Tot en aquesta vida arriba al seu final. I el Circuit Català de Raquetes de neu no és pas una excepció. Ahir va ser la cloenda a la Serra d’Ensija a càrrec del CEIC i la Xiruca Foradada. Van organitzar un circuit batejat com a Festival Hivernal d’Excursionisme. Va ser molt més que una raquetada, va ser també una jornada de repàs històric molt enfocada a la figura dels maquis i de tallers d’autodetenció i orientació a la part final del recorregut.
L’hora d’inici va ser a les 8:30 a la Pleta de la Vila. És una mena d’àrea de lleure amb restaurant situada al bell mig de la carretera que creua la Serra d’Ensija. La Caro i un servidor vam arribar una mica justos de temps perquè vam tenir una sorpresa no gaire agradable. Ens vam topar amb una placa de gel al mig de l’asfalt a tan sols un quilòmetre de la Pleta de la Vila. Hi anàvem des de Fígols, al contrari del que havien recomanat els organitzadors al seu blog, que havien aconsellat anar-hi des de la carretera de Berga a Saldes, per la vessant nord. Bé, fer cas de la primera ruta que et suggereix el GPS del mòbil pot comportar coses com aquestes. Així que ens vam veure obligats a aparcar en el marge de la carretera i caminar un quilòmetre fins a la sortida.
Afortunadament, encara repartien els dorsals a molts companys en el moment d’arribar. Hi eren els més fidels i incondicionals del Circuit: gran part de la meva colla de la UME, encapçalats com sempre pel carismàtic JuanPe bandera en mà; els amics de l’Agrupe de Mataró, entre ells en Jordi, la Núria i en Jaume; i en aquesta ocasió, a més, molts companys de la Copa Catalana de Caminades de Resistència del CEIC i de la Xiruca Foradada com en Juan Paredes, en Xavier Torrijos o en Xavier Sans, només per esmentar uns quants. Se’m feia un pèl estrany coincidir amb ells fent raquetes de neu, acostumat a compartir quilòmetres per cotes més baixes i sense neu.
En Fermí Bernardo, company de la Copa Catalana i també molt assidu al Circuit Català de Raquetes de Neu, va fer (micròfon en mà) un petit briefing abans de donar la sortida. Ens va explicar que al llarg del camí aniríem trobant panells informatius amb dades històriques de la figura dels maquis; que a la part final ens havien preparat tallers d’autodetenció i orientació; i finalment va recordar-nos que la pujada a la Gallina Pelada des del refugi Delgado Úbeda era opcional.
Una mica abans de les 8:45 vam començar oficialment la raquetada. Gairebé tot el primer tram, un quilòmetre aproximadament, va ser per carretera. La Caro i jo vam avançar bastant ràpid i vam ser dels primers en calçar-nos les raquetes a partir d’on ens vam trobar neu suficient, just al començament del Barranc de les Llobateres. Ens va fer molta il·lusió poder estrenar les raquetes noves de la Caro. No eren exactament les que van tocar-li al sorteig final a Conangles, ja que aquestes són massa grans. Va estrenar les que li havien tocat a la companya Núria de l’Agrupe de Mataró al sorteig de la nocturna a Vallter 2000, amb qui les vam intercanviar ja que el seu model és perfecte per a la Caro per dimensions i per pes. Tot contents. Gràcies Jordi i Núria per haver acceptat fer aquest troc, hem sortit guanyant tots plegats.
A punt per començar. El Pedraforca al fons, malgrat que surti molt enlluernat.
Bé, raquetes calçades i primera pujada per a encarar. Li vaig donar un cop de mà a la Caro a ajustar-se-les i ella va començar a fer camí tranquil·lament. Mentre jo m’ajustava les meves em vaig quedar xerrant uns minuts amb els companys de la UME i començar a fer algunes fotografies. La Isa Molina em va explicar que el dia anterior havia estat a la via ferrada de Sant Feliu de Guíxols amb més gent de la UME, i que havia tingut el temps just d’anar a Barcelona a llogar les raquetes a última hora de la tarda, i d’anar a Castelldefels a sopar i a dormir. Vaig fer-li cinc cèntims del meu periple de dissabte. Vaig fer més de quaranta quilòmetres amb la colla de la Xarxa (i companyia, com sempre) pel massís del Garraf des d’Olesa de Bonesvalls fins a Castelldefels coronant tres cims emblemàtics de la zona: el Montau, el Puig de la Mola i la Morella. Estava clar que havíem dormit poc i arrossegàvem molt esgotament físic, però això poques vegades ens frena a anar allà on volem estar gaudint com canalla. I aquest diumenge no va ser pas una excepció. Allà hi érem, al peu del canó.
