejar fuera del sorteo de premios – vaig comentar-li entre rialles i cada vegada amb més cansament, més per tota la caminada de dissabte pel Garraf i pel refredat que altra cosa.

Ja feia una estona que ens havíem descalçat les raquetes per manca de neu, i quan vam tornar a la carretera que ens havia de dur de nou al punt d’inici, a la Pleta de la Vila, vam desembocar just on tenia aparcat el meu cotxe. La Caro sense dubtar-ho va decidir quedar-se allà mentre jo anava fins al final del tot amb els companys escombra. Em vaig oferir, com no podria ser d’una altra manera, a tornar el seu dorsal i recollir el seu número per al sorteig de regals. El que més vaig agrair d’això va ser poder deixar les raquetes al cotxe i treure pes de la motxilla.

Els Fermins van ser els meus companys de travessa fins al final. En Marco em va comentar que serà el meu profe al curs d’orientació que farem a la UME aquest proper dissabte 12 d’abril. Quin luxe saber que estàs en mans d’algú tan entès i apassionat per la matèria. Ens veiem d’aquí uns dies i serà un plaer rebre’t a casa com a convidat d’honor.

Com deia avui al Facebook en compartir una selecció de les fotografies, aquesta cloenda inevitablement tenia un cert regust de comiat ja que és l’última del calendari. Molts no ens veurem fins l’any que ve, amb l’excepció de la cerimònia de lliurament de premis del 31 de maig a la Floresta, amb l’auspici del CEIC. Els que hem fet almenys 6 de les 7 proves, jo puc dir amb molta il·lusió que les he fet totes, rebrem un reconeixement en forma de regal personalitzat i participarem en un sorteig d’obsequis com hem fet a cada prova. En aquesta ocasió, la Caro i jo ens podem considerar afortunats perquè no tothom va tenir premi i pels obsequis: una guia de Sierra Nevada i novament uns bastons telescòpics, el mateix model que em va tocar a la Vall de Núria i que són oficialment de la Caro des d’aleshores. Amb els que em van tocar a Conangles, potser m’he de plantejar fer negoci jejeje Ara que qui sí es pot sentir afortunada és la Mercè, per segona vegada aquesta temporada li toquen unes raquetes! Felicitats! Tens estrella!

De la família UME també han finalitzat la temporada amb totes les proves fetes la Mercè Mitjans, en Miquel Zurriaga i en Juan Pérez. La Isabel Molina ha aconseguit fer-ne 6, només va fallar a Núria per raons de salut. A tots quatre, la meva sincera i sentida enhorabona.

Foto de família de la colla UME de comiat de temporada.

I a totes i tots els que heu compartit raquetada amb mi, sense excepció, gràcies de tot cor per la vostra companyia durant la temporada. Mereixen una menció especial l’Agrupe de Mataró, que diria que tampoc s’han perdut una i que ja són avui dia part de la família.

A la Xiruca Foradada i al CEIC també els correspon un reconeixement i una felicitació majúscula per haver posat tant d’entusiasme en l’organització en totes les seves vessants: avituallament, senyalització, tallers… Un excel·lent majúscul, companys! Ens veiem a la Copa!