34ª MARXA DE RESISTÈNCIA MATAGALLS-MONTSERRAT

16/09/2013 by oriolet83 2 comentaris

L’aventura d’aquest cap de setmana es va gestar molts mesos enrere, quan un grup d’amics que només havíem participat junts a una caminada de resistència, la Marxa dels Castells de la Segarra del 10 de març d’aquest any, ens vam marcar, emocionats com una colla d’escoltes al cau, com a objectiu i com a meta disputar la 34ª edició de la Matagalls-Montserrat que ha tingut lloc aquest dissabte i diumenge 14 i 15 de setembre de 2013.

Per fi va arribar la gran data assenyalada al calendari. No ens ho acabàvem de creure. Vam arribar a Coll Formic procedents de la plaça Joanic de Barcelona en autocar a les 15:03. L’ambient humà era multitudinari i espectacular. Participants, amics, familiars, tothom dispers pels marges de la carretera, especialment al punt de sortida.

La nostra arribada a Coll Formic. Les darreres corves em van marejar força, hi havia moltes ganes de baixar i començar a estirar les cames.

Pràcticament no hi cabíem, i encara quedaven tres quarts d’hora per a començar. En Jordi i en Javier sortien a les 15:55, mentre que a mi em tocava començar a les 16:01.Em portaria més estona de la imaginada retrobar-me’ls pel camí.

Fent temps i fotografies de família pròpies dels intents previs a una gran cita com la Matagalls-Montserrat, vaig trobar-me amb en Pedro i el Josep. Com ja he esmentat en anteriors cròniques i no em cansaré de repetir-ho, són dos autèntics fenòmens de les caminades de resistència. Enguany, tan sols han faltat a la cita la Marxa pels Camins dels Matxos. I sempre porten un ritme envejable. Com sempre, em feia molta il·lusió coincidir amb ells. Els tocava encetar la marxa a les 16:04.

Amb la meva família senderista, en Javier i en Jordi. Sou el meu talismà.

Els nervis eren a flor de pell. Els primers ubicats a la línia de sortida eren els majors de 60. Tota una deferència per part dels organitzadors. Jo ja hi era com un més d’aquesta colla perquè només em separaven 6 minuts. Uns metres més endavant, des d’una perspectiva privilegiada com sempre, hi era en Xavier Capdevila, immortalitzant el moment amb la seva càmera reflex de la que mai se separa. Ens vàrem saludar amb la mà i vam intercanviar somriures. Va ser l’únic moment en què ens vam veure.

En Xavier Capdevila, el nsotre incombustible fotògraf immortalitzant els instants d’inici d’aquest gran esdeveniment. Què faríem sense tu, Xavi!

Inici a Coll Formic 16:01

I per fi! Va arribar l’instant tan esperat i desitjat durant mesos i mesos. Per fi començava la 34ª edició de la Matagalls-Montserrat. Se succeïen les mostres d’entusiasme, d’emoció i d’alegria, tant entre els participants com entre els organitzadors i tanta altra gent que hi era al Coll Formic donant mostres de suport i d’ànims.

Ambient humà a Coll Formic en començar la Marxa. A moltes i molts els tocava començar més tard que nosaltres i feien temps pels voltants.

Ho tenia molt clar, com en totes les marxes, no era moment de consumir forces i energies sense necessitat. Ens quedaven per endavant més de 80 km’s i un desnivell acumulat de quasi 6.000 metres. No hi havia pressa. Teníem 24 hores per a completar-la. Així que vaig caminar al meu ritme habitual d’inici de caminada, suau, lent, i aturant-me quan em venia de gust a fer fotografies.

Unes amigues que voltaven ben tranquiles al Pla de la Calma

En escassos minuts en Perdo i en Josep van enxampar-me, cosa que em va alegrar molt. En Pedro m’explicava que estàvem travessant en aquell moment el Pla de la Calma. Em comentava que contràriament al que pot suggerir el seu nom, tenia el seu desnivell de pujada i que no ens refiéssim. La veritat, va ser un tram majoritàriament pla, inicialment amb vistes privilegiades del Matagalls i del Coll Formic, i sense major dificultat. Ja vam poder fer un primer tast del que predomina de forma aclaparadora en aquesta marxa pel que fa al terreny: la pista forestal.

