Xarxa de Senderistes

Taller de Senderisme de la Xarxa d'Intercanvi de Coneixements de Castelldefels


Deixa un comentari

Foc de Neu 2014 i curs de seguretat en alta muntanya. Cap de setmana apoteòsic a les Valls d’Àneu

Aquest cap de setmana ha estat novament intens en l’àmbit muntanyenc. Més d’una vintena de companys de la Unió Muntanyenca Eramprunyà (UME) hem fet una escapada al Pirineu que ens ha deixat un molt bon sabor de boca.

La nostra expedició va començar dissabte a les 7 del matí. Vam engegar motors en direcció al Port de la Bonaigua. La nostra primera missió era posar en pràctica els coneixements que el company Adrià Colom ens va impartir dimarts en una sessió teòrica de perfeccionament en raquetes de neu i seguretat en alta muntanya. Principalment va estar centrada en l’ús dels dispositius de recerca de víctimes d’allaus, coneguts amb l’acrònim ARVA, i com procedir en hipotètiques emergències d’aquest caire.

Doncs bé, després d’una aturada al camí per a esmorzar a la població pallaresa d’Isona, una mica abans de les 12 del migdia vam arribar l’estació d’esquí de la Bonaigua, un sector molt important del consorci de Baqueira-Beret. Vam calçar-nos les raquetes de neu, vam agafar el material per a fer tota la sessió pràctica i vam començar a pujar fins a un replà no gaire llunyà però amb una pendent bastant pronunciada. Amb alguna que altra dificultat, tots vam aconseguir arribar-hi. Les vistes, com us podreu imaginar, eren espectaculars. Un luxe i un privilegi poder contemplar els massissos de l’Aneto i la Maladeta.

L'imponent Aneto, al fons.

L’imponent Aneto, al fons.

Vam aprofitar per a dinar abans de posar-nos mans a la feina, els nostres estómacs ens ho demanaven a crits. El company Adrià va fer un breu resum del contingut de la classe teòrica de dimarts i acte seguit ens va demanar que comencéssim a cavar amb les pales. Va ser una manera interessant de combatre el fred que començava a intensificar-se. El vent bufava amb força en molts instants, i la zona era totalment oberta i exposada. Teníem moments de treva en què el sol es deixava veure, però no gaires.

Entre tots vam anar establint torns per a cavar i aconseguir  crear un gran forat rectangular a la neu. Un cop fet, el pas següent va consistir en crear blocs quadrats i separar-los per a poder veure les diferents capes de la neu, en textura, en duresa, i en altres aspectes. En base a tota aquesta informació es pot arribar a interpretar moltes dades claus de l’estat de la neu que trepitgem en una travessa i a quina mena de riscos ens podem arribar a trobar.

Cavant sense treva.

Cavant sense treva.

Després d’un examen improvisat i sorpresa per grups en què vam haver d’exposar quin ha de ser el protocol a seguir en cas d’un allau en què hagi estat enfonsat un company, va venir el plat fort de la jornada. Vam començar a preparar un iglú. Era un moment esperat durant tota la setmana. L’Adrià ja ens havia advertit que entre dues o tres persones en molt bona condició física s’acostuma a trigar més d’una hora en fer un iglú mínimament en condicions apte per a resguardar algú en casos extrems i d’emergència en alta muntanya.

El primer pas va ser amuntegar un grapat de les nostres motxilles i cobrir-les amb una lona de plàstic transparent. El següent, tapar-les amb neu i compactar-la prou bé. Bé, objectiu assolit. Segon pas, cavar en les proximitats fins a donar amb la posició immediatament inferior a les motxilles creant així una mena de túnel. Hem de fer un reconeixement especial i merescut al nostre professor Adrià i al nostre company Manel que van cavar sense parar durant més d’una hora fins a donar amb les motxilles. Van aconseguir recuperar-les sense que es vingués avall la massa de neu que les havia cobert i va quedar un espai a dins de l’iglú en el qual vam arribar a entrar fins a 4 persones juntes. Us asseguro que val molt la pena experimentar la sensació d’entrar a un iglú i quedar-s’hi uns segons i fer un exercici mental d’imaginació d’una hipotètica situació de risc en què et vegis obligat a fer-ne un. Pel que a mi respecta, s’hi respira una pau i una tranquil·litat que no es pot descriure amb les paraules precises. S’ha de viure en primera persona.

