10ª Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus

21/04/2014 by oriolet83 4 comentaris

Aquest cap de setmana he participat per primera vegada en una gran cita pel que fa a les marxes de resistència: les 24 Hores del Cap de Creus. Ja s’ha convertit en tota una clàssica del calendari de la Copa Catalana de Caminades de Resistència celebrant enguany la seva 10ª edició. Compta amb un recorregut de 87Km i un desnivell acumulat de 6.000 metres, amb inici i final a la població empordanesa de Llançà. Tot un repte per a caminants i corredors.

Segons m’expliquen companys i amics de la Copa, com la Mercè Ribes, sempre té lloc per setmana santa. Això afavoreix molt la logística ja que molts dels participants vivim més aviat lluny i facilita poder comptar amb els dies d’abans i després per a dormir per la zona. Precisament amb la Mercè, i també amb els cosins Txuse i Pepe, vaig pujar divendres a la tarda a Llançà. Ells tres havien reservat parcel·la al càmping i feien nit amb tenda de campanya. Jo m’havia estimat més quedar-me a l’alberg.

Ens havíem citat divendres sant a casa d’en Txuse, al barri del Guinardó de Barcelona. Ella baixava des de Sabadell i jo pujava des de Castelldefels. Allà ens vam ajuntar i després vam recollir en Pepe a Badalona. No recordo l’hora exacta a la que vam sortir, però no va ser molt més tard de les 14 de la tarda i vam arribar a Llançà a les 19. Sí sí, esteu llegint bé, les 19 del vespre. Què va passar durant el trajecte? És una història molt llarga. Que consti que dúiem GPS i que la parada que vam fer a l’alçada de Maçanet de la Selva per a dinar no va arribar a una hora. Van ser molts factors els que van … repercutir perquè arribéssim a l’hora que vam arribar, però el viatge d’anada va valer molt la pena, us ho asseguro. Quan ens ajuntem els cosinets, la Mercè i un servidor, les rialles estan assegurades.

La Mercè és un sol! Va preparar el dinar per a tots quatre!

Els meus companys de viatge van tenir la cortesia de deixar-me a la Plaça Major on feia uns minuts havia començat el briefing de presentació de la marxa a càrrec de la Unió Excursionista Lllançanenca, entitat organitzadora. Ells van continuar cap al càmping a muntar la tenda i desfer l’equipatge.

La Casa de la Cultura de Llançà estava plena de gom a gom d’assistents al briefing que us esmentava, la immensa majoria participants a l’endemà a la marxa. Només entrar-hi vaig coincidir amb l’Emilia Ramos i el Vicente Alonso, companys de moltes marxes de la Copa i que també s’allotjaven a l’alberg. Ells ja havien deixat l’equipatge i havien fet el check-in, així que quan va acabar el briefing em van explicar com arribar fins l’alberg ja que ells es quedaven pel cas antic a passejar i a sopar.

A quarts de 9 del vespre vaig arribar a l’alberg. Com ja havia pagat l’import íntegre de l’estança, el check-in va ser molt ràpid. Em van donar la roba del llit neta i cap a l’habitació. Com és habitual en albergs i refugis de muntanya, les habitacions estan batejades amb topònims de la zona. La meva es deia Platja de l’Argila i tenia capacitat per a 8 persones. Dos dels meus companys d’habitació van ser justament en Vicente i l’Emilia. Em va fer molta il·lusió.

La Mercè i els cosins van venir a l’alberg i van compartir sopar amb un servidor i amb l’Emilia. Va ser un altre estona de moltes rialles i de relax abans de la gran cita. Jo no tenia molta son, però tocava anar a fer nones.