Una de les moltes fites de fusta al tram inicial

Abans d’arribar a la Pedrera va començar el primer tram de baixada amb una panoràmica molt interessant del cim del Tagamanent. No deixava de veure gent, i més gent, que m’avançava corrents. De ben segur quasi tots havien sortit més tard que jo, i pel que podia comprovar ja els havia donat temps suficient de revessar-me. Però insisteixo, no tenia cap pressa. Jo he acudit a aquesta cita per a gaudir, del terreny, de la gent, del moment, dels companys.

El Tagamanent

Control 1 (Xip) / Trencall del Bellit / Km 7,9 / 17:07

En poc més d’una hora, primer punt de control sobrepassat. Afortunadament el xip groc estava ben col·locat. El senyal acústic de l’aparell lector en va donar fe.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta marxa és la separació tan meridiana que se’n fa entre els punts de control de pas i els punts d’avituallament. No és habitual, en la gran majoria els punts de control són alhora punts d’avituallament. Personalment, no ha significat ni avantatge ni inconvenient. És una manera de fer senzillament diferent.

M’ho havia insinuat el Pedro abans de començar que la Matagalls-Montserrat també té d’altres peculiaritats respecte a la resta de marxes de resistència. Una d’elles és la gran quantitat d’avituallaments anomenats privats que proliferen al llarg del recorregut. En alguns casos són realment professionals i estan gairebé a l’alçada d’un avituallament oficial com era el del CE Taradell que vaig veure a Sant Martí de Centelles a les 18:30, escassos metres abans de l’avituallament reglamentari. A banda d’aquest, era molt habitual veure vehicles particulars de familiars i amics dels participants aparcats a les proximitats dels punts d’avituallament, en alguns casos fins i tot amb taules i cadires, per a oferir-los les comoditats que poguessin requerir ja fos menjar, esparadrap, medicaments, etc

Avituallament del CE Taradell

Avituallament 1 / Sant Martí de Centelles / Km 17,5 / 18:37

Primer avituallament assolit. Atapeït de gent a més no poder. A diferència de la majoria de marxes, les dificultats per arribar a les begudes i el menjar eren més que evidents. Però totes i tots ens ho preníem amb molta filosofia, paciència i fins i tot amb bon humor.

Voluntàries preparant el menjar de l’avituallament a Sant Martí de Centelles

Una estona abans d’arribar-hi m’havia trobat un full de ruta d’un participant que li havia caigut. Vaig lliurar-lo a una voluntària. Espero que no l’hagin desqualificat. De ben segur que s’ha imposat el seny i si no han aconseguit retornar-li físicament hauran trobat alguna alternativa per a certificar el seu pas pels controls on ens han hagut d’escanejar el full de ruta.

Ja marxava per a emprendre de nou el camí i … allà hi era! El súper Juan Carlos Escuté. Ex company de la Unió Muntanyenca Eramprunyà i fundador i part essencial dels Garraf Runners. Recordava haver llegit al facebook que no hi participava aquest any. Hi era amb més companys, com en José Moreno a qui em va presentar, aportant el seu particular avituallament mòbil extraoficial. Ens vam emocionar molt mútuament per haver-nos trobat. Molt amablement va oferir-me el seu avituallament per al que necessités. Va ser un gest molt maco. És una tranquil·litat saber que hi haurà un grup de persones disposades a donar-te un cop de mà en el que necessitis durant un recorregut tan llarg i intens.

Amb en súper Juan Carlos Escuté, una llegenda viva de l’ultrafons a Catalunya

Però això, tocava continuar al camí. Ens vam donar una abraçada i ens vam acomiadar fins a que ens tornéssim a trobar en els voltants dels següents punts d’avituallament.