Amb en JuanPe, a l'interior de l'glú.

Amb en JuanPe, a l’interior de l’iglú.

La temptació de quedar-s’hi una estona més prolongada era immensa, però tothom volíem entrar-hi i ningú va abusar de l’estona a dins. Cada cop feia més fred i s’apropava l’hora de lliurament de dorsals a Isil. Al dia següent participàvem al Circuit Català de Raquetes de Neu a les Valls d’Àneu. Així que vam rematar el taller amb una breu demostració de com es fa una trinxera, un sistema alternatiu a l’iglú també destinat a donar cobertura en situacions de risc i emergència en alta muntanya, i vam emprendre el camí de retorn, aquest cop de baixada, a l’estació de la Bonaigua on ja no quedava ningú tret d’alguns treballadors i afortunadament els nostres cotxes amb part de les nostres pertinences.

A les 19:00 vam arribar al poble d’Isil a recollir els nostres dorsals i els nostres obsequis: un polo vermell i un petate blau. Ja havien començat però ens vam afegir al briefing de presentació de la prova que van fer els companys de l’Espot Esquí Club Valls d’Àneu, entitat organitzadora de l’esdeveniment, com cada any, sota el nom Foc de Neu. Hi hauria dos recorreguts, un de 5Km i un de 9km, aquest darrer amb un desnivell acumulat positiu d’uns 450 metres.

També van obsequiar-nos amb una consumició al bar de la localitat. Un berenar lleuger  amb tapa i beguda abans d’arribar a l’hotel, a Esterri d’Àneu. Vam arribar-hi al voltant de les 20:30. El temps just per a dutxar-nos i baixar a sopar a les 21:00. La decepció en entrar al saló del bar restaurant va ser descomunal: Reial Societat 3, Futbol Club Barcelona 1. En fi, a sopar.

Les forces estaven sota mínims. L’esgotament físic i mental, podia amb nosaltres però no amb les nostres ganes de riure una estona plegats. Vam ser l’última taula en marxar. Les ganes de continuar de gresca eren evidents, però era moment d’anar a fer nonetes.

Diumenge 23 de febrer. 7 del matí. Sona l’alarma despertador. En mitja hora comença l’horari per a esmorzar. No hi ha temps que perdre. Reviso que tot estigui a mà per a baixar després al cotxe. Tot en ordre. Cap al saló.

Com a la nit, vam coincidir al saló amb corredors de la Selecció Catalana com en Just Sociats i la Laia Cuevas, tots dos presents quan vam fer la presentació de la temporada a la platja de Castelldefels. També hi havia un grup de corredors estrangers, que pel que sembla eren de Suècia. S’esperava la presència de corredors d’altres països perquè l’edició de Foc de Neu d’enguany ha estat Copa d’Europa. L’organització ens havia informat per e-mail dies enrere que comptàvem amb un total de 60 corredors.

L’esmorzar va deixar l’hotel en millor posició respecte al sopar. Vam poder triar entre fruita, truita, arròs, llet amb cereals, torrades amb mantega i melmelada, cafè, rebosteria, barretes energètiques… Jo no sóc de trencar el dejú amb salat, així que em vaig decantar per un plàtan, un kiwi, llet amb cereals, uns croissants farcits amb xocolata i una torrada amb melmelada casolana.

Vam tornar a les habitacions a recollir tot el nostre equipament, ho vam carregar als cotxes i vam engegar motors. Primera aturada prevista, el poble d’Isil una altra vegada. Allà, membres de l’organització, tal com també ens havien informat per e-mail, van revisar si els cotxes estaven plens. En cas contrari, instaven a emplenar-los i aconseguir així reduir el número de vehicles fins al Refugi de Fornet, punt de sortida del Circuit, ubicat a 4 Km al nord d’Alòs d’Isil, amb molt poca capacitat per aparcar.

De tot el nostre contingent, vam aconseguir deixar aparcats a Isil 2 vehicles i emplenar la resta. Vam arribar a l’aparcament del Refugi de Fornet a quarts de 9. La prova començava a les 10 del matí. Vam desenfundar les raquetes, les polaines i els bastons i vam caminar fins al Refugi. Va ser una sorpresa molt agradable la xocolata desfeta amb galetes. Allò era un esmorzar com Déu mana. Algú ens havia promès xocolata amb xurros la tarda anterior a Isil, i d’aquesta manera ens trèiem una espina clavada.