D’esquerra a dreta: un servidor, en Txuse, la Mercè, l’Emilia i en Pepe (a la noia del quadre no tenim el plaer de conèixer-la)

Molt abans que sonés l’alarma del despertador, com a mínim la meitat dels ocupants de l’habitació érem desperts. Pels nervis inevitables previs a una marxa com aquesta? Segur que sí. Però també van … repercutir els roncs profunds i sonors de com a mínim tres companys, de qui no revelaré el nom. Potser algú d’ells acaba llegint aquesta crònica, mai no se sap. Quan fas nit en un àlber o un refugi, aquestes circumstàncies estan quasi assegurades. En fi, jo personalment tampoc ho vaig portar molt malament. Vaig aconseguir dormir una estona i em vaig llevar força descansat.

És tot un detall a favor que l’esmorzar estigués inclòs al preu. Llet amb cereals, torradeta amb mantega i melmelada i un suc. I cap al punt de sortida, la platja del Port, a recollir els dorsals. Vam arribar-hi una mica abans de les 7. Al briefing i a la pàgina web ja havien adevrtit que no lliurarien dorsals més tard de les 7:30. Afortunadament vam arribar amb temps suficient.

El meu dorsal.

La prova començava a les 8 en punt, així que vam tenir temps suficient de saludar tots els coneguts (a aquestes alçades ja amics) més fidels a les marxes, la majoria d’ells integrants d’un club del que cada dia em sento una mica més part d’ells: el Club Excursionista Independent de Catalunya (CEIC). Sense faltar a la lleialtat a la meva Unió Muntanyenca Eramprunyà eh! 😛 Però per damunt dels colors, dels emblemes i de les sigles, estan les persones. I del CEIC puc afirmar que és una gran família que m’acull sempre amb els braços oberts.

Amb la família caminant del CEIC.

8 en punt! Coet ben sorollós que indica la sortida! Comença la 10ª edició de la Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus! Les cames em tremolen de l’emoció, però alhora són capaces de començar a moure’s. En el primer quilòmetre aproximadament, pràcticament tothom vam anar corrent a tot gas. Sabíem que l’energia aniria minvant, que quedava molt desnivell per salvar i ja afluixaríem. Però de moment, anàvem fent el que la tramuntana ens permetia. Bufava sense perdó. A estones en contra, i ens regalava un rerefons sonor sensacional.

CONTROL 1. CAP RAS. 8:40

Estava molt proper a la sortida. Ni tan sols era punt d’avituallament. Ens van tatxar el número corresponent al dorsal, i cap endavant sense aturar-nos.

Fins el següent control, la tramuntana no s’aturava. Bufava tan fort, que els soroll del fullam dels arbres semblava més aviat el soroll de les onades del mar, que ja feia estona que ens quedava lluny. Tot i la dificultat de caminar en aquestes condicions, el teló acústic de fons era espectacular. Valia la pena tenir-lo com a company de marxa, per estones era fins i tot relaxant.

CONTROL 2. SANT MIQUEL DE COLERA. 9:39

Primer avituallament de la jornada. Un parell de donuts i un plàtan. També vaig aprofitar per a emplenar d’aigua la camelbak de la motxilla que anava sota mínims de reserva.

Les marxes de resistència no serien iguals sense un bon donut!

La Mercè va ser la primera en abandonar l’avituallament, i de moment no la volíem perdre pas de vista. Pel que a mi respecta, encara em veia amb forces de seguir el seu ritme, i sorprenentment també els dels cosinets. De moment no duien tanta canya com a la Selva del Camp, així que em podia permetre ser fins a nou avís els seu company de marxa, cosa que em feia molta il·lusió. No us negaré que em costava, m’anava quedant enrere sovint i havia d’anar forçant una mica la maquinària, però sempre teníem com a poc contacte visual. Això em donava moltes forces, i les necessitava. Això no havia fet més que començar!

