Aquest cap de setmana ha estat novament intens en l’àmbit muntanyenc. Més d’una vintena de companys de la Unió Muntanyenca Eramprunyà (UME) hem fet una escapada al Pirineu que ens ha deixat un molt bon sabor de boca.
La nostra expedició va començar dissabte a les 7 del matí. Vam engegar motors en direcció al Port de la Bonaigua. La nostra primera missió era posar en pràctica els coneixements que el company Adrià Colom ens va impartir dimarts en una sessió teòrica de perfeccionament en raquetes de neu i seguretat en alta muntanya. Principalment va estar centrada en l’ús dels dispositius de recerca de víctimes d’allaus, coneguts amb l’acrònim ARVA, i com procedir en hipotètiques emergències d’aquest caire.
Doncs bé, després d’una aturada al camí per a esmorzar a la població pallaresa d’Isona, una mica abans de les 12 del migdia vam arribar l’estació d’esquí de la Bonaigua, un sector molt important del consorci de Baqueira-Beret. Vam calçar-nos les raquetes de neu, vam agafar el material per a fer tota la sessió pràctica i vam començar a pujar fins a un replà no gaire llunyà però amb una pendent bastant pronunciada. Amb alguna que altra dificultat, tots vam aconseguir arribar-hi. Les vistes, com us podreu imaginar, eren espectaculars. Un luxe i un privilegi poder contemplar els massissos de l’Aneto i la Maladeta.
L’imponent Aneto, al fons.
Vam aprofitar per a dinar abans de posar-nos mans a la feina, els nostres estómacs ens ho demanaven a crits. El company Adrià va fer un breu resum del contingut de la classe teòrica de dimarts i acte seguit ens va demanar que comencéssim a cavar amb les pales. Va ser una manera interessant de combatre el fred que començava a intensificar-se. El vent bufava amb força en molts instants, i la zona era totalment oberta i exposada. Teníem moments de treva en què el sol es deixava veure, però no gaires.
Entre tots vam anar establint torns per a cavar i aconseguir crear un gran forat rectangular a la neu. Un cop fet, el pas següent va consistir en crear blocs quadrats i separar-los per a poder veure les diferents capes de la neu, en textura, en duresa, i en altres aspectes. En base a tota aquesta informació es pot arribar a interpretar moltes dades claus de l’estat de la neu que trepitgem en una travessa i a quina mena de riscos ens podem arribar a trobar.
Cavant sense treva.
Després d’un examen improvisat i sorpresa per grups en què vam haver d’exposar quin ha de ser el protocol a seguir en cas d’un allau en què hagi estat enfonsat un company, va venir el plat fort de la jornada. Vam començar a preparar un iglú. Era un moment esperat durant tota la setmana. L’Adrià ja ens havia advertit que entre dues o tres persones en molt bona condició física s’acostuma a trigar més d’una hora en fer un iglú mínimament en condicions apte per a resguardar algú en casos extrems i d’emergència en alta muntanya.
El primer pas va ser amuntegar un grapat de les nostres motxilles i cobrir-les amb una lona de plàstic transparent. El següent, tapar-les amb neu i compactar-la prou bé. Bé, objectiu assolit. Segon pas, cavar en les proximitats fins a donar amb la posició immediatament inferior a les motxilles creant així una mena de túnel. Hem de fer un reconeixement especial i merescut al nostre professor Adrià i al nostre company Manel que van cavar sense parar durant més d’una hora fins a donar amb les motxilles. Van aconseguir recuperar-les sense que es vingués avall la massa de neu que les havia cobert i va quedar un espai a dins de l’iglú en el qual vam arribar a entrar fins a 4 persones juntes. Us asseguro que val molt la pena experimentar la sensació d’entrar a un iglú i quedar-s’hi uns segons i fer un exercici mental d’imaginació d’una hipotètica situació de risc en què et vegis obligat a fer-ne un. Pel que a mi respecta, s’hi respira una pau i una tranquil·litat que no es pot descriure amb les paraules precises. S’ha de viure en primera persona.
Amb en JuanPe, a l’interior de l’iglú.