Vam fer una fotografia de família instants abans de la sortida amb diferents dispositius, entre ells el meu telèfon mòbil. La intenció era penjar-la a les xarxes socials, però la manca total absoluta de dades i veu durant tota la prova no ho va fer possible. Tot i així, el moment va quedar immortalitzat i vam poder compartir-lo un cop va finalitzar la prova. Va ser un instant molt emotiu especial. Ens sentíem com una gran família, unida i joiosa. Ens ho estàvem passant de conya.

La família UME, pletòrica al Refugi de Fornet.

La família UME, pletòrica al Refugi de Fornet.

Pocs minuts abans de les 10, els corredors participants a la Copa Catalana (i Copa d’Europa) escalfaven pels voltants de l’arc de sortida de la FEEC. Els organitzadors avisaven del temps que restava per a l’inici en diferents idiomes. Alguns reien. En fi, era un esdeveniment de caire internacional, havíem d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

10 del matí. Es va donar el tret de sortida i els corredors van sortir escopetejats. Va ser vist i no vist. En comptes de fer-ho amb instantànies, vaig preferir immortalitzar el moment amb un vídeo. Dos dels nostres companys van disputar ahir la Copa Catalana corrent com ja van fer a la Vall de Núria, la Isabel Vigil i en Manel Ortí. Estem molt orgullosos de la seva força i empenta.

La Isabel i en Manel, a la línia de sortida.

La Isabel i en Manel, a la línia de sortida.

La resta de la família UME vam inscriure’ns al Circuit i vam fer el recorregut caminant. Vam sortir 10 minuts més tard que els corredors. Ningú de nosaltres patia per enxampar-los i patir possibles embussos al camí. Tot i que més d’un agosarat va córrer força estona des que van donar la sortida fins que van donar de si les forces.

El clima i la temperatura era radicalment diferent a feia una setmana a la Vall de Núria. Un sol radiant ens va acompanyar durant gairebé tot el matí. Tots vam fer alguna que altra aturada els primers metres per a reduir capes de roba. No bufava gens de vent i fins i tot a l’ombra s’hi estava molt a gust.

En el que portem de temporada, ha estat la primera prova del Circuit amb un avituallament. Estava ubicat en un punt on confluïa el camí de pujada i de baixada posteriorment al refugi. Quan nosaltres vam arribar-hi, uns quants corredors hi passaven ja de retorn a Fornet. En fi, sempre ens traiem el barret davant d’un rendiment físic tan espectacular. Nosaltres no teníem cap pressa, i jo menys que ningú. L’entorn t’empenyia a fer milers de fotografies. A la nit en arribar a casa i veure-les totes en pantalla completa vaig comptabilitzar més de 300.

Com deia, l’avituallament era un enclavament estratègic. A partir d’aquí van començar les pujades de la caminada. Van ser inevitables els moments puntuals d’embús i d’aturada. Però tots ens els vam prendre amb molta paciència, filosofia i fins i tot amb goig i sentit de l’humor. Van ser diverses les caigudes, però a ningú ens feien patir. No hi ha millor superfícies que la neu per amortir els nostres glutis i les nostres cames.

Encarant la primera pujada després de l'avituallament.

Encarant la primera pujada després de l’avituallament.

Amb tantes aturades per a fer fotografies, vaig assumir des del començament que seria l’últim integrant de la UME en arribar de nou al refugi, qui sap si l’últim de tots els participants del Circuit. En un ambient com el d’ahir, però, us puc assegurar que és tot un orgull i satisfacció. Vaig poder parlar amb companys fidels del Circuit Català de Raquetes de Neu d’altres clubs excursionistes com la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria, l’Agrupe de Mataró i el REDDIS de Reus. En Fermí Bernardo, de la Xiruca Foradada, em va explicar que tenen intenció de fer un doblete de cap de setmana exactament com el que jo vull fer el 22 i 23 de març. Dissabte 22 participarem a la Marxa de Resistència La Selva del Camp-Muntanyes de Prades, puntuable a la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb més de 60 Km de recorregut i més de 2.000 metres de desnivell acumulat positiu. I a l’endemà, pujarem fins a Conangles-Boí a participar a la 2ª Gormada de Neu, prova del Circuit i Copa Catalana de Raquetes de Neu organitzada pel Club Excursionista REDDIS, de Reus. Aguantaran les nostres cames tanta tirada? Espero que sí! Ara ja sé que no seré l’únic boig en empalmar en menys de 24 hores les dues competicions. Segur que valdrà la pena. La resta de companys de la UME, aquell cap de setmana, ja sortiran cap a la Val d’Aran divendres, i dissabte 22 coronaran un 100 Cims de la zona, el Montcorbisson. Una llàstima no poser ser-hi amb vosaltres, ens veurem diumenge 23 i mentre raquetegem m’expliqueu com ha anat.