La tramuntana no perdonava, i anava a més. Va donar-nos un bon ensurt a en Pepe i a mi fent-me la foto al cim del Puig d’Esquers. Heu de saber que va ser un petit atreviment perquè el recorregut de la marxa passa de llarg i no hi puja. Però és un cim del repte dels 100 Cims de la FEEC, i no vaig voler anar-me’n sense el meu testimoni fotogràfic. Així que vaig pujar-hi i després vaig desfer el camí. Gràcies, Pepe, per ser el meu reporter. Com deia, vam dur-nos un bon ensurt ja baixant amb una ràfega de vent que a punt va estar de fer-me caure de morros contra les roques, punxegudes com ganivets en aquest cim. Però ho puc explicar sense ferides de guerra. Va valer la pena córrer aquest risc, us ho asseguro.

Al Puig d’Esquers, lluitant pacíficament contra la forta Tramuntana.

La breu aturada al cim va propiciar que la Mercè i en Txuse avancessin considerablement posicions, i més encara tenint en compte la baixada que ve tot just després del Puig d’Esquers. Relliscosa, pedregosa, empinada i quasi trialera. Els ensurts continuaven sent protagonistes. Relliscada rere relliscada, sort que cap va convertir-se en caiguda. Ens va costar, bé al Pepe no tant com a mi, però finalment vam aconseguir tornar a arreplegar-nos amb la Mercè i en Txuse. Els quatre fantàstics del CEIC + UME continuàvem sense treva ni descans pràcticament.

CONTROL 3. COLL DE LES PORTES. 10:18.

Aturada breu. Una mica d’aigua i vaig agafar un parell de barretes energètiques per al camí. Jo sempre duc alguna reserva com compotes de fruita, fruits secs i fruita deshidratada. Però mai està de més afegir-hi extres. Em van fer falta en més d’una ocasió.

Pel que a mi respecta, ja no vaig tornar a veure en Pepe fins a l’arribada a Llançà. Va començar a avançar i vam perdre totalment el contacte visual amb ell. La Mercè, en Txuse i jo continuàvem units per la causa dels 87Km i els 6.000 metres de desnivell. Bé, ja havíem restat una miqueta.

I amb aquests ànims … qui no es veia capaç d’aconseguir-ho!

CONTROL 4. COLL DE MADRES. 11:03.

Ni m’hi vaig aturar. Anava bé d’aigua i de reserves sòlides. Havia afluixat bastant el vent i el sol anava intensificant. No era gens atractiva la idea de parar.

CONTROL 5. AVINGUDA ANTONI MARGARITS. 11:34.

Ara sí, els peus demanaven a crits aturar-se el que calgués, tant per treure la sorra i les pedres que s’havien anat colant des del principi com per reposar. A més, qui era capaç de resistir-se a uns macarrons amb tomàquet després de 27 quilòmetres a un ritme com el que dúiem.

Els macarrons són el millor combustible!

La Mercè tampoc va poder resistir la temptació de comprar una birra al supermercat que hi havia just al costat de l’avituallament.

Els participants a la mini, que havien sortit amb nosaltres també a les 8, ja acabaven. Per moments els envejava. Pensava en tot el que ens quedava, quasi 60Km! Així que no era aconsellable donar-hi massa voltes. Millor aixecar el cul de terra i a continuar.

El Pepe no hi era a l’avituallament quan nosaltres vam arribar. Ja no comptàvem amb enxampar-lo, almenys jo.

Si abans de tornar a Llançà, en primera instància, ja havíem hagut de salvar una part important del desnivell positiu acumulat de la marxa, el que venia a partir d’aquest punt convertia en una pujadeta minúscula tot el que ja havíem recorregut. Va ser el primer moment destacable de davallada de forces i energies, tant físicament com emocionalment. Per molt que volgués evitar-ho, era inevitable pensar en més d’un instant en què ni tan sols havíem assolit la meitat de la distància. I això pot arribar a ensorrar-te del tot. Però no anava a ser el cas, ni de bon tros.

Es van fer les 12 del migdia i es donava sortida als participants de la mitja (60Km). Abans de la pujada forta em van anar avançant els més veloços. Es notava que acabaven d’engegar motors, se’ls veia frescos com una rosa. La pujada, però, no es va fer fàcil per a ningú i el ritme general afluixava.

Aquesta pujada no va ser lleugera per a ningú.

