La crònica d’avui no és una crònica més. És una crònica de l’amistat, de la fidelitat i de l’amor. L’amor per la natura, per la muntanya i per les persones autèntiques i de cor noble. Com les 36 persones formidables, encantadores i extraordinàries que m’han acompanyat en la fabulosa travessa d’avui per l’espectacular massís del Montseny.
Sona a tòpic dir que la vida és una capsa de sorpreses, però és una realitat ben palpable en tots els sentits. No m’esperava pas els pastissos i el regal que m’han fet conjuntament pel meu aniversari, que va ser el passat 20 d’abril. Ha estat un d’aquests moments de la vida en què se t’accelera considerablement el ritme cardíac per l’emoció que et fa sentir un detall carregat d’afecte, molt d’afecte. Ni més ni menys que tres pastissos em tenien preparats, una truiteta exquisida, una postal de grans dimensions que m’han signat totes i tots sense excepció, un pòster amb les fotografies de família de rutes que hem fet durant la temporada, i uns bastons de travessa d’altes prestacions.
No sabia què dir. Hi havia moltes sensacions intenses a dins meu, pràcticament impossible d’exterioritzar en paraules. Almenys espero que els meus gestos i les meves expressions hagin pogut donar fer suficient de la il·lusió enorme que m’ha fet, i la immensa gratitud, alegria i felicitat que m’heu provocat. Sabeu que m’heu arribat ben endins, i us considero part de la meva família, no només per tot el que hem viscut plegat avui. Però per què no dir-ho, avui ha estat el dia més especial i més intents dels que hem passat junts a la muntanya. Companyia grata i agradable, clima sensacional, variable i en alguns moments més fresc i ventós però en conjunt suau i càlid, connexió plena amb la natura i el paisatge, complicitat entre nosaltres, aigua a dojo que tan trobem a faltar al nostre proper i estimat Garraf, i tantes i tantes altres emocions difícils, com deia, difícils de traduir en paraules. Senzillament s’ha de viure i experimentar.
Tal com estava programat, ens hem citat a l’estació de RENFE de Castelldefels a les 07:45 des d’on hem sortit en 9 cotxes diferents cap a Santa Fe de Montseny, punt d’inici i final de la nostra ruta d’avui.Hem arribat a Santa Fe al voltant de les 10 del matí, just com tenia calculat. Magnífica hora en tots els aspectes perquè hem trobat aparcament sense problemes per a tots i el clima perfecte. Just en aquest moment m’han donat la embriagadora sorpresa que en absolut estava sobre el guió. Poder bufar les espelmes, sentir com et canten moltes felicitats i demanar un desig en un entorn tan meravellós com el Montseny és tot un privilegi. Un cop més, gràcies de tot cor.
I després d’assaborir un tiberi tan deliciós i suculent i poder carregar bé les piles abans de començar, hem iniciat la caminada. Primer hem passat per la Font de Passavets i hem continuat per pistes entre fagedes, adornades amb un verd intens de les fulles que tot just estant brotant en aquesta època de la primavera, fins arribar al Turó de l’Home. Ha estat una magnífica oportunitat per a reagrupar-nos per primer cop perquè hem anat molt dispersos i separats entre nosaltres, i ho hem rematat amb unes quantes fotos de família senderista, sense dubte un autèntic valor afegit de les nostres caminades. Les vistes des d’allà a dalt, com vaig poder comprovar fa un mes en preparar la ruta, senzillament eren espectaculars. Hem pogut veure Montserrat, Sant Llorenç de Munt i l’Obac, el Matagalls, i cap al nord una part important del Pirineu força nevada. Sense paraules. Indescriptible.
El fort vent que bufava al cim del Turó de l’Home ens ha empès a continuar sense més deteniment el recorregut per un corriol, que travessa el coll Sacarbassa, bastant més estret i àrid fins arribar al coll de les Agudes, des d’on algunes persones ens hem animat a pujar fins al cim de les Agudes. Aquest corriol ha estat un dels molts interessants contrastos que ens hem anat trobant i que també té el Montseny. Per uns instants semblava que fóssim al Garraf dels nostres amors.
Al coll de les Agudes algunes persones han preferit quedar-se, i no pujar fins al cim, i començar a emplenar el dipòsit i recarregar energies. Uns altres hi hem pujat abans de menjar, i després hem baixat pel mateix camí per a retrobar-nos amb la resta del contingent i satisfer també els nostres afamats estómacs.
A dalt de les Agudes hem agraït que el vent no hagi bufat tan fort com al Turó de l’Home i ens hem pogut fer les fotos, que no podien faltar al nostre àlbum, amb més tranquil·litat. Com us podreu imaginar, les vistes des d’aquest punt tampoc ens han decebut el més mínim, tot el contrari.
Un cop reunits de nou tots al coll de les Agudes, hem experimentat aquesta sensació que tots hem tingut alguna vegada de no voler marxar del lloc i que no s’acabi el moment que estàs vivint de relaxament, de pau i d’harmonia. No hem pogut escollir millor lloc per a menjar i descansar. Estàvem a la glòria més absoluta.
Però havíem de continuar, i el camí de retorn a Santa Fe ens esperava amb els braços oberts. Ha estat d’agrair que el camí fos de baixada. Se’ns ha fet molt més lleuger que la pujada fins al Turó de l’Home, i com en la resta de la jornada no han faltat ni les rialles ni els somriures. No hi havia ganes d’acabar i tornar malgrat que les energies anaven en decaiguda, estàvem gaudint com nens petits. Això no té preu, us ho puc ben assegurar.
I poc després de les 16 de la tarda ens hem retrobat amb el nostre punt d’inici, la masia de Can Casades, oficina d’informació del Parc Natural del Montseny. Tantes eren les ganes de continuar junts que no hem volgut renunciar a fer un cafè i unes cerveses a l’Hotel-Restaurant de Santa Fe abans d’arrencar motors i tornar cap a Castelldefels.
Com ja he transmès en línies anteriors, és impossible plasmar per escrit tot el que m’heu arribat a fer sentir avui. Només sóc capaç de dir un cop més moltíssimes gràcies des de ben dins del meu cor i de la meva ànima pel regal que m’heu fet avui, i ho dic en el sentit menys material, perquè l’autèntic i millor regal d’avui ha estat la vostra companyia, la vostra complicitat i la vostra gratitud. Cadascun dels vostres somriures, dels vostres petons, de les vostres abraçades i de les vostres paraules d’afectes són el que més sentit dóna a la meva vida en aquest moment 🙂
Una abraçada ben forta i fins la propera!
Xarxa de Senderistes 