S’anaven succeint els cartells que ens havia comentat en Fermí a l’inici, un dels més destacats va ser el primer que va fer referència al personatge conegut com en Caracremada. Segurament molts haureu sentit parlar d’ell. Aquí va un resum de la seva biografia.
Xerrant amb la Isa vaig acabar enxampant, sempre expressat amb amor i afecte, la Caro. Anava just al davant del company Jordi de l’Agrupe de Mataró, que li anava donant consells per a encarar les pujades que tocaven en aquest tram inicial del Barranc de les Llobateres. A l’alçada que ens trobàvem en aquell moment, el camí es feia molt estret, amb gel i a més molt aeri, amb caiguda als nostres costats.
-Mira, ya viene el jefe – va exclamar en Jordi a la Caro en veure’m arribar per darrere d’ells dos.
-Ay amor, qué Bueno que ya llegaste – va sospirar la Caro.
Jo vaig voler treure ferro a l’assumpte amb somriures i moltes paraules d’ànims, però els moments de cert patiment van ser inevitables. A la Caro en situacions com aquesta li pot el vertigen, i no era pas una exageració i la comprenc perfectament. El terreny t’obligava a posar-hi els 5 sentits i no fer absolutament cap pas en fals. El Jordi també anava pujant amb certa dificultat, com tots en certa mesura, a ningú ens va suposar bufar i fer ampolles aconseguir salvar aquesta pujada.
–Amor, la última raquetada (Conangles-Boí) sí que la disfruté, esta de momento no me está gustando nada – es queixava la Caro.
–Totalmente de acuerdo, a mí tampoco me está gustando. Si me hubieran avisado que el terreno estaba en estas condiciones me hubiera puesto hace ya rato los crampones– li comentava en Jordi – Jo mai vaig pel meu compte a fer raquetes en condicions així, no hi vinc a patir ni a passar-ho malament – afegia.
En Jordi, encarant la pujada pel Barranc de les Llobateres amb molta dignitat.
Malgrat totes les dificultats, tots vam aconseguir salvar amb èxit aquesta inacabable pujada inicial, i per fi començava a planejar el terreny i la neu cada cop era més agraïda de trepitjar. A més, tocava fer aturades per a treure capes de roba. El sol es començava a deixar veure i anava avisant que sortia per a quedar-se una bona estona i lluir amb molta intensitat. Jo arrossegava un refredat considerable des de començaments de setmana i no estava ni de bon tros recuperat, però el clima era tan càlid que no vaig dubtar en quedar-me en màniga curta poc abans d’arribar el refugi Delgado Úbeda.
Quin replà tan obert i tan immens i quin goig poder haver-lo vist a finals de la primavera passada i tot just ara i quedar meravellat pel contrast en el paisatge. Tota la verdor d’aquesta basta i geganta vall que envolta el refugi queda sepultada per la neu i ens regala una massa extensa de neu frondosa i brillant. Ja tornàvem a poder contemplar el Pedraforca a la nostra dreta, i just al fons el cim més alt de la Serra d’Ensija, el Cap de la Gallina Pelada. Al juny de l’any passat vaig coronar-lo per primera vegada amb l’amic i company de la UME Jordi Llorens. Em feia il·lusió tornar-hi amb un panorama climàtic tan diferent, amb les raquetes calçades, i en companyia de la Caro. De totes maneres, ella ja m’anava dient que s’estimava més esperar al refugi mentre jo hi pujava, que preferia descansar i recuperar energies per encarar amb dignitat la baixada final.
I no vaig aconseguir fer-li canviar de parer. Vam hidratar-nos al refugi i ja de pas, com és habitual, no em vaig poder estar d’arreplegar com un nen amb les llaminadures.
–Ei! Hola Oriol! – sento que m’exclama una veu femenina mentre reviso la meva motxilla
–Ostres! Hola Maria, com tu per aquí? Et feia a la Molins-Vilafranca!