Ja era la 13 del migdia quan vam tornar a passar per l’avituallament, ja totalment recollit i desmuntat. A un ritme similar al meu caminava la família Campany-Gómez, la Mercè Mitjans, el Miquel Zurriaga i la Paulina Parra. Des d’abans d’encarar tots els trams de pujada vaig estar acompanyat de tots ells entre fotografia i fotografia. Ens despenjàvem, i ens tornàvem a retrobar, i així successivament gairebé fins el final.

Amb la Paulina, fascinats pels cims que ens envoltaven.

Amb la Paulina, fascinats pels cims que ens envoltaven.

A les 14:00 de la tarda vaig arribar de nou al Refugi de Fornet. Tan havia gaudit del paisatge, del recorregut i de la companyia, que malgrat haver trigat molt més temps que a Cap de Rec i a la Vall de Núria, se m’havia fet curt i en volia més! Però un suculent dinar pallarès ens esperava a Isil, i després més de 4 hores de viatge de tornada en cotxe. Així que, molt al meu pesar, tocava tornar a enfundar les raquetes, les polaines i els bastons.

He arribat!

He arribat!

Va ser un desencís enorme no poder ser premiat cap de nosaltres en el sorteig de premis, a diferència del que havia passat en les dues proves anteriors. En aquesta ocasió, tants havíem estat els participants que no van poder tenir obsequis per a tothom. En fi, enhorabona als afortunats. Entre els obsequis més destacats hi havia 2 parells de raquetes, un piolet, un parell de bastons de travessa, llibres d’excursions amb raquetes, i molts d’altres.

El dinar pallarès es podria dir que va estar a l’alçada dels més carnívors. Quan ja havíem acabat, em vaig assabentar que hi havia l’alternativa vegetariana. Si ho hagués sabut, l’hagués demanat, la cansalada se’m va estar repetint durant tot el viatge de tornada. Però no  posarem pas una nota negativa als companys de l’Espot Esquí Club Valls d’Àneu, ans al contrari. Mereixen un aprovat ben alt per tot, per tota la logística, va ser un detall poder recollir el dorsal dissabte a Isil. Per la senyalització del recorregut, clara i precisa. Per l’avituallament, afortunadament les condicions climàtiques ho van fer possible. I per la zona escollida. La pujada i la baixada a l’avituallament ens va agradar molt a totes i a tots. Vam endinsar-nos per boscos, vam travessar i flanquejar torrents, rius i rieres, alguns d’ells congelats o semi congelats. En conjunt, l’itinerari va ser preciós.

En fi, tot el cap de setmana ha donat molt de si, i en una crònica és impossible plasmar tots els moments especials, que han estat molts. Aquest modest relat és un petit, però per damunt de tot sentit i emocionat, reflex i resum del que hem viscut plegats. Entre nosaltres ho vam comentar en més d’una ocasió, s’ha format un grup de persones que ens hem avingut extraordinàriament bé i en el qual respirem en tot moment un ambient humà formidable. Alguns tot just ens acabem de conèixer, però ja ens sentim com autèntics amics, gairebé com part d’una mateixa família. Entre tots l’hem de cuidar, i estic convençut que més enllà del Circuit Català de Raquetes de Neu que arribarà al seu punt i final aquesta temporada el proper 6 d’abril a la Serra d’Ensija, continuarem fent plegats moltes activitats i convidant a tothom que ho desitgi a què hi vingui amb nosaltres. La diversió està garantida.

Propera gran cita de la temporada, 8 i 9 de març a Guils-Fontanera. Prova del Circuit Català de Raquetes de Neu organitzada per nosaltres. El 8 de març, dissabte, la família UME ja hi serem per a senyalitzar el recorregut i preparar tota la logística. Tant si voleu pernoctar dissabte, com si voleu pujar directament diumenge, no dubteu en contactar amb nosaltres i us facilitem tota la informació que necessiteu.