La temptació de quedar-s’hi una estona més prolongada era immensa, però tothom volíem entrar-hi i ningú va abusar de l’estona a dins. Cada cop feia més fred i s’apropava l’hora de lliurament de dorsals a Isil. Al dia següent participàvem al Circuit Català de Raquetes de Neu a les Valls d’Àneu. Així que vam rematar el taller amb una breu demostració de com es fa una trinxera, un sistema alternatiu a l’iglú també destinat a donar cobertura en situacions de risc i emergència en alta muntanya, i vam emprendre el camí de retorn, aquest cop de baixada, a l’estació de la Bonaigua on ja no quedava ningú tret d’alguns treballadors i afortunadament els nostres cotxes amb part de les nostres pertinences.
A les 19:00 vam arribar al poble d’Isil a recollir els nostres dorsals i els nostres obsequis: un polo vermell i un petate blau. Ja havien començat però ens vam afegir al briefing de presentació de la prova que van fer els companys de l’Espot Esquí Club Valls d’Àneu, entitat organitzadora de l’esdeveniment, com cada any, sota el nom Foc de Neu. Hi hauria dos recorreguts, un de 5Km i un de 9km, aquest darrer amb un desnivell acumulat positiu d’uns 450 metres.
També van obsequiar-nos amb una consumició al bar de la localitat. Un berenar lleuger amb tapa i beguda abans d’arribar a l’hotel, a Esterri d’Àneu. Vam arribar-hi al voltant de les 20:30. El temps just per a dutxar-nos i baixar a sopar a les 21:00. La decepció en entrar al saló del bar restaurant va ser descomunal: Reial Societat 3, Futbol Club Barcelona 1. En fi, a sopar.
Les forces estaven sota mínims. L’esgotament físic i mental, podia amb nosaltres però no amb les nostres ganes de riure una estona plegats. Vam ser l’última taula en marxar. Les ganes de continuar de gresca eren evidents, però era moment d’anar a fer nonetes.
Diumenge 23 de febrer. 7 del matí. Sona l’alarma despertador. En mitja hora comença l’horari per a esmorzar. No hi ha temps que perdre. Reviso que tot estigui a mà per a baixar després al cotxe. Tot en ordre. Cap al saló.
Com a la nit, vam coincidir al saló amb corredors de la Selecció Catalana com en Just Sociats i la Laia Cuevas, tots dos presents quan vam fer la presentació de la temporada a la platja de Castelldefels. També hi havia un grup de corredors estrangers, que pel que sembla eren de Suècia. S’esperava la presència de corredors d’altres països perquè l’edició de Foc de Neu d’enguany ha estat Copa d’Europa. L’organització ens havia informat per e-mail dies enrere que comptàvem amb un total de 60 corredors.
L’esmorzar va deixar l’hotel en millor posició respecte al sopar. Vam poder triar entre fruita, truita, arròs, llet amb cereals, torrades amb mantega i melmelada, cafè, rebosteria, barretes energètiques… Jo no sóc de trencar el dejú amb salat, així que em vaig decantar per un plàtan, un kiwi, llet amb cereals, uns croissants farcits amb xocolata i una torrada amb melmelada casolana.
Vam tornar a les habitacions a recollir tot el nostre equipament, ho vam carregar als cotxes i vam engegar motors. Primera aturada prevista, el poble d’Isil una altra vegada. Allà, membres de l’organització, tal com també ens havien informat per e-mail, van revisar si els cotxes estaven plens. En cas contrari, instaven a emplenar-los i aconseguir així reduir el número de vehicles fins al Refugi de Fornet, punt de sortida del Circuit, ubicat a 4 Km al nord d’Alòs d’Isil, amb molt poca capacitat per aparcar.
De tot el nostre contingent, vam aconseguir deixar aparcats a Isil 2 vehicles i emplenar la resta. Vam arribar a l’aparcament del Refugi de Fornet a quarts de 9. La prova començava a les 10 del matí. Vam desenfundar les raquetes, les polaines i els bastons i vam caminar fins al Refugi. Va ser una sorpresa molt agradable la xocolata desfeta amb galetes. Allò era un esmorzar com Déu mana. Algú ens havia promès xocolata amb xurros la tarda anterior a Isil, i d’aquesta manera ens trèiem una espina clavada.
