L’aventura d’aquest diumenge 9 de juny de 2013 en realitat va començar el dia anterior al voltant de les 07:30 del matí a l’Estació del Nord de Barcelona, on la meva amiga Angélica i jo vam prendre l’autocar de l’empresa ALSA en direcció a Esterri d’Àneu. Fins arribar-hi encara ens quedaven ni més ni menys que quinze parades en diferents poblacions d’aquesta ruta: Tàrrega, Claravalls, Agramunt, Mafet, Artesa de Segre, Comiols, Isona, Vilamitjana, Tremp, La Pobla de Segur, Gerri de la Salt, Sort, Rialp, Llavorsí i la Guingueta d’Àneu.
Es confirmaven les previsions de pluges intenses per al cap de setmana, almenys fins que vam arribar a Tàrrega, on vam fer una parada de mitja hora. La resta del recorregut ens va sorprendre que se n’anessin lleument els núvols i el cel ens regalés un sol radiant. Feia anys que no hi anava fins al Pallars Sobirà. Temps enrere anava sovint amb una amiga meva, la Mònica, que de petita va viure a Aidí, un petit poble situat molt a la vora de Llavorsí. En aquest aspecte ha estat un viatge de retorn a un indret conegut i enyorat, molt enyorat.
Abans d’arribar a Esterri d’Àneu, un grup de vaques enmig de la carretera ens va obligar a fer una parada addicional no prevista en l’itinerari. Pobretes, què saben elles dels perills del trànsit rodat i de la velocitats dels vehicles que circulen per l’asfalt. Elles només pensen en pasturar i anar amunt i avall en ramat. No se les veia gens preocupades ni estressades. L’agent rural que ja estava per allà i el conductor d’un vehicle aturat en el sentit contrari, potser era el granger propietari de les vaques, van aconseguir que comencessin a desfilar una darrera de l’altra pel voral i així vam poder continuar fins al nostre destí.
Vam arribar a Esterri al voltant de les 13:00 del migdia. Vam fer el check-in a la Pensió la Creu, on teníem reservada l’habitació per passar-hi la nit. El tracte va ser des del primer instant enormement amable i cordial. Estem molt agraïts per totes les atencions rebudes i les facilitats que en altres allotjaments dubto que ens haguessin posat, com poder-nos haver dutxat diumenge en acabar la Marxa.
A les 18:00 es feia un breifing, una xerrada de presentació de la Marxa, i el lliurament de dorsals a l’Ajuntament. Així que teníem gairebé 4 hores per descansar i passejar tranquil·lament per Esterri i els seus voltants. Teníem clar que ens esperava al dia següent una caminada dura, principalment pel desnivell acumulat del terreny, així que no vam voler castigar-nos més del compte. Vam caminar fins a la Guingueta d’Àneu passant primer per Escalarre seguint el curs del riu, la Noguera Pallaresa. I de la Guingueta vam tornar a Esterri pel voral de la carretera per la qual havíem arribat abans amb l’autocar. Recorregut totalment pla, amb alguns plugims lleus i suaus, amb el so ambient del curs de l’aigua que baixava des d’amunt de les muntanyes pel riu, i amb la companyia de les vaques i els cavalls que hi havia a les finques més properes al camí.
Una mica abans de la presentació a l’ajuntament vam descansar una estona a l’habitació de la pensió. La temptació de ser absorbit pel llit i caure profundament dormit era immensa. Però no era aconsellable fer una becaina, preferíem aguantar fins a la nit i anar a dormir ben d’hora. Ens hem malacostumat, almenys jo, a disputar marxes de resistència havent dormit escasses hores. I òbviament és una qüestió que et passa factura en molts aspectes, principalment en el rendiment físic.
Minuts abans de les 18:00 vam arribar a l’ajuntament i ja estava ple de gom a gom. Moltes persones ja havien recollit el dorsal i la samarreta. Quan vam anar a la taula que ens corresponia per cognom ens van dir que primer anéssim a la presentació a la planta de baix, on es trobava la sala de plens, i després ja recolliríem el dorsal. Membres del Espot Esquí Club Valls d’Àneu, entitat organitzadora de la marxa, van explicar-nos detalladament tots els controls i punts d’avituallament pels quals passaríem i també van donar-nos consells pràctics referents al calçat, a la roba i al menjar que hauríem de dur. Ens van explicar que també es disputaria una marxa popular de 20 quilòmetres, que no puntua a la Copa Catalana de Caminades de Resistència i que a partir de la població de Son escurçava el recorregut fins a Esterri. Ens va cridar l’atenció i ens va fer molta gràcia que també convocaven una marxa anomenada col·loquialment del colesterol amb un traçat de només 3 quilòmetres i totalment plana, per camins practicables amb cadira de rodes i cotxet per a nens. La Marxa Popular començaria a les 7 del matí, un hora després de la nostra, i la del colesterol a les 12. I totes clourien amb un dinar popular al poliesportiu municipal a partir de les 15.