Us hi esperem!


Deixa un comentari

Propera ruta senderista: diumenge 16 de març. Pujada al Puig Madrona des del Papiol

Puig Madrona

Hola família senderista i muntanyenca!

Convoco caminada el proper diumenge 16 de març al Papiol. Coronarem un cim emblemàtic de la vessant nord-oest de la Serra de Collserola, el Puig Madrona (341m), inclòs a la llista del repte dels 100 Cims promogut per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Dades tècniques de la ruta:

Ruta circular amb inici i final a l’estació de tren del Papiol

Hora de trobada: 9:10 del matí

Distància: 9,84 km

Desnivell acumulat positiu: 363 m (negatiu 363 m)

Alçada màxima: 341 m

Alçada mínima: 30 m

Temps estimat caminant: 3 hores i mitja

Grau de dificultat: Baix

Farem una única aturada per a esmorzar una mica més avall del Puig Madrona, a una àrea d’esbarjo amb taules i bancs de fusta. La previsió és acabar a una hora que ens permeti a tots arribar a casa per dinar. Com sempre, dependrà del ritme general que vindrà condicionat per les persones que caminin a velocitat més lenta. Però per l’escassa dificultat del terreny això no ha de fer patir a ningú.

Us enllaço el track de Wikiloc que ens servirà de referència on també podeu consultar informació i veure algunes fotografies dels indrets més significatius pels quals passarem com el Castell del Papiol, les Escletxes o l’Ermita de la Salut.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5510656

Tots els caminants de Castelldefels ens trobem a l’estació de tren de Castelldefels poble a les 8:00 del matí. Agafarem el tren de les 8:09, enllaçarem a Barcelona-Sants a les 8:43 (línia R4 Terrassa-Martorell), i arribarem al Papiol a les 9:06, sempre que no es registrin incidències al servei de Rodalies RENFE.

Per a totes les persones d’altres poblacions que vulgueu venir, podeu consultar els horaris de pas de trens a les vostres poblacions (o les més properes on passi la RENFE) i les possibles combinacions i transbordaments al següent enllaç:

www20.gencat.cat/portal/site/rodalies/

No és obligatori confirmar la vostra assistència, però agrairé si ho feu per a tenir una mínima previsió de la quantitat de persones que serem. I si teniu qualsevol dubte, contacteu amb mi per e-mail o per telèfon: oriolet83@gmail.com / 667515135 (responc missatges Whatsapp).

Fins dissabte 16 de març!


Deixa un comentari

Cap de setmana intens! Proves d’accés a Monitor d’Excursionisme de la FEEC i Circuit Català de Raquetes de Neu a la Vall de Núria

Aquest cap de setmana ha estat d’allò més intens en activitats muntanyenques. Ahir dissabte al matí estava citat a la Nou de Berguedà a les 8 del matí amb motiu de la realització de les proves d’accés a monitors d’excursionisme, convocades per la FEEC. Els nervis estaven a flor de pell, com és habitual en una situació com aquesta.

Les proves es van dividir en dos blocs, un de físic i un de tècnic. El físic, al seu temps, constava de dues parts. La primera d’elles va ser el plat fort amb diferència de tota la jornada. Vam haver de pujar fins al cim del Sobrepuny, sostre del Catllaràs-Picancel, i completar així una distància de 3,5 quilòmetres, amb un desnivell acumulat positiu per damunt dels 800 metres amb un mínim 8 quilos de pes a la motxilla. Teníem un temps màxim de dues hores. El menjar, la beguda i el material obligatori de seguretat (brúixola, farmaciola, mapa de la zona i paravents) no computava. En comprovar el meu pes, vaig veure que en realitat passava dels 10 quilos. Us puc assegurar que no va resultar gens fàcil. Va suposar un esforç molt considerable. Van ser inevitables unes quantes aturades per a dosificar les energies. Però afortunadament tots vam arribar en el temps establert al cim. Alguns dels companys estaven fent simultàniament les proves d’accés a instructor d’excursionisme (com en Pedro Bonías, company del CEIC i de la Copa Catalana de Caminades de Resistència), instructor d’alpinisme i instructor d’esquí de muntanya. La pujada al Sobrepuny era conjunta, però en el cas d’ells era encara més exigent perquè el pes mínim de la motxilla havia de ser de 10 quilos i el temps màxim era 1 hora i 45 minuts. Ells, en arribar al cim, ja podien baixar de tornada a La Nou. Nosaltres, els aspirants a monitor, vam haver de fer la segona part del bloc físic. Va ser molt més curta i suau. Va consistir en baixar un camí d’herba delimitat per cintes d’uns 100 metres aproximadament. Estava considerat com a taller d’habilitat en progressió per la muntanya, es tractava de mantenir la posició corporal correcta en descens per pendents no uniformes.