Vam fer una fotografia de família instants abans de la sortida amb diferents dispositius, entre ells el meu telèfon mòbil. La intenció era penjar-la a les xarxes socials, però la manca total absoluta de dades i veu durant tota la prova no ho va fer possible. Tot i així, el moment va quedar immortalitzat i vam poder compartir-lo un cop va finalitzar la prova. Va ser un instant molt emotiu especial. Ens sentíem com una gran família, unida i joiosa. Ens ho estàvem passant de conya.
La família UME, pletòrica al Refugi de Fornet.
Pocs minuts abans de les 10, els corredors participants a la Copa Catalana (i Copa d’Europa) escalfaven pels voltants de l’arc de sortida de la FEEC. Els organitzadors avisaven del temps que restava per a l’inici en diferents idiomes. Alguns reien. En fi, era un esdeveniment de caire internacional, havíem d’estar a l’alçada de les circumstàncies.
10 del matí. Es va donar el tret de sortida i els corredors van sortir escopetejats. Va ser vist i no vist. En comptes de fer-ho amb instantànies, vaig preferir immortalitzar el moment amb un vídeo. Dos dels nostres companys van disputar ahir la Copa Catalana corrent com ja van fer a la Vall de Núria, la Isabel Vigil i en Manel Ortí. Estem molt orgullosos de la seva força i empenta.
La Isabel i en Manel, a la línia de sortida.
La resta de la família UME vam inscriure’ns al Circuit i vam fer el recorregut caminant. Vam sortir 10 minuts més tard que els corredors. Ningú de nosaltres patia per enxampar-los i patir possibles embussos al camí. Tot i que més d’un agosarat va córrer força estona des que van donar la sortida fins que van donar de si les forces.
El clima i la temperatura era radicalment diferent a feia una setmana a la Vall de Núria. Un sol radiant ens va acompanyar durant gairebé tot el matí. Tots vam fer alguna que altra aturada els primers metres per a reduir capes de roba. No bufava gens de vent i fins i tot a l’ombra s’hi estava molt a gust.
En el que portem de temporada, ha estat la primera prova del Circuit amb un avituallament. Estava ubicat en un punt on confluïa el camí de pujada i de baixada posteriorment al refugi. Quan nosaltres vam arribar-hi, uns quants corredors hi passaven ja de retorn a Fornet. En fi, sempre ens traiem el barret davant d’un rendiment físic tan espectacular. Nosaltres no teníem cap pressa, i jo menys que ningú. L’entorn t’empenyia a fer milers de fotografies. A la nit en arribar a casa i veure-les totes en pantalla completa vaig comptabilitzar més de 300.
Com deia, l’avituallament era un enclavament estratègic. A partir d’aquí van començar les pujades de la caminada. Van ser inevitables els moments puntuals d’embús i d’aturada. Però tots ens els vam prendre amb molta paciència, filosofia i fins i tot amb goig i sentit de l’humor. Van ser diverses les caigudes, però a ningú ens feien patir. No hi ha millor superfícies que la neu per amortir els nostres glutis i les nostres cames.
Encarant la primera pujada després de l’avituallament.
Amb tantes aturades per a fer fotografies, vaig assumir des del començament que seria l’últim integrant de la UME en arribar de nou al refugi, qui sap si l’últim de tots els participants del Circuit. En un ambient com el d’ahir, però, us puc assegurar que és tot un orgull i satisfacció. Vaig poder parlar amb companys fidels del Circuit Català de Raquetes de Neu d’altres clubs excursionistes com la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria, l’Agrupe de Mataró i el REDDIS de Reus. En Fermí Bernardo, de la Xiruca Foradada, em va explicar que tenen intenció de fer un doblete de cap de setmana exactament com el que jo vull fer el 22 i 23 de març. Dissabte 22 participarem a la Marxa de Resistència La Selva del Camp-Muntanyes de Prades, puntuable a la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb més de 60 Km de recorregut i més de 2.000 metres de desnivell acumulat positiu. I a l’endemà, pujarem fins a Conangles-Boí a participar a la 2ª Gormada de Neu, prova del Circuit i Copa Catalana de Raquetes de Neu organitzada pel Club Excursionista REDDIS, de Reus. Aguantaran les nostres cames tanta tirada? Espero que sí! Ara ja sé que no seré l’únic boig en empalmar en menys de 24 hores les dues competicions. Segur que valdrà la pena. La resta de companys de la UME, aquell cap de setmana, ja sortiran cap a la Val d’Aran divendres, i dissabte 22 coronaran un 100 Cims de la zona, el Montcorbisson. Una llàstima no poser ser-hi amb vosaltres, ens veurem diumenge 23 i mentre raquetegem m’expliqueu com ha anat.