Després del briefing ja vam poder recollir el dorsal i la samarreta. També ens van donar uns obsequis molt originals: una pilota tova anti-stress, una altra de plàstic desmuntable amb un impermeable a l’interior, una canellera amb cremallera, i una llanterna de leds de dimensions molt reduïdes amb una cadeneta per dur de clauer. La veritat, s’ho van currar quantitat. Un 10 en aquest aspecte encara que el disseny de la part frontal de la samarreta ens va semblar una mica pobre i dessaborit. Però als regals, mai els farem cap mena de lleig. El que compta és el gest.
I per fi va arribar el gran dia. Vam sortir de l’església d’Esterri d’Àneu exactament a les 06:05 del matí del diumenge 9 de juny de 2013. Hi eren habituals i fins i tot incondicionals de les caminades de resistència com en Sergio i la Verónica, veïns de Castelldefels i socis federats de la UME com jo. Sempre es respira en aquestes marxes un ambient molt especial, sobretot en els instants previs al començament. A mi em fa molta il·lusió retrobar-me amb cares conegudes, s’hi viu un ambient molt familiar i més encara ahir que no arribàvem als 150 inscrits. Teníem per davant 46 quilòmetres i un denivell acumulat total de 4.600 metres.
Com és tradició, un sorollós petard va donar el tret de sortida i ens vam disposar a moure les cames. Algunes i alguns bastant més ràpids que d’altres. L’Angélica i jo no teníem cap pressa. El que més ens preocupava era anar a un ritme similar al d’en Sergio i la Verónica perquè eren els nostres xofers de tornada a casa. Però ells mai corren, si ens treien avantatge seria poca, pensàvem ingenus de nosaltres. Fins a la Guingueta no vaig ser capaç d’enxampar-los i no sense esforç. A diferència d’altres caminades on hem coincidit com la de Carenes o la dels Dips, aquests dos monstres de les marxes de resistència van mantenir ahir un ritme molt intens. Es nota que ho porteu a la sang.
La primera població que vam travessar després de sortir d’Esterri va ser la veïna València d’Àneu. Un indret encantador, com Esterri. Arquitectura típica del Pirineu amb cases de pedra i teulats de pissarra, carrers empinats, el terra pavimentat amb llambordes i l’església d’estil romànic presidint el bell mig de la vila. En una marxa com la d’ahir no sap gens de greu abandonar una estona la muntanya i trepitjar l’asfalt, us ho asseguro.
Però l’essència de les Valls d’Àneu ens esperava, i un cop vam abandonar València ens vam endinsar per corriols fins arribar al primer control, a l’alçada de Boren. Ja ens van avisar el dia anterior a l’ajuntament d’Esterri que paréssim atenció als senyals del camí perquè anys anteriors més d’una persona s’havia saltat aquest control i això pot arribar a suposar quedar desqualificat. Afortunadament no va ser així, voluntaris de l’organització i també alguns bombers van poder donar fer que vam passar-hi i ens van poder escanejar els nostres dorsals.
El primer avituallament, únicament líquid, ens esperava pocs quilòmetres més endavant, a Sorpe. Abans d’arribar-hi l’Angélica em va preguntar si creia que podíem ser avançats pels participants de la Marxa Popular, la de 20 quilòmetres, que en aquell moment feia gairebé mitja hora que havia començat. Jo li vaig respondre que creia que no, que molt lents hauríem d’anar perquè ens enxampessin. Ingenu de mi, no vaig poder estar més equivocat. Just quan estàvem aturats a l’avituallament de Sorpe va arribar el primer de la Popular, òbviament corrent. Va preguntar, em decanto a pensar que amb accent basc o navarrès, en quin punt ens separàvem les dues marxes. El voluntari que hi havia a la taula li va respondre que en el següent avituallament, a Son. I el paio va continuar, com si el perseguís algú, a corre cuita.