Gairebé a les 19 en punt, després de quasi tres hores de marxa completada, per fi em vaig retrobar amb en Javier i en Jordi. Tornàvem a estar plegats els tres integrants de l’equip. Faltava l’Angélica. L’hem trobat molt a faltar. Ens motivava i il·lusionava molt tornar a coincidir tots 4, cosa que no passava des de la Marxa Romànica de Navàs el maig passat. Però per imprevistos de darrera hora no ha pogut ser. En aquest aspecte ens ha quedat un regust amarg. Sentíem que l’equip no estava al complet. Però ens ha acompanyat en tot moment el desig i també el convenciment que tornarem a caminar plegats en moltes més marxes en el futur.

Cracks!

Era tram de pujada, en alguns moments suau i progressiva, en d’altres no tant. Quan em vaig voler adonar, ja força metres més endavant vaig reconèixer d’esquenes la samarreta de la UME d’un corredor. M’hagués encantat saludar-lo fos qui fos i donar-li ànims de company a company de centre excursionista. Era pujada forta i tot i així se’l veia llençat i imparable. Podem estar orgullosos dels nostres representants a la Copa Catalana.

Control 2 (Xip) / Pla de la Garga / Km 20,4 / 19:24

Novament van ressonar els nostres xips. La Matagalls-Montserrat 2013 continuava sense que res ni ningú la pogués aturar.

Control 3 (Xip) / Casa de la Rovireta / Km 29,5 / 21:19

Tornava a tocar al cap d’una bona estona i uns quants km’s passar pel lector de xips sense avituallament de per mig. De manera inevitable es feia fosc. Era necessari desenfundar el llum frontal. Però sabent com consumeix les piles el meu, vaig esperar. No sense dificultat perquè us puc assegurar que mai n’hi ha prou amb la llum dels que van per darrere teu, per intens i potent que sigui. Amb alguna pedra, branca o arrel t’ensopegues tard o d’hora.

Avituallament 2 / Coll de Poses / Km 32,8 / 22:08

Última fotografia de l’equip unit

Això sí que era una autèntica aglomeració humana. La cua per a l’aigua era important. Res, paciència, a poc a poc i bona lletra. Jo sí o sí havia de recarregar el camelbak.

Poder prendre un brou casolà i ben calent era un plaer com pocs. També hi havia entrepans de formatge, plàtans, codony, fruits secs, fruita deshidratada i galetes banyades amb xocolata, fins on arriba la meva modesta memòria.

L’exquisit brou

Estava clar que tocava omplir l’estómac tan com fos necessari. El proper avituallament era a més de 13 km’s. No era per prendre-s’ho a broma. Tot i així no vaig atiborrar-me més del compte. Un parell de tasses de brou, un entrepà i codony per a rematar-ho.

Mentre en Javier es canviava els mitjons, ara sí, vaig treure el frontal de la motxilla i vaig col·locar-me’l. En Jordi em va explicar que el camp de futbol on ens trobàvem en aquell moment va ser el lloc d’entrenament de la selecció del Brasil al mundial de futbol d’Espanya de l’any 1982. Em vaig quedar bocabadat. Quin honor poder estar trepitjant la sorra trepitjada ahir per cracks de l’esport.

Ambient humà al punt d’avituallament

Em vaig trobar de nou al Juan Carlos en José i companyia, aquest cop ben a prop de la furgoneta Wolkswagen Califòrnia de color blau que feien servir de punt d’avituallament per als participants del Garraf Runners. Em deien que havien passat ja 3 dels seus i que encara estava previst que passessin uns quants més. Per un instant em sentia molt satisfet del meu rendiment, caminant i sense ser superat encara per una part dels Garraf Runners, club que compta entre els seus integrants amb autèntiques promeses de la ultraresistència catalana. Quin honor!

Van tornar a haver mostres sinceres i còmplices d’ànims, tant amb paraules com abraçades. Així era tot un goig fer una caminada de resistència. No m’aconseguiria aturar cap dolor ni entrebanc que pogués sorgir. Res ni ningú em podria aturar.

Control 4 (Full) / Coll de Matafaluga / Km 37,7 / 23:33

No sé exactament ni quan ni on, però em vaig despenjar dels meus companys Jordi i Javier i ja no vam tornar a coincidir en tota la marxa. Va ser segur abans d’arribar al control 4. Va ser el primer en registrar el nostre pas amb el full de ruta escanejat a través d’un lector de codis de barres.