La Maria Vizcaíno és una de les moltes companyes infatigables de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, podria ser com molts hi eren a la Travessa Molins de Rei-Vilafranca, però com a sòcia exemplar del CEIC allà hi era, amb nosaltres a la Serra d’Ensija al peu del canó.
Entre la Maria, en Juanpe i un servidor vam fer tot el possible per animar la Caro a pujar fins a la Gallina Pelada, però tots els nostres esforços van resultar infructuosos. No vaig insistir més, vaig aprofitar per a reduir pes de la motxilla i vaig enfilar camí fins al cim. La majoria de companys tant de la UME com de l’Agrupe ja estaven a punt d’arribar al cim tot just quan jo sortia del refugi, així que vaig avançar el ritme tot el que vaig poder per a no fer-los esperar més del compte per a fer la foto de família plegats.
En fi, què puc dir del que es pot arribar a sentir un cop ets allà dalt, en aquest mirador tan privilegiat al massís del Pedraforca i al Pirineu? Podria dir moltes coses en les quals us hi poguéssiu veure reflectits i sentir identificats, hagueu estat o no. Em limitaré a animar-vos a totes les persones que encara no hagueu tingut el plaer de coronar aquest cim formidable a què us reserveu una data propera a l’agenda i que sigueu vosaltres els que, experimentant-ho per primera vegada, ho compartiu i proveu de cercar les paraules precises. Jo crec que us serà difícil d’aconseguir perquè quant ets en un indret tan especial com la Gallina Pelada i tot el teu entorn visual et fa sentir emocions tan intenses, tan sols el teu interior és capaç de captar-ho i experimentar-ho en aquesta intensitat. Qualsevol forma d’exterioritzar-ho, sempre serà un intent. De debò, val la pena endinsar-se en aquest racó tan fantàstic del PrePirineu, i encara més en família i tan ben acompanyat.
Com passa a tots els cim, perquè al cap i a la fi tots els cims tenen la seva màgia i el seu encant, les ganes de quedar-s’hi més estona eren immenses, però ni era pas la nostra intenció retardar l’hora de tancament del control. Dos voluntaris ens segellaven el nostre pas al llibret que ens havien donat a l’inici, i a ells la baixada els tocava fer d’escombrar i recollir banderoles. Per experiència pròpia a Guils-Fontanera, no ens feia cap il·lusió posar traves a la seva tasca.
Així que vam desfer camí fins al refugi de nou. Com us podeu imaginar, la baixada va ser molt més ràpida que la pujada. Mentre anàvem al refugi, diversos grups d’excursionistes aliena a la prova pujaven a la Gallina Pelada. Alguns se sorprenien al veure’m baixar a tota velocitat, però és que em sabia greu fer esperar més estona a la Caro. Tenia ganes de retrobar-m’hi i encetar el camí de baixada plegats.
Quan ens vam voler adonar vam comprovar que dels participants només quedàvem la gent de la UME. A les raquetes potser ens estem acostumant massa, almenys pel que a mi respecta, a ser els últims. A mi m’ha passat en alguna, a Foc de Neu per exemple, per la meva passió per la fotografia que s’incrementa considerablement en aquesta època de l’any. No tots els dies tens l’oportunitat de fotografiar paisatges nevats, i diumenge estava sent (potser) l’última oportunitat de l’any abans de la propera tardor.
També m’acabava d’adonar, quan ja havíem deixat enrere el refugi, que la Caro i jo no ens havíem fet encara cap fotografia junts. Això s’havia de remediar.
La Caro i un servidor, amb el refugi Delgado Úbeda ja a les nostres esquenes.
Del refugi continuàvem desfent camí uns metres fins a una intersecció on ens tornàvem a trobar amb un dels voluntaris, a qui jo no coneixia, i que va ser molt simpàtic amb nosaltres i ens va donar molts ànims tant quan vam passar fent la part inicial del recorregut abans d’arribar al refugi com ara que tocava enfilar el camí de tornada cap a la Pleta de la Vila.
Va ser abandonar la cruïlla i començar a rodolar per la neu com si anéssim en trineu. El terreny t’hi incitava a crits. El camí era ample i la neu estava perfecta per deixar-se lliscar. Anàvem amb la nostra amiga i companya de la UME Asunción, i tots tres vam viure un instant formidable. No podíem parar de riure. Més que en cap altra moment del dia, ens sentíem com autèntica canalla, despreocupats de tot i pensant únicament en gaudir al màxim d’aquest magnífic moment.