CONTROL 6. MAS VENTÓS. 13:18.

Fins a aquest control, tot va ser successió de pujades i replans. L’esgotament anava a més. Però s’havia de continuar. Abans de la primera pujada després de Llançà, quan començaven a avançar-me els companys de la marxa de 60km, ja vaig perdre de vista fins al final en Txuse i la Mercè. Ja no em veia capaç d’anar al seu ritme. Em quedava sense companys de travessa justament en un dels trams més feixucs. El panorama es presentava complicat. Però si he estat capaç de fer la Circular a Oliana o la Matagalls-Montserrat pràcticament sol, les 24 Hores del Cap de Creus no es quedaria en absolut en un intent.

Arribar a Sant Pere de Rodes i poder contemplar un recinte monumental tan fascinant va ser un alè d’aire fresc impressionant, una renovació total d’energies. També van ajudar una barbaritat les mostres d’ànims efusives de molts dels visitants de la zona amb crits i aplaudiments.

Sant Pere de Rodes.

CONTROL 7. SANT PERE DE RODES. 13:33.

Em començava a trobar una mica millor per tot plegat. Just després d’aquest control venia una baixada per asfalt, desitjada des de feia molta estona. Em sentia capaç de trotar després de moltíssima estona sense fer-ho. Les espectaculars vistes a la platja del Port de la Selva, a un cantó, i al Castell de Sant Salvador de Verdera, per un altre, també resultaven un estímul impressionant.

La baixada va acabar de seguida, i va donar pas a un camí d’allò més angost, amb pedres sortints i punxegudes una rere l’altra. Els turistes ens anaven deixant pas amablement, alguns d’ells amb cara atònita, segurament preguntant-se d’on vindrien i a on anaven aquests bojos.

Sense paraules. Així em vaig quedar a dalt del cim de Sant Salvador Saverdera, per cert un 100 Cims més a la butxaca! 2 en un mateix dia i en un paratge tan encantador. Doncs això, no sóc capaç de trobar, com m’ha passat en moltes ocasions, de trobar les paraules que pugen reflectir amb la precisió que mereix el que se sent en un instant i en un lloc com aquest. Ja es divisava Roses per primer cop al vessant sud, sense perdre de moment la panoràmica de Sant Pere de Rodes i el litoral marítim del Port de la Selva. Quines ganes de quedar-m’hi, contemplar-ho tot, fotografiar-ho al detall … però potser (segur!) en una altra ocasió. Ara toca continuar.

Al cim de Sant Salvador Saverdera.

Si fins al cim de Sant Salvador el camí l’havia definit com a angost i pedregós, la carena que va venir immediatament després em torno a veure incapaç de trobar-li el terme adequat. De totes les marxes de resistència a les que he participat fins al moment, i no han estat poques, aquest tram m’ha resultat el més difícil i perillós de tots els que recordo i amb diferència. No et permet distraure’t el més mínim. Quedes molt exposat verticalment a banda i banda, havent de sortejar pedres immenses. És un tram de grimpada constant i molt trencacames. Això sí, val molt la pena. Et fa sentir un autèntic aventurer i explorador de la muntanya més recòndita i desconeguda, de debò. I tot i que no pots quasi alçar la vista del terra, les vistes són una passada. S’ha de viure i sentir en primera persona.

Carenejant el dur camí posterior a Sant Salvador.

CONTROL 8. CARRETERA DE CADAQUÉS. 15:05.

Just abans d’anar a parar a aquest control la carena va anar cedint terreny a corriols i pistes molt més practicables, amb baixada inclosa. El ritme i la velocitat havien decaigut inevitablement pel tipus de terreny que havia tocat travessar, però no era una qüestió que em preocupés ni m’angoixés el més mínim. No tenia cap pronòstic concret d’hora d’arribada ni de temps en completar la marxa. Hi anava, com sempre, a gaudir de la muntanya i de la gent, i ho estava fent.