I cap a Son vam continuar, tement l’arribada de la pujada fatídica que havíem vist en els gràfics i que començava més o menys a partir del quilòmetre 12. Però no va arribar en aquest tram. Entre Sorpe i Son el camí va anar alternant replans i pujades bastants suaus. Tret d’uns metres inicials per carretera, tot el camí va ser per corriols, fangosos per la pluja tant del matí anterior com la que estava caient en aquell moment encara que amb no massa intensitat. Vindria molt més forta a partir del refugi de Pla de la Font.
A Son va ser inevitable disparar unes quantes instantànies, tant a dins del poble com ja des dels afores. Veure un indret tan acollidor envoltat de prats verds i muntanyes no té preu. I a més en aquell moment el clima no podia ser més fantàstic, fins al punt que no em va fer por treure’m el tallavents i quedar-me en màniga curta i així lluir amb orgull la samarreta de la UME. Però no seria per massa estona.
La pujada de Son al refugi del Pla de la Font, la tant temuda pujada a la que em referia, va transcórrer per un llarg torrent paral·lel a la Riera del Tinter, pel que he pogut consultar a posteriori als mapes. I no penseu en les típiques rieres que ens poden quedar a la majoria de nosaltres a prop on només veiem aigua cada certs segles quan cauen pluges de campionat. Penseu més aviat en un riu de gran cabal, per on cau l’aigua furibunda i t’atrapa amb el seu so encisador. Aigua que en diverses ocasions vam haver de creuar per troncs, passarel·les i roques. Aquest és el millor l’ambient que es pot viure en una caminada per muntanya, perquè la d’ahir és una caminada de muntanya en estat pur i autèntica, de pujades quasi impossibles, de temps inestable i variant, de passos equipats amb esglaons i amb cordes, de relliscades i caigudes. Ho va tenir absolutament tot.
Abans d’arribar al refugi del Pla de la Font vam passar per un replà immens que tots esperaven com aigua de maig, tal com va clamar en Joan Miquel. Ell és un altre incombustible de les caminades de resistència amb qui vaig coincidir per primera vegada a la Marxa dels Dips el passat 18 de maig. Aquest replà era un espai immens, com un camp de gespa que no s’acaba mai miressis al cantó que miressis. Allà vam trobar-nos un grup de cavalls salvatges. Una altra estampa que moltes altres caminades difícilment ens podrien regalar.
Ens estàvem apropant cada cop més al nostre sostre, a l’esmentat refugi del Pla de la Font que està situat a 2.100 metres d’alçada, i com imaginareu el clima ja no acompanyava tant com a Son. Així que vaig aprofitar el replà per a fer una breu aturada i tornar a col·locar-me el tallavents i tapar-me bé el coll amb el meu Buff negre, regal del meu germà aquest nadal.
La boira cada cop era més intensa conforme ens apropàvem al refugi. Des de la distància només es distingia la silueta, tant del refugi com de les persones. Però vam arribar-hi. Ja dúiem a les nostres espatlles més de 17 quilòmetres, si fa no fa un terç del recorregut. Havíem completat el desnivell més fort, però en absolut l’únic. Hores més tard, després de la Guingueta, la segona pujada del traçat se’m va fer molt més feixuga.
Però després del Pla de la Font, tocava baixada. I us puc assegurar que no va ser una baixada qualsevol. Just abans de la baixada, dos bombers amb armilles reflectants es anaven fent senyals per on ens havíem de desviar. Una estona més tard, en Joan Miquel em va explicar que al darrere del primer dels bombers, si continuaves unes passes anaves a parar a un precipici absolut. Novament donem un excel·lent a l’organització de la marxa.
Ja a la baixada, ens va tocar travessar novament en més d’una ocasió rieres. Vam tenir un ensurt que afortunadament va quedar en això, en un ensurt, però podia haver acabat en tragèdia. En Josep, un altre company assidu de les marxes de resistència, va patir una relliscada a una pedra creuant una d’aquestes rieres i va caure gairebé de cos sencer a l’aigua. Insisteixo, estan considerades rieres, però per la quantitat i la força amb la que cau l’aigua són equiparables a rius de gran cabal. I aquesta en particular era en un tram de baixada molt empinada, i l’aigua va arribar arrossegar en Josep un parell de metres fins que es va poder agafar d’una branca i retornar al corriol principal. Com passa en aquest tipus d’ocasions, van ser segons, potser mil·lèsimes. Però psicològicament semblen molt més i t’arriba a entrar pànic. En Josep, que és un crack, es va incorporar com un campió i ens va assegurar que no va prendre mal, tan sols s’havia pres un bany inesperat, i ben fresquet.