El meu full de ruta

Que recordi, va ser l’únic que disposava d’una font. Una nena molt simpàtica ens obria l’aixeta per a emplenar els nostres gots. I a continuar.

Avituallament 3 / Sant Llorenç Savall / Km 46,5 / 1:01

Una de les més grans satisfaccions que sento en fer marxes de resistència és poder tenir l’oportunitat de visitar llocs desconeguts fins a la data. Com va ser el cas de Sant Llorenç Savall. Ser-hi per primer cop en un ambient tan fraternal entre els participants i entre els voluntaris, no sé per als altres però per a mi va ser molt emocionant, com també va passar més tard a Matadepera i Vacarisses.

Com ja havia sentit en algun comentari a l’anterior avituallament, en aquesta ocasió moltes cares de cansament evidenciaven la voluntat de no continuar. De ben segur va ser el punt d’abandonament de més d’una i d’un. Tingueu-ho present per això, sou tan campions com tots aquells que hem arribat fins a Montserrat.

Dono fe que el meló estava deliciós

Estomac ple de nou, sense empatxos, i seguim. 3a trobada i encara més emocionant que les anteriors amb l’equip de suport i avituallament dels Garraf Runners. Qué bien se te ve! Eres como Dios, estás en todas partes! Van ser algunes de les frases amb què m’animaven a continuar i a no defallir. En Juan Carlos en José i companyia poc a poc s’estaven convertint gairebé en part de la meva família. De debò, mai no oblidaré tots aquests gestos de tan enorme qualitat humana.

Control 5 (Full) / Pista del Dalmau / Km 52 / 2:07

Un altre control de pas amb lector i no amb xip. Duia ben guardat el meu full de ruta amb el codi de barres, el meu nom i número de participant. Tot en ordre. No hi havia res per què patir. Em vaig fer una fotografia a petició d’un organitzador, i res, a continuar sigui dit.

Crec que va ser en aquest transcurs de temps la 4a trobada, encara més emocionant, gairebé de posar-se-li a un la pell de gallina, amb l’amic Juan Carlos, en José i la resta de la colla. El so de Vangelis i concretament el seu tema de la pel·lícula 1492 Conquista del Paraíso com a teló de fons, que m’imagino que provenia de la ràdio de la furgoneta, no podia escenificar millor un ambient de jovialitat com el que estàvem vivint en aquell instant. Recordo que en el moment de saludar-lo no em va reconèixer, perquè era del tot fosc i l’enlluernava amb el meu frontal. Però en reconèixer-me, l’abraçada en què ens vam fondre ho deia tot. Què més es podia demar? No deixava de sentir crits de força i d’ànims a mesura que continuava i ja ni els veia. Aquesta gent senzillament són una passada.

Control 6 (Full) / Torrent de les Saleres / Km 59,9 / 3:40

Definitivament l’edició Matagalls-Montserrat d’enguany estava sent una jornada d’emocions a flor de pell. Vaig sentir una gran emoció en reconèixer el camí a la Mola des de Castellar del Vallès que vaig fer l’any passat amb el meu germà. Però aquest cop no tocava pujar fins al cim més especial de Sant Llorenç i l’Obac. En aquesta ocasió continuàvem directes per pista fins a Matadepera.

Avituallament 4 / Camí Moliner – Urbanització Cavall Bernat de Matadepera / Km 61,5 / 3:59

Un personatge d’allò més pintoresc ens esperava amb crits d’ànims a Matadepera. Hi ha donuts! cridava a ple pulmó. Feia sonar les seves palmes i ens saludava un per un. Això sí que és passió per viure la Matagalls-Montserrat des de l’altra banda, la resta són ximpleries. Em va cridar molt l’atenció que duia de calçat les Five Fingers de la marca Vibram. I això que no hi participava.

Els irresistibles Donuts de l’avituallament de Matadepera

Després de menjar-me 4 donuts i 2 tasses de Cola Cao calent, el camí m’esperava indefectiblement. Per tercer cop veia l’avituallament privat de Taradell, exactament a les 4:34 de la matinada. També els he de reconèixer constància i lleialtat als seus.