Amb el company Pedro Bonías al cim del Sobrepuny

Amb el company Pedro Bonías al cim del Sobrepuny

Va ser una satisfacció enorme poder desfer-me dels 8 quilos i baixar molt més lleuger cap a La Nou. Duia una garrafa d’aigua de 8 litres, vam repartir-la entre uns quants per a beure i emplenar bidons, i el que va sobrar ho vaig llençar a la vegetació de la zona. Els altres companys no van poder fer el mateix. Per arribar al pes alguns duien llibres, altres material d’escalada, i com comprendreu no deixarien tot allà abandonat. Els compadeixo i els felicito per haver tornat al poble amb tot el pes a les esquenes.

A les 14:00 estàvem citats per a dur a terme la prova d’orientació que constituïa la part essencial del bloc tècnic i que també seria conjunta entre monitors i instructors. Jo vaig estar de tornada a La Nou una mica abans de les 13:00. Temps suficient per a canviar-me de samarreta i dinar tranquil·lament.

Va arribar l’hora senyalada i començava la prova que més em feia témer. Havíem de trobar una quantitat determinada de fites, en el cas dels monitors 10, en un circuit de poc més de 8 quilòmetres en menys de dues hores. Cadascú de nosaltres tenia una distribució de fites en el mapa diferent. Així que havíem de trobar les correctes i grapar a la casella corresponent de la butlleta que ens van entregar juntament amb el mapa de la zona, a escala 1:5.500, molt inexacte i imprecís.

El mapa amb les fites a trobar

El mapa amb les fites a trobar

Van ser quasi 2 hores de molts nervis, de molta angoixa, de pura contrarellotge, en què vaig ser capaç de trobar 9 de les meves 10 fites. Ja ens van aconsellar que prioritzéssim arribar de nou al Centre Cívic de La Nou en el temps marcat per damunt de trobar absolutament totes les fites a la desesperada. Quan només em faltava l’última del meu circuit i quedava poc més de 15 minuts, no em vaig voler arriscar i vaig anar cap al punt de trobada.

La fita número 7

La fita número 7

Pel que havien informat per correu electrònic, la prova per a monitors acabava aquí. Però no va ser així. Al bloc tècnic van afegir un taller molt breu que va consistir en determinar una posició al mapa amb la brúixola. No sé si la vaig encertar, sincerament. El jutge de la FEEC va prendre nota de la meva resposta i aleshores sí, prova finalitzada i a l’espera de saber el resultat definitiu. Al llarg d’aquesta setmana serem informats personalment per e-mail. En fi, les cartes ja són damunt la taula, la sort està repartida, ja no està a les meves mans. Només em queda esperar.

El recorregut de pujada al Sobrepuny i el camí de baixada estava molt ben marcat amb les cintes de la FEEC. Va ser una ruta amb unes vistes espectaculars a la Serra d’Ensija i al massís del Pedraforca, totalment nevat. I per si fos poc, ha estat una oportunitat de sumar un 100 Cims al repte, el número 26 de la meva llista. Què més es pot demanar!

20140215_111850

Vaig arribar a casa passades les 19:00, exhaust i gairebé sense forces, i mort de gana. Tenia el temps just per a berenar, dutxar-me, preparar-me les coses per a l’endemà i sopar. Al dia següent tenia una gran cita, el Circuit Català de Raquetes de Neu a la Vall de Núria.

Així que sense treva ni descans pràcticament, avui a les 5 del matí ja estava dempeus. A les 5:30 en JuanPe i un servidor hem engegat motors cap a Queralbs. Havíem de ser abans de les 8:30 per agafar el bitllet del cremallera fins a Núria.

