La història d’avui és un gran compendi de moments de tota mena. Moments de goig, d’emoció, de complicitat, de solidaritat, però també de moments de patiment, d’angoixa i desorientació.
La crònica d’avui comença al voltant de les 7:15 del matí, hora en què ens havíem citat a l’aparcament de darrere de l’estació. 47 persones havíem confirmat la nostra assistència. En aquest aspecte, la jornada començar millor ja que ningú ha faltat la cita. En totes les ocasions anteriors hem tingut sempre alguna baixa d’última hora.
A les 7:30 hem iniciat la primera part de la gran travessa d’avui, repartits en 10 cotxes. Ens esperaven més de 130 quilòmetres abans d’arribar fins al poble d’Albarca, a la comarca tarragonina del Priorat, punt de començament de la caminada.
Després d’alguns enrenous i aturades no previstes inicialment, hem arribat a Albarca pocs minuts després de les 10 del matí. No les teníem totes, però afortunadament hem aconseguit aparcar tots sense excepció a prop del Refugi de Montsant.
La boira amenaçava amb acompanyar-vos fins a nou avís, i així ha estat durant una part importat del recorregut. Abans de començar a caminar, però, a tots ens tocava emplenar una mica els estómacs i estirar els músculs. He aprofitat per a contactar amb en Néstor, amic i company de la Unió Muntanyenca Eramprunyà. Ells també han vingut avui fins al Montsant des de Gavà amb la intenció, com nosaltres, de coronar el cim de la Roca Corbatera. Encara esmorzaven tranquil·lament a Ulldemolins i amb molta canalla. Hem preferit començar pel nostre compte i al nostre ritme, ells tenien previst anar més directes fins al cim. Hem acordat que qui arribés primer, que truqués.
Ara sí, toca patejar. Mòbil amb la aplicació de Wikiloc encesa, anem a resseguir el track que tinc descarregat. Per si de cas, també he portat el mapa i la ressenya impresos. Hem començat el camí senyalat com a número 11, en direcció a l’Ermita de la Mare de Déu de Montsant. La primera part ha transcorregut per pista forestal, força fangosa per les pluges caigudes durant la nit. Pista que no hem trigat gaire en abandonar per a enllaçar amb un corriol boscós. Una fita vertical ens informava que fins a l’ermita hi havia 1,5Km i un desnivell acumulat positiu de 300 metres. Vinga companys, que això no és res.
Doncs res més allunyat de la realitat. La pluja que ha caigut durant la nit i la forta calor que es concentrava en aquell moment del matí han esdevingut factors que ens ha dificultat una mica les coses i fins a l’ermita han anat sorgint dificultats diverses: marejos, caigudes, ofecs, relliscades …. Cap d’elles greus, però irremeiablement han dispersat enormement el grup i hem hagut d’esperar una estona, força superior a la que tots ens hagués agradat, a què arribés tothom. Estona que hem aprofitat per a reduir capes de roba que ens havien fet arribar xops de suor al replà on es troba l’ermita. Hi hem arribat pràcticament totes i tots exhausts, defallits, algunes persones més que d’altres fins al punt d’espantar-nos considerablement per un moment. Però res com aturar-se quan el teu cos t’ho demana a crits, estirar-se, agafar aire, ingerir tota la glucosa que el cos també el reclama, i per descomptat rebre el suport i els ànims de qui avui compon i conforma la teva família. No hi ha remei o medecina més efectiva que aquesta.
Primera foto de família. Sublim, especial, tendra, única, irrepetible. Ha valgut la pena arribar fins aquí? Jo crec que sí. Ara no llançarem pas la tovallola. Això no ha fet més que començar. El millor encara està per arribar.
Després de deixar enrere l’ermita hem tornat a entrar a contacte amb una pista forestal. Novament per poca estona, just fins a anar a parar a un trencant on hem trobat una fita vertical metàl·lica amb indicacions cap a la Roca Corbatera. Cap allà anem! Segons el GPS del mòbil, ja quasi hi som, no us vingueu avall! Amunt aquestes forces.
El sol que ens ha asfixiat per instants abans d’arribar a l’ermita ha donat pas a una boira molt espessa i humida. Sembla que hagi començat un dia radicalment diferent. No estem gaudint de les panoràmiques que molts altres dies ens podria oferir tota la comarca del Priorat i més enllà. Una llàstima, sens dubte, però l’encant que la boira confereix al paisatge, personalment, no té preu.
I amb una boira contundent com a teló de fons hem coronat el cim de la Roca Corbatera, sostre comarcal del Priorat tal com dóna fe la placa que van instal·lar els companys de l’Agrupació Excursionista Catalunya el 2012, any en què van commemorar el seu centenari i van dur a terme la tasca de col·locar una distinció com aquesta a tots els cims més alts de totes les comarques de Catalunya.
Ja no hi ha cap punt per damunt nostre avui. Ja no queden més pujades impossibles. Ens esperen replans i baixades. Com seran? No li donem massa voltes i continuem, que se’ns començaran a glaçar les idees. Però no sense abans immortalitzar aquest gran moment amb una altra fotografia de luxe.
De la Roca Corbatera fins a l’Ermita de Sant Joan de Codolar, la boira ens ha anat abandonat progressivament fent una mica visibles els famosos cingles del Montsant. Per moments crèiem que tornaríem de nou a l’Albarca sense veure res del que ens envoltava, però afortunadament no ha estat així. La temperatura s’ha anat estabilitzant i suavitzant a poc a poc i ha acompanyat més durant la baixada.