Començava el que podem anomenar l’endinsament al Cap de Creus, la punta més oriental de la península ibèrica. I ho estava fent per primer cop. Sí, molts us preguntareu com no he anat abans fins a un racó tan meravellós de la nostra geografia? Hi ha tants llocs especials i magnífics a casa nostra i que encara he de conèixer … les marxes de resistència estant sent una fantàstica oportunitat de conèixer-los per primer cop i sentir-me motivat a tornar-hi i explorar-los amb més tranquil·litat i en companyia de persones properes. Gràcies per existir Copa Catalana de Caminades de Resistència!

Entràvem, doncs, a un terreny molt verge i afortunadament molt lliure de la intervenció de l’home. El teló de fons inicial era un turó al qual no es podia accedir per tractar-se de zona militar, amb un gran radar esfèric a l’estil del Rascler, al meu proper i estimat massís del Garraf. El camí anava fent baixada continuada per pista forestal en direcció a la Cala Jóncols.

Em suposava molt d’esforç i incrementar expressament el dolor incipient a peus i cames, però no vaig renunciar a trotar tot el que em vaig veure capaç fins gairebé arribar a l’avituallament, tot i que van ser inevitables diverses aturades per a fotografiar l’indret.

Perspectiva visual fascinant abans d’arribar al control de Cala Jóncols.

CONTROL 9. CALA JÓNCOLS. 16:19.

Avituallament al control de Cala Jóncols.

La Cala Jóncols, en realitat, quedava a la vista però no hi arribàvem. El camí feia corba i continuava en direcció a Cadaqués, on ens esperava el segon avituallament suculent de la jornada.

Al briefing el dia anterior ens havien dit que a Cadaqués coincidiríem amb molts turistes i que per això busquéssim la senyalització a una alçada més alta de l’habitual, a fanals i senyals verticals de trànsit principalment. D’aquesta manera no corríem el risc de no trobar-les tapades inconscientment per l’afluència dels visitants. Dono fe que així ens vam trobar la senyalització, ben visible i sense confusions de cap mena.

I què dir de la fascinant i preciosa Cadaqués que no hagi sentit en carn pròpia tothom que s’hi hagi apropat almenys un cop a la vida? Senzillament que és un paradís. També ha sigut la meva primera vegada, i ja estic buscant dates a l’agenda per tornar amb la Carolina i aprofitar per visitar Port Lligat.

Cadaqués.

Com ens havia passat a Sant Pere de Rodes, les mirades atònites d’alguns turistes es barrejaven amb les mostres d’ànims dels autòctons i també dels visitants. Em van dedicar més d’un crit i d’un aplaudiment, i això no té preu. És molt emocionant.

CONTROL 10. CADAQUÉS. 17:30.

Falten menys de 30km? De debò? No és cap broma? Això ja és bufar i fer ampolles pràcticament! I més encara després de carregar el dipòsit amb un arròs i unes croquetes com aquestes!

Amb aquest combustible … no m’atura ni Déu!

Vinga Oriol, no et relaxis més del compte i aixeca el cul de la cadira. Que no et pugui la sensació d’eufòria per estar molt més a prop de la línia d’arribada. 29,2km tampoc són per prendre-se’ls a broma.

L’asfalt m’estava matant literalment. Tampoc ajuda, tot sigui dit, l’estat deplorable en què es troben les meves sabatilles. Estic posposant massa la seva jubilació. No vam trigar massa en tornar a trepitjar muntanya, però insisteixo, la sortida de Cadaqués se’m va fer dura.

L’al·licient i l’esperança d’arribar al Far del Cap de Creus amb llum van ser una empenta essencial a continuar tot i les dificultats físiques. Entre alguns participants ens anàvem preguntant si arribaríem fins a dalt encara de dia. Com no anava mirant l’hora per no angoixar-me el més mínim, no tenia una noció clara de l’estona que encara quedava fins a començar a fer-se fosc. Afortunadament no va ser abans d’arribar al far.