L’avituallament privat del CE Taradell a Matadepera

Abans d’abandonar Matadepera, l’esmentat personatge pintoresc es va ficar per un carrer en direcció prohibida amb el cotxe amb el volum de la música a tota pastilla i tararejant la lletra de la cançó. No us puc negar que el panorama era … per pixar de riure. Però clar, els veïns de la zona que legítimament volien descansar no tenien perquè patir els decibles. Un home amablement li va demanar que afluixés, i va accedir afortunadament sense replicar i de molt bones maneres. Li vaig dir somrient Què, s’ha acabat el bròquil I em va respondre Doncs sí, noi, però oi que ens ho hem passat de conya? Vaig assentir-li amb el cap sense abandonar el somriure, i ens vam acomiadar.

La presència d’aquest individu estava principalment justificada per a donar suport logístic a uns amics que sí participaven a la marxa. Vaig sentir en algun moment que estaria més tarda a Montserrat per a baixar-los en cotxe fins a Barcelona. De ben segur que ho hauran agraït.

Control 7 (Full) / Coll del Queixal / Km 67,2 / 5:21

Poc a dir, almenys amb detalls, de les hores més intempestives. Llargues distàncies entre els avituallaments. Moments de baixada de sucre, d’augment del cansament físic i mental, aparició dels dolors més intensos, ensopegades amb pedres o arrels dels arbres. Sí recordo una d’abans d’arribar a Matadepera especialment complicada, precisament amb una arrel, dura i consistent. Fins que a Matadepera em vaig treure el mitjó no descartava ni haver-me trencat una ungla ni haver-me fet sang. Afortunadament no va ser cap de les dues i poc a poc el dolor se n’anava o almenys és convertia en company de travessa sense més.

Control 8 (Full) / Les Vendranes / Km 71,9 / 6:24 

Tram encara de foscor total i absoluta en què la prioritat era no ensopegar i encara menys caure. Recordo diversos corriols de baixada amb certa tècnica per a fer-los. Arbres caiguts, molta pedra, sorra lliscant, el frontal cada cop amb menys intensitat, i gens o poc marge d’espai per a avançar a altres caminants.

Avituallament 5 / Vacarisses / Km 74,2 / 06:56

Per fi es feia de dia i subtilment el sol s’anava fent visible. L’esperada claredat del matí deia deu a la intensa i llarga nit. I uns suculents i originals cartells anticipaven la presència d’una irresistible Nocilla a escassos metres al desitjadíssim, ansiat i esperadíssim punt d’avituallament de la població de Vacarisses.

Allà hi eren, muntanyes de llesques de pa de motlle amb Nocilla, i també llet i cafè. Això era un esmorzar de campionat. Amb un tiberi com aquest, qui no es veia capaç d’arribar fins a Montserrat fos com fos?

Després de moltes hores, em retrobava amb en Josep. No veia en Perdo, i li vaig preguntar què en sabia d’ell. Em va confirmar que havia abandonat a Sant Llorenç Savall i que li estaria esperant a dalt de Montserrat amb el seu germà i el cotxe. Em va comentar que no abandonava perquè no es veiés ni molt menys capaç, sinó com a mostra de protesta per estar en desacord per la quantitat, qualitat i varietat del menjar dels punts d’avituallament. De tots els que hem participat és sabut que no és precisament la marxa més econòmica, més aviat tot el contrari. I en un cas així és lògic esperar un grau d’excel·lència en tots els aspectes. En fi Pedro, em sap greu, potser has estat massa dràstic en el teu veredicte i és una llàstima quedar-se a mitges per una raó com aquesta. Però respecto el teu parer. Ens veiem en properes marxes company!

Poder evacuar com m’ho demanava el meu cos en aquell moment en un bany industrial ha estat tot un luxe. No recordo haver vist abans en cap marxa la presència de lavabos en punts de control o d’avituallament. S’agraeix, i molt. Ho veus Perdo, no tot són pegues.