Però la baixada anava planejant i el cos ja no es deixava lliscar, així que tocava aixecar el cul de terra i moure una mica les cames. I a molt poca distància ens esperava una de les sorpreses de la jornada.
Tal com ja m’havia informat la Maria al refugi, en Fermí Marco i altres companys ens havien preparat un taller d’autodetenció en neu. Em va fer molta il·lusió coincidir amb ell, no ens vèiem des del gener a la platja de Castelldefels, quan vam organitzar la UME i el Roca Negra la presentació de la temporada.
Havien aprofitat una zona que anomenem en l’argot muntanyenc una pala, que feia molta pendent i era perfecta per deixar-se caure com si ens llancéssim per un tobogan. Ens va explicar molt ràpidament en quines quatre posicions diferents es pot arribar a caure i com procedir en cadascuna d’elles per aconseguir frenar-te. En tots els casos s’ha d’acabar adoptant una postura de gat enfadat, clavant les mans sobre la neu i quedant-se a quatre grapes ben rígid. Aquí teniu una demostració.
A la Caro no li atreia especialment la idea de caure per la neu en aquelles condicions, massa agosarat per a ella. Així que va anar fent mentre jo m’animava amb els altres companys de la UME a provar almenys una caiguda. Ens van prestar una bossa d’escombraries amb forats per a les cames i el braç per poder lliscar millor per la neu, i sense rumiar-m’ho més del compte em vaig col·locar boca avall i em vaig deixar anar. Per uns segons em pensava que no seria capaç de frenar-me, però ho vaig aconseguir! És una passada anar caient per la neu com si fossis un coet. Ho recomano a tothom. T’allibera de tensions, és molt desestressant, i et fa riure sense mesura. Val molt la pena.
A baix hi havia el fill del Fermí, a qui li vam retornar les bosses d’escombraries. En Fermí ens va fer baixar amb cordes les motxilles dels que no teníem ja gaire energies (ni ganes) de tornar a pujar expressament a recuperar-les. Jo personalment li agraeixo molt el detall. La Caro s’havia despenjat de mi i em feia il·lusió poder fer els últims quilòmetres junts.
Quilòmetres finals que van tornar a ser igual de complicats, per moments més i tot, que la pujada del matí pel Barranc de les Llobateres. Abans d’enxampar la Caro, però, l’altre Fermí, en Bernardo, ens va demanar la cartilla per a segellar l’últim control de pas i explicar-nos sobre mapa de dimensions reduïdes la posició aproximada de les fites que conformaven el taller d’orientació en aquest tram final. Ja ens va tranquil·litzar assegurant-nos que totes les fites es trobaven just al costat del camí, que no les havien amagat més del compte.
Com deia, la baixada final no va ser cap passejada, ans al contrari. Va ser per la vora d’un torrent amb moltes plaques de gel i també amb molts trams sense neu ni gel però amb molta aigua que baixava pel torrent i anava creuant d’un cantó a l’altre. Puc afirmar amb rotunditat que la Caro, molt menys acostumada i familiaritzada amb la muntanya que jo, va demostrar un esperit de superació envejable, admirable i encoratjador. Va patir moltes relliscades, diverses de les quals van desembocar en caigudes, però res de tot això va aconseguir enfonsar-la ni ensorrar-la, i en tot moment va aconseguir venir-se amunt i treure les forces que calguessin per a mantenir l’equilibri i continuar. Caro, cada día estoy más orgulloso de ti, y lo sabes!
En les poques ocasions que el terreny ens ho va permetre, vam fer alguna aturada per a descansar i aprofitar per a deixar passar altres companys que duien un ritme més ràpid. Fins que vam quedar-nos solets amb tot l’equip escombra, cosa que em temia que acabaria passant i que tot sigui dit em va fer molta il·lusió que es complís. Als Fermins i companyia ja els havia donat temps de desmuntar els dos tallers i sumar-se al contingent de recollida de banderoles. Qui més duia, per cert, era la Maria. Estic convençut que no fou pas insolidaritat per part dels seus col·legues, però la imatge d’una sola dona entre tants homes amb la motxilla plena a vessar i la resta amb molta menys càrrega, per un instant transmetia una imatge … en fi, serà un detall sense importància, però va generar alguns comentaris que van acabar amb rialles.