CONTROL 11. FAR CAP DE CREUS. 19:03.

Aquí sí que vaig poder sentir i palpar que era a l’extrem més oriental de la nostra península, just a la banda oposada del Cap de Finisterre. Un geodèsic en dóna fe.

Estava temptat de treure ja el llum frontal de la motxilla perquè en qualsevol moment queia la nit i era millor tenir-lo a mà. Però em vaig esperar. La presència de turistes al Far del Cap de Creus també era impressionant. Desconeixia que hi ha un restaurant i que està permès arribar-hi amb cotxe particular. Moltes matrícules eren franceses. De fet el francès era la llengua que més estava escoltant des de Sant Pere de Rodes.

Amb diferència, més enllà del temps concret transcorregut i de la distància física real, aquest va ser el tram que se’m va fer més llarg. I en converses en finalitzar la marxa amb altres companyes i companys, vaig poder comprovar que no em va passar només a mi.

Just abans d’arribar al control de Sant Baldiri ens va agafar la nit però encara aconseguíem veure el camí sense necessitat de frontal.

CONTROL 12. SANT BALDIRI. 21:10.

Dolç o salat? A aquestes alçades ja no tenia del tot clar què em venia més de gust. Sense rumiar-m’ho gaire més, em vaig decantar per tres donuts i un got de cacaolat. Em puc considerar afortunat perquè, tal com en van relatar després, la Maria, el Vicente, el Xavi Sans, la Paqui, l’Edu, en Francesc i en Xavier Capdevila ja no van poder tastar-los quan van arribar més tard. No els quedaven ni donuts ni cacaolat. Només unes poques barretes energètiques i aigua.

Ara sí, tocava col·locar-se el frontal i il·luminar el camí. Pràcticament tot, fins a Port de la Selva, va ser baixada per corriols. Bastant pedregosos, encara que una minúcia al costat de la carena de després de Sant Salvador. Això sí, trobava a faltar els meus bastons telescòpics que en aquest tram final de la marxa m’haguessin estat de molt ajut. Com em va passar a la Selva del Camp, me’ls vaig oblidar a casa! No tinc remei, sempre m’oblido de carregar quelcom a l’equipatge.

Tenia suficient bateria al mòbil per avisar a la Carolina i a la resta de la família que estava encarant els últims quilòmetres i que preveia arribar a Llançà abans del que m’havia imaginat inicialment. No paraven de sonar avisos al Whats’app amb missatges d’ànims i felicitacions anticipades. Però encara no havia arribat. Oriol, concentra’t i continua!

Com també ens havien informat al briefing, a Port de la Selva passaríem per davant d’una discoteca amb molt de renom a la zona anomenada Makintosh i que potser algú se sentiria temptat d’entrar-hi i prendre’s alguna copa, com passa cada any i com ja s’ha anat convertint en tradició i barrejar-se marxadors i turistes nocturns. Us puc assegurar que no va ser el meu cas. Jo ja només pensava en arribar!

CONTROL 13. FAR SARNELLA. 22:18.

Ja gairebé ho tenia! Només havia de continuar pel Camí de Ronda, encarar un parell de trams amb escales, i en 5km escassos ja arribava a la Plaça Major de Llançà!

El Camí de Ronda és l’inici del sender GR-92. Ha estat una experiència interessant trepitjar-lo per primer cop en plena nit i amb el frontal. Sens dubte hi he de tornar i recorre’l de dia perquè ha de valer molt la pena passejar per aquesta vora del litoral empordanès. La panoràmica visual de nit també tenia molt d’encant, però com comprendreu no era el moment d’aturar-se per a observar-la com es mereix. Això, en una altra ocasió serà, segur!

ARRIBADA. PLAÇA MAJOR. 22:55.

-Vinga que això ja ho tens, per aquest camí, que de seguida hi arribes! – em van cridar eufòrics una parella de voluntaris en abandonar el Camí de Ronda i entrar al municipi de Llançà.