Va haver-hi, que recordi, trets petits trams que estaven reforçat amb corda. El primer vam passar-lo sense més complicacions. En el segon també hi havia instal·lats dos esglaons de ferro a l’estil de les vies ferrades. El terreny estava extremadament humit i, tot i estar ben agarrat a la corda metàl·lica, vaig tenir una relliscada i em vaig copejar el turmell dret a un dels esglaons, però sense més conseqüències. I el tercer estava equipat amb una corda de fil de diàmetre gruixut com les que es fan servir en escalada passada per ancoratges a la roca. Aquesta la vam poder passar sense gaire dificultat, però en cap cas estava de més.
Tant en la pujada de Son al refugi del Pla de la Font, com en la baixada fins a Espot, sóc incapaç de comptar les nombroses vegades que no vaig aconseguir evitar trepitjar l’aigua, que també inundava literalment els corriols per on passava el recorregut de la marxa, i el fang. Fins i tot es podria dir que els peus van quedar en més d’una ocasió totalment enfonsats, us podeu imaginar com van acabar les sabatilles al final de la jornada.
Abans d’arribar a Espot la pluja cada cop apretava més i més, i va ser l’ocasió perfecta per a desenfundar l’impermeable. Menys pes a la motxilla a canvi d’una peça més de roba i per tant una capa més al cos. Però estava més que justificat, quan vam arribar a l’avituallament d’Espot no ens movíem de la taula amb el menjar i les begudes per a quedar-nos ben coberts per la pèrgola que hi havien col·locat, com en tots els altres avituallaments. De debò, aquesta gent ho ha tingut tot molt ben previst i muntat.
Més d’un, com en Josep, van aprofitar els bars d’Espot per a fer una cerveseta i descansar una miqueta, però l’Angélica i jo vam preferir continuar sense alentir més del compte el nostre ritme. En els metres previs al refugi i durant la baixada vaig despenjar-me de l’Angélica, però a Espot ens vam retrobar. Per un cantó volia anar al seu pas, però per un altre era conscient que la Verónica i el Sergio segurament ens havien avantatjat molt perquè des de la sortida a Esterri no els havíem tornat a veure. Així que vaig anar avançant i de fet em vaig despenjar de tothom amb qui havia anat al mateix ritme fins arribar a Espot, com passa habitualment a les pujades on les forces van en detriment. Tal com va succeir en el tram entre Espot i Jou, passant per Estais. Va ser, això sí, una pujada molt més curta i a la que va succeir un tram bastant pla i principalment per carretera fins a Jou.
A Jou ja no em quedava bateria a la càmera i el mòbil preferia dur-lo apagat i reservar la bateria fins al final, en això procuro ser tan previngut com sigui possible. Així que no hi ha instantànies d’aquest fantàstic poble. Queda per al record la seva església, els seus carrers i per descomptat la canalla que hi havia a l’avituallament líquid. Una nena i un nen molt simpàtics em van explicar que a Esterri ja havien arribat en aquell moment, segons els havien informat, unes 32 persones. I que el que havia arribat en segona posició era l’alcalde d’Esterri d’Àneu! Perquè després diguin que ningú és profeta a la seva terra!
Després dels diversos quilometres de carretera que havien precedit Jou, afortunadament venia corriol i a més de baixada. Des d’Espot, i després de desenganxar-me del grup més nombrós, només m’havia creuat amb dos homes als que vaig avançar i vaig deixar enrere. Ja passàvem dels 30 quilòmetres i això significava que entràvem en el darrer terç de la marxa. Coneixent-me, sabia perfectament que això significava que arribava el moment del turbo, el moment de gastar les forces i les energies al màxim, d’aturar-me el mínim als avituallaments i d’arribar el més aviat possible corrent tant com les cames m’ho permetessin. I així va ser fins arribar a la Guingueta d’Àneu. Ja es veia Esterri allà al costat! Semblava que això estava dat i beneït! Però res més lluny de la realitat. Quedava la part final, amb una pujada fins a Llavorre no apta per a tots els públics.
A la Guingueta, i pensava que això no passaria, vaig trobar-me amb els mestres, amb la Verónica i el Sergio. De debò, estava ja convençut que no els agafaria i que arribarien a Esterri totalment despenjats tant de mi com de l’Angélica. Però no va ser així. Estaven, com sempre, tranquils i relaxats, menjant i bevent al punt d’avituallament. Amb la cara de fatigat i de suat que duia em van notar de seguida que venia corrent, el meu aspecte em delatava.