I a continuar la marxa!

Control 9 (Xip) / Carena Hostal de la Creu / Km 79,6 / 8:00

La panoràmica de la muntanya de Montserrat des de Vacarisses era … impressionant. Era moment d’aturar-se quan calgués i disparar. No em cansaria mai. Hi hauré estat moltíssims cops, com molts dels que estigueu llegint aquestes línies. Però crec que la immensa majoria compartireu amb mi que Montserrat és un lloc que mai deixa de resultar-te màgic i captivador, com si cada vegada que t’hi apropes t’atrapés per primera vegada.

Panoràmica de Montserrat des del Control 9

Un parell de nois m’han reconegut per la crònica de Les Borges-Montblanc. Tenien accent de les terres de Lleida. M’han preguntat com ho portava i ens hem acomiadat perquè per moments ja estava imparable. Les ganes d’arribar-hi, us podeu imaginar, podien amb tot.

A les 8:13 ja era a Monistrol. Allà estava de nou el control privat del CE Taradell, esperant als seus. Un minut més tard, just abans d’arribar al pont que travessa el riu … s’ha produït una trobada del tot inesperada en el millor dels sentits. Allà hi era el meu professor d’escalada i company de la UME, el súper Miguel Ángel Sánchez. Jo pensant que hi participava i que ja l’hauria acabat, però no era així. Esperava a amics de Gavà que encara havien d’arribar a Monistrol i fer la darrera pujada junts. La fatídica darrera pujada. Quan ens hem vist ens hem posat a riure i em diu Pero … pa’ qué te metes en estos fregaos! El meu cansament i el fet que no podia deixar de riure per la grata sorpresa ja no em deixaven gairebé ni articular resposta. Ens hem acomiadat efusivament i … això … directe a la fatídica pujada final.

El gran Miguel Ángel Sánchez

Control 10 (Full) / Pista de l’Aigua / Km 82,3 / 8:32

Aquest tram era com un viatge en el temps al 7 d’abril, dia en què vaig fer la Molins de Rei-Montserrat. El darrer control a la mateixa ubicació, la mateixa calor, el mateix camí i avui encara més ganes d’arribar al santuari amb gairebé 80 km’s a les meves espatlles. Si aleshores vaig arribar, avui no podia quedar-me pas enrere. Una noia jove m’ha escanejat el full de ruta, em diu pel meu nom i em dóna ànims.

Encara tenia forces per aconseguir avançar a més d’un company. Us podeu imaginar les cares d’esgotament i de patiment del personal. Era inevitable que més d’una i d’un es permetés parar i seure. Jo preferia ni plantejar-m’ho. Aturar-me a menys de 2 km’s i amb aquella pendent de pujada i els esglaons del tram final no ho considerava una idea gens atractiva.

Arribada al santuari de Montserrat / Km 85,5 / 9:16

Ha costat. Ha suposat gotes de suor, una ampolla al dit petit del peu esquerre, dolor a les cames i per què no dir-ho també al cul. Però res de tot això ha impedit arribar al santuari a les 9:16 del matí, abans del que tenia previst, enmig d’un ambient de màxim entusiasme, alegria i passió desbordada. Podia cridar-ho ben alt, amb enorme satisfacció i fins i tot amb orgull … He aconseguit completar la meva primera Matagalls-Montserrat! I amb els 30 punts de la marxa d’avui arribo a 248 la qual cosa vol dir a més que … Sóc campió individual de la Copa Catalana de Caminades de Resistència!

Meta assolida! La meva 1ª Copa Catalana de Caminades de Resistència ja és una realitat! 🙂

No m’hi esperava ningú, ni amics, ni familiars, però m’he sentit com si estiguessin presents totes les persones a qui estimo i poder compartir amb totes elles un èxit personal com aquest.

Sí que hi eren com estava previst en Juan Carlos, en José i també el Miguel Ángel amb els seus, i amb ells he compartit els darrers moments més emocionants d’aquesta jornada, amb abraçades, felicitacions i fotografies per al record. Fotografies que encara espero que em facin arribar 😛

Matagalls-Montserrat per sempre!