El Néstor ja m’havia avisat quan havien coronat el cim, una estona abans que nosaltres, i abans d’arribar-hi nosaltres també m’havia confirmat que ja es trobaven a l’Ermita de Sant Joan del Codolar i es disposaven a dinar. Nosaltres havíem deixat el menjar per a dinar als cotxes per a quan acabéssim. Així que si encara hi eren a l’ermita quan passéssim nosaltres, ens aturaríem a saludar i continuaríem.
Abans d’arribar-hi i trobar-nos, com finalment ha passat, ha sorgit l’imprevist que més ens ha fet patir a totes i a tots des que vaig començar a convocar les caminades a través de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels. En una cruïlla de camins situada escassos metres abans del Codolar, tothom ha esperat a què arribessin la resta de companys amb la intenció de reagrupar-nos i continuar per on tocava. Jo anava tranquil i confiat malgrat de no disposar de bateria suficient al mòbil per a continuar fent servir el GPS del mòbil per a seguir orientant-nos. I anava tranquil i confiat perquè per la informació de la ressenya i pel que havíem parlat estona abans amb el Néstor, en el punt en el que ens trobàvem només es tractava d’anar seguint les marques del GR 171 fins a l’Albarca. Era bufar i fer ampolles. I a més, confiava plenament en què tota persona que m’avancés per haver-me d’aturar a atendre puntualment a algun company per alguna incidència, per petita que pogués ser, com ha succeït en més d’una ocasió, en el moment que arribés a un trencant o cruïlla tindria la precaució i el seny d’esperar-me a que arribés jo i la resta de l’equip. Però aquesta confiança plena m’ha traït i m’ha jugat una mala passada. Unes quantes persones, en arribar a aquesta cruïlla, han decidit tirar pel dret, pel camí que per la raó que sigui han considerat el millor, o el més interessant, o el més lògic, o vés a saber què. I com us podreu imaginar els hem perdut totalment el rastre durant una estona, que novament s’ha convertit en eterna i de molt patiment.
On seran els companys que no veiem des de fa estona? Truquem-los. Apagat o fora de cobertura. Això no pot estar passant. En aquest moment, arribem al Codolar. Hi són en Néstor i la resta de companys. L’emoció i l’alegria per poder-los saludar i desitjar-los una bona entrada d’any en un marc incomparable com el Montsant es barreja amb la desesperació, i també l’angoixa i la desorientació a les quals em referia al començament d’aquesta crònica.
La meva cara de patiment era més que perceptible, i s’han succeït totes les mostres d’ànims, de suport i de crida col·lectiva a la calma i a la tranquil·litat que cap altre ésser humà en aquell precís instant podria agrair i rebre de bon grat més que un servidor.
Les tecnologies, al cap d’una estona, s’han aliat a favor nostre i tot i no seguir podent fer trucades per manca de cobertura, la xarxa mòbil sí ens ha permès establir contacte a través de l’aplicació del Whatsapp. No us podeu imaginar, de debò, el pes que t’arribes a treure de sobre en qüestió de mil·lèsimes de segons quan després d’una interminable estona com aquesta aconsegueixes verificar sense cap mena de dubte raonable que els teus companys estan bé i que estan junts tots, sense excepció, els que trobàvem a faltar.
En moments claus de la vida com aquest, i us puc assegurar que aquestes paraules no són cap exageració, aprens realment a valorar el que de debò importa i el que val la pena i a deixar de banda preocupacions absurdes que no porten enlloc a ningú. Hem aconseguit arribar junts de nou fins a l’Albarca, contents, satisfets, somrients, feliços, realitzats, pletòrics, exultants, joiosos … com nens petits. Què més podem demanar? Un diumenge que podria haver passat al calendari sense pena ni glòria, sense al·licient de cap mena, s’ha acabat convertint en un moment de les nostres vides que, estic absolutament convençut, mai no oblidarem.
Vull fer arribar un agraïment molt especial, en aquesta ocasió, al meu amic i també company de la UME, i també de travesses, de cordada en vies d’escalada i en entrenaments de running amb el club COR de Castelldefels, Alberto Amor. Va confirmar que venia la nit anterior, i s’ha acabat convertint en una peça clau en la ruta d’avui. Sense el teu ajut, el teu suport, els teus consells i la teva immillorable voluntat i predisposició, no ens hauríem aconseguit ensortir com ho hem acabat fent davant de tots els obstacle que han anat sorgit durant el camí, i no em refereixo als del terreny físic. Estic segur que totes les companyes i companys de travessa d’avui comparteixen inequívocament aquest agraïment i reconeixement.
A totes les altres 45 persones que avui us heu convertit en la meva família muntanyenca. Nouvingudes, nouvinguts, esporàdiques, esporàdics i habituals, gràcies infinites i impagables per tot. La llista és tan llarga que no sabria ni per on començar ni per on acabar. Senzillament gràcies per sempre per haver-me fet costat en els moments més complicats i per tota la vostra complicitat, ajut, suport i comprensió en tot moment.
I no voldria acabar sense fer també una menció també molt especial a dues acompanyants de luxe avui, la meva parella i la meva mare. Carolina, mama, estic molt orgullós de vosaltres pel vostre esperit de superació, per la vostra força de voluntat, i pel vostre amor incondicional cap a la natura i també cap a mi, com demostreu dia rere dia. Us estimo!
Xarxa de Senderistes 