4 poblacions em separaven de l’arribada a Esterri: Dorve, Llavorre, Burgo i Escalarre. De la Guingueta a Esterri hi havia aproximadament 9 quilòmetres, però quins 9 quilòmetres! Ja m’ho havia avisat en Joan Miquel, estona abans al replà anterior al refugi del Pla de la Font, que la pujada de la tarda també se’ns faria dura de fer. Però no m’imaginava que tant. La pluja en aquell moment havia marxat del tot, i el sol no trobava en aquests camins cap mena de barrera de manera que no hi havia cap ombra on resguardar-se. Eren corriols pràcticament sense vegetació, molt pedregosos i àrids. Però ja ni ganes de treure’m el tallavents em quedaven, així que treia forces d’on pogués, no sé d’on perquè gairebé ni em quedaven, però les vaig treure. Va ser un moment complicat que em va portar a la memòria altres viscuts amb anterioritat com la pujada final des de Monistrol a la Molins de Rei Montserrat o la pujada de Can Carxol fins a la Morella durant la Marxa del Garraf de l’any passat, la meva primera caminada de resistència. Són moments en què continues i no llences la tovallola guiat per alguna força que surt des de ben a dins, com una empenta inesperada i un crit d’ànim que no et deixa aturar-te.
I a Llavorre vaig arribar a l’últim avituallament de tots. En el camí de pujada vaig creuar-me amb una vaca joveneta just al mig del camí. Vaig voler fotografiar-la però en el darrer moment se’m va escapolir. Pel que vaig poder comprovar era mascle i es movia amb molta soltesa pel terreny. Va ser molt especial l’instant de la trobada, en què vam creuar-nos la mirada durant un quants segons, com si el temps s’aturés, com si res del que passés a la resta del món importés el més mínim. Allà, ben a dalt de la muntanya érem nosaltres dos, lluny del soroll, de les preocupacions, de les lamentacions, de les presses, de les histèries individuals i col·lectives, en definitiva de tot allò que no val gens la pena però que paradoxalment tant de temps ocupa les nostres ments, no ens enganyarem. Necessitem sentir-nos més sovint en llocs i moments tant magnífics com aquest. Almenys, jo ho recomano a tothom.
Només quedaven tres quilòmetres i eren de pura baixada. Ho tenia molt clar, res ni ningú m’aturarà i li fotré tanta canya com pugui. Sempre ho dic i ho mantinc, participo en aquestes marxes mogut, per damunt de tot, per l’amor incondicional a la natura, al paisatge, al bon ambient, i a la superació personal. Hi vaig a gaudir, a enamorar-me del lloc i del moment i ni em preocupa ni m’obsessiona cap temps ni cap marca. Però això tampoc m’impedeix accelerar el meu pas en els trams finals, sempre s’apoderen de mi al final les ganes d’arribar. No ho veig incompatible amb l’esperit no competitiu de les caminades de resistència, i cada caminada que faig la gaudeixo més i més.
Vaig arribar a Esterri d’Àneu a les 15:45, això significa que vaig trigar en completar la 4ª Marxa de Resistència de les Valls d’Àneu en 9 hores i 40 minuts. Vaig demanar que em fessin la fotografia d’honor i de rigor al punt d’arribada i vaig anar directe al poliesportiu a sumar-me al dinar popular. Amanida de pasta, botifarra amb patates, beguda i cafè. Podria haver una cloenda de marxa millor que aquesta? Jo crec que no.
Just quan vaig acabar d’emplenar l’estómac, merescudament em penso, van arribar al poliesportiu en Sergio i la Verónica. Els vaig demanar que no ens deixessin abandonats al Pirineu, encara que tampoc hagués estat un pla en absolut horrible, i que esperessin a què l’Angélica i jo ens féssim una dutxeta i acabéssim de recollir les nostres coses a la pensió.
Com a bons samaritans, van esperar fins que l’Angélica, amb qui ja em vaig trobar a la pensió, i jo vam estar llestos i abans de marxar ens vam poder una fotografia de família tots quatre abans d’acomiadar-nos fins a nou avís d’aquest indret tan fantàstic.
Com en altres marxes, o caminades, em sento que queden moltes coses quasi impossibles de traslladar al paper, o al cursos de la pantalla. Instants, persones, animals, rius, arbres, plantes, edificis, somriures, ànims, gratitud, i la llista podria no acabar mai. Només puc afegir, per justícia i rigor, que gràcies i enhorabona a l’Espot Esquí Club Valls d’Àneu per l’excel·lent organització de la marxa en tots els seus aspectes com els avituallaments i la senyalització, i molt especialment a les voluntàries i als voluntaris dels controls.
Fins la propera!
Xarxa de Senderistes 