Ja era la 13 del migdia quan vam tornar a passar per l’avituallament, ja totalment recollit i desmuntat. A un ritme similar al meu caminava la família Campany-Gómez, la Mercè Mitjans, el Miquel Zurriaga i la Paulina Parra. Des d’abans d’encarar tots els trams de pujada vaig estar acompanyat de tots ells entre fotografia i fotografia. Ens despenjàvem, i ens tornàvem a retrobar, i així successivament gairebé fins el final.
Amb la Paulina, fascinats pels cims que ens envoltaven.
A les 14:00 de la tarda vaig arribar de nou al Refugi de Fornet. Tan havia gaudit del paisatge, del recorregut i de la companyia, que malgrat haver trigat molt més temps que a Cap de Rec i a la Vall de Núria, se m’havia fet curt i en volia més! Però un suculent dinar pallarès ens esperava a Isil, i després més de 4 hores de viatge de tornada en cotxe. Així que, molt al meu pesar, tocava tornar a enfundar les raquetes, les polaines i els bastons.
He arribat!
Va ser un desencís enorme no poder ser premiat cap de nosaltres en el sorteig de premis, a diferència del que havia passat en les dues proves anteriors. En aquesta ocasió, tants havíem estat els participants que no van poder tenir obsequis per a tothom. En fi, enhorabona als afortunats. Entre els obsequis més destacats hi havia 2 parells de raquetes, un piolet, un parell de bastons de travessa, llibres d’excursions amb raquetes, i molts d’altres.
El dinar pallarès es podria dir que va estar a l’alçada dels més carnívors. Quan ja havíem acabat, em vaig assabentar que hi havia l’alternativa vegetariana. Si ho hagués sabut, l’hagués demanat, la cansalada se’m va estar repetint durant tot el viatge de tornada. Però no posarem pas una nota negativa als companys de l’Espot Esquí Club Valls d’Àneu, ans al contrari. Mereixen un aprovat ben alt per tot, per tota la logística, va ser un detall poder recollir el dorsal dissabte a Isil. Per la senyalització del recorregut, clara i precisa. Per l’avituallament, afortunadament les condicions climàtiques ho van fer possible. I per la zona escollida. La pujada i la baixada a l’avituallament ens va agradar molt a totes i a tots. Vam endinsar-nos per boscos, vam travessar i flanquejar torrents, rius i rieres, alguns d’ells congelats o semi congelats. En conjunt, l’itinerari va ser preciós.
En fi, tot el cap de setmana ha donat molt de si, i en una crònica és impossible plasmar tots els moments especials, que han estat molts. Aquest modest relat és un petit, però per damunt de tot sentit i emocionat, reflex i resum del que hem viscut plegats. Entre nosaltres ho vam comentar en més d’una ocasió, s’ha format un grup de persones que ens hem avingut extraordinàriament bé i en el qual respirem en tot moment un ambient humà formidable. Alguns tot just ens acabem de conèixer, però ja ens sentim com autèntics amics, gairebé com part d’una mateixa família. Entre tots l’hem de cuidar, i estic convençut que més enllà del Circuit Català de Raquetes de Neu que arribarà al seu punt i final aquesta temporada el proper 6 d’abril a la Serra d’Ensija, continuarem fent plegats moltes activitats i convidant a tothom que ho desitgi a què hi vingui amb nosaltres. La diversió està garantida.
Propera gran cita de la temporada, 8 i 9 de març a Guils-Fontanera. Prova del Circuit Català de Raquetes de Neu organitzada per nosaltres. El 8 de març, dissabte, la família UME ja hi serem per a senyalitzar el recorregut i preparar tota la logística. Tant si voleu pernoctar dissabte, com si voleu pujar directament diumenge, no dubteu en contactar amb nosaltres i us facilitem tota la informació que necessiteu.
Us hi esperem!
Xarxa de Senderistes 