No m’ho podia creure. Estava a punt ja de completar els 87Kms? De debò, no em feia a la idea! No sé com, no sé d’on, però encara quedaven suficients forces i energies al meu cos per ser capaç d’arribar a la meta corrent entre els aplaudiments i els ànims entusiastes dels voluntaris i de les persones que eren a la línia de meta. Quin subidón! Va ser especialment emocionant trobar entre la gent que aplaudia i animava en Txuse i encara més poder abraçar-lo i saltar plegats enmig de l’eufòria.

Eren les 22:55 del dissabte 19 d’abril de 2014. Havia completat la meva primera Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus amb un temps de 14 hores i 55 minuts. Era a una hora escassa de passar a ser oficialment un any més vell. Quin regal d’aniversari! M’havia fet a la idea d’acabar la marxa amb un any més a les meves esquenes i poder dir que l’havia començat amb 30 anys i acabat amb 31. Però finalment no va ser així. La il·lusió de sentir-me amfitrió, encara que fos amb una hora d’avançament, hi era molt present igualment.

Eufòric a la Plaça Major de Llançà!

La Mercè i en Pepe eren just al bar del davant. En veure’m van saltar d’alegria i van venir corrent. Ens vam fondre en abraçades, salts i crits d’alegria. Quin moment Déu meu!

Vaig recollir amb molta emoció la meva samarreta de regal, tot un premi i reconeixement, us ho puc assegurar. Aquesta sempre la portaré amb honor i amb orgull!

La Mercè i en Txuse havien arribat uns vint minuts abans que jo. Va ser una sorpresa perquè jo em pensava que haurien acabat feia molta més estona i els no s’imaginaven que hauria aconseguit mantenir un ritme tan ajustat al seu. Ni jo!

Davant de qui ens hem de treure el barret és d’en Pepe. Va arribar a les 19:48 fent una marca d’11 hores i 47 minuts. Espectacular! Aviat només ens podrem permetre saludar-te a la sortida! Enhorabona company! Estem molt orgullosos de la teva impressionant progressió! D’aquí fins on et proposis, no hi ha límits ni repte que no siguis capaç d’assolir.

Estàvem exhausts i tot i les ganes de continuar junts, tocava acomiadar-se. Ells havien de tornar al càmping i jo havia d’aprofitar per a dutxar-me a l’alberg i guanyar temps mentre la Maria i companyia acabaven la marxa. M’havien fet un forat a la seva casa de l’Escala i podia fer nit amb ella, amb en Francesc i l’Edu. Així que amb una barreja d’alegria i tristor em vaig acomiadar dels súper cosins i de la Mercè amb missatges de felicitació anticipada.

Un equipàs humà.

Entre quarts d’una i un quart de dues van anar acabant la marxa els que havien de ser els meus companys de nit a l’Escala juntament amb la Paqui i en Xavier Capdevila. Amb ells sí que vaig poder rebre les felicitats pel meu aniversari el dia que tocava, ja era oficialment diumenge 20 d’abril! Van ser els primer en fer-ho en persona. La primera de totes, però, va ser la Carolina per via telefònica! Quina il·lusió més gran! Ja em moria de ganes de ser a Castelldefels amb ella, però encara havien de passar unes horetes per estar junts…

Bé … la 10ª Marxa 24 Hores del Cap de Creus segur que ha donat molt més de si del que aquesta modesta i humil crònica ha estat capaç de transmetre a través del seu autor en primera persona. Tanmateix, espero que us hagi agradat i emocionat, tant als que com jo heu tingut l’enorme plaer de participar-hi com a totes les persones que no l’heu feta mai. Tan de bo hagi estat capaç d’haver-vos fet sentir en algun instant allà, al magnífic Cap de Creus i l’impressionant litoral empordanès, com si fóssiu un dels protagonistes d’aquesta espectacular marxa de resistència.

Enhorabona sincera i merescuda a la Unió Excursionista Llançanenca. Si l’agenda no m’ho complica les properes edicions, allà m’hi tindreu!