I entre rialles vam acabar la Caro i jo entre l’equip escombra quan comencem a sentir una veu just per darrere nostre que xiuxiuejava:
-Presi, ¿se lo dices tú o se lo digo yo?
Ens vam tombar perquè sabíem perfectament que allò anava per nosaltres i per dins ens preguntàvem a veure amb quina ens sorprendran. I en girar-nos sentim com en Juan Paredes ens crida:
–Compañeros … ¡estáis descalificados!
Es va fer el silenci durant uns segons fins que en Juan va començar a petar de riure i va afegir:
-¿Que no hombre, que no, que es broma!
En Xavier Sans, que va ser testimoni molt proper de tot aquest enrenou, reia amb cara ja de quasi desesperació, segurament per les ganes de recollir del tot la paradeta i donar la prova per finalitzada.
–Juan, por un momento pensaba que nos ibais a dejar fuera del sorteo de premios – vaig comentar-li entre rialles i cada vegada amb més cansament, més per tota la caminada de dissabte pel Garraf i pel refredat que altra cosa.
Ja feia una estona que ens havíem descalçat les raquetes per manca de neu, i quan vam tornar a la carretera que ens havia de dur de nou al punt d’inici, a la Pleta de la Vila, vam desembocar just on tenia aparcat el meu cotxe. La Caro sense dubtar-ho va decidir quedar-se allà mentre jo anava fins al final del tot amb els companys escombra. Em vaig oferir, com no podria ser d’una altra manera, a tornar el seu dorsal i recollir el seu número per al sorteig de regals. El que més vaig agrair d’això va ser poder deixar les raquetes al cotxe i treure pes de la motxilla.
Els Fermins van ser els meus companys de travessa fins al final. En Marco em va comentar que serà el meu profe al curs d’orientació que farem a la UME aquest proper dissabte 12 d’abril. Quin luxe saber que estàs en mans d’algú tan entès i apassionat per la matèria. Ens veiem d’aquí uns dies i serà un plaer rebre’t a casa com a convidat d’honor.
Com deia avui al Facebook en compartir una selecció de les fotografies, aquesta cloenda inevitablement tenia un cert regust de comiat ja que és l’última del calendari. Molts no ens veurem fins l’any que ve, amb l’excepció de la cerimònia de lliurament de premis del 31 de maig a la Floresta, amb l’auspici del CEIC. Els que hem fet almenys 6 de les 7 proves, jo puc dir amb molta il·lusió que les he fet totes, rebrem un reconeixement en forma de regal personalitzat i participarem en un sorteig d’obsequis com hem fet a cada prova. En aquesta ocasió, la Caro i jo ens podem considerar afortunats perquè no tothom va tenir premi i pels obsequis: una guia de Sierra Nevada i novament uns bastons telescòpics, el mateix model que em va tocar a la Vall de Núria i que són oficialment de la Caro des d’aleshores. Amb els que em van tocar a Conangles, potser m’he de plantejar fer negoci jejeje Ara que qui sí es pot sentir afortunada és la Mercè, per segona vegada aquesta temporada li toquen unes raquetes! Felicitats! Tens estrella!
De la família UME també han finalitzat la temporada amb totes les proves fetes la Mercè Mitjans, en Miquel Zurriaga i en Juan Pérez. La Isabel Molina ha aconseguit fer-ne 6, només va fallar a Núria per raons de salut. A tots quatre, la meva sincera i sentida enhorabona.
Foto de família de la colla UME de comiat de temporada.
I a totes i tots els que heu compartit raquetada amb mi, sense excepció, gràcies de tot cor per la vostra companyia durant la temporada. Mereixen una menció especial l’Agrupe de Mataró, que diria que tampoc s’han perdut una i que ja són avui dia part de la família.
A la Xiruca Foradada i al CEIC també els correspon un reconeixement i una felicitació majúscula per haver posat tant d’entusiasme en l’organització en totes les seves vessants: avituallament, senyalització, tallers… Un excel·lent majúscul, companys! Ens veiem a la Copa!
Xarxa de Senderistes 