No hem trobat retencions, tan sols un parell d’aturades per vehicles accidentats a la C-17 entre Vic i Ripoll. Així que hem arribat molt bé de temps. Abans de les 8 ja estàvem aparcats a l’estació de Queralbs i a l’espera que arribessin en Manel i la Isabel, que havien fet nit a Ribes de Fresser. Un cop ens hem trobat tots quatre i ja amb el material de batalla, hem emprès la pujada amb el cremallera.

A diferència de la setmana passada a Cap de Rec, avui també ha estat Copa Catalana a més de Circuit Català de Raquetes de Neu. Per això avui molts participants han vingut preparats per a fer el recorregut corrent. Amb alguns d’ells hem pogut parlar sobre alguns models de raquetes adaptats a les necessitats físiques dels corredors. És una passada com estan evolucionant en pes i dimensions reduïdes.

Una raqueta d'un corredor.

Una raqueta d’un corredor.

En la recollida de dorsals a dins del santuari hem coincidit amb els dos companys de la UME que faltaven, que han pernoctat allà mateix, en Miquel i la Mercè. Els organitzadors han fet un breu briefing del recorregut. Han explicat que els participants al Circuit podíem fer l’itinerari complet de la Copa, 9 Km i desnivell + de 600 metres, sempre i quan arribéssim abans de les 12 del migdia al tercer control. Si no, s’escurçaria a poc més de 6 Km.

A les 10 en punt s’ha donat el tret de sortida als corredors, participants a la Copa Catalana, i 5 minuts més tard ha arribat el nostre torn. La Isabel i el Manel, que són uns valents i uns màquines, han disputat la Copa i han fet el circuit corrents. En Juanpe i jo l’hem fet caminant i hem aconseguit fer el recorregut complet de 9 Km. La Mercè i en Miquel s’han estimat més fer el camí més curt. A l’inici els dos itineraris ja s’anaven per camins diferents.

La Mercè, en Miquel, en Juanpe i jo abans de començar.

La Mercè, en Miquel, en JuanPe i jo abans de començar.

Avui el nombre d’aturades a fer fotografies ha estat inferior a la mitjana per raons climàtiques. Treure’m el guant per a poder disparar amb la càmera del mòbil significava sentir a l’instant com se m’entumien els dits, per no dir que se’m congelaven literalment. A aquest respecte, s’han complert del tot els pronòstics meteorològics dels darrers dies. La neu no ha perdonat i no ha deixat de caure en cap moment. En alguns instants amb molta més intensitat. El mateix ha passat amb el fort vent que ens ha acompanyat de manera intensa i inclús ferotge en el tram final, passat el darrer control. Gairebé no es veia res al marge de les fites. M’he sentit com un expedicionari a l’Himàlaia, intentant coronar algun vuit-mil, aventurer i agosarat. L’experiència ha valgut molt la pena en tots els sentits.

Enmig de la immensitat de la neu.

Enmig de la immensitat de la neu.

Al voltant de les 13:00 estàvem de nou al santuari de Núria on hem pogut combatre la gana amb un avituallament dels meus preferits, amb olives, formatge i embotit. Una llàstima que ja no quedés caldo quan hem arribat nosaltres.

La Mercè ha estat l’afortunada al sorteig que s’ha fet en retornar els dorsals. Ha estat premiada amb l’obsequi estrella, les raquetes de neu. La meva enhorabona, jo no perdo l’esperança d’aconseguir-les en els sorteigs de les properes raquetades. Pel que fa a avui, no em queixo pas i em sento molt afortunat amb els bastons que m’han tocat. Són d’alumini, molt lleugers de pes, el disseny m’agrada, i li vindran de conya a la Carolina, a la meva parella, que encara no en tenia.

20140216_133313

Ens hem sentit com a campions damunt del podi.

Hem fet una tradicional fotografia de família de final de festa i en el cremallera de les 14:20 hem baixat cap a Queralbs. Hem anat a dinar a Ribes de Fresser al Bar Gusi. Un santuari dedicat a grans figures dels esports de muntanya actuals del nostre país com en Kilian Jornet i la Núria Picas. Les parets estan repletes amb fotografies de grans dimensions, algunes d’elles amb signatura i dedicatòria personal.

El Bar Gusi de Ribes de Fresser, temple d'adoració a Kilian Jornet.

