Gran caminada, esplèndid matí, companyia immillorable. Una jornada rodona. Un dia meravellós per a recordar.
Com estava previst i sense ensurts ni contratemps de cap mena, l’autocar ha fet acte de presència a les 7:50 a darrere de l’estació de tren de Castelldefels. Uns minuts abans hem aprofitat per a saludar-nos efusivament com sempre que ens retrobem i ens disposem a emprendre una caminada, i de pas passar llista i verificar que hi fóssim totes i tots.
Només hi ha hagut un parell d’absències respecte a les persones confirmades fins avui al matí, i sense més dilacions a les 8 en punt del matí hem dirigit el rumb fins al Castell d’Olèrdola. Pel peatge de Vallcarca i posteriorment per l’Autovia C-1, el trajecte ha estat inferior als 45 minuts. No ens hem trobat gens de trànsit.
Al Castell d’Olèrdola ens hem trobat amb la resta de l’equip d’avui, entre ells el meu germà, en Jordi, i dos amics de la Copa Catalana molt especials, la Mercè i en Txuse. La meteorologia no amenaçava amb res concret. Núvols dispersos, alguns amb més pinta de descarregar que d’altres, però no em feien pànic. Pel que fa a les vistes ja prometien des de bon començament. No m’esperava poder contemplar una panoràmica tan completa i precisa de la muntanya de Montserrat. De debò, Olèrdola és un mirador absolutament privilegiat.
Des de l’inici tot han estat sorpreses ben agradables. La primera d’elles, deixar enrere l’asfalt molt abans del que m’imaginava. Les últimes setmanes he estat revisant al detall el track de la ruta que he descarregat del wikiloc, i molts dels camins pels que hem passat semblaven pistes asfaltades, cosa que em feia témer inicialment una ruta més monòtona i pesada. Però res més lluny de la realitat. M’ha encantat la bona proporció entre pistes forestals i corriols així com un contrast interessant en la vegetació i en el tipus de terreny, en ambdós casos, a estones més semblant al nostre estimat massís del Garraf, pedregós i amb plantes d’alçada baixa i punxegudes, mentre que a estones el panorama era més boscos i més abundant en arbres i plantes de més alçada i més humides.
Al voltant de les 11, hem aprofitat una cruïlla de camins entre els que es troba la variant del GR 92.3 per a fer l’aturada per a l’esmorzar que molts desitjàvem des de feia estona. Un parell de caminants molt amables han estat conversant uns minuts amb mi i m’han explicat que havien començat la seva ruta a Vilanova i la Geltrú, on també tenien previst acabar-la. En total tenien previst fer uns 20 Km. M’han indicat que ja érem molt a prop del cim del Puig de l’Àliga, i que segur que gaudiríem molt de les vistes.
I no els ha faltat ni una gota de raó. Abans d’arribar-hi, ens ha deixadat bocabadats l’arc de Sant Martí dibuixat sobre la Talaia del Montmell. Un cim molt especial que vaig tenir el plaer de coronar l’octubre passat disputant la marxa de resistència de la TrenkaKames, organitzada per la Lira Vendrellenca. Ha estat un retrobament molt especial. L’aspecte des d’aquest punt és preciós. I amb l’arc de Sant Martí, sublim.
I com no, cada cop que coronem un cim deixem la nostra empremta, física i fotogràfica.
La pujada al cim transcorre per una carena molt pedregosa, a l’estil Garraf. El cim està dividit en dos enclavatges, units per un coll gens pronunciat. Un primer amb un senyal geodèsic, on ens hem fet la primera fotografia de família. I un segon amb una gran creu metàl·lica i amb un pessebre. Dos elements que no poden faltar a cap cim emblemàtic de les nostres comtrades.
Val a dir, però, que el pessebre ens ha resultat bastant tètric i macabre. Els que heu estat presents estareu d’acord amb aquesta impressió. És difícil explicar amb paraules el perquè. En fi, és un tòpic, però és així, una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.
Les vistes al Garraf presidit impetuosament per la Morella, al litoral marítim de Sitges i Vilanova, a Vilafranca del Penedès, a Montserrat, a la Talaia del Montmell, i encarà més enllà, ens motivaven a quedar-nos allà molta més estona i enamorar-nos si cabia encara més d’aquest marc incomparable. Però les ventades d’aquesta hora del matí, més aviat ja migdia, més aviat al contrari. Així que hem enfilat per la carena de tornada cap al Castell d’Olèrdola. Ha sigut l’únic tram amb un cert grau de perillositat pel terreny lliscant i amb pedres inestables. Però ha estat molt curt. De seguida hem anat a parar a pista forestal i hem anat seguint el GR. Hem travessat una urbanització de Canyelles i quan ens hem volgut adonar ja hem estat de retorn al Castell i l’autocar ja ens esperava a l’aparcament, mitja hora abans del pactat.
Hem aprofitat per anar als lavabos públics situats a l’entrada del recinte del Castell abans de pujar a l’autocar, i ens hem acomiadat dels companys que havien anat directament en cotxe, entre ells el meu germà, la Mercè i el Txuse.
En poques paraules, un dia perfecte en tots els sentits. Com fa unes setmanes al Montsant, m’ha fet especial il·lusió poder comptar amb la companyia de la Caro i de la meva mare.
I agraeixo especialment al meu germà, a la Mercè i al Txuse tota la seva ajuda logística en el guiatge del grup. Sense vosaltres no m’hagués ensortit.
I a totes i a tots, gràcies de tot cor per una companyia tan agradable i sensacional. Sou l’ànima d’aquestes caminades.
Fins la propera!
Xarxa de Senderistes 