El Bar Gusi de Ribes de Fresser, temple d’adoració a Kilian Jornet.

Uns minuts després de les 16:00 estàvem dinats, ens hem acomiadat i hem tornat cap a casa. Hem posat punt i final a un dia fantàstic en el qual hem gaudit com canalla a la neu. I pel que fa a la temporada, un punt i a part. El proper cap de setmana serem a les Valls d’Àneu i aprofitarem per dur a terme la part pràctica d’un curs de perfeccionament en raquetes de neu i sistemes ARVA que farem a la UME aquesta setmana. Us hi esperem! No podeu faltar!


Deixa un comentari

Circuit i Copa Catalana de Raquetes de Neu

Una de les competicions amb més atractiu de la FEEC és el Circuit Català i Copa Catalana de Raquetes de Neu. Aquest any hi participo per primer cop, i com no pot ser d’una altra manera ho faig com a component de la UME i sempre que és viable amb més companys de l’entitat.

Podeu consultar el calendari, revisar tota la informació tècnica dels circuits i realitzar la inscripció al següent enllaç:

https://www.feec.cat/competicio/raquetes-neu/


Deixa un comentari

Circuit Català de Raquetes de Neu a Cap de Rec amb els companys de la UME

Cap de Rec

Avui 10 companys de la Unió Muntanyenca Eramprunyà i un servidor hem participat al primer Circuit Català de Raquetes de Neu de la temporada a Cap de Rec, a la comarca de la Cerdanya. 7 havien passat la nit al refugi, els altres 4 hem pujat avui mateix. Ha implicat matinar de valent, però puc assegurar que ha valgut molt la pena.

L’entitat organitzadora ha estat l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró (Agrupe), a qui felicito per la selecció d’un recorregut que ens ha encantat des de l’inici fins al final i per una senyalització i marcatge del camí impecable.

Estava previst que comencés a les 9 del matí. Finalment s’ha donat el tret de sortida una mica abans de dos quarts de deu. Un grup no gaire nombrós ha començat a córrer i la resta hem continuat caminant, cadascú al seu ritme.

20140209_090815

Instants abans de prendre la sortida, al refugi de Cap de Rec

Qui em coneix, sap de sobres que la fotografia és una de les meves passions. Les aturades per disparar amb el mòbil, avui no m’he animat a dur la càmera reflex, han estat constants. Hem tingut una panoràmica extraordinària del Cadí, i per la vessant nord de la Tossa Plana de Lles, un dels cims més alts de la Cerdanya amb més de 2.900 metres d’alçada.

Al fons, imponent i sublim, la Serra del Cadí

Al fons, imponent i majestuosa, la Serra del Cadí

Em pensava que tindríem un avituallament intermig abans de l’arribada, però no ha estat així. Jo almenys no l’he trobat pas a faltar. El circuit han estat poc més de 7 Km i el desnivell acumulat positiu no ha arribat als 400 metres. Se’ns ha fet curt. No ens hagués importat fer alguns quilòmetres més.

L’avituallament de l’arribada comptava amb un tiberi quasi idèntic a l’avituallament del Montnegre de la Marxassa, organitzada també per l’Agrupe el passat 19 d’octubre: olives, morro de porc, cansalada, patates fregides, fruits secs, sucs, refrescos i … Martini! Tenen sort que no sóc gens donat a l’alcohol, i menys en aquestes cotes i fent una activitat com les raquetes. Molt temptador!

20140209_114124

Tots els participants hem participat en un sorteig i tots sense excepció hem rebut un obsequi. No tots, per això, amb el mateix valor. Jo em sento especialment afortunat perquè m’ha tocat una motxilla amb capacitat de 20 litres de color verd i molt lleugera de pes. Em ve de conya perquè cobreix el buit que tinc entre la més petita de 10 litres que faig servir en les marxes de resistència i la més gran per a les travesses amb capacitat de 60 litres.

20140209_111927

Al voltant de les 12 del migdia ja havíem arribat tots de nou al refugi i cadascú havia rebut el seu premi. Cap de nosaltres s’ha endut el premi estrella de les raquetes de neu, provarem sort en els propers circuits. Però l’alegria i la satisfacció d’haver compartit un matí de diumenge tan esplèndid com avui raquetejant amb gent tan fantàstica és el millor regal que ens han pogut fer a tots nosaltres.

IMG-20140209-WA0015